Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La llengua i la història són el botí més preuat a l'hora de sotmetre un poble"
Àngel Guimerà
ARTICLES » 26-10-2017  |  PROJECTE CORONA CATALANO-ARAGONESA
981

Banderes catalanes (I): al nord d'Itàlia

Primera part de tres de la comunicació que en Xavi Llobet i l’Eva Jiménez van presentar al 16è simposi sobre la Història Censurada de Catalunya (2016). Els autors han fet recerca sobre banderes catalanes a Europa. Aquesta primera part se centra en les seves troballes al nord d’Itàlia.

Façana de l'església del museu de Sant'Agostino (Gènova)

Introducció
Ja fa força temps que coneixem les recerques d’en Jordi Bilbeny[1] i des que vam travar-hi amistat, no deixem de fixar-nos, quan anem de viatge, en les banderes catalanes que observem en els diferents indrets d’Europa. I com que som arquitectes, acostumem a trobar-les dins els edificis: ja sigui en escultures ja sigui en pintures.

Aquest article, també el desenvoluparem com un viatge. Un viatge que, com dèiem, dóna compte de les banderes catalanes que hem anat trobant al nostre continent. El viatge l’hem dividit en tres parts. La primera part, és a dir la que és objecte d’aquest escrit, se centra en el nord d’Itàlia. Quan en Jordi Bilbeny ens va suggerir de participar en el 16è Simposi de la Història Censurada de Catalunya, vam començar a documentar i classificar les banderes que havíem localitzat a la zona. Altrament, la recerca ens va portar a fer noves troballes.

Banderes catalanes a Gènova 1/3
L’any 2012 vam viatjar a Gènova i vam aprofitar l’ocasió per visitar el Museo di Sant'Agostino (segle XIII), que havia estat reformat per l’arquitecte Franco Albini entre el 1963 i el 1979. Gènova és una ciutat amb molt de desnivell i per això vam entrar al Museo per la part de baix, pel soterrani. Allí, la conserge ens va ensenyar uns frescos i ens va dir que havien pertanyut al palau més antic de Gènova. ¡Quina no va ser la nostra sorpresa quan vam veure-hi representades, en aquests frescos, unes banderes catalanes gegants! Les vam fotografiar i aquí es va quedar la cosa. Finalment, en Jordi Bilbeny ens va esperonar a investigar sobre elles. Vet aquí el resultat de les nostres investigacions.

1. Frescos del palau Durazzo, c. 1580. Museo di Sant'Agostino, Gènova. Foto 2012
2. El duc Giacomo Durazzo assegut entre els Senadors al Palau Ducal. Museo di Sant'Agostino, Gènova. Foto 2012.
3. El duc Giacomo Durazzo donant la benvinguda a En Joan d'Àustria al Palau Ducal. Museo di Sant'Agostino, Gènova. Foto 2012
4. El duc Giacomo Durazzo donant la benvinguda a En Joan d'Àustria al port de Gènova. Museo di Sant'Agostino, Gènova. Foto 2012

La família Durazzo
El primer pas d’aquesta recerca va ser enviar un correu a l’Adelmo Taddei, el conservador del museu. Li vam demanar informació sobre el palau en general i els frescos en particular. Segons en Taddei[2], “els frescos procedeixen del palau de l’Agostino Durazzo, construït al voltant del 1580 i enderrocat a finals del segle XIX. L’Agostino va ser el fill d’en Giacomo Durazzo, el primer Dogo (duc) d’aquesta família, el qual va exercir el càrrec entre els anys 1573-1575. Els frescos representen algunes de les activitats de Giacomo com a Dogo, és a saber, donant la benvinguda a Don Joan d'Àustria al port de Gènova (foto 4); donant-li la benvinguda al Palau Ducal (foto 3); donant la benvinguda al Cardenal Morone al port (sense foto); presidint un carrusel de cavalls pels carrers de Gènova amb el Cardenal Pacheco (sense foto); a l’últim, presidint el consell de la ciutat, bo i assegut entre els seus senadors (foto 2). El pintor dels frescos podria haver estat en Bernardo Castello i/o en Lazzaro Tavarone”.

La visita d’En Joan d’Àustria a Gènova i la Batalla de Lepant
Si aquests frescos representen un membre de la família Durazzo amb una bandera catalana al darrere, família que van ser ducs de Gènova en moltes ocasions, ¿podem pensar que els Durazzo són una família que ve de Catalunya?

D’altra banda, hi observem la figura d’En Joan d’Àustria. En aquest sentit, nosaltres ens demanem ¿per què En Joan d’Àustria, fill natural de Carles I i germanastre de Felip II, va visitar el duc de Gènova entre el 1573 i el 1575? Recordem que En Joan d’Àustria va ser el cap militar de la Lliga Santa (1571-1573), al capdavant de la qual aquella va guanyar el 1571 la batalla de Lepant contra els turcs i en la qual va lluitar-hi, també, en Miquel de Sirvent (1547-1616). Aquesta coalició va consistir en una aliança dels poders militars més importants del Mediterrani, que s’havien unit per lluitar contra l’Imperi Otomà, per, d’aquesta manera, evitar la seva expansió pels estats catòlics. Era formada pels estats següents: els regnes de la Casa d’Àustria, els Estats Pontificis, la República de Venècia, la República de Gènova, el Gran Ducat de la Toscana, els Ducats de Savoia, Parma i Urbino, i, a l’últim, l’estat de Malta, que estava regit per l’orde dels Cavallers de Malta.

L’estendard de la Lliga Santa amb les barres catalanes? Un escut papal amb les barres catalanes?
Així mateix, hem parat atenció en l’estendard de la Lliga Santa (foto 5). Doncs bé, veiem que aquest estendard inclou —a banda del de la Casa d’Àustria, el d’en Joan d’Àustria i el de Venècia— els escuts d’armes del Papa Pius V (de nom Antonio Ghislieri),

Centrem-nos en l’escut del Pontífex. L’escut d’armes del Papa Pius V (foto 6), que és qui convocà la Lliga Santa, ocupa una posició central a l’estendard i està format per una bandera de tres pals vermells en diagonal sobre fons daurat que recorda molt la catalana. La relació d’aquest escut i la senyera podria ser l’origen d’una altra recerca. El cert és que Catalunya en aquesta època tenia un paper considerable en el Mediterrani i no és d’estranyar que membres destacats de les famílies catalanes ocupessin llocs de poder i representativitat en el Mediterrani i la cristiandat. Malgrat que l’escut de Pius V té tota l’aparença de ser català, les referències que hem trobat sobre aquest papa per ara no ho confirmen. Diuen, per exemple, que va néixer a Bosco Marengo, aleshores una petita comunitat rural del Ducat de Savoia, ducat que actualment és la regió del Piemont

L’escut del Gran Ducato di Toscana amb la quadribarrada.
Des d’un altre ordre de coses, també hem descobert que l’escut del Gran Ducato di Toscana (1569-1859) té incorporada entre les seves armes la bandera catalana (foto 5).

5. Estendard de La Lliga Santa (1571-1573). Font: Wikipedia: Liga Santa (1571)
6. Armes del Papa Pius V (1504-1572). Va ser Papa des del 1566 fins a la seva mort. Font: Wikipedia: Regnans in Excelsis
7. Gran Ducato di Toscana (1569-1859). Font: Matteo Donda Website: Stemmi degli stati italiani, 2008

L’oferiment del Regne d’Albània a Joan d’Àustria
Tornem, però, a la família Durazzo. Del 1387 al 1576, els Durazzo[3] eren coneguts com els Durassa. Davallaven d’una família d’Albània que va fugir el 1389 de la ciutat albanesa de Durazzo. Tot i que els frescos que es conserven al palau genovès de Sant’Agostino mostren una paret sencera folrada de domassos amb la bandera catalana de pals vermells verticals sobre fons daurat, l’escut d’armes dels Durazzo apareix format per quatre pals vermells horitzontals sobre fons blanc. En Jordi Bilbeny ja ens ha advertit que, de vegades, el fons daurat pot haver estat substituït per un fons blanc quan el territori en qüestió ha esdevingut una república.

El que aquí també volem ressaltar és que el 1572[4], l’any següent a la Batalla de Lepant, una delegació d’albanesos va oferir a Joan d’Àustria el tron d’Albània, la qual cosa ens pot fer pensar que Albània havia estat anteriorment en mans de catalans. Joan d’Àustria va consultar al seu germanastre Felip II si havia d’acceptar l’oferta, el qual li va indicar que declinés d’acceptar-la.

Conclusions
Mirem de contextualitzar aquesta oferta entre les possessions que els catalans tenien a la Mediterrània. Si recordem la gran quantitat de consolats catalans que hi havia arreu del litoral d’aquest mar o l’extensió de la Confederació Catalana al voltant d’aquestes mateixes aigües, ens adonarem fàcilment que Albània hi està localitzada al bell mig: entre el Regne de Nàpols i els Ducats d’Atenes i Neopàtria. Per tant, no és difícil imaginar-hi, per la porositat d’aquelles fronteres, la influència catalana.

Aleshores ens podríem preguntar: si la bandera dels frescos dels ducs de Gènova era catalana, si l’escut d’armes del Papa és català o retira molt a l’escut català, si la majoria dels regnes de la Casa d’Àustria al Mediterrani eren catalans (Catalunya, Mallorca, València, Sicília, Nàpols), si el ducat de Milà també formava part de les possessions de la Casa d’Àustria i, finalment, si l’escut del Gran Ducato di Toscana havia inclòs la bandera catalana, ¿no es podria formular la hipòtesi que el nord d’Itàlia també formava part del territori sota influència catalana? El que sí que podem assegurar és que, com a mínim, la presència catalana en aquells temps hi era molt significativa.


8. Albània, situada entre el regne de Nàpols i els ducats d’Atenes i Neopàtria.
Font: Viquipèdia: Albània

Eva Jiménez
Xavi Llobet

NOTES
[1] Els nostres referents en història són Oswald Spengler (filosofia de la història), Alexandre Deulofeu (matemàtica de la història) i Jordi Bilbeny (manipulació de la història). Aquests investigadors ens han ajudat a tenir una mirada morfològica de la història. Entenem cada cultura com un ésser viu que neix, es desenvolupa i mor.
[2] Resposta rebuda el 8 de novembre 2016
[3] Wikipedia italiana: Durazzo (famiglia)
[4] Viquipèdia: Joan d'Habsburg i Blomberg




versió per imprimir

  1. Antón Martín
    26-10-2017 20:46

    En cualquier caso, el ajuar doméstico de cualquiera de estos espacios (casas de Lope, de Cervantes, de El Greco o las habitaciones de Yuste que ocupó el emperador) es una reconstrucción hipotética basada en lo que se sabe de cada época, pero no puede tomarse como prueba histórica de nada.

    Y en cuanto a la combinación de barras en rojo y gualda, es tan común en la heráldica europea que no cabe atribuirla en exclusiva a un presencia catalana, ni siquiera valenciana, mallorquina o aragonesa. Sin ir más lejos, los mercedarios, por ser de fundación catalana, las extendieron por doquier, aunque las comunidades monásticas en sí fuesen de frailes extremeños, leoneses o murcianos.

  2. Santo Job
    26-10-2017 17:58

    De la de Valladolid, en cambio, sí que se conserva el edificio, y también está adecentada por el interior.
    La de Alcalá es un poco como la Casa Colón de Valladolid, un neo-viejo. En el caso de la de Colón, aprovecharon unas casas que pertenecían a los Colón de Larreátegui, las adecentaron, y le hicieron unos anexos así con un aire al alcázar de los almirantes de Santo Domingo.
    En cuanto a la decoración de la casa de Cervantes, se mantuvo el estilo propio del siglo XVI con esas draperías rojas y amarillas que eran populares en todo el mundo Mediterráneo.

  3. Antón Martín
    26-10-2017 17:33

    Pero la Casa de Cervantes de Alcalá es un construcción moderna (creo que de los años 50) que pretende evocar con mayor o menos fortuna una de la época (más bien les salió una casa de labranza del siglo XIX, pero en fin). La de Lope de Vega en Madrid sí es el mismo edificio donde pasó sus últimos años el dramaturgo, bien probado con la documentación de archivo y del municipìo, con las lógicas modificaciones acaecidas en 200 años (la Real Academia la adquirió en 1931).

  4. Santo Job
    26-10-2017 15:08

    Corrección: la Casa de Cervantes está en Alcalá, no en Madrid, a pesar de que también vivió en Madrid.
    Sobre Cosme I de la Toscana, aquí se puede ver cómo era el escudo que usaba.
    https://numismatica-italiana.lamoneta.it/riepilogo/SW-CMGD
    Aquí una breve historia de los Ghislieri.
    http://bit.ly/2lfVcKE

  5. Santo Job
    26-10-2017 10:31

    El escudo que ahí se le atribuye al Gran Ducado de Toscana no aparece hasta la llegada a su trono de la Casa de Lorena, que incorpora varios escudos de pretensión. El que usaban Cosme I, Francisco I, y los Medici en general era el escudo de Medici que son seis bezantes sobre campo de oro, todos de gules salvo el superior que es de azur cargado de tres flores de lis de oro.
    La decoración con paños a franjas amarillas y rojas estaba bastante de moda por entonces como se puede comprobar en otros sitios como la casa de Cervantes en Madrid, o la de Lope de Vega.
    En cuanto a los Ghislieri y su escudo, parece que estarían emparentados con los Cattani, rama de Bolonia, que se las vio tiesas con los Bentivoglio, teniendo que huir. El oro era por distinguirlos de la rama principal de los Cattani, que llevaba bandas de plata y gules. Véase el Stemmario Cammozzi, que refiere los escudos de las familias nobles lombardas.

  6. Antón Martín
    26-10-2017 09:45

    Visto el trío de referentes que citan los autores, se entiende mejor la empanada rellena.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
19340
Presentació de la 4a Universitat
Llogari Pujol - Sense Egipte no hi hauria hagut la Bíblia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
En David Grau exposa els seus dubtes i reflexions sobre el nom del Mestre del Renaixement. Era realment De Vinci?...[+]
Una llegenda ens explica que el rei Jaume I va donar unes terres a Sant Francesc a Barcelona, perquè hi...[+]
En Colom va arribar al nou continent amb instruments, cartes i taules...[+]
Magazín d'entreteniment i actualitat de les comarques gironines. El programa pretén acostar tots els temes que...[+]