ARTICLES » 26-05-2025  |  ALTRES FIGURES CATALANES
348

Sant Francesc, els càtars i el català

Cesc Batlle ens explica en aquest article que “El llibre ‘Sant Francesc, els càtars i la llengua catalana’, d’en Jordi Bilbeny, analitza l’estreta relació del sant amb la Provença, la corona d’Aragó, la llengua catalana i les similituds, nombroses i essencials, entre el franciscanisme primitiu i el catarisme, que planteja com a motiu del Vaticà per a amagar i reescriure la seva història".

Sant Fran­cesc d’Assís des­perta sim­pa­tia a l’ima­gi­nari popu­lar, pel seu des­pre­ni­ment dels béns mate­ri­als, la deter­mi­nació de viure en la pobresa, i l’exal­tació i admi­ració de la natura. Segu­ra­ment, però, és menys cone­gut que al capítol gene­ral dels fran­cis­cans a París del 1266, el Vaticà va orde­nar des­truir els escrits del sant i totes les bio­gra­fies d’ell fetes fins lla­vors. Per què? Què es volia ama­gar i/o rees­criure? Ara, per mirar d’apor­tar-hi una mica més de llum, en Jordi Bil­beny ha publi­cat Sant Fran­cesc, els càtars i la llen­gua cata­lana (Libro­oks, 2024), a on ana­litza i inves­tiga la figura del sant i la seva vida. Un dels temes abor­dats és el de la llen­gua de sant Fran­cesc, i apre­nem de nom­bro­ses fonts com sant Fran­cesc uti­lit­zava a la per­fecció el pro­vençal (o llen­gua d’oc, o també occità), que era la llen­gua dels tro­ba­dors del moment per a escriure i can­tar les seves cre­a­ci­ons, i que sant Fran­cesc també uti­lit­zava per a les seves. Això no hau­ria de resul­tar molt sor­pre­nent quan sabem que la seva mare, na Joana Pica, era de la Pro­vença. Què més natu­ral, doncs, que un fill parli la llen­gua de la seva mare? Però és que, a parer de molts filòlegs i eru­dits, en aque­lla època, el pro­vençal i el català eren la mateixa llen­gua. I així apre­nem que sant Fran­cesc par­lava en català.

El lli­bre també recull de diver­ses fonts les múlti­ples esta­des de sant Fran­cesc a la Pro­vença, des­ta­cant sin­gu­lar­ment el fet que, just després que el Vaticà aprovés la regla del seu orde el 1223, sant Fran­cesc con­voqués el següent capítol gene­ral a Arles (1224). Però és que tota la vida del sant (1186-1226) i de la seva mare (1154-1236) va ocórrer en un període en què la Pro­vença estava gover­nada pels com­tes de Bar­ce­lona i els reis d’Aragó, car el 1113 Beren­guer III, comte de Bar­ce­lona, esdevé també comte de Pro­vença a través de les seves noces amb Dolça, hereva de Pro­vença. A par­tir d’aquí, Pro­vença anà for­mant part dels domi­nis de la casa reial cata­lana, fins al 1245, quan tal domini s’extin­geix amb la mort de Ramon Beren­guer V, comte de Pro­vença. Ambdós varen viure, doncs, en una època en què la Pro­vença era cent per cent cata­lana.

Cru­ci­al­ment, també es va pro­duir en aquesta època un fet històric cab­dal, com va ser la cro­ada (1208-1229) con­tra l’heret­gia càtara (o albi­gesa), la qual va impac­tar de ple la Pro­vença. La cro­ada va ser el movi­ment defi­ni­tiu de l’Església catòlica, que en aquells temps era vista per alguns com la “mare de les for­ni­ca­ci­ons, gran Babilònia, la mere­triu, basílica del dia­ble i la sina­goga de Satan”, per a escla­far una altra versió de l’Església, la càtara, aus­tera i igua­litària, que li feia molta nosa. Aquesta cro­ada va com­por­tar atro­ci­tats col·lec­ti­ves, com la de la presa de Besi­ers, a on el legat papal manava als cro­ats “mateu-los a tots, car Déu, després, ja sabrà reconèixer els seus”, i indi­vi­du­als, inclo­ent tor­tu­res i exe­cu­ci­ons, així com l’espoli de pro­pi­e­tats i béns dels nobles que aixo­plu­ga­ven el cata­risme.

En aquest con­text cataclísmic, per a l’Església i per al món del moment, en Bil­beny es qüesti­ona si és con­ce­bi­ble que una figura cab­dal de l’Església com sant Fran­cesc, que a més té molt for­tes con­ne­xi­ons amb la Pro­vença, pogués res­tar abso­lu­ta­ment igno­rant del feno­men càtar, com pro­po­sen alguns estu­di­o­sos, o total­ment indi­fe­rent a la pro­blemàtica, com pro­po­sen d’altres. I per això paga la pena d’ana­lit­zar algu­nes de les simi­li­tuds entre el fran­cis­ca­nisme pri­mi­tiu i el cata­risme, car són essen­ci­als i nom­brosíssi­mes: l’amor a la pobresa extrema; la renúncia als béns mate­ri­als; l’exigència de viure només d’almoi­nes; la vin­cu­lació amb la natura; la insistència en la per­fecció; la crítica als eclesiàstics massa afer­rats al món; el pan­te­isme latent; el retorn al cris­ti­a­nisme pri­mi­tiu; l’assem­ble­a­risme; la neces­si­tat de con­viure en la joia; l’ale­gria davant la mort; la volun­tat d’aju­dar el proïsme; el rebuig a la violència i a les guer­res; l’atenció als malalts; la pre­di­cació amb l’exem­ple; el tre­ball manual; el paper relle­vant de les dones; l’ús de la llen­gua vul­gar, i l’experiència per­so­nal i directa amb Déu.

Amb tan­tes simi­li­tuds, en Bil­beny es plan­teja si, en rea­li­tat, en tot o en part, sant Fran­cesc va crear l’orde fran­ciscà per tal de poder pre­ser­var l’espi­ri­tu­a­li­tat càtara, però ara a dins d’un orde beneït pel Vaticà i, per tant, sense la taca de l’heret­gia. El lli­bre també enceta alguns temes en els quals no pot apro­fun­dir prou, i n’enu­mera d’altres per a estu­diar més enda­vant, però, en con­junt, ens pre­senta un sant Fran­cesc molt més pro­per, geogràfica­ment i lingüística, i ple­na­ment con­nec­tat al món de la seva època i, com a con­seqüència, més plau­si­ble.


Cesc Batlle - Enginyer industrial. MBA

Podeu accedir a l'article original a través del següent enllaç: 
https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2496434-sant-francesc-els-catars-i-el-catala.html



Autor: Cesc Batlle

Publicat a www.inh.cat - Institut Nova Història