ARTICLES » 03-02-2016  |  PROJECTE LLEONARD
5768

El sostre de Montserrat i el sostre de la Mona Lisa

En Joan Cassola se sorprèn del detallisme paisatgístic amb què estan confegits els quadres d’en Lleonard, uns paisatges plens de muntanyes, cosa del tot excepcional a l’època. S’adona que en les dues versions de La Gioconda hi apareix una paret o sostre que recorda el sostre de Montserrat.

Montserrat

Bona nit. Per descomprimir una mica anirem ara d'excursió per Montserrat. No repetiré cap dada sobre les possibles relacions de Montserrat amb En Lleonard que ja hagin dit un munt d'estudiosos: uns quants d'ells d'aquesta casa, i no cal que digui els noms, perquè tots els d'aquí ja els coneixeu. Només apuntaré un esbós sobre els fons dels quadres d'En Lleonard: quasi sempre muntanyes.

Fa uns anys en Jordi Bilbeny em suggerí de fer un article, per a l'Institut, de les muntanyes als quadres d'En Lleonard des del meu punt de vista com alpinista. Quan vaig observar aquests fons de paisatges a les pintures, la meva meravella va ser majúscula. Se n'ha parlat tant del famós somriure, que hom no veu la resta i, tanmateix, s'hi veuen sempre muntanyes pintades amb deteniment i a consciència. Va ser en Bilbeny qui em remarcà l'existència del sostre als quadres de la Mona Lisa i em preguntà per la possible correspondència amb l’orografia real montserratina. Li responc ara, encara que sigui una mica tard.

En la vintena de quadres coneguts d'En Leonardo, les muntanyes hi són en la gran majoria. No sabem si n'hi havia en l'altra quasi meitat que s'han perdut. Així com tampoc en els milers de documents, dibuixos i escrits, també perduts. Hi ha diversos motius, per exemple geològics, en els seus dibuixos de muntanyes. Però a les pintures hi ha un altre tipus d'interès. Potser algú dirà que hi ha muntanyes al fons de molts quadres de tots els segles, però, llavors, caldria dir que En Lleonard és el primer que els dóna una determinada i evident importància. I a més, la versemblança dels seus paisatges de fons és única en la pintura del Renaixement. Fas una ullada per sobre la història de la pintura europea i t'adones que En Lleonard és el primer a pintar muntanyes d'aquella manera. Per exemple, posem un esguard a les muntanyes del seu contemporani Botticelli. En aquest quadre de la sèrie Nastagio del 1493:

1

Són un fons decoratiu. Es podría fer l’observació que el paisatge és Itàlia, sense cap mena de dubte, ja que el pintor hi ha col·locat uns pins de la costa i un llac dels Alps, però l'escenari és inventat. O fixem-nos en el paisatge d'aquest quadre d'En Rafael, el seu hereu artístic:

2

Aquest pont del darrere, per exemple, no perdríem el temps escatint on podría estar, perquè està en la imaginació del pintor. No sembla real, perqué és atemporal. En la pintura, s'hi ha col·locat la Verge Maria en un paisatge que podria ser de la Umbria, per exemple. Vull dir que amb En Lleonard les muntanyes deixen de ser un fons decoratiu per ser una representació real. I això ja no ho dic jo, sinó els historiadors de l'art. Llavors, hom es pot demanar legítimament, quin lloc representen.

I si són representacions reals, quina és la causa de fer-ho? Per què les va pintar? Era la pregunta que, com escalador, em feia, perquè la raó havia de ser poderosa. La resposta està, és clar, en les muntanyes mateixes. Com a modest coneixedor de les muntanyes, m'heu de creure si us dic que les pintades per En Lleonard no són als Alps ni a la Toscana, com la lògica ens portaria a creure. Per mi, no hi ha dubte que tot porta cap a Montserrat, com explicava en l'article adés esmentat. En Lleonard no era en absolut ni atemporal ni simbolista, en el sentit modern del terme, sinó que representava el que veia i només el que veia.

Si tenim, doncs, el comportament científic d'En Lleonard (altres en dirien precientífic o procientífic) en els seus dibuixos i escrits, almenys en la part de la ciència que descriu la realitat, aleshores és lícit pensar que en la seva pintura hi pot estar fent el mateix. Però, en aquest cas, de la realitat històrica. Com a mínim de la seva. Naturalment, Leonardo da Vinci no podia saber el que la història diria d'ell, encara que, admirant l’enginy dels seus invents, hom podria creure que sabia què passaria en el futur. Però, sí que podia autotestimoniar-se en les seves pintures, així com els descobridors passen a la posteritat amb altres tipus de gestes. I si acceptem que està explicant la seva història, hem d'acceptar, sense remei, que està explicant la història. Història, per nosaltres, que En Lleonard testimonia pintant el seu present. O potser és que era En Lleonard qui feia la Història mateixa?

Agafem un sol dels elements dels seus paisatges de fons. Triem el que seria el més significatiu. I el qualifico així perquè apareix en dues còpies del retrat més universal, el que que es troba al costat de la temple dreta de la Mona Lisa.

3

Detall de la Mona Lisa del Prado (fons posat al descobert fa poc, per suggerència del Louvre)

4

Detall de la Mona Lisa del Louvre

El Monestir de Montserrat està dominat per un accident orogràfic en forma de sostre. En diuen el sostre del monestir, i hi està estretament lligat des de la seva mateixa fundació per l'antiga llegenda que explica que mentre el monjos el construïen, el diable els anava llençant rocs que prenia de la muntanya i, així, el sostre ha restat com a testimoni de les malifetes del banyut. La llegenda podria tenir la seva veritat si ens fixem en el color més clar de la roca, que indica sempre un desprendiment.

 

5

6

Així és tal com es veu el sostre des de la gran plaça mateixa del Monestir de Montserrat. Observeu un dels seus teulats a la part inferior de la fotografia. Les restes de la construcció que es veuen al seu damunt són les del castell de Sant Dimes. La gran esplanada actual no existia cap al mil cinc-cents i, per tant, el sostre encara dominava més l'escena.

7

Més amunt del castell, es veu l'ermita de Sant Dimes, amb el seu hort al replà de la muntanya. Per la seva posició, és la principal de la dotzena d'ermites, amb les seves esglesioles i horts, que feien del massís a finals de l'Edat Mitjana un increïble jardí elevat d'espiritualitat, referent major en tot el món catòlic, amb la Moreneta com a protagonista, devoció a la qual, la casa d'Àustria escampà per l'Europa occidental. Fra Bernat Boïl hi va tenir aquestes vistes.

Però el que es fa palès en aquestes imatges és que el nexe més característic i proper del monestir amb la muntanya és aquest accident de la roca aglomerada montserratina, situat just sobre el que queda del claustre que l'Abad Giuliano della Rovere, desprès Papa Juli II, va fer construir el 1476.

Conclusió: la qüestió amb què començava aquesta redacció sobre si hi havia semblança entre algun sostre de Montserrat amb el de la Mona Lisa queda contestada. I afegeixo que no només això és així, sinó també que el sostre de Montserrat és l'element de la muntanya més directament lligat al monestir. Llavors, que cadascú en tregui la seva, de conclusió. La meva és que quan Leonardo da Vinci pintava muntanyes darrere les seves famoses verges o personatges, estaria pintant el seu país: fos el seu país tant en el sentit patrimonial o familiar, fos en el sentit històric, fos en el sentit matriu, fos, potser, en el sentit sentimental.

Moltes gràcies

8

Joan Cassola

Publicat a www.inh.cat - Institut Nova Història