Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La història l'escriuen els vencedors."
Winston Churchill
ARTICLES » 12-05-2017  |  PROJECTE LLETRES CATALANES
624

Les claus per al descobriment de l'autor del 'Curial'

Resum de la conferència sobre l'autoria del "Curial i Guelfa" que l’Abel Soler, doctor en Filologia Catalana, va impartir a l’Aula Magna de la universitat de València el 27 de febrer del 2017.

Retrat d'Alfons el Magnànim

1) Què és el Curial e Güelfa?

Juntament amb el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, el Curial e Güelfa és una de les obres cimeres de les lletres catalanes i una joia de la literatura europea medieval. Novel·la d’amor i cavalleries, que ens ha arribat anònima, relata el procés de formació d’un jove cavaller italià, el llombard Curial, que, després d’haver superat les seues febleses morals i sentimentals, es farà mereixedor de la mà de la Güelfa i esdevindrà príncep virtuós. La novel·la només es conserva en un còdex únic (Biblioteca Nacional, Madrid, ms. 9750), de 1450 aproximadament, amb enquadernació mudèixar de vers la fi del segle XV. La novel·la està mancada de pròleg, títol i declaració d’autoria. Des del seu descobriment (mitjan segle XIX) i la seua publicació (Barcelona, 1901), se la sol presentar com una obra escrita per algú de Catalunya. Vista l’absència de documentació sobre l’obra, hi ha algun estudiós que la considera una falsificació de Manuel Milà i Fontanals, el romanista que la donà a conèixer (1876). Les dades codicològiques ho descarten.  

2) La investigació que es presenta.

Se cenyeix a alguns aspectes de la qüestió de l’autoria, que només és un dels resultats de la tesi doctoral La cort napolitana d’Alfons el Magnànim: el context de Curial e Güelfa, d’Abel Soler, llegida a la Universitat de València (28-XI-2016) i dirigida pel professor Antoni Ferrando. La tesi de Soler corona una línia d’investigació del professor Ferrando, que s’havia proposat identificar l’autoria del Curial a partir del perfil d’un lletraferit que recorre a molts termes característicament valencians (febra, bambollat, acurtar, mentira, rabosa, la fel, almánguena, etc.) i a molts calcs lingüístics i fonts literàries italianes per a redactar una novel·la la gestació de la qual només s’entén en el context de la cort valenciana i napolitana del Magnànim. No tenim cap document que certifique qui és el autor del Curial, tal com passa amb quasi totes les obres medievals i la majoria de les modernes (no hi ha, per exemple, cap document que certifique que Ausiàs March és l’autor de les seues poesies o que Cervantes siga l’autor del Quijote), però hi ha ben poques obres que traspuen tantes dades sobre el seu autor com el Curial.   

3) Publicació de la investigació

La tesi es troba en procés d’edició per la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació de València, i per la Universitat de València. L’obra a editar consta de tres volums. En el primer se’ns ofereix una radiografia exhaustiva de la cort del Magnànim a Itàlia, en el segon s’analitzen les noves fonts de l’obra que s’han trobat i en el tercer s’identifiquen els personatges “en clau” i les accions descrites en la novel·la que encobreixen noms i situacions reals de la política italiana i internacional del Magnànim.

4) Mètode de la investigació

Tots els indicis de l’obra apunten que es redactà a Itàlia. Ho han suggerit entre altres Antoni Rubió, Antoni Comas, Antoni Ferrando, Júlia Butinyà i Maria Teresa Ferrer. Alguns d’aquests estudiosos han proposat fins i tot un nom per a l’autor. Els 39 “Estudis lingüístics i culturals sobre el Curial” (2011), coordinats per Ferrando, projectaren molta llum sobre la llengua i la cultura de l’obra. Entre aquests, el de Ferrando. Ferrando destacà que els papers extrets de l’enquadernació del Curial procedeixen del senyoriu toledà de Fuensalida i proposà relacionar aquestes dades i algunes petges castellanes del còdex del Curial amb l’autor. A partir d’aquestes dades i indicis, que aporten pistes sobre el perfil biogràfic de l’autor, Soler ha fet la ressenya biogràfica de tots aquells cortesans hispànics de Nàpols relacionables amb les lletres o l’escriptura (més de 200 personatges) i l’anàlisi de totes les fonts literàries i els elements ambientals de la novel·la (art, numismàtica, geografia, heràldica, indumentària, onomàstica “en clau”, etc.), i el resultat és que l’única persona en què hi concorren tots aquests elements és Ényego d’Àvalos.

5) Biografia d’Ényego d’Àvalos

(Toledo?, ca. 1414-Nàpols, 1484) Íñigo Dávalos, com a nom de bateig; Inico d’Avalos, per als italians: Valencià d’adopció (per haver passat la seua infància i joventut a València, i documentat com a catalanoparlant), gran camarlenc d’Alfons el Magnànim a la cort de Nàpols, mecenes i corresponsal d’humanistes, cavaller organitzador de justes i capità de la cavalleria reial, posseïdor de la segona major biblioteca del sud d’Itàlia (només per darrere de la napolitana del Magnànim), amant de la música, les lletres i les arts. D’Àvalos, s’exilià amb son pare, el conestable Ruy López Dávalos, a València amb 7 o 8 anys d’edat, i s’educà en el Palau del Real de València (aleshores, 1416-1430, capital de facto de la Corona d’Aragó), abans de passar per Milà (1435-1440), on fou cortesà de Filippo Maria Visconti i després ambaixador allí del rei d’Aragó (1443-1447). Entre Nàpols i Milà, pels anys 1445-1448, degué redactar una novel·la on demostra els seus coneixements d’italià literari i col·loquial (amb llombardismes inclosos), i la seua familiaritat amb la geografia llombarda. Un inventari parcial de la seua biblioteca ajuda a identificar les fonts literàries del Curial i a explicar la novel·la. Molt important és l’onomàstica de l’obra (Honorada, Salonés de Verona, Guillalmes del Chastell, Pero-Maça Cornell, Johan Ximenes d’Urrea, etc.), atés que els personatges de ficció remeten a personatges històrics relacionats amb la biografia del mateix D’Àvalos i amb el seu entorn nobiliari més immediat, constituït per nobles valencians de l’entorn del rei Alfons. El paper del còdex conté marques amb la mateixa “Biscia Viscontea” (símbol de Milà) del paper usat el 1447 a la cort milanesa. A l’obra, coprotagonitzada per la Güelfa, “senyora de Milà”, apareixen personatges relacionables amb les corts de Nàpols i de Milà, i errates que sols retrobem en un còdex ducal milanès. Les armes heràldiques que fa Curial en honor de la seua estimada Güelfa (“un lleó rampant que travessa les dues colors d’un escut migpartit”) coincideixen amb les adoptades per Enyego d’Àvalos el 1443, quan signà les esposalles amb la noble napolitana Antonella d’Aquino. Era en aquella época una manera de signar l’autoria del la novel·la.

6) Importància de la troballa:

  • Es dóna nom d’autor a una de les obres mestres de la literatura catalana, Curial e Güelfa, tinguda per anònima.
  • Es confirma la valencianitat de l’obra, certificada des de fa dècades pels filòlegs, i es comprenen altres peculiaritats filològiques (italianismes, castellanismes, llombardismes, napolitanismes...), gràcies al coneixement de la trajectòria biogràfica (Toledo, València, Milà, Nàpols) d’Enyego d’Àvalos, castellà de naixement, valencià d’adopció i fascinat per la cultura literària italiana.
  • Es comprèn molt millor el contingut de l’obra (després del desxiframent dels noms dels personatges relacionats amb la vida de D’Àvalos) i s’entén millor que aquesta transmeta ideals i decorats humanístics.
  • El nom de D’Àvalos es pot afegir al catàleg de grans noms (Ausiàs Marc, Joanot Martorell, Jaume Roig, Joan Roís de Corella, sor Isabel de Villena, etc.) del “segle d’or” de les lletres catalanovalencianes, que tingué per escenari la cort i la ciutat de València, però també la cort de Nàpols, on la meitat dels cortesans foren valencians traslladats allí, que ocuparen els càrrecs més importants.

Abel Soler,    
historiador,  
doctor en Filologia Catalana    
Universitat de València.

 

 

 




versió per imprimir

  1. Francesc 2
    23-05-2017 18:10

    Ah, i una darrera consideració. Com és que mai no es va traduir al castellà, com sí que es va fer amb el mateix Tirant?

  2. Francesc 2
    23-05-2017 18:08

    Bé, sobre aquest tema voldria fer tres reflexions. Primera, recordem que el text del Curial està desat a la Biblioteca Nacional d'Espanya i la Biblioteca Nacional d'Espanya és en una grandíssima part, el fruit d'un immens espoli i robatori de documents de la Nació Catalana arran de la derrota de la Guerra de Successió. Dos. Segons que sembla, fins a en Mila i Fontanals ningú mai havia fet referència a l'existència d'aquest novel·la. Era, doncs, una novel·la secreta.Per què va restar secreta? Tres. A l'obra li han arrencat les dues primeres pàgines:les que, com sol passar,,haurien indicat el títol del'obra, el nom de l'autor i un possible pròleg. Per tant, sembla evident que no es volia que se sabés qui era l''autor ni el títol. Per què? Altrament, el títol ¿devia ser massa compremetedor? En tot cas, penso que aquestes mancances no són fruit de la casualitat.

  3. Santo Job
    12-05-2017 18:05

    Si está por aquí el autor, me gustaría hacerle una pregunta: ¿Cuál es el registro catalográfico más antiguo de la BNE en que aparece el Curial? Puede que antes de Milà i Fontanals estuviese catalogado, pero que nadie le hubiese hecho caso.
    Luego ya podríamos entrar en cuestiones de metodología de atribución: cotejos léxicos y sintagmáticos, cuántos índices se han utilizado, con qué autores se ha comparado además de con Ávalos, etc.

  4. Antón Martín
    12-05-2017 16:34

    No hay nada más demagógico que aplicar el calificativo de demagógico indiscriminadamente y sin venir a cuento. Para una vez que alabo algo del INH... Bueno, en realidad esto NO es una producción del INH.

  5. Francesc 2
    12-05-2017 16:14

    Au, vinga, Antón. Amb tots els respectes. Menys demagògia.

  6. Antón Martín
    12-05-2017 15:56

    Vaya. Por fin un artículo con fundamento en esta página.

  7. Joan soldevila
    12-05-2017 12:43

    Interessant. Això de donar-li un nom a l'autoria d'una de les obres de la nostra literatura pot esdevenir una tasca enormement controvertida, perquè hi ha algunes aportacions que no es creuen que pugui ser veritat

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
17379

Aconseguits 3720€
de 3500€


Més informació
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
En Joan Calsapeu ens ofereix una ressenya del llibre d'En Pep Mayolas, La princesa a l’exili. Felipa de Coïmbra...[+]
Construeixen i fan sonar un instrument musical que En Lleonard tan sols havia dissenyat en un...[+]
Era Hernando Cortès un extremeny? O, com defensa En Jordi Bilbeny, fou un príncep de la casa reial catalana? Fa...[+]
L'Isidre Casajoana, en un viatge per alemanya, troba uns escuts amb els quatre pals i ens ho comenta en aquesta...[+]