ARTICLES » 26-09-2017  |  PROJECTE SERVENT
49478 lectures

“Déu no vulgui que aparegui el manuscrit del ‘Quixot’!”

L'Institut Nova Història es complau a oferir l'entrevista, traduïda, que el diari El País va realitzar al filòleg hispanista Francisco Rico, amb motiu de l'edició canònica que ara fa deu anys va fer del "Quixot".

L'institut Nova Història vol, d'una banda, rescatar les polèmiques opinions d'un dels més prestigiosos editors d'en Cervantes i divulgar una sèrie d'interessants i desconegudes informacions pel que fa al Quixot. Però amb la publicació d'aquesta entrevista també perseguim crear una consciència crítica que ens permeti opinar amb rigor sobre els eterns problemes que presenten les obres literàries espanyoles del Segle d'Or: desaparició de llurs manuscrits autògrafs, manca d'interès per localitzar-los, menysteniment generalitzat envers la tasca dels escriptors castellans més universals... Per què els experts opinen això? El misteri resta servit.

Entrevista: Francisco Rico, acadèmic.

El manuscrit del Quixot era un galimaties. El va ordenar algú, probablement un copista, i el responsable de la darrera ordenació a la nostra època és en Francisco Rico, editor de l’obra d’en Miguel de Cervantes.

En Rico farà 65 anys a final d’aquest mes; filòleg, catedràtic de l’Autònoma de Barcelona, acadèmic, riu quan li dius que suplanta Miguel de Cervantes, el Quixot del qual ha reescrit. “No”, diu, “n’he sigut l’editor”, i és per això que ha realitzat l’edició acadèmica de la considerada l’any passat i en tot el món com la principal obra de la història de la literatura espanyola, en el 400è aniversari de la seva publicació. Ara, en vespres de l’aniversari de la mort d’en Cervantes, aquesta edició, que ha aparegut amb l'emblema de las Academias de la Lengua, editada a Espanya i a Amèrica Llatina per Alfaguara, surt novament a Punt de Lectura, sense els pròlegs introductoris, amb una nota en què l’acadèmic explica com ha ordenat el manuscrit i amb una portada que ell atresora: un dibuix d'en Manolo Valdés que representa l’enginyós hidalgo. En aquesta conversa, Rico explica quina relació manté amb el més insigne escriptor de la història de l’espanyol i com ha fet per posar en ordre el seu llibre.

Pregunta. El Quixot. Com si vostè l’hagués reescrit!

Resposta. La gent no té ni idea de què és fer el Quixot. Suposem que un bon dia trobem el manuscrit autògraf d’en Cervantes…i Déu no ho vulgui perquè tocaria molt els nassos!

P. Per què?

R. Perquè el Quixot està escrit a pedaços, que és com escriuen tots els escriptors. Al segle XX es lliurava una còpia mecanografiada que podia haver fet una secretària. Però en Cervantes anava escrivint el Quixot en hostals, en fondes, en camins, en els papers que tenia a mà… El pitjor copista del món, per ordenar un llibre d’aquestes característiques, és l’autor, perquè en aquestes circumstàncies comet més faltes que un mecanògraf. El text autògraf d’en Cervantes podria ser molt pitjor que una còpia passada a net, com probablement va ser i com ho seria avui dia. Cap escriptor no presenta els seus textos originals!

P. I, de la mateixa manera que ocorre amb els autors actuals, això seria molt problemàtic.

R. Doncs no.

P. No? Per què?

R. Perquè això era així en aquella època. Cervantes no tenia ortografia, com tampoc no la tenien les persones privades. L’ortografia la tenien les impremtes fins que l’Academia la va organitzar una mica. Els escriptors escrivien haber sense hac, amb ve o amb be, de manera indiferent. Cervantes no posava punts ni comes, ni per casualitat. Els punts i les comes, els posaven els editors antics, pel seu compte; i de vegades interpretaven correctament el text, però en ocasions en feien una mala interpretació. I Cervantes els deixava fer amb completa llibertat. Ell va escriure tota la vida Cervantes amb be! Ell sabia que el que ocorria abans de la impremta i durant la impremta eren coses diferents.

P. Ni el títol és el vertader…

R. El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha no és el títol d’en Cervantes. Ell havia titulat el seu llibre El ingenioso hidalgo de la Mancha, que és el títol amb el qual demana el permís per publicar-lo. I aquest és el títol que recorda al final de l’obra.

P. Llavors, per què el van canviar?

R. El va canviar la impremta. Es feia un triangle amb el títol i, si ens fixem en la portada original i traiem Don Quijote, només ens queden dues línies.

P. Que era una mica deixat, en Cervantes?

R. Sobre Cervantes, no en sabem res. Tenim moltes dades, però pràcticament cap sobre la seva vida íntima. Sabem que casa seva era un escàndol… Les germanes, la filla, tenien fills per totes bandes; però pel que fa a ell, no tenim gaire informació. Crec que era un personatge que mirava les coses des de lluny i això ho veiem en el Quixot. I opinava que no hem de ficar el nas en la vida de ningú.

P. Políticament, què era?

R. Era una mena d'excombatent de la Divisón Azul. Havia lluitat voluntàriament, per convicció, contra el turc. Després va veure que la cosa es complicava i, per dir-ho així, va acceptar la transició. Veu que Felip II s’oblida dels turcs i el que Cervantes volia era continuar contra els turcs i conquerir Jerusalem. Però finalment calla i accepta. No era un heterodox, però sí era un beat que entra, sobretot en l’última part de la seva vida, en totes les confraries religioses. Era un lliberal, però perquè creia que la gent havia de campar com pogués. Devia de ser un home poc xerraire.

P. Com us heu sentit mentre l’esmenàveu?

R. I ara, jo no l’he esmenat; jo només li he restituït el seu text.

P. Però com us heu sentit?

R. Molt content perquè he pogut oferir el text que Cervantes considerava seu; és a dir, soc partidari de l’autor i també partidari del text original.

P. En què us heu basat per endinsar-vos en el text i donar-li el que crèieu que  Cervantes volia?

R. Doncs no sempre ho he sabut. Fins i tot he dubtat en molts moments. Sovint he tingut en compte aspectes materials; de vegades, però, m’he fixat en la pràctica de l’edició o del periodisme. He tret o he conservat aspectes tot seguint aquesta dinàmica i crec que així he fet el que Cervantes volia. La tradició és respectar cegament el que diu el text imprès de la primera edició. I Cervantes va revisar la segona edició i hi va fer afegits.

P. Però heu sigut respectuós en la realització d’aquesta edició?

R. És que justament jo no em sentia Cervantes. En Cervantes ho hagués fet pitjor!

P. Eh?

R. Sí, perquè Cervantes no era curós. D’altra banda, no he tractat d’identificar-me amb Cervantes, sinó de mirar el text complet des de fora, fredament. A això ajuda la informàtica. En els detalls, en les petites coses és on rau el deure moral i social del filòleg a l’hora de restituir el text de l’autor.

P. I per què us heu dedicat tant al Quixot?

R. Perquè sempre m’ha interessat l’edició de textos. Per això vaig publicar la meva col·lecció Biblioteca Clásica, amb la finalitat de fer llegir els clàssics als contemporanis. El Quixot, me’l vaig quedar per a mi. I mentre feia aquesta feina em vaig adonar que l’edició de textos clàssics espanyols amb prou feines existia. Mentre em plantejava les qüestions materials, vaig descobrir que és evident que el Quixot no va sorgir de la ment d’en Cervantes d’una tirada, impecablement. No. Eren papers solts.

P. Existeix en algun lloc, de tota manera, el manuscrit?

R. És probable. Però això és molt difícil. He vist molts manuscrits preparats per a la impremta, però són còpies. Del Quixot, degueren haver-ne dos-cents.

P. Potser no estem llegint el vertader Quixot.

R. Ni el llegirem mai. El Quixot vertader no el llegirem mai. Mira aquest text d’en Lope: hi veus les empremtes? En un manuscrit treballen moltes persones.

P. Sembleu un detectiu.

R. En una ocasió vaig demanar que enviessin a la Biblioteca Nacional un equip d’empremtes de la policia científica per verificar manuscrits. El vaig demanar abans de l’11-M a Jesús de la Morera, que ara ha sortit a les notícies com a responsable d’aquesta unitat en aquell moment. I, és clar, no el vaig tornar a incomodar. Ara podem seguir el rastre dels errors del Quixot que no havíem pogut descobrir.

P. I quines novetats aporta la vostra edició?

R. Aquesta és la versió corregida i augmentada de la del quart centenari; la que va publicar l'Academia incloïa el text i les notes, i la meva nova edició hi afegeix materials i abundants índexs, refranys, passatges cèlebres, tot això després del llibre; abans del text d'en Cervantes només hi ha una pàgina, en cursiva, meva.

P. Hi ha gent que diu que cobreu drets d'autor per una obra que va escriure Cervantes. Com us ho preneu?

R. Alguna cosa cobro, menys del que jo voldria; menys del que va cobrar Cervantes, si fa no fa. I jo no cobro pel que va escriure Cervantes; cobro pel meu treball. I també pel que he donat a Cervantes. I em sembla normal que si l'impressor té una part, també la tingui l'editor filològic.

P. Ser l'editor d'en Cervantes és la cosa més gran que heu fet en la vostra vida?

R. He fet coses que m'han divertit més. He treballat sobre l'obra d'en Petrarca. Però sí, és la millor cosa, és la bona obra que he fet per a tots. El treball sobre en Petrarca, l'he fet per a mi. El Quixot, l'he fet per als altres.

“Cervantes no posava punts ni comes, ni per casualitat. Els punts i les comes, els posaven els editors antics...”

“En les petites coses és on rau el deure moral i social del filòleg a l’hora de restituir el text de l’autor.”

“La meva nova edició hi afegeix materials i abundants índexs, refranys, passatges cèlebres...”

Juan Cruz
Diari El País
22 abril 2007
Traducció al català: Marc-Vicent Adell
https://elpais.com/diario/2007/04/22/domingo/1177213958_850215.html

Publicat a www.inh.cat - Institut Nova Història