ARTICLES » 15-02-2022  |  MEMòRIA HISTòRICA
2252

L’Algèria que parlava català

Avui presentem un nou corrent migratori de catalanoparlants al Nord d'Àfrica. Així com a finals de la primera dècada del segle XVII molts catalans de religió musulmana —els anomenats «moriscs»— van haver d'exiliar-s'hi pel fet que van ser expulsats de les seves terres de la Nació Catalana, una altra fornada de catalans, procedents d'arreu de la Nació, hi van emigrar entre 1830 i 1962 en cerca de noves oportunitats. En concret, a Algèria. Article d'En Josep-Lluís Carod-Rovira publicat a la República el 14 de gener d'enguany.

Cliqueu-hi damunt per ampliar la imatge

L’apa­rició de la novel·la El país de l’altra riba, de Maite Salord, més enllà de la seva dimensió literària, ha reac­ti­vat la memòria de la gran onada migratòria menor­quina cap a Algèria i, amb aquesta, el record de quan Algèria par­lava català i on sem­bla que, el 1834, ja hi havia a Alger una rue de Mahón. El país nord-africà havia estat ocu­pat per França el 1830 i, de seguida, les opor­tu­ni­tats que sem­blava ofe­rir com a des­ti­nació van atreure milers de menor­quins i també de valen­ci­ans de la regió d’Ala­cant, la Marina i el Vina­lopó, així com nord-cata­lans, mallor­quins i eivis­sencs, amb un pes ja infe­rior. Aquell èxode econòmic era tan gran que popu­la­ritzà una cançó: “Mô n’anem a Orà/ a men­jar figues de moro./ Mô n’anem a Orà,/ se’n va mig Ala­cant./ Mô n’anem a Orà,/ no sé si tor­na­rem.” I d’emi­grar-hi hom en deia “anar a Alger”, encara que no fos a la capi­tal, “anar a Orà” o bé, ras i curt, “anar al moro”. I, avui encara, al Montsià i a la majo­ria del Baix Ebre, la síndria rep el nom de “meló de moro”, com, més enllà del País Valencià, a part del Matar­ra­nya s’ano­mena “meló d’Alger”, i una cançoneta valen­ci­ana fa: “Paco, la burra s’ha mort/ i l’han col­gada en un femer/ i ha eixit una melo­nera/ amb qua­tre melons d’Alger.” Des d’Ala­cant, però també des dels ports d’Altea, Dénia i Xàbia, sor­tia regu­lar­ment el “vapo­ret del moro”, que, després de la tra­vessa d’una nit de durada, enllaçava amb Orà, on hi havia un nom­bre tan ele­vat d’immi­grants del sud del país que Car­les Esplà, peri­o­dista i polític ala­cantí, asse­gu­rava, el 1900: “Orà és una mena de barri d’Ala­cant.” Poc abans, el 1883, Jacint Ver­da­guer se sor­pre­nia gra­ta­ment de sen­tir par­lar català, amb natu­ra­li­tat, pels car­rers de la capi­tal, sobre­tot al barri de Bab-el-Oued, de majo­ria valen­ci­ana, com­pro­vant que en aquesta llen­gua s’ense­nyava el cate­cisme a la missió catòlica que el claretià Pere Albés hi havia fun­dat: “Tinguí un goig extra­or­di­nari a l’entrar, sen­tint-hi pre­gun­tar i res­pon­dre a un eixam de nois i noies la doc­trina en català.” I el bar­ce­loní F. de P. Ruet, pas­tor pro­tes­tant a Blida, a 50 quilòmetres al sud-est de la capi­tal, usava el català com a llen­gua vehi­cu­lar de la seva acti­vi­tat com a pas­tor, tant en el culte com en la relació quo­ti­di­ana amb els mem­bres de la seva comu­ni­tat for­mada per cre­ients de llen­gua cata­lana. Hi fou mis­si­o­ner del 1863 al 1868 i, aquest dar­rer any, F. Tudurí de la Torre, en obrir a Maó la pri­mera església pro­tes­tant dels Països Cata­lans, uti­litzà l’exem­plar de la Bíblia amb què havia estat obse­quiat a Alger, poc abans. D’aquí pro­ce­dia J. Hernández, també maonès, direc­tor d’una escola pro­tes­tant a la capi­tal alge­ri­ana, que l’ajudà en les tas­ques docents en la pri­mera escola d’aquesta con­fessió a Menorca.


Les «bulangeries», com les anomenaven en patuet, el dialecte català d'Algèria, foren una activitat molt estesa entre els
valencians establerts al país.

Si bé els valen­ci­ans s’esta­blien d’Alger a Orà, a la costa o a la zona pre­li­to­ral una mica per­tot, els menor­quins es con­cen­tra­ven molt espe­ci­al­ment a la població de Fort de l’Eau –Bordj El Kif­fan, des de la inde­pendència el 1962–, ciu­tat fun­dada per ells el 1850. Actu­al­ment, Fort de l’Eau és una de les vies més impor­tants de Maó i, sim­pli­fi­cant-ne l’ori­gen, tots els menor­quins tras­pas­sats a Algèria eren cone­guts com a mao­ne­sos, encara que pro­ce­dis­sin d’altres llocs, i maonès en deien de la llen­gua que par­la­ven, com és el cas de la branca materna d’Albert Camus, fill de Cata­lina Sin­tes Car­dona, ja nas­cuda a Algèria. L’àvia, cata­la­no­par­lant a casa amb els seus, era ori­ginària de la població menor­quina de Sant Lluís. La força omni­pre­sent de l’idi­oma a Fort de l’Eau, on era l’ins­tru­ment de relació majo­ri­tari i quo­tidià en tots els àmbits infor­mals fins al 1962, feu que alguns autòctons l’aca­bes­sin també apre­nent, ja que hi havia esde­vin­gut impres­cin­di­ble, al cos­tat del francès, l’idi­oma ofi­cial i de pres­tigi. Cognoms com Beren­guer, Car­dona, Domènech, Fer­ra­gut, Ivars, Llo­bell, Martí, Mas, Salort, Seguí i Tor­res es van anar fent visi­bles a les làpides dels cemen­ti­ris, lli­nat­ges cor­res­po­nents a emi­grants pro­ce­dents, sobre­tot, de zones rurals, i fou a l’acti­vi­tat agrícola a què van dedi­car-se la majo­ria de menor­quins, men­tre que força valen­ci­ans hi regen­ta­ven forns de pa i pas­tis­se­ries, els que eren pes­ca­dors con­ti­nu­a­ren sent-ne i molts hi man­te­nien la pro­fessió carac­terística del lloc, com ara els ori­gi­na­ris d’Agost (l’Ala­cantí), ter­ris­sai­res, i força ros­se­llo­ne­sos eren fun­ci­o­na­ris. A més de la llen­gua, l’hàbit de men­jar la mouna es nor­ma­litzà als afo­res de les ciu­tats, per Pas­qua, fins al dar­rer moment. El català par­lat a Algèria durant l’època colo­nial s’ano­menà patuet, un dia­lecte amb un pes des­ta­cat del francès, però en què també apa­rei­xen mots àrabs, entre altres influències. J. Coro­mi­nes, M. Sanc­his Guar­ner i F. Sol­de­vila ja havien par­lat d’aquesta sin­gu­la­ri­tat lingüística, pre­sent en algu­nes revis­tes popu­lars, com ara El Dimoni Coixo, en què s’havien edi­tat glo­sats, o bé l’influx de la qual apa­reix en obres com Pépète et Balt­ha­sar, de L. Ber­trand, en què el pro­ta­go­nista, Pépète Fer­rer, era tot un heroi pica­resc. La gra­fia popu­lar habi­tual era fran­cesa, però el so català: boud­ja­que, bou­ti­farre, for­madja, maga­tai­llepourro, sou­bres­sade..., men­tre que expres­si­ons com doner cara­basse, faire figafoutch d’ici, la figa de ta “güela”mare de Déoqué coyonsrédéo, salut i força al canut, tché, toca ferro o bé tom­ber de cul, no tenien un ús limi­tat a la comu­ni­tat cata­la­no­par­lant. Tot aquest món ha estat estu­diat per Àngela-Rosa Mena­ges i Joan-Lluís Monjo a Els valen­ci­ans d’Algèria (1830-1962). Memòria i patri­moni d’una comu­ni­tat emi­grada i també a El patuet valencià, un reflex lingüístic de la soci­e­tat alge­ri­ana colo­nial (1830-1962), així com per Marta Marfà a Els menor­quins d’Algèria. I el peri­o­dista Juli Esteve hi dedicà un docu­men­tal magnífic: Algèria, el meu país. Amb la fugida mas­siva de colons euro­peus, el 1962, molts d’ells cata­la­no­par­lants com els seus des­cen­dents, es produí el camí de tor­nada, sovint cap a una França on mai no havien estat i, amb ells, el record d’una història poc cone­guda i d’un dia­lecte sin­gu­lar.


Fort de l'Eau, ciutat fundada per menorquins el 1850.

A fons
Opinió
14 de gener del 2022
Josep-Lluís Carod-Rovira

Enllaç:
https://www.lrp.cat/opinio/article/2085536-l-algeria-que-parlava-catala.html —«»



Autor: Josep-Lluís Carod-Rovira

Publicat a www.inh.cat - Institut Nova Història