Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La història és sempre una fantasia sense base científica, i quan es pretén aixecar un embull invulnerable i col·locar-hi a sobre una conseqüència, es corre el perill que una dada canviï i s'ensorri tota la carcassa històrica."
Pío Baroja (1872-1956)
ARTICLES » 10-12-2021  |  PROJECTE SOBRE LA CENSURA I LA MANIPULACIó
1513 lectures

Els Cors d'En Clavé i ‘la clave’

En Joan Casajuana desenvolupa amb detall la seva comunicació al 20è simposi sobre la Història censurada de Catalunya: com uns bastonets de fusta, uns petits instruments de percussió tocats tradicionalment a Cuba, foren denominats “la clave’ a partir del cognom d’En Josep Anselm Clavé.

Cliqueu-hi damunt per ampliar la imatge

Qui ho havia de dir? I no és cap joc de paraules: els cors d’En Clavé, els celebres cors, tan llorejats des dels temps dels nostres rebesavis fa més de 150 anys, perdrien amb el temps l’accent a Cuba per passar a dir-se Coros de Clave, sense l’accent a la e. Amb el mot clave es donava nom a uns bastonets de fusta amb què els coristes afrocubans de les primeres trovas cubanas marcaven el compàs. Sembla un acudit, oi? Jo també vaig somriure.

Aquells cubans d’origen africà tenien en els bastonets de fusta una referència amb què marcar el ritme entre accents ternaris que generaven síncopes i contratemps. S’agraïa sentir el clic que fan els bastonets en certs silencis i que donen amb precisió la pausa i l’instant buit en què entren els cantaires dels Coros de Clave.

Tot i que als coristes dels Coros de Clave els era prohibit entrar amb tambors a l’església, aquells petits bastonets de fusta passarien desapercebuts dins de les butxaques i serien tolerats. Eren la mínima expressió de la percussió, indispensables pel seu ritme i una característica comuna dels Coros de Clave a Cuba.

Però la pronúncia i els accents de les paraules s’acostumen a perdre amb el pas del temps, el canvi de continent i de llengua. No és d’estranyar, doncs, que aquesta clave sense accent, la paraula omnipresent que presidia sempre els cors, s’acabés identificant més amb els bastonets de fusta que no pas amb l’il·lustre personatge traspassat feia ja molts anys: el mestre Clavé, que el poble cubà ja no va conèixer, ni va saber qui era.

Així, doncs, aquell cognom ja no significava res per a aquells afrocubans de raça negra que projectaven en la seva música i folklore un sentit d’identitat que els unia profundament. En Clavé havia mort feia ja molts anys i el seu cognom vagaria per Cuba com un significant fantasma, buit de significat. Els bastonets de fusta el van omplir d’un significat viu. Una mutació del significant en tota regla, lingüísticament parlant, si és que es pot dir així quan un nom denomina una altra cosa.

El que em crida l’atenció, però, no és aquesta transformació d’una paraula, sinó com es va anar oblidant l’antic significat «Clavé». Hauríem de furgar en les hemeroteques cubanes per resseguir com s’anà perdent l’accent de la e i a partir de quan els dos bastonets de fusta van començar a ser anomenats clave.

Els musicòlegs cubans han de saber com va anar tot. Estem parlant del tombant de segle. En Josep Anselm Clavé havia mort l’any 1874 i a la Cuba independent del 1901 hi devien haver més de mig centenar de coros de clave. A Espanya vindria una era de frustració col·lectiva i a Catalunya s’ironitzava sobre l’anacrònic regim militar espanyol: recordem que, pocs anys després, l’any 1905, van tenir lloc els fets del ¡Cu-Cut!.

Els Coros de Clave foren un nou signe d’identitat a Cuba. L’orgull cubà s’havia alliberat de l’imperi espanyol i els signes d’identitat ja no tenien perquè estar vinculats a velles glories espanyoles com En J.A. Clavé. Ara tocava potenciar la clave, el ritme i la sandunga, com havia anotat en algunes partitures el compositor cubà Manuel Saumell.

Des d’aleshores no hi va haver formació cubana sense clave. La trova i el son l’adoptaren com a centre del cor, conjuntament amb el bongo, el güiro i les maraques. El cor podia reduir-se fins a només dos o tres coristes, que es repartien aquesta percussió a la seva manera. Les notes, les posaven la guitarra i el tres, una guitarreta de tres cordes dobles que havien inventat aquells cubans, amb la qual el tresero, la persona que el tocava, omplia els espais buits improvisant passatges i motius melòdics.

I així en tenien prou amb un sextet per posar en dansa tota la població de Santiago quan els deixaven anar-hi a tocar per Carnaval. La música era dels negres i la tocaven per a gaudir-la i ballar-la plegats a la manera africana, no pas alineats en fileres com feien els blancs amb les contradanses.

La música cubana ha interioritzat la clave en clau identitària. I ara ja no parlo dels bastonets en si, sinó del patró rítmic que aquests bastonets reprodueixen de forma seqüencial, un patró que integra el pols ternari dels accents dins del compàs binari. La clave 3/2 o la 2/3 marquen el compàs fort i el dèbil: un binomi dinàmic sempre present en les fórmules rítmiques afrocubanes, on la primacia sempre la té el ritme.

I el ritme no perdona. El ritme no s’atura i segueix el seu curs inalterable, l’obstinatto tribal, en el qual les melodies s’hi han d’encabir com puguin. Aquest és l’art del sonero, el cantant de son. És a dir, l’art d’improvisar sense perdre el ritme de la clave. I no pas com sovint succeïa en la música europea del segle XIX, quan l’orquestra frenava el tempo fent un ritardando i convidant la veu solista a entrar a ritme lent, capritxosament i majestàticament pel mig.

Reviso alguna publicació cubana com l’enciclopèdia EcuRed (1) i algun article especialitzat (2). Sembla que els cubans, tot i conèixer de prop l’origen espanyol dels cors, no acaben de tenir clar que l’etimologia de la clave procedeix d’un nom propi: el d’En J.A. Clavé, com era habitual en alguns noms i topònims dels països que varen ser colonitzats.

L’accent de «Clavé» havia caigut també en algunes publicacions centenàries castellanes (3). Aquesta procedència etimològica es reconeguda a Cuba, però a Espanya es considera que els bastonets de fusta ja es dirien clave abans d’arribar a les Antilles els Coros de Clavé. Com pot ser això possible si clave és, òbviament, una expressió d’origen llatí i no pas vinguda d’Àfrica com bongo, conga, bembé, cumbia, mambo, vudú, tabú, etc?

Els enciclopèdics espanyols no semblen estar per la qüestió. La Vikipedia la ignora:

“Los Coros de Clave fueron agrupaciones corales populares que surgieron a fines del siglo XIX en La Habana y otras ciudades de Cuba" (4).

“El nombre Coros de Clave proviene muy probablemente del principal instrumento con que se acompañaban esas actividades corales, la Clave cubana” (4).

Em pregunto si hi ha algú que pugui provar aquestes afirmacions fetes tan alegrement. O és que potser hi ha alguna publicació prou antiga a Cuba on hi consti l’expressió clave abans que hi arribessin els Cors d’En Clavé a finals del segle XIX?

Sovint també trobo publicat “provenian del nordeste de la península“ per tal de no esmentar Catalunya. Només hi falta afegir el clàssic “ però nunca jamás se persiguió la bella lengua catalana“.

Crec que toca reconstruir aquesta història amb rigor i reconeixent la vasta dimensió social que va assolir l’obra d’En Clavé a Cuba al tombant del segle XX. El musicòleg cubà Odilio Urfé i el nord-americà Ned Sublette, ja ho van avançar fa temps. La Wikipedia en anglés ens ho deixa ben clar:

“The origin and development of the coros de clave is linked not only to the local cabildos, but also to the traditions imported by immigrants from northern Spain, in particular the similarly named coros de Clavé (after Catalan composer José Anselmo Clavé). Starting in 1845, Clavé established orfeones (French-style choirs) made up of working-class people in Barcelona. Similar choral traditions spread throughout the north of Spain, including Galicia, where the movement was called coralismo. According to some authors, including Odilio Urfé and Ned Sublette, upon introduction in Cuba, the coros de Clavé lost their accent, becoming coros de clave. (5) (5A) (5B)

Tradueixo només aquesta última frase: “Els cors d’En Clavé van perdre el seu accent, per convertir-se en «coros de clave».

I vegem ara la descripció que en fa el citat compositor i musicòleg nord-americà Ned Sublette:

‘Coros de clave’ were an Afro-Cuban imitation of Catalan choral societies brought to Havana in the later nineteenth century, and were named after a Catalan composer, José Anselmo Clavé, who established a choral society made up of uneducated, working-class people in Barcelona in 1845 (Sublette 2004, 262 – 3). (5C)

La Wikipedia en anglès també ho diu, a l’entrada ‘Rhumba’(6):

Coros de clave were introduced by Catalan composer José Anselmo Clavé and became popular between the 1880s and the 1910s.

I ens recorda també que a la Cuba del 1902 hi podien haver al voltant de 60 coros de clave, els quals podien tenir fins a 150 cantaires, amb presència i participació de les dones.

They comprised as many as 150 men and women who sang in 6/8 time with European harmonies and instruments. Songs began with a female solo singer followed by call-and-response choral singing. As many as 60 coros de clave might have existed by 1902, some of which denied any African influence on their music.

Els Coros de Clave gaudiren a Cuba d’una gran popularitat i hi van participar milers de cantaires durant diverses dècades, temps suficient per a integrar-s’hi més d’una generació i deixar al país una petja ben arrelada i instituïda. Com ho fou la clave.

Deixem-ho clar: si la clave prové dels Coros de Clave cubans i aquests duien com una marca el nom propi d’En Clavé, quin és el problema a Espanya de reconèixer-ho? Quin és el perjudici? i per què tant de misteri? Si al final acabaran dient com sempre que no té cap importància.

I penso: ¡quina paradoxa que el nom del nostre entranyable i admirat filantrop, que tragué milers d’obrers de les tavernes per anar a cantar plegats, es transmutés en la denominació que encarna l’essència rítmica cubana! És com una mena d’homenatge pòstum, metafòric i inconscient, que ressona en el cor de la música cubana.

Joan Casajuana
Novembre del 2021

Referències:

(1) https://www.ecured.cu/Coros_de_Clave

(2) http://lademajagua.cu/coros-de-clave-legado-exclusivo-del-patrimonio-cultural-cubano/

(3)https://somatemps.me/2018/07/01/hispania-cuando-castilla-y-cataluna-se-hermanaban-cantando/

(4) https://es.wikipedia.org/wiki/Coros_de_Clave

(5) https://en.wikipedia.org/wiki/Coros_de_clave

(5A) Sublette, Ned (2004). "Rumba". Cuba and Its Music: From the First Drums to the Mambo. Chicago, IL: Chicago Review Press. pp. 257–272.

(5B) Urfé, Odilio (1977). "Presencia africana en la música y la danza cubanas". In Moreno Fraginals, Manuel (ed.). África en América Latina (in Spanish).

(5C) (Sublette, Ned (2004). Cuba and Its Music: From the First Drums to the Mambo. Chicago, IL: Chicago Review Press. pp. 262–3).

(6) https://en.wikipedia.org/wiki/Cuban_rumba




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. Bernal Francés
    24-12-2021 23:44

    Pues… sí, lo soy. No como tú.
    Haber estudiado más.

  2. Xavi G.
    24-12-2021 18:58

    "Dejen a Clavé.... Y ya está"

    És vosté un grandíssim científic.

  3. Bernal Francés
    24-12-2021 08:35

    Desde luego molt més versemblant que forzar el paso de Clavé a clave por las buenas y de repente, hace apenas un siglo.
    Por otra parte, en castellano, y en la esfera de la música, el paso de clave como signo que determina el ámbito en que se desarrollará la pieza, a clave como instrumento que marca, con pocos golpes, el compás de la misma, no ofrece ningún problema ni necesita retorcer el dato.
    Dejen a Clavé con el notable mérito de haber introducido en España (sí, en toda España) las masas corales. Los coros de calve cubanos se llaman así porque se acompañan únicamente con las claves. Y ya está.

  4. Joan C
    23-12-2021 23:51

    Benvolgut Bernal Francés, en primer lloc gràcies per les teves paraules tan amables.
    El que deia en Fernando Ortiz, quan citava en el seu text el prefaci de La música en Cuba de l'Alejo Carpentier, és que, segons aquest últim, aquest instrument era d'us corrent a l'Havana durant el segle XVII. Però enlloc hi diu, com tu fas, que estigués documentat amb la denominació de clave.
    Fernando Ortiz va ser un prosista exuberant i un persistent buscador dels orígens africans a Cuba que, a part de molts assajos sobre aquestes qüestions, l'any 1953 va escriure un monogràfic on hi dedicà 40 pàgines a la clave.

    D'entre molts relats fantàstics, l'autor hi presentava una hipòtesi segons la qual clave vindria de clavija, fent referència a les clavilles còniques o cilíndriques amb que s'assemblaven els taulers a la construcció, a les drassanes de l'Havana.

    Segons aquesta hipòtesi, el personal, els presos i els esclaus que treballaven a galeres i als arsenals del port, quan suposadament usaven aquestes clavilles com a percussió, les anomenaven clave en comptes de clavija, justificant-ho així l'autor al considerar que aquest darrer mot només era un diminutiu castís de clave.
    Aquesta és la hipòtesi més oficial que he trobat fins ara sobre els orígens de la clave, per a qui la consideri versemblant.

  5. Xavi G.
    23-12-2021 23:50

    El fer plans en castellà els mots catalans és molt comú quan no queda ben fixat l'origen del mot o es desdibuixa pel temps o per altres raons.

    Ferré/Ferre

    Solà/Sola

    Margalló/Margallo

    Rató/Rato

    Mató/Mato

    Asnar/Ansar

    I centenars més....

    No sé si la ciència filològica recull o no aquest fenomen, però la artesania filològica sí i així la descrivim.

    Nyas coca!!

  6. Xavi G.
    23-12-2021 18:30

    Bernal, hi ha molts noms catalans aguts que en castellà passen a ser plans.

  7. Xavi G.
    23-12-2021 13:43

    Es un fet habitual fer en castellà els mots plans quan en l'original català són aguts. Passa sovint generalment quan no queda ben fixat el mot català en un àrea castellanoparlant o es dilueix la seva procedència catalana.

    Ferre/Ferré

    Sola/Solà

    Margallo/Margalló

    Mato/Mató

    Rato/Rató

    Ànsar/Asnar

    i centenars més...

    No sé si hi ha una regla científica filològica per a aquests casos, però des de la filologia artesanal és el que succeïx i així ho descrivim.







  8. Bernal Francés
    22-12-2021 10:33

    Resulta que el instrumento ya se documenta en La Habana en el siglo XVI (Fernando Ortiz, "La clave xilofónica de la música cubana: ensayo etnográfico"; La Habana: Tipografía Molina y Cía., 1935).

    Mentir está muy feo.

  9. Bernal Francés
    22-12-2021 10:21

    Qué aclariment ni qué niño acostado. Ningún dato que apoye la afirmación de que los palos tomen el nombre del apellido del músico catalán, al que hay que atribuir el mérito, y esto sí que está demostrado, de la introducción de las masas corales en España y sus colonias de entonces.

    El cambio en la sílaba tónica, de Clavé a clave, se salta a la torera cualquier regla fonética probada, mostrando la palpable ignorancia al respecto, y no sé si mala fe, del autor del artículo.

    No hay por dónde cogerlo.

  10. Xavi G.
    21-12-2021 18:50

    Gràcies per l'aclariment, Joan.

  11. Ramiro Romero
    21-12-2021 14:34

    La zambomba también es catalana, y las castañuelas, y la pandereta y el cuerno vikingo,,,,,,

  12. Joan C
    21-12-2021 12:35

    Gràcies Xavi G. No dubto que els pals de fusta haurien d'haver estat, necessàriament, els primers instruments de percussió de la humanitat. A l'Àfrica i a tot arreu.
    I és ben sabut, que fa més de vint segles, els pastorets ja percudien el caga tió amb bastons mentre cantaven, si em permets la conya.

    El que heretaren els Cors de Clave a Cuba fou, concretament, la disposició polifònica dels cors arranjada fins a 4 veus i, de manera general, l'enorme capacitat integradora que respiraven les agrupacions corals, que reunien desenes de famílies en l'emoció del cant. Pel que fa als ritmes, els Cors de Clave hi integraren els provinents del folklore africà, amb l'ús dels tradicionals bastonets que acabaren anomenant clave.

  13. Xavi G.
    20-12-2021 20:03

    Segurament els bastonets aquests ja els feien servir els africans molt abans de ser portats a Amèrica, però no li en deien "clave", això segur. Uns els anomenaven "gnogo" i els de més a l'inrterior "Zsupe".

    I pel que fa als nous ritmes que agafaren en Amèrica, doncs no sé si podien venir dels ritmes dels "cors de Clavé" o no. Ni idea.

  14. Bernal Francés
    20-12-2021 09:07

    Esto es una tomadura de pelo. Divagaciones sin documentación que las sustente.
    Un cambio de sílaba tónica por arte de birlibirloque y apenas hace un siglo sin argumento que lo justifique (es imposible un cambio así, cualquier estudiante de Filología lo sabe por vago que sea).
    De la descacharrante ignorancia del autor acerca del instrumento de percusión africano, ya viejo cuando vino al mundo el melómano catalán, no hace falta ni hablar.
    Sandez tras sandez.

  15. Xavi G.
    14-12-2021 12:09

    Res, que han d'amagar tot el que soni a català, no ho poden evitar, és la costum...

    Doncs podríeu enviar aquest article al Sàpiens o al Vicent Baydal i cni, per a que estiguin al tantu i ho incorporen a la història acceptada panyola.

    Això sí, fent constar el nom de l'autor de l'article, és clar, i com a investigador de l'INSTITUT NOVA HISTÒRIA... Que vagin fent-ho així, perquè hauran d'acostumar-se amb tot el que els ha de venir en els pròxims temps...

    Enhorabona.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
30334 lectures

9a-UNH

Víctor Cucurull - Gelmir, el misteriós bisbe fundador de Santiago de Compostel·la
Montse Camps - La primera carta d’En Colom demostra que era català
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Després de dos anys de recerques i d’estudiar la biografia d’En Leonardo Da Vinci, En Jordi Bilbeny creu que...[+]
El català Joan Colom, va haver d'acatar el tractat d'Alcàçovas signat pel seu Rei, que prohibia als catalans...[+]
Es pot interpretar que el nom de Quixot vol dir Tòxic? En Bilbeny fa anys que ho defensa. Ara en Brauli...[+]