La bandera espanyola: història d’una apropiació

Quan es parla de la descoberta d'Amèrica no es té mai present un tema clau per a entendre-la: el  de la presa de possessió del Nou Món. És a dir, el fet notarial pel qual una nació Cristiana s'adjudicava i s'apropiava unes terres desconegudes i fora de la tutela de la Santa Seu. Això vol dir que si En Colom hagués fet la presa de possessió per Castella, o en nom de la monarquia castellana —com pretenen des de tots els àmbits historiogràfics—, les cròniques coetànies ens en donarien fe descrivint la bandera d'aquest país (quarterada amb lleons i castells) en el moment d'arribar a terra i plantar-la en nom del seu rei. Però no ha estat mai així.

En Ferran Colom escriu en la seva Història de l'Almirall: "L'Almirall va baixar a terra amb el bot armat i la bandera reial desplegada. Això mateix feren els capitans de les altres naus [Alfons Ianyes i Vicenç Ianyes], que hi entraren amb els seus bots amb la bandera de l'empresa, que tenia pintada una creu verda, amb una F en l'un costat i a l'altre unes corones, a la memòria de Ferran i Isabel".

I el Pare Casaus, a la Història de les Índies, ho repeteix: "L'Almirall va treure la bandera reial i els dos capitans sengles banderes de la creu verda, que l'Almirall portava a totes les naus per senyal i divisa". Sembla, doncs, que hi va haver dues banderes: la reial i la de l'empresa o de l'armada. Com que jo crec que si la bandera del rei hagués estat la de Castella, els censors de la Corona no l'haurien eliminada mai, no hi ha cap mena de dubte que es tracta de la bandera del rei d'Aragó; la qual, com que aquest era comte de Barcelona, havia d'haver estat la de les quatre barres. I que, justament per això, desapareix del text. Tanmateix, sabem que les caravel·les duien les barres catalanes perquè als gravats que il·lustren la Lletra que En Colom envià a En Sanxis i En Santàngel per anunciar-los la descoberta, segons les edicions d'En Jacob Wolff i d'En Johannes Bergmann, del 1494, és la bandera barrada catalana la que hi ha a totes les embarcacions.

Ara bé, si hom no les ha tingudes presents ha estat per la senzilla raó que les banderes contenen tan sols dues i tres barres i no pas quatre com som acostumats a veure avui dia. Però, en aquella època, la bandera catalana no tenia un nombre de barres fix. I així veiem que oscil·la entre una i vuit, en les representacions coetànies. A més d'aquest indici, que faria del rei catalano-aragonès l'únic patrocinador de l'empresa, vull treure a col·lació dues proves totalment aclaridores. La primera és que En Colom, a la sobredita Lletra, adreçada a l'escrivà de ració de la corona d'Aragó, Lluís de Santàngel, diu: "En vint dies vaig passar a les Índies amb l'armada que els il·lustríssims Rei i Reina, els nostres senyors, em van donar, on jo vaig trobar moltíssimes Illes poblades amb gent sense nombre: i de totes ells n'he pres possessió per ses alteses amb pregó i bandera reial estesa i no em fou contradit". Com que En Santàngel era súbdit de la corona aragonesa, els "reis" i les "alteses" de què parla En Colom només poden referir-se als reis i a les alteses d'Aragó, atès que En Santàngel no podia ser, mai dels mais, aragonès i súbdit dels reis de Castella. I, per tant, la bandera reial que desplega En Colom només pot ser la bandera catalana.

I la segona prova és un fragment de la Història General de les índies i Conquesta de Mèxic, del pseudo López de Gómara, que fa: "Va dir que el Sant Pare de Roma [Alexandre VI] vicari de Jesucrist a tota la rodonesa de la terra, que tenia poder absolut sobre les ànimes i la religió, havia donat aquelles terres [és a dir, les Índies] al molt poderós rei de Castella, el seu senyor". El text, a més a més de ser fals, ens demostra la imperícia del censor, car si Alexandre VI, com a català que fou, tingué mai un senyor rei, del qual fou súbdit, aquest no podia ser cap altre que el rei d'Aragó. Finalment, un tal Miquel de Cuneo, a la seva Relació del segon viatge colombí ens relata que, en arribar a l'illa de Saona, "per deferència a mi, el Senyor Almirall li va posar el nom de Bella Saonesa i me la va donar com a present. I sota les maneres i formes convenients en vaig prendre possessió tal com ho feia amb les alters el dit Senyor Almirall, en nom de Sa Majestat el Rei". És a dir que si aquest conqueridor ho feia en nom del rei, tal com ho feia En Colom, cal deduir-ne que l'Almirall també ho féu sempre en nom del rei. I que, conseqüentment, la bandera reial que esmenten els cronistes és la bandera de les barres catalanes. Tanmateix, l'afany de fer-la desaparèixer de les cròniques la farà confondre amb l'estendard de la creu. Així En Pedro Simón, a les Noticias Historiales de la Conquista de Tierra Firme, ens ho constata: "Saltaren a terra amb l'estendard reial estès, que era el que es donà per a l'empresa, amb una creu verda, amb certes corones i amb els noms dels Reis Catòlics". El retoc es flaira tot d'una, perquè abans hem vist que hi havia dues banderes —la reial i la de l'empresa—, mentre que ara ambdues són la mateixa: la de la creu verda.

La Creu de Sant Jordi com a bandera de Catalunya.

Sigui com sigui, la bandera de Castella no ens hi és mai descrita. L'única referència clara és la "bandera de la creu", que jo identifico amb "la creu de Sant Jordi". Aquesta era la bandera del Principat de Catalunya, de les institucions catalanes i la dels exèrcits reials. Per En Domènech i Montaner, la creu "és el signum universal a Catalunya" i "és considerat com a primera insígnia de la casa reial". També l'Armand de Fluvià ens innova a Els Quatre Pals. L'escut dels comtes de Barcelona, que "el crit de guerra dels Catalans era 'Sent Jordi!'" i que "el senyal (1305) de la Companyia Catalana a Grècia també era la creu de Sant Jordi".

Així mateix hi ha una carta d'En Pere el Cerimoniós al seu germà Ferran, del 6 de febrer del 1359, per la qual li diu que "havem ordenat que totes les companyies de cavall tinguen, el dia de la batalla, sobresenyals a senyal de Sent Jordi. E axí, manamvos e us pregam que façats fer per vos matex e semblantment fets fer a cascú dels vostres los dits sobresenyals, que sien blancs de tot ab la Creu vermella". D'una altra banda, sabem també pel Dietari d'En Jaume Çafont que l'exèrcit de la Generalitat lluitava contra En Joan II, el dissabte 28 de maig del 1462, amb les banderes de l'"exèrcit del General del Principat de Catalunya", que era  la Creu de "Sent Jordi"; "la bandera reial", que era la de les quatre barres, i "l'astandart del capità", que era la de les armes familiars del capità en qüestió. La bandera de Sant Jordi és present a les gestes militars de Catalunya. Però això sí: la creu és vermella i no pas verda. Així, doncs, com és que a la bandera que duu En Colom a Amèrica hi ha una creu verda? La cosa té una explicació ben simple: els censors en retocaren els colors, substituint el vermell pel verd, en un intent de desnaturalitzar el significant polític de l'ensenya. Una creu verda no té cap sentit nacional. No és l'ensenya de cap rei ni de cap exèrcit peninsular. Per aquesta raó En Gerard Garrigue ens diu, preocupat: "El color verd intriga, car és poc habitual per a una creu. Hi ha un orde religiós que havia adoptat una creu de color verd, que fou el de Sant Llàtzer de Jerusalem". Però, evidentment, no és cap ensenya ni reial ni nacional. I davant la impossibilitat de trobar-ne el desllorigador, En Garrigue conclou: "Ignorem per quina raó En Colom adopta aquesta creu verda tan singular".