ARTICLES » 22-03-2020  |  PROJECTE CORONA CATALANO-ARAGONESA
1972 lectures

El nom “Aragó” a l' «’Ajbār Maŷmūʿa»

D'on ve la denominació Aragó? Què en diuen les fonts àrabs? A partir d'elles, l'Ivan Giménez es reafirma en la teoria que el territori d’Aragó no es forma als Pirineus, sinó que coincidiria amb els dominis de la Tarraconensis visigòtica, mot que s’hauria arabitzat passant per una fase prèvia de berberització amb la següent evolució: en femení Tarrakuna i en masculí [A]Ragun.

La Tarraconensis durant el Regne Visigòtic

Recomanació: Per a qui no ha vist treballs anteriors respecte al tema aconsellem que abans visualitzi els enllaços que recomanem al final de l’article.

L’Ajbār Maŷmūʿa és una crònica aràbiga, d’autor anònim, escrita entre principis i meitat segle XI. El marc cronològic que abraça l’obra va des dels primers anys de la conquesta del regne visigot de Toledo de banda dels àrabs-berbers fins al califa Abdar-Rahman III, és a dir, des de principis segle ·VIII· fins meitat del ·X·. Abans de resseguir el nom d’Aragó a la crònica haurem de conceptuar, de manera molt resumida, alguns termes geogràfics i fets històrics d’Al-Andalus per entendre les conclusions finals.

De la Tarraconense visigoda a la Marca Superior d’Al-Andalus
El regne visigot de Toledo abans de l’arribada del contingent militar berber l’any 711 estava fragmentat i dividit en dos faccions, els rodriguistes i els vitizians. D’aquesta manera ens ho descriu José Javier Guidi:

"A la mort de Vitiza l'any 710 la seva facció familiar va ser expulsada de la seu règia de Toledo. Aquesta facció aristocràtica, denominada tradicionalment “vitiziana”, estava constituïda per la vídua del rei i els seus tres fills. La Continuatio Hispana i la Chronica Minora fan referència a Akhila, fill de Vitiza, com dux de la Tarraconense durant el regnat del seu pare. A partir d'aquesta dada es podria valorar la possibilitat que la província Tarraconense, amb la seva capital a Tàrraco, fos un dels nuclis forts de la gens vitiziana, que havia estat apartada de la capital règia. Les posteriors encunyacions monetàries de Saragossa, Tarragona, Girona i Narbona, revelen que seria precisament a la Tarraconense i la Narbonense on, la facció aristocràtica desplaçada de la 'Sedes Regiae' de Toletum es faria fort, segurament en connivència i col·laboració de les elits locals de caràcter regional (grans propietaris latifundistes i funcionaris de l’administració visigoda).

"L
'expulsió de la família vitiziana devia estar motivada per intrigues palatines, conseqüència dels enfrontament de diferents aristòcrates que volien fer-se amb el poder regi. Recordem que el tron en el regne visigot, no s'hereta; ha de ser ratificat per part de magnats gots i l'omnipresent alt estament eclesiàstic. Aquest ambient d'intrigues, conspiracions i usurpació el trobem en diverses fonts textuals de l'època. No entrarem aquí en els detalls i les problemàtiques derivades dels textos sobre l'esclat de la guerra civil visigoda. Ens limitarem a apuntar que de forma irregular ("tumultuose") Rodericus és proclamat rei després de la mort de Vitiza. L'espai geogràfic d'influència de Rodericus es constituiria en la Bètica i el cor peninsular, on segurament va trobar les fidelitats necessàries per ser proclamat rei. Així doncs, l'any 711 d.C. trobem dues faccions enfrontades. En primer lloc la del centre i sud de la Península Ibèrica, encapçalada per Rodericus. I en segon terme, a la Tarraconensis oriental i la Septimània Narbonense la figura d’Àkhila Rex. A aquesta situació caldria afegir la presència de grans magnats, cabdills polítics i militars, a més de rics terratinents. Aquest darrer cas seria el de Teodomir, qui controlava un bast territori que abastava l'actual Regió de Múrcia abans, durant i després de l’arribada dels àrabs a la Península Ibèrica. Aquest personatge exemplifica la fragmentació política i militar de l’estat del 'Regnum Gothorum' a principis del segle VIII d.C. El pacte de Teodomir constitueix un dels més rellevants documents de l'època, ja que mostren com de forma totalment independent, un líder “regional” va pactar amb els àrabs. En altres paraules, amb Rodericus a la Bètica i el centre peninsular, Akhila a la Tarraconense i la Narbonense, Teodomir a la Regió de Múrcia (la futura cora de Tudmir), la quasi independència de 'civitates' com Hispalis (Sevilla) o Corduva (Còrdova), els habituals enfrontaments amb els vascons... el 'Regnum' ja estava fragmentat quan l'any 711 van arribar els àrabs. I Tàrraco era una de les ciutats més rellevants del petit 'regnum' d’Akhila II."
[1]

Tot seguit mostrarem un mapa de la divisió geogràfica del regne visigot de Toledo entorn l’any 711, just abans de l’adveniment àrab-berber.


Cliqueu-hi damunt per ampliar la imatge

Tenint la imatge mental del territori que abastava la Tarraconense just abans de la vinguda àrab-berber a la península el 711, seguim En Daniel Cuñat. Mostrarem el resum que ens fa dels primers anys de la conquesta musulmana:

"En la primavera del año 711, Tarik ben Zyad, jefe beréber de los alrededores de Tánger y Mawla del gobernador de Ifrikiyya, cruza el estrecho con siete mil beréberes —poco después se le añadirían otros cinco mil— acampa en la montaña que tomaría su nombre (Djabal Tarik, montaña de Tarik, Gibraltar), funda una pequeña base que le sirva de protección en caso de retirada, germen de la futura Al-Djazira al-Hadrá («La Isla Verde, Algeciras»), e, incorporadas las fuerzas de los hijos de Witiza, inicia la marcha hacia Toledo.

"En el Wadi Lakka de los geógrafos árabes y el Guadalete de las crónicas cristianas, tiene lugar en julio de ese mismo año el choque entre el cuerpo de desembarco y las tropas del rey visigodo Rodrigo, tras suspender éste las operaciones contra los vascones que, en ese momento, le tenían ocupado. El encuentro fue un desastre para los rodriguistas, quienes, tras una semana de escaramuzas, parten en desbandada. Tarik prosigue su avance hacia el Norte, y las principales ciudades del reino visigodo, Écija, Córdoba, Toledo, van cayendo sin oponer resistencia.[2]

"En el verano del año siguiente
(712) desembarca un segundo cuerpo expedicionario formado por dieciocho mil árabes y dirigido por el propio gobernador de Ifrikiyya, Musa ben Nusayr..."

L’Eduardo Manzano ens sintetitza una cronologia de la conquesta musulmana de la Península Ibèrica (711-718)[3]:


Cliqueu-hi damunt per ampliar la imatge

En Manzano també ens assenyala els itineraris seguits pels primers conqueridors musulmans[4]:


Cliqueu-hi damunt per ampliar la imatge

El camí ressaltat en color morat fou el que realitzà el cap militar berber Tàriq. En verd, l’itinerari que el governador d’Ifrikiyya Musà dugué a terme. El califa omeia al-Walid I (705-715), ordenà a Musà i Tàriq que anessin a la cort de Damasc l’any 714, els quals mai retornaren a la Península Ibèrica. Va quedar com a governador d’Al-Andalus Abd al-Aziz, fill de Musà, qui conquerí Coïmbra entre d’altres ciutats, sobretot del sud peninsular. Resseguint l’itinerari de color blau anem a parar a la zona d’interès del nostre estudi, amb les conquestes realitzades per Al-Hurr i Al-Samh a la Tarraconense i Narbonense. Citant de nou En José Javier Guidi respecte a la fi d’aquestes províncies ens descriu:

"A diferència del que va succeir a Còrdova i Mèrida, les altres dues grans capitals provincials romanes que van continuar sent-ho en època visigoda, Tarragona va patir un col·lapse i abandó total a principis del segle VIII d.C. amb motiu de l'arribada de les tropes islàmiques que van conquerir gran part de la Península Ibèrica...

"Segons els nostres plantejaments, el final de la Tarragona postclàssica es va produir quan la província Tarraconense, governada pels successors de Vitiza, cau en poder islàmic. Com ja van apuntar A. Barbero i M. Vigil això va succeir durant el govern d'Al-Samh (719-721). Fins llavors la província Tarraconense s'hauria mantingut com a territori exempt del pagament de tributs als conqueridors islàmics, com si fos un reduït regne independent de la part oriental de l’antiga província romana, que integraria la Tarraconense i la Narbonense. El regnat d’Àkhila a Tarragona i Narbona està ben documentat a través de les encunyacions monetàries entre els anys 711 i 720 d. de C., així pel text conservat en el monestir de Ripoll amb el llistat dels reis gots. Per tant, la història de la fi de la Tarragona tardoantiga va tenir lloc entre el 711 (més concretament a partir del 714) i el 720 d.C.

"Efectivament, cap font textual contemporània als esdeveniments és explícita. Cap crònica, relat o document narra si van existir pactes, capitulacions o conquestes militars en l'antic Conventus Tarraconensis entre els anys 714 i 719/720. Sí que sabem que amb posterioritat les tropes musulmanes van continuar el procés d'expansió per la Gàl·lia fins a la cèlebre batalla de Tours, en la qual Carles Martell frena l'avanç a l'any 732."[5]

Continuant amb la fi de la província Tarraconense i Narbonense referenciem En Jorge Sánchez Delgado:

"Entre l’any 713 i el 714, Musà i Tàriq ocuparen Saragossa, ciutat pertanyent al primitiu domini d’Àkhila II. Musà es troba amb el comte Cassi, governador de Tarassona, Borja i Terrer, que es convertí a l’islam. Mes tard, Al-Hurr (716-719) entre el 717-718, ocupà la resta del País Valencià i d’Aragó i la major part de Catalunya, on Tarragona i potser Empúries foren destruïdes a causa de llur resistència.

"Ardó i els seus es retiraren llavors a la Septimània i convertiren en frontera els Pirineus i la línia de la Muga, amb Roses com a sistema defensiu. El successor d’Al-Hurr fou Al-Samh (719-721), entre el 720-721 ensorrà aquesta línia defensiva i ocupà el Rosselló i Narbona, on potser Ardó trobà la mort en combat. Amb Abd al-Rahman ibn Abd Allah al-Gafiqi (721-22) i Anbasa ibn Suhaym al-Kalbi (722-726) hi ha l’ocupació de la resta del domini visigòtic, que es va cloure el 725 amb l’ocupació de Carcassona i, a continuació, la de tot el territori fins a Nimes"[6]

La màxima extensió dels musulmans a la Gàl·lia s’establi entre Tours/Poitiers i Autun, fins que a l’any 732 començà, d’una forma gradual, la contraofensiva franca. En Jorge Sánchez ens narra que:

"En aquest any, el 725, es conclou definitivament el regne visigot. Els musulmans continuaran la conquesta pel regne franc fins a ser aturats a Poitiers el 732 per Carles Martell. Els francs, per assegurar el seu regne, ocuparen entre el 732 i 768 el sud de la Gàl·lia amb l’ajuda de visigots refugiats, els 'hispani', i el 752 ocupen Narbona. El 751 puja la dinastia carolíngia al regne franc, i per assegurar les fronteres, intenten conquerir Saragossa, però fracassen el 778 per la desfeta de Roncesvalls. Enviaren una altre expedició amb la intenció d’arribar a l’Ebre. El Pirineu Occidental només estarà sota el poder dels francs un breu temps, fins a principis del segle IX, zones on naixeran el regne de Navarra i els comtats aragonesos. Al Pirineu oriental, el 785 els antics visigots lliuraren la ciutat de Girona a Carlemany, i el 801 els francs conqueriren Barcelona. En aquesta zona van néixer els comtats catalans, on els primers magnats, la majoria, seran visigots. Van estar sota el poder franc fins a finals del segle X."[7]

Aturem-nos i recapitulem —abans de descriure la Marca Superior— ressaltant les dades més rellevants que hem exposat fins ara:

- Abans de l’adveniment àrab-berber l’any 711 regnava Àkhila a la Tarraconense i Narbonense.

- Entre els anys 714 i 720 fou conquerida la Tarraconense, província que, conjuntament amb la Narbonense —ocupada en la seva totalitat l’any 725— representà un dels últims territoris visigots a ser conquerits pels àrabs-berbers.

- Els francs l’any 768 acabaren de conquerir el sud de la Gàl·lia per constituir un limes (frontera) per tal de contenir els musulmans a l’altra banda dels Pirineus.

Havent sintetitzat aquesta informació i partint d’aquest any 768 en el qual els francs  conquereixen el sud de la Gàl·lia, assenyalarem què era la Marca Superior d’al-Andalus. Citarem l’arabista Maria Jesús Viguera, que ens diu:

"Tras la retirada árabe al sur de los Pirineos y la consolidación progresiva de los territorios cristianos resistentes al dominio musulmán, desde Pamplona (en los últimos años del siglo VIII) hasta Barcelona (a partir de 801), la cuenca del Ebro quedó en un extremo de los territorios ocupados por los musulmanes al noreste de la Península Ibérica, formando parte del conjunto fronterizo de Al-Andalus estructurado en tres áreas: Marca Superior, Marca Media e Inferior (durante ciertas épocas).

"Si prescindimos de los territorios sólo sometidos al Islam en que los cristianos recuperaron enseguida su dominio, la Marca Superior se corresponde en su sentido más amplio con la provincia tarraconense según la clasificación que hizo al-Bakari, repitiendo esquemas de la Edad Antigua, en la parte de su geografía que trata la llamada “división de Constantino”, donde incluye catorce ciudades: Zaragoza, Huesca, Lérida, Tortosa, Tudela, Pallars, Barcelona, Gerona, Ampurias, Pamplona, Oca, Calahorra, Tarazona, y Amaya.

"[...] Desde tierras de Tarragona-Tortosa a Tudela-Calatayud englobó las zonas del noreste que los musulmanes mantuvieron —recortadas progresivamente por el avance cristiano— durante cuatro centurias desde el siglo IX [...]

"[...] En el ámbito de la Marca Superior, en su sentido más amplio, pueden incluirse los distritos de Tortosa, Tarragona, Lérida, Barbitaniya, Huesca, Tudela, Zaragoza, Calatayud y Barusa [...]

"[...] Ahora bien, la denominación de “Marca Superior” tuvo también una aplicación más estricta y más acorde con la situación de facto, correspondiente sólo a los territorios al oeste de Lérida, separándose sus zonas hacia el este en otro conjunto que recibe en textos precisos el nombre de Marca Oriental (al-tagr al-sarq) [...]

"La capital de la Marca Superior fue Zaragoza, calificada como su “metrópolis”, (umm al-tagr al-ala), y desde allí se controlaron los demás distritos, incluso los correspondientes a la Marca Oriental en algún período; ejercía su poder un “señor de la Marca” (sahib al-tagr) con carácter de gobernador civil (como valí o amil) o militar (caid), o incluso ambas atribuciones juntas, con autoridad sobre los gobernadores de las demás ciudades y zonas que integraban la Marca Superior [...] "
[8]

De tots els detalls que ens dóna María Jesús Viguera ressaltarem aquell que, bo i citant al-Bakari —geògraf andalusí del segle XI— estableix que "la Marca Superior se corresponde en su sentido más amplio con la provincia tarraconense según la clasificación que hizo al-Bakari, repitiendo esquemas de la Edad Antigua, en la parte de su geografía que trata la llamada “división de Constantino”, donde incluye catorce ciudades: Zaragoza, Huesca, Lérida, Tortosa, Tudela, Pallars, Barcelona, Gerona, Ampurias, Pamplona, Oca, Calahorra, Tarazona, y Amaya."

És a dir, amb la recuperació del sud de la Gàl·lia pels francs l’any 768 la frontera entre cristians i musulmans se situa en els Pirineus. Els límits de la Marca Superior en la seva totalitat es correspon —segons ens il·lustrà al-Bakari—  amb la Tarraconense (veure mapa 1).

Ressaltem també el fet que el governador de Saragossa —també anomenat de la Marca Superior— tenia autoritat sobre la resta de governadors de les ciutats i territoris que integraven la Marca Superior.

Fets històrics a la Marca Superior d’al-Andalus l’any 755
Citarem altra vegada a l’arabista Maria Jesús Viguera:

"Al llegar la primavera de 755, el gobernador de al-Andalus decidió marchar a la Marca Superior donde se mantenían fuertes, contra él, Amir y al-Hubab. A tal efecto reunió con grandes dificultades un ejército y, junto con al-Sumayl, se presentó en Zaragoza. Los habitantes de la ciudad, alarmados por las represalias que se les avecinaban, entregaron a los cabecillas de la rebelión, Amir, su hijo, al-Hubab y Tamim al-Mabad, sobre cuyo destino consultó a los jefes qaysíes, que unánimemente se opusieron a que les diera muerte, pronunciándose porque los retuviera en prisión, como hubo de hacer en contra de las presiones de al-Sumayl y, seguramente, instalando como gobernador de Zaragoza a su hijo Abd al-Rahman."
[9]

Continuant:

"También allí, y el mismo día, llegó la noticia de que acababa de desembarcar en Almuñécar, el 14 de agosto de 755, Abd-al-Rahman, que pronto logrará proclamarse emir de al-Andalus como Abd-al-Rahman I, instalando en al-Andalus la dinastía omeya. al-Sumayl decidió ir contra él enseguida, mas las circunstancias hicieron que Yusuf tuviera que volver a Córdoba, y desde allí procurar pactar con Abd-al-Rahman I, pero siguieron las pugnas entre ambos, con diferentes apoyos de grupos y tribus que así ventilaban una vez más sus rivalidades. Yusuf ordenó a su hijo, el gobernador de Zaragoza, que acudiera con la caballería de la Marca Superior, compuesta, según el Ajbār Maŷmūʿa, por 500 jinetes, pero cuando llegó, su padre se retiraba derrotado a Toledo, en mayo de 756, y pronto Abd-al-Rahman I asumía el poder en Córdoba."
[10]

L’exposició d’aquestes dades històriques no és gratuïta, ja que quan apareix per primera vegada en un document el nom “Aragó” és a la crònica Ajbār Maŷmūʿa que ens relata els fets històrics del 755 que acabem de consginar.

El nom “Aragó” a l’Ajbār Maŷmūʿa[11]
L’edició i traducció que hem emprat de l’Ajbār Maŷmūʿa, fou la que realitzà l’arabista Emilio Lafuente Alcántara, publicada l’any 1867.

Tot seguit extractem els fragments on apareix el nom Aragó:

Pàgina 53

"[...] Salieron, pues, y llegaron a dos barid de Córdoba al lugar llamado Acua Bortora, donde Balch embistió a los enemigos con sus tropas. No pudieron resistirle ni mantenerse mucho tiempo; pero Abdo-r-Rahmen ben Alkama Al-Lajmi, tenido por el mejor caballero de España, dijo: «Mostradme a Balch, pues, vive Dios,
que he de matarle o morir a sus manos.» Mostráronselo, con efecto, diciéndole; «Aquél es del caballo blanco.» Acometió entonces con la caballería aragonesa, y retrocediendo los siriacos hasta dejar en descubierto á Balch, que tenía en su mano la bandera, dióle dos cuchilladas en la cabeza. [...]"

Pàgina 72

"[...] En seguida tomaron todos el camino y regresaron con él, sus riquezas y séquito, alejándose de Aragón. Durante el camino quedáronse solos con él los tres Omeyyas, y habiéndole entregado Óbaid-Allah la carta, le dijo [...]"

Pàgina 72

"Luego que en el año 37 llegó la primavera [primavera de l’any 755
] y crecieron los sembrados, dióse prisa Yoçuf a salir contra Aragón, y poniéndose en camino con su gente, avisó a Abó Ótsmen y a Ábd-Allah ben Jálid, quienes se le presentaron. [...]"

Pàgina 77

"[...] Discurrió luego mandar un destacamento contra los vascones de Pamplona, que habían sacudido el yugo musulmán, como los gallegos, y designando para este objeto una división, dio el mando a Ebn Xiheb, a quién quería alejar, y nombro jefe de la caballería y vanguardia a Al-Hosain ben Ad-Dachn, enviándolos con pocas fuerzas, a fin de que pereciesen desastrosamente. Pusieronse estos en marcha, y cuando se alejaron, tomó Yoçuf la vuelta con escasas tropas hasta llegar al río Jarama, donde le alcanzó un mensajero con la noticia de la derrota y muerte de Ebn Xiheb, y de que la mayor parte de sus soldados había parecido, refugiándose Al-Hosain con los restos en Zaragoza, bajo el amparo de Abó Zaid Abdo-r-Rahmen ben Yoçuf, a quién su padre había nombrado gobernador de Aragón. [...]"

Pàgina 82

"Me han referido algunos maestros que Abó-l-Fath As-Sadforí, el devoto, estaba tan dominado por el afán de la guerra santa, que pasaba el tiempo, unas veces peleando contra los infieles en la frontera de Aragón, y otras en la de Colomera, donde estaba domiciliado."

Pàgines 87-88

"Cuando Ebn Moawiya iba caminando contra Yoçuf, éste había escrito a su hijo Abdo-r-Rahmen, previniéndole que viniese con la caballería de Aragón [...]"

Pàgina 107

"Una vez salió en tren de guerra contra la frontera de Aragón, y al lado de su campamento posáronse unas grullas [...]"

Observem com el cronista anònim de l’Ajbār Maŷmūʿa ens menciona:

- Un territori amb el nom Aragó
- Una frontera d’Aragó
- Una cavalleria aragonesa
- Un governador d’Aragó

L’autor ens descriu la Marca Superior com “la frontera d’Aragó” o simplement amb el nom “Aragó”.

L’autor ens anomena la cavalleria de la Marca Superior com “la cavalleria aragonesa” o “d’Aragó”.

I finalment, l'autor ens esmenta el governador de Saragossa, és a dir, de la Marca Superior, com a “governador d’Aragó".

Recordem que la crònica Ajbār Maŷmūʿa fou redactada entre els anys 1000-1050 i allà on l’autor ens menciona un territori, una frontera, una cavalleria i un governador d’Aragó, és per relatar fets ocorreguts al voltant de l’any 755. Aleshores, ens sorgeixen diverses preguntes:

1- Com pot ser que l’autor ens mencioni un territori, una frontera, una cavalleria i un governador d’Aragó, si en els anys que ocorren el fets (755) no existia cap territori anomenat Aragó?

2- Pot ser que l’autor anònim de l’Ajbār Maŷmūʿa modernitzés el nom de Marca Superior o governador de Saragossa bescanviant-los per Aragó?

3- O fou l’arabista Emilio Lafuente, traductor de l’obra al segle XIX, qui modernitzà el nom Aragó?

Les respostes són reveladores ja que:

1- Sabem que fins a l’any 1118 Saragossa no fou conquerida pels cristians, amb el triomf d’Alfons I el Batallador. Aleshores, és impossible que el cronista del segle XI —ressaltem de nou la dada que la crònica Ajbār Maŷmūʿa fou redactada entre els anys 1000 i 1050— modernitzés el nom Aragó ja que, quan l’autor esmenta que l’any 755 hi ha un governador d’Aragó referint-se al governador de Saragossa o de la Marca Superior, Saragossa era del tot musulmana tant a l’any 755, com quan es redactà l’obra, entre principis i meitat del segle XI.

2- Veient la impossibilitat que fos el cronista àrab del segle XI qui modernitzés el nom Aragó, aquesta tasca hauria d’haver estat iniciativa de l’arabista Emilio Lafuente, traductor del segle XIX. Doncs bé, resulta que tampoc és imputable al traductor, ja que el mateix Lafuente ens adverteix del següent a l’apèndix topogràfic:

Pàgines 247-248

  • "ARAGON, páginas 67, 72 y 77."
  • "Aunque algunas veces escriben los árabes«Aragón», lo más frecuente es designar aquel reino con el nombre de «la frontera más alta».

Amb aquestes precisions, En Lafuente ens aclareix que són els propis àrabs qui, per referir-se a la frontera més alta —anomenada també Marca Superior— de vegades utilitzen el mot “Aragó”. Aquesta dada resulta del tot reveladora.

Conclusió
És del tot indiscutible que l’esment del nom “Aragó” a l’obra Ajbār Maŷmūʿa fa referència a la Marca Superior. Com hem vist, En Lafuente reconeix que els mateixos àrabs anomenen “Aragó” la frontera més alta. Del mateix parer és l’arabista Maria Jesús Viguera, ja que quan a la seva obra Aragón Musulmán ens relata els fets ocorreguts l’any 755 ens descriu... que acudiera con la caballería de la Marca Superior, compuesta, según el 'Ajbār Maŷmūʿa', por 500 jinetes. Aleshores, sabem que la senyora Viguera ha utilitzat l’edició d’En Lafuente i ha interpretat —malgrat que no ho va transcriure— el mateix que nosaltres: que allà on posa la crònica Ajbār Maŷmūʿa “la cavalleria aragonesa”, és la cavalleria de la Marca Superior.

Així mateix, queda del tot demostrat que quan l’autor anònim de  l’Ajbār Maŷmūʿa ens narra que ...luego que en el año 37 llegó la primavera [primavera de l’any 755] y crecieron los sembrados, dióse prisa Yoçuf a salir contra Aragón... aquest nom «Aragó» fa referència a la Marca Superior, ja que la professora Viguera ens descriu uns fets exactament iguals; Al llegar la primavera de 755, el gobernador de al-Andalus decidió marchar a la Marca Superior.

En resum, tenim que abans de l’adveniment àrab-berber l’any 711, Àkhila és dux de la Tarraconense. Sabem que la Marca Superior, anomenada també "la frontera més alta”, es corresponia en la seva totalitat amb la Tarraconense, segons que ens il·lustrà al-Bakari a la seva Geographia del segle XI. Per acabar-ho de bastir tot plegat, l’autor anònim de l’Ajbār Maŷmūʿa ens menciona la frontera més alta, és a dir, la Marca Superior amb el nom d’Aragó. Sense oblidar que al governador de Saragossa, o el que és el mateix, el governador de la Marca Superior, és esmentat com a “governador d’Aragó”. I recordem, aleshores, que l’època en què es redactà la crònica fou entre principis i meitat segle ·XI· i Saragossa, en aquella època, era del tot musulmana.

En definitiva, els andalusins anomenarien la Marca Superior, que seria en la seva totalitat la Tarraconense, també com «Marca Extrema», «Frontera més alta» o «Aragó». Vist tot plegat, a dia d’avui, em reafirmo en la teoria que el territori d’Aragó no es forma en aquell indret remot dels Pirineus que ens ensenya la historiografia espanyola, sinó que coincidiria amb els dominis de la Tarraconense. I aquest mot, Tarraconense, s’hauria arabitzat i/o berberitzat, o arabitzat passant per una fase prèvia de berberització amb la següent evolució: en femení Tarrakuna i en masculí [A]Ragun, amb les seves variants. Addicionalment, comptem amb el suport de les més de 300 referències distribuïdes en 205 autors que al llarg dels segles, no només del XV i XVI, anomenen el territori i rei d’Aragó com rei i regne de la Tarraconense o de Tarragona.

Ivan Giménez

Març 2020
Vídeus relacionats:

Gener 2019
https://www.inh.cat/arxiu/vid/Cicle-primavera-2019

Març 2020
Part 1- https://www.youtube.com/watch?v=VLU6EYqpDho
Part 2- https://www.youtube.com/watch?v=8aHODcRR4TM

Articles relacionats
https://www.inh.cat/articles/Teories-i-opinions-respecte-a-l'origen-del-nom-Arago-.-Breu-recorregut-historiografic
https://www.inh.cat/articles/Breu-recull-d'autors-que-anomenen-al-rei-i-regne-d'Arago-com-Tarragona
https://www.inh.cat/articles/L'orde-militar-dels-cavallers-tarraconenses
https://www.inh.cat/articles/Substitucio-de-Tarragona-per-Arago-part-I-
https://www.inh.cat/articles/Substitucio-de-Tarragona-per-Arago-part-II-
https://www.inh.cat/articles/Substitucio-de-Tarragona-per-Arago-part-III-
https://www.inh.cat/articles/Substitucio-de-Tarragona-per-Arago-part-IV-

Bibliografia
[1]
GUIDI SÁNCHEZ, JOSÉ JAVIER. (Tesi) De TÀRRACO a TERRACHONA. De la Tarragona visigoda a la medieval (segles VII-XII): els condicionants clàssics en la nova arquitectura feudal. Documentació arqueològica i fonts històriques d’un patrimoni monumental, Universitat Rovira i Virgili, 2016, p.25-26
[2] CUÑAT, DANIEL. Al-Ándalus: los Omeyas, ANAYA, 1991, p.27-28.
[3] MANZANO MORENO, EDUARDO. La conquista militar de Al-Andalus, «Andalucía en la historia», Nº. 31, 2011, p.12
[4] MANZANO MORENO, EDUARDO. La conquista militar de Al-Andalus, «Andalucía en la historia», Nº. 31, 2011, p.12
[5] GUIDI SÁNCHEZ, JOSÉ JAVIER. (Tesi) De TÀRRACO a TERRACHONA. De la Tarragona visigoda a la medieval (segles VII-XII): els condicionants clàssics en la nova arquitectura feudal. Documentació arqueològica i fonts històriques d’un patrimoni monumental, Universitat Rovira i Virgili, 2016, p.21-22
[6] SÁNCHEZ DELGADO, JORGE. El final del regne visigot (710-725), «Annals De l’Institut d’Estudis Gironins», Vol. 54, 1, p.319-320
[7] SÁNCHEZ DELGADO, JORGE. El final del regne visigot (710-725), «Annals De l’Institut d’Estudis Gironins», Vol. 54, 1, p.319-320
[8] VIGUERA MOLINS, MARIA JESÚS. Aragón musulmán, Mira editores S.A., Saragossa, 1988, p.17-18-19
[9] VIGUERA MOLINS, MARIA JESÚS. Aragón musulmán, Mira editores S.A., Saragossa, 1988, p.52
[10] VIGUERA MOLINS, MARIA JESÚS. Aragón musulmán, Mira editores S.A., Saragossa, 1988, p.54
[11] LAFUENTE ALCÁNTARA, EMILIO. Colección de tradiciones, Crónica anónima del siglo XI, dada a luz por primera vez; volumen 1, «Colección de obras arábigas de historia y geografía», M. Rivadeneyra, Madrid, 1867

Publicat a www.inh.cat - Institut Nova Història