ARTICLES » 09-02-2019  |  PROJECTE ART CATALà
962 lectures

“Bermejo va ser un «outsider»”

Dissabte 9 de febrer, la Maria Palau entrevistà l'historiador de l'art Joan Molina per al diari «El Punt-Avui+» sobre el pintor conegut com Bartolomé Bermejo. Va viure al segle XV, es va formar probablement a València i va exercir a la Corona Catalanoaragonesa. En Joan Molina és el comissari de l'exposició sobre l'artista que el Museu Nacional d'Art de Catalunya inaugurarà aquest divendres.



Joan Molina, historiador de l'art

La ‘Pie­tat Desplà’ va més enllà d’una pin­tura reli­gi­osa: és un espec­ta­cle visual, és l’art per l’art
No en sabem pràcti­ca­ment res, de la seva vida. I ens ha arri­bat un nom­bre molt reduït de les obres que va crear (si és que en va crear moltes més, que tam­poc no ho sabem). Mal­grat això o, pot­ser millor, gràcies a això, Bar­to­lomé de Cárde­nas, el Ber­mejo, és un per­so­natge fas­ci­nant. El millor pin­tor del segle XV a la Corona d’Aragó era fins fa poc una figura des­di­bui­xada que dema­nava a crits que algú li dediqués una antològica. Aquest algú ha estat Joan Molina, pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de Girona, que ha comis­sa­riat el pro­jecte amb l’empenta del museu del Prado (on ja s’ha vist l’expo­sició, i amb gran èxit de públic, més de 100.000 visi­tants, que es diuen aviat, i de crítica naci­o­nal i inter­na­ci­o­nal) i del Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya, que l’aco­llirà a par­tir d’aquest diven­dres. Una versió més selecta de la mos­tra també anirà més enda­vant a la Nati­o­nal Gallery de Lon­dres.

Ber­mejo va ser com un mete­o­rit que va caure a la Corona d’Aragó. Qui­nes són les claus per enten­dre la sin­gu­la­ri­tat, i inclús la raresa, del seu pro­jecte artístic?
No hi ha bolets en la història de l’art. El que hi ha són figu­res geni­als que superen la nor­ma­li­tat del seu temps. Ber­mejo encaixa amb aquesta idea de per­so­na­li­tat excep­ci­o­nal perquè va ser molt inno­va­dor en el ter­reny ico­nogràfic i perquè va domi­nar una tècnica, la dels mes­tres fla­mencs, d’una manera que no té com­pa­ració a la Península ibèrica. Ell n’arriba a fer osten­tació en la seva pin­tura per crear una mena de fas­ci­nació en l’ull de l’espec­ta­dor, per asto­rar-lo. Ber­mejo sap que el que fa sor­prendrà en la seva època, perquè ningú més pinta com ell. I, de fet, les seves obres, com el Sant Miquel tri­om­fant sobre el dimoni [pro­pi­e­tat de la Nati­o­nal Gallery de Lon­dres], ens con­ti­nuen sor­pre­nent el 2019.

Un dels enig­mes de la seva bio­gra­fia, d’entre els molts que des­gra­na­rem en aquesta con­versa, és si va viat­jar a Flan­des.
Jo crec que es va poder for­mar a València. No és inver­sem­blant que en el nucli més cos­mo­po­lita de tota la Corona d’Aragó en aquells moments, on hi havia pin­tors fla­mencs, arri­bava pin­tura fla­menca i els nobles la pro­mo­vien, un indi­vidu genial com Ber­mejo fos capaç de con­rear aquesta tècnica tan par­ti­cu­lar. Però no tenim els docu­ments que ho pro­vin, no.

Tam­poc en tenim dels seus orígens, tot i que en aquest cas la infor­mació ens la dona una pin­tura majúscula de la cate­dral de Bar­ce­lona, la ‘Pie­tat Desplà’. Hi ha qui ho posa en dubte.
El marc d’aquesta obra diu clara­ment que era de Còrdova. És una ins­cripció ori­gi­nal, per molt que Fer­nando Marías la posés en qüestió fa uns anys. Va ser una bou­tade per part seva negar-ho. Còrdova no era un medi àrid, hi havia una certa acti­vi­tat artística. Però, com et dic, el més pro­ba­ble és que es formés a València, que de fet també és d’on tenim les pri­me­res notícies de la seva acti­vi­tat pro­fes­si­o­nal.

Vostè, com altres experts, sosté la teo­ria de l’artista errant que fuig de la Inqui­sició per la seva con­dició de jueu con­vers. Què en sabem, d’aquest peri­ple?
Crec que ja no hi ha dis­cussió que n’era, de jueu con­vers, i que, com a tal, va sofrir les per­se­cu­ci­ons de la segona mei­tat del segle XV. D’ell no tenim cap dada que fos pro­ces­sat, però sí que ho van ser la seva dona i un dels seus prin­ci­pals pro­tec­tors de Daroca. També és estrany que a sobre de la seva sig­na­tura hi posés l’acròstic de Crist (IHS), com si volgués evi­tar que sos­pi­tes­sin d’ell... O el fet que vingués a Bar­ce­lona per tre­ba­llar per a l’ardi­aca Lluís Desplà, un home culte, refi­nat i tot­po­derós a la Bar­ce­lona d’aquells temps que es va opo­sar a la intro­ducció de la Inqui­sició.

El que sí que sabem és que va tenir èxit. I, lli­gat a aquest i a les seves cir­cumstàncies per­so­nals, un tem­pe­ra­ment difícil...
No aca­bava les obres. En una d’aques­tes plan­ta­des va arri­bar a ser exco­mu­ni­cat i tot. Tenia un cert caràcter indòmit, sí. Li cos­tava assu­mir la situ­ació en què es tro­bava. Aquest noma­disme forçat el va obli­gar a asso­ciar-se a cada lloc on anava amb pin­tors locals, i tots d’una qua­li­tat molt més baixa. Aquest és el drama de Ber­mejo. Per exprés desig dels cli­ents, que no es refi­a­ven d’ell, els seus socis el con­tro­la­ven i el paga­ven en funció dels dies que tre­ba­llava! En una de les obres que no hem con­ser­vat, les por­tes del retaule major de la cate­dral de Sara­gossa, hi van tre­ba­llar mitja dot­zena d’artis­tes i Ber­mejo era el més ben remu­ne­rat de tots. Cobrava el doble. A més, en el con­tracte es va esta­blir una clàusula segons la qual es va haver de com­prar un pany per tenir tan­cat el lloc on tre­ba­llava perquè ningú el pogués veure! Tot un per­so­natge. I un autèntic out­si­der.

Al prin­cipi de l’entre­vista remar­cava l’accent insòlit de la seva ico­no­gra­fia. Raoni-ho.
Els seus temes reli­gi­o­sos van ser una nove­tat. Va crear imat­ges dife­rents, molt més sofis­ti­ca­des i ela­bo­ra­des del que era habi­tual a l’època. A Crist el repre­senta nu, amb el sexe a la vista, una cosa inau­dita a Europa. Encara no tinc totes les claus, però crec que té a veure amb la seva relació amb els mem­bres de la comu­ni­tat de jueus con­ver­sos de Daroca, amb la idea de remar­car la huma­ni­tat de Crist –per als jueus Crist no és el Mes­sies–. Una expo­sició tan explícita de la sexu­a­li­tat de Crist és sor­pre­nent. La Pie­tat Desplàtam­poc té equi­va­lent. Va molt més enllà d’una pin­tura reli­gi­osa. És un espec­ta­cle visual, una mani­fes­tació de l’art per l’art. És l’última obra que conei­xem que va pin­tar, el 1490, i és la més inno­va­dora i com­plexa. Això tam­poc és el més freqüent en els cre­a­dors; la majo­ria al final de la seva car­rera s’estan­quen.

Després d’aquesta obra magna no sabem què va ser d’ell fins que va morir, el 1501. Vostè què intu­eix?
Els últims onze anys de la seva vida són un gran inter­ro­gant. Va sobre­viure de mala manera o va con­ti­nuar pin­tant obres que no s’han pre­ser­vat o que no hem loca­lit­zat? Soc del parer que va pas­sar difi­cul­tats. Pen­sem que van ser els anys més durs de la Inqui­sició i que el 1492 hi va haver l’expulsió.

Amb la seva mort comen­cen qua­tre segles d’oblit. No és un cas únic en la història de l’art, ni molt menys, però expli­qui’ns els motius d’aquest llarg silenci i quan i com se’l res­ti­tu­eix.
És un feno­men que no va afec­tar només Ber­mejo. Fins a finals del XIX, tota la pin­tura fla­menca va que­dar rele­gada com la versió pobra de l’art del XV, inclo­sos Jan van Eyck i Rogier van der Wey­den, els grans mes­tres. Quan Ber­mejo res­sor­geix, però, ho fa amb força, fins al punt que la seva obra es dis­persa per tot el món: els Estats Units, Angla­terra, Ale­ma­nya... Algu­nes de les seves millors pin­tu­res van ser venu­des de manera frau­du­lenta. I després d’un iti­ne­rari mis­teriós, van aca­bar tor­nant aquí els qua­tre com­par­ti­ments d’un retaule dedi­cat a Crist [dos pro­pi­e­tat del MNAC i dos de l’Ins­

Maria Palau
Cultura
El Punt-Avui +
Barcelona
- 9 febrer 2019 : 2.00 h
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1550922-bermejo-va-ser-un-outsider.html



Publicat a www.inh.cat - Institut Nova Història