La desaparició del monestir de Sant Francesc de Barcelona: una raó d’Estat (part 1)

Hi ha cent prohibicions per metre quadrat resumides en una:

No penseu, és pecat!

Miquel Martí i Pol, La fàbrica

La desaparició del Monestir de Sant Francesc de Barcelona és un fet sorprenent per la magnitud i per la transcendència. Una fi colpidora per ser del tot invisible físicament i sense cap memòria pública, tot i ser un exponent històric i cultural de primer terme. És curiós, per dir-ho d’alguna manera, com desapareix en el temps, i no us penseu que va ser sense fer soroll −al contrari−, sinó de manera sorollosa i pública. Tanmateix, avui dia es troba en una invisibilitat silenciosa, tant que, si no el vas a buscar, sembla que no hagi existit mai.

Aquesta va ser la meva sensació quan, en una ruta amb en Jordi Bilbeny, vàrem seguir els metres del que hauria estat la façana del convent i em va fer adonar que no era un monestir qualsevol, sinó que tenia un valor arquitectònic, si més no pensava jo, atès que era del segle XIII (1220)  i la seva situació -pròxima a la façana marítima- denotava que podia ser un dels fonaments de la nostra Història.


Muralla del Mar, abside de San Francisco y principio de la rampa que bajaba á la plaza de “Fra menors”. L'absis de l'església del Convent de Sant Francesc (Gravat de J. Vehil publicat al llibre Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. 1906. Gaietà Barraquer).

I així comença la meva recerca, per l’interès que em mereix l'Art arquitectònic i la Història, sobre aquesta desconeguda i invisible perla desapareguda i de la qual no en resta ni un mur, ni un arc, res de res! Com és possible que no hagi quedat ni rastre d’un monument d’aquest interès històric i artístic? Es pot entendre que no hi hagi ni un rètol fent notar l’existència d'un monument arquitectònic que dins contenia elements importants de la nostra Història? Quina explicació podem trobar per fer desaparèixer sense cap menció informativa un lloc on s’hi dipositaven tombes reials i de l’alta noblesa catalanes? Com pot una ciutat deixar sense el coneixement, bé sigui amb una resta del mur o d’un rètol informatiu, d’un edifici monumental del qual s’esmenta que el propi sant Francesc va proposar fer el convent, on més tard hi va dormir i que va ser inaugurat per Jaume I l’any 1276?

Són preguntes que no troben una resposta coherent tot i que seria el més natural que per la seva importància en el lloc d’aquest edifici s’hi hagués deixat algun element visible, una paret, una capella, un tros d’absis... recordant aquesta construcció monumental amb un rètol explicatiu del que hauria representat històricament, o perfectament es podia haver construït un altre edifici amb entitat i amb valor per a la ciutat (discutible o no) com és el cas del Convent dels Trinitaris reconvertit en el Liceu, el Convent de santa Caterina en el Mercat de Santa Caterina, el Convent de Sant Josep que avui és el Mercat de la Boqueria, el Convent del Carme que passà a ser la Universitat Literària on al seu voltant s’hi van fer els carrers Dou, Fortuny, Notariat, i Àngels. El de Sant Joan de Jerusalem va acabar essent la Biblioteca pública provincial i la Reial Acadèmia de les Bones Lletres. I el de Sant Francesc? Aquest monumental convent amb un fons cultural i històric remarcable... queda convertit en una  plaça: la plaça de Medinaceli, abans la plaça de Sant Francesc, ves a saber per què se n’havia de canviar el nom.

A la mateixa plaça, s’hi posa un fanal dedicat a un mariner, no sense controvèrsia pel qui i pel com. I a l’extrem oposat el Govern Militar, sense cap valor per a la ciutat, sinó el del control de la població?

Monestir de Sant Francesc abans de ser enderrocat i convertit en Govern Militar. Vista aèria des de la cúpula del monument a Colom.

Ubicació del monestir en un plànol de Barcelona.

També amb certes discrepàncies en la construcció d’aquest solar derruït el 1837, que amb la desamortització passà a mans de Luis Joaquín Fernández de Córdoba y Benavides, XIV Duc de Medinaceli, que va destinar una part a la construcció d’habitatges a la plaça de Sant Francesc, avui Medinaceli, una altra per a espai públic i una altra a l’administració militar.

El projecte arquitectònic fou de l’enginyer militar Josep Sans Forcadas, que comptà amb l’ajuda de l’enginyer director Pompeu Martí i de la supervisió de l’arquitecte municipal Adolf Florensa Ferrer. Un edifici d’estil neoclàssic que pot recordar el Teatre de l’Escala de Milà o l’edifici del Ministeri d’agricultura de Madrid, tot i que va ser una inspiració directa del Palau de la Llotja de Barcelona, també neoclàssic, situat a l’altre extrem del passeig de Colom.​ La construcció s’allargà fins l’any 1932.

Es perceben mostres de diferències constructives i d’interpretació. Adolf Florensa Ferrer (1889-1968) fou l’arquitecte que acabaria la nova i la darrera restauració, i fou motiu de discrepàncies ja al segle XIX quan es produeix l’eliminació del convent. I, davant la dificultat d’enfrontament directe, hi ha suspicàcies per guanyar aquest espai en una idea o en una altra? Tot evidencia que podria ben bé ser així.

Enderrocament del monestir de Sant Francesc.

Vista de la façana de l’antic monestir de Sant Francesc i del monument a Joan Cristòfor Colom.

Sovint, comentar un monument destruït implica hostilitat i fins i tot odi. És cert que algunes destruccions porten progrés, ho he exposat anteriorment en alguns canvis voluntaris en edificis de la ciutat on canvia la seva funció o la seva línia arquitectònica per tal d’adaptar-nos als nous temps. En el cas del convent de Sant Francesc i la seva resolució, és una destrucció que respon a un moment històric destinat a esborrar la imatge de l’altre, a aniquilar un símbol, en definitiva a fer oblidar un “Estat”, com una entitat històrica i cultural pròpia.

Retolació del passatge que s’endinsava al monestir de Sant Francesc.

Façana de l’edifici que suplantà el monestir.

El monestir: com és, què hi ha, quan i com es forma.

Segons la tradició, quan sant Francesc va visitar Barcelona l’any 1214, demana un espai per a edificar-hi un monestir, la ciutat li va cedir l’hospital de Sant Nicolau de Bari, situat en aquest mateix indret. Hom ha volgut vincular la fundació de la casa franciscana amb la persona del sant, el cronista fra Jaume Coll esmenta que sant Francesc va anunciar que en aquell lloc s’aixecaria un notable Monasterio de Frayles de mi Orden i també que hi va deixar dos dels seus companys: fray Iluminato y fray Pedro de Cede.

També Anna M. Giné, en el seu treball “El convent de Sant Francesc de Barcelona, reconstrucció hipotètica”, ens diu: Els menorets els trobem a Barcelona possiblement a partir del 1219-1220. El lloc on s'allotjaren fou l'antic hospital per a pelegrins de Sant Nicolau de Bari, cedit pels consellers de la ciutat a Sant Francesc quan aquest va estar a Barcelona el 1214. D'aquest hospital, poca cosa en sabem. Els primers documents que ens mencionen els frares daten de 1226 i 1229... El 1226, doncs, i també el 1229, s'estaven fent obres. No podem saber si es bastí un nou edifici o bé si es realitzà una reforma per a acomodar-ho a les necessitats dels frares. Pel que fa a la descripció d'aquesta primera fundació, la notícia més antiga que hi ha és la donada per Monetarius, que ha estat l’únic autor, dels aquí recollits, que va veure'l tal com es trobava al segle XV.  Ell ens ho descriu així: monasteriurn maximun... Et in medio eius est monasteriurn parvum cum simplici ambitu, refectorio, cellulis et ecclesia parva, ac si essetuna cripta quod sanctus Franciscus fecit edificari.

Així doncs, cap el 1219/20, s’hi va bastir un petit convent amb les seves dependències, que milloraria les condicions d’habitabilitat que oferia l’hospital. El 1229 s’hi va celebrar un Capítol Provincial de l’orde i ben aviat va començar la construcció d’un edifici nou. Hi ha constància que a partir de 1236 la comunitat va començar a rebre donacions destinades a les obres de la nova construcció. L’església es devia aixecar en dues etapes, en la segona aprofitant les estructures de l’edifici anterior. Devia tenir l’estructura habitual de les esglésies de l’orde: una nau única, amb arcs que separen els trams, amb contraforts interiors que s’aprofitaven per fer les capelles laterals.


Nicolau de Mira/ Nicolau de Bari/ Nicolau Taumaturg. Patró dels Mariners.

Secció i planta de l’hospital de Sant Nicolau de Bari on sembla s’edifica Monestir de Sant Francesc.

Sant Nicolau de Bari és el patró dels mariners, comerciants, arquers, lladres penedits, nens, cervesers, fabricants de joguines, solters i estudiants de diverses ciutats i països d'Europa. La seva reputació va evolucionar entre els piadosos, com era habitual en els primers sants cristians, i el seu llegendari hàbit de fer regals secrets va donar lloc al folklore del Pare Noel a través de la Festa de Sant Nicolau.

La primitiva església s’havia d’ampliar, i el 1247 es va posar la primera pedra d’aquesta obra, cerimònia presidida per Jaume I. Hi ha constància de l’evolució de les obres i de la donació de terrenys per ampliar el convent. La consagració de l’edifici es va fer el 1297, amb l’assistència de sant Lluís de Tolosa. En els anys i segles següents, es van anar condicionant les capelles laterals, amb la seva decoració i monuments funeraris diversos. Adossat a l’església, es va bastir un claustre, documentat a partir del 1275. Era de planta sensiblement quadrada, de dos pisos d’alçada; més endavant, s’hi va afegir un tercer pis.

Planta del convent de Sant Francesc de Barcelona.  Antonio Matamoros (1836). Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona.

Ja era acabat a mitjan del segle XIV. En aquest convent, s’hi van celebrar els capítols generals de l’orde, el de 1313 i el de 1357, aquest darrer amb l’assistència de Pere III  el Cerimoniós.

El lloc es va utilitzar, com és habitual, per posar-hi diversos enterraments de personalitats. A causa de la seva importància, el convent es va utilitzar com a panteó reial i s’hi van enterrar Alfons III d'Aragó “El Lliberal” (1285-1291), Alfons IV el Benigne (1327-1336)  fins que l’any 1369 les  restes d’Alfons IV foren traslladades a Sant Francesc de Lleida. També s’hi trobaven els enterraments de les reines Constança de Sicília (1247-1302), Maria de Xipre (1279-1322), Sibil·la de Fortià (c1350-1406) i  Elionor de Xipre (c1333-1416).  Així doncs, ens trobem, com podeu veure, en un Monestir Reial.

Maria de Xipre.

Tombes d’Alfons III  i Constança de Sicília. Sepulcre d’Alfons IV “El Benigne” a Lleida. (Fotografies de la pàgina web monestirs.cat i a wikiwand.com).

Segons Wikiwand.com, a la mateixa tomba d’Alfons III “El Franc”, actualment a la catedral de Barcelona, hi ha les despulles del Comte d’Urgell, Jaume d’Urgell, fill d’Alfons IV, i també de l’infant Fadric, mort essent un nen i fill d’Alfons “El Benigne”.

Al segle XVI, es va ampliar considerablement el conjunt monàstic: es va aixecar el tercer pis del primer claustre i se’n va fer un de nou, amb altres dependències secundàries. Al segle XVIII, es va bastir un tercer claustre, a continuació del segon. Al segle XIX, el convent va patir directament els infortunis causats per la situació política del país: el 1822, la comunitat va resultar exclaustrada i el convent es va convertir en caserna, situació que es va mantenir fins el 1828, quan els frares hi van tornar. El 1834 la casa es va utilitzar com a hospital a causa de l’epidèmia de còlera fins que és desamortitzat el 1835, i el 1836 ja era una presó i el 1837 se’n va acordar l’enderroc.

Com es pot apreciar, hi ha un canvi important en pocs anys. Es pot veure que passa de ser un punt neuràlgic de la ciutat a un punt mutilat. Els franciscans retornaren a la ciutat el 1904 per fundar un nou convent, ara al carrer de Calaf, on hi havia la capella de Sant Magí. Aquell convent resultaria incendiat durant la Setmana Tràgica i refet posteriorment, encara patiria els efectes de la Guerra Civil i després s’hi faria un nou complex conventual, la primera pedra del qual es va posar el 1948. Aquesta casa està dedicada a Sant Antoni de Pàdua i manté la seva activitat conventual.

El convent del carrer de Calaf després de la Setmana  Tràgica (1909) Postal antiga, col·lecció particular.