Ja fa alguns mesos que es va publicar en aquest Web un article anomenat "Mariners catalans i marines americans", on es pretenia demostrar que el terme "marine" americà havia estat manllevat de la llengua catalana. Bé, doncs: ara he trobat unes dades que indiquen que hi ha un possible parentiu entre els mariners d'ambdós costats. Hi ha una coincidència entre els colors oficials de la US Marine Corps i els colors que feia servir la marina catalana. Podríem estar parlant de la mateixa família de navegants; és a dir: que els "marines americans" poden ser la projecció dels antics mariners catalans que varen desembarcar a Amèrica. Una projecció que ha evolucionat amb els segles. El document el podeu trobar en aquest vincle i ho deixa claríssim: http://www.tecom.usmc.mil/HD/Docs_Speeches/EstablishingMCcolors.htm Establishing the Marine Corps Colors18 April 1925 Gold and scarlet are designated as the official colors of the US Marine Corps. In deciding on these colors historical reasons have been the guiding consideration, as during the early periods they appeared on the uniforms of officers and men and have since been used most consistently. All guidons, banners, athletic ribbons, pennants, and other articles ordinarily designed to represent the Marine Corps colors, will be made accordingly. Articles in Marine Corps colors carried by post exchanges will conform to the designated colo...

Continuació de "Américo Vespuche era un Despuig. Primera part de l'estudi d'en Jordi Bilbeny" Els viatges promoguts pel rei de Catalunya El passat d'En Vespuche es podria haver aclarit del tot si consideràvem vàlid l'encapçalament de la famosa Lletra del seu primer viatge, que adreçà a En Renat II d'Anjou, nét del qui fou rei de Catalunya, entre els anys de 1466 i 1472, Renat I de Provença; però el sol fet que l'anomeni "Rei de Jerusalem i de Sicília", i que el tracte, al llarg de la carta, sigui sempre de "Majestat", en fa inviable qualsevol identificació. Però, sobretot, el que acaba d'enrunar la possibilitat que En Vespuche dediqués a En Renat II els seus relats de viatges és el fet que el nostre nauta no li podia haver adreçat mai cap escrit vint-i-quatre anys després de la seva mort.Aquest és un fet d'adulteració paral·lela al que s'esdevingué en una altra de les cartes de la seva Relació, datada Sevilla el 18 de juliol de 1500 i dirigida a En Lorenzo di Pier de Mèdici. Com en el cas anterior, el Mèdici també feia anys que era mort. En Marc-Aureli Vila, que va detactar aquest absurd textual, ens assegura que "al 1500, feia vuit anys de la defunció d'En Llorenç el Magnífic; i a Florència governaven els grans comerciants i el seu organisme de poder era la Senyoria. En Llorenç de Mèdici va morir a Careggi al 1492. Era En Llorenç poeta, folòsof, mecenes i diplomàtic i, segons sembla, un mal administrador de l'erari públic. La seva influència fou molt notable en el desenvolumpament de les arts. El succeí el seu fill Piero, que havia nascut a Florència al 1472 i finà els seus dies a Cassino al 1503. El 9 de novembre de 1494, En Piero fou expulsat de Florència pels seguidors d'En Savonarola, el frare de misticisme ardent i d'un fanatisme exacerbat. Els Mèdici retornaren a Florència quan el cardenal Giovanni, germà d'...

Sobre l'adulteració i la desaparició dels originals Quan em vaig encarar a l'obra escrita de l'Américo Vespuche, em va sorprendre granment que em tornés a trobar davant del mateix problema de fons que ja vaig advertir quan abordava els textos d'En Cristòfor Colom: la mancança absoluta de tot original. I si encara hi afegim que, com en el cas d'En Colom, els escrits presenten infinitud de contradiccions, d'errors, de discordances flagrants entre les diverses edicions, no ens hauria d'estranyar que En Manning Ferguson Force, assenyalés, ja al 1879, a Some Observations on the Letters of Amerigo Vespucci, que "l'única solució que trobo a les dificultats que ofereixen aquestes cartes és que no foren escrites per En Vespuche". En Henry Harrisse tampoc no en tragué l'entrellat i apuntà al 1895 que "els quatre viatges de l'Américo Vespuche a través de l'Oceà segueixen sent l'enigma de la història d'Amèrica dels primers temps". Els moltíssims estudiosos que han volgut escatir el problema d'aquestes fonts originàries han anat a topar sempre allà mateix. Al 1898, En Gustavo Uzielli creia que els errors dels Quatre Viatges d'En Vespuche eren deguts, en gran part, al fet que no existís un text exacte del relat. En Frederick Albion Ober, al 1907, assevera que el primer viatge presenta un problema insoluble. I En George Tyler Northup, que al 1916 va publicar diverses monografies detallades sobre aquests mateixos textos, posava de nou seriosament en dubte que En Vespuche fos l'autor dels Quatre Viatges. Al 1923, En Martín Fernández de Navarrete, a les seves "Noticias exactas de Américo Vespucio y reflexiones críticas sobre las relaciones de sus viajes", incloses dins els Viajes Américo Vespucio, subscrivia: "El capgirament de les dates i dels noms propis, ja sia de persones o de països; els mateixos esdeveniments aplicats a viatges i temps diferents; les variants considerables en les mateixes cartes...

Llegint un llibre escrit per en Dalí, m'he trobat una cosa molt curiosa. El llibre és en castellà, tot i que és una traducció i no sé en quin idioma va escriure aquest passatge (perquè escrivia el diari en francès, castellà i català, segons tinc entès). Al Diari d'un Geni d'en Salvador Dalí, concretament a la part corresponent al 10 de maig del 1956, en Dalí escriu: "Me encuentro en estado de erección intelectual permanente, y todo se adelanta a mis deseos. Mi corrida litúrgica cobra cuerpo. Muchos empiezan a preguntarse si no se ha celebrado ya. Curas atrevidos se ofrecen a bailar alrededor del toro, pero, dadas las grandes condiciones ibéricas e hiperestéticas de la plaza, la mayor excentricidad consistirá en sustituir el habitual arrastre del toro- a cargo de mulas corrientes y trazando un círculo- por una elevación vertical mediante un autogiro, instrumento místico por excelencia y que extrae su fuerza de sí mismo, como su propio nombre indica. Para aumentar aún más la magnitud del espectáculo, el autogiro tiene que llevarse el cadáver del toro muy alto y bien lejos, hasta la montaña de Montserrat, por ejemplo, para que las águilas lo devoren a fin de que se realice pseudolitúrgicamente una corrida como jamás se haya visto.Me apresuro a añadir que la sola manera totalmente daliniana (aunque ligeramente plagiada de Leonardo) de decorar el ruedo será la de disimular detrás de la contrabarrera dos tubos que adoptarán toda clase de formas (de preferencia intestinales). En un momento dado, estos tubos se erguirán de una manera truculenta y apoteósica gracias a la presión de un enérgico chorro de leche hirviendo, a poder ser, agriada. ¡Viva el misticismo vertical español, que, desde el submarino abismal de Narciso Monturiol, ha ascendido verticalmente al cielo gracias al helicóptero!" Com podeu observar, en Dalí parla d'en Leonardo. I sí: és en Leonardo...

Amb tot això que hem anat veient fins ara en els articles anteriors, ens hem adonat que hi ha una realitat, però quan aquesta realitat s'explica, el que ens arriba és una altra cosa. Ho hem anat veient en tota la història de Catalunya, amb en Colom, amb el descobriment d'Amèrica, amb la literatura i els literats.A tot arreu on hi ha algun català, la història s'ha distorsionat. Què passa amb la història dels catalans a Itàlia? Sicilia té un rei català a final del segle XIII. Pere II de Catalunya es casa amb Constança de Sicília. Després s'integraran a la Corona catalana Sardenya, Malta, Nàpols. Hi haurà papes catalans a Roma, que llavors era un estat notable i poderós. I, fins a final del segle XVIII, una gran part d'Itàlia formarà part de la monarquia catalana, primer, i de l'espanyola, després. En tot aquest temps no hi ha hagut cap català que fes res interessant a Itàlia? Llevat dels papes Borja i la seva família, amb en Cèsar i la Lucrècia, de qui s'han fet òperes, obres de teatre, pel·lícules, sèries de televisió, gairebé no sabem re de ningú. El 99,9 % dels catalans que hi ha a Itàlia no sabem qui són perquè els hem perdut els rastre quan se'ls ha italianitzat el nom i cognoms i se'ls ha canviat la nacionalitat.Als segles XIV, XV i XVI hi ha catalans a Itàlia i, concretament, al segle XV hi ha tots els descendents del rei de Nàpols, que era Alfons el Magnànim, alhora rei de Catalunya, emparentats amb tots els grans nobles itàlics. Cap d'aquests prínceps napolitans no ha fet res interessant? És clar que sí, però és una gran feina anar-los descobrint. I els descobrim per petits indicis que els manipuladors no han esborrat del tot. Per exemple, en el cas d'en Leonardo da Vinci, han insistit molt que era fill analfabet d'una pagesa analfabeta i que va viure en un poble sense escola, sense universitat. I en canvi es va convertir en un dels homes més savis del Renaixement. Ningú no ha pogut explicar d'una forma creïble on Leonardo va fer ...

Si mirem d'aproximar-nos a la ciutat on va viure En Colom, hi ha constància documental que els seus fills van pledejar per unes cases que ell els va llegar per herència1. Ho consigna En Jaume Colom al seu segon testament, de 2 de maig de 1523: "Ítem. Dic que entre En Ferran Colom, el meu germà, i jo hi hagué certes diferències per raó de certa deixa que l'Almirall senyor meu li havia fet i per raó de les cases que pel seu testament deia [que] li pertanyia[n]; sobre la qual cosa ens concertàrem"2. Segons En Mitjana de las Doblas, "després de la mort de l'Almirall, els seus dos fills, Jaume i Ferran parlaven i discutien sobre una casa que tenia llur pare [...]. La casa era la seva patrimonial i vinculada a favor dels seus fills, legítims, naturalment; sense que aquesta vinculació afectés els seus béns lliures (de noves conquestes), que eren pròpies i particulars del segon matrimoni"3. Però, per tal com les referències d'aquestes cases han desaparegut de la còpia del Testament que ens ha arribat en llengua castellana4, no em costa gens concloure que s'han fet esborrar de la documentació a fi i efecte de desarrelar familiarment En Colom de la seva veritable ciutat natal. Nogensmenys, sabem amb força precisió on era afincada la família barcelonina dels Colom. Per En Mitjana, "la casa pairal dels antics Colom es troba esmentada en el Llibre de Focs o Cens de Barcelona de l'any 1398 com a situada al barri de Santa Maria del Mar. En aquella data n'era amo En Gui...

Segons en Josep Ma Orteu, València és la ciutat amb més nomenclàtor públic dedicat a Sant Cristòfol. Al segle XVII s'hi comptabilitzen 17 altars dedicats a la figura del sant, repartits per tota la ciutat. La història oficial ens diu que aquesta devoció ja ve dels temps de Sant Vicent Ferrer, a cavall entre el segles XIV i XV, cent anys abans del salt a la fama d'en Cristòfor Colom. Però com que Sant Cristòfol era el sant que protegeix contra les cremades i contra les morts sobtades i violentes, no ens hauria d'estranyar que la devoció vagi creixent conforme els tractes amb les institucions es van castellanitzant fins a desembocar, a començament del segle XVIII, en la dita Guerra de Successió. A Catalunya també es detecta al segle XVII una devoció creixent per Sant Cristòfol, fins al punt que el trobem gairebé a totes les cases, rere les portes o dins els armaris. El regne de València fou el regne residencial dels Reis Catòlics i de Ferran II i Germana de Foix al llarg del mandat de Ferran el Catòlic, entre 1479 i 1516. Aquesta és la conclusió d'un estudi que estem duent a terme i que donarem a conèixer al seu moment. A la dècada dels anys 80 del segle XV en Colom presenta el projecte de descoberta a la monarquia hispànica, i el més coherent és que, si la Cort residia a València durant la tardor i l'hivern (a la primavera i l'estiu es duia a terme, cada any, per etapes, la Conquesta de Granada), el més coherent -dèiem- és que en Colom tingués una residència prop dels reis. A València hi ha la grandiloqüent Avenida de Colón, en un d'aquests homenatges mundials que arreu fan al llaner genovès que -diuen- va descobrir Amèrica. Però també hi ha, retolat en català, un Carrer d'en Colom, dit així, senzillament. Aquest carrer està situat a dues cantonades de la Llotja de València que s'alça davant la plaça del Mercat. Aquesta Llotja es començà a ...

Montserrat Jardí Anguera a la seva tesi Mestres entalladors a Barcelona durant la segona meitat del segle XV i primer quart del segle XVI: de la tradició germànica a la producció local1, en parlar d'Erasme Conrado, ens diu que "el frare Erasme Conradi del convent de Sant Agustí de Barcelona, també marmessor de Miquel Luch, ha estat identificat com un dels introductors de la impremta a Barcelona, ja que el 1474 apareix associat a Enric de Saxònia, impressor alemany instal·lat a la ciutat. El frare Conradi deuria morir el març de 1492, perquè apareix esmentat com a marmessor per darrer cop el 8 de març d'aquest any i a partir del dia 18 al Llibre de l'Obra ja només s'esmenta un sol marmessor pel que fa als comptes del mestre Miquel, Joan Conrad". Pel que fa a l'origen germànic de Miquel Lluch, la mateixa autora afirma: "Una de les principals dificultats amb què ens hem trobat a l'hora d'intentar fer una ressenya sobre les dades biogràfiques de l'escultor Miquel Luch, ha estat no saber-ne res abans de 1483. Amb aquesta data, concretament des del 29 de novembre de 1483, el comencem a trobar citat en relació amb les cadires del cor baix de la catedral de Barcelona. La documentació insisteix molt en el seu origen alemany, però sense més detalls, i els intents d'establir una procedència aproximada del mestre han estat infructuosos, si bé hem de creure que procedia d'una àrea molt propera a la ciutat de Worms, exactament igual que Rodrigo Alemany, que se sap que es va formar a Magúncia, ciutat de la Renània-Palatinat situada a la riba esquerra del Rin. Pel que fa a la seva formació com a escultor, tampoc no en sabem res. Miquel Luch, poc abans de 1483, va arribar a Barcelona on instal·là el seu taller al carrer dels Mercaders i ben aviat va aconseguir la confiança dels barcelonins, ...

M'ha arribat a les mans el llibre Recuerdos y bellezas de España: Mallorca, de J.F. Parcerisas, imprès l'any 1842. M'ha cridat l'atenció que a l'apèndix tercer, a "Noticia de las esculturas y cuadros más notables de los Museos, que el Excmo. Sr. Conde Montenegro posee en Raxa y en Palma. Carta marítima y geográfica, manuscrita en el siglo XV", s'hi esmenti: "Números 41 y 53: son dos tablas góticas pintadas al oleo por Jeronimus Bosch, de 3 pies y 6 pulgadas de alto. El apellido catalan o mallorquin del autor no consiente que mencionemos sus asuntos sin mayor alabanza que en los demás [...]; hay tanta riqueza de fantasía que las constituyen rivales, bien que en mayores dimensiones, de las que en otros paises y particularmente en Italia el genio cristiano de la edad media consagró a la representación del Juicio Final y de las penas eternas". Així, doncs, per en Parcerisas, a l'any 1842 no hi havia dubte de la catalanitat d'en Bosch. No estalvia lloances a l'artista tot i el seu cognom català i el compara amb artistes d'altres països: o sigui, Bosch no era flamenc, sinó del mateix país que en Parcerisas. No és la primera referència a una nacionalitat hispànica del pintor conegut com Jeronimus Bosch, ja que, segons en Jordi Bilbeny, també Jusepe Martínez escriví al segle XVII que aquest pintor era fill de Toledo.   Pau Mora ...

Contràriament al que s'espera tothom, Marco Polo no va escriure el seu llibre en cap llengua itàlica, i menys en venecià. Per En Jacques Heers, "durant molt de temps es mantingué entre els erudits la tradició de Ramusio, que el Devisement fou escrit primerament en llatí. Més endavant sorgí la teoria d'una primera versió en italià, en llengua vulgar, tot i que de cap manera no seria el dialecte venecià, sinó el toscà, malgrat que el manuscrit italià més antic que es conserva es troba a Florència"1. Afegeix que "són molt poques les obres o manuals que presenten el Devisement com a quelcom essencialment francès, del nord de França"2, però que "aquesta traducció en francès del nord, en llengua d'oil, és tan sorprenent a primera vista, que ningú no se n'ocupa o, en tot cas, s'esmenta com una anomalia o incongruència"3. Per acabar reblant que, "de tota manera, l'anterioritat de la versió francesa no ofereix cap dubte. La demostrà plenament al 1827 l'erudit italià Comte Baldelli Boni a la presentació de la seva edició"4. De llavors fins avui dia, tots els entesos parlen que la llengua del llibre és el francès. Un francès un pèl macarrònic, carregat d'italianismes, la qual cosa ha fet que hom cregués que el llibre es va escriure en un inexistent "francoitalià". Però el que a mi em sorprèn encara més és que la versió més antiga que es conserva en italià, no prové de cap manuscrit italià, sinó d'una pèssima traducció del francès, en què el traductor "demostra una incapacitat total de penetrar el sentit del text"5. É...

Un dels fets més importants a l'hora de tenir present la biografia d'En Marco Polo és que "el manuscrit original començat a Gènova no ha sobreviscut; i, dels textos, d'uns cent cinquanta manuscrits que queden s'ha dit que no n'hi ha dos que siguin iguals"1. El fet, que en si no ha de ser cap alarma per sospitar re d'especial, té ara la seva transcendència capital si es pogués donar el cas que el Marco Polo de què parlen els manuscrits no fos exactament el Marco Polo real i darrere d'aquest nom s'hi amagués un altre personatge de carn i ossos. Així m'ho fan entreveure un seguit de dades, moltes de les quals les dóna En John Larner a la seva biografia sobre aquest gran viatger, intitulada Marco Polo y el descubrimiento del mundo, car, segons ell, tota la seva vida és plena de controvèrsies2 i ja al segle XVIII es va escriure que "el llibre és un engany i que el seu autor és un mentider i que ni En Marco Polo ni els seus familiars no viatjaren mai a la Xina"3. Dada que ha vingut a ser refermada "per l'argument aparegut recentment que tota la història sobre l'empresonament d'En Marco a Gènova i la seva cooperació amb Rustichello [que és qui va redactar el llibre, seguint els dictats d'En Polo] és un mite"4. A més a més, el llibre d'En Marco Polo ens diu que tant ell com el seu pare i un germà d'aquest són els protagonistes d'un dels viatges a la Xina més importants de l'Edat Mitjana. Però, noresmenys, per En Larner, "a les fonts xineses no s'hi ha trobat cap al·lusió a aquests dos noms (ni referents al mateix Marco)"5. I, més endavant, hi torna a insistir: "No es p...

Estic llegint el llibre La vida quotidiana a Barcelona vers 1400, de la Teresa-Maria Vinyoles i Vidal, editat per la Fundació Salvador Vives Casajuana (Barcelona, 1985)Tot i tractar-se d'un estudi del 1400 i només de la ciutat de Barcelona, a la pàgina 80 l'autora diu el següent respecte al càlcul del cens. Transcric literalment:"El nombre de focs, és a dir, de cases habitades i censades l'any 1389 (que sembla que és un dels que ens dóna les dades més completes) era de 6.695 focs. Cal pensar que hi manquen, almenys, la comunitat jueva, els hostals del bordell, les barraques dels pescadors, les casetes dels marginats més enllà del Portal dels Orbs i també els clergues i cavallers establerts a la ciutat. El nombre de focs no sempre és prou indicatiu per donar un nombre d'habitants, ja que a més de faltar-hi grups sencers, com acabem d'assenyalar, hem de tenir present que a les cases a més de la família hi havia "companya": servents, macips, esclaus, aprenents, oficials, amics. Trobem forasters a dispesa a moltes cases privades i també als hostals. Hi ha llars que amb els pares s'hi pot estar el fill casat; o la mare vídua amb els pubills i el seu servei, junt a una filla casada i el gendre; hi ha cases ocupades per diverses vídues, etcètera". Dic això perquè en Jordi Bilbeny, en una conferència recent a la seu de Plural 21, a Barcelona, havia posat sobre la taula el tema del cens de Catalunya pels volts del 1500 en relació a la decadència i recordo que va comentar que en molts focs o masies hi podia haver molta més gent que no pas les 4 persones que s'acostumen a comptabilitzar per foc. Ara sabem, mercès a aquest estudi de la Teresa-Maria Vinyoles, que, efectivament, tot sovint hi havia a cada casa més gent del que ens pensem.   Carles Ortiz ...

Fins al mes de març podem visitar una rèplica de la nau Victòria de Magallanes i J.S. Elcano, al Moll de la Fusta de Barcelona. Ens diuen que podem veure com era la nau i com es navegava fa 500 anys. Ara bé, aquesta rèplica  -construïda l'any 1991 amb motiu de l'Expo'92- és constantment passejada per totes les ciutats costaneres sense els seus escuts i banderes de l'època amb l'excepció d'una gran bandera espanyola que llueix. Tots sabem, que la bandera nacional espanyola més antiga és de l'any 1785 i no pas del 1519. O sigui que la bandera que hi ha al vaixell no existeix fins a 266 anys més tard de l'expedició de Magallanes. Si es tracta de fer una rèplica fidedigna i de fer les coses amb rigor històric, per quina raó s'han suprimit els escuts i les banderes originals? Quins eren aquests escuts i aquestes banderes?Ara com ara, tenim prou estudis que demostren que en aquells temps la Marina Hispànica era principalment de matriu catalana i no pas castellana com ens han volgut fer creure. Sense anar més lluny, al museu etnològic de Barcelona podem trobar un mapa del pare jesuïta Pedro Murillo Velarde (1696-1753), publicat a Manila al 1734 amb el títol de "Carta Hydrographica y Chrographica de las Islas Filipinas" on hi apareix una representació de la nau Victòria amb una senyera quadribarrada a popa. El mapa és considerat de gran importància per les seves dimensions notables i per la seva acurada precisió cartogràfica. També podem apreciar en un gravat de l'Ortelius del segle XVI, que el capità, que porta una brúixola a la mà, duu una barretina al cap. O sinó, perquè en altres rèpliques de la nau Victòria que s'exposen a l'Argentina i a Xile, sí que contenen els escuts de l'època i, fins i tot, les trobem ...

S'entén per reis d'Aragó, de forma usualment acceptada, els reis de la Corona d'Aragó, que no eren sinó els reis de Catalunya a partir d'Alfons I de Catalunya i II d'Aragó.Estrictament, el rei d'Aragó només era rei del regne d'Aragó i no pas de Catalunya, València, Mallorca, Sardenya, Nàpols i Sicília i, després, Navarra, perquè Aragó era un territori encara més petit que les actuals províncies de Saragossa (o Çaragoça), Osca i Terol. Per això és dóna el cas de la numeració diversa: quan, per exemple, es parla d'Alfons I d'Aragó, no es parla mai de Catalunya, perquè aquest rei només va governar l'antic regne d'Aragó. Però Alfons I de Catalunya, ja va regnar sobre Aragó, per la qual cosa a l'Aragó se'l bateja com a Alfons II. I amb els Peres passa el mateix. Pere III, dit també Pere Terç, és Pere IV a Aragó, però no a Catalunya, on Pere IV és Pere el Conestable. Si com ens volen fer creure infantilment Catalunya no hagués sigut maiun regne, sinó un mer comtat d'Aragó, com expliquen els aragonesos i els espanyols en general, encara que tinguin cognom català, els monarques catalans s'haurien d'haver enumerat igual que els reis d'Aragó. Com que això no va ser així, sinó que sovint els reis només es van enumerar siguint l'ordinalitat catalana, en tant que reis de Catalunya, com el cas que he exposat d'En Pere Terç, cal inferir-ne que Catalunya era un regne diferent del d'Aragó (talment la documentació explicita, a més a més, sense embuts) i que, en tot cas, Aragó havia de ser, com de fet era, un territori incorporat al comte de Barcelona, primer, i, després, al rei de Catalunya. I per aquesta simple raó el monarca parlava català i vivia a Barcelona. I per aquesta raó, les barres o pals de les seves armes van ser assumides per Aragó, que llavors tenia uns senyals heràldics ben diferents. Si el comte de Barcelona i els seus comtats haguessin estat un apèndix d'Aragó, a hores d'ara Catalunya tindria les antigues armes aragoneses, que no eren precisament els...

La majoria dels investigadors catalans que s'han ocupat de la vida del descobridor d'Amèrica han defensat que en Cristòfor Colom va morir a l'edat de 70 poc més poc menys. Per sostenir llur parer, tots ells han pres com a punt de referència la citació que fa l'historiador anomenat Andrés Bernáldez. L'expressió en concret està registrada a la seva obra Historia de los Reyes Católicos don Fernando e Doña Isabel, que no va ser editada fins a mitjan segle XIX. La citació és la següent: "El cual dicho almirante Christóbal Colon, de maravillosa memoria, natural de la provincia de Milán, estando en Valladolid el año 1506, en el mes de mayo, murió, in senectute bona, inventor de las Índias, de edad de 70 años, poco más o menos". Ara bé: resulta curiós que a la plana següent de la mateixa obra Andrés Bernáldez registri la defunció d'Alfonso de Cárdenas, mestre de Santiago, amb un termes gairebé calcats: "Murió el muy honrado cavallero, e muy leal a la Corona real, el maestre de Santiago Don Alfonso de Cárdenas de la villa de Llerena, de su muerte natural, en el mes de julio in senectute bona, de setenta años o poco menos o más". Molts dels historiadors colombins han partit d'aquestes dues citacions per defensar que l'expressió morir "in senectute bona" volia dir a l'època -a final del segle XV i començament del XVI- que un decés "in senectute bona" es produïa a una edat que girava a l'entorn dels 70 anys. Amb tot, resulta que aquesta expressió d'"in senectute bona" també era aplicable a persones que eren velles i traspassaven en una edat molt més avançada. Per exemple, entre 80 i 89 anys. Aixa, ja als postres dies, ens ho fa saber el papa més estimat de la història, Joan XXIII, en unes cartes que va trametre als seus familiars i que van ser publicades i comentades ...