Els vincles catalans dels Merode alemanys

The Stoa Poikile, one of the most famous buildings of Athens, took its name from a series of handsome panel paintings that adorned it. Done by the best artists of Classical Greece, they were installed in the middle years of the 5th century B.C. Some 600 years later, in about A.D. 150, Pausanias could still describe four of them, showing Athenian military triumphs, both mythological and historical. Most famous, perhaps, was a picture of the battle of Marathon (490 B.C.) by Polygnotos. By A.D. 400 the paintings had disappeared, taken down by a Roman proconsul according to the Bishop Synesios, who was bitterly disappointed not to see them during his visit to Athens.

la stoa´poikilé tenia les pintures part defora.

http://agora.ascsa.net/id/agora/monument/stoa%20poikile

Las pinturas de la stoa estaban decorando el interior del pórtico, no el exterior. Además, no está claro si eran pinturas murales o pinturas sobre tabla. Puedes ver un buen estudio aquí, página 50 y siguientes.
https://books.google.es/books?id=hMMeAAAAIAAJ
Supongo que te refieres al escriba sentado de Saqqara, que conserva bien los pigmentos. Es conocido que ese escriba estaba dentro de una capilla funeraria, o sea que estaba en un interior. Además, quedando todo sepultado, no hay riesgo de verse afectado por el desgaste de la luz. Sirvan como ejemplo de esto las pinturas funerarias etruscas.

En cuanto a la conservación de los pigmentos, influyen muchos factores: tipo de piedra, interior-exterior, tipo de pigmentos usados, entrada de aire y luz...
Con las esculturas griegas o romanas es complicado saber cuándo pierden su pintura. Un viajero no va a anotar que las esculturas están pintadas si él está habituado a ver esculturas pintadas, o lisas si las suele ver lisas.

Hi torno una mica sense esmena. Estem parlant de pintures de "stoai". El que es tracta és de saber si aquestes estan a dins o bé estan a fora. No queda clar en el passatge. Cal cercar més. .

Estaba pensant que l'obra dels "Deipnosofistes" També ens pot ajudar. O, qui sap, el mateix Heròdot o Aulus Gelli.

Bé, tots dos estem fent un tour de force. I ens allunyem molt del contingut de l'article. I hem posat el nostre amor propi, com sempre. Però sí que es un tema interessant, en general: testimonis molt posteriors de l'època de les pintures. Sabem que les escultures gregues estaven pintades com unes pepes. Fins quan va durar el pigment? N'hi ha testimonis?


Ah, per cert, penso en l'escriva egipci. Se'l veu ben pintat. Dins? Fora?

Sí, ara veig el descuit en això. L'adverbi "aquí", que fa referència a un pòrtic. Dispensa.

La pintura de Mantinea está dentro de un pórtico, es algo bastante claro. En la sección 4 del capítulo 3 del libro I, Pausanias dice:

"Aquí hay una pintura de la batalla, junto a Mantinea, de los atenienses que fueron enviados a socorrer a los lacedemonios".

"Aquí" es un pronombre y se refiere a un lugar del que se ha hablado con anterioridad, siendo en este caso el pórtico mencionado en la sección 3 del capítulo 3 del libro I:

"En el pórtico que hay detrás están pintados los doce grandes dioses [...]".
El pórtico que se menciona antes de este pórtico detrás de otro es la Stoa Basileios, que además indica que la tiene a mano derecha. El siguiente pórtico es la Stoa de Zeus, no la de Atalo como había indicado antes, error mío.

I no inclou el monument sobre la batalla de Mantinea en cap pòrtic.

Precisament el que està fent Pausanies és descriure el que veu a l'entrada d'Atenes pel Ceràmic, ja sigui venint per la via Sagrada o bé per la via d'Acádemos ( on hi hagué l'Acadèmia de Plató) I no cita el pòrtic d'Atal II. En cita d'altres, però no el d'Atal II.

La porta de Dypilon és precisament el límit entre el Ceràmic intra murs i el Ceràmic extramurs.

L'àgora es trobava al barri de Cidateneon, flanquejat al nord pel barri reisdencial d'Escambònidas. Pel sud-est pel de Mèlite, pel barri de Còlit pel sud, per l'est pel de Colivo i, finalment pel nord-est pel Ceràmic

No, el Ceràmic es trobava a la barriada nord-est, a la muralla al costat per dins i al costat per fora d'aquesta.

El distrito del Cerámico llegaba hasta la puerta de Dipylon, era un distrito muy grande, y eso incluye el entorno del Ágora.

Sí, se encontraba en el Cerámico, que era bastante amplio.

"Ceràmic" Viquipèdia "El Ceràmic (Keràmeikos) era un barri de terrissaires de l'antiga Atenes, que .envoltava el cementiri anomenat Dípilon. Se situa al nord-est del l'Acròpoli d'Atenes. S'hi han localitzat i excavat les ruïnes de l'Acadèmia platònica"

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cer%C3%A0mic

.

La reconstrucció es al costat de l'agora d'Atenes.

El que tenim es una reconstrucció. I en Pausanias no en parla. Era al barri del Ceràmic?

También había una stoa de Átalo II en Arenas
https://en.wikipedia.org/wiki/Stoa_of_Attalos

La stoa d'Atal II es a Pèrgam i el Ceràmic és un barri d'Atenes.

Tal como lo describe Pausanias, parece que se trate de la Stoa de Átalo II, que tenía distintas estancias cerradas. No en vano, Pausanias usa en más de una ocasión "detrás de una puerta" para hablar de elementos del pórtico en el que está la pintura de Mantinea. Así que no, esa pintura no estaba a merced de los elementos, sino en un entorno cerrado, lo cual hace infinitamente más fácil la conservación de la pintura.

Perdó "anàlisis cientifiques"

Pausanias "Descripción de Grecia" Traducción de Antonio Tovar. Biblioteca de la Historia. Ediciones Orbis S. A (1986); pàgina 6.

Si diuen "proves científiques", això ho hem de tenir molt en compte. I, a més, un rei que fa dissenyar els quatre pals arreu dels seus dominis, és molt estrany que en faci pintar disset. Sense anar més lluny, les quatre barres estan reproduïdes en tots els taüts de la mateixa catedral de Girona, taüts que ell mateix va fer aixecar. Una manera de provar el manteniment de pintures durant segles posteriors al moment de ser pintades és ressseguir les explicacions que Pausànies fa al respecte en el seu llibre "Descripció de Grècia " del 180 d.C. Per exemple diu el següen sobre una pintura al barri del Ceràmic d'Atenes I, III, 3: Alli hi ha pintada la gesta dels atenesos a Mantinea, quan van anar a socórrer els lacedemonis.[...] La pintura representa el combat de cavalleria[...] Això ho va pintar Eufrànor". Sobre Eufrànor la wikipèdia diu:

"Eufranor (Euphranor, Εὐφράνωρ) fou un escultor i pintor grec un dels gran mestres de la pintura i escultura grega. Havia nascut a l'istme de Corint, però va exercir a Atenes. Plutarc l'esmenta com atenenc. Va pintar un quadre de la batalla de Mantinea i per això Plini el Vell el situa vers l'any 362 aC, però segurament fou de la part final del segle IV aC. "

És a dir, que han passat més de quatre-cents anys entre el disseny de la pintura sobre pedra i el moment de redacció de la Descripció. Caldria anar resseguint a l'obra la descripció d'altres objectes pintats: escultures, frisos, temples etc... Pausanias parla d'una pintura al Ceràmic, però no pas d'una pintura dins un temple del Ceràmic. Cal anar-ho resseguint.

Pausanias "descripción de Grecia" Traducción de Antonio Tovar. Biblioteca de la Historia. Ediciones Orbis S. A. pàgina 6.

El gran problema con esas pinturas sepulcrales es que no podemos saber científicamente cuándo se pintaron, al no haber sido hechas con materia orgánica. Esas pinturas presentan oro, cinabrio, y otros pigmentos minerales, con lo que no se le puede hacer la prueba del radiocarbono, que sirve para datar materia orgánica.

Bé, el video diu el que diu. Científcament. És la darrera explicaçió sobre el tema fins on sabem, no?

El vídeo dice eso, pero el estudio de Udina lo que dice es que la composición mineralógica de las pinturas es similar, sin embargo no se ha hecho un estudio que permita datar con precisión las pinturas de los sepulcros de Ermesenda y Ramón Borrell. Los materiales pictóricos en tiempos anteriores a la revolución industrial eran de origen natural, haciéndose el rojo a partir de hematites, oligisto, u otros elementos, siendo así que la composición material de las pinturas va a ser similar incluso si la comparas con pinturas de otros lugares, como por ejemplo las pinturas medievales interiores de la catedral de Mondoñedo.

Sí, perdona, sí que ho diu. Diu això: "Les anàlisis científiques de les pintures del sarcòfag romànic semblen ser contemporanis a les pintures romàniques de Taüll” 4:34
- 4:46 del video. Les anàlisis científiques, diu. D'acord ens podem plantejar preguntes sobre la durabilitat de les pintures en les condicions esmentades. Ara bé, com es pot demostrar científicament que la pintura del sepulcre primitiu d'Ermessenda situat a la galilea havia d'estar totalment desapareguda al 1380, després de tres segles? O a l'inrevés: com pot provar la ciència que tres segles després de ser feta podia estar conservada? Cal demostrar això científicament. La resta de circumstàncies avalen que sigui així. La més que probable contemporaneïtat entre Taüll i els sarcòfags. A més, quina funció tindrien unes pintures tancades que no veu ningú? Per què En Pere Terç hauria de fer pintar unes pintures pre-heràldiques quan aquest rei és un campió de l'heraldica i ho demostra a tort i a dret? I si les va fer pintar aquest rei, per què no va seguir els estils de la seva època i, en canvi es va seguir un estil, com diu el vídeo, romànic? I el mateix podem dir amb els sarcòfags en si. S'han conservat el primitiu i l'altre El primitiu és romànic, com es diu i es veu al vídeo. L'altre també hi apareix, i està en estil gòtic. Si el primer sarcòfag hagués estat ordenat pel rei Pere, l'hauria fet construir amb la més gran de les versemblances també en estil de la seva època. Però no éstà conservat així: és d'un estil anterior: romànic, diu el vídeo. D'altra banda, Segur que totes les tombes coetànies de l'època d'Ermessenda no tenen vestigis d'haver estat pintades? Segur? Totes? Totes totes? Com pots estar-ne tan segur? D'altra banda, hi ha un paral•lelisme molt clar entre el naixement de l'heràldica entre els normands i l'entroncament dels nostres comtes amb ells el segle XI, com diu el vídeo. A NH tenim un article d'en Xavi Llobet i l'Eva Jiménez sobre aquest parentiu, en concret amb el regne normand de Northumbria, que tenia també com a senyal barres grogues i vermelles, i el parentiu d'Ermessenda amb els normands.

https://www.inh.cat/articles/Bandera-pre-catalana-a-Northumbria-3-3

"Hi ha constància que cap a l'any 1000 hi torna a haver contacte entre els normands i Catalunya. El comte Borrell II (927-992) havia declarat de facto la independència de Catalunya respecte de l'Imperi Carolingi l'any 988, i, lògicament, hauria volgut fixar uns signes d'identitat propis, com l'idioma, la bandera o el nom del futur regne. És especialment significatiu que la primera bandera catalana que es coneix apareix a la tomba d'Ermessenda de Carcassona, nora del comte Borrell II. També és el moment que probablement comencen a aparèixer textos en català i la paraula Catalunya. També és el moment que l'Abat Oliva fa les Assemblees de Pau i Treva per a pacificar el territori i organitzar-lo. La comtessa Ermessenda va disposar d'una guarda normanda entre el 1018 i el 1024 i va ser tan gelosa d'aquesta guarda que va intentar evitar que tornés a Normandia. Així, va casar la seva filla amb el capità de la guarda normanda anomenat Roger de Tosny.”

No, Francesc, no dice que corresponda cronológicamente a la misma época que las pinturas de Taüll sino que los materiales de la pintura son los mismos. Los colores se hacían con una fórmula bastante estándar, ya que los pigmentos naturales que dan determinados colores son los que son y no otros.

La tumba del infante Fernando conserva sus pinturas porque había otra que la tapaba al estar situada justo delante. La que recibía contacto con la luz y la humedad no conserva más que restos vestigiales de haber sido pintada en el pasado. Esto tratándose de una tumba en el interior de un monasterio, una que pase tres siglos a merced del viento y la luz exterior no va a conservar más que microrrastros vestigiales detectables con tecnología muy moderna. En el caso de las tumbas de la época de Ermesinda, no estaban pintadas, no se estilaba. No hay evidencia alguna de que hayan sido pintadas, y fíjate que se pueden detectar rastros mínimos (véase el caso del Partenón, del Augusto de Prima Porta...)

En cuanto al número de palos (no barras, eso es un elemento heráldico distinto), ya estaba codificado de manera bastante clara a finales del siglo XII-comienzos del XIII, y para verlo basta repasar los sellos de los reyes de Aragón o los armoriales, aunque estos últimos no siempre acierten.

Sí, això de la Cerda em recorda al Pedro de las Varilllas,

És que el nombre de quatre pals el va fixar, pel que sé, en Pere el Cerimoniós per a la seva dinastia. Abans, no estava regulat. És l'heràldica que els regula. No, això ja està fet i analitzat, corresponen a l'època dels pintors de Taüll com diu el video.. Ornamental? És a dir jo en Pere el Cerimoniós faig pintar en barres grogues i vermelles una tomba dels meus avantpassats però que no la vegi ningú. On és aquí l'ornamentalitat? Jo m'ornamento per mostrar-me, per crear efecte als qui em contemplin, per enviar un missatge. No, el mateix Vaticà té un emblema amb roig i vermell, com diu el vídeo, però no són els seus signes distintius. En canvi les barres vermelles i grogues sí que ho són dels comtes de Barcelona i d'ells als comtes de Provença, com també diu el vídeo. I passen a l'Aragó i al Regne de València i Mallorques i Sicília i a les branques col•laterals de la nissaga dels comtes de Barcelona, com al comtat de Foix, la branca napolitana, amb en Lleonard Rovira o della Rovere i també a Amèrica i finalment a la bandera d'Espanya: l'Espanya borbònica i la republicana.
Es molt diferent "un manto de paño” que una pintura sobre pedra. Quant al primer tothom sap i ha sabut que té, per la natura dels seu material, els dies comptats. I això se sabia aleshores. En canvi, la pintura sobre pedra cal comptar-la per segles. És a dir, que té, per la seva natura, una vida molt més llarga. Més llarga si està protegida en un interior. Menys, si està al defora. Però en tot cas, molt més llarga que la vida de "un manto de paño”. I d'això tothom n'ha estat perfectament conscient sempre. És a dir, que la pintura en la part externa d'una tomba de pedra va ser aprofitada, per la seva llarga vida, com a funció simbòlica, representativa i propagandística a llarg termini. Ornamental. Sepulcre d'en de la Cerda. Tu mateix ho dius. La part protegida s'ha conservat més que la part no protegida. I encara hi ha rastres avui dia, oi? La tomba d'Ermessenda va tenir la immensa sort d'estar a resguard per una altra tomba durant més de sis segles, Totalment tancada i barrada. Però la funció simbòlica, representativa i propagandística la va tenir igualment: quan estava exposada a l'exterior per ser vista per tothom. La tenien tots dues.
No s'estilava o no s'ha conservat? Aquesta és la pregunta que cal formular-se. Per ventura els altres sepulcres de l'època han esta amagats dins un altre sepulcre?
Ens trobem en un cas semblant a la conservació de les pintures de Pompeia. La lava les va protegir. Un altre sepulcre va protegir les barres a la tomba d'Ermessenda.
Les creacions a les tombes tenien un vessant clarament religiós i amb dues funcions. Les creacions cap enfora, cridar l'atenció als vius. Les creacions cap endins fer passadora al difunt la vida d'ultratomba, com sabem de la Xina i de l'antic Egipte. Hi ha un tipus de mortalla amb una funció clara en la vida d'ultratomba: les mòmies. En el cas de la tomba d'Ermessenda, sembla molt més probable que ens trobem en el primer cas. Perquè, sinó, ¿quin sentit religiós i de vida en el més enllà tindria una tomba amb disset barres? Per aquest cantó, no en sabem de segur gairebé res. En l'altre, és molt clar: aquí hi ha enterrada una senyora de la família dels comtes de Barcelona i Caracassona, mestressa d'aquestes terres.
D'acord, et prenc la paraula: l'infant Fernando de la Cerda podia haver anat així a la tomba. La pregunta és Per què?

Dices que es un Cerdá por el método L'Oréal, imagino. En el caso del joven infante, el "de la Cerda" no era apellido, era un apodo por haber nacido con una gruesa cerda, siendo su nombre ordinario Fernando de Castilla. A sus descendientes les quedó el mote como forma despectiva una vez excluidos de la sucesión dinástica manu militari por parte de Sancho el Bravo.

Un Cerdà....

Ah, sí. Les quatre barres, ja se sap....

El sepulcro de la foto grande no es el de Doña Leonor sino el del infante Fernando de la Cerda y sí, tiene el escudo con los palos de gules sobre campo de oro entre los casetones con castillos y leones por una razón más que evidente: su madre era Doña Volante de Aragón, hija del rey Jaime I el Conquistador.

El sepulcre de donya leonor té les quatre barres!!!!

El infante Fernando de la Cerda estaba en su ataúd muy ricamente ataviado, por ejemplo. Vestiduras muy ricas, anillo de oro con una gema, espada de primerísima calidad, etc y nadie iba a haber visto eso nunca.
Eso sin entrar ya en tumbas de riqueza escandalosa como los enterramientos escitas, que son para echarles de comer aparte.

Pues eso. Por otro lado, todos los ritos funerarios de todas las culturas que en el mundo han sido incorporan elementos ornamentales, a menudo de una riqueza extrema, que JAMÁS IBAN A SER CONTEMPLADOS una vez sepultado el fiambre. Empezando por las mortajas mismas, que solían ser de un lujo disparatado en las clases pudientes. De hecho, una gran parte de la Arqueología se basa precisamente en los testimonios proporcionados por el arte mortuorio, ya ves. Esto es muy muy elemental, Francesc.

Antón, ¿no recuerdas el powerpoint de Marcel Mañé (creo) titulado "l'escut de Catalunya al món"? Ahí a grandes rasgos se proponía que todos los escudos con gules y oro eran transposiciones del escudo de Cataluña.

No es tan absurdo, Francesc, el pensar que se le diese una mano de pintura a un sepulcro que no se fuese a ver. El ataúd del infante Fernando de la Cerda, por ejemplo, estaba recubierto por un manto de paño que nadie iba a ver a menos que se profanase la tumba. Lo puedes ver aquí, en la página 18 del visor de pdf.
http://riubu.ubu.es/bitstream/10259.4/715/6/1133-9292_n109_p233-249.pdf
En el caso del mismo Fernando de la Cerda, por ejemplo, tenemos que de su sepulcro exterior sólo se conserva poca pintura, pues ese sepulcro estuvo protegido por otro que tenía adosado. En los costados y parte superior no queda casi nada, ya que ahí no estaba protegido del aire ni de la humedad.
http://www.jcyl.es/jcyl/patrimoniocultural/leonorf/www/monasterio.html
La decoración heráldica está muy repetida, hecho comparable a la sobreabundancia de palos en el sepulcro de Ermesinda.
Puedes comparar el sepulcro de Ermesinda con otros de su época, y verás que lo de pintar no se estilaba, de hecho no se estiló hasta mucho más tarde.

Igual de absurda es una cosa que otra. ¿Por qué pintarían tantos palos, siendo cuatro los cabales? Lo que digo, esto se resuelve analizando la pintura en un laboratorio para salir de dudas. Dicho de otro modo, aplicando el método científico comme il faut. Claro, que eso desactivaría las peregrinas fabulaciones que os son tan caras. ¿Te has parado a pensar que lo mismo se trata de un asunto puramente ornamental? ¿O qué pasa, que las rayas rojas y amarillas son exclusivas de Cataluña a nivel planetario? Ah, que sí, que esa es una de las líneas maestras del INH, la que hace ver señeras hasta en los biombos japoneses. Tú mismo.

Bé, la wikipèdia cal seguir-la "cum grano salis".... Suposo que veus com n'és d'absurd que el rei Pere fes pintar les disset barres quan sabia perfectament que no es veurien perquè el sarcòfag primigen que les ostentava estaria encabit en el segon: el gòtic i amb escut i quatre barres.. A més, si en l'època d'aquest rei l'heràlldica ja estava plenament en funcionament, per què no va fer pintar-hi, a la tomba primigènia, les quatre barres emmarcades per un escut? Això és absurd. És el que es diu al vídeo.

En cualquier caso, para ver las barras convertidas en 'la bandera de Cataluña' habría que esperar al siglo XIX, como con todas las demás enseñas nacionales. Se pongan Vds. como se pongan, esto es así. No es mi verdad o tu verdad, es LA verdad (Pantoja dixit).

El que diu la Viquipèdia:

"Els sepulcres romànics de Ramon Berenguer II i d'Ermessenda de Carcassona presenten com a única decoració exterior franges verticals pintades de color roig i daurat. L'anàlisi físico-química dels pigments de les pintures determinà que tant el pigment vermell com el daurat presentaven «la mateixa composició en els dos sarcòfags» i que el roig fosc és degut a la presència d'hematites mentre el daurat és donat per la presència d'or. Com que mai no s'ha realitzat cap estudi científic per determinar la data en què les pintures foren elaborades, diversos historiadors han especulat sobre aquesta data. Per a uns les franges vermelles i daurades són un emblema preheràldic que donaria lloc a la Senyera Reial i foren pintades abans de la unió dinàstica entre el comtat de Barcelona i el regne d'Aragó, i per tant constituirien un prova irrefutable de l'origen barceloní de la Senyera Reial. Per contra altres argumenten que no seria plausible que els pigments haguessin restat en el seu bon estat de conservació després de tres segles a l'aire lliure, concloent que les franges haurien estat pintades el 1385 quan el rei ordenà el traslladat dels sepulcres a l'interior de la catedral, i per tant constitueixen tan sols la plasmació funerària de la Doctrina de Pere IV d'Aragó, que creia que l'origen de la Senyera Reial era barceloní."

Vamos, que mientras no se analicen los pigmentos y se daten con la mayor exactitud posible, de momento aquí cada cual arrima el ascua a su sardina alegremente. La ciencia es otra cosa.

Però que no has vist com està la tomba primigènia d'Ermessenda?! Descolorida per tot arreu, sobretot pel cantells i els marges i en molts llocs han desaparegut els tints! I s'ha conservat el que s'ha conservat perquè El Rei Pere III va fer encabir el primer sarcòfag en el segon del segle XIV i d'estil gòtic. Evidentment, així es va aconseguir que es preservés el que resta fins a dia d'avui de la pigmentació. La teva afirmació la veig prematura: ho dic perquè hauries de comparar aquestes tombes primitives preservades amb les condicions al·ludides, amb d'altres de la mateixa època que haguessin tingiut la sort de ser preservades d'una manera semblant. . Dius que no n'hi havia costum. No, precisament el costum es va iniciar en aquesta època. I precisament no ens n'han arribat més testimonis perquè els fenòmens atmosfèrics han fet esborrar els colors. En tot cas, el que s'imposa es trobar d'altres pintures de la mateixa època que s'han conservat d'una manera semblant.

No sólo eso. También he repetido 'en modo alguno' y unas cuantas más faltas garrafales de estilo, con lo que yo he sido. Voy a escribirlo varias veces para que se me quede bien grabado en el cerebro: anhistórico, anhistórico, anhistórico, anhistórico, anhistórico, anhistórico...

Lo siento, me he equivocado, no volverá a ocurrir.

Francesc, no acabo de ver nada claro que esas barras de las tumbas sean un emblema preheráldico de los condes de Barcelona.
Primeramente, porque no era costumbre decorar los sepulcros en aquella época, como se puede ver comparando con otras tumbas coetáneas.
Segundo, porque es imposible que unas pinturas puedan haber aguantado tres siglos estando en la galilea: no ya sólo por efecto de la luz y del viento que degradan la pintura, sino también por efecto de las manos de los transeúntes, que habrían tocado la tumba de manera accidental o intencional, sin contar además a los animalejos que también pasasen por ahí.

Antón, creo que la forma correcta no debería ser "ahistórica" sino "anhistórica". El prefijo negativo helénico a- se convierte en an- cuando le sigue un sonido vocálico: anaerobio, anhedonia, anhídrido...

Curioso, Francesc, que no seas capaz de interpretar los enlaces que aportas. En modo alguno las barras son 'de Cataluña', sino de los condes de Barcelona. Condes a secas, no condes-reyes ni cosa ahistórica semejante. De Barcelona, no de Cataluña. Es la misma trampa que se puede constatar en el artículo, donde la autora pasa por alto que en la época los emblemas eran familiares, en modo alguno identitarios de ninguna colectividad ni nación (ni catalana, ni aragonesa, ni castellana, ni cuaquilansuá).

No hi tornem, si usplau. Mira l'enllaç.

El primer uso conocido de los cuatro palos es de circa 1150, en un sello de Ramón Berenguer IV conde de Barcelona y princeps de Aragón.
Volviendo al tema de los Merode, el problema es que lo de Pedro Berenguer con Aleyde von Rode no está acreditado en absoluto. La única mención que existe a tal supuesto es de 1844, el volumen 17 del "Genealogisches Taschenbuch der deutschen gräflichen Häuser". Por supuesto, la afirmación sobre Aleyde y Pedro Berenguer no está acreditada de ninguna manera, con lo que no queda otra que suponer que el autor tomó al peso las palabras del príncipe Félix de Mérode, que le contó lo que se decía en su linaje sobre el origen de sus armas.

Otra famosa leyenda vinculada con reyes de Aragón es que Gauthier Berthout, señor de Malinas, habría participado en la conquista de Mallorca de manera muy activa. Ante sus grandes logros, el rey le preguntó qué recompensa quería, a lo que Gauthier replicó que el rey concediese usar tres de los nueve palos del escudo regio, a lo que el rey accedió a regañadientes.

Santo Job sento admiració per la quantitat d'informació que controla, em trec el barret.
Espero que algun dia el proposin possar "La sección del santo job" a la web, penso que seria de gran ajuda (no és cap broma). Si vosté estigués dispossat a rebre preguntes ja seria genial!

Els primers testimonis de les barres cal retrotreure'ls uns 120 anys abans de la data que l'autora proposa . Es a dir a l'any 1174 amb En Pere Berenguer, fill de Ramon Berenguer i Peronella.

Millor aquest link

https://www.youtube.com/watch?v=yVaLK99QrBM&t=11s

Les barres de Catalunya, no pas d'Aragó

https://www.youtube.com/results?search_query=les+quatre+barres

Vaya, resulta que, según la autora, los Merode se adelantan unas décadas a los reyes de Aragón adoptando las barras. Anda, que...

Estuve haciendo algo de investigación en Bélgica sobre el Lazarillo de Tormes, concretamente me pateé un montón de archivos y contacté con algunos nobles, pues como es bien sabido gran parte del patrimonio bibliográfico no está en manos públicas sino privadas. También tuve que escribirle a varios nobles ingleses, ya que estoy segurísimo de que uno de los ejemplares de una de las ediciones de 1553 de Amberes está en manos de alguna familia de la nobleza inglesa, a tenor del precio de venta que tenía puesto Thomas Norton Longman en 1816 a un ejemplar que tenía a la venta. Súmese a ese precio el hecho de que no ha aparecido tal ejemplar en ninguna subasta de bibliotecas nobles de los siglos XIX y XX, con lo que probablemente esté en manos de un descendiente del comprador original.

Con la anciana princesa, que vive (o vivía hace 2 años) en el castillo de Rixensart tuve la ocasión de hablar un rato después de andar rastreando la modesta biblioteca familiar que tienen en el castillo.

Caram, el Santo Job va parlar amb "l'anciana princesa", quina casualitat oi ?. Doncs res, com aquest personatge té molta sort, podria intentar parlar amb algú que li doni els resultats de 6/49 o la primitiva. Així no hauria de perdre el temps pensant que en història els indicis, evidències i fets concomitants no passen per casualitat.......De fet, que Espanya tingui 30000 anys d'història no hi ha "prueba alguna", però alguns ho afirmen amb rotunditat.

Como me contó hace cosa un año y medio la anciana princesa de Mérode-Rixensart, "si ce n'est pas vrai, et j'en doute sérieusement, c'est quand même un très belle histoire" (si no es verdad, y lo dudo seriamente, al menos es una bonita historia".
El problema de la leyenda de los Merode y el origen de sus armas es que no hay prueba alguna de la afirmación tradicional.