Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La història és una combinació de realitat i mentides. La realitat de la història arriba a ser una mentida. La irrealitat de la faula arriba a ser la veritat. "
Jean Cocteau
ARTICLES » 25-05-2018  |  COLOM, CATALà
5535

Sargazos o sarguessos?

En Josep Nicolau pensa que l'expressió «Mar de los Sargazos» dels textos colombins podria fer referència a la semblança d'unes algues marines del Carib amb les branques de la planta que en català s'anomena «sarga». Les branques són anomenades «sarguessos».

mata de sarga amb sarguessos sense fulles

La història oficial ens diu que En Colom va trobar-se amb el «Mar de los Sargazos» tot anant a descobrir mons.

També ens diu aquesta història que el mot sargazos ve dels portuguesos, els quals el varen batejar així per la presència d'unes algues marines que tenen una semblança amb una varietat de ceps que es diu “salgazo”, o, per a ser més curosos, “sargaço”, paraula que prové del llatí “salicaceus”, de “salix, salicis” (salze).

Ara bé, en català tenim el mot SARGA (salix elaeagnos). La sarga és un arbre de la família de les saliàcies, també conegut com sarguer, sarguera o sàlic. De les branques de la sarga en diem sarguessos.

La distribució geogràfica de la sarga a la Península Ibèrica es limita a la seva meitat oriental, excepte Illes Balears. No existeix a Portugal.

Les branques dels sarguessos son primes, llargues, molt flexibles, que es tallen ―o es tallaven― anualment per a feines del camp, com és ara per a la fabricació de cistells i coves. A més, en algunes zones del Baix Llobregat, dels esbarzers ―o romagueres― també en diuen, per extensió, sarguessos (1).

D'altra banda, hi ha en català el mot VÍMET, també designat com vime, vimen, vimener o vim. El vímet és un arbre o arbust (salix viminalis) de branques primes i flexibles. Tant per l’aspecte com pels usos és fàcil confondre les branques del vímet amb les de la sarga. També s'anomena ‛vímet’ la branca d'aquest arbust: és una branca prima, llarga i flexible, talment com les branques d'altres espècies de salzes. A la fi, va passar a designar genèricament qualsevol matèria primera d'origen vegetal amb les mateixes característiques, i que, trenada, es fa servir per a confegir cistells. Per tant, fàcilment podem veure tant l'ús de la paraula vímet com sargués (2).

SARGUESSOS O VÍMETS PER A FER CISTELLS I COVES
Per a la construcció de cistells i coves, s'utilitzen com a xassís o base, els vímets o els sarguessos, i, com a tancament, les canyes.

PROCÉS DE PREPARACIÓ DELS SARGUESSOS
Els sarguessos es tallen —millor dit, es poden— i es deixen assecar. La fusta, quan s'asseca, perd l'aigua i, per tant, queda eixuta. També perd diàmetre i es torna trencadissa. Per això, un cop seca no es pot utilitzar. És a dir, que ja no es pot trenar. És per això que després cal deixar-la un mínim de dues setmanes en remull. En aquest procés, la fusta no recupera l'aigua originària, però sí que queda flexible i conserva el diàmetre de la fusta assecada. No es pot utilitzar en tendre ―sense assecar― i això simplement perquè s'assecaria quan ja forma part d'un cistell, i en tal cas, en perdre diàmetre, tot quedaria balder i el cistell no tindria la consistència requerida (3).

SARGUESSOS REMULLATS
Es formen feixos lligats de sarguessos i es deixen en remull en basses, recs o zones on l'aigua no se'ls pugui endur. Un cop passades més de dues setmanes, es poden retirar i admeten ser obrats. Quan estan en remull, normalment s'hi disposen molts feixos i queda l'aigua plena de bastons llargs i prims (4).

MAR  DELS  SARGUESSOS?
¿I si el que van veure els mariners d’En Colom fos unes aigües plenes de branques mig submergides que els recordessin els sarguessos de les basses durant el procés de remullat? Cal pensar que ara poca gent ha tingut accés a poder veure aquesta fase de treball de cistelleria, però en aquella època ―l'època d'En Colom―, els cistells en general eren una part fonamental de tot moviment de productes. No només es feien cistells o coves. També es feien tota mena de cabassos, paneres, morralets —per a bestiar—, caragoleres, gàbies per a aviram de corral, maletes, arganells per a bestiar de peu rodó. N'hi havia una gran varietat. D'aquests receptacles, n'hi havia a totes les cases i es fabricaven arreu del país.

Notes:
(1)   Vegeu ‛Riera de Torrelles’. El localisme que s'hi indica no és exclusiu de Torrelles. A Sant Vicenç dels Horts i a d'altres pobles de la zona, es dóna la mateixa accepció a la paraula.
(2)   Vegeu ‛sarga’ = vímet. Veure ‛cistells, coves i paneres’
(3)   Vegeu imatge de ‛vímet podat’
(4)   Vegeu: ‛Context: fem un cistell’. Veure imatge ‛vímet en remull’. Veure ‛vímet remull’.

Josep Nicolau
Arbúcies
Setembre 2017



Autor: Josep Nicolau




versió per imprimir

  1. Francesc 2
    03-06-2018 22:42

    És evident que quan apareix algun invent, aquest és el fruit final de tot un seguit de recerques anteriors, d'altra gent. Ara, hi ha un moment que allò algú o alguns ho enllesteixen i ho posen en funcionament, generalment amb la sanció del poder. I algú o alguns van donar per acabat després d'una llarga evolució el sil·labari cuneïforme. L'invent està en marxa i se n'aprofiten els sumeris. Després, aquest invent l'agafen els acadis i els hitites i els perses. Passa el mateix amb l'estil gòtic, que neix, segons que sembla, a l'illa de França i aquest estil agrada tant i correspon tan bé a una esperitualitat determinada, que surt d'allí i s'escampa per tot Europa I el mateix podem dir amb el pergamí, la impremta, l'escriptura xinesa i la bruíxola. És elemental. I el mateix passa amb els portolans, Qui van ser els primers a fer-ho: cartògrafs genovesos? mallorquins? àrabs?La cosa està en discussió. Després s'escampa pels pobles mariners de la mediterrània. I el mateix passa amb la rosa dels vents. Ara com ara, el primer exemple-que jo sàpiga- que tenim documentat d'una rosa dels vents el trobem a l'Atles d'en Cresques.

  2. Antón Martín
    03-06-2018 08:50

    _KMS_WEB_BLOG_INAPROPIATE_COMMENT Feu clic aqui per mostrar-lo

  3. Francesc 2
    01-06-2018 20:33

    Posa-hi el llibre en pergamí, el papir, l'escriptura jeroglífica, el sil.labari cuneïforme, l'escriptura xinesa, l'alfabet, l'abecedari, la impremta en caràcters mòbils, l'estil romànic, l'estil gòtic, la perspectiva en els quadres, el tenebrisme, la bruixola, els portolans, la rosa dels vents. Algú ho inventa i d'altres agafen l'objecte en qüestió i se n'aprofiten... És... elemental.

  4. Santo Job
    01-06-2018 13:41

    2+2=4 siempre y cuando no pase por ahí Mijaíl Tal con un tablero y piezas. Si se da ese caso, 2+2 puede ser cualquier cosa, pero preferentemente 5.

  5. Antón Martín
    01-06-2018 12:54

    ue hubo un mundo previo a internet, al coche, al teléfono, incluso al sistema métrico decimal?

  6. Antón Martín
    01-06-2018 12:54

    Y no, las lenguas no son 'inventos' personales que puedan patentarse. Vas completamente errado en tu razonamiento. ¿Te das cuenta de que todo los ejemplos que pones corresponden al mundo contemporáneo? ¿Eres consciente de q

  7. Antón Martín
    01-06-2018 12:52

    ¿Ves? Al final reconoces que estáis enredados en una cuestión de fe, que es la cosa más acientífica que pueda darse. Por más que lo retuerzas, dos y dos son cuatro. Al menos en el planeta Tierra, en mundos paralelos no sé, pero tendrás que demostrar que existen si no quieres que se mofen de tus creencias.

  8. Francesc 2
    01-06-2018 12:31

    Com el sistema mètric decimal. Uns el creen i els altres l'adopten perquè és efectiu i necessari per les relacions de la vida pública. O bé internet. O bé la bombeta elèctrica. O bé el cotxe. O bé la moto o la bicicleta. O el telèfon. Es que és tan elemental, Antón. Tan!

  9. Antón Martín
    01-06-2018 10:41

    La realidad no es como en una novela o un cómic, donde la trama se simplifica para hacerla entretenida. No, las lenguas no se forman a partir de decisiones personales. 'Los romanos' no eran una camarilla reunida para decidir qué términos se importaban de 'los griegos'. Hablamos de sociedades completas y complejas, en las que los rasgos culturales compartidos se constituyen por la agregación espontánea de individuos, sin que tenga que intervenir ninguna directriz consciente. Has leído demasiadas novelas pseudohistóricas, me parece a mí.

  10. Francesc 2
    31-05-2018 21:59

    Home, no. Uns l'usen i, com que es bo, els altres l'adopten. Els romans mateix van adoptar de vegades la nomenclatura dels vents grecs.

  11. Antón Martín
    31-05-2018 19:44

    Si hay un fenómeno plenamente igualitario y democrático en todas las sociedades humanas, es el de la lengua habitual -no las koinés literarias-, pues se forma por aportación de TODOS los hablantes a lo largo de la historia. No basta con negar las cosas, hay que justificarlo, Francesc. La nomenclatura de los vientos del Mediterráneo es común a toda la cuenca, y es absurdo pretender que fuera impuesta por nadie.

  12. Francesc 2
    31-05-2018 14:53

    No, un disposa i els altres segueixen....

  13. Santo Job
    31-05-2018 14:29

    No hay uno que marca y otros que siguen, lo que hay es lo habitual en el Mediterráneo: mucho marino y mucho comerciante, que son los auténticos especialistas en hacerse entender. Si para eso hay que adoptar palabras de otros lugares, se hace.
    Hay palabras de raíz latina, de raíz árabe, y de raíz itálica meridional entre los nombres de los vientos.

  14. Francesc 2
    31-05-2018 14:14

    Santo, això que dius és evident.... però hi ha una nomenclatura pels vents que esdevingué més o menys oficial ... resulta que és pràcticament la mateixa en català, en castellà en francès en toscà en grec biizantí. Aquí, n'hi ha un que marca paquet i els altres el segueixen. Qui marca paquet? Quins són els seguidors?

  15. Antón Martín
    31-05-2018 11:26

    En cualquier caso, y volviendo al asunto del artículo, 'sargaço' es palabra plenamente portuguesa. La población del litoral luso se ha dedicado tradicionalmente a la recogida de esta alga en las playas de todo el país, especialmente en las de la mitad norte, para usarla como abono. La figura del 'sargaçeiro' -o la de la 'sargaçeira'- forma parte del foclore nacional. El debate al respecto es estéril, además de ridículo.

  16. Antón Martín
    31-05-2018 11:21

    En concreto, el nombre del gregal se origina en el sur de Italia, muy al sur, que es donde Grecia queda más o menos al NE, y de ahí pasa al resto de lenguas el viento que sopla de esa dirección, aunque Grecia les quede desubicada al respecto. Esto en cuanto a la rosa mediterránea, porque tanto en el interior de la Península como en las costas atlánticas y cantábricas los vientos tienen su propia onomástica local. No, el mundo no se originó entre Igualada y Mataró.

  17. Santo Job
    31-05-2018 08:27

    Los nombres de los vientos son anteriores a la rosa de los vientos y a las cartas portulanas. La rosa de los vientos no es más que un sistema de organización de vientos y rumbos en un plano para facilitar el dibujo de las rutas. El darle nombre a los vientos es algo que viene de muchos siglos antes.

  18. Francesc 2
    30-05-2018 20:55

    Aquí, el que hi ha hagut és que uns marins d'un país determinat van posar en funcionament aquesta rosa dels vents i els altres la van copiar, Crida molt l'atenció que els grecs bizantins segueixin fil per randa uns noms que no tenen absolutament res a veure amb la seva tradició marinera de segles i segles anteriors- També ho és que en francès, en italià i en castellà emprin austre, que és clarament un mot llatí per dir migjorn, . I no serà que no tinguin migdia , en francès i en toscà,: "midi" i mezzogiorno....

  19. Santo Job
    30-05-2018 20:26

    Como no puede ser de otra manera, la jerigonza marinera tiene palabras de aquí y de allá:

    Scirocco/sirocco/siroco/xaloc/sirocos viene del árabe shuruq, forma dialectal de "salawk" que es ese mismo viento.
    Garbino/Garbí/Garbís procede del árabe "garb", presente en Algarve.
    Ostro/Austro/Ostrias, procede del latín "austrus", que es Sur.
    Poniente/Ponant/Ponent/Ponente/Punendas, procede del latín.
    Mistral/Mestral/Maestrale/Maístros, del latín " magistralis".
    Llebeig/lebeche/libeccio, viene del italiano.

  20. Francesc 2
    30-05-2018 19:10

    Buffff..... Això.... és que és molt clar.... són adaptacions d'un únic patró, exactament el mateix.. La sèrie ha de venir d'un únic patró en una llengua determinada. Quina? Les altres adapten. Per tant, com és que l'obra de l'Oviedo, així com ens ha arribat, agafa terminologia anglosaxona, mediterrania i a més llatina tot d'un cop? És això el que no rutlla. O se segueix una tradició o una altra. Caldria veure si se ressegueix la sèrie en occità/llenguadocià, en occità/provençal, en lígur, en emilià-romanyol, en napolità, sicilià, en venecià, en llombard, calabrès, sard, franco-provençal, serbo-croata, en maltès i en albanès. I, es clar, també per la banda de l'Atlàntic.

  21. Santo Job
    30-05-2018 18:30

    No es catalana, es terminología común en el Mediterráneo dentro de lo que se ha dado en llamar "lingua franca marinera", y que en cada lengua tomó las particularidades de sus hablas:

    En castellano: Tramontana, Gregal, Levante, Siroco, Austro/Ostro, Lebeche/Garbino, Poniente, Mistral.
    En francés: Tramontane, Grec, Levant, Sirocco, Marin/Austral, Libeccio, Ponant, Mistral.
    En italiano: Tramontana, Grecale, Levante, Scirocco, Ostro, Libeccio, Ponente, Maestrale.
    En griego (transliterado): Tramundana, Gregos, Levandes, Sirocos, Ostria, Garbís, Punendes, Maístros.

  22. Francesc 2
    30-05-2018 17:15

    No és això.Es la sèrie, tota la sèrie en conjunt de la rosa dels vents, que és catalana. De la sèrie tramuntana-gregal-llevant-xaloc-migjorn-llebeig/garbí-ponent-mestral... quina és la correspondència castellana? La que en part ens ofereix l'obra de l'Oviedo tal com ens ha arribat? Com és la denominació de la rosa dels vents en castellà? M´'ho podries dir, si us plau?

  23. Antón Martín
    30-05-2018 08:40

    tramuntana: del llatí 'transmontana'.

    gregal: del llatí 'graecale'.

    llevant: del llatí 'levante' (¡horreur! ¡el castellano es más próximo a la forma latina original!).

    xaloc: del árabe 'salawk'.

    migjorn: plenamente catalán, pero formado en paralelo a otros romances: midi, mezzogiorno, mediodía...

    llebeig: del italiano 'libeccio'.

    garbí: del árabe 'garbi'.

    ponent: del llatí 'ponente'.

    mestral: del llatí 'magistrale'.

    serè: del llatí 'serenu'.

    cerç: del llatí 'cercius'.

    Vaya. Resulta que todo son o préstamos o cognados latinos. De formación puramente catalana sólo hay uno. A ver qué conclusiones deberíamos sacar ahora siguiendo tu línea.

  24. Antón Martín
    30-05-2018 08:08

    ????

    Creo que te has metido en un jardín. Obvio que en castellano hay términos de muy variada procedencia. Como en catalán. Por ejemplo, estaca, presente en ambas lenguas, es un germanismo reconocible. Según tu pintoresco razonamiento, Lluis Llach, todo él, sería una barroera traducción del alemán.

    Ni pies, ni cabeza.

  25. Francesc 2
    29-05-2018 20:54

    A veure la sèrie és: tramuntana,, gregal, llevant, xaloc, migjorn, llebeig o garbí, ponent, mestral (o serè o cerç)

  26. Francesc 2
    29-05-2018 20:47

    Més exemples actuals de sentitr/oir, todos tres, "allegar", "luego" amb significat de "de seguida", "eran perdidos"... Tramuntana ve del verb "tramuntar o passar a l'altra banda del munt o muntanya, Clarament els Pirineus. Però el que és curiós és aquesta barreja de terminologia dels vents. No és normal. Gens normal, aquí algú hi ha ficat mà.

  27. Francesc 2
    29-05-2018 20:39

    Etimología de sur ((de la wikipedia)
    La etimología de la palabra sur es un préstamo léxico del germánico *sūð (posiblemente del antiguo fráncico o tal vez del gótico), cuyo significado es 'sur'. El término podría derivar del protogermánico *sun-thaz 'al lado del sol', se desconoce concretamente la certeza de esta derivación del protogermánico (ya que no parece remontarse a una raíz indoeuropea). Algunos autores han sugerido su relación con la palabra Sol debido a que este astro es el que domina este punto cardinal cuando se le observa al norte del trópico de Cáncer..​

  28. Antón Martín
    29-05-2018 19:29

    De una canción de bodas registrada en Catabrana (Burgos):

    Ya se SIENTEN los cuchillos,
    cucharas y tenedores,
    ya se sientan a la mesa
    estos dos ramos de flores.

    Burgos. Más castellano imposible.

    Insisto: todos tres, todos cuatro o todos cinco sólo suena forzado a tus oídos, que no a los castellanos.

    Y vuelvo a repetir que el catalán normativo de hoy es producto de la versión arcaizante fabriana. Hace cien años ningún catalán de la costa habría dicho 'vaixell', sino el muy arraigado castellanismo 'barco', cerrando mucho la o final. No tiene sentido tu demanda de esas expresiones en publicaciones actuales -que las habrá- porque estamos hablando del castellano de hace 500 años. La trampa es tan burda que se desactiva por sí misma.

    'Sur' no es en absoluto terminología anglosajona. En toda la cornisa cantábrica se habla espontáneamente del 'sur', molestísimo y enervante viento cálido de tierra que incluso ha llegado a generar en Cantabria el término 'asurao' para referirse a quien muestra agitación y desquilibrio, pues se trata de un viento que altera los nervios sobremanera.

    'Poniente' es castellano por los cuatro costados, dado que entre nosotros el sol se 'pone', igual que en catalán.

    'Tramontana', que yo sepa, sólo se usa tradicionalmente en la costa mediterránea hasta el Cabo de Gata, área de fuerte impronta catalana por obvias razones. Con todo, se trata de un término que, tanto en castellano como en catalán, deriva directamente del latín 'transmontanus'. Si hubiera surgido directamente del romance sería 'tramuntanya' o 'tramontaña', según la lengua de referencia. Hay que documentarse antes de perorar.

  29. Francesc 2
    29-05-2018 16:26

    Ja m'ho esperava.... pfpfpfpf...No, ja ho sé que "a mig aire" no és el mateix. "A medio golfo" sona ras i curt malament en castellà. Todos tres etc.... sona forçat én castellà i el sentir com "oir. Pel que dius, "sentir" és de la llengua 'astur/lleonesa. Per tant, no és pas castellà. I l'Oviedo és nascut, diu el text, a Madrid. I no hauria d'escriure d'allí estant, en castellà?? Sembla el més lògic. i l'"allegar". bufff... I l'"alego" o "lego" Per què no fem una cosa? Per què no mireu de trobar llibres, gravacions, llocs web, revistes en les quals s'afirmi que actualment s'usen totes aquestes expressions? Fixeu-vos que també hi ha.... Colom amb -m!!! I això en una obra que en teoria no el fa castellà sinó ligur... I es clar tenim denominació dels vents a la catalana: tramuntana, ponent, En aquest sentit, és molt curiós que topem amb terminologia catalana, terminologia anglosaxona (sur) i amb terminologia llatina. Però no hi ha terminologia castellana. Què ho fa?

  30. Santo Job
    29-05-2018 11:20

    Puede que tengas razón, Antón, pero hay bastante superposición entre la a- protésica vulgar y la etimológica.

    Francesc: "a medio golfo" no significa "a medio aire de la sierra" ni nada tiene que ver con el aire o el viento. "A medio golfo" significa "en mar abierto".

  31. Antón Martín
    29-05-2018 10:23

    Ya digo que en este caso no se trata de la prótesis vulgar presente en tantos verbos, sino que es etimológica. de 'applicare' salen el castellano 'allegar' y el catalán 'aplegar', así como el cultismo 'aplicar' an ambas lenguas. De 'plicare' da 'plegar' en catalán y 'llegar' en castellano, usado en algunas partes de Aragón con el mismo sentido que en catalán.

    Y, ahora que me acuerdo, 'luego' con el sentido de inmediatamente se usa asimismo por tierras de León, Zamora y Salamanca: 'salgan luego'='salgan de inmediato'. Esta acepción se recoge desde los primeros diccionarios, de modo que es perfectamente normal.

  32. Santo Job
    29-05-2018 10:03

    Antón: lo de la a- inicial aparece en muchos verbos castellanos, particularmente como vulgarismo (actualmente), aunque entonces era de los más corriente: allegar, atentar, atapar, abajar, arrascar, arremangar, etc.
    Lo que señalas de Asturias es muy interesante porque los padres de Gonzalo Fernández de Oviedo eran precisamente asturianos, de la zona de Grado. Cito al propio Oviedo:

    "Como ninguno, sin ser ingrato, debe olvidar su patria, hame parescido que yo sería culpado si en esta segunda rima de mis Quinquagenas olvidase a Madrid, seyendo una villa tan noble y famosa en España y como yema de toda ella, puesta en la mitad de su circunferencia, en la cual yo nascí, de padres y progenitores naturales del Principado de las Asturias de Oviedo, procreados en un pequeño pueblo que se dice Borondes, de la feligresía de San Miguel de Báscones y concejo de Grado, notorios hijosdalgo de nobles solares; y como otros muchos, por diversos motivos, suelen dejar la tierra donde nascieron y irse a ser vecinos en partes extrañas, así lo hizo mi padre seyendo mancebo, y asentó en aquella villa [...]"

    "Luego" tenía el significado de "inmediatamente", aunque con el tiempo ha mutado en "después" de manera no específica.

  33. Antón Martín
    29-05-2018 09:07

    Cuando uno habla de lo que ignora se pone en ridícula evidencia.

    Date un rulo por Cantabria, o el norte de Burgos y Palencia, y oirás a cada paso 'luego' en el sentido de 'deprisa'. Se usa incluso la expresión 'tan luego'='tan deprisa'.

    'Todos tres', 'todos cuatro', 'todos cinco' es perfectamente regular en castellano.

    'Sentir' como 'oír' se siente a diario en Asturias y León, así como en todo el dominio lingüístico asturleonés hasta Cáceres.

    'Allegar' es normalísimo en castellano. De hecho, viene del latín 'applicare', de modo que ni siquiera se trata de la a protética presente en tantos vulgarismos, sino que es etimológica.

    Y así todo lo demás.

    Si quieres meterte a experto filólogo, lo menos que deberías hacer es salir algún día de tu comarca. No cuela, moreno.

  34. Francesc 2
    29-05-2018 03:55

    eran perdidos,luego (lego, alego: de seguida), allegan (arriben), todos tres capitanes,Colom (amb -m), sintió (oyó) la murmuración, a medio golfo ( a mig aire de la serra) ..... unes quantes més construccions "cognades" o catalanades d'un original català....

  35. Joan Català
  36. Santo Job
    26-05-2018 08:03

    Esa se me había pasado. Había buscado sargazo/s, Sargazo/s, sargaço/s, Sargaço/s, sargasso/s, y Sargasso/s.
    Aún así, ese "salgazos" es un caso único y viendo el contexto queda claro que no es una palabra que se usase en castellano, por eso Oviedo pone "son unas hierbas que llaman salgazos". Gonzalo Fernández de Oviedo introduce muchas cosas en el vocabulario castellano, particularmente voces nativas americanas.

  37. Antón Martín
    26-05-2018 07:30

    Vaya, ahora toca apropiarse de lo portugués. Ahora va a resultar que en el litoral atlántico estaban esoerando a que llegaran los catalanes a poner nombre a sus cosas. Tremendo (delirium).

  38. Francesc 2
    25-05-2018 22:06

    Cerca de "salgazos" al corde.

    AÑO: 1535 - 1557
    AUTOR: Fernández de Oviedo, Gonzalo
    TÍTULO: Historia general y natural de las Indias
    PAÍS: ESPAÑA
    TEMA: 15.Biología
    PUBLICACIÓN: Juan Pérez de Tudela Bueso, Atlas (Madrid), 1992

    En esta sazón e contienda, hallaron en la mar grandes praderías, al parescer, de hierbas sobre el agua; e pensando que era tierra anegada, e que eran perdidos, doblábanse los clamores. Y para quien nunca había visto aquello, sin dubda era cosa para mucho temer; mas luego se pasó aquella turbación, conosciendo que no había peligro en ella, porque son unas hierbas que llaman SALGAZOS, y se andan sobreaguadas en la superficie de la mar. Las cuales, segund los tiempos e los aguajes subceden, así corren e se desvían o allegan a Oriente o Poniente, o al Sur, o a la Tramontana; y a veces se hallan a medio golfo, e otras veces, más tarde y lejos, o más cerca de España. E algunos viajes acaesce que los navíos topan muy pocas o ninguna dellas; y también a veces hallan tantas, que, como he dicho, parescen grandes prados verdes y amarillos o de color jalde; porque en estas dos colores penden en todo tiempo.

    Salidos, pues, deste cuidado y temor de las hierbas, determinados todos tres capitanes e cuantos marineros allí iban, de dar la vuelta, e aun consultando entre sí de echar a Colom en la mar, creyendo que los había burlado, como él era sabio e sintió la murmuración que dél se hacía, como prudente comenzó a los confortar con muchas e dulces palabras, rogándoles que no quisiesen perder su trabajo....

  39. Joan Català
    25-05-2018 21:16

    Al meu poble, avui dia, encara existeix la casa anomenada "cal sargaire". Sobrenom degut a que antigament es dedicaven a la fabricació d'estris agrícoles fets amb vímets.

    ·X·

  40. Santo Job
    25-05-2018 19:25

    Muy bonito, pero falla por un punto fundamental:
    ni Cristóbal Colón, ni Fernández de Oviedo, ni Hernando Colón, ni Bartolomé de las Casas, ni absolutamente nadie de la época llama "sargazo" a esas algas. Lo que aparece en los textos para referirse a esas, o cualesquiera otras, algas es "hierba".

Els comentaris per aquest article ja estan tancats.
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
35138
Entrevista de Jordi Bilbeny sobre Papasseit a Espluga TV
Catalunya i el Mediterrani
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Com és que al primer llibre d'Erasme en castellà hi ha un escut amb les armes reials catalanes i...[+]
Hi ha només una identiat de noms i ordinalitat entre Joan II de Castellà i Joan II de Catalunya? En aquest...[+]
Recuperem aquest article d'En Jordi Bilbeny, aparegut al 1994, que identifica com a "llegua catalana" la "llegua...[+]
L'Andreu Mas publica a Presència un article sobre les entitats dedicades a recuperar la història de Catalunya,...[+]