El sesseig dels primers hispanoamericans i el sesseig dels catalans

Si els resultats de les meves recerques sobre els orígens de la descoberta i de la conquesta i colonització primitives d’Amèrica fossin certes; si fos cert que tots aquells homes que van anar amb En Colom a instal·lar-se al Nou Món eren catalans –de qualsevol dels estats de la Nació Catalana–[1], si catalans eren els càrrecs de virrei i governador general que s’hi van introduir, i catalana va ser, per tant, tota l’organització administrativa dels virregnats i de les audiències virregnals[2], també seria cert que la llengua que van portar-hi i amb la qual es deurien relacionar havia de ser, forçosament, la catalana.

Ara bé: com que tota la documentació que ens ha pervingut relacionada amb el Descobridor –que abraça dels anys del 1492 al 1506, any de la seva mort– són còpies d’originals desapareguts, i atès que en la majoria dels arxius americans actuals amb prou feines hi ha documents anteriors al 1524, es fa del tot impossible provar a través del text escrit, que el català va ser la llengua de l’administració colonial primitiva i la llengua amb què es van relacionar els primers colons.

Amb tot, són múltiples els investigadors que han detectat catalanismes i catalanades en la llengua d’En Colom[3]. I jo mateix hi he indicat errors de traducció que mai cometria un escriptor català que volgués escriure en castellà. Així mateix, En Josep M. Castellnou[4], En Caius Parellada[5], En Nito Verdera[6] i darrerament els professors Lluís d’Yzaguirre[7] i Estelle Irizarry[8] han demostrat com la llengua natural d’En Colom havia de ser el català. Remeto, doncs, als seus llibres i estudis a tot aquell que hi vulgui aprofundir.

Per contra, i si bé algun text ens diu que En Colom i els seus mariners eren d’una "mateixa pàtria"[9] o que els mariners havien de parlar en català, perquè empren terminologia catalana quan En Colom recull al seu Diari “que estuvo a la corda, como dizen los marineros”[10], no podíem dir gaire coses més de la seva llengua fins que no vaig publicar un estudi on em refermava en el convenciment que els mariners del primer viatge colombí eren catalans i parlaven català[11]. Estudi que ha estat corroborat pel valuosíssim article de la Montse Montesinos, intitulat «A les naus d'En Colom s'hi cantava en català», que tot just s'acaba de publicar al web de l'Institut Nova Història[12].

Però, ara mateix, i a més a més d'aquestes aportacions, amb la informació que tenim, també podem articular la investigació en sentit invers. Vull dir que si cerquem la contraprova i la trobem, això ens indicaria que som de ple sobre la certesa del que pretenc demostrar. És a dir, que si algun lingüista ens exposés que és materialment impossible que el castellà fos la primera llengua que s’establís al Nou Món, això només i únicament voldria dir que aquesta llengua havia de ser la catalana. I és exactament això el que extrec de l’estudi de l’Amado Alonso a l’entorn dels “Orígenes del seseo americano”, publicat dins del seu llibre Estudios Lingüísticos. Temas hispanoamericanos, publicat per Gredos, a Madrid, al 1953.

Diu aquest filòleg i lingüista espanyol que “una de les suposicions de què es composa en gran part el coneixement de l’espanyol a Amèrica entre els romanistes és que el sesseig (c, z = s) ha estat des de sempre una característica dialectal americana. El més corrent és creure que el sesseig ha estat portat del Vell Món des del Descobriment per un al·luvió d’andalusos sessejants. I això a despit que des de [Rufino José] Cuervo se sap ja amb prou seguretat que Andalusia no sessejava al segle XV ni al començament del XVI, i a despit que ara sabem també que els andalusos no dominaren numèricament en la conquesta d’Amèrica”[13]. Certament, sabem sense cap mena de dubte, com  ho remarca En José Moreno de Alba, que "el principal tret" lingüístic "que té el seu orígen en els primers anys de la conquesta i colonització [americanes] és el sesseig, fenomen que s'estén arreu del territori americà (Mèxic, òbviament, inclòs) i que pot ser tingut en compte tant des d'una perspectiva fonològica com fonètica"[14]. O dit amb els mots d'En Pedro Henríquez Ureña, un dels altres grans lingüistes del castellà: "No sembla que existeixi enlloc d'Amèrica el ceceo a la manera andalusa, malgrat la seva comprovada antiguitat"[15]. És a dir, que els primers mariners i colons que arribaren al Nou Món sessejaven i van escampar aquest tret tan característic de la seva llengua al llarg dels territoris americans on es van establir. Llavors, si com assegura l'Alonso, els andalusos no sessejaven ni al segle XV ni a començament del XVI, i que encara al 1586, al Nou Regne de Granada, "els autors indis i els criolls «tots practicaven un sesseig complet»"[16], qui, doncs, va introduir al Nou Món aquest tret fonètic tan característic i definidor de la nova llengua dels colonitzadors?

Per encarar acte seguit el tema, l'Alonso, en parlar d’Álvarez Gato (1440-1509), poeta madrileny de família noble, cortesà d’Enric IV i majordom de la Reina Catòlica, certifica que “és insospitable de sesseig: no té cap rima d’s-c; les tres són de z-s, i d’aquestes, una en posició final, especialment tolerable”[17]. Per això mateix es qüestionava: “D’on havien d’aprendre l’Álvarez Gato i els altres toledans la distinció regular s-z si no era en llur pròpia pronunciació viva? Tots els poetes del segle XV i quasi tots els del segle XVI tenen rimes aproximades amb tota mena de consonants, sense que en puguem deduir que el sistema fonètic espanyol les havia igualades”[18]. I afegia: “Per últim, si en la pronunciació antiga de les dues Castelles s i ç haguessin estat fonemes idèntics, el seu funcionament actual com a signes oposats hauria estat absolutament impossible”[19].

Per continuar argüint: “Espinosa [autor que creia que sí que es va donar el sesseig a Espanya de la primera meitat del XVI] es recolza, a més a més, en el testimoni segur d’En Juan de Valdés, qui, al seu famós Diàlogo de la Lengua, de vers el 1535, testimonia la confusió d’s i z. Nogensmenys, resultaria enterament desproporcionat deduir d’aquí el sesseig general espanyol, ni l’americà des del descobriment: En Valdés exposa el sesseig de la z així: «Esse vicio particular de las lenguas de los tales que no les sirven para aquella asperilla pronunciación de la z y ponen en su lugar la s y por hazer dicen haser, y por razón, rasón, y por rezio, resio», etc. De la qual cosa se’n desprèn que al 1535 el sesseig de la z era ja en alguns espanyols un tret tan notori com perquè l’italià Marcio [un dels interlocutors del Diàleg] en demanés una explicació; però també que era tan rar encara com perquè En Valdés ho interpretés com a casos de defectes ortològics individuals. Tenim testimonis nombrosos directes que al segle XVI es diferenciaven s i z a totes les regions castellanes, fins i tot a quasi tota Andalusia”[20].

I per ajudar-nos a convèncer que un sevillà parlava igual que un altre castellà de qualsevol indret de Castella, l'Alonso, si bé ara des d'un estudi diferent, però també vinculat a aquest tret fonètic, citava el parer de l'Arias Montano, segons el qual, vers al 1546, "essent jo un noi, la pronunciació dels andalusos a Espanya i sobretot [= i més concretament] la dels sevillans era la mateixa que la dels castellans d'ambdues Castelles, i el so era del tot semblant"[21].

Llavors, a la vista de tot plegat l’Alonso, reblava: “La nostra conclusió és: el sesseig de la z-c a Espanya vers al 1500 era tan escàs, que de cap manera se’l pot considerar com a factor decisiu en la sort americana de les sibil·lants espanyoles”[22]. I, en reforç del que adduïa, adverava: “En suma, els que admeten el primitiu sesseig americà donen per suposat que el sesseig existia a Espanya com a estat lingüístic a l’època del descobriment. Però no és així. Llevat de casos personals, o tal vegada d’algun lloc aïllat que no hagi estat precisat, el sesseig no ha tingut existència a Castella”[23].

I per corroborar les seves asseveracions l’Alonso porta a col·lació, el parer d’En Pedro de Madariaga, que al 1565 escriu el seu llibre Honra de Escribanos. Doncs, bé: per l'Alonso «Pedro de Madariaga, un hidalgo biscaí catedràtic a València, quan, per esmenar o complementar la doctrina de Quintilià, necessita un exemple de pronunciació practicada que l'ortografia no ha de seguir, tira del sesseig valencià, i sembla inversemblant que no repeteixi la seva censura amb els de Sevilla, si ja hagués tingut notícia dels canvis sevillans»[24].

I, així mateix, per tancar el tema, exposa el parer d'En Ximénez Patón, un manxec que, al 1614, escrivia: “Com a Sevilla ordinàriament converteixen la S en C... a València, al contrari... I, així, del que fan a Sevilla en diem zecear i del que fan a València, sessejar”[25]. Amb la qual cosa, el que ens diu el text és que l’únic lloc d’Espanya on als segles XVI i XVII hom pronunciava la ce i la zeta castellanes com una essa era a la Nació Catalana. Però mai ni a Andalusia, ni molt menys a Castella. I adonant-se l'Alonso, conseqüentment, de la gran quantitat d'autors del segle XVI que parlen d'aquest fenomen fonètic sense ni tan sols esmentar Sevilla, i després de remarcar que "no tenien notícia que a Sevilla es confonguessin o s'igualessin les sibilants", objectiva: "No ho dic a favor, en efecte, que els sevillans no les confonguessin o igualessin, sinó que el fenomen era tan escàs ([com ho exposa En] Vergara) o tan recent ([com ho fan En] Salinas, [i En] Madariaga), que els espanyols, quan volien exemplificar la igualació de sibilants ho feien amb els francesos i els valencians; [car] no es coneixia la igualació com a característica dels sevillans»[26].

Per això, l’Alonso acabava el seu estudi amb aquest convenciment ple. I ho arrodonia, en resolució, de la tenor següent: “Molts andalusos prengueren part en el descobriment, conquesta i colonització del Nou Món –és sabut–, encara que molts menys del que la gent creu. Sorpresa serà, en canvi, pels meus lectors, llegir que la quasi totalitat o la grandíssima majoria d’aquells andalusos procedien de Sevilla, la terra del ceceo. Noresmenys, en cap racó americà no aconseguiren aquells andalusos ceceantes fer arrelar el seu ceceo. És lingüísticament impossible que el sesseig americà sigui importació d’uns andalusos que mai no foren sessejants”[27].

Per tant, si com demostren els estudis de l'Amado Alonso, erudit en la matèria, els andalusos i els castellans no eren sessejants; si el gran nombre d’andalusos que hom creu que van anar primigèniament al Nou Món, per contra, eren molts menys i, encara, ceceantes; i l’únic lloc d’Espanya on hom sessejava als segles XVI i XVII era a la Nació Catalana, com queda més que provat per autor coetanis diversos, és que el sesseig que es dóna com a tret lingüístic en tots els països americans de parla espanyola, només i tan sols pot provenir del fet que els primers pobladors fossin catalans i parlessin català. I que escampessin la seva llengua arreu, abans de ser deglutits, per noves allaus migratòries hispàniques i per les múltiples imposicions dictades per la Corona contra qualsevol llengua parlada als seus dominis espanyols que no fos el castellà[28].

Jordi Bilbeny