No plau als cathalans

“E no plau als cat­ha­lans, ne comp­tar ente­nen, ésser regits ne gover­nats per leys de Cas­te­lla, car ells tenen ja ses leys e pri­vi­le­gis pac­ci­o­nats con­for­mes a drets divi­nals e huma­nals, ens los quals han vis­cut e volen morir.” Aquest és un breu frag­ment dels molts tex­tos que es con­ser­ven (una mena de memo­rial de greu­ges) dels ambai­xa­dors que la Gene­ra­li­tat i el Con­sell del Prin­ci­pat van enviar davant el rei Joan II (Trastàmara i dolent com la fel) per a dema­nar-li que alli­berés el seu fill, el famós Car­les, Príncep de Viana, injus­ta­ment empre­so­nat fora del país pel propi pare. Els ambai­xa­dors van amenaçar múlti­ples vega­des el rei, de ram­pells abso­lu­tis­tes, que si no seguia les lleis del Prin­ci­pat (Cons­ti­tu­ci­ons i Usat­ges que ell mateix havia jurat), d’aque­lla feta se’n deri­va­rien grans mals. I així va ser. Esclatà la guerra civil del 1462 al 1472. La que real­ment pot dur aquest nom, donat que només era entre cata­lans. Un fet del qual, pro­ba­ble­ment tot el nos­tre poble encara en pateix la divisió, però que, com afir­men molts his­to­ri­a­dors, va ser l’inici del naci­o­na­lisme iden­ti­tari català, molt abans del nai­xe­ment de qual­se­vol naci­o­na­lisme euro­peu típic del segle XIX.

Els tex­tos dels ambai­xa­dors medi­e­vals, con­te­nen ja tota la doc­trina política que va sor­gir o res­sor­gir a par­tir de la Renai­xença, amb un llen­guatge ple de sim­bo­lisme naci­o­nal tal com l’ente­nem avui, de defensa de les lleis del país i rei­vin­di­cant el propi pas­sat com a pes d’auto­ri­tat. Hi sur­ten expres­si­ons com “lli­ber­tats de la terra”, “defensa de la pàtria”, “tray­dors de la pàtria”, “dei­xant tota la nació cat­ha­lana en tanta angoixa e per­dició” (a la Cata­lu­nya del segle XV la paraula Nació era sinònim d’Estat i d’uni­tat política), “con­ser­vació de aquest Prin­ci­pat e de les lli­ber­tats de aquell a tots comuns” (Prin­ci­pat, una manera d’ano­me­nar el país que no hauríem de per­dre)... Fou un esclat naci­o­na­lista clara­ment iden­ti­tari, com al cap­da­vall ha de ser tot naci­o­na­lisme/inde­pen­den­tisme. Una consciència d’uni­tat naci­o­nal de tots els esta­ments soci­als que neix arran de l’arri­bada de la dinas­tia estran­gera dels Trastàmara i, sobre­tot, durant els fets con­tra Joan II. És a dir, la consciència col·lec­tiva, el fet explícit de tenir una història i una llen­gua comuna, una uni­tat política i sobre­tot jurídica amb drets que venien d’antany, de Déu i dels avant­pas­sats, una inte­gri­tat ter­ri­to­rial i uns ene­mics externs. Tot ple­gat fa que a Cata­lu­nya es pugui par­lar clara­ment de naci­o­na­lisme al segle XV.

Amb aquests ante­ce­dents, la pre­gunta és sim­ple, tot i que un pèl llarga de for­mu­lar (aga­feu aire): ¿no s’ado­nen molts naci­o­na­lis­tes/inde­pen­den­tis­tes de bona fe que hi ha tot de mem­bres des­ta­cats d’alguns par­tits que afir­men ser inde­pen­den­tis­tes i que dema­nen rei­te­ra­da­ment, sense fer res, una República (que encara no se sap com ha de ser ni quin ter­ri­tori ha d’abas­tar) que, de tant en tant, diuen mil pen­ja­ments con­tra el “naci­o­na­lisme iden­ti­tari” (com si el naci­o­na­lisme pogués ser d’alguna altra manera) que, en rea­li­tat, només ama­guen el seu desig incon­fes­sa­ble de con­ti­nuar for­mant part d’una Espa­nya que des de fa anys i panys vol la des­trucció pre­ci­sa­ment de la nos­tra iden­ti­tat (a part de la but­xaca) per fer-nos empas­sar la seva, que va ser pre­ci­sa­ment fabri­cada com un mons­tre de Frankens­tein fa cosa de 200 anys? Ja podeu res­pi­rar. Dis­pen­seu el llarg inter­ro­gant amb sub­or­di­na­des, però és fona­men­tal la seva res­posta o, pel cap baix, la reflexió per part del lec­tor. Que al nos­tre vol­tant hi hagi gen­teta que et pre­ten­gui insul­tar amb la paraula: iden­ti­tari!, és senyal que ens tro­bem davant un naci­o­na­lista de cap a peus. Un naci­o­na­lista espa­nyol que malda per la seva iden­ti­tat, no pas la nos­tra.

No es pot cons­truir un país inde­pen­dent sense la iden­ti­tat ni els fac­tors que se’n deri­ven, inclosa la història i la llen­gua. I qui digui el con­trari, men­teix, per interes­sos que no expli­carà mai. Pot­ser cal recor­dar una vegada més la defi­nició que del mot “naci­o­na­lisme” fa Pom­peu Fabra al Dic­ci­o­nari Gene­ral que, mal­grat tot, no ha per­dut vigència: “Devoció a la pròpia nació, a la seva uni­tat, a la seva inde­pendència”. Res que no vul­guin els nord-ame­ri­cans, els dane­sos o els grecs per al seu país. El més trist és que encara hàgim de fer arti­cles com aquest, qua­tre anys després del referèndum de l’1 d’octu­bre.

EL PÙNT-AVUI+
TRIBUNA
OPINIÓ
6 agost 2021

Jaume Nolla, periodista

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2010825-no-plau-als-cathalans.html