Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Recuperar el passat per construir el futur esdevé la tasca que tot ésser humà ha d'assumir
responsablement en el seu compromís amb la societat"
Simone Weil
ARTICLES » 18-04-2011  |  PROJECTE MITOLOGIA CATALANA
7977

L'Ànima secreta de Sant Jordi

Més enllà de tots els tòpics que s'han dit sobre Sant Jordi, ara en Jordi Bilbeny aprofundeix en les arrels mitològiques i antropològiques del patró de Catalunya i en cerca les fonts en cultes precatòlics.

Sant Jordi i el drac

Fer cau i net i retornar als orígens

S'atribueix al papa Gelasi el decret que, l'any 494, es promulgà a fi de distingir les Actes autèntiques dels màrtirs cristians d'altres Actes considerades apòcrifes. El decret consta de cinc parts. La quarta, s'aplega sota l'epígraf Gesta Sanctorum Martyrum i inclou les passions de Sant Quirze, Santa Julita i Sant Jordi com a exemples de contingut sospitós, escrits per "heretges" i, en conseqüència, de lectura prohibida a l'Església.

Tanmateix, amb el pas del temps, la mateixa Església anà acceptant com a ortodoxos els aspectes del sant que abans havia tingut per herètics o susceptibles de sospita i, afegint-hi els retocs oportuns i polint-ne els exabruptes, els acabà integrant en la normalitat més absoluta del seu calendari. Així, si a les Actes apòcrifes anteriors als segle V, Sant Jordi és un militar d'orígens foscos que s'estava a Melitene, on vivia amb una vídua; a les Actes gregues, citades per Sant Andreu de Creta a finals del segle VII, ja hi és descrit com a fill de pares cristians i exemple de santedat: no només refusa fer sacrificis als déus pagans, sinó que, fins i tot, en destrueix les seves imatges. I al segle XI ens el faran nascut a Thecua, a Palestina. Pel que fa a això, En Francisco Marco i l'Angel Canellas, autors del llibre San Jorge de Capadocia, asseveren que "no hi ha cap seguretat per defensar aquesta hipòtesi. Altrament, és possible que algun monjo que coneixia la Bíblia hagi volgut assignar com a lloc d'origen del màrtir el mateix que va veure néixer el profeta Amós". Per això, tot i que ens sembli que Sant Jordi té una història precisa i autèntica, el cert és que tot es mou en el terreny de la imaginació i la conjectura més fabuloses.

Ara bé, si Gelasi –o el decret que se li atribueix– tingué per herètiques les Actes més antigues relacionades amb el sant, és que la figura de l'heroic soldat no tenia res a veure amb el cristianisme. Més ben dit: s'aprofità un antic culte precristià, d'un gran arrelament i popularitat arreu d'Europa, Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, per fer-lo coincidir amb la nova religió emergent amb la finalitat d'emprar-lo com a model apologètic i evangelitzador.

 

Un Sant Jordi torturat durant set anys

Els terribles i inversemblants turments a què fou sotmès el sant, segons les Actes apòcrifes, durant set anys i davant de set reis, revelen, més que un martiri històric, un ritual iniciàtic, on l'esmicolament del cos del neòfit és la metàfora del pas a una nova vida totalment espiritual. Justament per això, la tradició copta explica que Sant Jordi es va morir tres vegades i en va ressucitar tres més. Les tortures que rebé foren innombrables: el poltre, ungles de ferro, graella roent, roda i sandàlies amb claus, arca de ferro amb claus a dins, estimbada per un precipici, cops amb malls de ferro, columna enorme sobre el cos i pedra ingent sobre el cap, llit de ferro roent, plom fos, abocament a un pou travessat per quaranta claus roents, tancament dins un bou candent de bronze i nou llançament a un altre pou amb un gran roc al coll. I, en unes altres fonts, serrament del cos pel mig.

Que el martiri és simbòlic ho veieren els escrives posteriors que recolliren la mateixa llegenda, per tal com el reduiren a set dies a les Actes gregues. I que expressa una ritual iniciàtic ens ho mostra En Mircea Eliade tot al llarg del seu llibre Iniciaciones Místicas. Per aquest historiador de les religions, no hi ha iniciació sense la mort del neòfit, el seu esquarterament, la seva cremació i la consegüent resurrecció a una nova vida. Per l'Eliade, "la mort iniciàtica resulta indispensable en l'«inici» de la vida espiritual. S'ha d'entendre la seva funció en relació amb allò que prepara: el naixement a una manera superior de ser". Però el desmembrament també forma part de les visions extàtiques del xaman o guia religiós. A El Chamanismo y las técnicas arcaicas del éxtasis, el mateix Eliade deixa ben palès amb un gran reguitzell d'exemples com és la iniciació d'un xaman: "els esperits li tallen el cap i el col.loquen a un costat (perquè el candidat ha de veure amb els seus propis ulls com l'espedacen), després el fan a bocins i distribueixen els trossos entre els esperits de les distintes malalties. Només amb aquesta condició el futur xaman obté el poder de guarir". La identificació no es pot defugir: també Sant Jordi, després de ser martiritzat, té el poder diví d'obrar miracles a tort i a dret.

 

Un Sant Jordi que roba bestiar

Fou En Von Gutschmid qui va voler demostrar que Sant Jordi seria en realitat Mitra, la divinitat iraniana, el culte del qual, estès a Occident, constitueix una de les manifestacions més puixants de les religions orientals de caràcter mistèric. En Marco i En Canellas creuen que "sense caure en el plantejament de l'autor esmentat, tenim notícies extraordinàriament interessants que advoquen no per una identificació, però sí per una relació entre la sobredita deïtat pagana i Sant Jordi". Ambdós autors reporten que al monestir d'Ilori, a Geòrgia, es va conservar fins a mitjan segle XIX un costum consistent en què, cada any, el dia de la festa de Sant Jordi, patró d'aquesta església, aparexia un bou misteriosament i entrava al temple, on era sacrificat. Mentre el mataven, s'observava zelosament els moviments de la bèstia, a fi d'extreure'n els auguris corresponents. Posteriorment, era distribuït entre el poble, que hi havia acudit a presenciar el miracle i que creia que el bou era robat cada any, en tal dia, pel mateix sant. Molta gent menja la carn al camp, amb gran fervor i devoció, com si es tractés de la comunió. D'altres la salen, l'assequen al foc i se la mengen quan estan malalts, creient que seran guarits.

No cal fer gaires comentaris per observar l'origen precristià del sacrifici del bou. Ni cal dir que la primmirada observació de la gent d'Ilori de l'aparença i el comportament de la víctima sacrificial constitueixen els principis bàsics de la ciència endevinatòria de molts i diversos pobles antics. La carn d'un animal ofert als déus era tinguda per sagrada i, per tant, contenia propietats divines.

La connexió amb Mitra s'estableix perquè aquesta divinitat és anomenada Bouklópos theós, és a dir: "déu lladre de bestiar". Per això el poeta cristià Comodià es mofava dels adoradors de Mitra perquè representaven el seu déu com un lladre.

 

Un Sant Jordi que mata el cocodril

La identificaicó de Sant Jordi amb el món precristià la trobem també en la mitologia egípcia. Es conserva actualment al Museu del Louvre un relleu de pedra que representa el combat en què Horus (un cavaller amb el cap de falcó), muntat dalt d'un cavall, travessa amb una llança Seth, que aquí pren forma de cocodril. Les semblances iconogràfiques entre el déu egipci i el sant cristià són més que comprometedores i ens il.luminen l'abast i el significat d'aquest culte arcaic. Horus, com Mitra, és una divinitat celestial vinculada al sol i Seth, el seu germà, ho està al món subterrani. La lluita entre ambdós germans s'ha interpretat sovint com el combat espiritual entre el Bé i el Mal: exactament la mateixa correlació de forces que es donen entre Sant Jordi i el drac. Per acabar-ho de reblar, la mitologia egípcia també representa Horus en forma de bou.

 

Un Sant Jordi amic del drac

Pel que fa al drac, em cal dir que, a la civilització xinesa, és un poder celestial. Creador i ordenador que condensa, a través seu, tot una rècula de significats positius. És símbol de la pluja i del tro que l'anuncia, de la germinació, de la vida vegetal, del renovellament cíclic, de la primavera i de la natura solsticial. El drac garanteix els ritmes vitals en el seu més ampli espectre i assegura, per tant, l'equilibri, la prosperitat i l'ordre còsmic. En Joan Senent-Josa, en un article titulat "Elogio del dragón", i publicat al número 41 de la revista Ajoblanco, ens feia adonar de la inversió que s'ha operat en el significat simbòlic del drac a través dels temps. Hi deia: "Si d'Orient (Xina i Japó) retornem vers Occident, el Drac va perdent progressivament el seu caràcter positiu fins a convertir-se en la quintaessència del símbol del mal. A l'Índia i Iran ja apareix unit a les forces negatives, però és en arribar a la nostra civilització occidental de rel cristiana on el Drac adquireix ja un caràcter netament malèfic". L'autor creu que aquest capgirament no seria res més que el reflex de tot un seguit d'inversions sistemàtiques profundes de clara intencionalitat política que el cristianisme triomfant va imposar a les civilitzacions vençudes. Però que, malgrat tot, algunes zones de Catalunya haurien restat com a "illots-testimoni" de les tradicions precristianes que van sobreviure a l'impuls del cristianisme dominador i haurien conservat una visió del drac semblant al de les cultures més orientals. La Patum de Berga, i sobretot l'ésser fabulós conegut per la Guita, Mulaguita, Mulafera i Mulassa, meitat drac i metitat mula, en seria un bon exemple. A les envistes d'aquestes romanalles, l'autor es qüestiona: "Per què no imaginar que els camperols d'antany que vivien al Berguedà i en d'altres punts de Catalunya retien un culte al Drac o la Serp, símbols femenins i fecundadors de la terra?". El gran nombre de dracs, bous, mulasses, àligues, cucaferes i cavalls que participen o participaven a totes les processons de Corpus a Catalunya en són un testimoni més que irrevocable. I exemplifiquen l'ésser mític que anuncia el naixement espiritual d'un xaman.

Per l'Eliade, l'animal "pren l'ànima del xaman, la porta a l'infern i la hi deixa madurar a la branca d'un avet. Quan l'ànima ha madurat la retorna a la terra, talla el cos del canditat en petits fragments i els reparteix entre els mals esperits de les malalties i de la mort", que se'l mengen "a fi de conferir al futur xaman la facultat de guarir les malalties corresponents".

 

Un Sant Jordi contra Sant Joan

A més a més dels atributs solars que es desprendrien de fer correspondre Sant Jordi amb Horus o amb Mitra, dues divinitats clarament relacionades amb el sol, tindríem encara les que li podríem atorgar pel fet de muntar un cavall blanc. Els mazdaistes exigien que els cavalls sacrificats a llurs déus, especialment al sol, fossin de color blanc. No és, doncs, per atzar que a les esglésies rupestres de la Capadòcia, Sant Jordi hi sigui representat, des del segle X, muntant un cavall blanc. I que amb el mateix color es representi quasi sempre a Occident. Cosa que també delaten certes pintures russes que mostren el sol darrera del sant o símbols solars marcats a la sella del cavall, que també es blanc.

A més a més, l'Amades ens diu que el 23 d'abril "la gent vella, que tenia el costum d'amagar i guardar les monedes d'or dins de gerres ben enterrades, creia que de tant en tant calia treure'l a orejar i posar-lo una estona al sol pert tal d'evitar que es rovellés. I creia que avui era per a això el millor dia de l'any. D'on el refrany: Per Sant Jordi/ s'han de treure les unces al sol,/ i el que no les trau/ és perquè no n'hau". Està clar que el dia de Sant Jordi no té res de climatològicament especial per airejar monedes al sol -i menys les d'or-, si és que no es tracta de les restes d'un culte perdut al mateix sol, com es dedueix del fet que "la substància més sagrada del déu sol era l'or brillant", segons ens innova En Max Müller a la seva Mitología Egipcia. És també l'Amades qui ens ha guardat la memòria que, a la vigília d'aquesta festivitat, pels voltants de Montserrat "s'encenien fogueres, i la mainada ballava a llur entorn i saltava per damunt com per Sant Joan". Però tot i que l'Amades ens ho relata sense notar-hi res d'especial, per mi és una dada importantíssima que ve a refermar novament que, a Catalunya, el culte primitiu de Sant Jordi es troba lligat íntimament amb el sol, atès que les fogueres s'encenien precisament en el seu honor.

D'altra banda, si ens fixem detalladament en el calendari, ens adonarem que hi ha dos mesos desencaixats: setembre, octubre, novembre i desembre, que, com el nom indica, ocupaven el setè, vuitè, novè i desè lloc en el calendari romà, en l'actual ho fan en el novè, desè, onzè i dotzè. I són exactament aquests dos mesos els que ens manquen a l'hora d'equilibrar el 23 d'abril, diada de Sant Jordi, amb el 23 de juny, revetlla de Sant Joan. Amb la qual cosa, i els exemples que abans he mostrat, tindríem que Sant Jordi i Sant Joan serien dues maneres diferents de venir a dir el mateix heroi religiós precristià.

Jordi Bilbeny




versió per imprimir

  1. Albert Gispert Ganduixer
    19-11-2017 16:49

    Hola.

    "el teu nom" Podries ser mes concis amb lo que dius de les deeses de les terres de l"ebre siusplau? A on ho se'n pot llegir mes? Que vols dir?

    Gracies.

    Albert

  2. santiago36
    17-03-2015 17:56

    seth es germa d osisris, no d horus

  3. Berenguer
    10-10-2013 23:06

    Jorge-Huesca (o Jordi-Osca com t'hauries de fer dir si ets d'Osca), estàs ben confós. Primer: La creu de Sant Jordi, i per suposat el mite, és molt més antic que batalla d'Alcoraç. Si t'interessa el seu orígen, busca a l'àsia menor i trobaràs coses interessants. Segon: Et recordo que Pere Sanxes o Pere I d'Aragó, que era rei d'Aragó i Pamplona, comte de Ribagorça i Sobrarbre, era un noble català descendent d'Isabel d'Urgell, i després d'invocar l'ajut de Sant Jordi, al crit de guerra de «Deus lo volt» (i això és català), va vèncer a la batalla d'Alcoraç les tropes àrabs que venien de Saragossa. Pere I, va proclamar Sant Jordi patró de la noblesa catalana. Ja se que intenteu amagar la catalanitat de Pere I, però em sap greu, la veritat és la que és, no la que us agradaria a vosaltres fos per tal d'esborrar-nos de la vostra/nostra història. Quan dius que Catalunya no existia, què pretens? vols dir que tampoc existíem els catalans?, evidentment saps que el territori català eren els comptats que formaven la Marca Hispànica i que tenia per capital Barcelona. En aquell temps Aragó tampoc era l'Aragó que és avui en dia, i no es parlava castellà!. A l'Aragó es parlava català, i no només a la franja, i ara ens intenteu fer creure que els nostres símbols son els vostres i que nosaltres no existíem?, au va! Ah, i fixa't que mite de Sant Jordi està molt més arrelat a Catalunya que a l'Aragó, això també t'hauria de fer pensar una mica.

  4. jorge-huesca
    19-01-2013 19:30

    que os conste que lo de sant jordi os viene de la batalla del alcoraz y aun faltaban muchisimos años para que se creara cataluña.si teneis santo y bandera es por aragon aunque os jooo...vale ya de mentiras

  5. El teu nom
    17-06-2011 10:25

    hhhhhhhhhhhh

  6. El teu nom
    17-06-2011 10:24

    ejjejejejejjj

  7. Oscar
    26-04-2011 13:58

    Desde un punt de vista simbòlic, Sant Jordi tindria relació amb la carta de l'emperador del tarot, i el drac amb la carta de l'emperadriu. El drac és la força generativa en estat pur o salvatge que necessita ser domesticada i governada per l'emperador-St.Jordi. Aquest Sant Jordi (David) que s'enfronta al Drac (Goliat) no li interessa la mort d'aquest darrer, ans al contrari necessita tenir-lo activat per treure'n el millor profit del seu foc alquimic. En el cicle arturic apareix de nou, Artús és per tant aquest Sant Jordi que amb la llança-espasa ( còpula ) governa la força del drac (la força de la vida ) i fa que els camps siguin fèrtils i l'abundància possible. Sant Jordi ( el seny ) i el drac ( la rauxa ) han d'equilibrar-se perfectament per tal que el procés de la gran obra sigui possible. És per tant un procés alquimic que cadascu ha de fer en el seu interior. Una dada més: la nostra verge negra la moreneta ( la papissa ) conté en el seu interior la força del drac, és la cova o l'uter on aquest darrer s'amaga, fixem-nos que la moreneta és trobada en el fons d'una cova talment com el drac. La mare de Deu negra conté la força generatriu de la vida en tot el seu estat pur. El Sant Jordi és l'encarregat que aquesta força no surti i es fogaciti sense fi acabant amb tot. Per cert el Quixot és un maldestre guerrer alquimic que a la manera d'un David o Sant Jordi desaforat lluita infructuosament contra uns molins que amb les seves aspes el fogaciten i l'expulsen de tal manera com la força generatriu faria amb nosaltres si no l'aconseguissim dominar.

  8. Guerau
    20-04-2011 12:12

    Això no estarà relacionat amb la religió dels sumeris dels annunakis i dels déus reptilians?, que per altra banda David Icke ha utilitzat la mitologia sumèria per muntar la seva teoria de la conspiració dels illuminati.

  9. soc en german de tortosa
    20-04-2011 02:32

    hola

  10. El teu nom
    20-04-2011 02:30

    jordi....hem de parlar de tot aixo... de mitra... de gerio... de molts altres.. de les deesses de les terres del ebre...

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
19340
Presentació de la 4a Universitat
Llogari Pujol - Sense Egipte no hi hauria hagut la Bíblia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Fa ben bé vint anys que els historiadors i colombistes catalans, imbuïts d'un desconeixement absolut sobre el...[+]
Un historiador del segle XVI afirma que la descoberta d'Amèrica "no s'ha d'atribuir als castellans". El text diu...[+]
Un mapa interactiu permet descobrir els noms de carrers i places de la ciutat californiana, alguns dels quals...[+]
Els catalanismes i catalanades que es troben a l'obra del Marquès de Santillana són el resultat normal d’un...[+]