La llengua àrab i el nom de Don Quixot

Només voldria fer una breu puntualització sobre l'arrel de Quijote ( Quijo ). El quijo és la part de Quars que recobreix l'or i la plata en els filons que hi ha als jaciments. Per a l'alquimia el Quijo amaga l'or en el seu interior i és una metafora sobre l'or alquimic o la pedra alquimica. El procés alquimic no busca un mineral físic, és en realitat un procés de destil·lació espiritual per treure l'aurum de dintre d'un mateix. El Quijote, el llibre, és plè de referències alquímiques i reinterpretacions sobre el Sant Jordi-David enfrontant-se a la força bruta del gegant o la bèstia, en el cas del Quijote és un maldestre David que s'enfronta a uns gegants que el fogaciten. Aquesta mala destresa o males arts son fruit que el Qujote ( Quijo ) està interpretant malament el procés alquimic i per tant esdevé una paròdia del cavaller que voldria ser. No pot treure l'or i es queda en un vulgar quijote.

Estic totalment d'acord amb l'opinió d'Albert Gorell Vila, penso que és un raonament força interessant, i amb sentit comú, ara només falta trovar la versió catalana del quixot.A veure si apareix un dia ja.....

Si la tesi d'en Bilbeny sobre la catalanitat d'en Colom és certa, veig una altra explicació raonable per al nom del Quixot. En versió castellana el nom del protagonista és Alonso Quijano a qui els seus coneguts anomenaven amb el malnom de Quijote. Ara bé, Quijano no és un cognom habitual en castellà i Quijote no hi vol dir res. Tanmateix, si l'original fos català com diu en Bilbeny, tindríem un protagonista anomenat Alfons de Cuixà (cognom ben documentat en català) a qui els seus coneguts anomenarien amb el malnom de Cuixot. Així la cosa ja comença a tenir un sentit. Si algú coneix un Cuixà que està sonat, és versemblant que pugui fotre-se'n anomenant-lo "el Cuixot". Sobretot tenint en compte que el tal Cuixot està obsedit pels llibres de cavalleria i cuixot és la part de l'armadura que cobreix les cames, cosa que facilita el joc de paraules i la broma. La castellanització de Cuixà en Quijano i de Cuixot en Quijote s'explica tenint en compte que en grafia clàssica la consonant ena final muda sovint s'escriu (sobretot en toponímia i onomàstica) així doncs Cuixà i Cuixan eren grafies equivalents. Albert Gorrell i Vila

No soy ni castellano ni catalán, pero sí soy experto en literatura románica y en cuestiones de autenticidad, y estos argumentos son sencillamente ridículos. Don Quijote es "tóxico"? En qué sentido? Hay otro caso, en la literatura del siglo de oro, donde el nombre de un personaje, al revés, significa algo relevante? El sr Bilbeny parece pensar que todos los textos literarios tienen códigos secretos. No es así. El mundo no es un gran "Código Da Vinci".

Bé, segons el Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, la paraula "tòxic" no apareix en català fins al 1900, una afirmació que coincideixi amb la d'en Coromines al seu diccionari. Per tant, sembla que no és possible la tesi aquesta que relaciona "Quixot" amb "tòxic": tòxic -a [c. 1900; del ll. toxĭcum 'metzina', i aquest, del gr. toxikón (phármakon) '(metzina) per a fletxes', der. de tóxon 'arc de tirar']