Cervantes i el català

El mateix Miguel de Cer­van­tes va pro­fe­tit­zar (El Qui­xot, capítol LX) que la segona part d’El Qui­xot algun dia seria rebut­jada per imper­ti­nent. Efec­ti­va­ment, el règim de la dic­ta­dura fran­quista va cen­su­rar la segona part d’aquesta novel·la uni­ver­sal, vetant-la a les aules de les esco­les i ins­ti­tuts. Als naci­o­na­lis­tes espa­nyols els resultà (i resulta) imper­ti­nent i into­le­ra­ble que hi hagi vuit capítols de l’obra (capítols XLV-LIII) dedi­cats a l’Ínsula Bara­ta­ria (lite­ral­ment, illa de la cor­rupció) de Sancho Panza, en els quals es denun­cia els diri­gents polítics cor­rup­tes que s’enri­quei­xen amb diner públic. Però el que els resultà més imper­ti­nent i into­le­ra­ble és que Cer­van­tes fos res­pectuós amb la llen­gua pròpia de Cata­lu­nya (en su len­gua cata­lana...) i que a don Qui­xot se li adrecés en català l’esca­mot de ban­do­lers de Roca­gui­narda i que ell no els etzibés l’ine­fa­ble hábleme en cris­ti­ano. El que tam­poc no podien supor­tar era que Cer­van­tes a El Qui­xot fes ser­vir parau­les cata­la­nes; que edités la seva novel·la a Bar­ce­lona; que els ban­do­lers gas­cons i cata­lans s’enten­gues­sin entre ells perquè par­la­ven la mateixa llen­gua; que el Qui­xot evités de pas­sar per les ciu­tats d’Espa­nya i, en canvi, cavalqués fins a Bar­ce­lona, a la qual dedicà grans elo­gis, fent-se ressò, també, de les bara­lles entre Nyer­ros i Cadells (capítols LX-LXIII). Cer­van­tes, escrip­tor uni­ver­sal, és de tots i no de l’Espa­nya negra, bar­roca, abso­lu­tista, cata­la­nofòbica i mono­lingüe que sem­pre, fins avui dia, se l’ha vol­gut apro­piar; per a això, ja tenen Que­vedo i Cal­derón, per exem­ple.

Gualta (Baix Empordà)
El Punt-Avui+
Opinió
9 d’agost 2019 2:00 h

Salvador Tarradas

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/1648008-cervantes-i-el-catala.html?utm_source=whatsapp&utm_medium=botons&utm_campaign=com_epanoticies