ARTICLES » 14-06-2017 | MEMòRIA HISTòRICA
 5336
|
De les Assemblees de Pau i Treva a la República Catalana
L'Institut Nova Història es fa ressò de l'article que en Sebastià Sardiné va escriure per a l'associació cultural "Vibrant" el 2 de Juny d'enguany. Catalunya, bressol del pactisme i del constitucionalisme.
L’article 61 de la Proposta de Constitució per a la República Catalana de Constituïm crea l’Institut Internacional de Pau i Treva de Catalunya (International Institute for Peace and Truce of Catalonia) amb vocació internacional. Després del Brexit cal redefinir la UE. Catalunya ofereix una altra manera de resoldre els conflictes, siguin armats o de situacions de violència i estralls. La proposta no és gratuïta ni fruit d’una pacifista inspiració moderna, sinó que és el resultat de la nostra manera de ser, fer i actuar ancestral: el pactisme. El pactisme és una figura política genuïnament catalana, amb mil anys d'història al darrere. Encara ara ens esperona.
Quan Catalunya en època carolíngia (dels anys 700 al 1000) començava a conformar-se en comtats, la forma usual de resoldre els conflictes territorials i hereditaris entre nobles era la violència i la guerra. D'aquesta manera se solucionava momentàniament el conflicte... fins que un altre encenall feia esclatar una nova revolta. Entengueren assenyadament els nostres comtes i clergues que amb la violència no s'arreglava res, que calia cercar formules pacifiques ―ara en diríem tècniques de conflictologia― per parar la guerra -i pactar una Treva- i establir la Pau. L'església, molt poderosa llavors, intervingué convocant i blocant la guerra durant els caps de setmana i dies eclesiàsticament festius o en altres períodes determinats. Aquests moments es podien aprofitar per curar ferits i parlamentar. Uns altres exemples foren les Assemblees de Pau com a fruit de la Treva. Era la Pau de Déu.
La sagrera, creada al voltant d’algunes esglésies. impedia la violència
Tinguérem la sort de comptar, aleshores, amb Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i de Cuixà, qui afavorí la creació d'assemblees per pacificar els conflictes entre els comtes del Rosselló, Empúries i altres del nord de Catalunya. El Concili o Sínode de Toluges de l'any 1027 fou el primer. El seguí el Sínode de Vic el 1030 i el 1033, on s'impulsà la Treva i la Pau de Déu, durant la qual no es podia guerrejar. Allà s'hi establí que el recinte de l'església i el seu voltant era territori protegit, de la qual cosa se'n beneficiava tothom i on ningú no hi podia ser pres. Seguiren les assemblees de Barcelona del 1064 i la de Girona del 1068. Aquesta darrera fou convocada pel mateix comte en presència d'un delegat papal: Hug Càndid. Per fer una assemblea calia, es clar, convocar-la prèviament i estructurar-la. Cadascuna de les parts hi portava els seus consellers, fet cabdal per a la nostra història. En les assemblees de 1188 i 1192, s'incorporaren a les reunions per parlamentar representants de les ciutats o viles, de tal manera que aquestes assemblees esdevindrien l’'embrió de les corts catalanes. El Directorium Paci et Tregae s’'havia consolidat. A més, ja feia temps que estava trencada definitivament tota dependència dels reis francs.
Monument d'homenatge a l’Abat Oliba, Vic
La Pau i Treva es respectà per sempre més, (tot i existir algun període inactiu durant el regnat de Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon III). Aquesta institució, juntament amb els usos i costums de cada lloc, es regulà en els Usatges de Barcelona, que s’anaren aplicant arreu del país. Les assemblees o incipients corts s'havien dotat d'una cúria, és a dir de jutges i d'una estructura administrativa (Usatge 80: Iudicium in curia datum). Aviat, a les assemblees s'hi anirien incorporant nobles, clergues i ciutadans en representació de ciutats i viles. Vet aquí que, per primera vegada, en una assemblea ―en un parlament o cort― s'hi aplegaren per discutir afers i paccionar els tres grans grups de força que més endavant seran nomenats Els Tres Braços: la noblesa i terratinents, el clergat i, finalment, els ciutadans ―els quals prendrien el nom de Braç Reial―. Continuem amb el temps d’'Alfons I el Cast (Osca, 1157- Perpinyà, 1196) i Pere I el Catòlic (Montblanc 1177- Muret, 1213 i enterrat a Sixena). Aquest darrer havia participat l'any abans a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212) ajudant Castella en la seva Reconquista (encara que no ens ho reconegui). El rei Pere fou succeït pel seu fill de cinc anys Jaume I, que estava “retingut” per Simó de Montfort. Finalment, fou retornat a Catalunya. La desfeta de Muret i la minoria d'edat de Jaume I aconsellaren els estaments catalans i els comtes de celebrar corts generals. Les feren a la Suda de Lleida el 1214. Van ser presidides pel cardenal Pere de Benavent o Benavento, en representació del papa Innocenci III.
Podríem dir que aquestes corts de Lleida foren les primeres corts del món estructurades com a tals. Hi assistiren prelats -l'oligarquia de llavors-, comtes i, finalment, ciutadans en representació de ciutats i viles, (tot i que aquesta representativitat a nom d'altri pot ser qüestionada). Després, seguiren les corts de Montsó del 1217 i les de Vilafranca del 1218. aquestes darreres foren considerades de Pau i Treva. Vingueren després les corts de Tortosa de 1225. En elles es decidí anar a la conquesta de Mallorca. O les de 1235 en què es convocaren oficialment nobles, bisbes i ciutadans i on s'establiren veritables constitucions”. Però les corts més importants de Jaume I foren les de 1251, en les quals s'estableix definitivament que els catalans deixàvem de ser regits pel dret canònic, per les antigues lleis romanes o per les gòtiques del Liber Iudiciorum, que quedaven, en tot cas, com a supletòries. A partir de llavors, les lleis a Catalunya seran els Usatges i Constitucions paccionades i, en cada lloc, els usos i costums.
I així, amb llargs períodes sense celebrar-ne cap, arribàrem a les Corts del 1701 perjurades per Felip IV (V de Castella) qui, en no complir allò que va jurar de complir -els drets i constitucions catalanes- va ser revocat pels catalans en exercici del legítim dret a canviar de rei. Aleshores escolliren l’Habsburg Carles, després que el protonotari Vilana Perles convoqués corts. D'aquestes, en sorgiren les nostres darreres Constitucions (1705/1706), conegudes com a Llei d'exclusió de la Casa de Borbó. Van ser signades, article per article, pel darrer protonotari que va tenir el nostre país. A la Capitulació de 1714 seguí el Decret de Nova Planta del 16 de gener del 1716. Ara, amb el nou estat, pertocarà abolir-lo i restablir la nostra darrera Constitució, farcida de Pau i Treva. El nostre Parlament haurà de manar què sigui actualitzada dins la nova República Catalana. Una República que guanyarem sigui per referèndum, sigui per legítima Declaració d'Independència segons permet el dret internacional.
L’Institut Internacional de Pau i Treva de Catalunya serà l’estendard internacional amb què Catalunya liderarà la Nova Europa del segle XXI.
Sebastià Sardiné i Torrentallé.
Advocat, investigador històric,
escriptor, membre de Constituïm,
col·laborador de Vibrant.
2 de juny del 2017
enllaç extern:http://historiavibrant.cat/?p=3133
Autor: Sebastiá Sardiné i Torrentallé.
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
No, santo. No és així.per això et dic que et compris els llibres...
Bonita película te has organizado, Francesc. Los Reyes Católicos eran muy itinerantes como queda demostrado por los documentos que firmaban y las Cortes que convocaban, todos con sus reglamentarias datas tópicas. Por poner unos ejemplos al vuelo: la primera confirmación de las capitulaciones de Santa Fese hizo en Granada (30/4/1492), la segunda confirmación se hizo en Barcelona (1493), y la tercera se hizo en Burgos (1497). Sí, Colón era muy insistente.
El Lazarillo transcurre en la ruta de Salamanca a Toledo, como queda claro a partir del propio texto, y la Segunda Parte transcurre en el Mediterráneo, en los señoríos del emperador de los atunes. No es algo que admita ningún tipo de discusión salvo por un pequeño error en el texto, que se explica porque el autor estaba fuera de España y se lió un poco al escribir los nombres de dos de los pueblos.
La Institución Colombina, igual que la Casa de Contratación estaba en Sevilla (aunque originalmente esta última se estableciese de forma provisional en Burgos y luego en Valladolid, provisionalmente ambos casos).
¿Tienes alguna prueba de que todos los documentos jamás producidos por la Casa de Contratación estén falsificados?¿Alguna prueba sobre la Casa de Contratación, la Institución Colombina, que los RR.CC tuvieran una corte fija, que todas las datas tópicas de sus documentos estén falsificadas, etc?
La primera casa de contractació va ser establerta a Barcelona, La segona a València el 1502.i....la veritat; no sé si realment hi va haver una tercera casa de contractació.Que hi ha un arxiu d'Ìndies a Sevilla? Sí, Però de quan? Qui el va organitzar? Un valencià. la biblioteca Colombina de Ferran Colom estava situada a Barcelona, però va ser traslladada a Sevilla, I allí expurgada en més d'un 60 per cent o més. I reescrita.
Els Reis Catòlics s'estaven a València i, l'hivern, a Alacant. València va ser la ciutat més important de la segona meitat del XV, juntament amb Lisbona, de la Península Ibèrica i la primera meitat del XVI:100.000 habitants.Vivien al Palau del Reial que els Borbons es van encarregar de destruir o van deixar que esdevingués ruïna. No és per casualitat que La Celestina i el LLàtzer passni a València i les novel.les exemplars o parts del mateix Quixot. Ferran i Isabel es van casar a València. Van pujar a Catalunya per tot l'afer de la descoberta i per negociar la reincorporació de la Catalunya Nord. També van passar a Nàpols a recuperar el tron que els havia salvat en Ramon Folch IV de Cardona dit el Gran Capità, el qual també havia conquerit Granada. Tot això de la cort itinerant és una falòrnia. És el que defensem per aquí.
¿Que no eran itinerantes? Pero si estaban de un lado para el otro: Barcelona, Burgos, Granada, Madrigal, Sevilla, Toro, Segovia, Valladolid, Madrid, y un larguìsimo etcétera de sitios en los que estuvieron, hecho constatafo por documentos de la cancillería con data tópica de esos lugares.
Lo de Indias se gestionaba todo en Sevilla, y eso es algo que no admite discusión historiográfica alguna. Está tan extremadamente documentado tanto por los papeles del Consejo de Indias, la Casa de Contratación, las crónicas tanto españolas como foráneas, testimonios tamto hispanos como de fuera, que no ha lugar ningún tipo de duda.
I per Lisboa, es clar.
Sembla que el cas de Carles és na mica excepcional. Els reis catòlics, per exemple. No eren itinerants. Com cap altre rei. Es van establir a València i a Alacant. I no, les importacions d¡Amèrica venien per Alacant, València, Cullera, Dénia o Gandia.
Sí, Francesc, el poder del rey en la Corona de Aragón estaba mucho más controlado que en la de Castilla. Ello no quita para que el rey tuviese que convocar a las Cortes para materias varias, normalmente de índole fiscal. Otra de las cuestiones de las Cortes era la jura del Príncipe de Asturias (a partir de la creación del título), aunque eso era prácticamente un formalismo, y la jura de un rey al subir al trono, teniendo que jurar el rey que respetará las leyes y tal y qué sé yo.
Lo de que Felipe se establezca en Madrid es para centralizar las cuestiones del poder en vez de estar conel engorro de la corte itinerante de su padre. Escoge Madrid para dejar de lado la influencia de otras ciudades que tenían mucha autoridad como Valladolid, Burgos, y Toledo y empezar de cero, por así decir. Él iba a establecer un sistema diferente donde todo había de pasar por su gestión directa (lo cual traía de cabeza a los secretarios de los consejos).
En cuanto a las riquezas de América, tal como entrabanpor Sevilla, rápidamente se iban a Génova o Lisboa a saldar las deudas contraídas por tanta guerra contra tanta gente.
Santo, per tant sembla que a la Corona Catalanoaragonesa el poder estava més repartit. És a dir, que el rei estava més controlat i que tenia el deure com tothom de complir les constitucions. Per mi, aquest és el motiu clau pel qual Felip II es traslladà a Madrid-l'Escorial. Quan va aconseguir finançament per a les seves empreses independentment de les corts, marxa dels estats catalans. I això s'esdevé quan aconsegueix controlar directament o quasi directament l'or i les riqueses que vénen d'Amèrica. I és aleshores que canvia el país que encapçala de fet, però no de dret -si és que algú tenia dret a dominar totes aquelles terres- la colonització i conquesta d'Amèrica. D'altra banda, per això se'm fa estrany aquest parlamentarisme incipient al regne de Lleó. Pel que tu dius, sembla que el rei tenia molt més poder que els altres estaments.
Francesc: el asunto tiene que ver con la distinta concepción del poder regio y el funcionamiento de las Cortes. Si no me equivoco, en el caso de las Cortes de la Corona de Aragón (y de cada uno de los territorios que la componían) primero se expresban las Cortes y luego el rey lo que hacía que si el rey tenía necesidad de algún asunto, tenía que ser generoso para poder ver aprobadas sus solicitudes.
En el caso de las Cortes de la Corona de Castilla, primero habla el rey y luego las Cortes, lo que hace más fuerte la posición del rey (aunque sabemos que los nobles revoltosos eran un problema frecuente como el conde de Trastámara, los Haro, el infante Juan Manuel, el marqués de Villena...).
En el caso del ordenamiento jurídico castellano, emanaba del rey, que era quien concedía fueros, cartas de privilegio, y otorgaba leyes. No hubo en Castilla alguien que dijese aquello de "nos, que somos tanto como vos, y juntos somos mucho más que vos", y eso se nota.
Tampoco hubo que defender encarnizadamente las leyes porque no se dieron casos en que el rey las violase flagrantemente, salvo en el caso de Carlos V y ahí se armó la Guerra de las Comunidades.
La Guerra de las Comunidades, ante todo, fue una revuelta contra el gobierno de los flamencos a quienes Carlos dio oficios y títulos despreciando la legislación de Castilla. Un ejemplo se puede ver en el "razonamiento de Villabrágima", pues entre las condiciones de paz que ofrece el rey se encuentra "que no dará el rey castillos, torres, casas fuertes, o castillos roqueros sino a naturales de Castilla, pues así ha sido siempre y es ley en esta tierra" (cito de memoria, no tengo las epístolas de Guevara a mano). Hay otras cláusulas interesantes (como la de no sacar trigo de Castilla para Portugal ni pan de La Mancha para Valencia cuando haya necesidad en estos reinos de Castilla) pero los comuneros no aceptaron la oferta y pasó lo que pasó.
Continuem amb la polèmica. És molt estrany que no hi hagi ni a Castella ni a Lleó una ferma i constant tradició de defensa del corpus legislatiu propi, el que s'havien en principi donat a ells mateixos.Els catalans del Principat en fan una aferrissada defensa. I els valencians i els aragonesos també. Per què els castellans i els lleonesos no ho fan?
Joan: la cuestión aquí radica en que en las de León es donde por primera vez intervienen representantes de las villas y ciudades, mientras que en las de Borja y Huesca no había tal cosa. Aquello era más una curia regia o una asamblea de magnates/barones que unas cortes.
Per molt que digui la UNESCO em sembla que les Corts d'Aragó ja feia temps que se celebraven...
https://ca.wikipedia.org/wiki/Corts_d%27Arag%C3%B3
És clar, Santo. És clar.
Efectivamente, Antón, el problema de identidad entre León y Castilla sigue siendo un tema conflictivo, surgido sobre todo a raíz de la reforma de las comunidades autónomas con la creación de Castilla y León. Antes, estaba Castilla la Vieja (Valladolid, Palencia, Burgos, Segovia, Soria, Ávila, Logroño, y Santander) por un lado y León (León, Zamora, Salamanca) por el otro. Lo de la Guerra de las Comunidades fue, ante todo, una revuelta contra los gobernantes extranjeros. No querían los nobles y burgueses castellanos que los cargos importantes, rentas, y oficios reales se dieran al séquito flamenco de Carlos (especialmente Jean de Sauvage, y Guillermo de Croy), sino que se diese a naturales de Castilla como los Maldonado, Bravo de Laguna, Padilla, Girón, y compañía.
Francesc, que la gente le tenga aprecio a sus constituciones no quita que las Cortes de León del año 1188 sean anteriores a las de Lleida de 1214.
Si, d'acord. però realment les constitucions catalanes eren molt sentides per la gent. Per tothom, com reconeix l'Elías Díaz de Tejada.
Es que son las cortes de León, no de Castilla; un problema identitario no resuelto hasta la fecha.
Bromas aparte, la historia castellana está llena de conflictos con la corona, con la revuelta de las Comunidades como ejemplo más famoso. Pero no olvides que las protestas de ambos sitios incumbían más bien a los poderosos frente al monarca, careciendo del carácter 'popular' que se les ha atribuido muchos siglos después, tanto en Cataluña como en Castilla.
Bon dia, Antón i Santo. Potser teniu raó. Ara bé, fins on jo sé, no veig a Castella una defensa aferrisssada a través de la història de les constitucions castellanes,com si que succeí a Catalunya, fins i tot, davant de reis. Però repeteixo que no domino gens el tema.
La UNESCO ha reconocido las de León como el testimonio documental más antiguo del sistema parlamentario europeo, las primeras con participación popular efectiva.
Se afirma en el artículo que las primeras cortes propiamente dichas del mundo serían las de Lleida, cuando las de León son varias décadas anteriores, concretamente del año 1188. En esas cortes leonesas hubo representantes del clero, de la nobleza, y también de las ciudades y villas, así que no es adecuado decir que las de Lleida fueron las primeras.