ARTICLES » 13-11-2021  |  CENSURA I LA MANIPULACIó
2826 lectures

Lèxic de 'la natural hystoria de las Indias', coneguda com 'Sumario', d'En Fernández de Oviedo

En Rafel Mompó ens presenta en aquest article una part del seu estudi que provisionalment anomena «La llengua del conegut com Gonçalo Fernández de Oviedo, àlies Valdés». Ací només hi tracta alguns aspectes lingüístics per a enfortir la hipòtesi que una obra concreta, la coneguda com «Sumario», publicada per primera vegada l’any 1526, palesa un rerefons català, un original català previ, del qual, després d’haver estat manipulat i esporgat, hauria sorgit aquest «Sumario».


«L’ús mateix que fa de la llengua castellana és d’una classe ben distinta al que tenien les persones doctes; seria interessant un estudi sobre la sintaxi d’Oviedo i la comparança amb la d’uns altres historiadors coetanis com ara Pulgar o Pero Mexía. Fins i tot, ni considerant els “versos” de les seues 'Quinquagenas', producte d’una senilitat declinant, no és fàcil d’admetre que unes aitals aberracions hagen pogut ser obra de qui hauria rebut de jove una formació en arts, ni que fos elemental.»

«Su mismo manejo de la lengua castellana es de muy distinta clase del que tenían personas doctas; sería interesando [sic] un estudio sobre la sintaxis de Oviedo y su comparación con la de los otros historiadores coetáneos como Pulgar o Pedro Mexía. Ni aun cuando se considere que los "versos" de sus Quincuagenas son producto de una senilidad [sic] declinante, es fácil admitir que tales engendros hayan podido ser obra de quien hubiera recibido de joven una formación en artes ni aun elemental»

JOSÉ DE LA PEÑA Y CÁMARA, 
'Contribuciones documentales y críticas para una biografía de Gonzalo Fernández de Oviedo'



El present treball s’emmarca dins d’un de més abast que, provisionalment, podríem anomenar La llengua del conegut com Gonçalo Fernández de Oviedo, àlies Valdés. Ací només tractarem alguns aspectes lingüístics d’una obra concreta, el conegut com Sumario, publicat per primera vegada l’any 1526. M’he centrat bàsicament en dos aspectes: el lèxic i el fenomen del sesseig. Això no vol dir que no hi hagen altres elements que meriten l’atenció, especialment si es vol demostrar, com és el cas, que l’obra tal com ens ha arribat palesa un rerefons català, un original català previ d’on hauria sorgit aquest després d’haver estat manipulat i esporgat. Tot i així, crec que els dos elements d’anàlisi que aporte són prou contundents per enfortir-ne la hipòtesi. Passe, sense més, a la qüestió.

+ “como testigo de vista acomuló en la sobredicha su ystoria” [fol. II v.]

Hi ha dues qüestions que ens interessen: els registres del verb acumular en castellà i l’ús de la forma acomular.

  1. Enric d’Aragó, el marquès de Villena, al Tratado de consolación (1424) i a la Traducción y glosas de la Eneida (1427). A totes dues obres empra la forma amb ‘u’ = “acumula” i “acumular”. Com que d’ara endavant se’ns presentarà sovint aquest prohom, faig ací una nota que servirà per a totes les ocasions. Enric d’Aragó no solament escriví en català, sinó que feu vida al Principat de Catalaunya i al Regne de València llarg temps. La seua filla, sor Isabel (Elionor) de Villena és l’autora del Vita Christi, obra cabdal de les lletres catalanes publicada per primer cop el 1497. Quant a les seues obres suposadament escrites en castellà, espere tenir l’ocasió de demostrar que, per exemple, la coneguda com Arte cisoria (1423) no és sinó una traducció defectuosa d’un original català perdut. Quant a la seua llengua i personalitat nacional, faig costat a Elena Gascón quan advera (1992: 195)[1]: “En totes les actuacions i reaccions de n’Enric es percep que era conscient de la dimensió catalanoaragonesa del seu llinatge. Es considerava castellà per haver nascut a Castella de mare castellana, tanmateix, es veia com a català no solament per pertànyer a la família reial catalana sinó també perquè l’educació, formació i criança tingueren lloc en terres de la corona d’Aragó”. I  encara: “la personalitat intel·lectual de n’Enric es diferencia radicalment de la dels escriptors castellans, comtemporanis seus, i només es pot calibrar i comprendre plenament des del mitjà cultural i científic de la cort catalana”[2].
  2. Alfonso de Toledo al Invencionario (1453) = “acumulado”.
  3. Document de la cancelleria catalana de Ferran II: «Fernando a su sobrina, la condesa de Foix, rogándole proceda a la captura de una banda de facinerosos que actúa en las proximidades del vizcondado de Castellbó y de Seo de Urgel, favorecida por los oficiales del vizcondado» (1481). Com pertoca a un document sobre afers catalans, va ben assortit de catalanismes. Per primera vegada apareix la forma amb ‘o’ = “mas, acomulado mal a males, ha desafiado el consol en cap de la dicha Seu de Vrgel”.
  4. Rodrigo Fernández de Santaella, al Vocabulario eclesiástico (1499) = “acumular”.
  5. GFO al Sumario (1526) = “acomuló”, que és el cas que escorcollem.
  6. Bartomeu Casaus a la Historia de las Indias (1527-1561) = “acumulaba”, “acumularon”, “acumulando”, “acumula”, “acumulan”.
  7. Fra Antonio de Guevara a Relox de príncipes (1529) = “acumulad”, “acumuladas”.
  8. GFO a Batallas y quinquagenas (1535-1552) = “acomularon”.
  9. GFO a Historia general y natural de las Indias (1535-1557) = “acumulado”, “acumulé”, “acumuladas”, “acumuló” [el passatge és molt semblant al del Sumario i hi parla de Plini], “acumulando”, “acomulando”, “acomularon”, “acumulase”, etc.
  10. Fra Dionisio Vázquez als Sermones (1530-1539) = “acumulas”.

Vegem-ne ara algunes ocurrències catalanes: “empero la host de Anibal acomulade comensa de fer loch e tornar atras.”, Antoni Canals al Tractat de Scipió y Aníbal (1400) [CIVAL]; “com isqués bo, regí lo tint, e millorà ·s molt, e acomulà grans béns”. Epistolari de la València Medieval I-5 (ca. 1400) [CICA]. Per cert Alfredo Baras (2013: 101)[3] ha denunciat que a l’obra de Cervantes Los baños de Argel els diferents editors han substituït sistemàticament un “acomulas” per “acumulas”. Per bé que, si no vaig errat, la de Florencio Sevilla Arroyo i Antonio Rey Hazas, publicada pel Centro de Estudios Cervantinos (Alcalá de Henares) l’any 1995, sí respecta la lliçó original.

Per acabar, observem com escriu en llengua castellana un valencià, Francés Crespo, al segle XVI. Es tracta d’una carta adreçada a “Cevilla, para Miquel Noguera”, l’any 1592: “[...] En este día he resebido la de V.m. de 28 de setiembre baxio pliego del señor Montanegro, la qual a sido de mucho contento porque sepa que no resibo carta de V.m. que para mi es de mucho plaser i también entender que V.m. no pierde punto en mi negosio i que se va exiecutando a los deudores de Jerónimo Dalfino para que paguen i se venga a acomular todo en poder del depositario general...”[4].

Aquesta vacilació entre ‘o’ i ‘u’ àtones (també entre ‘e’ i ‘i’) és més pròpia i constant del català i l’aragonès que no del castellà. De fet, el fenomen és vigent als nostres dies i no costa gens trobar, en tota mena de documents, aquesta tendència a acomular.

+ “en aqueste reportorio” [fol. IIIv.]

Si parem esment als corpus castellans ens adonarem que la vida d’aquesta forma és d’un parell de segles, entre meitat del XV i meitat del XVII. De fet comença al mateix temps que la forma repertorio, però aquesta perdura fins avui. Curiosament, els primers registres catalans de la forma reportori comencen una mica abans dels consignats en castellà, però l’ús decandeix, si fa no fa, alhora que ho fa en castellà. Com si el destí d’un marqués el destí de l’altre. Corominas (1985: 403-404)[5] fa venir el mot de PARIR (del llatí PARERE) amb el prefix regressiu/repetitiu re‒.

+ “Christoval Colom” [fol. IIIv.]

En aquest punt em limite a recollir la forma catalana amb què GFO escriu el cognom de l’Almirall. Al seu moment tornaré sobre aquesta qüestió i ponderaré la seua pertinàcia en l’obra de GFO. Recordem, tan sols, que GFO escriu el Sumario l’any 1525 i el publica el 1526, quan ja circula la contalla del Colombo genovès.

+ “queda de aquella ceniza un temple a la tierra mejor que si se estercolara” [fol. V v.]

No és l’única aparició d’aquest nom al Sumario: “porque acá es otra tierra y temple de ayres, y es más fría región”; “porque el temple de la tierra es sin frío”. I també a la Historia (1535-1557) l’empra GFO: “así en las influencias como en las diferencias de los aires y vapores y temple de la tierra”; “y queda aquella ceniza de lo talado, dando tal temple a la tierra, como si fuera estercolada”; etc.

Al DRAE no apareix el significat exacte i precís que dona el DCVB: ‘3. Punt bo d'una cosa, moment en què és oportú fer-la o emprar-la; cast. temple. L'escut d'escorça, | exert, agulla, | cové se culla | quant és de tempre, Spill 4511.’ A més, aquest significat aplicat concretament a la terra, a l’estat idoni de la terra, no es reporta als corpus castellans fins que GFO l’usa per primera vegada. I de seguida, o coetàniament, el trobem com d’habitud a un altre autor vinculat amb Amèrica: Bartomeu Casaus (o Cases)[6], en concret a la Apologética historia sumaria (1527-1550): “fuesen a tierra que tuviese el temple mismo y cielo y dispusición”; “cuidando siempre que el temple de la tierra donde los pasaba fuese al de la que dejaban semejante”.

Per si fos poc, acaba de denunciar la llengua original de l’obra que estudiem l’ús de la preposició ‘a’ en comptes de ‘en’: “queda...a la tierra” => “d’aquella cendra queda a la terra un tempre millor que si l’estercolara”.

+ “sale de una montaña un licor o betume [Fol. IXv.]

Pel que fa a “licor” estime que hi hauria originalment llecor: ‘2. Sediment fi que depositen les aigües en repòs; part més densa en suspensió dins un líquid. Y mescla sa llecor amb ses aygos netes, Ignor. 4.’ [DCVB].

Quant a betume/betum, al mateix foli apareix la forma encara més nítidament catalana: “gran copia de betum”; “ser murados de betum”; “minero de Betum”. Descarte les formes més antigues presents en castellà: betumne, bitun, bitumen i em centre en les aparicions de la forma que empra GFO registrades al CORDE:

  1. Traducció de Ferrer Saiol del Libro de Palladio (1380-1385). Igual com hem fet adés amb Enric d’Aragó, ha de quedar clar des del principi que Ferrer Saiol “fou un membre de la Cancelleria Reial durant l'època del rei Pere III el Cerimoniós. Es casà amb la mare de Bernat Metge, Agnès, quan aquest encara era petit” [Viquipèdia]. I per això resulta ben congruent que José Antonio Pascual hi aprecie un “ingente número de catalanismos presentes en la traducción al castellano del De re rustica de Palladio, atribuida a Ferrer Saiol”[7]. Tot i que l’atribució a Saiol de la versió castellana no tothom la comparteix, sí és evident l’anterior afirmació de Pascual quant als catalanismes. D’altra banda, és conegut que Saiol n’havia fet una versió en català. Per a la dependència de totes dues traduccions encara d’una anterior catalana, es pot consultar Capuano (1990)[8], qui per cert qualifica la versió tinguda per castellana d’“aragonesa”, i també Butiñá (1996)[9].
  2. Anònim, Tratado de plantar o enjerir árboles o de conservar el vino (1385-1407). Es tracta d’una obra que, en paraules de Pascual[10], es troba al “MS 10.211 de la Biblioteca Nacional de España (en adelante, BNE), que acoge, además de esta obra, otras traducidas también del catalán, con toda probabilidad en algún lugar de la Corona de Aragón (Cifuentes: Sciència.cat DB MS 1363 = 29/06/2020), que citaremos aquí: el Tratado de plantar o enjerir árboles o de conservar el vino, ff. 224r-244r, que es una traducción del De plantationibus arborum et de conservatione vini de Gottfried de Franconia (Martí Escayol 2009: 133, n. 15) y la Memoria de las labranzas, de plantar y de sembrar y de pensar qué se debe hacer para toda hortaliza, la cual es presa de los mejores hortelanos de Barcelona, que ocupa los ff. 211v-214r de ese manuscrito. La fecha que aparece en el CDH para estas obras es 1385, pero de lo único que tenemos seguridad es de la fecha de la copia del manuscrito, de mediados del siglo XV. Ambos textos están incluidos en el CDH y el segundo en el DICCA XV, con la abreviatura Labores.”

És a dir, tenim al davant una altra obra que orienta el nord lingüístic cap a la llengua catalana.

  1. Fra Vicente de Burgos, a la traducció de El Libro de Propietatibus Rerum de Bartolomé Anglico (1494). El mateix estudiós abans citat, Pascual[11], detecta l’ús d’aragonesismes en l’obra d’aquest religiós: “El cast. lambrusca es la traducción del cat. llambrusca, continuador del lat. labrusca ‘uva sivestre’ (DECAT: s. v.). No contaba el traductor con una palabra castellana para designar ‘las uvas silvestres o agrestes’, por lo que le venía bien, de consuno con el original, mantener, junto a la palabra catalana, los rodeos con que se podían designar estas uvas: «Çepas saluajes que hombre llama lambrunscas», f. 8v [cat. «çeps saluatges ques dien lambrusques», f. 4v]; «Los sarmjentos negros Conujene a saber las lambruscas», f. 12r [cat. «sarments negres o ambrusques» (f. 6v)]; «las vuas agrestas o saluages que se dizen lambruscas», f. 154v [cat. «dels rahims agrests o saluatius que sapellen lambrusques», f. 73r]. (...) Fr. Vicente de Burgos (1494), que para traducir del latín «Vitis agrestis est labrusca» acudió también a lambrusca: «La vid saluage o agresta es una lambrusca», f. 250r, apoyándose para su traducción en el aragonés [sic] (Sánchez González de Herrero 2008: 363 y ss.; 2009: 63; Grande López 2014: 92), aunque tampoco hubo de serle ajeno el hecho de que apareciera la voz en latín”.

I més endavant pondera el mateix estudiós: “De los aproximadamente 350 casos de pámpano del CDH (que son una parte de los que están lematizados bajo esa forma), varios tienen en la Edad Media el significado de ‘sarmiento tierno’, pero también unos cuantos se emplean con el de ‘hoja de parra’; entre ellos, al menos la mitad, pertenecen a textos en los cuales aparecen catalanismos y aragonesismos, como los del marqués de Villena (1427), Guido de Cauliaco (1493), Fr. Vicente de Burgos (1494) o la traducción de Tirante el Blanco (1511). Paralelamente despampanar ‘quitar las hojas a las vides’ vuelve a aparecer en Cauliaco (1493) y en Fr. Vicente de Burgos (1494).”[12] Les remarques han estat fetes a fi que els lectors puguen adonar-se de la freqüència amb que els tonarem a veure en aquest estudi.

Per la seua banda, quan Mª. Nieves Sánchez González de Herrero i Enrique Jiménez Ríos (2008: 413)[13] analitzen «El proceso de la traducción castellana de fray Vicente de Burgos del de Proprietatibus Rerum a partir del análisis léxico», entre altres coses troben que “en hay algunos casos de conservación de PL-, CL- y FL- latinos, del tipo plagas, clamando, flama, o flamoso. Ciertamente son menos los casos de mantenimiento que los de palatalización y, además, hay que tener en cuenta que estamos ante una traducción, pero la fecha y el tipo de texto no justifican la presencia de estos grupos. Este rasgo, a diferencia del anterior, que puede darse en varias zonas peninsulares, apunta hacia el oriente, concretamente al aragonés y catalán. La hipótesis de una procedencia oriental de la traducción parece también avalada por algunas cuestiones gráficas, en concreto por la presencia de qua, quo, gua, guo con valor de [ka], [ko], [ga], [go]; desde luego no se trata de un fenómeno exclusivo de los escritos aragoneses, pues es conocido en Castilla, pero sin duda es más corriente en códices aragoneses”.

En fer un colp d’ull als aspectes morfològics de la llengua de la traducció, observen: “Con todo, los rasgos más significativos para inclinarnos por una influencia aragonesa, u oriental, si se prefiere, en un sentido más amplio, son de carácter morfológico. En primer lugar tendríamos la tendencia a dotar de terminación masculina y femenina a los adjetivos invariables en -e, que se halla presente especialmente en la última parte del texto; este tipo de formaciones analógicas están bien documentadas en textos medievales, jurídicos y literarios, aragoneses y catalanes . En la misma dirección hay que valorar la presencia de los sufijos -aje, en ermitaje, ‘desierto’, y -enco, frecuente en hablas navarro-aragonesas, catalán y occitano, en ombrenca, ‘umbrosa o sombría’, y vermejenca, ‘rojiza’”[14].

Finalment, quan analitzen els aspectes lexicals; “encontramos de inmediato elementos que parecen confirmar su procedencia oriental. Es el caso de aved, ‘abeto’, voz documentada en fechas tempranas en aragonés y catalán, pero de introducción tardía en Castilla; biaxe, del catalán biaix, ‘sesgo, oblicuidad’, de uso ya frecuente en el primer siglo del catalán literario, empleado varias veces por R. Llull, pero raro en castellano; caja y cajuela, tan extraños y escasos en castellano medieval pero bien documentados en catalán y aragonés; capel, ‘corona de ramas o flores’, catalán y occitano; drapero, cuya d- coincide con formas catalanas y occitanas, frente a trapo, trapero del castellano y portugués; garceta, ‘cabello, pelo’, bien atestiguado en catalán medieval, aunque de etimología aragonesa; higa seca, en género femenino, al igual que en catalán y occitano33 ; pica, ‘pequeña mancha en la piel del hombre y de los animales’, coincidente con formas aragonesas y catalanas; taca, ‘mancha en el ojo’, de taca, tacha, ‘falta, defecto’, ‘mancha’, de origen latino, relacionado con la variante oriental taca, bien documentada en occitano, catalán y aragonés; viraga, ‘cizaña, hierba que nace entre la cebada o el trigo’; xirivía, ‘chirivía, hortaliza parecida al nabo’, coincidente con el catalán; verro, ‘verraco’, conocido en catalán, occitano y francés antiguo”[15].

L’argumentari dels estudiosos, retinguem-ho, és que aqueixa obra ha estat traduïda al castellà des de “l’aragonès” o “oriental” [sic], que no vol dir sinó català. Per tant no costa gaire entendre que les catalanades, catalanismes i errades de traducció de les obres del conegut com GFO, són igualment fruit d’una traducció de l’«oriental», això és: del català al castellà. D’altra banda, repetesc, si també m’he deturat un xic en aquest autor, fra Vicent de Burgos, és perquè ens tornarà a aparéixer i volia deixar ben assentada la seua retirada lèxica, fonètica i morfològica.

  1. Gabriel Alonso de Herrera, Obra de agricultura (Alcalà, 1513), encarregada per Fco. Ximenez de Cisneros[16].

  1. GFO al conegut com Sumario de 1526 (no apareix al CORDE). És la nostra citació que igual apareix com betume o betum.
  2. GFO a la Historia general y natural de las Indias (1535-1557). Hi apareix, com mostra el CORDE, fins a 8 vegades.
  3. Bernardo Pérez de Vargas a l’obra tècnica De re metallica (1569).  Pràcticament no se’n sap res del personatge, tret de les notícies esparces que figuren a les obres publicades sota el seu nom: “las escasas noticias de ella que han llegado a nosotros lo han hecho a través de detalles que él mismo desliza en su propia obra. Natural de Madrid, su propio apelativo denota que era de posición social elevada. Hijo de Bernardo Pérez de Vargas y de Guiomar de Cárdenas, ambos de familias ilustres y nacido en Madrid, en algún momento de su vida se trasladó a vivir a Coín (Málaga) según él mismo declara en su obra Repertorio perpetuo o fábrica del universo (1563), si bien en el privilegio previo a su obra más conocida, De Re Metalica (1569) se le hace vecino de la ciudad de Málaga. Prácticamente no se conocen más datos de su biografía.”[17] Altres fonts el fan nat a Toledo, casat amb Guiomar de Torres i nét (no fill) de Bernardo Pérez de Vargas[18].

D’altra banda, María Teresa Cantillo ha estudiat aquesta i altres obres semblants a la seua tesi doctoral[19] i, en fer un repàs dels catalanismes, pondera que són menys nombrosos que els llatinismes però en qualsevol cas tenen un pes considerable (2020: 161-162): “Aunque suponen un porcentaje reducido de los términos estudiados en comparación con el volumen de vocablos procedentes del latín, los catalanismos tienen una representación destacada en la nomenclatura de estos ámbitos especializados”. Nogenysmenys, encara especifica més, fins al punt d’esmentar el que ja donavem per descomptat: “la abundancia de préstamos del catalán en la nomenclatura minerometalúrgica seguramente guarda relación, por una parte, con la potente tradición alquímica catalana, a la que pertenecieron autores como Arnau de Vilanova, Johannes de Rupescissa o Ramón Llull, y, por la otra, con la extensa nómina de orfebres catalanes de reconocido prestigio que trabajaron los metales preciosos en la Edad Media. De los veinticinco términos especializados procedentes del catalán, la mayor parte se integra en el grupo de los nombres de metales, minerales y piedras, como ya sucede con las palabras adoptadas de otras lenguas prestatarias. Estos son bermellón, betún, bol, calcina, caparrós, esmeril, metal, rubí, salitre y verdete. Además, encontramos entre los nombres de minerales un préstamo, oropimente, que procedería, según Corominas y Pascual, de la adaptación del catalán orpiment.” [N’hi ha més que la doctoranda cita i altres que ella no considera però probablement ho serien].

+ “porque descobridor hablando verdad ninguno se puede dezir sino el almirante primero de las indias don Christtoual colom (padre del almirante don Diego colom que oy es)”  [fol. X v.]

Ja hem vist abans la grafia del cognom de l’Almirall i ara la repeteix amb el fill. El “madrileny” GFO catalanitza!!

+ “cogí vna pipa de agua dulce en el mismo río” [fol. XI r.]

És del tot simptomàtic que els primers usuaris d’aquesta expressió siguen autors relacionats amb les Índies, començant pel mateix Cirstòfor Colom, al Diari del primer viatge (1492) i a la Relació del tercer (1498). Immediatament l’usa GFO al Sumari (després també ho farà a la Historia) i el pare Casaus. A hores d’ara hi ha suficient evidència sobre quina era la llengua materna de l’almirall Cristòfor Colom[20], i comencem a veure clar en quina llengua van ser escrites les obres de l’anomenat GFO, així com les del pare Bartomeu Casaus, que així signava.

+ “que paresce cerapez muy negra” [fol. XI r.]

En altres passatges ho escriu separat: “cera pez”. No és més que l’intent del traductor per adaptar el cerot o pega de sabater al català: ‘1. Matèria viscosa, composta de cera, pega i oli, que els sabaters empren per untar el fil de cosir per tal que sia fort i aguanti bé en el punt’ // ‘Pega de sabater: mescla de pega negra i cera, amb què els sabaters fan el cerol’. De fet només GFO ha usat aquesta expressió, juntament amb Lope de Rueda a la Comedia ArmelinaEl passo de Guadalupe y de Mencieta», meitat s. XVI) [CORDE]. Algunes lectures del mateix passatge de la Comèdia, però, traslladen aquesta lliçó: “de cera, pez o estopa, o de miel de Cerrato”. Independentment d’això, és de sobres coneguda la vinculació d’aquest autor amb València, així com els catalanismes a les seues obres[21].

+ “estan puestos a la vanda del Norte” [fol. XI r.].  Si fem una recerca al CORDE de la locució “a la banda de”, ens trobem aquesta cronologia:

  1. La primera vegada que apareix documentat és al Diari (1492-1493) del primer viatge de C. Colom.
  2. Tot seguit tenim el nostre cas del Sumario (1526) de GFO.
  3. Immediatament es registra usat a balquena per Alonso Chaves a Quatri partitu en cosmografía práctica, y por otro nombre espejo de navegantes (ca. 1527), fonamentalment en la descripció geogràfica de les terres americanes.
  4. De seguida apareix el pare Casaus a la Historia de las Indias (1527-1561).
  5. El mateix GFO l’empra a dojo a la Historia (1535-1557). Amb una particularitat, al Sumario el mot sempre apareix escrit amb ‘v’: vanda, però no a la Historia. Amb aquesta grafia només hi ha un autor anterior registrat al CORDE. Es tracta de Martín Fernández de Enciso, també en una obra de geografia descriptiva: Suma de geografía que trata de todas las partidas y provincias del mundo (1519). Com d’habitud no se’n sap res o gairebé res fiable de les seues infantesa, joventut i mort, i hom el suposa nascut ara a Sevilla ara a Calahorra. Sí és coneguda, però, l’estada primerenca a Terra Ferma, justament en l’àrea d’influència de GFO. Féu part també de l’expedició de Pedrarias Dávila. Com també, entre altres coses, s’ha posat en relleu “l’herència científica de Joan de la Cossa”[22]. Òbviament tingué contacte amb GFO, i així ho deixa reportat aquest al Sumario, tot parlant dels ratspenats. “E digo que en tierra firme ay muchos dellos, que fueron muy peligrosos a los christianos a los principios que aquella tierra passaron con el adelantado vasco Núñez de valboa y con el bachiller Enciso, cuando se ganó el Darien” [Cap. XXXVI; fol. XXV r.].

+ los especulatiuos y personas que entienden el Esphera”.  Aquests són el seguit d’autors registrats primerament en llengua castellana a l’hora de fer esfera un nom masculí.

  1. Ferran Pérez de Guzman (1394-a1435)
  2. Enric d’Aragó, el marquès de Villena, a la Traducción y glosas de la Eneida (1427-1434)
  3. GFO al Sumario (1526) i després a la Historia (1535-1557)
  4. Bartomeu Casaus, a la Historia de las Indias (1527-1561)

Ja hem defensat en altres llocs que aquesta anomalia sorgeix de la confusió que provoca l’apostrofació catalana ‒ací “l’esfera”‒ en deixar oberta la possibilitat del masculí o el femení. Sempre es produeix aquesta anomalia en casos semblant de noms començats en vocal i, doncs, apostrofats. Tal vegada entendrem l’aparició en Ferran Pérez de Guzman si tenim en compte que “en el plano político fue admirador y partidario de Fernando de Antequera y del infante Enrique de Aragón”[23], de fet va exercir d’ambaixador “en Aragón en tiempo de Enrique III”. La seua opció política provocà recels “(...) sospechas que sobre la fidelidad del señor de Batres hacia pesar su cercano parentesco con el arzobispo de Toledo D. Gutierre Gómez, uno de los más arrojados y temibles partidarios de los infantes de Aragón, fué haciéndose cada día más peligrosa y difícil la posición de Fernán Pérez en aquella corte, donde sólo reinaban, según él, «cobdicia de alcanzar e ganar, engaños, malicias, poca verdad, cautelas, falsos sacramentos e contratos, e otras muchas e diversas astucias e malas artes»”[24]. De què ens sona aquesta descripció?

No es tracta de cap voluntarisme meu, considerar aquest anòmal emprament de Ferran Pérez com un catalanisme o aragonesisme: “El rodar non çese jamás del espera [sic per esphera o esfera] / e mude los tiempos en quexosa suerte” [CNDHE], si fem cabal del que han adverit estudiosos com Miguel Ángel Pérez (2018: 217)[25]: “Els aragonesismes en moltes obres del segle XV, com ha estudiat José Antonio Pascual (1988)[26], ens plantegen dubtes sobre si es tracta de l’apertura envers el catalanisme i aragonesisme que mostren autors com Enric de Villena, Santillana, Mena, Pérez de Guzmán, Alfonso de la Torres, etc., o són trets d’autoafirmació lingüística davant la progressiva desaparició de l’aragonés al segle XV.”

Encara és més clar si tenim en ment que abans, després i contemporàniament a GFO, en català es feu servir la grafia “espera”, tal com fa Pérez de Guzmán. Vegem-ho:

‒ “Petrus, com nos havem acordat que l espera que havem feta fer estiga en la cambra on estan los libres...", Lletra de Pere del Punyalet St. Boi, 4 de gener de 1362 [IEC, Faraudo].

‒ “Com la nostra espera qui esta en la cambra del forn... manam vos que decontinent façats fer una casa... on la dita espera puxa estar...", Epistolari del rei Martí 52 [IEC, Faraudo].

‒ “Axí com son sus l’espera los signes / per instruhir los scientals estrolechs”, Jordi de Sant Jordi, Poesies (1430) [CIVAL].

‒ “Apres d ell en l alta spera / Hon tan altament seieu / Reyna del Cel y novella.", Anònim Cançoner de Saragossa f. 317 v [IEC, Faraudo].

‒ "Item una gran spera guarnida d argent. Inventari del príncep de Viana Any 1461 [IEC, Faraudo].

+ “y allí lo cantan en sus cantares que ellos llaman Areytos

Estranyament, GFO fa “areyto” sinònim de “cant” o “tonada”, nombroses vegades, a la Historia general y natural de las Indias, quan altres escritpors indians fan el mot equivalent a “dansa” o “gresca”. Però el més curiós de tot és que no ho fa relatant qüestions de les Índies, sinó napolitanes, hispàniques o bé la presó del rei de França, Francesc I:

‒ “Pues haya que tura este cantar o areito”

‒ “Y en la prisión del mismo Rey Francisco se compuso otro cantar o areito que dice”

‒ “Así que, cantar o areito es aqueste”

‒ “Pero no olvidemos, de Italia, aquel cantar o areito que dice (...) Este cantar compuso el serenísimo rey don Federique de Nápoles, año de mill e quinientos e uno (...) ni los niños e viejos dejarán de cantar semejante areito cuanto el mundo fuere e turare”

‒ “y tura hasta agora esta memoria o cantar o areito. Y por otro romance se sabe que el rey don Sancho de León”

‒ “doscientos e cuatro años que tura este cantar o areito. Por otro romance se sabe que el rey don Alonso VI hizo cortes en Toledo para cumplir de justicia al Cid Ruy Díaz contra los condes de Carrión”

I ara veiem com han usat el mot altres autors. S’hi dedueix que l’empren amb el sentit de ‘ball’ o de ‘gresca’:

= “hordenamos y mandamos que no se les ponga ni consyenta poner ningún ynpedimiento en el hazer los dichos areytos los domingos e fyestas como lo tyenen por costumbre”, Ordenanzas para el tratamiento de los indios (1513)

= “E lo que de los dichos caçiques e yndios conosçe a que [fol. 14v] ser afiçionados hera al juego de batel, e areytos e cohobas”, Instrucción a los padres de la Orden de San Jerónimo (1517) [cohoba és un ritual dels indis taïnos]

= “Areito es como la zambra de moros, que baylan cantando romances en alabança de sus ýdolos y de sus reyes y en memoria de vitorias y acaescimientos notables y antiguos”, Francisco López de Gómara, La primera parte de la Historia natural de las Indias (1554)

= “Este es el Dios que digo: hagámosle areytos, que son bailes y danzas y quizá le agradaremos y mandará a sus súbditos que no nos hagan mal”, Fray Juan González de Mendoza, Historia de las cosas más notables, ritos y costumbres del gran Reino de la China (1585). Tot i el títol de l’obra, ací està parlant de coses americanes

= “En el Pirú llamaban estos bailes, comunmente taqui, en otras provincias de indios se llamaban areytos; en México se dicen mitotes”, José de Acosta, Historia natural y moral de las Indias (1590)

= “y que se los ponían en los Areytos, que eran los Bayles”, Antonio de Herrera y Tordesillas, Historia general de los hechos de los castellanos en las islas y tierra firme. Década primera (1601)

I així en podríem multiplicar els exemples. El que m’interessa remarcar és la sorpresa de trobar que GFO (a la Historia) usa el mateix mot tant per parlar dels balls americans com per parlar de les poesies o romanços cantats europeus. Cosa totalment estranya, impròpia més aviat. Per què fa servir un concepte americà que no s’ajusta exactament al que descriu en els contextos europeus? Perquè és ben clar que ací l’arieto no inclou cap ball ni tabola.

Exemples de la Historia de GFO en context americà (tots els exemples, aquests i els anteriors, extrets del CORDE):

‒ “e los parientes e amigos de los novios comienzan un areito e a bailar e beber hasta caer de espaldas, e así se acaba la fiesta

‒ “andan un areito a modo de contrapás en corro, las mujeres asidas de las manos, e otras de los brazos, e los hombres en torno dellas, más afuera, así asidos, e con intervalo de cuatro o cinco pasos entre ellos y ellas”. Descripció claríssima d’una dansa, que no és el mateix que cantar o recitar un romanç o altra composició

Descripció detallada que en fa al Sumario: “Tornando al Areyto, digo que el areyto es desta manera. Quando quieren auer plazer y cantar, juntase mucha compañía de hombres y mugeres, y tomanse de las manos mezclados, y guía uno, y dízenle que sea él el Tequina, idest, el maestro; y este que ha de guiar, ora sea hombre, ora sea mujer, da ciertos passos adelante y ciertos atrás, a manera propria de contrapás, y andan entorno desta manera, y dize cantando en boz baxa o algo moderada lo que se le antoja, y concierta la medida de lo que dize con los passos que anda dando; y como él lo dize, respóndele la multitud de todos los que en el contrapás o areyto andan lo mismo, y con los mismos passos y orden juntamente en tono más alto; y turales tres y quatro y más oras, y aun desde un día hasta otro, y eneste medio tiempo andan otras personas detrás dellos dándoles a beuer un vino que ellos llaman Chicha, del cual adelante será hecha mención; y beuen tanto, que muchas vezes se tornan tan beodos, que quedan sin sentido;” [fol. XVI v.]

Conjecturalment, però lògica, estime que l’us del mateix mot en contextos i conceptes dissímils, però relacionats, s’origina en una confusió per part del manifasser que va deturpar les obres originals. Un cant o un cantar, en contextos europeus, és el mateix que una tonada o un aire/ayre que origina un diminutiu airet/ayret. Mal llegit o escrit defectuosament, tot formant metàtesi: areyt, d’on prodria haver sorgit l’areyto castellà del manipulador en contextos europeus. Com que als areytos indígenes també hi ha cant o tonades el qui manipulava no hi va pensar més i va amollar un concepte americà ‒areyto‒ a contextos europeus.

Aire = airet/ayret (‘5. mús. Cant compost per adaptar-se a mots. Jo he compost lo ayre, y ell la paraula, Lacavalleria Gazoph’, 1696).

ària (‘2. mús. Composició cantada per un sol cantant, i que generalment consta d'un recitat, un temps poc mogut i un altre més viu’) arieta (‘Ària curta que forma part de l’òpera lleugera i de la cantata.’).

+ “tienen por muy principal mantenimiento aqueste beuraje” [fol. XVI v.]

A la Historia també apareix ‒en l’edició de  Juan Pérez de Tudela Bueso, Atlas (Madrid), 1992‒, ara sota les formes brebaje, bebraje i brevaje. La mateixa disparitat s’observa a través dels segles en els registres que ofereix el CORDE, molts dels quals d’òrbita catalana o aragonesa: beurage/beuraje – bevrage/bevraje – brevaje/brevage – breuaje/breuage – brebaje/brebage – bebraje/bebrage, fins i tot reporta la raríssima vevrage, però també beuratge, a l’aragonès Johan Ferrández d’Heredia i a l’anònim Obra sacada de las crónicas de San Isidoro, de Don Lucas, Obispo de Tuy (1385-1396). No cal dir que la majoria també en plural. En resumits comptes, GFO (o els copiadors-amanidors dels seus escrits) no sabia com escriure aquesta paraula per designar un beuratge.

+ “de casa que son fechas a dos aguas” [fol. XVI r.]

Fem un cop d’ull al CORDE per veure els empraments ordenats cronològicament:

  1. Document anònim de començament del segle XIV (1419-1426) relatiu a la catedral de Lleó.
  2. Relació del Tercer Viatge (1498) de Cristòfor Colom.
  3. Traducció al castellà del Tirant lo Blanch de 1511 (per cert, l’original català porta “a dues goteres”).
  4. GFO al Sumario (1526) i a la Historia (1535-1557).
  5. Bartomeu Casaus en la Historia (1527-1561).
  6. Tot seguit l’empra Zurita als Anales de la corona de Aragón (1562).
  7. Immediatament surt a las Relaciones histórico-geográficas-estadísticas de los pueblos de España (1575-1580) una obra que beu ‒no sabem a quantes aigües‒ de la Descripción y cosmografía de España, l’obra de Ferran Colom que ha patit tota mena de peripècies, inclosa la desaparició d’algunes parts.

En resum, tret d’aquella aparició aïllada en un document lleonès, tota la resta de casos tenen lloc en un context catalanoaragonès.

+ “todo el terreno es paludes de agua baxa” [fol. XVI v.]

  1. L’aragonès Johan Ferrández d’Heredia a la Grant Cronica d'Espanya (1385) escrita en aragonès; a la Crónica de los conqueridores (1385-1396), escrita en aragonès [Hispanic Seminary of Medieval Studies, HSMS];  a les traduccions en aragonès de Ystorias (Historia contra paganos), d’Orosi (1376-1396); el Breviarium ab urbe condita, d’Eutropi; les Vidas semblantes de Plutarc. Apareix a totes com “paludes” [CORDE].
  2. Alfonso de Palencia a l’obra lecicogràfica Universal vocabulario en latín y en romance (1490).
  3. L’aragonès Martín Martínez de Ampiés a la Traducción del Tratado de Roma (1498) = “paluda”. Cal retenir que de Ampiés o Dampiés coneixia perfectament el català per tal com va traduir d’aquesta llengua el Llibre de Menescalia o tractat de les mules de Manuel Dieç. A l’edició de l’any 1506 feta a Saragossa per l’impressor Jorge Coci, llegim:



“Y despues fue traduzido de la lẽgua catelana en lengua castellana por ... Martín martinez dampies”

  1. Traducció anònima de Strategematon de Sexto Julio Frontino (a. 1500) que mostra força catalanismes/aragonesismes com ara “l’armadura leugera”, “leugerament”, “se atendaua”, “reeguarda”, “spacios qui eran”, “bueltos en biaxe”, etc.
  2. Pero Mexia, l’amic de GFO, a Silva de varia lección (1540-1550) = “palude”.
  3. L’anònima Carajicomedia (1519) => conferència meua 2020 UNH. Obra publicada a València d’una catalanitat difícilment discutible.
  4. GFO al Sumario (1526) i després a la Historia (1535-1557).
  5. Fra Antonio de Guevara al Libro áureo de Marco Aurelio (1528) i al Relox de príncipes (1529-1531). Segur que si algú diu: “Es poco lo que se sabe a ciencia cierta de la vida de fray Antonio de Guevara, sobre todo si se tiene en cuenta la cantidad de cargos de importancia que ocupó en la Corte de Carlos V”[27], de seguida ens sonarà la cançoneta. Ara bé, un dels càrrecs coneguts que exercí, perquè ell mateix ho diu, fou el de inquisidor al Regne de València. Això si no comptem la tesi forta de Francisco Calero[28], segons la qual les obres atribuïdes a Antonio de Guevara en realitat serien del valencià Joan Lluís Vives.

Per cert, vull aclarir que l’aparició a l’obra anònima Traducción del Mapa mundi de San Isidor (a. 1467) no la compte perquè no apareix com a llengua romanç sinó com a llatinisme: “unos grandes estanques & an nonbre en latin Metiodes paludes”.

En català tenim registres primerencs a Antoni Genebreda (o Ginebreda) i Pere Saplana (1358-1362) Boeci de Consolació de Philosophia lib. IV, metre VII [IEC Faraudo], on surt com “paluda”, o a la traducció de la Comèdia de Dante enllestida per mossèn N'Andreu Febrer cap a 1429, on apareix com “paludes”. El lexema apereix en diversa toponímia catalana antiga, la qual cosa vol dir que està ben arrelat des de temps reculats: Palafrugell, Pals, Palamós.

+ “como a una empulguera de vna cuerda” [fol, XVII r.]

Amb aquest significat em fa l’efecte que GFO és el primer usuari registrat => polsera??

+ “y que el Ércoles los abrió y dió por allí entrada al mar” [fol. XIX r.].

Fem-ne una llista amb el report dels corpus castellans:

  1. Apareix, sota la forma “el ercules” a la traducció que Enric de Villena enllestí en castellà des de l’original català Els dotze treballs d’Hèrcules (1417).
  2. Apareix, sota la forma “el hercoles” a la Crónica troyana (Impresa per Juan de Burgos a Burgos, 1490). María Sanz (2015: 19)[29] ha posat de relleu les relacions (si no dependència) de l’impresor Juan de Burgos amb Pablo Hurus, que treballa a Saragossa. En qualsevol cas, la mateixa Sanz (2015: 10) apunta que “La primera traducción peninsular de la Historia destructionis Troiae es la realizada al catalán por Jaime Conesa, secretario de Pedro IV el Ceremonioso (...) favoreció la difusión de obra de Guido de la Columna en el ámbito catalán y fue utilizada tanto en el Tirant lo Blanc como en Curial y Güelfa”. Poc després se’n feu una traducció a l’aragonès (1384-1396) a càrrec de Johan Ferrández d’Heredia. La primera coneguda en castella és de l’any 1443.
  3. Amb la mateixa grafia,“el hercoles”, i també “el hercules/el Hercules”, apareix després a La Corónica de Aragón (1499) de l’aragonès fra Gaubert de Vagad revisada pels aragonesos Gonçalo García de Santa María i Gaspar Manent, segons la informació d’Anna Mateo (2015: 33-34)[30].
  4. Amb la forma, “el hercules”, també apareix a l’obra lexicogràfica Universal vocabulario en latín y en romance (1490) d’Alfonso de Palencia.
  5. GFO al Sumario (1526).

En resum, tots els contextos són catalans o aragonesos, si descomptem l’obra lexicogràfica de fra Alfonso de Palencia. Caldrà esperar a la meitat del segle XVI per trobar més autors que facen precedir l’article, per bé que els contextos, en general, no són idèntics i passen per més justificables, en la mesura que van seguits d’un qualificatiu: “el Hercules Eteo”, “el Hercules tebano”, “el Hércules fenicio”, etc. Fins i tot, si se’m permet la broma, “el Hércules C. F.”.

+ “lo auía ya sacado dela jaola” [fol. XX v.]

Resulta sorprenent la predilecció de GFO per aquesta forma en diferents obres: Sumario, Historia, Batallas y quinquagenas. Son minvadíssims els documents on apareix aquesta forma que GFO és el darrer en emprar. La trobem, per exemple, a Floriseo que es publicà a València l’any 1516. Del seu autor Fernando Bernal només se’n sap el que ell mateix diu a l’obra (de què ens sona això?), una novel·la de cavalleries que dedicà a Pedro Fajardo Chacón, personatge important del regne de Múrcia. Els Faxardo/Fajardo, ací hi ha molt que investigar. No debades un Faxardo és protagonista de la Carajicomedia, també publicada a València; no debades una branca dels Faxardo té vincles estrets amb el Regne de València, són veïns dels Cardona, i Faxardo són marquesos de los Vélez els quals reconeixen els seus lligams amb Catalunya...

Així mateix, surt al Primaleón (1512) que és continuació del Palmerín de Oliva (o Olivia), publicat per primera volta el 1511. En aquesta obra apareix el personatge Patagón que, segons alguns estudiosos, inspirà el topònim americà de La Patagònia. El Primaleón que més endavant editarà, a Venècia (1534), ‘Francisco Delicado’, el pretés autor del Retrat de la Loçana andalusa[31].

El DRAE porta: ‘JAOLA. ‘Del fr. ant. jaole, hoy geôle «calabozo»’. Al meu parer la forma que empra GFO mostra contaminació de la forma catalana garjola, no cal anar-se’n a un llunyà ‒en el temps i en l’espai‒ suposat gal·licisme, quan ja feia molt de temps que el castellà emprava la forma jaula, i aquesta fou la forma predominant al “Segle d’Or” castellà[32].

+ “Los xṕianos que en tierra firme andan llaman Danta a vn animal que los Indios le nombran Beorí” [fol. XX v.]

Si consultem el DRAE constatem que es tracta del tapir. I si consultem els corpus NDHE i CORDE comprovarem que el primer i més afecte usuari del mot és GFO, tant al Sumario com a la Historia. Perquè no ens enganyem sobre quina és la identificació zoològica que fa GFO, quin és el seu referent conegut, vegem una altra citació de la Historia: “e allí cerca mataron un león e una danta o vaca, que los indios llaman beorí”. És prou clar i més: danta o vaca. Ara vegem un document antic generat per Palau Reial de València, sota la forma dant: “Per provisió de un bou salvatge o dant e d'un ayne qui són en lo dit Real”, doc. a. 1428 (Arx. Gral. R. Val.). La definició que forneix el DCVB despista força: ‘Quadrúpede remugant de la família dels cèrvids, del gènere Alces, semblant a un cérvol; cast. ante, alce’. I despista perquè la literalitat del registre del Real de València identifica o assimila dant i bou (o vaca). Que és justament el que fa GFO. Aquest és el coneixement del cronista així com la seua llengua ha de ser per força el català. Però no solament això sinó que és el nom que donen a l’animal “els cristians que en terra ferma van”. Més clarament, aquella gent és catalana i han donat un nom català a l’animal que els recorda el que hi ha al Real de València i possiblement en altres indrets. I per si no ha quedat clar, encara hi torna GFO, amb l’assimilació, en un altre passatge: “venía por el agua una vaca danta muy grande; y el capitán Francisco de Orellana mandó a ciertos compañeros que entrasen en el río e trujesen aquella vaca”. Ara ja ni compara els dos animals, directament és una “vaca danta”. Que aparega al passatge el conegut com Francisco de Orellana encara té més gràcia, ara que sabem per Felip Rodríguez que aquest nom amaga més que probablement el de Pere Galceran de Castre-Pinós i Roig, vescomte de Canet i senyor d’Orellà[33].

+ “los he corrido y muerto (...) los he muerto con la vallesta” [fol. XXI v.].

Escorcollem la presència als corpus castellanas de l’expressió concreta que surt al Sumario, i després les derivacions verbals:

los he muerto = GFO al Sumario (1526) i a la Historia (1535-1557) / Pedro Montenegro (Argentina) a Materia médica misionera (1710) / Juan José Delgado (Filipines) a Historia general sacro-profana, política y natural de las isas del poniente elamadas Filipinas (ca. 1754), i cap altra aparició. Tots tres autors, ja es veu, lluny de Castella.

• los has muerto [Ø].

• los ha muerto = Pedro del Corral, Crónica del rey don Rodrigo, postrimero rey de los godos (ca. 1430) / Traducció del Tirant (1511) / Lope de Vega, La campana de Aragón (ca. 1600), i cap més aparició. Sobre la “Crònica” de Del Corral, en realitat una novel·la de cavalleria, transcric el que diu la Wiki en castellà: “Se la atribuye su contemporáneo Fernán Pérez de Guzmán, quien lo ataca como un charlatán en una exposición sobre la metodología adecuada para la escritura de la historia que hace en el "Prólogo" a sus Generaciones y semblanzas, llamándolo "liviano e presuntuoso hombre", y diciendo que su obra más apropiadamente podría llamarse "trufa o mentira paladina". Vull recordar en aquest punt el que hem adduït adés sobre “l’apertura envers el catalanisme i aragonesisme que mostren autors com Enric de Villena, Santillana, Mena, Pérez de Guzmán”, així com el fet que “en el plano político fue admirador y partidario de Fernando de Antequera y del infante Enrique de Aragón” (nota 24). És clar: “La campana de Aragón”, la traducció del Tirant i un proaragonès.

• los hemos/(h)avemos muerto [Ø]

• los (h)aveis muerto [Ø]

• los han muerto = Traducció del Libro de las donas de Francesc d’Eiximenis (a.1448) / Bartomeu Casaus / GFO, Historia general... / Francisco López de Gómara, La primera parte de la Historia natural de las Indias (1554), sovint coneguda com Historia de la conquista de México. Aquesta, com la primera de 1552, foren edicions saragossanes, cosa que ajudaria a explicar-ne la sintaxi. Cal afegir-hi que segons l’historiador Christian Duverger la crònica de López de Gómara fou feta per encàrrec de Ferran Cortés, amb una coloració oficialista (i, doncs, falsa), mentre en redactava una altra, ara Historia verdadera de la conquista de la Nueva España, sota el nom de Bernal Díaz del Castillo. Per tant una maniobra doble de qui ha estat identificat per Pep Mayolas[34] com Alfons Felip d’Aragó i Gurrea, casat amb la catalana Isabel de Cardona y Enríquez. I per cert, la primera edició del llibre de Gómara surt amb llicència d’impressió per als “regnes d’Aragó” i autoritzada per l’arquebisbe de Saragossa Ferran d’Aragó.



Com es pot apreciar, ara ja no parlem merament de catalanismes o catalanades lèxiques, sinó que hem fet un salt al camp sintàctic, la qual cosa implica una implantació més plena i arrelada en l’escriptura de la llengua catalana. Són els derelictes que suren sobre llengua en què ens han arribat les obres.

+  “no biuen porque los aīales assí como tigres y gatos ceruales y leones selos comen luego. Pero de los naturales puercos de la tierra firme ay muchos saluajes delos quales muchas vezes se veen grandes piaras o cantidad junta y como andan en manadas juntos, no osan acometerlos los otros aīales, puesto que no tienen colmillos como los de españa pero muerden muy reziamente y matan los perros a bocados.” [fol. XXI v.].

No existeix en castellà el mot aiales (en singular aial). Si ens hi fixem, la “i” porta un signe gràfic al capdamunt [ī] que indica una altra grafia omesa (o un dígraf). Així doncs, al mateix passatge tenim Joā, que indica Joan; d’, que indica de, etc. Ací la ratlleta sobre la “i” substitueix una “t”, per tant cal que llegim “aitales”. Però aital/aitales no existeix en castellà i per això no ho recullen els corpus, sinó en documents en aragonès o català.  Com és sabut, aital(s)/aytal(s) és un sinònim de la forma abreujada tal, i és usat a bondó en català, si més no, des del segle XII.

+ “y tantas que se podrían cojer a almuerças o puños” [fol. XXII v.]

Per bé que el DRAE en dona l’etimologia i el concepte equivalent (‘Cruce de ambuesta y almuerzo. 1. f. p. us. ambuesta.’) els corpus confirmen sense cap mena de dubte que aquesta paraula no ha estat mai en ús en castellà. Només apareix a una obra lexicogràfica com és Universal vocabulario en latín y en romance (1490) d’Alfonso de Palencia i en dos autors, tots dos posteriors a GFO: Pedro de Valdivia i Luis Méndez de Torres. Com és preceptiu, les poques coses que se saben de la vida de Luis Méndez provenen de la seua obra Tratado breve de la cultivación y cura de las colmenas (1586), com ara que era veí d’Alcalà de Henares i que estigué al servei del duc d’Alburquerque, Beltrán de la Cueva. Suposem que el tercer d’aquest nom (1551-1612), qui fou com l’anterior virrei d’Aragó.

Vet ací l’escut del casal:

La forma alternativa almueza(s) tampoc ha tingut gaire recorregut: Juan Ruiç, l’arxiprest d’Hita (1330); la Biblia del Escorial (ca. 1400); els Sermones (1411) traduïts en castellà de Vicent Ferrer i el Viaje a Turquia (1557), obra d’atribució encara discutida. Quant a ambuesta, el BDELC de Corominas (1990: 47) ofereix una data tan tardana com 1884.

En català tenim un seguit de formes: ambosta, almosta, almostra, aumosta, mosta, amosta, embosta, enbosta, almostada i ambostada. D’alguna de totes hauria sorgit la forma que apareix al text castellà de GFO.

+ “y comeselas y torna por más” [fol. XXII v.].

Usuaris de l’expressió en documents suposadament castellans: l’anònim de La corónica de Adramón (ca. 1492); GFO al Sumario i a la Historia. I prou. Tan valenciana és la locució que ha donat pas a la coneguda dita “menja pa i torna per més”, idèntica a la que llegim a les dues obres de GFO.

+ “es la misma manera que vn corsier con bardas” [fol. XXII v.].

GFO i Luis Vélez de Guevara a Reinar después de morir (ca. 1630) en són els únics usuaris. S’ha volgut vincular amb un suposat francès antic corsier. Tanmateix no té cap sentit allunyar sistemàticament el català del camp de visió, cosa que acostumen a fer els estudiosos hispans o hispanistes. Coromines al DECLC [Tom II, 1992: 958 i 965] relaciona corser o cosser amb córs i el llatí CURSUS (també Alcover-Moll = CURSARIU ‘de cós, de carrera’), en el sentit de ‘flueix sense obstacle’ i, per derivació, ‘cavall fogós’. Per tant, no calia anar a un suposat (i dubtós) francès antic quan és al català on cal mirar més senzillament i honesta. GFO està parlant d’un animal que “es de la fación y hechura ni más ni menos que vn cauallo encubertado”, això és, d’un corser o ‘Cavall de guerra o de torneig’ o ‘Cavall encobertat: cavall cobert de guarniments defensius feixucs’. Originalment hi hauria, més que probablement: “un corser amb bardes”, per tal com barda és ‘Armadura antiga del cavall’. [DCVB].

+ “Perico lijero es un animal el más torpe que se puede ver en el mundo (...) acordandose que en españa suelen llamar al negro Juan blanco, porque se entienda al reués, assí com toparon este animal le pusieron el nombre al reués de su ser, pues siendo espaciosíssimo le llamaron lijero” [fol. XXII r.].

Ací es veu d’una hora lluny l’intent d’amagar, per part del manipulador i censor, la paraula catalana Peresós = Pere => Perico.

+ “y como siente que es sentida y alguno socorre” [fol. XXXIIII v.]

+ “y avn me han muerto las Gallinas en mi casa” [fol. XXXIIII v.]

+ “Unas aues ay blancas y muy grandes boladores” [fol. XXV v.]

El censor ha perdut de vista la concordança en castellà, que en català, originalment, era ben servada: “Unes aus hi ha blanques i molt gran voladores”. Castellà correcte = “Unas aues ay blancas y muy grandes voladoras”.

+ “vnas aues que llaman paxaros Bouos y son menores que gauinas” [fol. XXV v.]

Venim d’un catalanisme sintàctic cridaner i no ens sorprén trobar tot seguit un catalanisme lèxic. L’enèsim. Per cert, el DRAE recull el terme i el fa equivalent a gavia, però no en dona l’etimologia o el manlleu. Tot en regla. Però, realment, com ha penetrat aquest mot en llengua castellana que, d’altra banda, usa de manera habitual, gairebé única, la forma gaviota?

  1. Primer usuari registrat als corpus [CNDHE; CORDE] = Enric d’Aragó o Enric de Villena a Arte cisoria.
  2. Segon usuari = GFO al Sumario (el nostre cas). Tornarà a emprar-lo al Sumario (“las gauiotas o gauinas”) i l’usa sovint a la Historia. És reincident.
  3. Caldrà esperar més d’un segle perquè aparega aïlladament en l’obra de Bernabé Cobo Historia del Nuevo Mundo (1635). També al llarg del segle XVIII. I encara caldrà arribar al segle XX (1908) per trobar una altra aparició com a nom d’au (no com a nom propi, d’establiment comercial, etc.) en una obra de Carlos Rojas Vila, qui per cert era d’origen patern colombià, però matern català i fou nascut a Barcelona. Les seues despulles són al cementiri de Maçanet de Cabrenys.

Vet ací la trajectòria d’aquest mot català per les quatre bandes que GFO emprà obstinadament i que s’escapolí de les tisores i màscares de la censura.

+ “y andan a rayz del agua, por altas o baxas que anden las ondas dela mar” [fol. XXV r.].

El context és la descripció de les aus que anomena “patines”. GFO és l’unic ususari que registren els corpus castellans (si no m’he descuidat) i el manipulador no ha fet sinó voler traslladar un original “arran de l’aigua” o “a ran d’aigua”, és a dir: ‘Ben a la vora, gairebé tocant’ o bé ‘Al mateix nivell, a la mateixa alçada, fregant’, significats que en castellà tot sovint es converteixen en ‘a raíz’.

També a la Historia parla d’aquestes aus en una forma semblant: “Cuando de España venimos a estas Indias, véense por todo el viaje unos pájaros negros, muy grandes voladores, e andan a raíz o junto a las ondas de la mar”.

+ “Unas aues ay en aquellas partes que llaman Alcatrazes.” [fol. XXVI r.]

Per a la catalanitat del nom d’aquesta au remet els lectors a la conferència de Francesc Jutglar on n’explica les raons[35].

+ “en aquella playa y costa de panamà passa cierta bolatería destos alcatrazes” [fol. XXVI r.]

Enlliste cronològicament els usuaris segons els corpus castellans [CNDHE i CORDE] perquè els lectors jutgen quin era l’univers lingüístic de GFO:

  1. Traducció castellana del Tirant lo Blanch (1511) de J. Martorell. A l’original català, efectivament, apareix diverses vegades.
  2. GFO, Sumario (1526). S’hi donen fins a quatre ocurrències.
  3. Traducció anomenada Libro de guisados de Ruperto de Nola (1529), feta de l’obra catalana Llibre del Coch de Mestre Robert, cuiner del rei Ferran I de Nàpols. L’obra havia estat impresa per primer cop el 1520 a Barcelona.
  4. El mallorquí Damià Carbó al Libro del arte de las comadres o madrinas y del regimiento de las preñadas y paridas y de los niños (1541).
  5. Alonso de Santa Cruz, Crónica de los Reyes Católicos (1542). Els corpus donen enganyosament les dates de 1491 (CNDHE) o 1491-1516 (CORDE), dates que en realitat corresponen als fets narrats en la Crónica per aquest historiador que nasqué el 1505 i finà el 1567. La data estimada d’escriptura de l’obra és l’any 1542.

La forma gràfica en català ha estat tant volateria com bolateria, i aquesta darrera és la que fa servir GFO. Es documenta des del segle XIII.

+ “con estas aues otras que se llaman rabihorcados” [fol. XXVII v.]

Aquest mot, en teoria, no existeix en català. Actualment aquesta llengua dona a l’ocell el nom de fregata (hi ha diverses espècies, com ara la Fregata magnificens, segons el nom científic.  En ocupar-nos dels corpus castellans comprovem qui són els primers usuaris:

  1. Cristòfor Colom, Relació del Tercer Viatge (1498).
  2. GFO, Sumario (1526).
  3. Bartomeu Casaus, Historia de las Indias (ca. 1527).
  4. GFO, Historia General y Natural de las Indias (1535).

Recollim ara, de la Historia General y Natural de las Indias, el que diu GFO d’aquesta gran au: “Tienen muy largos e delgados vuelos, e muy agudos los codos o encuentros de las alas”.  Una expressió que repeteix en parlar d’altres castes d’aus: “el nido es de el flueco o pelos de algodón” (colibrí) o “tamaños o mayores que palomas (que tienen un flueco de plumas blancas en el nascimiento del pico), como de los otros del mismo tamaño e verdes  que tienen aquel flueco que he dicho, pero colorado como un carmesí. Hay otros menores, de colas luengas, e los codillos o encuentros de las alas e los sobacos  colorados”.

Doncs bé, resulta que GFO és el primer autor documentat en usar aquesta expressió anatòmica, que és registrada en català antic: ‘encontre: 4. La part d'una ala adherida al pit de l'aucell, o la part de cama aherida al cos d'un animal. A cap de huyt dies... dats-li a menjar un dia del encontre de lo cuxa de una cabra, Anim. caçar 34. Les sagnies són tretze...; la VI és en los pits ho encontres, e aquesta se fa quant lo cauall pren algun colp o se esbrassa, Dieç Menesc. ii, 90.’ [DCVB].

Però encara és més sorprenent l’ús de “flueco”. El DRAE el dona com a equivalent a fleco, amb aquestes accepcions: ‘1. m. Adorno compuesto de una serie de hilos o cordoncillos colgantes de una tira de tela o de pasamanería. / 2. m. Borde deshilachado por el uso en una tela vieja. / 3. m. Detalle o aspecto que queda por resolver en un asunto o negociación. / 4. m. Flequillo del pelo.’ Com es veu a ull nu, cap d’aquestes correspon al significat que apareix a la Historia de GFO. Hi parla d’un “flueco de plumas”, que encaixa perfectament amb els primers significats (i més habituals) que porten els diccionaris catalans. Enciclopèdia catalana: ‘floc: 1. Manyoc, petita porció, de llana, de seda, de cotó, etc. Un floc de llana. / 2. Manyoc petit de cabells o de plomes.’ DIEC2: ‘1 1 m. [AGR] [LC] Manyoc, petita porció, de llana, de seda, de cotó, etc., de cabell. Un floc de llana. Un floc de cabells. Un floc de plomes’.

De fet, els corpus castellans només registren dos casos anteriors a GFO:

  1. Enric d’Aragó (el marquès de Villena) a Arte cisoria (1423): “Las carchofas, su aparejo es quitar d'ellas las conchuelas que están d'enderredor de la cabeça, con la mano, fasta que parescan las que tienen su cabo blanco e tierno. Aquello d'ellas comer se usa fasta que paresca lo maçiso de la cabeça e el flueco peloso que ençima tiene (...) E desque el flueco paresçe, quitarlo con el gañivete”. El passatge és prou eloqüent pel seu catalanisme exuberant.
  2. Alfonso de Palencia, Universal vocabulario en latín y en romance (1490): “Muscus. es vna yerua muy blanda: como flueco de lana”.

+  “Atrás se dixo que ay cueruos marinos dela misma manera que los ay acá: no torne aquí a hablar en ellos sinó para dezir la muchedumbre” [fol. XXVII r.].

Evidentment, ací no pertoca un temps de subjuntiu (“no torne”) sinó de present d’indicatiu (“no torno”). De fet, hi ha un temps d’indicatiu, sols que és català, un llampant valencianisme que s’hi ha escolat, que ha restat sense traduir: “Abans (o Atràs) es digué que hi ha corbs marins de la mateixa manera que n’hi ha ací: no torne a parlar-ne sinó per dir la multitud”.

+ “Perdizes grandes de quien se trató en el capítulo antes deste” [fol. XXVIII v.]. Per més que ocasionalment i rara els corpus castellans ens reporten usos del pronom quien referit a animals, plantes i coses, el mateix DRAE deixa constància d’aqueixa anomalia: ‘1. pron. relat. m. y f. El que, el cual o que. U. con antecedente referido a personas. / 2. pron. relat. m. y f. El que o aquel que. U. sin antecedente expreso referido a personas. / 3. pron. relat. m. y f. Alguien que o nadie que. U. sin antecedente expreso generalmente con los verbos tener y haber.’ Per contra, en català antic era ben legítim i usat sovint (també en el no tan antic, però antinormativament): ‘5. ant. S'usava en les oracions de relatiu adjectives, en substitució d'un que o de el qual emprats com a subjectes (construcció arcaica i avui considerada incorrecta, sobretot quan l'antecedent no és de persona sinó de cosa); cast. que.’ [DCVB].

+ “no pican ni hazen mal” [fol. XXX r.]

+ “la mordedura destas tales es más veninosa y incurable” [fol. XXXI r.]

Resulta curiós comprovar com aquesta forma apareix en obres aragoneses recollides pels corpus castellans, i sobretot en obres de medicina, com ara aquelles que ja hem vist que mostren catalanismes. També resulta enigmàtic que just al moment d’escriure GFO aquesta forma desapareix de socarel de la llengua castellana, les seues obres són les últimes o penúltimes on fa acte de presència. Estime més que probable una contaminació del català verinos(a) que s’ha escapat al control del torsimany.

+ “porque la cocatriz no tiene espiradero alguno mas dela boca” [fol. XXXII r.]

El concepte respiradero, amb la variant espiradero que apareix ací, són tardanes en castellà.

  1. Surt per primer cop al satíric Libro de cetrería d’un tal Evangelista, datat a finals del segle XV segons José Manuel Fradejas Rueda [http://www.aic.uva.es/clasicos/evangelista/evangelista-intro.html] Per cert, al segle XVI l’humanista i helenista Álvar Gómez de Castro feu l’autor toscà, i li atorgà el nom d’Evangelista de Cortona. Vés a saber si no volia dir Crotona, a Calàbria.  Al manuscrit de la Biblioteca Apostòlica Vaticana [BAV, Pal. Lat. 6966], segons la transcripció de Fradejas, llegim: “que tengan ſendos Reſpiraderes”; al manuscrit de la Biblioteca Nacional d’Àustria [Viene, ÖNB, Palatino 5941], que també transcriu Fradejas: “que tenga [fol. 151v] dos espiradores devajo de la cola”; al manuscrit del Monestir de la Vid a Burgos (trans. Fradejas): “que tenga un espiradero debaxo de la cola”; als manuscrits (trans. Fradejas) de la Biblioteca Reial de Madrit [II-1019]: “que tengan vn espirad[e]ro debaxo de la cola” i [21549] “que tengan vn espiradero debaxo de la cola”.
  2. Apareix més tard a la Obra agricultura (1513), llibre de Gabriel Alonso de Herrera encarregat per Cisneros i publicat a Alcalà. Per a Cisneros, vegeu la nota 17.
  3. Amb posterioritat el trobem al Sumario (1526) de GFO.
  4. No ha d’estranyar que el trobem usat el 1528 per Fernán Pérez de Oliva (“respiraderos”), un autor que escriví una biografia de Cristòfor Colom avui perduda.
  5. O a la traducció castellana del Llibre del Coch de Mestre Robert (Libro de guisados de Ruperto de Nola, 1529). En l’original català apareix amb la forma “spirall”.
  6. Com tampoc sobta trobar-lo en la Historia de las Indias (1527-1561) del pare Casaus.
  7. I més endavant a Pero Mexia (o Mesia), Silva de varia lección (ca. 1550), cosa que no sobta per tal com aquest autor era amic de GFO i el nostre cronista confesa haver-li manllevat algunes informacions.

En català tenia circulació des de més antic, sota diferents grafies: espirall, spirall, respirall. “una petita de aygua o da reuma qui s posara en la gola qui tanquara lo respirall de vida”, traducció del Libre de Senecha de Providencia enllestida entre el 1396 i el 1407 per Antoni Canals [IEC Faraudo]; “en una brancha que havia en la bocha del espirall, per aquella se acalà en la cova”, traducció catalana del Decameró de Joan Boccaccio datada el 1429 [CICA]; “deu guardar que aquí no sia l’àer enclòs e que haja francs spiralls”, Arnau de Vilanova al Regiment de Sanitat per al rei d’Aragó, en la traducció feta del llatí per Berenguer Sarriera entre 1305 i 1310[36].

+ “donde el agua va más baxa y corriente mucho” [fol XXXIII v.]

Que no sabia escriure castellà GFO? Més aïna el torsimany es va fer un embolic amb el gerundi i el substantiu (o adjectiu) català que són idèntics: “on l’aigua va més baixa i corrent molt”, que hauria d’haver convertit en “donde el agua va más baxa y corriendo mucho”.

+ “dos espuertas de guijarros pelados que el lagarto come por su passatiempo y los degiste.” [fol XXXIII r.]

Tornem-hi, no sabia escriure mitjanament bé el castellà GFO? En aquest passatge tenim dues incidències. Comencem per la darrera. És cert que el DRAE dona com a sinònim de digerir el verb digestir. Però el verb digestir és molt més que una raresa. Les formes digestir/degestir, a més, les hem d’anar a cercar a Occitània[37]:

digerir (v. tr.): degestir; suportar pacientament quicòm de desagradiu.

digèst, -a: digerible / de bon digestir’.

I en qualsevol cas la forma temporal equivalent que s’emprava en castellà era digesta (“los digesta”), que aquesta sí apareix de tant en tant als corpus.

  1. No deixa de ser “curiós” que la primera vegada que apareix registrat als corpus castellans és així: “Non comamos tales manjares que non podamos digestir”, al Libro de las Consolaciones de la vida humana (1417) de l’aragonès Benet XIII, el Papa Lluna, que passà mitja vida entre catalans i occitans.
  2. La segona aparició té lloc a la traducció anònima del llibre de medicina Macer (Granada 1518) = alterna les formes digerir (més freqüent) i digestir. El títol d’aquest llibre és com segueix: Libro de medecina llamado macer: q trata de los mantenimjentos. E assy mesmo todas las virtudes del Romero / el qual fue hecho por Arnaldo de villa noua. Per bé que s’ha considerat errònia l’atribució del tractadet sobre el romaní a Arnau de Vilanova, els lligams del Macer amb el metge occità o valencià són innegables: “Aemilius Macer nasqué a Verona, fou amic de Virgili i morí en Àsia l’any 16 de la nostra era. És més conegut pel seu tractat Ornithogenia. Macer fou molt emprat per Arnau de Vilanova, així com al segle XVI espanyol mitjançant Arnau de Vilanova.”, advera Serafín Bodelón (1998: 77; nota 35)[38]. Potser per aquesta raó no sobta trobar l’equivalent català (la matriu) a la traducció del Regimen sanitatis ad regem Aragonum feta per Sarriera entre 1305 i 1310:

Del noïment del menjar qui no és ben masteguat"

Són, emperò, en dues maneres agreuyatz del menyar no ben masteguat. La primera, car més ne menga hom per la cobeejança de l’englotir. La seguona, car lo menyar englotit no pot perfetament digestar e per ço apareyla lo cors a moltes pacions, e per ço los deguastadós sovén són malautz e no poden venir a natural veylea.” (ff. 10r-v)[39].


Portada del Macer, publicat el 1518

En qualsevol cas, amb la mateixa grafia que empra GFO, els únics autors contemporanis que faran ús de la forma verbal, a més de GFO, són:

  1. Fra Vicente de Burgos a la traducció de El Libro de Propietatibus Rerum de Bartolomé Anglicus (1494): “que la virtud  o el viçio se asconde & proçede de la raiz. Aunque muchas vezes acaeçe que el asperesa o amargura se degiste & dulçifica por el benefiçio del aire”. Remet els lectors a les consideracions que he fet abans sobre la profusió de catalanismes i aragonesisimes en aquesta obra.
  2. En segon lloc tenim Antonio de Guevara al Relox de príncipes (1529-1531): “ni calor en el estómago para lo digestir”. Si sabem que el frare feu estada a València i que hi fou inquisidor tal volta tot tinga una explicació ben lògica i normal. No hi compte l’ocurrència a l’obra de Gaspar de Texeda Memorial de crianza y banquete virtuoso para criar hijos de grandes (1548), perquè ja és posterior i per tal com d’aquest autor “Se carece de cualquier dato sobre su biografía”, segons advera John Reeder, el curador de la plana que li dedica el web de la RAH espanyola. La vella i coneguda fetor.

Quant a “guijarros pelados”, que s’havia begut l’enteniment GFO? Ens volia prendre el pèl? Quina xanxa marranxa és aquesta de pedres sense pèl? Bé, som davant, ni més ni menys, d’una fenomenal confusió del censor-traductor que alhora radiografia la construcció original catalana. Vegem-ho.

Si cerquem al DRAE, guijarro remet a guija, que és ‘1. f. Piedra lisa y pequeña que se encuentra en las orillas y cauces de los ríos y arroyos.’

Si ara anem al DCVB i cerquem el mot guixa hi veurem l’equivalència: ‘2. ant. Pedra llisa, palet de riera; cast. guija, guijarro. Portau-lo a alguna aygua corrent si fer se pot hon hi haja guixes e no fanch, Anim. caçar 88.’ (L’exemple que ofereix el Diccionari és perfrctament coherent pel que fa a la cronologia: ‘Llibre d'animals de caçar. Codi Ms. de la Biblioteca Universitària de València, de la 1.a meitat del segle XVI’.) És mot emparentat amb l’occità gueicha i un augmentatiu és guixarra (=guijarro). I ens resta per donar la definició de palet: ‘1. Pedra rodonenca i llisa, que se troba generalment a les platges, als rius i als arenys’[DCVB].

És a dir, estem davant d’una duplicació de mots amb el mateix significat. El primer guixarres (o guixarrons); i el segon format per metàtesi i contaminació amb pèl i pelar, degut a la fonètica, com apareix per exemple als Sermons de Sant Vicent Ferrer (1410) “E per ço, contemplant, studiant diligentment, axí com les dones quan se pinten e s'affayten, ací hun palet, etc.”, [CIVAL]. Això és: de palets a pelats per malaptesa del torsimany. L’original, probablement diria una cosa semblant a: “dues esportes de guixarres [o] palets que el llangardaix menja per passatemps i els digesta”.

+ “Ay en muchas partes escurpiones veninosos en la tierra firme” [fol XXXIII v.].

De forma aclaparadora, la grafia més habitual en castellà, des de temps remots, és “escorpión/es”. Només de tant en tant apareix algun “escurpión/es”, sovint en contextos on cal sospitar influència catalanoaragonesa: el Macer, Ferrer Sayol, Johan Ferrandes d’Heredia o la traducció del Fiore di virtù inclosa al Cançoner de Joan Ferrandis d'Íxer farcit de catalanismes i aragonesismes[40]. Si agafem aquesta darrera obra del cançoner, llegim: “que asy le aconteçe como al alacran o escurpio[n], qel qual con la boca lepa [sic] e con la cola envenina”. El passatge és prou eloqüent, “escurpio” mostra el rastre del català en la terminació i en la ‘u’ intervocàlica contaminada per “escurçó”. Però encara tenim l’efecte idèntic sobre “envenina”, ara per contaminació d’“enverina”.

A banda de la forma habitual catalana escorpí, trobem emprada sovint la forma escurpí, per exemple al Terç llibre del Crestià (1384) de Francesc Eiximenis: “per raó d'açò deu tantost fugir axí com si l'escurpí lo volia mordre”. O al Libre de les medicines particulars (s. XIV), on també apareix la forma escurpio: “e val contra lo verí de l’escurpí[41]. Que és la mateixa grafia de la Història del cavaller Tuglat al manuscrit de Sant Cugat del Vallès, que Bofarull datà cap a finals del s. XIV[42]: “ho fayan calapets, e serpens, e escurpins, e uibres, e altres males cuques e afaram” [fol. 119v.]. O del Macer: llibre de les herbes i les seues virtuts 40 [MS. n. 216, f. xxxxviiij, b. Bib. Univ. València], datable ca. 1408-1409[43]: “que t pusca noure mors de serp ni d escurpi, ni de simia o bogiot...” [IEC Faraudo]. O del Curial e Güelfa (1442): “La sua casa és en lo signe de Leó; dejús d’ell és lo signe de Escurpí e de Àries, e regna en lo signe d’Escurpí” [CIVAL], etc.

+ “la causa es que como la tierra se va desabahando y tratándose de los christianos y cortándose muchos árboles y montes y con el álito delas vacas y yeguas y ganados, assí pareçe que visible y palpablemente se va desenconando y desumedeçiendose y cada dia es más sana y apazible.” [fol. XXXIIII, v.]

Realment impresionant, aquest catalanisme que trasllueix sota l’intent maldestre de fer un calc del català (d)esbafant, as partir del lexema baf. El text parla de la minva d’humitat i, consegüentment, de gripaus i de l’augment de la salubritat. En castellà no existeix ni bahar, ni abahar, ni embahar, ni les possibles variants. La ‘y’ que he remarcat estime que havia de correspondre a un pronom feble.

+ “y de lindo sabor templado con un agro suave y apazible” [fol. XXXIIII, r.]

Ensopeguem amb un altre catalanisme cridaner. Óbviament s’està referint al nom que determina la qualitat o la sensació d’acidesa, que en castellà dona agrura o acidez. En català agror, que precedida d’un article femení en el passat es contreia: “amb un· agror suau i plàcida”, que en certes pronúncies fa desaparéixer la erra final i tal vegada es traslladà a l’escriptura: “amb un· agro suau i plàcida”.

+ “hazen los indios telas muy buenas y xarcias” [fol. XXXV, r.]

Tot i que el DRAE no ofereix les formes antigues exarcia i xarcia, sinó que defineix només la més moderna jarcia, als corpus són aquelles les que trobarem. El CNDHE ens dona aquesta informació quan cerquem el lema jarcia (l’ordene cronològicament):

  1. Jaime I ordena la leuda de Tortosa (1252): “Exarcia obrada de canem”.
  2. Proyecto de matrimonio de Doña Leonor, hermana de Alfonso XI, con el infante Don Pedro de Aragón. A Don Juan Manuel (1325): “A les II galees que nos demandades con su exarcia plazenos de uos las dar”.
  3. Enric d’Aragó, marquès de Villena, Traducción y glosas de la Eneida (1434): “e remos e xarçias que avían perdido”.
  4. Juan de Dueñas, poema dins el Cançoner de Stúñiga (1460-1463 cort d’Alfons d’Aragó): “las entenas de muy sana fusta nueva, syn corteza; las xarcias de firmeza”; “et la fusta descosida, la xarcia toda rompida, las entenas espargidas”. Només faré uns comentaris, transcrits del web de la RAH espanyola: “No existe constancia documental de la fecha ni del lugar de nacimiento de Juan de Dueñas, y durante mucho tiempo se ha dado un debate entre los investigadores que lo consideran de origen aragonés [sic] y los que niegan ese extremo (...) su trayectoria aparece relacionada con las Cortes de Aragón y de Navarra, y existe constancia de que este cambio de bando político se había producido ya en 1429 (...) aunque es sólo posible que Dueñas interviniera en la famosa batalla de Ponza, acaecida el 5 de agosto de 1435, se tiene en cambio constancia de que participó en el asedio de la ciudad de Nápoles en 1437, ocasión en la que fue hecho prisionero y encarcelado en la torre de San Vicente, siendo durante este cautiverio cuando compuso su famosa Nao de Amor. Muy pronto recuperó la libertad, y se vuelve a encontrar a Dueñas con el cargo de uxer d’armes, de nuevo al servicio de Alfonso V el Magnánimo. En Italia, además de destacarse como soldado, Dueñas cultivó los círculos literarios cortesanos, en los que brillaban figuras como Lorenzo Valla y El Panormitano. De entonces data su amistad con otro autor incluido en el Cancionero de Estúñiga, Fernando de Guevara”[44].
  5. Gutierre Díaz de Games, El Victorial (tot i que l’obra es data en 1431 el manuscrit on apareix és de finals del XV o principis del XVI [CNDHE]): “e truenos, e xarçia, e velas”. Per cert, Rafael Beltrán[45] ha mostrat algunes convergències curioses entre aquesta obra i el Curial i Güelfa. Jo hi hafegiré una altra que ell no esmenta. El protagonista, Pero Niño, (suposadament un personatge de carn i ossos criat a la cort del príncep Enric, futur Enric III de Castella) té com a preceptor Ruy López d’Àvalos, el noble desterrat per recolzar l’infant de Catalunya-Aragó, futur Joan II. Com és sabut, el d’Àvalos acabarà els seus dies a València on li naixerà un fill, Enyego d’Àvalos, l’autor del Curial e Gëlfa segons defensa Abel Soler[46].
  6. Vida de San Isidoro (1444) d’Alfonso Martínez de Toledo, conegut com “Arxiprest de Talavera” (el testimoni, però, és del segle XVI): “Escrivió de las naves y xarçias dellas”. Per cert, és sabut que aquest autor passà diverses temporades a l’Aragó, a Catalunya i al Regne de València, i que la seua obra va ben assortida de catalanismes lèxics i sintàctics, com ha remarcat, per exemple, Eberenz  (1993)[47].
  7. Carta de la reina Isabel la Catòlica al duc de Medina Sidònia (1477): “e con todas las galeas e xarçias e artellerías e armas e pertrehos e bastimentos”. Curiosament, en aquesta carta, com en d’altres d’aquell mateix any i de l’anterior, la reina Isabel s’autoanomena “Reina de Portogal”. Endemés, registra la carta “Iohan de Vrría, chançeller” que en altres cartes apareix grafiat com “Vrrea”. Cal recordar que un altre Urrea, en aquest cas l’arquebisbe de Tarragona Pero Ximénez de Urrea i de Bardaixí, fou canceller de la corona catalanoaragonesa entre 1454 i 1480, per tant en aquella data (1477) ell servia Joan II el Sense Fe. [CORDE, pàg. 63]
  8. Una altra carta, semblant a l’anterior i sembrada de catalanismes, de l’any 1479 Carta sobre lo de los francos de las atarazanas y alcázares (Tumbo de los Reyes Católicos del concejo de Sevilla): “las dichas galeas e las velas e xarçias e armas e petrechos e los mis almazenes”.
  9. Una altra misiva de la Cancelleria catalanoaragonesa, de 1489, Fernand ordena al conde de Trivento sobre el asunto del documen to anterior: “Spectable conde. Sabido hauemos que haueys prendido a Perot Valls, con su carauela, e con toda la gente y exarcia.”. Aleshores era comte de Trivento Galceran de Requesens i Joan de Soler. Hi ha una altra carta sobre el mateix afer, enviada al lloctinent de Catalunya el mateix any on torna a aparéixer “exarcia”.
  10. Una altra carta de la Cancelleria del rei Ferran de l’any 1495.
  11. En 1490 i 1495 a les obres lexicogràfiques d’Alfonso de Palencia i d’Antonio de Nebrixa.
  12. Per primer cop apareix amb la forma jarcias, i ho fa precisament a La Celestina, a l’edició saragossana de 1507.
  13. Surt a l’obra anònima (també anònima!) Diálogo entre el Viejo, el Amor y la Mujer hermosa descoberta i publicada l’any 1886 per Alfonso Miola (el manuscrit del XVI) i considerada una font de La Celestina. El manuscrit, segons informa el mateix Miola, va pertànyer al marquès d’Esterlich (no especifica quin, probablement Romualdo) i passà després a la Biblioteca Nacional de Nàpols. Els Esterlich hom els fa d’origen austríac, però no m’estic de recordar que tenim el cognom ben assentat als estats catalans (Ster-lich / Estel – rich).

Els següents de la llista són els habituals escriptors d´Índies, suspectes com anem veient de catalanitat. Fins ací, però, es veu clarament un cop més la tendència lingüística, la que podríem anomenar persistent força de Coriolis del català.

+ “que es vna cosa a manera de almagre” [fol. XXXIX v.].

La circulació del mot “almagre” és restringidíssima abans del segle XVI i de GFO, el CNDHE només registra quatre ocurrències. La forma habitual en aquesta llengua era almagra. Per contra l’ús dels mots almangra i les variants mangra, almànguena, almàngara, mànguina o almànguina, estava força estesa.

+ “Ay vna fruta que se llama piñas que nasce en vnas plantas como cardos o manera de çauiras de muchas pencas, pero más delgada que las de la çauira” [fol. XLII r.].

Lògicament el referent és acèver/asèver/sèver: ‘Planta del gènere Aloe, especialment del Aloe succotrina Lam.’ [DCVB]. En castellà és acíbar, tot i que a Col., Cuba, Ec., Hond., Méx., Nic., Perú, R. Dom. y Ven., més semblant, “zábila/zabila” (diu el DRAE: ‘Del ár. hisp. ṣabíra, y este del ár. clás. ṣibar.), forma amb què apareix, per exemple, al pare Casaus de manera primerenca, però també a GFO en la Historia. En qualsevol cas, l’ús és minvadíssim i mor a començament del XVII.

Si mirem de fer una restitució de l’original català, seria quelcom semblant a: “Hi ha una fruita que es diuen pinyes que naix en unes plantes com cards o manera de ceuers de moltes penques, però més prima que les del ceuer”. La grafia emprada és ben probable, així la trobem al manuscrit del Llibre de les dones d’Eiximenis, obra del copista Bartomeu Sorell, realitzat a partir de l’any 1438: «De la propietat del Ceuer (fi de rúbrica). Seuer es calt e sech con es bagut...»[48]. I de ceuers, çauiras, tot passant per l’àrab per mirar de fer un castellanisme.

+ “y les abre mucho el apetite a los que tienen hastío” [fol. XLII r.]

És ben curiós que GFO empre aquesta forma quan des del segle XIII apareix documentada de forma normal i massivament la forma “apetito”.

+ “no deue tener todo hombre seguridad, porque a algunas personas” [fol. XLII r./ bis]

Aquesta forma de pronom indefinit mostra traces de catalanitat i, vist el què hem vist fins ara, la probabilitat augmenta significativament.

+ “el dicho razimo tarda vn año en lleuar o hazer esta fruta” [fol. XLIII v.]

Per bé que el DRAE porta el significat corresponent: ‘llevar. 3. tr. Dicho de un terreno o de una planta: Producir fruto.’, en castellà de vegades es produeix una confusió i indeterminació entre “dur, portar” (‘Tener, estar provisto de algo’, DRAE) i “produir, moure”, sobre el mateix verb llevar. En el cas del Sumario és clar que es tracta de ‘produir’. [‘5. tr. Produir (fruit); cast. llevar, producir. «Aquesta figuera encara no ha llevat mai» (Empordà, Gir., Tarr.). «Les oliveres enguany han llevat moltes olives». Alcuns arbres qui no leven fruit de gran temps després que són plantats, Llull Cont. 107, 13. La un pomer leuaua tots anys moltes fulles e moltes flors, Llull Felix, pt. v, c. 2. Conué que les gents aren e cauen et traguen mal per ço que la terra leu los fruyts, Llull Cavall. 8 vo. Garrofers borts... los que empeltarà cascú sia tengut sporgar e conrear tro que leven garrofes, doc. a. 1405 (BSCC, xiii, 36). Quan els ceps començaren a llevar de fort i de ferm, Pous Empord. 9. Tota semença lleva, Salvà Ret. 123.’ (DCVB)].

El sinònim acostuma ser un símptoma com que el traductor vol estar-ne segur, que el primer mot l’entendrà tothom, perquè de fet és un mot rar o desconegut, propi d’una altra llengua. La prova està que gairebé sempre és el primer terme el que presenta dificultats, el que acusa catalanisme.

+ “que es cosa para no se creer sin verlo: són vmidíssimos”  [fol. XLIII v.]

En temps de GFO la forma habitual de l’adjectiu en la forma simple era húmedo/humedo. La forma húmido/humido començava a ser menys emprada.

 

vmidíssimo

Ø

vmidíssimos

Ø amb excepció del Sumario. L’únic autor.

vmidissimo

Ø

vmidissimos

Ø

vmidísimo

Ø

vmidísimos

Ø

vmidisimo

Ø

vmidisimos

Ø

umidíssimo

Ø

umidíssimos

  1. GFO, Sumario (1526): “Son umidíssimos e quando alguna vez los quieren arrancar” L’únic autor.

umidissimo

Ø

umidissimos

Ø

umidísimo

Ø

umidísimos

Ø

umidisimo

Ø

umidisimos

Ø

humidíssimo

  1. Juan de Cárdenas, Primera parte de los problemas y secretos maravillosos de las Indias (1591). L’únic autor.

humidíssimos

  1. Miguel de Urrea, Traducción de la Arquitectura de Marco Vitruvio Pollión (1582).*
  2. Juan de Cárdenas, Primera parte de los problemas y secretos maravillosos de las Indias (1591).
  3. Juan Jerez, Razón de Corte (entre 1605-1621)

humidissimo

Ø

humidissimos

Ø

humidísimo

  1. GFO, Historia (1535-1557)
  2. Juan Huarte de San Juan, Examen de ingenios para las ciencias (1575-1588)
  3. Juan de Pineda, Diálogos familiares de la agricultura cristiana (1589)

humidísimos

  1. Bartomeu Casaus, Historia de las Indias (1527-1561)
  2. GFO, Historia (1535-1557)
  3. Juan de Pineda, Diálogos familiares de la agricultura cristiana (1589)

humidisimo

Ø

humidisimos

Ø

8

* Vegem què ens diu Aurora Miró al voltant de Miguel de Urrea al web de la Biblioteca Virtual de la Filología Española (BVFE)[49]: “Poco sabemos de la vida de Miguel de Urrea, nacido hacia 1520, natural de Fuentes de la Alcarria (pedanía de Brihuega, Guadalajara), lo cual no quiere decir que viniera al mundo en esta población [sic]. Siempre se ha dicho de él que fue un modesto ensamblador y arquitecto, activo en las provincias de Madrid y Guadalajara entre 1539 y 1564. Debió morir entre 1565 y 1568”. Deixat això de banda és ben conegut que la casa Urrea sorgeix de l’Aragó i tingué des de temps reculats forta implantació a València.

També he cercat les variants amb ‘t’ i els femenins amb ‘a’= “humitísimo”; “humitísima”, etc [Ø]

Amb la variant amb ‘e’ tan sols trobe humedísima i el primer usuari és GFO a la Historia.

Resta ben palés que és una forma sense vitalitat en castellà i que els primers usuaris són GFO i el pare Casaus o Cases.

+ “han arrincado muchos destos plátanos” [fol. XLIII v.]

Arrincar (i derivats) és una raresa lèxica que sembla no anar més enllà, temporalment parlant, de GFO, incloent-hi la Historia General y Natural de las Indias. Apareixen uns pocs casos en tota la escriptura recollida als corpus (incloent-hi Enric d’Aragó i Johan Ferrandes d’Heredia), però de forma aclaparadora la forma usual és arrancar. Sembla com si hi hagués una reproducció del doblet català arrencar/arrancar.

+ “mijores y de mejor sabor en aquellas partes que en aquestas” [fol. XLIII v.]

GFO va usar diverses vegades aquesta forma (Sumario, Historia, Batallas y quinquagenas), una forma per la que sentia devoció el censor de Santa Teresa de Jesús, la Cardona. Vegeu que costat per costat de “mijores” hi ha “mejor”, com si no sabés amb quina carta quedar-se.

+ “tienen vnas coronillas como las níspolas y dedentro son muy coloradas” [fol. XLIII v.]

Observem-ne els usuaris reportats pels corpus castellans:

  1. Ferrer Sayol, traducció del Libro de Palladio (1380). Ja hem assenyalat adés que “fou un membre de la Cancelleria Reial durant l'època del rei Pere III el Cerimoniós. Es casà amb la mare de Bernat Metge, Agnès, quan aquest encara era petit” (Viquipèdia), a més d’allò que remarcava Pascual[50]: “ingente número de catalanismos presentes en la traducción al castellano del De re rustica de Palladio, atribuida a Ferrer Saiol”.
  2. Fra Vicente de Burgos, Traducción de El Libro de Propietatibus Rerum de Bartolomé Anglicus (1494). Sobre el pòsit català i aragonès d’aquesta obra vegeu abans.
  3. GFO, Sumario (1526) i Historia (1535-1557).
  4. López de Gómara, La primera parte de la Historia natural de las Indias (1554). Ja n’hem parlat també, sobre aquesta obra que Duverger atribueix a Ferran Cortés.

En català presenta les formes níspola, nyespro, nyespra, nyespla, nispro, així com niespla en zones castellanoparlants.

+ “assí como ay muchas aguas siempre andan con çarahuelles arremangados” [fol. XLIIII v.]

Aturem-nos a registrar-ne les aparicions als corpus castellans:

  1. Anton de Montoro, anomenat el Ropero cordobés, en una poesia datada cap a 1445 dins del Cancionero de obras de burlas provocantes a risa. Sobre aquest autor caldria fer un bon estudi lèxic. No solament és el primer registre que dona el CNDHE sinó que al mateix passatge introdueix “bonete”, mot que és registrat per segon cop ací en castellà:  “Serenísimo señór, / que los estados sentís, / capa, sayo y jubón, / cuestan mil maravedís: / zarahuelles, borzeguís, / bonete, cuesta dozientos, / gran señór, no son dos cuentos: / por eso, ved que dezís”.
  2. A la Profecia sarcàstica (ca. 1460) d’Evangelista de Cotrona/Crotona. N’hem fet algun comentari anteriorment.
  3. A Universal vocabulario en latín y en romance (1490) d’Alfonso de Palencia.
  4. A les Cartes de relació (1519-1526) de Ferran Cortés.
  5. Al Sumario (1526) de GFO.
  6. A la Historia (1535-1557) de GFO.

Joan Corominas[51] no apunta cap precedència del català respecte al castellà o a l’inrevés, sinó que descriu aproximadament una formació parel·lela. Tampoc defineix els àmbits geogràfics castellà i aragonès (si descompetm les muntanyes d’Almeria), però sí el català: “País Valencià, Balears, comarca de l’Ebre i Garrigues”. Esmenta una dada americana interessant: “Góngora Marmolejo (1575) diu que els indis de Xile «van vestits amb unes samarretes sense mànegues i alguns porten zaragüeles»”, i encara sobre aquest mateix tema: “Del castellà passà a l’araucà charauilla, que d’ací tornà en la mateixa forma al castellà de xile”. Per què del castellà i no del català és una pregunta que el mestre filòleg no es feu, però que cal fer-se. Més si tenim en compte l’estrany viatge ‒si no absurd‒ del mot: castellà-araucà-castellà, tot rebutjant la forma original suposadament castellana i adoptant finalment l’araucana, la del colonitzat.

La doctoranda Vivancos (2013: 138 i 165)[52] en base a diferents fonts lexicogràfiques situa el mot saragüells/zaragüelles en el següent àmbit geogràfic: València, Múrcia, l’Aragó i l’orient andalús (v. gr. Sierra de Segura a Xaén i Almeria oriental). I pel que fa a l’origen del vocable advera que “el mot zaragüelles és un orientalisme de filiació catalanoaragonesa, perquè és una veu típica de l’Aragó i de València que reapareix a l’Andalucia murciana.”

Per la seua banda, Nicolau Guillém[53] dona algunes especificacions importants al seu bloc que ens podem fer llum. Tot parlant de les especifitats d’Almeria, esmenta les paraules del viatger decimonònic Francisco Parcerisa, qui posa com a exemple de comparació la veïna Màlaga “de la que se distingue hasta en el habla y en el traje de sus habitantes, vestidos de anchos zaragüelles y chalecos de seda labrados como los que se usan en los reinos de Murcia y Valencia”. És a dir, a Màlaga no vesteixen saragüells, però a Almeria sí. Informació que es correspon exactament amb la que hem donat fins ací. Només a l’Andalucia més oriental se n’ha fet ús. Per tant, l’aparició a Còrdova al segle XIV sembla una mentida, una contrafacció o una desubicació censora.

Tot parlant d’Andalusia, diu l’estudiós del vestit Francisco de Sousa (2007: 288)[54]: “Les influències en la zona són de diversa naturalesa. En l’àrea oriental presenta trets berbers en el vestit, com ara els saragüells, usats al camp.” En donar la descripció de la peça diu: “Saragüells. Calçons molt amples i acampanats que apareixen en el vestuari espanyol des de l’Edat Mitjana, amb presència en la indumentària popular de certes zones, com són Llevant, illes Balears o àrees d’Andalucia”. I tot just hem vista que aquestes àrees són a l’orient d’Andalucia, no pas a Còrdova. I encara Ana Martín (2014)[55] confirma aquesta mateixa geografia: “Alguns dels vestits que ens han deixat com a herència el poble àrab són els mocadors nuats al cap, les espardenyes, l’ús de la manta a Andalucia i Múrcia i els saragüells de llevant”.

Si ara recapitulem, ens adonarem que els territoris esmentats on l’ús dels saragüells ha estat ben determinat, dibuixa gairebé exactament els territoris de Xarq al-Àndalus.

+ “avn que se mude hombre dos o tres o más camisas al dia” [fol. XLIIII r.]

És prou eloqüent aquest sintagma perquè ajunta el pronom indefinit “hombre” equivalent al català hom, i la combinació “mudar camisa”. He fet una cerca al CNDHE dels lemes combinats mudar + camisa en posició davantera o darrera indiferentment i amb l’interval màxim que permet l’aplicació de 5 mots. Aquest n’és el resultat ordenat cronològicament:

  1. Traducció castellana del Tirant lo Blanch (1511).
  2. Traducció al castellà Instrucción de la mujer cristiana de Lluís Vives, a càrrec de Juan Justiniano, home de biografia esquiva però que sabem del cert que residí a València, a la cort de Ferran d’Aragó i Germana de Foix.
  3. GFO al Sumario (1526).
  4. GFO a la Historia (1535-1557).

+ “plasmas d’esmeraldas y corniolas y jaspes” [fol. XLIIIIr.].

Els corpus només registren tres autors/documents al llarg dels temps:

  1. GFO al Sumario (1526) i a la Historia (1535-1557).
  2. Manuel Denis, el pintor suposadamnt portuguès, a la traducció que feu “De la pintura antigua” de Francisco de Holanda (1563).
  3. Inventarios Reales. Bienes muebles que pertenecieron a Felipe II (ca. 1600), document anònim. Per cert, al mateix document apareixen rareses com ara “pomita”, “pinjante/s”, “licisco” (hàpax), etc.

En català trobem emprada la paraula abans i tot apunta que GFO tenia prou coneixement, solidíssim, vernacle, d’aquest llengua. Corniola: ‘Pedra ònix; cast. cornerina. Una scatuleta ab les cornioles, doc. a. 1493 (Archivo, vii, 116).’ [DCVB].

“Item, una escatula de ambre ab un bell troç de oricorn, medalles, anells, cornioles y moltes altres gentilees de diverses maneres, Inventari dels béns de Joan de Borja, duc de Gandia (s. XV) Arx. Catedral de València, sign. 64: 24.” [IEC Faraudo]. Com que el duc morí el 14 de juny de l’any 1497, suposem que l’inventari ha de ser un xic posterior.

+ “la mayor parte deste oro labrado que los indios tienen es encobrado” [fol. XLV r.]

Si no vaig errat, GFO és el primer i únic autor documentat als corpus (fins al s.XX) amb aquest significat: ‘Semblant al coure; de color de coure’, forma que apareix a un dels Sermons de Sant Vicent: “Al cap de tants de anys, lo argent estava brut y encourat, (ap. Aguiló Dicc.)” [DCVB]. Aquest deteriorament s’ha traslladat en català a altres sectors, com mostra l’expressió: “arròs encourat [podrit en el camp]”[56]. I encara hi ha la dita “Arròs encourat, any de moliner”.

+ “La otra manera de labrar mina en río o arroyo de agua se haze de otra manera y es que echando el agua de su curso en medio de la madre después que está en seco y la han xamurado (que en la lengua de los que son mineros quiere dezir agotado porque xamurar es agotar) hallan oro” [fol. XLVI v.]

Com a esdeveniment excepcional, el DRAE reconeix que  xamurar és el mateix que jamurar i dona com a ètim: ‘Del cat. eixamorar «secar».’ Vegem-ne ara els usuaris documentats cronològicament enllistats:

  1. Document anònim escrit a Puerto Rico, Instrucción a los padres de la Orden de San Jerónimo (1517), però segons sembla redactat a instància del pare Casaus i Eiximén de Cisneros: “Yten, que generalmente avemos visto quel mayor trabajo que los yndios tienen es en las minas. Es en tres cosas: en xamurar y de rrecoperar y rrebolver grandes piedras”. La llengua original del document (o de l’escrivà) la podem intuir a través del seu lèxic: “y asy mismo vnos garagüelles delgados, y vnos calçones de cañamazo para el dicho trabajo”. Òbviament, garagüelles és la forma en què el transcriptor ha reduït el català saragüells, mot català d’origen aràbic com acabem de veure fa un instant.
  2. GFO al Sumario (1526) i la Historia (1535-1557). En aquesta darrera obra pràcticament repeteix mot per mot la lliçó del Sumario.
  3. Juan de Castellanos a l’obra Elegías de varones ilustres de Indias (1589) [CNDHE].

I això és tot. No solament el catalanisme és indiscutible, un tret lingüístic que sumat a tots els que hem vist fins ara (i altres que poden passar per dubtosos i no he volgut abordar de moment), fa que de manera obligada haguem de reconsiderar la veritable llengua i nació del conegut com GFO. No és solament això, dic, sinó que hi traspua, al passatge, la veritable nació dels qui eren a Amèrica als primers temps. O si més no de la major part. Altrament, per què hauria de dir que xamurar és dit en “la llengua dels que són miners”? Si els miners d’aquella part feien servir el català, cal que ens demanem per què diuen les cròniques que s’anomenava “Castilla del oro”. Si el funcionari que hi feia de veedor de les mines, és a dir GFO, ja estem veient que era catala, ens hem de demanar per què diuen les cròniques que aquella part del Nou Món s’anomenava “Castilla del oro”. Tot plegat no trau ficaci. Però respon fil per randa a una titànica manipulació de la història.

Les variants del mot català són: aixamorar, eixamorar, eixumorar. ‘1. refl. Perdre una cosa part del líquid que conté, començar a assecar-se’ [DCVB] / ‘1. v. tr. i pron. Eliminar parcialment la humitat (d'alguna cosa). Deixa que el sol eixamore els llençols. La terra s'eixamorarà en pocs dies.’ [Diccionari de l’AVL].

+ “ay Moxarras, Diahacas, Xureles, Dahaos, Rayas, Salmonados (...) Palometas y Azedías y pargos y Liças y pulpos y Doradas y sáualos muy grandes y Lagostas y Xaybas y ostias” [fol. XLVII v.].

Ara pararem esment a algunes d’aquestes espècies de peixos:

Moxarras = Consignat com a castellà podem trobar el nom d’aquesta espècie amb dues grafies: moxarra/mojarra. Per tant, cal fer la recerca amb totes dues:

MOXARRA:

  1. GFO al Sumario (1526).
  2. Bartomeu Casaus a la Historia de las Indias (1527-1561): “moxarras de las de Castilla” [sic].
  3. Ruy Díaz de Isla a Tratado llamado Fruto de todos los autos contra el mal serpentino (1542). L’ús que en fa aquesta autor podria explicar-se per la seua estada a Barcelona com a metge. Al llibre diu que és baeçà, però sabem que l’any del retorn del primer viatge de Colom (1493) era a Barcelona, on exercia. Després passà a Portugal com a metge dels reis d’aquell país[57].
  4. Francisco Cervantes de Salazar a la Crónica de la Nueva España (1560).

Com es pot veure, totes les aparicions (i no n’hi ha més) són d’ambit americà. També les següents.

MOJARRA:

  1. Bartomeu Casaus a Apologética historia sumaria (1527).
  2. GFO a la Historia (1535-1557).
  3. Diego de Landa a Los mayas de Yucatán (1579). Aquest és llibre plenament americà, publicat a Mèxic.

Pràcticament tota la resta d’aparicions pertanyen a terres americanes, la qual cosa vol dir que el catalanisme s’hi va integrar arreu (Mèxic, Equador, Paraguai, Guatemala, Veneçuela, l’Argentina, etc.). Perquè no hi ha dubte que és un catalanisme a partir de ‘MOIXARRA f. Peix de l'espècie Chrysophris aurata, de forma ovalada, mollut, cap gros, molt espinós a l'esquena (Tortosa i Goles de l'Ebre); cast. orada.’ [DCVB].

Xureles = En castellà escrit d’habitud com “jurel(es)”.

  1. Joan d’Avinyó a Sevillana medicina de Juan de Aviñón (1545) = “jureles”. Aquesta referència ocupa (impropiament) el primer lloc cronològic perquè els corpus castellans acostumen a datar l’obra en 1381. Tanmateix, el mot apareix en un llibre imprés el 1545 a Sevilla i per tant és en aquesta data on cal situar-lo. Per més que al text del llibre es diga “Sevillana medicina, que trata el modo conservativo y curativo de los que habitan en la muy insigne ciudad de Sevilla, escrito 1381”, no podem endarrerir la presència del mot (i del text sencer) a aqueixa data, mentre no hi haja cap manuscrit fefaentment comprovat i científicament datat. A més, el nom de l’autor ens orienta la brúixola. La Sociedad de Bibliófilos Andaluces tornà a publicar l’obra el 1885, i Lasso de la Vega ens diu al Pròleg (1885: VI)[58]: “Por las escasas noticias biográficas que de Juan de Aviñon poseemos, y cuyos datos contradictorios no entramos á examinar, convencidos de la inutilidad de esta empresa, ya sin fruto intentada por nosotros, sábese tan sólo á ciencia cierta que desde Aviñon trasladóse á Sevilla en compañía del Arzobispo de esta diócesis D. Pedro Barroso, de quien fué médico, sin que pueda indicarse si vivió en esta población hasta su muerte ó si salió de ella dirigiéndose á su patria ó á otro punto”. Exacte, un jueu occità que abans de convertir-se es deia Moses ben Samuel Roquemaure[59] i que hi devia escriure quelcom semblant a saurèl: ‘mena de peis (Caramas tracharus)’ [CANTALAUSA, 2006]. “Caramas” ha de ser una errada perquè no existeix cap tipus de sorell amb aquest nom científic, però sí tracharus, que l’identifica plenament. I això explica l’aparició exògena a aquesta obra del segle XVI.
  2. GFO al Sumario (1526) = “xureles”.
  3. Bartomeu Casaus a Aplogética historia sumaria (1527) = “xureles”.
  4. GFO a la Historia (1535-1557) = “jureles”.
  5. Bartomeu Casaus a la Historia de las Indias (1527-1561) = “xureles”.
  6. L’anònim Descripción de la villa de Tampico, sacada de las relaciones hechas por Pedro Martínez, capitán y alcalde mayor en aquella provincia (1605-1610). Document americà (Mèxic) com la major part dels que vindran després. Igual que en el cas anterior, el catalanisme s’ha escampat i integrat plenament a terres americanes.

Naturalment, el nom del peix que ha suscitat la catalanada és: ‘SORELL m. || 1. a) Peix blau de l'espècie Trachurus trachurus, llarguer, amb una serra d'espines a cada costat de la cua (or., val., bal.); cast. saurel, jurel, chicharro’ [DCVB].

Raya i Rayas

  1. Enric d’Aragó (marquès de Villena) a Arte cisoria (1423): “anguillas, asnos, raya, xibia, pulpo, atunes”. El passatge, entre molts altres d’aquesta obra, ens ensenya fins a quin punt ha estat deturpada. La “xibia” probablement respon a la sírvia/círvia o, menys probablement a xípia/sípia i, d’altra banda, en castellà no existeix cap peix anomenat “asno”, que no és sinó un intent barroer de traslladar els diferents ase del català: ‘a) Peix de la família dels aterínids: Atherina Boyeri Riss. (Tarr.). Té les dents molt petites, la boca ampla fins als ulls, la primera aleta dorsal curta i separada de la segona, i una faixa blanca longitudinal a cada costat.—b) Peix de la família dels tríglids: Trigla lyra L. (Men.); cast. gallina de mar, cabra de mar. (Per la descripció, V. garneu).—c) Peix de la família dels tríglids: Peristedion cataphractum (Men.); cast. armado. (V. armat, I, || 3).—d) imatge  Crustaci molt petit, del grup dels isòpodes: és la Limnoria terebrans Leach. (Men.). Té devers tres mm. de llargària; se troba entre les algues i en general a la vorera de la mar, i rosega les fustes.—e) Ase mossegaire: peix de la família dels blènnids: Blennius ocellaris L. (Barc.); cast. torillo. (Per la descripció, V. rabosa)’ [DCVB].
  2. Antonio de Nebrixa  al Vocabulario español-latino (1495): “Raia pescado delos llanos. raia .ae”.
  3. 3. GFO a la Historia (1535-1557): “e vido una raya o manta, e tiróle el harpón”.
  4. Joan d’Avinyó a Sevillana medicina (1545) [ca. 1381] “Caçon y Pulpo y Raya”.
  5. Bernabé Cobo a Historia del Nuevo Mundo (1653) “De los Calamares, Raya, Chucho, Roncador”.

D’aquesta llista deduesc que el mot no ha tingut gens de circulació en castellà, que hi penetrà a través d’un autor catalanitzat (si no català directament) com Enric d’Aragó en una obra traslladada sense cap dubte d’un original català; que en fa ús un occità com Joan d’Avinyó; que reapareix al nostre GFO, cosa estranya si fos castellà però ben normal si fos català. Sobre Bernabé Cobo, autor indià i atesa la seua proclivitat als catalanismes, s’obri un interrogant que convida a perquirir-lo. En aquest sentit l’amic Pep Mayolas[60] ha proposat una possible identificació Cobo(s)-Colom, que a més ens porta al Retrat de la Loçana andalusa, com veurem en un altre moment.

No cal dir que s’estava traduint això: ‘RAJADA f. || 1. Peix de diferents espècies del gènere Raia, caracteritzat per la forma plana i ròmbica del seu cos, amb coa distinta d'aquest i amb les aletes ventrals dividides cadascuna en dues per una profunda escotadura; cast. raya. Amfós o salmó que fa pus bell nomenar que... rajada ni polp, Llull Cont. 359, 21. La liura carnicera de la mussola, e de la rejada, e del escat, doc. a. 1370 (BABL, xii, 147).a) Rajada vera: nom que es dóna principalment a l'espècie Raia clavata, de pell llisa grisenca amb taques més fosques.—b) Rajada vestideta (Barc.) o Rajada boca de rosa (Mall.): l'espècie Raia miraletus. Sembla que a Menorca es diu rajada boca de rosa l'espècie Raia punctata.—c) imatge  Rajada peluda: l'espècie Raia radula (Bal.).—d) Rajada de taques: l'espècie Raia quadrimaculata (Barc.). A Mallorca aquesta espècie s'anomena rajada de Sant Pere’ [DCVB].

Salmonados = Com hem fet adés, veiem-ne el recorregut registrat als corpus castellans:

  1. GFO al Sumario (1526) i a la Historia (1535-1557). En aquesta darrera obra, per cert, especifica: “salmonados (no digo salmones)”.
  2. Bernabé Cobo a Historia del Nuevo Mundo (1653): “De los Salmonados, Guavinas, Dihachas, Vermejuelos, Barbos”.

Això és tot. No cal ser molt agosarat per veure-hi les dificultats del traductor per portar al castellà el nom del peix. Si escorcollem els corpus amb la forma “salmonete”, tornen això que, d’altra banda, no ens sobta gota:

  1. Estéfano de Sevilla a Visita y consejo de médicos (ca. 1381).
  2. Enric d’Aragó (el marquès de Villena) a Arte cisoria (1423).
  3. Relació del Segon Viatge de Cristòfor Colom (1493-1494).
  4. Bartomeu Casaus a la Historia de las Indias (1527-1561).
  5. GFO a la Historia (1535-1557).
  6. Ruy Díaz de Isla al Tratado llamado Fruto de todos los autos contra el mal serpentino (1542). Veure abans.

Només una nota discordant, la de la primera referència, aïllada, que al portal PhiloBiblon daten l’any 1381, ajudat que diu un full del text: “En la era del señor de 1381 año ordeno e fago este libro de visitaçione e consilliaçione medicorum”. Tanmateix, sobre aquesta datació Faulhaber, que inspecciónà el manuscrit, fa un apunt: “Cuesta creer que este MS se escribiera en 1381. La letra parece ser una hermosa semigótica redonda libraria de mediados del s. XV; sin embargo, las filigranas apoyan la fecha más temprana.”[61].

Se’m fa prou vistent que hi havia la necessitat de traslladar un mot català, que tant podia ser moll (o moll de roca) com salmonet, atesa la presència d’aquesta darrera forma arreu del territori, tot i no haver-hi registres antics.

Palometa = Mirem-nos els corpus castellans:

  1. GFO al Sumario (1526).
  2. GFO a la Historia (1535-1557).
  3. Estéfano de Sevilla a Visita y consejo de médicos (1545) [ca. 1381]. Veure abans.
  4. Juan de Castellanos a Elegías de varones ilustres de Indias (1589).

Un cop més respon a una tradicció específica, la del català palometa: ‘2. f. ICT. Palomida. / 3. f. ICT. Peix (Trachynotus ovatus) de cos comprimit, que no sol superar els 35 centímetres de llargària, amb el llom de color gris blavós i els costats platejats amb taques negroses allargades.’ [Diccionari AVL] Com que en valencià s’anomena també “palometa” a la “palomida”, pot respondre a Lichia glaucus, Lichia amia o Tynnus pelamys (que en alguns llocs li diuen bacoreta, com ara Guardamar del Segura), sempre amb el diminutiu en “eta” típic del català.

Azedías = Als corpus castellans es reporta emprada a:

  1. Enric d’Aragó (marquès de Villena) a Arte cisoria (1423) per primera vegada (”azedías”).
  2. Antonio de Nebrixa al Vocabulario español-latino (1495).
  3. Licenciado Fores, Tratado útil contra toda pestilencia (1507). Licenciado Fores (o Forés?) L’obra diu haver estat escrita a Sevilla l’any 1481 tot i que publicada a Salamanca el 1507. El cognom Forés/Fores és català i és a tots els territoris.
  4. GFO al Sumario (1526).
  5. ‘Francisco Delicado’ al Retrat de la Loçana (1528).
  6. Juan Justiniano, a la traducció Instrucción de la mujer cristiana (1528) de l’obra de Lluís Vives. Com hem dit, Justiniano  va viure a València a la cort de Ferran de Calàbria i Germana de Foix.
  7. A la traducció del Libro de guisados de Ruperto de Nola (1529), on apareix a la part dedicada a “pelaya y lenguados o acedias”. A l’original català “De palaya fregida” [fol. 51r.] (Edició del Llibre del Coch a càrrec de Veronika Leimbruger, 2012: 118).
  8. GFO a la Historia (1535-1557).

Aquest peix és Dicologlossa cuneata, la palaia o pelaia catalana. L’aspecte de la palaia (o llenguado tasconer) i de la falsa palaia (Citharus Linguatula) és pàl·lid i, de vegades, fins i tot groguenc. I aquest és el camp semàntic en castellà per a acedía: ‘3. f. platija. / 5. f. Amarillez que toman las plantas cuando se acedan.’ [DRAE], que segurament deriva de l’originari ‘Tristeza, angustia, amargura.’, això és de l’humor atrabiliari (bilis negra) o melangiós clàssic. Com és sabut, la bilis o fel “és una substància líquida alcalina groguenca produïda pel fetge”.

Palaies amb el seu color habitual. Hauria estat aquesta coloració la que serviria per trobar-li un equivalent castellà a la palaia, en les diverses obres traduïdes que he reportat a dalt.

Pargo = Enumere, amb aquesta grafia,  l’aparició als corpus castellans. Per cert, també és així com s’anomena el peix a la zona de l’Ebre, segons informa el DCVB: ‘Pargo. Peix de l'espècie Pagrus vulgaris (Goles de l'Ebre)’. També a Griera[62]. Que el diminutiu es resolga en pargolí o pargotí també és força eloqüent:

  1. GFO al Sumario (1526).
  2. GFO a la Historia (1535-1557).
  3. Francisco Cervantes de Salazar a Crónica de la Nueva España (1560).

Hi ha dos autors, Alonso de Chaves i  Hernando de la Torre, que el mateix any (1527) esmenten un indret marítim a les Índies amb el nom de “bajo de los Pargos” que probablement respon al fet d’haver-hi molts pagres o pargos.

Amb el nom de pagre trobem diversa casta de peixos: ‘pagre [páɣɾe] 1. m. ICT. Peix teleosti (Sparus pagrus), de color rogenc, rosat i platejat, de carn molt apreciada. / 2. pagre ratllat m. ICT. Peix teleosti (Pagrus auriga), de cos ovalat i comprimit en els jóvens, que s'allarga en l'estat adult, de color roig, més intens en el cap i el dors, amb quatre o cinc bandes transversals de color roig. / 3. pagre reial m. ICT. Peix teleosti (Pagrus caeruleosticus), de cos ovalat i comprimit, color rosat platejat, amb punts de color blau cel en el dors i els flancs.’ [Diccionari AVL] És documentat ja des del segle XIV: “abundancia de diverses lochs de pex vermell, axi com pagells, e/o pagres e dentols o sarchs o molls grossos”, Història de la cultura valenciana, 1 (any 1333) [CIVAL].

Liças

El DRAE, que tan i tan combatiu es mostra a l’hora de reconéixer catalanismes, hi diu: “lisa. Del cat. llisa. / 1. f. Pez teleósteo fluvial, fisóstomo, parecido a la locha, de cinco a seis centímetros de longitud y de carne insípida, que abunda en los ríos del centro de España. Vegem-ne els registres amb les diverses grafies:

LIÇA(S)

  1. Juan Manuel, Libro del caballero y del escudero (1326) = “asi commo aluures et liças et anguillas”.
  2. Cristòfor Colom, Diari del primer viatge (1492-1493) = “saltó una liça como las de España propria en la barca”.
  3. GFO al Sumario (1526).
  4. Alvar Núñez Cabeza de Vaca, a Los Naufragios (1527-1555).

LISA(S)

  1. Cristòfor Colom, Diari del primer viatge (1492-1493) = “gallos, pámpanos, lisas, corvinas, camarones y vieron sardinas”.
  2. Traducció castellana del Llibre del Coch, anomenada Libro de guisados de Ruperto de Nola (1529) = “Después de bien escamada y bien limpia y lavada la lisa”, etc.
  3. Antonio de Herrero y Tordesillas, dins Historia general de los hechos de los castellanos en las islas y tierra firme. Década primera (1601) = “Tuvo también abundancia de lisas, porque no se podría encarecer la multitud que hay de ellas en aquel puerto.”
  4. Silvestre de Balboa a Espejo de paciencia (1608), obra d’àmbit cubà = “Con mucho jaguará, dajao y lisa,Camarones, viajacas y guabinas”

LISSA(S)

  1. Felipe de Gauna al Libro copiosso y muy verdadero del casamiento y bodas de las magestades del rey de España don Phelipe III (1598) = “iendo cargado de abadechos, merlussas y concrios secos y otros remoxados, y entre todos estos también traía colgando otras suertes de pescados frescos como fueron langostas, lissas y  ‒Página 213‒   llobarros y sardinetas de Calpe y en la cabessa traía esta máscara”. Com és sabut, la boda se celebrà a València. D’un hora lluny, sense necessitat de gaires aclariments, es veu que Felipe de Gauna era valencià i tenia el català com a llengua. Per què costa tant veure-ho a GFO, quan és tan semblant? En realitat, Gauna copia quasi literalment llargs passatges de l’obra d’un altre valencià: Juan Esquerdo[63].

Com cau del seu pes, el catalanisme arrela a terres americanes i té tendència a sorgir en qüestions americanes i culinàries. El peix en català: ‘1. LLISSA o LLÍSSERA f. || 1. Peix acantopterigi de diferents espècies del gènere Mugil; cast. liza, mújol. Liura de liça de mar dos sols, doc. a. 1361 (Hist. Pollensa, I, apènd. xxix). Se ven la liura carnissera de la lissa de mar un sou y vuit diners, doc. a. 1365 (BSAL, vii, 120). En lo gran pagell o lissa ells hi dispensen, Coll. dames 302. Sense'l Regalat no's podrà treure ni una llíssara de l'aygua, Vilanova Obres, ix, 118. a) imatge  Llissa llobarrera (Tarr.): l'espècie Mugil cephalus.—b) Llissa vera (Tarr., Men., Eiv.) o Llissa agut: l'espècie Mugil Chelo.—c) Llissa caluba (Vinaròs), Llissa morruda (Vinaròs, Val.), Llissa marcenca (Vinaròs, Val.), Llissa galubet (Men.): varietats de l'espècie Mugil labeo, que són peixos més grossos que la llissa ordinària.—d) Llissa de roquer (Tarr.), Llissa de cap pla (Men.), Llissa agut (Men.): és l'espècie Mugil capito, anomenada també capçut.—e) Llissa galta-roig (Tarr., Vinaròs) o Llissa galta-roja (Men., Eiv.). l'espècie Mugil auratus’ [DCVB].

+ “Manatí” i “Manatíes” = Per al nom i l’origen català d’aquest terme, adrece els lectors al treball escrupulós de Francesc Jutglar[64].

+ “algunos dellos son tan grandes que doze i quinze hombres o más son necessarios para lo guindar y subir en el nauio y, metido en él, un marinero le da con el cotillo de vna hacha en la cabeça grandes golpes y lo acaba de matar” [fol. XLVII v.].

La descripció és feta tot parlant de com caçen els taurons. Primer que res cal advertir que l’únic usuari consignat als corpus castellans al llarg dels segles és GFO, que empra el mot tant al Sumario com a la Historia, en ser que narra el mateix assumpte. Vegem ara què en diu el DRAE de la paraula en qüestió: ‘De cutir 'golpear'. / 1. m. En algunos instrumentos de corte, como el hacha, la azada, etc., parte opuesta al filo. Òbviament és una definició deduïda de les aparicions a les obres de GFO. Mal deduïda, per cert. D’on extreuen que és la part oposada al tall? Obtindrem llum sobre la qüestió si tenim en compte que cotell és una variant de coltell, i que una coltellada és ‘1. Cop o ferida produïda amb un coltell’. Que la noció de cotell s’aplicava a diverses eines de metall queda ben aclarit a la definició del DCVB: ‘COTELL m. || 1. ant. Coltell. De gans, de cotels e semblant d'aquestes causes, doc. a. 1295 (RLR, v, 88). Nengun frare... no port guoarniment d'or ni d'argent en cintes, espases, cotells, sinó en fet d'armes, doc. a. 1325 (Miret Templers 363).Especialment: a) En el trull d'oli, espècie de pala de ferro tallant sostinguda per la barra de les pales que rodant amb les moles separa la pasta de la banda del mujol i la tira enmig dels sòls (Lledó).—b) En l'arada, peça tallant fixada davant la rella per a fendre la terra (Rosselló, Conflent, Cerdanya).—c) Entre els fusters, coltell de fulla un poc corbada amb un mànec a cada cap (Lledó).’

Un ulterior exemple, extret de Vides de Sants Rossellonesses (ca. 1275-1299), ens il·lustra sobre un altre instrument, aquest de tortura, que porta elements tallans: “En lo segén dia lo jutye manà pausar Sent Georgi a la roda, que era ornada de coltels ben talans de cada part”. Per tant, al contrari del que diu la definició del DRAE, quan els taurons són guindats a les embarcacions, els mariners els maten amb el coltell, amb el tallant, de la destral. No pas amb la part oposada al tall.

+ “las toñinas que son grandes y buenos pescados, las quales se matan con fisgas y harpones arrojados” [fol. XLVIII r.]  [per fisgas Vid. fisga, fiçar al DCVB].

El DRAE no contempla un manlleu català sinó que vol anar-se’n més lluny: ‘toñina. Der. del lat. thunnus 'atún', y este del gr. θύννος thýnnos. / 1. f. And. atún (‖ pez).’ Anem a fer-ne un repàs, als corpus castellans, amb les diferents grafies:

TONINA(S):

  1. Diari del primer viatge de Criostòfor Colom (1492-1493).
  2. Licenciado Fores a Tratado útil contra toda pestilencia (1507). L’investigador dels Països Baixos Govert Westerveld[65] pensa, després d’una anàlisi amb el mètode JGAAP, que en realitat Fernando de Rojas és l’autor de Tratado útil contra toda pestilencia. Per la nostra banda ja hem advertit que el cognom Fores/Forés acusa catalanitat.
  3. Bartomeu Casaus a Apologética historia sumaria (1527-1550).
  4. Bartomeu Casaus a la Historia de las Indias (1527-1561).
  5. GFO a la Historia general y natural de las Indias (1535-1557).
  6. Hernando de la Torre, Derrotero del viage y navegacion de la armada de Loaisa (1528).

TOÑINA(S):

  1. GFO al Sumario (1526).
  2. Traducció castellana del Llibre del Coch de Mestre Robert, anomenada Libro de guisados de Ruperto de Nola (1529).
  3. GFO a la Historia (1535-1557).
  4. Francisco López de Gómara a la Segunda parte de la Crónica general de las Indias (1553).

Finalment passarem a veure, ni que siga ràpidament, les nombroses traces del sesseig del cronista. O millor dit, de qui va traslladar les obres del cronista. Si més no aquest Sumario. Fa pensar la forma d’escriure (i de parlar) d’un madrileny d’origen asturià que s’havia criat des de jovenet a la cort, que havia estat a València, a Barcelona, als estats itàlics ‒sobretot els relacionats amb la corona catalanoaragonesa‒, que havia servit monarques napolitans i després serví el Gran Capità i encara durant prou temps Ferran d’Aragó, el duc de Calàbria. Bé “fer pensar” és un dir, perquè sembla que el gruix dels estudiosos no n’han fet cas. Ni poc ni molt: gens. La impossible llengua de GFO no els ha cridat l’atenció i si els ha dit alguna cosa han mirat cap a un altre costat. Amb poques excepcions com la cita que obri aquest treball. Cert, una llengua impossible, de tercera regional, impròpia d’un lletraferit, un atemptat contra el castellà i tot el que es vulga dir. Com també s’ha dit, rarament i amb la boca petita, de Cervantes. Però el que no s’ha fet mai o gairebé mai és mirar on pertocava. Enfocar en català. Sort que Jordi Bilbeny[66] va comançar a fer-ho d’una manera intel·ligent, metòdica i coratjosa.

TRACES DE SESSEIG

Oviedo de la natural hystoria de las Indias, coneguda com Sumario

“que naçe en vnas maçorcas

[fol. V r.]

“gruessos como garuanços

[fol. V r.]

“después que se ha hecho aquella tala o roça

[fol. V r.]

“cuando caçan y pescan”

caçador”; “caça

[fol. IXv.] / [fol. XXVI r.]

“exortatorias a esfuerço

[fol. IXv.]

“le suelta i lança hazia donde”: “una yerua con que luego mueuen y lançan la preñez”

[fol. IXv.]; [fol. XIIIv.]

“es de muchas braças

[fol. IXr.]

“el indio comiença a cojer”

“y començando

[fol. IXr.]; [fol. XXXIIII, v.]

“grandes calabaças vazías

[fol. IXr.]

“ya el indio conoçe

[fol. IXr.]

“una dellas en la cabeça

[fol. Xv.]

“y le pareçe que es tiempo”

Però en altres ocasions “le paresce” que en qualsevol cas indica un so sibilant

[fol. Xv.]

[fol. IXv.]

çabullido por tomar algun pescado”   [sebollir???]

[fol. Xv.]

El DRAE diu que zabullir (que també dona zambullir) ve “Del lat. tardío subbullīre 'hervir ligeramente'.”  D’altra banda, Just Pastor Fuster, amb més coherència proposa al seu Breve vocabulario valenciano-castellano: “sebollír , zabullir ó hundirse.” (pàg. 1827: 119 [CIVAL])

“grande como un garuanço

[fol. X v.]

creçe y mengua tanto”

Després, al mateix foli: “crescer y menguar”

[fol. X r.]

“a pura fuerça de braços

[fol. X r.]

“tirans sus frechas emponçoñadas”; “y otras ponçoñas que ellos mezclan”; “son ponçoñosos

[fol. XI r.];

[fol. XIX v.]

“mueren rauiando, comiendosse a pedaços

[fol. XI r.]

“de unas mançanillas olorosas”

“o mançanillas de aquellas”

[fol. XI r.]

[fol. XXXIII r.]

“maestro que guía la dança

[fol. XVI r.]

“y alcança este nombre o hidalguía”;

“y alcançan arriba”

[fol. XII v.]

[fol. XVI r.]

“y colado el çumo y bevido”

[fol. XVI r.]

“lo que está por roçar

[fol. XVIII v.]

“aquel que tiene boço o algunos pelos”

[fol. XVIII v.]

“en los pechos y braçales y otras pieças en las cabeças

[fol. XVIII v.]

“y lo más bien adereçados

[fol. XVIII v.]

“traen çarçillos de oro”

[fol. XVIII r.]

“la hechura de la cabeça como león o onça

[fol. XIX v.]

“una ordenança

[fol. XIX r.]

“y con çepos assí mismo”

[fol. XIX r.]

“con un lançón hiere dos o tres o más”

[fol. XXI v.]

“ha creçido todo lo que ha de creçer

[fol. XXII r.]

“fuera del pescneço” [sic per pescueço]

[fol. XXII r.]

“a lo que pareçe”, però també parescer

[fol. XXII r.]

“seys indias moças

“tales moços paçientes

[fol. XXV v.];

[fol. XLIIII r.]

“y truxe la muestra del açucar que se començaua a hazer”

[fol. XXV v.]

“un peçón corto”

[fol. XXVI r.]

“una bedija de çerdas

[fol. XXVI r.]

“y las vaziasse en la plaça

[fol. XXVII v.]

“la diligencia de las picaças

[fol. XXVIII r.]

“el mes de Março

[fol. XXX v.]

“sino sus crianças

[fol. XXX r.]

“no le alcançará

[fol. XXXII r.]

pareçe que visible y palpablemente se va desenconando y desumedeçiendose

[fol. XXXIIII v.]

“en el medio de lo maciço

“más maciças

[fol. XXXIIII v.] [fol. XXXIIII r.]  Com es pronunciaria aquest mot? maciso? masiso?

“antes çerrada entorno”

[fol. XXXIIII r.]

“si la tienen empeçada

[fol. XXXIIII r.]

“que las mançanas de acá”

[fol. XXXIIII r.]

“a quien ya las conoçe

[fol. XXXV v.]

“es de una pieça

[fol. XXXVII v.]

calabaças

[fol. XXXVII r.]

“vasos para beuer como taças

[fol. XXXVII r.]

naçen en unos árboles”

[fol. XXXIX v.]

“y son maçiços y por dentro blancos”

[fol. XLII v.]

“en el peçon dellas”

[fol. XLII v.]

“como çepas de viñas”

[fol. XLII v.]

“y es muy çumosa

[fol. XLII r.]

“en muchos pedaços

[fol XLII r.]

“y como las hallan hazenlas troços

[fol XLII v. bis / el foli és duplicat]

“vna o dos açumbres de agua”

[fol XLII v. bis / el foli és duplicat]

“las yslas delos açores

[fol. XLIIII v.]

“o lo hallan en çauana o en el río”

[fol. XLV r.]

“no se puede tornar a endereçar

[fol. XLVII v.]

“vuna pieça de pescado”

[fol. XLVII r.]

caçones y tollos”

[fol. XLVII r.]

“vna vez se çeban

[fol. XLVIII v.]

“se llama la Garça

[fol. XLIX v.]

“aquella segura folgança

[fol. XLIX v.]

“en barcas y pinaças

[fol. LI v.]


De tant en tant sembla que el torsimany se’n recorde que hi ha una norma castellana i aleshores escriu: “rayzes”, “espacio”, “superficie”, “cielo”, “dezian”, “razón”, “diez”, “enlazados”, “bozinas”, “cercenado”, “dozientos”, “dozena”, “rezios”, “vezes”, “mención”, “maliciosos”, “pincetas”, “encima” (però també “ençima”), etc. Però per força aquella norma no és la seua i aviat se n’oblida i falla sistemàticament. Desbarra ‒fonèticament parlant i gràfica‒ cor què vols, cor què desitges.

D’altra banda, és prou evident que el dígraf [sc] respon a una grafia alternativa a [ç] però que reproduiria el mateix so del sesseig: “conosce” (però també “conoçe”), “aparescer”, “acaesce”, “nascidas”, “parescer” (però també “pareçe”), “conoscimiento”, “aborrescido”, “esclaresce”, “podrescen/pudresce”, “nasce” (també “naçen”), “crescientes/crescen”, “carescen”, “pascer/pascelas”, “prescio”, etc.

Per acabar, vull fer notar que en aquest treball no han estat abordats tots els aspectes lingüístics, ni molt menys. Alguns d’específics els tractaré en un altre moment. Tanmateix, amb tot allò que hi hem anat aplegant, estime que tenim dades més que suficients per admetre, tranquil·lament, que l’obra anomenada Oviedo de la natural hystoria de las Indias, i després coneguda com Sumario, pervé d’una obra escrita originalment en català. No es tracta només de detectar nombrosos catalanismes en un moment en que hom ha suposat (massa inconscientment) que la llengua catalana decandia mentre la castellana experimentava la màxima puixança. Tampoc no es tracta solament de consignar les catalanades fruit de la defectuosa adaptació d’un torsimany maldestre. Ni tan sols de identificar aquelles errades de traducció, com ara “guijarros pelados”, que mostren a les clares que l’idioma de l’autor del text original no és el castellà. Cal sumar-hi la sintaxi, afegir-hi el sesseig, les referències culturals catalanes que afloren ara i adés. I a tot això, que és present també en altres obres que figuren sota el nom de Gonçalo Fernández de Oviedo y Valdés, encara cal incorporar les incongruències biogràfiques i, alhora, allò que podem intuir i deduir per sota de l’operació censora d’emmascarament. Feina pionera que ha començat a fer Raimon Balagué, en un seguit de treballs sobre els Valdés assentats a Barcelona i altres llocs de la Nació Catalana[67]. És la nostra intenció poder aprofundir en aquesta tasca en futurs treballs.

Rafel Mompó
Guardamar del Segura, setembre de 2021

RECURSOS LEXICOGRÀFICS EN LÍNIA:

CICA ‒ Corpus Informatitzat del Català Antic 
CIVAL ‒ Corpus Informatitzat del Valencià 
CNDHE ‒ Corpus del Diccionario Historico de la Lengua Española 
CORDE ‒ Corpus Diacrónico del Español 
DCVB Diccionari Català Valencià Balear 
DNV ‒ Diccionari Normatiu Valencià 
DRAE Diccionario de la Real Academia Española 
IEC Faraudo ‒ Vocabulari de la Llengua Catalana Medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain / Institu d’Estudis Catalans.

Notes bibliogràfiques:

[1] Gascón-Vera, Elena. «Enrique de Villena: ¿castellano o catalán?», dins Actas del X Congreso de la Asociación Internacional de Hispanistas: Barcelona, 21-26 de agosto de 1989. Promociones y Publicaciones Universitarias. Barcelona, 1992, pàg. 195-206.

[2] Gascón-Vera, Elena, op. cit. pàg. 196

[3] Baras Escolá, Alfredo. «La Numancia i Los baños de Argel», dins Los textos de Cervantes. Daniel Fernández (cur.). Centro para la edición de los clásicos españoles. Ediciones Universidad de Valladolid. Madrit, 2013.

[4] Iborra, José Manuel; Vila, Margarita (eds.). Cartes comercials i lletres de canvi de Francés Crespo, mercader valencià (1585-1601). Universitat de València. València, 2013, carta nº 64.

[5] Corominas, Joan. Diccionario Crítico Etimológico Castellano e Hispànico. Editorial Gredos. Madrit, 1985. D’ara endavant [DCECH]

[6] Per a conéixer la personalitat del frare dominicà es pot consultar Bilbeny, Jordi. Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. Llibres de l’Índex , 2013. Més breument: Bilbeny, Jordi. «Darrers personatges cabdals: Margarit, els Torres i el pare Cases», dins web de l’INH, gener del 2021: https://www.inh.cat/articles/Darrers-personatges-cabdals-Margarit,-els-Torres-i-el-pare-Cases . Entre les diferents signatures que hom atribueix al pare Cases o Casaus hi ha aquesta en què firma en tant que bisbe de Xiapas

[7] Pascual, José Antonio. “Notas léxicas sobre el aragonés. A propósito de la traducción de la «Agricultura» de Palladio al castellano”, dins Revista de Investigación Lingüística, 23. Universidad de Murcia. Múrcia, 2020, pàg. 105–131. https://doi.org/10.6018/ril.439691

[8] Capuano, Thomas M. «Introducción», dins Obra de Agricultura, traducida y comentada en 1385 por Ferrer Sayol.  Hispanic Seminary of Medieval Studies, Madison 1990.

[9] Butiñá, Julia. «Sobre el prólogo de Ferrer Sayol al "De re rustica" de Paladio», dins Epos: Revista de filología, núm 12. Universidad Nacional de Educación a Distancia. Madrit, 1996, págs. 207-228.

[10] Pascual, J.A. (2020), op. cit. pàg. 106-107; nota 1

[11] Pascual, J.A. (2020), op. cit, pàg 113-114

[12] Pascual, J.A. (2020), op. cit, pàg 122

[13] Sánchez, Mª Nieves; Jiménez, Enrique. «El proceso de la traducción castellana de fray Vicente de Burgos del de Proprietatibus Rerum a partir del análisis léxico», dins La fractura historiográfica: las investigaciones de Edad Media y Renacimiento desde el Tercer Milenio / coord. por Javier San José Lera, Francisco Javier Burguillo López, Laura Mier Pérez, Seminario de Estudios Medievales y Renacentistas (SEMYR). Universidad de Salamanca, 2008, págs. 409-425.

[14] Sánchez, Mª Nieves; Jiménez, Enrique, op. cit, pàg. 414

[15] Sánchez, Mª Nieves; Jiménez, Enrique, op. cit, pàg 415-416

[16] Per a la possible identificació del famós Cardenal Cisneros, remet el lector als treballs:

Mayolas, Pep. Erasme i la construccio catalana d’Espanya. Llibres de l’Índex. Barcelona, 2014 [en particular pàg. 251-262 i 332-333]

Mayolas, Pep. «El cardenal català Enric de Cardona i Enríquez o el castellà Fray Francisco de los Ángeles», dins Web de l’Institut Nova Història. Novembre de 2019. https://www.inh.cat/articles/El-cardenal-catala-Enric-de-Cardona-i-Enriquez-o-el-castella-Fray-Francisco-de-los-Angeles

Mayolas, Pep. Erasme i l’imperi català de Carles I. Llibres de l’Índex. Barcelona, 2019 [en particular pàg. 158-169]

[17] Web de la RAH espanyola, plana a càrrec de Julio Sánchez Gómez https://dbe.rah.es/biografias/14283/bernardo-perez-de-vargas

[18] Bermúdez, Manuel. «Apuntes acerca de Bernardo Pérez de Vargas y su obra literaria», dins Isla de Arriarán, XXVIII. Desembre de 2006, pàg. 121-141. [En concret la informació es troba a la pàg. 126]

[19] Cantillo, María Teresa. «Estudio del léxico especializado de la metalurgia y de la minería en el Renacimiento hispano». Tesi doctoral dirigida per María Jesús Mancho i Ciriaco Ruiz. Llegida a la Universidad de Salamanca. Salamanca, 2020.  Disponible en línia a Cantillo Nieves, Teresa.pdf

[20] Els lectors interessats poden consultar la bibliografia al respetce, ja prou extensa. Un punt de contacte entre tots els traballs ací reportats és el grau de certesa amb què defensen  primer la hipòtesi i després la tesi de la catalanitat vernacla de l’Almirall. Hi tenen pocs dubtes ‒per no dir-ne cap‒ després d’haver estudiat els escrits de Cristòfor Colom des de diferents enfocaments:

Bilbeny, Jordi. «La “Lletra d'En Colom” furtada de la Biblioteca de Catalunya i el que la premsa catalana no ha volgut explicar», dins web de l’Institut Nova Història. Juny de 2018 La «Lletra d'En Colom» furtada de la Biblioteca de Catalunya i el que la premsa catalana no ha volgut explicar - Institut Nova Història (inh.cat)

Bilbeny, Jordi. Cristòfor Colom i l'Amèrica catalana. Librooks. Barcelona, 2021. [cap. ]

Bilbeny, Jordi. «El sesseig dels primers hispanoamericans i el sesseig dels catalans», dins Web de l’Institu Nova Història. Maig de 2020. https://www.inh.cat/articles/El-sesseig-dels-primers-hispanoamericans-i-el-sesseig-dels-catalans-

Castellnou, Josep M. Cristòfor Colom, català (com parlava Cristòfor Colom?); La Llar del Llibre, Barcelona, 1989.

Irizarry, Estelle. “El   ADN   de   los   escritos   de   Cristóbal   Colón”. Ediciones Puerto. Puerto Rico, 2009.

Merrill, Charles J. Colom: 500 anys enganyats. Per què s’amaga l’origen català del descobridor d’Amèrica? Cossetània edicions. Valls, 2010. [específicament pàg. 150-155].

Parellada, Caius. “La llengua de Colom: fraseologia i catalanismes en el llenguatge”, Butlletí del Centre d’Estudis Colombins, any III, núm. 10, 2n trimestre del 1993.

Ulloa, Luis. El Pre-Descubrimiento Hispano-Catalán de América en 1477. Xristo-Ferens Colom, Fernando el Católico y la Cataluña Española. Librairie Orientale et Américaine Maisonneuve Frères, Éditeurs. París, 1928.

Yzaguirre, Lluís de. «Aproximació lexicomètrica a les interferències de base fonològica en els escrits autògrafs de Cristòfor Colom», dins Simposi internacional colombí sobre la llengua materna de Cristòfor Colom. Eivissa, 2006.

[21] Vegeu, per exemple: Gonzélez-Ollé, Fernando. «Catalanismos e intervención de Timoneda en las comedias de Lope de Rueda», dins Actas del Cuarto Congreso de la Asociación Internacional de Hispanistas, celebrat a Salamanca, agost de 1971. Universidad de Salamanca. Salamanca, 1982, pàg. 681-692. Disponible en línia a:

http://www.cervantesvirtual.com/obra/catalanismos-e-intervencion-de-timoneda-en-las-comedias-de-lope-de-rueda/

O també Carreras y de Calatayud, Francisco de. Lope de Rueda y Valencia. Anales del Centro de Cultura Valenciana. València, 1946, 7, pàg. 128-38.

[22] Cuesta, Mariano.  Entrada biogràfica al web de la RAH espanyola. https://dbe.rah.es/biografias/16115/martin-fernandez-de-enciso

[23] Vidal, Rosa. Entrada biogràfica al web de la RAH espanyola. https://dbe.rah.es/biografias/5412/fernan-perez-de-guzman

[24] Menéndez Pelayo, Marcelino. Obras completas. Consulta en línia a la Biblioteca Virtual Menéndez Pelayo,

http://www.larramendi.es/menendezpelayo/es/corpus/unidad.do?idCorpus=1000&idUnidad=100275&posicion=1 [data de consulta 13/8/2012]

[25] Pérez, Miguel Ángel. Historia del libro y edición de textos. UNED. Madrit, 2018.

[26] Es refereix al Diccionario Crítico Etimológico Castellano e Hispánico de Joan Corominas i José Antonio Pascual (Madrid, Gredos, 1980-1985).

[27] Blanco, Emilio. «La construcción de una identidad literaria en la corte de Carlos V: el caso de Fray Antonio de Guevara », dins  e-Spania, 13. Juny de 2012. Disponible a: http://journals.openedition.org/e-spania/21163

[28] Calero, Francisco. ¿Luis Vives o Antonio de Guevara? El inicio del enigma. Editorial Dykinson. Madrit, 2019.

[29] Sanz, Maria (ed.). Crónica Troyana, obra anònima (edició basada en la de Juan de Burgos. Burgos,1490). Institución Fernando el Católico. Saragossa, 2015.

[30] Mateo, Ana (ed.). Las vidas de los sanctos religiosos de Egipto, de Gonzalo García de Santa María. Institución Fernando el Católico. Saragossa, 2015.

[31] Qui ho desitge pot consular el meu treball «La llengua de la 'Loçana Andaluza'», publicat l’octubre del 2017 al web de l’Institu Nova Història [https://www.inh.cat/blog/La-llengua-de-la-'Locana-Andaluza']. És només una bestreta d’un estudi més ampli sobra la catalanitat sense paliatius d’aquesta obra. Al seu moment veurem també els vincles nombrosos entre GFO, ‘Francisco Delicado’ i el Retrat.

[32] Vid. Corominas, Joan. DCECH (1985: 500-501)

[33] Rodríguez, Felip. «Francisco de Orellana o Pere d’Orellà?», dins Web de l’Institu Nova Història. Setembre de 2015. https://www.inh.cat/articles/Francisco-de-Orellana-o-Pere-d-Orella-

[34] Mayolas, Pep. «Hernán Cortés, fill de Maria de Torrelles, i el tresor de Moctezuma a Molins de Rei», dins Web de l’Institu Nova Historia. Gener de 2012.

https://www.inh.cat/articles/Hernan-Cortes-fill-de-Maria-de-Torrelles-i-el-tresor-de-Moctezuma-a-Molins-de-Rei

Si es vol més informació en aquesta línia, hom pot consultar els següents treballs:

Guillot, Enric. «Ferran Cortès extremeny?», dins Web de l’Institu Nova Historia. Maig de 2010. https://www.inh.cat/articles/Ferran-Cortes-extremeny-

Albinyana, Joanjo. «En Ferran Cortès era un súbdit de la Corona d'Aragó», dins Web de l’Institu Nova Historia. Juny de 2011. https://www.inh.cat/articles/En-Ferran-Cortes-era-un-subdit-de-la-Corona-d'Arago

Giménez, Ivan. «Hernán Cortés: hidalgo extremeny o descendent de sang reial catalana?», dins Web de l’Institu Nova Historia. Març de 2014. https://www.inh.cat/articles/Hernan-Cortes-%3Cem%3Ehidalgo%3C-em%3E-extremeny-o-descendent-de-sang-reial-catalana-

Bilbeny, Jordi. «La visita esborrada d’En Cortès a Catalunya», dins Web de l’Institu Nova Historia. Juliol de 2014. https://www.inh.cat/articles/La-visita-esborrada-d-En-Cortes-a-Catalunya

Camp, Carles. «Les quatre barres al mausoleu de l’esposa de Ferran Cortès», dins Web histocat.cat. Abril de 2016

http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART02872&PatronBusquedaDescripcion=cortes

Ibànyez, Daniel. «L'àliga bicèfala d'Hernan Cortés», dins Web de l’Institu Nova Historia. Gener de 2020. https://www.inh.cat/articles/L'aliga-bicefala-d'Hernan-Cortes

Guillot, Enric. «L’anomenat “Hernán Cortés”, “el senyal dels comtes de Barcelona” i les “creus de Jerusalem”», dins Web de l’Institu Nova Historia. Febrer de 2020. https://www.inh.cat/articles/L-anomenat-Hernan-Cortes-,-el-senyal-dels-comtes-de-Barcelona-i-les-creus-de-Jerusalem-

[35] Jutglar, Francesc. «Catalanitat d’alguns noms d’animals americans, i catalanades i errors de traducció en els cronistes d’Índies», dins Plural 21. III Cicle sobre la Falsificació de la Història de Catalunya. Conferència del 20 de desembre 2012.

https://plural-21.org/historico/actividades-en-el-local/iii-cicle-de-falsificacio-historica/iii-cicle-sobre-la-falsificacio-de-la-historia-de-catalunya-1124

[36] Arnau de Vilanova. Regiment de Sanitat per al rei d’Aragó, traducció feta del llatí per Berenguer Sarriera entre 1305 i 1310. Edició crítica d’Antònia Carré. Edicions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 2017, pàg. 282.

[37] Sèrgi Gairal; Ramon Chatbèrt. CANTALAUSA. DICCIONARI GENERAL OCCITAN a partir dels parlars lengadocians. Edicion segonda corregida, melhorada e augmentada de març 2002 entrò a genièr de 2006. Edicions Cultura d’Òc.

[38] Bodelón, Serafín. «Carracedo en el siglo XVI», dins Scripta. Estudios en homenaje a Élida García García. Universidad de Oviedo. Oviedo, 1998.

[39]Carré, Antònia. «Del Regiment de sanitat a la literatura. El cas d’Arnau de Vilanova», dins Anuario de Estudios Medievales 45/1, gener-juny de 2015, pàg. 233-262. [La citació és, concretament, a la pàg. 247]

[40] Vid. Recio, Roxana. «La traducción castellana Flor de virtudes: manuscrito 2882 de la Biblioteca Nacional de Madrid», dins Lengua, traducción, recepción: en honor de Julio César Santoyo / editoras, Rosa Rabadán, Trinidad Guzmán, Marisa Fernández. Universidad de Léon. León, 2012. Pel que fa al Cançoner, vegeu Azaceta. José María (ed.). Cancionero de Juan Fernández de Ixar. Tom II. CSIC. Madrit, 1956, pàg. 713.

[41] Ibn Wáfid. Libre de les medicines particulars. Traducció trescentista del text àrab. Transcripció, estudi i glossaris de Luis Faraudo de Saint-Germain. Real Academia de Bones Lletres de Barcelona. Barcelona, 1943, pàg. 37.

[42] Vid. Cabré, Lluís (IP); Ferrer, Montserrat (Coord.). CENS DE TRADUCCIONS AL CATALÀ MEDIEVAL FINS A 1500. (desembre de 2009, versió 2), pàg. 31. Disponible en línia a:

https://www.narpan.net/bibliotecadigital/articles/doc_view/165-cens.raw?tmpl=component

[43] Santanach, Joan. «Textos mèdics, morals i culinaris en un còdex valencià excepcional.  Anàlisi del ms. 216 de la Biblioteca Històrica de la Universitat de València», dins Revista Caplletra 59 (Tardor, 2015), pàg. 11-34.

[44] Urra Ríos, Óscar. Web de la RAH espanyola. Consulta 23/8/2021 https://dbe.rah.es/biografias/29682/juan-de-duenas

[45] Beltrán, Rafael. «Convergencias entre El Victorial y Curial e Güelfa: del accessus biográfico al contexto histórico de la París de 1405», dins eHumanista: Volum 16, 2010.

[46] Soler, Abel. «L’atribució hipotètica de “Curial e Güelfa” a Enyego d’Àvalos (Consideracions sobre un «informe» de L. Badia i J. Torró) », dins SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 9. Universitat de València. València, 2017, pàg. 165-193.

[47] Eberenz, Rolf. «Reminiscencias léxicas del catalán en el "Corbacho": revisión y balance», dins Literatura y bilingüismo: homenaje a Pere Ramírez / coord. por Elvezio Canonica de Rochemonteix. Ernst Rudin, 1993, págs. 115-126.

[48] Vid. Lluís Cifuentes, Sadurní Martí, Jaume de Puig: https://www.sciencia.cat/db/cercador.htm?ms=62

[49] Miró, Aurora. Web de la Biblioteca Virtual de la Filología Española https://www.bvfe.es/es/autor/21404-urrea-miguel-de.html Consulta el 24/8/2021

[50] Pascual, J.A. (2020), op. cit.

[51] Corominas, Joan. DCECH (1985: 840-841)

[52] Vivancos, Esther. La lengua del repoblador. Estudio histórico-lingüístico y tipología documental en el oriente del Reino de Granada. La «Tierrra de Vera» (siglos XVI-XVII). Tesi doctoral dirigida per Marcedes Abad Merino i Mª Teresa García Godoy. Universidad de Granada. Granada, 2013.

[53] Gillém, Nicolau. «Almería históricamente nunca ha sido andaluza», dins Acción por Almería. Entrada del 11 de gener de 1016. Consultat el 25/8/2021

http://jvq1998.blogspot.com/2016/01/almeria-historicamente-nunca-ha-sido.html

[54] Sousa, Francisco de. Introducción a la historia de la indumentaria en España. Editorial Istmo. Tres Cantos, 2007.

[55] Martín, Ana. «La huella andalusí en los trajes regionales», dins web Fundación de Cultura Islámica, juny de 2014. https://funci.org/la-huella-andalusi-en-los-trajes-regionales/ Data de consulta 25/8/2021.

[56] Josep Tormo; Jordi Colomina. TRESOR del Valencià Meridional. Diccionari Temàtic i Fraseològic. Ovidi Carbonell (dir.). Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Alacant, 2011, pàg. 165].

[57] Rincón González, María Dolores. «Humanismo giennense: médicos en Jaén durante los siglos XVI y XVII», dins Boletín del Instituto de Estudios Giennenses, núm 163. Xaén, 1997, pàg. 99-162. [Les dades que ens interessen a les pàg. 121-122.]

[58] Lasso de la Vega, Javier. «Prólogo», dins Sevillana medicina de Joan d’Avinyó. (ed. de Sociedad de Bibliófilos Andaluces, reedició de la de 1545). Impremta d’Enrique Rasco. Sevilla, 1885.

[59] Carmona, Juan Ignacio. Enfermedad y sociedad en los primeros tiempos modernos. Universidad de Sevilla. Sevilla, 2005,  pàg. 175.

[60] Mayolas, Pep. «Francisco de los Cobos y Molina, secretari imperial de Carles I, o Francesc d’Alòs-Colom i Codina», conferència dins la 6a Universitat Nova Història. Montblanc, 6 d’agost de 2019. https://www.inh.cat/arxiu/vid/6a-Universitat-Nova-Historia-2019-/Pep-Mayolas-Francisco-de-los-Cobos-y-Molina

[62] Griera, Antoni. «Els noms dels peixos dels mar i rius de Catalunya», dins Butlletí de Dialectologia Catalana. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1923, pàg. 62.

[63] Esquerdo, Juan. Tratado copioso y verdadero de la determinación del gran monarca Felipe II para el casamiento del III con la serenísima Margarita de Austria: y entradas de sus majestades y grandes por su orden en esta ciudad de Valencia: con las libreas, galas, y fiestas que se hicieron. En casa de Juan Crisóstomo Garriz, véndese en casa de Juan Bautista Timoneda. València, 1599.

[64] Jutglar, Francesc. «Zoonímia catalana a Cuba», dins Web de l’Institu Nova Història. https://www.inh.cat/articles/Zoonimia-catalana-a-Cuba Consulta 28/8/2021

[65] Westerveld. Govert. El Gran Capitán, obra escrita por Fernando de Rojas & Gonzalo Fernández de Oviedo. Lulu Editors. Blanca, 2020, (pàg. 56); i també: Westerveld. Govert. Testament of Fernando de Rojas. Pursuit of the Missing Writer. Lulu Editors. Blanca, 2020, (pàg. 40).

[66] Bilbeny, Jordi. «El sesseig dels primers hispanoamericans i el sesseig dels catalans», dins Web de l’Institut Nova Història. Maig de 2020. https://www.inh.cat/articles/El-sesseig-dels-primers-hispanoamericans-i-el-sesseig-dels-catalans-

[67] Balagué, Raimon. «Qui fou en realitat En Gonzalo Fernández de Oviedo y Valdés?», dins Web de l’Institut Nova Història. Abril de 2017. https://www.inh.cat/articles/Qui-fou-en-realitat-En-Gonzalo-Fernandez-de-Oviedo-y-Valdes-

Balagué, Raimon. «El misteri dels germans Valdés», dins Web de l’Institut Nova Història. Abril de 2012. https://www.inh.cat/articles/El-misteri-dels-germans-Valdes

Balagué, Raimon. «Tretze proves documentals de la catalanitat de Joan de Valdès», dins Web de l’Institut Nova Història. Abril de 2013. https://www.inh.cat/articles/Tretze-proves-documentals-de-la-catalanitat-de-Joan-de-Valdes

Balagué, Raimon. «L'origen ocult de la nissaga dels Valdès», dins Web de l’Institut Nova Història. Juliol de 2014. https://www.inh.cat/articles/L'origen-ocult-de-la-nissaga-dels-Valdes

Balagué, Raimon. «Els Baudés de Bétera i l'arribada de Carles I a Vila Joiosa», dins Web de l’Institut Nova Història. Febrer de 2015. https://www.inh.cat/articles/Els-Baudes-de-Betera-i-l'arribada-de-Carles-I-a-Vila-Joiosa

Balagué, Raimon. «La controvertida mort d’En Ferran de Valdès», dins Web de l’Institut Nova Història. Setembre de 2015. https://www.inh.cat/blog/La-controvertida-mort-d-En-Ferran-de-Valdes

 

Publicat a www.inh.cat - Institut Nova Història