Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La intel·liència és la capacitat de canviar d'opinió quan se't presenta informació precisa que contradiu les teves creences"
Vala Afshar
ARTICLES » 18-05-2010  |  LLEONARD I LA CORONA CATALANA
18759

Leonardo da Vinci podria ser en realitat el príncep Lleonard d'Este i d'Aragó-Nàpols?

La lectura de l'article "Lleonard i la Casa Catalana d'Itàlia'" d'en Jordi Bilbeny ens dóna moltes pistes de qui es pot amagar a darrere d'en Lleonard. Jo crec que encara podem anar més lluny. Veiem-ho.

La lectura de l'article "Lleonard i la Casa Catalana d'Itàlia'" d'en Jordi Bilbeny ens dóna moltes pistes de qui es pot amagar a darrere d'en Lleonard. Jo crec que encara podem anar més lluny. Veiem-ho.

En Bilbeny arriba a la conclusió que en Lleonard havia de ser necessàriament noble. Amb les dades que aporta aquesta conclusió sembla de sentit comú. Només així es pot explicar la formació tècnica i artística que tenia, i que es passés tota la vida professional en diferents corts itàliques, gaudint d'uns tractaments i privilegis d'una persona d'aquest rang. L'exemple que posa en Bilbeny és el zoo particular que tenia.

Ningú posa en dubte que l'escut d'armes d'en Lleonard i dels Vinci és la senyera. Un emblema associat exclusivament a la Casa Reial catalana, i conegut abastament arreu per on es mogué en Lleonard. Qualsevol utilització d'aquestes armes fora del context de la reialesa catalana hauria suposat a la vista de tothom "una usurpació il·legítima" com diu en José Luis Espejo.

També sabem que la senyera amb només tres pals –la que fan servir els Vinci– la utilitzen entre d'altres els comtes de Foix i els reis de Mallorca, vinculats genealògicament amb la reialesa catalana. Però a la Itàlia del XV és exclusiva de la casa reial de Nàpols. Sembla que això s'ha d'interpretar com la voluntat d'una part de la reialesa catalana de crear una brisura en les armes, és a dir, una petita distinció que els identifiqui com una branca diferenciada dins de la casa reial. Aquesta brisura és la que fan servir els continuadors d'Alfons el Magnànim (el fill Ferran I, els néts Frederic III i Alfons II, i el fill d'aquest últim, Ferran II).

Per tot això arribem a una primera conclusió: en Lleonard ha de ser descendent 'natural' d'Alfons el Magnànim. Això explicaria que pràcticament només el trobem treballant en corts de prínceps catalans d'Itàlia, bàsicament de la néta d'Alfons el Magnànim i filla de Ferran I Elionor d'Aragó i Nàpols, i dels fills d'aquesta, és a dir, Isabel d'Este, Beatriu d'Este (casada amb en Ludovico Sforza) i Alfons d'Este (casat amb la Lucrècia Borja).

També explicaria que en Cèsar Borja, germà d'aquesta darrera, el tractés de "prestantíssim i dilectíssim familiar". O que en Giorgio Vasari digui d'en Lleonard que tenia "l'ànim i el valor sempre regi i magnànim". Que el document escrit entorn el 1540, l'anònim Gaddiano, ens reveli que la mare d'en Lleonard era "natadi bon sangue", és a dir, era noble.

Finalment donaria sentit a la inclusió de temes catalans en alguns quadres d'en Lleonard, tal com ha vist en José Luis Espejo. Pel que fa a l'edat d'en Lleonard, oficialment va nàixer el 1452 i va morir el 1519 als 67 anys. Però en d'altres documents se'ns diu que va morir als 72 i als 75 anys, i el secretari d'en Lluís d'Aragó, en visitar-lo el 1517, escriu que era "un home vell de més de 70 anys". L'autoretrat conegudíssim d'en Lleonard datat vers 1512 ho reforça. A partir de l'anàlisi de nombroses referències, retrats i dades de la seua trajectòria vital descobrim una edat retocada i escurçada. En Bilben ydiu que en Lleonard podria ser fins a 20 anys més gran. Jo crec que degué nàixer cap a la meitat de la dècada de 1440.

Recapitulem: la informació que tenim ens fa pensar que amb tota probabilitat en Lleonard és descendent d'Alfons el Magnànim, per part de mare, i nascut alguns anys abans del que se'ns ha dit. Si això és així, em sembla que podem arribar a una conclusió reveladora: la mare d'en Lleonard ha de ser una filla d'Alfons el Magnànim.

Cronològicament no hi pot haver un nivell entremig, perquè el Magnànim el 1440 només tenia 44 anys. En aquest article mirarem d'indagar quina de les filles del rei podria haver estat la mare d'en Lleonard.

Els descendents del Magnànim

El rei Alfons el Magnànim va contraure matrimoni amb la infanta Maria de Castella a València el 1415 i no tingueren fills. Tradicionalment s'ha atribuït el naixement del fill primogènit, Ferran I (1423-1494), a una relació entre el Magnànim i Margarida de Híjar (?-1425), dama de cort de la reina. Sembla que la reina la va fer matar asfixiant-la en descobrir-ho. No sabem de cap altre fill d'aquesta relació.

Hi ha qui ha anat més lluny i sosté que Maria de Castella va fer assassinar Margarida de Híjar per buscar un cap de turc, ja que sabia que la mare de Ferran era la seua pròpia germana, Caterina de Castella, marquesa de Villena (1406-1439). Es tractaria d'una relació incestuosa entre cunyats que calia protegir. La marquesa de Villena es morí en un mal part, i no tindria més fills ni amb Alfons el Magnànim ni amb el seu marit –i germà del Magnànim– Enric d'Aragó, comte d'Empúries (1400-1445). S'ha afirmat que el Magnànim encara n'estava enamorat i que no volgué tornar mai més de Nàpols, coneixedor d'un possible assassinat de la Caterina per part de sa germana. El descendent del comte d'Empúries, l'anomenat Infant Fortuna (1445-1522) naixerà a redós d'un matrimoni posterior entre Enric d'Aragó i Beatriu de Pimentel.

Els afers sentimentals del rei no s'acaben aquí. A l'amistançada Giraldina Carlino (¿1401-1468?) se li atribueixen dues filles, la Maria d'Aragó i l'Elionor d'Aragó, i possiblement també el príncep Ferran. D'una relació entre el rei i Hipòlita de Giudici en naixeria una nova filla, Colia de Giudici. Acabem amb Lucrècia d'Algano (1430-1479), la darrera amant d'Alfons el Magnànim. El rei intentà anul·lar el seu matrimoni per casar-s'hi però el papa no ho autoritzà. No tingueren fills. Per tot allò que venim exposant sembla que en Lleonard hauria de ser fill d'una de les tresfilles que acabem de localitzar d'Alfons el Magnànim, és a dir, de Colia de Giudici,de Maria d'Aragó o d'Elionor d'Aragó.

Elionor d'Aragó i Nàpols (?-1494) es casà el 1444amb en Mariano Marzano, príncep de Rossano i ducde Sessa. Sabem que en Mariano Marzanomantingué una dura oposició política contra el seucunyat Ferran i que liderà la Conjura dels Baronscontra el seu regnat. Alguns estudiosos hoatribueixen a unes possibles relacions incestuosesentre els germans Elionor i Ferran.

En qualsevol cas, del matrimoni del comte de Squilace i la princesa catalana en nasqueren cincfilles i un fill, en Joan Baptista Marzano d'Aragó(1460-1508).Nos'hanbuscatpossiblesparal·lelismes entre en Lleonard i aquest JoanBaptista, força més jove. La política antiaragonesa il'absència de referències a una vida cortesana de certa excel·lència culturalindueixen a priori a descartar aquesta opció.

Colia de Giudici o Covela de Giudici (1423?-1473) fou filla del sobirà i d'Hipòlita deGiudici. Contraurà matrimoni el 1445 amb Emanuele Appiani (1380-1457). Semblaque Emanuele I, senyor de Piombino i conegut com l'Appiani d'Aragó, es va haverde casar a corre-cuita quan als seixanta-un anys quedà com l'únic hereu en vidade la família Appiani. Colia de Giudici no tingué fills i s'optà per legitimar dos fillsque Emanuele Appiani havia tingut molts anys abans: en Jacopo III (1422-1474) ien Vittorio Jacopo (1425-1482).

La Maria d'Aragó-Nàpols i en Leonello d'Este: una hipòtesi versemblant

L'altra filla d'Afons el Magnànim fou Maria d'Aragó iNàpols (1425-1449). Es casà el 1444 amb Leonellod'Este, marquès de Ferrara (1407-1450), un membrede la família d'Este, una de les nissagues aliades dela casa reial catalana d'Itàlia. Del casament ambLeonello d'Este no en naixeria cap fill. Ella es moririael 1449 amb només 24 anys, i ell un any més tard.

L'entorn polític i cultural de la Maria d'Aragó ensencaixa amb la infantesa d'en Lleonard. Hi haunanimitat acadèmica a reconèixer la cort dels Estecom una de les més cultes i refinades d'Europa.Ferrara es converteix en una de les concentracionsurbanes més importants del Renaixement, i enLeonello donarà un nou impuls a la Universitat i enfarà un important focus europeu. També construirà l'Hospital de Santa Anna, queens ha arribat fins als nostres dies, i mantindrà correspondència amb els granserudits de l'època. A la cort d'en Leonello d'Este i la Maria d'Aragó hi trobemartistes com Pisanello, Mantegna, Roger van der Weyden o Piero della Francesca.

Sobre el naixement d'en Lleonard sabem per una biografia d'en Paolo Lomazzo de 1584 que "il nascermio fu in Florenza". Fixeu-vos que s'hi parla d'una ciutatgran en comptes d'un poble com Vinci. Per la manca deproves documentals en Bilbeny interpreta que Florènciasubstitueix una altra gran ciutat on realment nasqué.Tots estarem d'acord que per poder-hi aprendrepintura, música, aritmètica, astrologia, geometria,escultura o arquitectura s'havia de tractar d'una ciutatde primer rang cultural. I també amb Facultat deMedicina per estudiar-hi anatomia. Tot encaixaria amben Lleonard, que hagué de viure una joventutemmarcada en una cort com les de Ferrara o Nàpols.

Per la biografia d'en Giorgio Vasari sabem que va ser un oncle d'en Lleonard qui elva ajudar en els primers anys de formació. Afegeix que "verament, boníssim oncleli fou". Una informació que cobraria sentit si en Lleonard fos fill de Maria d'Aragó iLeonello d'Este, perquè hauria perdut els pares amb pocs anys de vida. Si anem abuscar aquest oncle a la família de la mare, de ben segur estaríem parlant delpríncep Ferran. Si en canvi es tractés d'un oncle patern, podria ben bé serl'Hèrcules d'Este, que com en Leonello fou fill de Nicolau III d'Este.

Una informació que apunta cap a l'Hèrcules d'Este és que es va desplaçar deFerrara a Nàpols, a la cort d'Alfons el Magnànim. Hi anà el 1445, quan en Lleonarddeuria ser ben petit, i hi romangué fins el 1460. Se sap que hi va aprendre elsprincipis i cànons renaixentistes i també arts militars. Unes arts militars que enLleonard hagué de conèixer i perfeccionar per convertir-se en el gran enginyermilitar que evidencia la documentació, tan quan s'ofereix a la cort d'en Ludovico Sforza com quan treballa per al Cèsar Borja.

Segurament aquest desplaçament d'Hèrcules d'Este ala cort de Nàpols es podria explicar per la voluntat dedur en Lleonard a prop de la família materna per tald'assegurar-li una bona formació.

Durant els anys que serà a la cort del Magnànim,Hèrcules d'Este hi coneixerà una néta d'aquest, la princesa Elionor d'Aragó i Nàpols, filla del rei Ferran I,amb qui es casarà el 1473, essent marquès de Ferrara.Elionor d'Aragó i Nàpols seria cosina d'en Lleonard i,com hem apuntat al començament, al seu servei i aldels seus fills hi passarà en Lleonard bona part de laseua vida. Aquesta és la cort on apareix documentatper primera vegada.

Si realment la Maria d'Aragó fos la mare d'en Lleonard podríem plantejar alguneshipòtesis: s'hauria endarrerit l'edat real d'en Lleonard per no fer-lo coincidir en vidaamb la mare? La semblança dels noms Leonello-Lleonard es podria explicar per lavoluntat de posar al fill el nom del pare però en la llengua materna? Amb la mortdels pares, i ubicant un Lleonard encara infant en un altre context familiar, se lihaurien provat d'esborrar els veritables orígens. Però amb quina finalitat?

Possiblement per una raó política. Tant en Lluís XIIde França com el seu cosí en Ferran II dit el Catòlicvolgueren ocupar el tron del Regne de Nàpols,sobretot a partir de la mort d'en Ferran I el 1504.Durant el domini reial català a Nàpols el regne foucobejat per pràcticament totes les monarquies del'època, i seria la principal causa de les Guerresd'Itàlia, on hi trobem implicades bona part de lescases reials europees i els Estats Pontificis.En Bilbeny ens fa veure que quan el 1517 el cardenalLluís d'Aragó es troba amb en Lleonard, aquestavisita s'emmarca en una sèrie de contactes que faràamb tots els familiars per temptejar la possibilitatd'esdevenir rei de Nàpols. En Lleonard seria cosíd'Enric d'Aragó, pare del Cardenal. El príncepLleonard seria, doncs, un actor important en aquestconflicte, i això en podria explicar l'intent de desubicació històrica. I donaria sentital fet que passés els últims dies a la cort de Francesc I, el nou rei de França.

Fins al moment no coneixem cap document que provi l'existència d'un Lleonardd'Este i d'Aragó-Nàpols. Com hem dit, els llibres d'història ens afirmen que els seuspares van morir sense descendència. Però també ens afirmen que el gran científic,pintor, escultor, humanista i enginyer Leonardo da Vinci era un fill analfabet d'unapagesa, que va arribar a acumular tants coneixements perquè era un geni i que vafer d'aprenent en un taller de pintura que sembla que només hagi existit als llibres.Les hipòtesis d'en Lleonard d'Este i d'Aragó-Nàpols de moment només sónconjectures. Esperem que en posteriors recerques per arribar a esclarir la veritathistòrica sobre un personatge tan rellevant es puguin confirmar o que ens portin,potser, a algun altre príncep català d'Itàlia.

Jaume Marvà, maig de 2010

 

Descarregueu l'article en format PDF



Autor: Jaume Marvà




versió per imprimir

  1. Lixi
    20-06-2022 06:01

    Molt versemblant i convincent, sí senyor. La hipòtesi explica bé perquè caldria amagar l'origen i veritable nom de Leonardo, i a sobre, jo fa temps que intueixo que Piero della Francesca va ensenyar-li matemàtiques i arquitectura, a part de coses de pintura (no pas Verrochio, que de pintar potser poc en sabia; tanmateix, es devien conèixer, si en Leonardo va adobar --com jo em crec-- algun dels seus escarits quadres, i incloure muntanyes montserratines en un (El bateig de Crist) i un gosset ben seu en un altre (Tobies i l'Àngel).
    Ara bé, el fort de Leonardo eren les ciències i l'enginyeria, com ell mateix explica en oferir-se a Sforza, i resulta que Della Francesca era un gran expert en Arquímedes, de qui tenia les obres --que va traduir, i Leonardo, eventualment, il·lustrar !
    Que per afegiment, Leonardo fos homosexual --i si més no, un pederasta refinat "a la grega"-- no fa sinó reforçar la probabilitat de la seva criança en una cort noble, sota la tutela d'un "zio" afectuós i en la proximitat de nombrosos artistes, ja que aquesta era la pràctica usual d'aprenentatge en les arts, ciències i oficis.
    En fi, un Leonardo d'Este fa molt sentit --més que no pas un Leonardo della Rovere, que no aconsegueixo de veure clar.
    Res més; us felicito per aquest article il·luminador !

  2. manel
    22-10-2012 10:58

    _KMS_WEB_BLOG_INAPROPIATE_COMMENT Feu clic aqui per mostrar-lo

Els comentaris per aquest article ja estan tancats.
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
34932
Entrevista de Jordi Bilbeny sobre Papasseit a Espluga TV
Catalunya i el Mediterrani
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Qui era Hernán Cortés? Va ser també fill d’un home corrent? Va tenir uns estudis escassos? O, altrament, tal...[+]
Jordi Molet entrevista l'historiador Jordi Bilbeny al programa 7 dies de...[+]
En Marc Terrades ens fa arribar unes imatges d'unes naus d'armades espanyoles del segle XVI, que, curiosament,...[+]
Un cop feta pública la restauració de la Gioconda del Museu del Prado, l'Albert Fortuny ens dóna el seu punt de...[+]