ARTICLES » 10-12-2012 | CERVANTES FOU MIQUEL DE SERVENT
 23474
|
Els tres pèls del gat
El refrany esmentat al Quixot "andar buscando los tres pies al gato", és una altra prova concloent que el Quixot és una traducció del català.
Tot llegint El Quixot (1605), al capítol XXII, de la primera part, hi trobo la primera referència escrita de l'ús d'aquesta expressió en la llengua castellana:
"Donosa majadería, repondió el comisario; bueno está el donaire con que ha salido a cabo de rato: los forzados del rey quiere que le dejemos... váyase vuestra merced, señor, norabuena su camino adelante... y no ande buscando tres pies al gato. Vos sois el gato y el rato y el bellaco, respondió Don Quijote".
En la seva versió actual, aquest refrany avisa als que insisteixen massa en algun assumpte intentant demostrar quelcom impossible.
L'explicació rau a Occitània, Catalunya Nord, i comarques gironines, on el refrany deia (i diu encara):
" Buscar els tres pèls al gat " o " Buscar els tres peus al gat " (amb el sentit de pèls)
Aquesta expressió s'empra per indicar que un fet és impossible comparant-lo amb el disbarat de"buscar tres pèls al gat", ja que segons la tradició secular catalana (demostrada avui dia per la genètica*), mai trobarem un gat amb el pèl de tres colors, sempre que en vegem un de tricolor es tracta d'una gata o bé d'un gat infecund (bord). Només les gates poden ser tricolors.
Segons l'estudiós Lluís Mandado, en occità (en molts casos darrera de vocal), la pronunciació de la lletra "l" es canvia per una "u" (p.e.: Alvèrnia=Auverha, Alps=Aups, etc.), fins i tot en català (Casals=Casaus), per tant "pèls" es pronunciava "peus". Aquest fet permet, aleshores, explicar l'origen del refrany castellà com una mala traducció del català —en forma literal— per part del censor, que ha deixat entre moltes altres errades aquesta de "los tres pies al gato", un fet, però, impossible d'imputar a l'autor del Quixot, atès que és ell qui introdueix al text l'expressió original catalana.
Hi ha un fet inapel·lable: una persona culta, encara que fos castellana, no podia deixar de conèixer la dita original catalana, sobretot en Covarrubias, que si no era valencià, va viure a València.
Alguns escriptors contemporanis, en data posterior al Quixot (1611 i 1627) i amb tota la mala fe, per tal de desviar l'atenció sobre l'origen català del refrany que deixava al descobert l'evident mala traducció al castellà per part dels censors de la Inquisició, es van inventar el següent refrany sense solta ni volta, sense cap fonament ni lògica, per dir que ja existia abans del Quixot
"Buscar los 5 pies al gato"... dient que en Cervantes n'havia canviat la xifra.
Sebastián de Covarrubias el cita en el Tesoro de la Lengua Castellana (1611):
"Buscar cinco pies al gato se dice de los que con sofisterías y embustes nos quieren hacer entender lo imposible; nació de uno que quiso probar que la cola del gato era pie"
Gonzalo Correas, en el seu Vocabulario de refranes y frases proverbiales (1627), diu:
"Buscais cinco pies al gato y no tiene más que cuatro; no, que cinco son con el rabo".
Contra l'originalitat d'aquests refranys cal fer constar que les extremitats dels gats, tant en català com en castellà, s'han denominat sempre "potes" (patas) i no "peus" (pies), cosa que reforça la tesi d'una mala traducció del català, ja que sense derivar-lo de l'expressió catalana el refrany hauria estat: "buscar las tres patas al gato" o "buscar las cinco patas al gato".
I per si tot això fos poc, hi ha un acadèmic que va proposar una solució encara més pintoresca, dient que el gir "tres pies" no és cap variant del refrany d'en Covarrubias, i que si Cervantes el va emprar, no va ser per distracció, sinó com a bon gramàtic, ja que es referia a la paraula "gato" que consta de dues síl·labes, "ga-to", és a dir, dos "peus" mètrics, mai tres.
Com en tants altres casos, podem comprovar fins on arribaran abans de reconèixer l'evident origen català d'un fet! Si li apliquem la "navalla d'Ockham", la tesi més senzilla (i per tant, la més probable) és la mala traducció del català al castellà.
Manel Capdevila
(*) Gens: Sabem que el sexe el determina la combinació de cromosomes: (XY) = mascle i (XX) = femella. Els gens que transmeten el negre i el ros estan en el cromosoma X i un exclou l'altre. El gat, per ser mascle, té la combinació (XY) i, per tant, només pot tenir o el color negre o el color ros (a part del blanc), a no ser que tingui un cromosoma X addicional = estèril. La gata, en canvi, té la combinació (XX), i així pot tenir el gen del negre en un cromosoma i el del ros a l'altre, (a part del blanc, és clar).
(1) Spadafori, Gina. «Feline Fallacies». The Pet Connection. VeterinaryPartner.com.
Autor: Manel Capdevila
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
El primer uso documentado en castellano no corresponde a Cervantes, sino a Juan de Arce de Otálora, que usa la frase en 1550 en sus "Coloquios de Palatino y Pinciano". En 1600 la usa Manuel de Escobar en su "Tratado de la esencia, causa y curación de los bubones y carbuncos pestilentes".
La variante más corriente, sin embargo, es la de "buscar cinco pies al gato", que está constatada por última vez en 1614 (excluyendo el caso de Korreas, quien la incluye porque es lexicógrafo, no la usa motu proprio). De tal manera se puede concluir que Cervantes, gracias a la popularidad de su obra, acabó con la expresión "buscar cinco pies al gato" y la convirtió en "buscar tres pies". La frase se ve que tenía consideración claramente cervantina porque la usa el autor del Quijote apócrifo, y Cervantes la vuelve a emplear en la Segunda Parte.
En Rafel ja havia apuntat bé la referència d'Ausiàs March, fa un parell o tres d'anys.
Encara n'he trobat una nova possible font més primigènia, que seria una faula d'Isop. https://books.google.es/books?id=xFY-kTKQ-0YC&lpg=PA26
En ella el senyor Xantus fa comprar al seu servent Isop 4 peus de porc per coure'ls; mentre es couen, el senyor en treu un de l'olla per tenir pretext per batre'l. L'Isop, en veure-hi només tres peus i per temor que no el batessin, baixa a la cort i talla un peu al porc que tenien per tornar a sumar-ne quatre. Mentre és a baix, en Xantus torna el peu a l'olla, i quan serveixen, troben cinc peus. Que els porcs tenen cinc peus -li diu en Xantus? S'acollonen una mica, i l'Isop li acaba dient: mira, el de baix a la cort en té tres.
En fi, tot pot venir d'aquí, no?
Val a dir que en castellà trobem al s.XV diverses versions de la frase "buscar cinco pies al carnero/gato", que té el precedent català d'Ausiàs March al s.XV: "Lo cinquen péu del moltó ab gran cura / jo he cercat e no'n te sinó quatre." https://ca.wikisource.org/wiki/Obras_del_poeta_valenci%C3%A1_Ausias_March/Lo_cinquen_p%C3%A9u_del_molt%C3%B3_ab_gran_cura
La paraula moltó podia haver estat confosa per "moixó", donant lloc a la frase de "buscar cinco pies al *gato*". Cervantes és dels pocs que trobem fent-ho servir amb tres peus, però tampoc és el primer.
Costa tenir una opinió ferma sobre aquesta frase i si són tres o si són cinc, i me'n reservo la intuició que tinc sobre el ball de dues xifres, però sí que podem estar tots d'acord en què Ausiàs March precedeix tots els usos castellans.
No em refereixo al cos digitalitzat d'obres. Em refereixo al cos total d'obres.
Malhauradament, el corpus de català és molt minso després dels greus impediments de publicació en català de 1540 en endavant, fins abolida la Inquisició. El període quan el corpus castellà creix fort. És una situació molt desequilibrada, per jutjar frases així per si soles.
Alfons: merci pels apunts. Bé, això del Siglo de Oro i el castellà no se soluciona en quatre comentaris aïllats. Prenc el repte de mirar bé això dels peus i els pèls i les obres castellanes, de tota manera.
Ya puedes seguir esperando Alfonso.
No se dignan ni a admitir nada. El quixot es catalá y punto, lo dice Bilbeny y Batlle, eso basta.
A l'Occitània mai se l'ha considerat com de la Hispania Romana, però se l'ha considerat de la península Ibèrica des que les ràtzies musulmanes varen ser aturades pels carolingis a Poitiers i fins a ara, encara que en aquest darrers anys aquesta connexió ha restat cada vegada més difuminada. Per tant, això que dius de Fora occitans de la península Ibèrica es del tot d'una inexactitud clamorosa, per no parlar del to ofensiu que fas gastar.
Jan Renard eres un Occitano de mierda y a ti y a todos los occitanos que estáis de invasores como tu, os vamos a echar de la península ibérica . Ese es el problema de Cataluña, que la gente originaria de la península fué expulsada por el invasor que venia de Francia , por eso nunca se han sentido españoles,
En referencia a la afirmación del autor de que la versión del refrán con «tres pies» aparece documentada por primera vez en Cervantes («Tot llegint El Quixot (1605), al capítol XXII, de la primera part, hi trobo la primera referència escrita de l'ús d'aquesta expressió en la llengua castellana:»), me gustaría comentar que este refrán aparece, al menos, dos veces antes de la publicación de la primera parte del Quijote. Les transcribo los ejemplos:
«un buen sacristán y clérigo, como él, sin buscar tres pies al gato y querer subir al cielo sin» c 1550, Arce de Otárola, Juan de; «Coloquios de Palatino y Pinciano»
«que cada día usan todos, sin buscar (como dizen) tres pies al gato, y con estas cosas dichas preparo» 1600, Escobar, Manuel de; «Tratado de la esencia, causa y curación de los bubones y carbuncos pestilentes»
Respecto a la versión con «cinco pies», la primera mención es de 1500:
«ya certificado del bien qu'está aparejado, busca cinco pies al gato. S. Ya t'entiendo, bien te veo» 1500, Anónimo; «Diálogo del viejo, el Amor y la hermosa»
¿Podría el autor darnos la referencia de la primera aparición de este refrán, en cualquiera sus versiones; en la literatura catalana u occitana? Sería conveniente para situar el asunto en sus justos términos.
Que si les dues sil.labes del 'siglo de oro' (hahaha), que si els cinc 'peus' del gat, que si 'el refranero castayano' ... No sabeu ni interpretar un llibre escrit (haha) en la vostra llengua? Que us passa espanyols? No quadra oi? En que quedem? 'Quien es ese tonel'? Això que vol dir en castayano? No ho diu el 'refranero'?? Es que sóu una broma pesada, però pesada...
A casa meva, el meu pare encara diu 'aumostes' (per almostes) i 'aucell' (ocell) i no sóm pas occitans. Les 'excuses' dels 'linguistes espanyols' són per petar-se de riure (com sempre).
Manel, tot això que dius és congru, lògic i il·luminador. Només afegiré que Covarrubias, el 1611, probablement coneixia els versos d'Ausiàs March: POEMA CXVII 1 Lo cinquen peu del molto ab gran cura 2 yo he cercat —e no·n te sino quatre!—, 3 volent honest en amor deshonesta 4 e lealtat en cor de falsa fembra; 5 e per amor he volgut ser alegre, 6 menys de ser trist, e ferm en un preposit. 7 Gran amador de semblant no s’escuse 8 e que·s trobas de Salamo pus savi.
_KMS_WEB_BLOG_INAPROPIATE_COMMENT Feu clic aqui per mostrar-lo
Yo tengo un gato con 3 pies, asi que no me hace falta buscarlo mucho.. Lo de los 3 "pels" o "pieles" o colores.. en un gato , 3 colores, es identificación de una hembra.. es la única manera de saber su sexo sin mirar nada mas .. si tiene 3 colores, es 100% hembra.. no se si tendrá algo que ver con lo que se buscaba decir.
La explicación es mucho más sencilla: en "Buscar tres pies al gato", "pies" quiere decir "sílabas": el "pie" es la medida en que se medían los versos. Así, "gato" tiene dos "pies" ("sílabas"). Buscar tres "pies" al "gato" es intentar buscar tres sílabas a la palabra "gato", cuando no tiene más que dos.
Hombre, hablar de "prova concloent" por un dicho escrito en el Quijote, para intentar demostrar que Cervantes era de origen catalán... me parece un poco exagerado. "El Manco de Lepanto" (Manxol de Llevant?) tira de refranero castellano a lo largo y ancho de toda la novela, y no es descartable que muchos de estos refranes tuvieran origen en tierras extranjeras, como en el caso del Reino de Aragón. Para terminar, decir que la ironía se respira en toda la obra del complutense. No es descartable que utilizara mal alguna frase, para luego poder dar mayor enfasis a lo escrito. Muchos escritores se permiten licencias, ¿por qué no Cervantes?
Molt bé. Ara només resta documentar que el refrany català referent als tres "peus" del gat és anterior al castellà. I també explicar, si és veritat la ximplesa de l'origen occità, per què doncs no prové de l'occità i si del català. Misteris. Ah! i també fer com que no se sap que en català, aquest, el del tres "peus" és una corrupció de l'original, també català, "buscar cinc peus al gat", seguit de l'afegitó "no, que són cinc amb la cua", que al mateix temps prové d'un de més antic que deia "buscar cinc peus al xai", expressió aquesta, per cert, emprada idènticament, a més de en català i espanyol, en francès i italià. Però què dic! Sempre serà millor utilitzar l'ancestral mètode fraudulent de demostrar les coses agafant-ne només les que interessen a la tesi predeterminada mentre s'ignoren les que en són contràries. Es gasten menys energies i total, ningú vindrà a demanar comptes. Eh que si?
Aquest article és boníssim. Trobo a faltar les mosques xevioneres que intenten trobar els tres peus al gat a tot però m' imagino que s'han quedat sense arguments i intenten ignorar l'article. Felicitats a l'autor.