Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Si la història l'escriuen els que guanyen, això vol dir que hi ha una altra història."
Litto Nebbia
ARTICLES » 11-07-2017  |  PROJECTE DE MEM√≤RIA HIST√≤RICA
1036

Calaveres amb bufanda, autoestima i llibres

Article d‚Äôen Jaume F√†brega a El Temps. ‚ÄúEspanya, com tots els pa√Įsos amb anhel imperialista, ha generat, tant en el camp dels fets hist√≤rics com literaris ‚ÄĒdescobriment d‚ÄôAm√®rica, Cervantes, Lazarillo de Tormes, refranyer‚ÄĒ una fabulosa obra de manipulaci√≥ i censura, que es manifesta tamb√© en l‚Äô√†mbit de la gastronomia.‚ÄĚ

La gastronomia √©s un element fonamental per a la creaci√≥ d‚Äôuna consci√®ncia comuna de pa√≠s. La prova perfecta ‚Äďi trista‚Äď d‚Äôaquesta afirmaci√≥ √©s el desenvolupament desigual de la cuina valenciana, plena de difer√®ncies localistes. Un fet que contrasta amb la uniformitat de la del Principat i de la d‚Äôuns altres territoris.

Calaveres amb bufanda. Aix√≠ anomenen algunes fam√≠lies d‚ÄôAlcoi el cl√†ssic plat de cigrons amb espinacs i bacall√†. El nom que es fa servir ‚ÄĒo la ultracorrecci√≥‚ÄĒ √©s¬†bacallar. Arreu dels¬†Pa√Įsos Catalans se sol con√®ixer per¬†bacall√†. N‚Äôhi ha excepcions, per√≤. Al Pa√≠s Valenci√†, a les terres de l‚ÄôEbre i a la Franja fan servir¬†abadejo, abaetxo i m√©s varietats formals. A la Catalunya Nord, per designar el bacall√† utilitzen¬†juliana, un nom curi√≥s que no trobem a Occit√†nia, on diuen¬†merlu√ßa, substantiu present al catal√† medieval. De fet, l‚Äôabadeig √©s un altre peix: el¬†Pollachius pollachius. El bacall√† aut√®ntic √©s¬†Gadus morhua. Un consell pr√†ctic: quan compreu bacall√†, mireu que hi figuri ‚ÄĒencara que sigui en lletra petita‚ÄĒ aquesta darrera denominaci√≥. Altrament, en ser√† una imitaci√≥ ordin√†ria. Cada vegada m√©s present.

En la cuina valenciana hi ha excel¬∑lents plats de bacall√†. Per√≤ cap que s‚Äôhagi projectat a nivell general com escau ¬†Com per exemple ,l‚Äôesqueixada de Catalunya. En aquest cas, el plat tamb√© s‚Äôelabora al sud de la S√©nia sota el nom referit o d‚Äôaltres, com ara¬†esgarraet o¬†espencat. En uns altres territoris, l‚Äôelaboraci√≥ del bacall√† tamb√© supera fronteres. L‚Äôexemple dels bascos, amb el seu pil-pil, √©s paradigm√†tic. Tamb√© hi ha la brandada dels proven√ßals, un plat igualment naturalitzat com a catal√† i del qual parla Santiago Rusi√Īol. M√©s exemples: el baccal√† alla vicentina dels italians o el bacalhau √† Gomes de S√°, de Portugal. Val√®ncia, si de cas, pot aportar les seves mandonguilles d‚Äôabadejo, un antic plat de Setmana Santa que competeix amb els pasteis o bolinhas de bacalhau de l‚Äôaltra banda de la pen√≠nsula. Portugal s‚Äôha fet famosa per les seves receptes de bacall√†. No obstant, les valencianes s√≥n igual d‚Äôinteressants o m√©s.

Sembla que el bacall√† comen√ß√† a consumir-se a partir del segle XVI, quan els bascos el portaren de Terranova. Sorprenentment, el gran cuiner de la cort de N√†pols, el mestre Robert, en el seu Llibre del coc parlava de la ‚Äúmerlu√ßa salada‚ÄĚ. I les receptes, el remullat, etc., que hi aplica s√≥n id√®ntiques a les que fem actualment amb el bacall√†.

Imatge d’un plat d’esgarraet, esqueixada o espencat, elaborat
amb pebrots i bacallà.

Genialitats anònimes
A qu√® √©s deguda l‚Äôescassa difusi√≥ de les receptes de bacall√† t√≠piques del Pa√≠s Valenci√†? Potser al fet que no n‚Äôhi hagi cap amb un nom sonor, encomanad√≠s, ni cap f√≥rmula consensuada. De fet, la recepta t√© moltes variants locals. Si f√©ssim un r√†nquing, el podrien liderar les mandonguilles d‚Äôabadejo que hem esmentat. Un escriptor agut com Lorenzo Millo, que em va honrar amb la seva amistat, va parlar en La taula i la cuina (1984) del plat de bacall√† conegut com a borra o borreta. Ni en el nom hi ha consens! Hi deia que ‚Äúno hi ha dos pobles que la cuinen igual‚ÄĚ, i n‚Äôarriba a comptar fins a 40 variants. Al seu torn, l‚Äôalacant√≠ Josep Guardiola i Ortiz (Gastronomia alacantina, 1959) escrivia, parlant de la borra, que ‚Äúa la comarca alacantina hi ha tal nombre de plats en els quals figura el bacall√† amb an√†logues i fins i tot iguals caracter√≠stiques‚ÄĚ, que, quan algun autor en parla, no se sap a quin de tots es refereix.

La borra o borreta √©s un plat de bacall√† generalment bullit ‚ÄĒper√≤ tamb√© estofat‚ÄĒ amb patates, nyores, cebes, tomaques, vitets, ous escalfats, alls... Per acabar-ho d‚Äôadobar, plats similars a la borra reben uns altres noms. Dionisio P√©rez (1872-1935), banderer del nacionalisme culinari espanyol, en el llibre La cocina cl√°sica espa√Īola escrivia que ‚Äúhi ha una manera alacantina de preparar el bacall√†, en qu√® s‚Äôacompanya amb patates bullides i tallades a rodelles‚ÄĚ. Hi ha borres o borretes amb patates, fesols, espinacs, nyores, amb picada, sense picada, picant o no, amb vi, amb cebes, tomaques i alls, amb pebrot... I, en canvi, no s‚Äôha aconseguit que el plat tingui difusi√≥, especialment en la restauraci√≥, malgrat que doni molt de joc. El Pa√≠s Valenci√† no √©s Portugal.



La borra o 'borreta' és un dels plats valencians
fets amb bacallà que té distintes denominacions.

Cuina i país
Penso que aquesta desestructuraci√≥ tamb√© √©s deguda a una altra causa: la manca de tradici√≥ liter√†ria gastron√≤mica. Aquesta car√®ncia √©s fonamentalment deguda a circumst√†ncies externes. Per exemple, a la minoritzaci√≥ i desprestigi de la llengua, que t√© la conseq√ľ√®ncia de la poca valoraci√≥ de la tradici√≥ i fins de l‚Äôautoodi. Ja sabem que al Pa√≠s Valenci√† hi ha una fauna,¬†la del blaverisme, que √©s la gent m√©s ignorant,¬†fatxa i espanyolista del m√≥n. I gran part d‚Äôaquesta gentola ha monopolitzat el debat gastron√≤mic. Quan la llengua s‚Äôhiperdialectalitza, perd el seu prestigi i la seva noci√≥ d‚Äôunitat dins de l‚Äôarc mediterrani. A la cuina li passa el mateix: molts plats locals, moltes variants, per√≤ cap d‚Äôest√†ndard i cap relaci√≥ amb les fonts vivificadores de la unitat cultural des de Perpiny√† fins a Alacant, que a l‚ÄôEdat Mitjana donaven prestigi i vigor a la cuina.

Resistències i submissions
Encara abans dels Decrets de Nova Planta, Catalunya patia la pressi√≥ castellana contra la llengua, per dir-ho amb paraules suaus. Tot i aix√≠, els frares, gent culta i excel¬∑lents cuiners, continuaren escrivint receptaris en catal√†. Desobe√Įen, per tant. Com tamb√© ho feien a les Balears. Aix√≤, al Pa√≠s Valenci√† no passava. Com a m√≠nim, no n‚Äôhi ha testimonis.

Aix√≠, tant a Mallorca i Menorca com a Catalunya, durant el Barroc, diversos tractats monacals mantingueren la idea i la continu√Įtat de les cuines pr√≤pies. Enlla√ßaven, alhora, amb receptes de l‚ÄôEdat Mitjana i creaven la cuina moderna amb l‚Äô√ļs dels nous productes d‚ÄôAm√®rica com ara la tomaca, el pebrot, els fesols, l‚Äôindiot, etc. ¬†Si parlem de la¬†paella, hem de dir que la primera menci√≥ a aquest arr√≤s valenci√† apareix en el llibre d‚Äôun d‚Äôaquests frares catalans del segle XVIII. Una refer√®ncia que, evidentment, treu de polleguera els blavers. Pel que fa a la difusi√≥ i al coneixement dels plats valencians, el pes de la paella √©s indiscutible. Per a b√© i per a mal. Per postres, la paella √©s un artefacte gaireb√© monopolitzat pels fatxes valencians i espanyols. Arriben a afirmar, fins i tot en llibres escrits per historiadors, que el terme paella va passar miraculosament al castell√† directament del llat√≠. Un d‚Äôaquests superfatxes, l‚Äôex-diputat d‚ÄôAlianza Popular a les Corts valencianes, Juan Salvador Gay√†, assegura en el seu bloc ‚ÄĒAl fum de la ximenera‚ÄĒ que la paraula ‚Äúpaella‚ÄĚ no √©s catalana. I ho argumenta en catal√†!

Quan fer cuina és fer país
La presència d’una literatura gastronòmica solvent és, a parer meu, condició indispensable per a la conservació, la difusió i la identitat d’una cuina regional o nacional. I ho és per relligar amb la història i la geografia. Per generar autoestima. En contra del que diuen alguns antropòlegs, la transmissió oral no és suficient, perquè la memòria oral és feble. I de fet, les cuines nacionals s’han pogut conservar i evolucionar gràcies a l’existència de llibres i altres fonts escrites. A Catalunya, com s’ha dit, partim d’una literatura medieval completa i primerenca que era compartida pels valencians. Però durant el Barroc, amb la prohibició d’escriure i d’editar en la nostra llengua, podríem haver patit el perill de la desaparició del corpus culinari català. No obstant, i per sort, els monjos catalans i balears, en el clos dels convents, continuaren escrivint savis i excel·lents receptaris que feren de pont amb la cuina medieval i amb la moderna.

Aquest patrimoni va ser recollit en un magn√≠fic llibre que coincideix amb l‚Äôinici de la¬†Renaixen√ßa, La cuinera catalana (cap a 1835), que es public√† en forma de fascicles (despr√©s recollits en un llibre que va ser un best-seller). L‚Äôescrit, que desafi√† la prohibici√≥ espanyola, prefigurava les grans receptes de la cuina cl√†ssica catalana. Tot i que els nostres savis no se n‚Äôhan assabentat, aquest llibre fou fonamental per popularitzar la Renaixen√ßa i considerar la cuina catalana com a cuina nacional. Confront√†, de fet, els ‚Äúgustos catalans‚ÄĚ amb els ‚Äúgustos espanyols‚ÄĚ i s‚Äôhi diu que la llengua catalana √©s d‚Äô√ļs general. Per desgr√†cia, aquest fenomen no es va donar al Pa√≠s Valenci√†, on tot qued√† en l‚Äôoralitat estricta, familiar, insuficient. En la dispersi√≥ i en la falta de consci√®ncia de conjunt.

Espanya fins a la cuina
La cuina, com la seva difusi√≥, tamb√© √©s pol√≠tica. Tant la que tendeix a la uniformitat com la que desprotegeix els seus. D‚Äôexemples, milions: ¬†la pol√≠tica impulsada des de la marca Espa√Īa, l‚Äôescassa autoestima que sovint molts ciutadans i fins i tot restauradors han mostrat per la cuina aut√≤ctona, l‚Äôexacerbaci√≥ folkl√≤rica de la paella... Al Pa√≠s Valenci√†, per desgr√†cia, des de la batalla d‚ÄôAlmansa es va suprimir tota la producci√≥ en llengua pr√≤pia. I amb aix√≤, s‚Äôentrebanc√† el coneixement dels or√≠gens de la hist√≤ria i de la cultura compartides amb Catalunya i les Balears. Mentre que encara al segle XV el marquesat de Villena arribava fins a les portes de Madrid, a partir del 1707 Madrid arrib√† al cor de Val√®ncia.

El marqu√®s de Villena, Enric de Castella (1384-1434), √©s presentat pels castellans com el primer autor d‚Äôun text de gastronomia en la seva llengua ‚ÄĒArte cisoria‚ÄĒ. En realitat, per√≤, era un autor en catal√† que va traduir aquesta obra i va publicar-la com Els dotze treballs d‚ÄôH√®rcules. El seu llibre √©s ple de catalanades, particularment presents en els noms dels peixos i d‚Äôaltres elements ‚ÄĒ‚Äúluz‚ÄĚ per llu√ß, ‚Äúpagel‚ÄĚ per pagell, ‚Äúganivete‚ÄĚ per ganivet, etc.‚ÄĒ. Espanya, com tots els pa√Įsos amb anhel imperialista, ha generat, tant en el camp dels fets hist√≤rics com literaris ‚ÄĒdescobriment d‚ÄôAm√®rica,¬†Cervantes, Lazarillo de Tormes, refranyer...‚ÄĒ una fabulosa obra de manipulaci√≥ i censura, que es manifesta tamb√© en l‚Äô√†mbit de la gastronomia.

Aquesta apropiaci√≥ arriba a proposicions grotesques, com ara afirmar que Arnau de Vilanova o el mestre Robert eren aragonesos. Per fer aital falsificaci√≥, no tenen vergonya a canviar-los el nom ‚ÄĒArnaldo de Villanueva i Ruperto de Nola, respectivament‚ÄĒ. O b√© cometen una ucronia amb el¬†concepte d‚ÄôArag√≥, i encara m√©s amb el d‚ÄôEspanya, que, fins a 1707-1714 ‚ÄĒi encara ara‚ÄĒ era un concepte geogr√†fic. Entre tants altres, Javier P√©rez Escohotado, en el llibre Cr√≠tica de la raz√≥n gastron√≥mica, concretament al cap√≠tol titulat ‚ÄúPrimeros libros de cocina en Espa√Īa: La conexi√≥n erasmista‚ÄĚ, parla del mestre Robert, segons ells Ruperto de Nola, autor del Libro de guisados. Res de la seva condici√≥ catalanoparlant i que el llibre est√† escrit en la seva ‚ÄĒen la nostra‚ÄĒ llengua.

Tornant al tema que ens ocupa, per√≤ que es relaciona amb el que hem dit, fins molt avan√ßat el segle XX no trobem cap llibre sobre la cuina valenciana. En canvi, com hem vist, tant a Catalunya com a les Balears, hi ha una continu√Įtat hist√≤rica, culin√†ria i liter√†ria. He citat La cuinera catalana, que va constituir un gran √®xit i se‚Äôn feren m√ļltiples edicions. Es pot dir que es va convertir en el llibre culinari de cap√ßalera de les cases catalanes. Jo mateix en vaig trobar un exemplar, vell i molt usat, a la meva masia natal, malgrat que la meva fam√≠lia era pagesa. Als anys 20 f√©u el mateix paper el llibre La teca, del gran cuiner Ignasi Dom√®nech ‚ÄĒdeixeble d‚ÄôEscoffier. Fou un aut√®ntic best-seller que encara s‚Äôedita i que no oblid√† la cuina valenciana ni la balear. Continu√† la saga El gran Llibre de la cuina catalana (1928), de Ferran Agull√≥, periodista, escriptor i pol√≠tic, inventor del terme Costa Brava. M√©s endavant, durant els setanta, prengu√© el relleu Manuel V√°zquez Montalb√°n amb L‚Äôart del menjar a Catalunya. A m√©s, hi hagu√© l‚Äôapoteosi liter√†ria de Josep Pla ‚ÄĒEl que hem menjat i d‚Äôaltres obres‚ÄĒ, un corpus gastron√≤mico-literari que no trobem en cap literatura europea i on no deixa de banda els valencians i els balears.

Per desgr√†cia, res d‚Äôaix√≤ trobem a Val√®ncia. Si de cas Carmencita o la buena cocinera, el llibre de m√©s √®xit a Espanya durant m√©s d‚Äôun segle, amb una primera edici√≥ a Barcelona el 1899. Es tractava d‚Äôun llibre de receptes de ‚Äúcocina espa√Īola, catalana, cubana, americana, francesa e italiana‚ÄĚ, tal com diu l‚Äôautora. La cuina aut√≤ctona no hi era especialment present, excepte plats com ara¬†la paella valenciana (amb anguila) o l'arr√≤s a banda.


Portada de "Carmencitao la buena cocinera", llibre valencià
de cuina publicat a finals del XIX. Encara se’n fan edicions.

Jaume Fàbrega
Cròniques Nacionalgastronòmiques
Revista El Temps.N√ļm. 1724
Publicat el 27 de juny de 2017
Imatge de portada: cuina del palau del Marqu√®s de Dues Aig√ľes a Val√®ncia ¬†
https://www.eltemps.cat/article/1678/calaveres-amb-bufanda-autoestima-i-llibres-cuina




versió per imprimir

  1. Albert Fortuny
    18-07-2017 08:25

    Bon vent i barca nova!

  2. Joan Català
    14-07-2017 18:03

    Tigreton, hazte así, que se te ha quedado un poco de bilis en la comisura de la boca.

    Se os acaba el chollo...

    ·X·

  3. Antón Martín
    12-07-2017 15:35

    Y no, no se public√≥ otro tipo de lieratura en catal√°n es esa √©poca porque tambi√©n era lo com√ļn en toda Europa, y el catal√°n no es la √ļnica lengua vern√°cula que se releg√≥ como lengua de cultura. De hecho, la producci√≥n literaria europea en esos siglos se limita a la media docena de lenguas de estado que hab√≠a. En esto el reino de Espa√Īa no fue ni mejor ni peor que cualquier otro. Bueno, el espa√Īol y cualquier otro s√≠ fueron mejores que el franc√©s o el ingl√©s, cuya labor de 'exterminio' ling√ľ√≠stico dio frutos perceptibles hoy, porque tanto en Francia como en Inglaterra ha desaparecido por completo cualquier otra lengua que no sea la oficial. Un '√©xito', vaya. No, los castellanos no han sido los peores en esto ni de lejos. No mint√°is.

  4. Antón Martín
    12-07-2017 15:26

    Pues ya me dir√°s qu√© **** tiene que ver la cu√Įna tradicional del Pallars Sobir√† con la de la Safor (por ejemplo). Se parecen como un huevo a una casta√Īa. Las cocinas tradicionales tiene que ver sobre todo con la producci√≥n y el terreno, de modo que lo normal es que la cocina alicantina (por ejmplo) pertenezca al mismo grupo que la albacete√Īa o granadina. Esto del sentir √ļnico de Salses a Guardamar y de Fraga a Ma√≥ a lo √ļnico que se asemeja es al 'una, grande y libre' de infausto recuerdo. Y en ninguna de las ediciones de Rupert de Nola se lo hace castellano ni se le hurta su naci√≥n. Se traduce el nombre porque as√≠ era el uso en toda Europa, de Laponia a Tarifa y de Finisterre a los Urales.

  5. Francesc 2
    12-07-2017 14:41

    Ruperto de Nola i Arnaldo de Villanueva sí que és parapsicologia. Com hi ha món...

  6. Francesc 2
    12-07-2017 14:41

    Ruperto de Nola i Arnaldo de Villanueva sí que és parapsicologia. Com hi ha món...

  7. Francesc 2
    12-07-2017 14:34

    Res de delirant. No √©s del tot simptom√†tic que les impremtes catalanes nom√©s es publiquessin, com tu dius, roman√ßos i auques? Amb auques i roman√ßos, ja t'asseguro jo que de problemes amb l'autoritat no gaires! Per qu√® nom√©s roman√ßos i auques? Per qu√® nom√©s aix√≤? Per qu√® no es va publicar res m√©s en catal√† de m√©s ambici√≥ al XVIII? Ni assajos posem per cas com els de Jovellanos o els escriptors il‚ÄĘlustrats francesos, ni faules com les de Lafontaine ni novel‚ÄĘla com l'anglesa? Ni teatre culte ni poesia culta? L'√ļnic lloc on es va poder cultivar teatre i poesia culta va ser l'illa de Menorca, quan estava sota l'administraci√≥ anglesa i, per tant, fora de l'administraci√≥ castellana. Els anglesos van permetre que els catalanoparlants cultes i il‚ÄĘlustrats de l'illa conreessin el catal√†. Quan Menorca va caure sota l'administraci√≥ espanyola tot aix√≤ es va acabar. Ara em dir√†s que tot aix√≤ no √©s simptom√†tic de res. Casualitat de les casualitats. Per qu√® l'acad√®mia de Bones Lletres de Barcelona nom√©s publicava textos en castell√†? Per qu√® en Torres i Amat va publicar el "Diccionario de Escritores Catalanes‚ÄĚ en castell√† en un tema que afectava directament la producci√≥ escrita en llengua catalana, anava adre√ßat a les classes cultes del pa√≠s i era tema d'inter√®s general de la Naci√≥ Catalana? Per qu√® no hi va haver premsa en llengua catalana durant tot el segle XVIII i la primera que va existir va ser quan Catalunya va caure en poder de Napole√≥ a comen√ßaments del XIX, i, per tant, una altra vegada fora de l'administraci√≥ castellana? La pol√≠tica de les autoritats franceses en aquest sentit no va ser ni de bon tros altruista: es tractava de fer-se seus els catalans. Quan els francesos s√≥n expulsats, tornem un altre cop amb premsa en castell√†, com el Vapor. Evidentment, la llengua parlada que era la llengua catalana no es podia materialment prohibir, perqu√® era pr√†cticament impossible, pel fet que era l'√ļnica que efectivament es parlava al pa√≠s. Caldria deportar la poblaci√≥ per fer-ho! De Salses a Guardamar i de Fraga fins a Ma√≥. Article aclaridor http://blogs.iec.cat/she/wp-content/uploads/sites/30/2015/03/dossier-catal%C3%A0-a-lescola.pdf.Per. Per La reial c√®dula de 1768 l'escola havia de ser nom√©s en castell√†, si ja no ho era abans. Realment, dir que mai dels mais hi hagu√© impediment [de publicar] ni receptaris ni cap altra cosa en catal√† √©s una afirmaci√≥ molt agosarada i allunyada de la veritat. Aquest article no √©s de l'INH ‚Äēja veig que no t'ho has llegit b√©‚Äē, sin√≥ que √©s una reproducci√≥ d'un article de la revista El Temps. La veritat, la resta del teu comentari √©s una mica enrevessat. El sistema virregnal va pertanyer a l'organigrama jur√≠dic de la Corona Catalanoaragonesa que els catalans van exportar a les Antilles i a la Terra Ferma americana i va servir per organitzar administrativament les noves terres -noves des de la perspectiva europea- i que despr√©s, quan tot el pes de la conquesta va passar sota l'√≤rbita castellana, els castellans van aprofitar. Constructe Espanyol. Home, et caldria ser m√©s subtil, fer m√©s matisos i distincions sobre aix√≤ de "ser espanyol‚ÄĚ. Haur√≠em de parlar de constructes espanyols, no? Un, el que entenia el fet de ser espanyol com el fet de pert√†nyer al concepte geogr√†fic d'Espanya ‚Äēque √©s el que ha predominat i de molt‚Äē, com fa Jaume I. Un altre que va girar a l'entorn de la Corona Catalanoaragonesa. Un altre, que cau a l'entorn del Regne de Castella i un darrer en el qual tots els pobles de la Pen√≠nsula estiguin federats en pla d'igualtat. Jo si he d'escollir, escullo el primer i, en segon lloc, el darrer. La veritat, no s√© qui pateix esquizofr√®nia. Jo diria que qui en t√© s√≠mptomes √©s una Espanya que nega i intenta ofegar la realitat not√≤ria i palm√†ria de les diferents nacions ‚Äďcosta i costa i costa cosa de no dir que l'Espanya/Regne de Castella accepti la realitat de les diferents nacions- que hi ha. I, exactament, feu-vos adults d'una vegada i respecteu el dret inalienable d'autodeterminaci√≥ i de decisi√≥, que emprenem, en aquests cas, els catalans, per decidir el nostre futur. I si molts de vosaltres hi esteu d'acord, lluiteu a favor dels qui volen exercir aquest dret i us oposeu a la maquin√†ria d'estat que lluita contra un elemental dret democr√†tic com √©s votar. Accepteu la realitat i la lliure decisi√≥ d'una vegada!

  8. Antón Martín
    12-07-2017 12:31

    Para mayor muestra de ignorancia y despiste, la confusión con respecto al Marqués de Villena es de traca. Era hijo de Pedro de Aragón, por lo que su nombre correcto es Enrique de Aragón (y Castilla, por parte de madre). Y en 'Los doce trabajos de Hércules' no hay rastro de literatura gastronómica. El 'Arte cisoria' es obra diferente, y el mismo autor dice que la escribió 'en la mi villa de Torralva'; en Cuenca (Castilla). Lo de que escribiera en catalán y luego tradujera al castellano ya entra dentro del campo de la parapsicología al que tan habituados nos tienen los sabios del INH.

  9. Antón Martín
    12-07-2017 08:30

    Delirante. La Nueva Planta lo que prohibe es el uso de cualquier lengua que no sea la castellana EN EL √ĀMBITO DE LA ADMINISTRACI√ďN. En ning√ļn modo se proscribe el uso cotidiano del catal√°n ni de ninguna otra lengua. No hay NADA en la Nueva Planta que regule en ese sentido, y por tanto jam√°s hubo impedimento a la publicaci√≥n ni de recetarios ni de ninguna otra cosa en catal√°n. De hecho, las imprentas de Barcelona produjeron pliegos de literatura popular (romances, aucas, etc.) en catal√°n sin tener problema alguno con la autoridad. Por otro lado, este art√≠culo muestra a las claras la patente esquizofrenia del INH. Por un lado, os dol√©is de la supuesta nula presencia oficial dels 'Pa√Įsos Catalans' en el constructo espa√Īol, pero cuando aparecen pruebas en contra -como la adopci√≥n del sistema virreinal o el √©xito de la paella- argument√°is que es una apropiaci√≥n ileg√≠tima. La adolescencia suele acabar hacia los 18 a√Īos. Salid de ella de una vez.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
18531
Presentació de la 4a Universitat
Llogari Pujol - Sense Egipte no hi hauria hagut la Bíblia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Si fos cert que la Celestina √©s una obra catalana tradu√Įda al castell√†, l'acci√≥ de la qual passa a Val√®ncia,...[+]
Tothom assegura que Jeronimus Bosch era un pintor flamenc, però en Pau Mora ha trobat una referència que ens fa...[+]
Es pot interpretar que el nom de Quixot vol dir Tòxic? En Bilbeny fa anys que ho defensa. Ara en Brauli...[+]
Heu sentit a dir que el Siglo de Oro √©s una traducci√≥ d‚Äôobres catalanes, atribu√Įdes a autors castellans? No...[+]