ARTICLES » 01-03-2020  |  PROJECTE DE MEMòRIA HISTòRICA
1206 lectures

Pseudohistòria, oficial

Article de l'Andreu Marfull a El Punt-Avui+ d'avui 1 de març del 2020."Però els aca­de­mi­cis­tes cre­uen en la bona fe dels manipuladors. Per a un acadèmic, o per a un admi­ra­dor de l’Acadèmia, repen­sar la història és massa incòmode".

Logo del diari El Punt-Avui+

El trac­ta­ment de la infor­mació orques­trada des de Madrid res­pecte als fets de l’1-O del 2017, està fent obrir els ulls a molta gent, que veu com el tracte rebut és lamen­ta­ble. I això costa molt d’accep­tar. Se’ns vol fer creure que la llei escrita pel relat dels fets mani­pu­lats pot enviar a la presó, pri­var dels béns i amenaçar tots aquells que cre­iem que tenim el dret a ser, i a deci­dir. I això ens fa sen­tir impo­tents. En aquest sen­tit, la publi­cació del lli­bre Pseu­do­història con­tra Cata­lu­nya, coor­di­nat per Vicent Bay­dal i Cris­tian Palomo, que s’ha pro­po­sat des­pres­ti­giar en Jordi Bil­beny i l’Ins­ti­tut Nova Història, o INH, té la vir­tut d’haver-nos aju­dat a enten­dre-ho millor. Gràcies a la seva pre­ten­si­osa reacció, hi ha més consciència de viure en un con­text his­to­ri­cista anòmal, al posar-lo en evidència. I aquesta situ­ació ens ajuda a apun­tar al moll de l’os: a la pseu­do­història ofi­cial. Des de l’espa­nyo­lisme se’ns fa creure que hi ha una llei que diu que els cata­lans no som ni mai hem estat un poble o una nació i, per tant, mai ho podrem ser. I això els ho rea­firma el dret històric. I nosal­tres diem que sí, que ho som i volem ser-ho amb igual­tat de drets com qual­se­vol altre, sense tenir massa clar on comença i on acaba aquest dret. Però, per què dub­tem? Perquè ens han usur­pat aquest dret. Ho ha fet el relat històric que ha diri­git un poder intrús, que no ha tin­gut cap mira­ment a l’hora de mani­pu­lar la veri­tat, per esta­bor­nir els seus adver­sa­ris a cops de porra i de fla­grants fal­si­fi­ca­ci­ons. I aquesta afir­mació no és en abso­lut gratuïta. És una grandíssima veri­tat que no es tre­ba­lla com a línia d’inves­ti­gació de la manera ade­quada per por a les con­seqüències que pot gene­rar. En gene­ral, no hi ha la més mínima col·labo­ració. Més aviat hi ha aversió, la mateixa que menysté INH (que sí que ho inves­tiga). Canvi de noms i de cognoms; invenció de reg­nes i de lli­nat­ges, de sants i de ges­tes; una cen­sura impla­ca­ble (que inclou els arxius ofi­ci­als); crema de lli­bres, de bibli­o­te­ques i de per­so­nes; innom­bra­bles con­tra­dic­ci­ons i una ingent fal­si­fi­cació docu­men­tal, en són les pro­ves. Però els aca­de­mi­cis­tes cre­uen en la bona fe dels mani­pu­la­dors. Per a un acadèmic, o per a un admi­ra­dor de l’Acadèmia, repen­sar la història és massa incòmode, ja que fer-ho implica que­dar-se sense el do de l’eru­dició i sense el fona­ment del seu mètode científic: el rigor de l’anàlisi docu­men­tal i la lògica dels fets ja con­sen­su­ats. És a dir, no ho explo­ren perquè topen amb els límits del seu cien­tisme con­ser­va­dor. Ells no ho inves­ti­ga­ran ni dei­xa­ran que es faci, però mos­trant-nos les seves limi­ta­ci­ons han donat ales a una major deter­mi­nació científica, apu­jant el llistó del dubte, com ho fa INH.

Andreu Marfull Pujadas
Professor i investigador  Col·lectiu Sant Jordi
Tribuna
Opinió
1 març  2:00 h.
https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1748421-pseudohistoria-oficial.html

Publicat a www.inh.cat - Institut Nova Història