ARTICLES » 02-10-2019  |  PROJECTE CORONA CATALANO-ARAGONESA
1092 lectures

Aragó, Aragó!

En Josep Vallverdú s'estranya que Catalunya no hagi estat mai declarada oficialment com a regne. I això que el país tenia molt més poder que el regne d'Aragó, cosa que, fins i tot, reconeix un cronista aragonès. Article editat a 'El punt-Avui+' del proppassat 28 de setembre.

Josep Vallverdú

“De cara a l’exte­rior, els monar­ques cata­lans de sang i de llen­gua foren cone­guts ofi­ci­al­ment com a reis d’Aragó”

“Aragó, Aragó!”, era un dels crits sovint eixits de la gola dels almogàvers en ple com­bat. La Corona d’Aragó tingué l’ori­gen en el casori de Pero­ne­lla, prin­cesa del regne d’Aragó, amb Ramon Beren­guer IV, comte de Bar­ce­lona. Ramir II dona a Ramon Beren­guer “la filla i totes les ter­res d’Aragó”. Jerónimo Zurita diu: “Bajo el Señorío de Cataluña, poten­cia medi­e­val, que doblaba a Aragón en más de seis veces en tier­ras y poder...” El regne d’Aragó era de menys extensió que el com­tat de Bar­ce­lona, el qual s’havia engran­dit absor­bint els altres com­tats cata­lans lle­vat del d’Urgell, que sobre­viu­ria fins a l’extinció de la nis­saga reial cata­lana. El comte de Bar­ce­lona tenia la importància d’un monarca: por­tava el títol de comte i el de rei d’Aragó. Després de la con­questa de Mequi­nensa, Fraga i Lleida al segle XII, comença l’expansió medi­terrània, la con­questa de les Bale­ars, Sar­de­nya, Sicília i fins a Grècia. La llen­gua de l’imperi era la cata­lana, i tots els seus reis la par­la­ven, la gran lite­ra­tura que donà fou la nos­tra clàssica.

Tot­hom s’ha dema­nat per què els nos­tres com­tes no es cons­tituïren en reis de Cata­lu­nya. El poble sen­zill diu: per què par­la­ven de comte i no de rei? No hau­ria estat des­en­cer­tat –tot era pos­si­ble en aquells segles– trans­for­mar Cata­lu­nya en regne. Ens hauríem gua­nyat més pres­tigi inter­na­ci­o­nal. Els poe­tes i els his­to­ri­a­dors van con­ve­nir en l’expressió comte rei. De fet, del punt de vista diplomàtic, de cara a l’exte­rior, aquests monar­ques cata­lans de sang i de llen­gua foren cone­guts ofi­ci­al­ment com a reis d’Aragó. Punt. Nosal­tres hem apedaçat el tei­xit par­lant de Con­fe­de­ració.

Els ara­go­ne­sos, almenys molts polítics ara­go­ne­sos, han iden­ti­fi­cat el Regne d’Aragó com a titu­lar de tota la Corona: (Por algo se llama reino de Aragón). Fins alguns peri­o­dis­tes han omès o emmas­ca­rat el nom de Cata­lu­nya en els seus escrits. Han fet cam­pa­nya cons­tant pre­te­nent que Cata­lu­nya és una amenaça, una mena d’ogre que vol empa­rar-se d’una part d’Aragó: la que ano­me­nem Franja, volen dir, ter­res que encara són cata­la­nes de llen­gua. Per pobre que sigui l’estra­ta­gema de par­lar d’amenaça i de pre­potència, no amaga un sen­ti­ment de pre­venció, pot­ser enveja. Des de la mort de Franco, la “Lapao”, les ten­si­ons per la Franja, la cre­ació del Bis­bat de Bar­bas­tre, el llarg con­flicte per les obres d’art del Museu de Lleida, l’ope­ració quasi mili­tar per endur-se’n peces a Sixena, les decla­ra­ci­ons del pre­si­dent de la Junta, i altres exem­ples, han pale­sat una per­sis­tent, lamen­ta­ble hos­ti­li­tat.

Un arti­cle de 17 de maig de 2019 a ABC Aragón, sig­nat per Manuel P. Villa­toro, porta el títol de Cuando Aragón dominó el Medi­terráneo: tres siglos de con­quista que lle­ga­ron hasta Ate­nas. Segons l’arti­cu­lista, el rei Alfons, fill de Ramon Beren­guer i de Pero­ne­lla, “heretà els ter­ri­to­ris del comte de Bar­ce­lona i els d’Aragó”, i començà la sagrada tra­dició de fer-se dir rei d’Aragó i comte de Bar­ce­lona, “mai de Cata­lu­nya, com el naci­o­na­lisme pretén ins­tau­rar”. La pri­mera ine­xac­ti­tud és aquesta del “comte de Cata­lu­nya”, ano­tem-la.

A par­tir d’aquest punt l’enu­me­ració de les con­ques­tes es con­si­dera obra dels ara­go­ne­sos, sense referència al com­po­nent català de l’empresa. “El rei Jaume I” (ente­nem que només d’Aragó) “dominà les ones” i con­querí les Bale­ars. Aquesta missió fou seguida per Pere (ter­cer, segons la ter­mi­no­lo­gia no cata­lana) en con­que­rir Sicília. Al segle següent la Corona (ara­go­nesa) envaí Sar­de­nya i acon­seguí domi­nar gran part de l’illa (cap esment de l’Alguer). Igual­ment els ducats d’Ate­nes i Neopàtria, gua­nyats pels ver­sa­dos y leta­les almogàvers. Alfons (cinquè, segons la nume­ració no cata­lana) ocupà el regne de Nàpols. El resul­tat fou allò que tants his­to­ri­a­dors han ano­me­nat Imperi Medi­ter­rani. Això dar­rer lliga amb el títol de l’arti­cle, que parla de la con­questa del Medi­ter­rani per part exclu­siva d’Aragó.

I la cire­reta final, segons la qual l’actual Aragó manté la seva presència avui en l’Imperi Medi­ter­rani que ell tot sol va con­que­rir tants de segles enrere. Traduïm: “Durant segles la casa d’Aragó estigué al cap­da­vant d’aquest regne insu­lar. Aquesta nova etapa quedà sege­llada quan el març pas­sat el pre­si­dent ara­gonès Javier Lambán inau­gurà a Sicília l’expo­sició Les senyo­res de Sixena, en col·labo­ració amb l’Ins­ti­tuto Cer­van­tes.” L’Ins­ti­tuto Cer­van­tes... el que fal­tava!

El Punt-Avui+
28 de setembre 2019 2:00 h
Tribuna
Opinió
Josep Vallverdú, escriptor
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1671596-arago-arago.html

Publicat a www.inh.cat - Institut Nova Història