Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La història no és factual en absolut, sinó una sèrie de judicis acceptats."
Geoffrey Barraclough
ARTICLES » 01-08-2017  |  PROJECTE DE MEMòRIA HISTòRICA
3136

La catalanofòbia: el fenomen, les causes, les conseqüències i la solució

La catalanofòbia és un tret estructural de l’Espanya moderna. L’Andreu Marfull explica el fenomen, els motius, les conseqüències i com es pot solucionar.

Introducció
Les paraules que vénen a continuació no són un atac global a l’Estat Espanyol ni a l’espanyolitat. Són una crítica al tipus d’Estat Espanyol i espanyolitat  a què s’ha arribat a través de la història, sobretot la història de les darreres tres centúries.  A hores d’ara, estem en una Espanya que pivota  en una molt gran mesura  en el rebuig frontal a Catalunya entesa com a nació que aspira a autogovernar-se plenament en forma d’estat i  en el rebuig  a l’exercici de la plena potestat, en tots els àmbits del seu territori, de la seva llengua i de la seva cultura. Aquest rebuig frontal  té un nom: catalanofòbia. Aquest sentiment  és un dels constituents fonamentals d’Espanya.  Així, l’existència de la Nació Catalana, de la seva llengua i de la manera de ser dels catalans casen molt malament amb la forma i amb la raó de ser de l’Espanya d’aquests últims tres segles.

1. El problema: la catalanofòbia
Com dèiem, l’Estat Espanyol, sobretot a  partir del segle XVIII, ha exercit  una fortíssima  dominació contra la llengua i cultura catalanes i contra la voluntat de governar-se dels catalans. D’aleshores ençà,  l’Estat no ha fet sinó incentivar contra la nostra nació la reacció sistemàtica dels instruments de poder al seu servei  i ho ha fet a través de múltiples mecanismes: el poder  religiós ―per exemple, mitjançant la Conferencia Episcopal Española i els seus canals de difusió―, els  mitjans de comunicació de masses com premsa, ràdio i televisió i, finalment, a través dels poders polític, judicial, fiscal, econòmic i militar. Així, doncs, tots aquests àmbits de control i dominació han participat, amb major o menor pes i al llarg d’aquestes tres centúries, en la catalanofòbia. Totes aquestes entitats de poder  han actuat conjuntament i  de manera molt activa a favor de la uniformització d’Espanya, a favor de la indissoluble unitat d’Espanya, a favor de l’estat castellà i de la llengua castellana. Per tant, han actuat en detriment de la realitat plurinacional i plurilingúística de l’Estat. Avui per avui, aquests poders serveixen l’status quo que en ells domina i els seus beneficis i privilegis.

El resultat de tot plegat ha estat que en la concepció de l’espanyolitat s’hi ha instaurat, repetim-ho, una catalanofòbia estructural. La catalanofòbia, doncs, és un dels efectes del procés històric que ha conformat  Espanya. I s’expressa, ja ho hem dit, a través de múltiples manifestacions que, conjuntament, fomenten l’ús i l’abús de la violència física, legal, simbòlica,  cultural  i lingüística que Espanya legitima. A continuació, farem una breu síntesi de la causa fonamental d’aquest  sentiment anticatalà i de les conseqüències que se’n deriven.

2.  La causa: el 1716 se sotmet la nació catalana
Dèiem que des de començaments del segle XVIII existeix una catalanofòbia institucionalitzada dins les estructures de l’Estat espanyol.  Anteriorment, entre els segles XVI i  XVII,  ja es registren, per bé que no d’una manera planificada, intenses manifestacions d’anticatalanisme en el si d’una  noblesa castellana i d’una Santa Inquisició receloses de les institucions catalanes. Els nobles i la Inquisició castellans competien amb la Nació Catalana pel control dels privilegis i les riqueses d’un Imperi militar emergent. Però aquesta història cal entendre-la bé. Mirarem  d’explicar-la.

  • La guerra dels vuitanta anys

A cavall de la segona meitat del segle XVI i la primera del XVII, Europa  pateix un conflicte bèl·lic  intermitent que afecta bona part del continent: la Guerra dels Vuitanta Anys (1568-1648). Moltes nacions europees havien desafiat l’autoritat de l’Església i de les grans monarquies. Pel que fa a la Península Ibèrica, els catalans lideren el desafiament davant l’hostilitat dels interessos que Castella manté a les colònies americanes i davant dels interessos  de la monarquia i de l’església del Regne de Castella. En efecte, des del 1640 Catalunya desafia el Regne de Castella  en l’anomenada Guerra dels Segadors (1640-1652). A Europa, la guerra s’acabà amb el Tractat de Westfàlia del 1648. Però  el desenllaç d’aquest llarg conflicte s’hi manifesta, allí, d’una manera desigual. No tothom en surt beneficiat, i no tots els greuges se solucionen amb aquest tractat que posa fi provisionalment al conflicte continental. Així, Holanda, Suïssa i Portugal adquireixen la seva llibertat, però Catalunya i d’altres territoris no.

  • La derrota a la Guerra de Successió  (1700-1715): la corona d’Aragó esquarterada

A casa nostra, la lluita continua al llarg de la segona meitat del segle XVII i s’intensifica amb l’anomenada Guerra de Successió Espanyola (1700-1715). El seu desenllaç es tradueix  amb la derrota i la fi de l’autoritat històrica de Catalunya ―la del Principat de la Corona d’Aragó―, juntament amb la del conjunt de regnes que hi estan federats. La majoria d’ells restaran integrats en una nova estructura de poder:  el del Regne de Castella. Amb el temps, els regnes de la Corona Catalanoaragonesa acabaran essent repartits entre els moderns estats espanyol, francès i italià.

Així, doncs, el cas del Principat de Catalunya i de tota la Corona Catalana és singular, perquè aquesta transició acabà per convertir-se―seixanta-dos anys després― en un acte d’ocupació militar i en unes disposicions legals altament repressives:  els Decrets de Nova Planta ―el decret que afecta estrictament  el Principat va ser publicat el 16 de gener de l’any 1716―. Aquests decrets representen factualment,  tècnicament i simbòlicament l’inici d’una estratègia molt planificada que anava adreçada a assimilar al Regne de Castella els nous territoris incorporats. Qui l’endega  és una nova dinastia que s’instal·la a Espanya : la dinastia Borbó. En concret, la persona qui l’enceta és Felip de Borbó, duc d’Anjou (1683-1746), el qual serà rei a Espanya sota el nom de Felip V de Castella. Tanmateix, l’avi d’en Felip, en Lluis XIV de Borbó (1638-1715) rei de França ja havia començat anteriorment, a través de la signatura del Tractat dels Pirineus (1659), l’annexió militar, jurídica i lingüística als seus dominis recentment adquirits  del vessant ultraprinenc  de Catalunya:  la Catalunya Nord. Pel que fa a en Lluís XIV, aquest rei i per mitjà d’aquest tractat, no havia fet sinó un pas més en l’ocupació dels territoris del migdia de França, ja que els seus avantpassats havien ocupat sistemàticament al llarg dels segles XIII al XVII el conjunt de comtats originaris del Llenguadoc  i la Provença, així com els dominis anglesos de l’Aquitània.

Però no tot és responsabilitat dels Borbó. Mitja Europa participa, solidàriament amb ells,  del desmantellament de l’autoritat històrica del Principat de Catalunya.

Per tant, la catalanofòbia legitimada per l’Estat castellano-espanyol és una conseqüència directa de les disposicions d’un monarca  Borbó que,  el 1716, havia deshonrat la Corona Catalanoaragonesa en general  i el Principat en particular. Ara bé, Felip V  no va actuar sol. Ho va fer amb la connivència del conjunt d’estats que havien donat suport a Catalunya en la guerra del 1700-1715 i que signaren el Tractat d’Utrecht, pel qual el 1713 deixaren de donar aquest suport als catalans per raons polítiques i comercials. Aquest tractat esdevingué l’inici  de la fi de la guerra de Successió Espanyola ―que es va acabar l’any 1715 amb l’ocupació del Regne de Mallorca― i va permetre instaurar del tot l’absolutisme dins l’Estat Espanyol naixent. El nou estat seguia  el corrent il·lustrat francès i imposava el poder, les lleis, l’autoritat civil i militar, les formes de govern  i la llengua castellanes dins del Principat de Catalunya i dins de la resta de regnes de la Corona d’Aragó, és a saber, els Regnes de València, de Mallorca i d’Aragó.  Al seu torn, des de França, el sobredit Lluís XIV, un altre monarca Borbó i avi d’en Felip V ja havia seguit el mateix procediment més de cinquanta anys abans a la Catalunya Nord. La Catalunya Nord s’afegia a la mateixa sort que la resta de territoris on es parlava una llengua gairebé bessona  de la catalana: la llengua occitana o provençal. S’afegia  a la sort d’unes terres  amb les quals tota Catalunya s’havia sentit agermanada  per segles d’història comuna. En qualsevol cas, des del 1716 ens trobem que per raons d’estat es nega la condició de nació a tots els territoris de parla catalana: des de la Catalunya Nord fins a València i des de Mallorca fins a la franja est de l’Aragó.

En aquesta negació, caldria incloure-hi  en segon ordre els dominis de la Corona Catalanoragonesa  a la Península  Itàlica. Volem dir els regnes de Sicília, Nàpols i Sardenya, on el català i la noblesa catalana ja hi estaven institucionalitzats. Arran del Tractat d’Utrecht,  aquestes terres queden desvinculades de la Nació Catalana i es converteixen  també en l’escenari de lluites desiguals, fins que acaben confluint, al segle XIX,  en l’òrbita italiana dels dominis dels Savoia.

Tornant a la Península, des del 1716 els Borbó d’Espanya imposen la denominació  llengua espanyola per al castellà, mentre que els Borbó de França imposen a tot l’estat l’afrancesament, que havia nascut a les terres de la llengua d’oil. Els Borbons d’Espanya i els de  França en fan, d’aquesta assimilació lingüística, una qüestió d’Estat.

L’assimilació lingüística també passa a la Península itàlica. Efectivament, quan neix la Itàlia moderna  el 1870, el nou estat italià imposa com a única llengua oficial de l’administració i de cultura l’idioma de la Toscana, el florentí, que passa a ésser anomenat iitalià, en perjudici d’una variada diversitat lingüística que està escampada  per tota La Bota. Bona part d’aquesta diversitat està lligada a l’herència occitana i catalana i és el resultat  d’un llarg procés històric.

Quant al Principat de Catalunya,  Barcelona, la seva capital, capitulà en motiu d’un setge desigual enfront de les tropes franceses i castellanes. I tornem a insistir que aquesta capitulació succeí tan bon punt Anglaterra, Àustria, Holanda, Portugal i Savoia havien abandonat els catalans pel tractat signat a Utrecht. Aquests països s’hi van avenir pels avantatges que havien d’obtenir a les colònies americanes i al Pacífic i que Felip de Borbó els oferí .  Així, doncs, Barcelona capitulà l’11 de setembre de 1714. Els catalans hem reivindicat fa més d’un segle  aquesta data perquè  representa la vitalitat de la memòria de la nació catalana i la seva determinació de recuperar la seva integritat política i lingüística.

3.  La conseqüència (I):  la manipulació deliberada de la història dels catalans

  • Què era Catalunya segons la censura?

Aquesta és una pregunta clau. I té una resposta incerta. És incerta perquè la censura inquisitorial i el domini absolut de les publicacions a l’estat modern espanyol fins al segle XIX (i tal vegada fins al segle XXI) és una realitat que, per múltiples raons, conviden a pensar que la nostra història ha estat manipulada. És a dir, la història real del Principat de Catalunya no té perquè ser la que es narra des de la història oficial de l’Estat espanyol. Així doncs:

  • Què devia haver estat realment Catalunya?

Catalunya va ser el Principat de la Corona d’Aragó. Va ser la terra que origina el model de govern per a la resta de territoris d’aquesta corona, la terra que gaudeix de més privilegis. I no només això, el Principat de Catalunya formà part  d’un conjunt de principats cristians d’Europa, d’un imperi simbòlic que aquests principats controlen i al qual es deuen.

  • Evidències

Diverses evidències expressen aquesta realitat:

1a) És un fet constatat i indubtable, com hem dit, que els habitants de Catalunya gaudeixen del major grau de drets i privilegis dins dels dominis de la Corona d’Aragó.

2a) És un fet constatat i indubtable que Catalunya és el Principat de la Corona d’Aragó. És a dir, l’Estat de referència, i que la dignitat de Príncep d’Aragó recau en els títols de duc de Girona i de Montblanc, poblacions que estan, precisament, al Principat.

3a) És un fet constatat i no prou reconegut que Catalunya lidera i acumula fins al segle XVIII l’autoritat de l’Orde del Temple de Salomó i posteriorment el de l’Orde de Sant Joan. Aquesta autoritat no només es fa extensiva dins dels territoris de la Corona d’Aragó ,sinó també dins del conjunt de regnes de la Península Ibèrica. Aquests dos ordes van establir un vincle nobiliari i religiós amb l’autoritat d’un imperi simbòlic que s’origina a l’Edat Mitjana.

4a) És un fet constatat i no prou reconegut que l’arxiu de referència de la història de la Corona d’Aragó és l’Arxiu Reial de Barcelona, el qual al segle XVIII passà  a ser denominat, per una decisió  de la monarquia,  Arxiu de la Corona d’Aragó. Complementàriament,  cal ressaltar que l’Arxiu de Simancas, l’arxiu de referència de la monarquia castellana, es crea al segle XVI.

5a) I, finalment, potser l’evidència més important. És un fet constatat i no prou reconegut que Pere III el Cerimoniós introdueix al segle XIV un model institucional al Principat que es basa en el Llibre de Cerimònies de Constantí VII, emperador de l’Imperi Romà d’Orient. Es basa, per tant, en les institucions de l’anomenat Imperi Bizantí, que estava  estretament vinculat a la història dels privilegis i els dominis catalans dins aquest imperi a l’Edat Mitjana. L’autoritat catalana és conseqüència directa del suport que el Principat i el seu màxim dirigent, el Comte de Barcelona, va oferir a l’autoritat simbòlica de la Constantinoble medieval, capital de l’Imperi Romà d’Orient, vigent fins a mitjan segle XV. Els ducats d’Atenes i  Neopàtria,  Roger de Flor (història oficial) i el Tirant lo Blanc (literatura) en donen fe. També exemplifiquen les relacions entre els dos estats les diverses personalitats catalanes que lideren l’Orde de Sant Joan i el fet que diversos patriarques d’Alexandria o de Jerusalem siguin de la nostra nació. A aquests fets, cal afegir-hi la dignitat dels papes Borja des de les terres valencianes. Per contra, Castella no té aquesta mena de passat. En té un altre,que  no està vinculat amb l’Imperi Romà Medieval. De fet, és un territori ocupat, tal com manifesta la història de la Reconquesta i l’ús que, d’aquesta història,  en fa l’òrbita castellana: a Castella hi domina el poder jeràrquic i autoritari. I està en contraposició amb  el model integrador i parlamentari que lidera, dins la Corona d’Aragó, el Principat de Catalunya. Al seu torn, la nació castellana, també va tenir un principat: el Principat d’Astúries, que es fonamenta en la llegenda de Don Pelayo. Ara bé, el Principat d’Astúries no té res a veure amb l’autoritat del Principat de Catalunya. De fet, el primer príncep d’Astúries no  és oficialment honorat  fins al segle XV. I ho és a títol simbòlic: representa només l’autoritat de l’hereu de la Corona de Castella i Lleó. D’aquesta manera, ni la noblesa ni l’església de Castella i Lleó s’integraran mai al projecte imperial de Constantinoble  o de Roma, ni manifestaran cap tradició hel·lènica: ni en les arts, ni en les formes de govern. Aquesta tradició, sí que s’institueix  a Catalunya des de l’Imperi Romà d’Orient  fins a la caiguda l’any 1453 de Constantinoble i des de la Roma italiana durant el Renaixement. El Renaixement Italià representa, en aquest sentit, una etapa simbòlicament i culturalment avançada de l’Imperi Romà d’Orient.

D’acord amb aquest plantejament, s’observa clarament com l’autoritat catalana cau amb la caiguda de Constantinoble, però es manté com a símbol d’una nació, fins al segle XXI. En aquest sentit i d’acord amb aquestes evidències, cal plantejar-se la pregunta següent, una pregunta molt  fonamentada:

  • Per què s’anomena Corona d’Aragó els dominis liderats pel Principat de Catalunya?

La resposta més raonable és que, entre els segles XVII i XVIII la monarquia manipula l’origen del poder simbòlic del Principat, a l’entorn del qual giraven tots els altres regnes, i el fa lligar al voltant del Regne d’Aragó.

  • El capítol V del Príncep de Maquiavel aplicat a Catalunya

Seguint les paraules de Maquiavel del capítol V del llibre El Príncep (oficialment publicat el 1531), Catalunya entraria dins dels principats d’Europa que, abans de ser ocupats, es governaven per lleis pròpies. El capítol s’intitula precisament així:  de quina manera s’han de governar els principats que, abans de ser ocupats, vivien amb les seves lleis pròpies. La caracterització que en fa Maquiavel s’adiu d’allò més al cas dels catalans i és de gran interès. Maquiavel ressalta que només hi ha tres formes de dominació en aquest tipus de territoris: 1) Destruir-lo: 2) Que el nou governant hi fixi la seva residència; o 3) Deixar-los les lleis, exigir-los tribut i constituir-hi un govern compost per un limitat nombre de persones de confiança.

Un hom podria pensar que l’Estat espanyol , a l’hora de governar Catalunya, hauria fet cas a en Maquiavel i hauria optat, en certa forma, per la darrera de les tres opcions.  Ara bé, tal com ressalta el pensador, el governant ha de témer que, si el príncep no destrueix el principat en qüestió, serà aquest qui destruirà el príncep. Llegim, però, les paraules d’en Maquiavel:

Qualsevol, doncs, que arribi a fer-se amo d’una ciutat [o principat] acostumada a gaudir de la seva llibertat, i no la destrueixi, ha de témer que serà destruït per ella. Li servirà de bandera en totes les revolucions el record dels seus antics furs i el clam de llibertat, que no s’esborra amb el transcurs del temps ni per recents beneficis; de manera que, per més precaucions que es prenguin,s i no es  divideixen o dispersen els seus habitants, mai es desarrelarà del seu cor, ni deixarà la seva memòria el nom de la llibertat, i la inclinació cap a les seves antigues institucions; estant per aquesta raó motivats per a reunir-se tots per a recuperar-la a la més lleugera ocasió.

Doncs bé, aquesta és la situació en què es troba Catalunya a l’inici del segle XXI. Però també és la situació que, reiteradament, ha experimentat al llarg dels darrers tres, o millor dit quatre darrers segles. El que afirma en Maquiavel està clarament exemplificat  en la nostra història. Els catalans hem mirat de recuperar les nostres institucions a la més lleugera ocasió. Per exemple, en la reclamació del dret a la lliure determinació  ―després de la Primera República Espanyola― a les Bases de Manresa del 1892. O bé, en temps de la República Espanyola (anys 1931-1939). O en motiu de l’assemblea fundacional de les Nacions Unides (l’any 1945, on Catalunya  hi participa per mitjà del Consell Català). O en temps de la Transició Espanyola al sistema democràtic (anys 1972-1977). Afegim-hi la lluita al segle XVIII a favor dels Habsburg, així com la pugna a favor del carlisme i el pols per instaurar un monarca de la casa Savoia a Espanya al segle XIX.  Aquestes iniciatives  són, per tant, també símbols de la lluita per la recuperació de l’autoritat i una forma de govern històrics a la qual Catalunya mai no ha renunciat.

Per aquesta raó, es comprèn que la tercera forma de dominació de què parla Maquiavel en el capítol V del seu llibre que hem reproduït  no sigui suficient per a subjugar Catalunya, és a dir, si el que es vol és el vassallatge pacífic d’un principat que ha estat ocupat i que es regia històricament per lleis pròpies. I és que Maquiavel no contemplà la manipulació de la història. Ara bé,sí que és una tècnica implacable per vèncer Catalunya i fomentar-ne la destrucció la reflexió que fa en Maquiavel a l’entorn de la divisió i la dispersió dels habitants, és a saber, atiar les discòrdies entre els catalans i llur exili o deportació.

Com es vulgui que sigui, l’Estat espanyol nega la història de la mil·lenària nació catalana, una nació de les més actives i documentades del món i amb un dels escuts més antics d’Europa, una nació amb llengua pròpia, una moneda, unes lleis, unes Constitucions i unes institucions també pròpies, una nació que liderà una Corona i una forma de govern a l’Edat Mitjana, una nació compromesa amb una cosmovisió simbòlica romana segons el patró hel·lènic de Constantinoble. El Decret de Nova Planta del 1716 imposat pel rei Felip V de Borbó, duc d’Anjou,  va impossibilitar que s’acabés de donar cos a la nostra història .

4.  La conseqüència (II): la persecució sistemàtica de la llengua catalana com a símbol d’una cultura i d’una nació.
D’altra banda, l’espanyolisme d’Estat promou conscientment el greuge i l’arraconament de la llengua catalana ―símbol principal de la nació que representa―. I ho fa  mitjançant diferents mecanismes:

a) Anomenant espanyol el castellà

El castellà és imposat com a llengua espanyola des del conjunt de les institucions de l’Estat. Aquest canvi de denominació la Real Academia Española la  justifica per mitjà d’un subterfugi. Diu que la llengua castellana era la llengua romànica parlada a Castella que donà origen a l’actual llengua espanyola. No cal dir que aquest subterfugi  va dirigit a una “espanyolització” sistemàtica de la llengua i cultura castellanes i alhora nega l’espanyolitat de la resta de llengües de l’Estat.  L’estat espanyol  legitima aquest ús i abús per mitjà de la violència cultural.

b) Tres segles desautoritzant l’ús oficial del català dins de les terres de parla catalana

L’ús oficial del català va ser prohibit pels Decrets de Nova Planta (1707-1716) a l’administració. I des de llavors les prohibicions han continuat: a l’escola (cèdules del 1768, 1825 i el 1902), ―amb càstigs als professors si aquests parlaven en català― i més endavant el 1923 i el 1939, sota el pes de  les respectives dictadures militars i sota l’esperit nacional-catòlic. També estava prohibit als llibres mercantils  des del 1772, als llibres universitaris des del 1773, al teatre des del 1801) i als jutjats des del 1881. Actualment, el Partit Popular ―hereu de la tradició de l’espanyolisme d’Estat més incisiu―, i més recentment Ciudadanos, amb el suport del Tribunal Constitucional, treballen incessantment perquè el català no gaudeixi, dins de les terres de parla catalana, de l’estatus de llengua nacional. L’estat torna a legitimar l’ús i l’abús de la violència cultural.

c) Desautoritzant el català a les institucions estatals i internacionals

El català no és una llengua oficial a tot l’Estat i no es pot parlar al Congrés dels Diputats, ni als estaments judicials de justícia estatals ni a l’exèrcit espanyol,ni  tampoc a les institucions internacionals dels  quals l’Estat espanyol n’és membre i hi participa. D’aquesta manera, es desprestigia estatal i internacionalment el català. L’estat torna a legitimar l’ús i abús de la violència cultural.

d) Desprotegint constitucionalment el català i la seva estigmatització

El català no gaudeix de cap llei estatal per la seva normalització, promoció i foment del seu estudi, només disposa una mena d’oficialització  del dret al respecte i protecció que pauta la Constitució Espanyola, sense que cap espanyol tingui l’obligació de conèixer-lo. Ni Catalunya ni el català apareixen al text constitucional. Els catalanoparlants hem de conèixer, saber llegir i escriure el castellà, però des dels poders de l’Estat es relaciona l’ús i coneixement del català fora de Catalunya amb una càrrega econòmica, educativa i burocràtica que limita les llibertats dels espanyols. Actuant així, s’estigmatitza sistemàticament la llengua catalana. L’estat torna a legitimar l’ús i abús de la violència cultural.

e) Mutilant el català

Tot i l’aparent avenç dels drets lingüístics de les llengües no castellanes que la Constitució Espanyola autoritza amb el sistema democràtic, a partir de la dècada  actual es persegueix i es limita la normalització de la llengua catalana. Paral·lelament, mentre es tendeix a fomentar, de forma persistent i amb tots els mitjans possibles, el reconeixement de la unitat de la llengua espanyola (la castellana), mitjançant l’Instituto Cervantes i la Real Academia de la Lengua Española (creada l’any 1712, com a estratègia  per fer de la llengua castellana LA llengua espanyola), des de l’espanyolisme d’Estat es promou, de forma irracional i malaltissa, la fragmentació del català en múltiples dialectes, arribant a l’absurd d’afirmar que el valencià no té res a veure amb el català, ni tampoc el català de la Franja.  Els diferents criteris, polítiques i formes que s’apliquen per unir el castellà (altrament dit espanyol) i desunir el català és sens dubte la major expressió de l’arrogància cultural de l’Estat, que després de tres segles segueix fent ús i abús de la violència cultural que es considera legitimada.

Cloenda
La causa catalana no és una qüestió política, és nacional. És la lluita de la dignitat d’una nació que es nega a estar subordinada a una altra que atempta contra la seva integritat.

L’expressió del dret a la lliure determinació és un dret nacional, que els catalans reclamen exercir perquè són una nació i un principat governat, històricament, per lleis pròpies. Però és, sobretot, la reacció d’un poble, d’una llengua i d’una cultura que es troben en una situació de greuge estructural dins d’un Estat que, per raons de poder, ha fet de la catalanofòbia un instrument per exercir la seva autoritat.

El primer que farà Catalunya, si mai és un estat independent, serà, indubtablement, reescriure la història en la seva integritat a partir de la veritat dels fets.  Aquesta situació generarà, en el cas que s’executés, un trasbals pels catalanofòbics i la fi de la institucionalització de la catalanofòbia per raons d’Estat. I l’Estat espanyol haurà de encarar amb totes les conseqüències,  l’evidència d’una manipulació que impactarà, necessàriament, en el conjunt d’històries estatals d’Europa i de mig món.

Andreu Marfull Pujadas
2017.VI.21




versió per imprimir

  1. noseloquevaapasarperopaseloquepasetodoseguiraigual
    15-08-2017 19:31

    "res més a dir."
    Jajaja. Impresionante.
    Pues nada. Buen día internauta Andreu.

  2. Andreu Marfull
    15-08-2017 16:35

    Internauta "noseloquevaapasarperopaseloquepasetodoseguiraigual"... res més a dir.

  3. noseloquevaapasarperopaseloquepasetodoseguiraigual
    15-08-2017 16:13

    Bom día Andreu

    "No s'ofengui, però negar el què s'exposa en aquest article ja és de per si una mostra d'ignorància o menysteniment, en sigui o no conscient el seu "sentit comú".
    Es curioso. Esta simple frase tiene tanto que comentar que no sé por donde empezar. Bueno por el principio:
    1) "No s'ofengui," Tiene mucho miedo de que yo me ofenda. No acabo de entender por qué. Estamos intercambiando opiniones.
    2) "negar el què s'exposa en aquest article" He respondido a algunas de las cosas que Lluislluis comenta. No he intentado negar nada del artículo que yo recuerde. Si he negado algo del artículo ha sido inadvertidamente y como resultado de la contestación a Lluislluis. Le agradeceré que me lo resalte para hablar sobre ello.
    3) "negar el què s'exposa en aquest article" Por otro lado ¿no se puede estar no de acuerdo con lo que dice el artículo? ¿no debería yo presentar razones por las que no estoy de acuerdo y usted rebatir esas razones con argumentos?
    4) " és de per si una mostra d'ignorància o menysteniment," ¿no deberíamos llegar a esta conclusión después de llevar un rato hablando del tema? Todavía no nos hemos centrado en ningún punto en concreto que yo me dé cuenta.
    5) "en sigui o no conscient el seu "sentit comú". " Cuando acabemos de debatir, con un poco de suerte se podrá decir que mi sentido común actuó de manera consciente o inconsciente. Pero eso será cuando lo hayamos hecho, no antes de debatirlo.

    "Afirmar i insistir en què...
    "La independencia y la catalanofobia son dos cosas que no tienen que ver. Si buscas la independencia búscala por motivos correctos y no busques excusas ni las crees."
    ... és una provocació. "

    Esa frase es una contestación a Lluislluis. Debe leer todo el mensaje y situarlo en el contexto. El contexto actual es: catalanofobia.
    Le parece una provocación. Y en parte puede que lo sea. La 'provocación' va dirigida directamente a Lluislluis que es a quién estoy contestando. Veo que le ha afectado más a usted. Lea el mensaje de Lluislluis y luego el mío completo.
    Visto con los mensajes completos, o por lo menos esa era mi intención, esa frase quiere decir:
    "Usted quiere ser independiente y se está excusando en una pretendida catalanofobia que yo creo que no existe en la realidad actual salvo por la parte que los interesados han conseguido fomentar en estos últimos años.
    Nadie le impide querer ser independiente."

    "I no ho dic jo, ho diue milions de catalans."
    No sé que quiere decir esto. No entiendo que es lo que han dicho millones de catalanes.
    Es imposible que millones de catalanes hayan contestado a mi mensaje y hayan dicho que es una provocación.
    Si a lo que se refiere es a que hay millones de catalanes que quieren la independencia, no sé que tiene que ver eso con esa frase mía que resalta. Básicamente porque esa frase no va en contra de la independencia, va en contra de la catalanofobia.
    Sé que sigue sin creerlo, pero que uno sea independentista me parece bien. Hacer según qué cosas para conseguirlo me parece mal.

    Un saludo

  4. Andreu Marfull
    15-08-2017 15:35

    Internauta "noseloquevaapasarperopaseloquepasetodoseguiraigual"...
    No s'ofengui, però negar el què s'exposa en aquest article ja és de per si una mostra d'ignorància o menysteniment, en sigui o no conscient el seu "sentit comú". Afirmar i insistir en què...

    "La independencia y la catalanofobia son dos cosas que no tienen que ver. Si buscas la independencia búscala por motivos correctos y no busques excusas ni las crees."

    ... és una provocació. I no ho dic jo, ho diue milions de catalans.

  5. noseloquevaapasarperopaseloquepasetodoseguiraigual
    15-08-2017 15:18

    Bom día Andreu

    ¿Es mi sentido común un sentido implantado en mí por mi educación? Es un buen tema de discusión.
    No crea que no he pensado en ello. Pero he llegado a la conclusión de que no me siento una mente cerrada e intento escuchar a los que se dirigen a mí. Esto me lleva a pensar que analizo las situaciones e intento llegar a conclusiones con los datos que tengo y mi experiencia pasada.

    Por otro lado es cierto que la conversación es díficil y las susceptibilidades se disparan. Así que no estoy seguro de si interpretó bien el sentido de su contestación.

    "El que vull dir és que aquest sentit comú és només això, un sentit comú, que quan ignora o menysté la catalanitat dins de Catalunya"
    ¿Cuando he ignorado o menospreciado yo o mi sentido común la catalanidad dentro de Cataluña?
    ¿Puede señalarmelo por favor?

    Un saludo,

  6. Andreu Marfull
    15-08-2017 14:50

    Internauta "noseloquevaapasarperopaseloquepasetodoseguiraigual", li agraeixo l'aclariment, però permeti'm afegir un comentari.
    Vostè transmet un sentit comú raonable que he observat en determinats sectors de la societat, en especial dels col·lectius i famílies nouvingudes de la resta d'Espanya, que és compartit i bastant extès. Vinc de Sant Andreu, d'Horta i del Guinardó, i he conegut, viscut, Nou Barris. De la mateixa manera, i amb això miro de ser just, he observat com part de la societat catalana autòctona té un sentit comú (paral·lel) envers els nouvinguts en temps de Franco que resulta un problema per la correcta convivència, però que va acompanyat de raons polítiques i culturals que no s'atenen degudament i molesten a qui es sent al·ludit. Per això cal ser atent, i escoltar a qui mira de ser responsable socialment.
    El que vull dir és que aquest sentit comú és només això, un sentit comú, que quan ignora o menysté la catalanitat dins de Catalunya impossibilita la capacitat d'analitzar críticament què està passant, i molta gent ho transforma amb una ignorància cínica, amb una provocació. Quan s'exposen degudament els fets, quan es mira d'explicar que aquest sentit comú té unes raons d'autoritat intrusa encobertes, que és resultat d'una persecució induïda, d'una estigmatització promoguda des de l'Estat espanyol, que és poc fonamentat i negatiu per la correcta convivència, que nega la capacitat de raonar i amaga una evident catalanofòbia (que pot tenir diversos graus d'intensitat), ja deixa de ser un sentit comú, i insistir-hi és mostra de falta d'atenció i/o respecte.

  7. noseloquevaapasarperopaseloquepasetodoseguiraigual
    15-08-2017 13:17

    Bom día Internauta Andreu

    " res a dir, està clar que a vostè li és igual que ser o no ser catalanòfob. A mi també. "
    Si me diera igual, no habría escrito semejante parrafada :-)
    Pero está claro que no me ha entendido. Culpa mía sin duda. Lo siento.
    Y no lo va a creer, pero a usted no debería darle igual que a mí me diera igual. A usted le interesa que los demás vean su causa con buenos ojos.

    PD: No se deje engañar por mi alias. No es un deseo.

  8. noseloquevaapasarperopaseloquepasetodoseguiraigual
    15-08-2017 13:10

    Bom dia Lluislluis

    "Hola "no se lo que buscas", veo que sigues perdido en esta web."
    No creas. Creo que empiezo a conocerla bastante bien. Te expliqué en nuestra otra conversación lo que buscaba pero pienso que no me creíste. Lo siento no puedo hacer nada. Si no me quieres creer, no me vas a creer.

    "Segons tu, si continuo parlant en català, rego la catalanofòbia. "
    Si he transmitido esta impresión en alguna parte de mi escrito, ha sido un error.
    La catalanofobia no se riega por hablar en castellano o en catalán. Se riega por el modo en que se usan el castellano o el catalán por parte de algunos. Esto es lo que he intentado expresar.

    "Bé, la nostre conversa té poc recorregut perquè des la bona fe, segueixes sense entendre que hi ha catalans que no ens sentim espanyols. I si no ho entens, no em pots reconèixer . I sinó em reconeixes no hi ha reciprocitat en el debat."
    ¿Por qué crees que no entiendo que hay catalanes que no se sienten españoles?
    ¿Qué significa para tí entender que hay catalanes que no se sienten españoles?
    ¿Puedes ponerme algún ejemplo de cómo yo conseguiría entenderlo según tú?
    No me parece muy buena actitud para afrontar un debate anular la posibilidad de este por unas conclusiones que tú mismo obtienes en base a tus percepciones. ¿Tendremos que hablar de ello y ver si hay o no debate? ¿O no?

    "No quiero ofenderte con la siguiente pregunta, es solo para situarme, vivos en Cataluña?"
    No vivo en Cataluña.
    ¿Pero por qué dices no quiero ofenderte? Supongo que no eres consciente de ello (o espero que sea así) pero no te das cuenta de que del modo en que escribes me intentas poner en tu contra en cada frase. O quizá yo sea muy sensible.
    Me da la impresión de que te gustaría que yo me ofendiese por indicarme que vivo en Cataluña. Lo cual, para la mayoría de la gente normal, pienso que sería un pensamiento absurdo.
    ¿O conoces mucha gente que se ofenda porque le pregunten si viven en determinado lugar?

    "Realmente crees que España es un buen lugar para los catalanes?"


    "Crees que los catalanes podemos vivir tranquilamente en España sin renunciar a nuestra cultura?"
    Por supuesto. Vivo, actualmente, en tres culturas diferentes cada una con su idioma dentro de este mismo país. No veo que ninguna haya tenido que renunciar a nada. De hecho lo que veo es crecer esas culturas estas últimas decadas.

    "La meva resposta a les dues darreres preguntes, basada en l'experiència de viure a una Catalunya espanyola i de llegir i estudiar molta Història, em confirma que NO. "
    ¿Te confirma que NO qué?
    ¿Que el catalán está en peligro de extinción si no se consigue la independencia?
    Puede que estudiar mucha historia esté perjudicando tu visión de la actualidad. Esto es 2017. Entre todos elegimos lo que queremos ser.

    "Espanya no és un projecte de país que ens convingui als catalans que volem viure amb la catalanitat com a senya d'identitat."
    Es una opinión tuya. La respeto. Sólo te pido que respetes a los que piensan que pueden ser completamente catalanes siendo a la vez españoles.

    "Si això genera catalanofòbia, com dius en diverses ocasions, és una prova més que necessitem la independència, no volem romadre allà on ens tenen fòbia"
    Otra vez vuelves a tergiversar mis palabras. ¿Donde he dicho yo que querer tener identidad genera catalanofobia? Eso es lo que vosotros decís, no yo.
    Lo que genera catalanofobia no es que tú u otros querais ser independientes. Lo que genera catalanofobia son los métodos que algunos usan para intentar lograr su objetivo. Mentir, pervertir la realidad e insultar son sus alimentos. No son buenos alimentos.

    Un saludo

  9. Santo Job
    14-08-2017 23:21

    A la atención de un admin: por favor, elimine las duplicaciones o triplicaciones de comentarios, que es obvio que no son intencionales y son fruto de un error informático, pero que dificultan la lectura.
    Lluís: mírate los Portugaliae Monumenta Cartographica tomos II, III, y IV, además de los Neerlandica Monumenta Cartographica tomos II a VI, el Atlas sive Cosmographicae Meditationes, el mapa de Martin Waldseemüller, etc.
    O puedes pasarte por la colección cartográfica de David Rumsey, donde también muchos mapas digitalizados si te parece más cómodo.
    Lo que dices de que no hay mapas,quemuestren escudos de Castilla o inscripciones alusivas a Castilla es manifiestamente incorrecto.

  10. Lluíslluís
    14-08-2017 20:35

    Sr. Pujol,

    Veig que l'ha esverat molt la meva opinió i demana que la censurin.

    No he insultat, ni he faltat al respecte a ningú, però a vosté l'ha indignat molt, per què?.

    També em sap greu que titlli aquesta web de fastigosa i vergonyosa, però no demano que el censurin.

    He publicat una opinió on exposo de forma general uns exemples que mostren l'intent de l'estat espanyol de destruir la llengua catalana.

    No intento escriure un passat diferent: com que no em quadra la història que m'han explicat a l'escola, a l'institut i a l'universitat, busco la història que realment hi ha darrera de la falsificació actual.

    Un cop la trobi, perquè existeix, l'haurem de tornar a escriure, no creu? O que hauriem de fer? Seguir explicant que Colom era genovès?

    Sr. Pujol, l'animo a espolsar-se la por, la terrible por que tenim els catalans d'afirmar la nostra catalanitat i pugui gaudir-ne amb normalitat, sense haver-la d'amagar.

    Rebi salutacions cordials

  11. Lluíslluís
    14-08-2017 20:12

    Reprenent el fil...

    Responia a "no se lo que buscas",

    L'estat espanyol és catalanofòbic, en sobren proves, però es evident que no tots els espanyols ho sou. Jo no estic parlant de la bona gent com tu que hi ha a Espanya i de la qual en sóc amic d'alguna.

    Però tu mateix atribueixes que les causes de la catalanofòbia provenen en part dels catalans que no volem deixar de ser-ho.
    Dius: Apoyarse en cosas así sólo riega esa catalanofobia que no nos gusta a casi nadie."

    És el mateix que quan em demanen que deixi de parlar en català i ho faci en espanyol. Segons tu, si continuo parlant en català, rego la catalanofòbia.

    Bé, la nostre conversa té poc recorregut perquè des la bona fe, segueixes sense entendre que hi ha catalans que no ens sentim espanyols. I si no ho entens, no em pots reconèixer . I sinó em reconeixes no hi ha reciprocitat en el debat.

    No vull ofendre't amb la següent pregunta, és tant sols per situar-me, vius a Catalunya?

    Realment creus que Espanya és un bon lloc per als catalans?

    Creus que els catalans podem viure tranquilament a Espanya sense renunciar a la nostra cultura?

    La meva resposta a les dues darreres preguntes, basada en l'experiència de viure a una Catalunya espanyola i de llegir i estudiar molta Història, em confirma que NO.

    Espanya no és un projecte de país que ens convingui als catalans que volem viure amb la catalanitat com a senya d'identitat.

    Si això genera catalanofòbia, com dius en diverses ocasions, és una prova més que necessitem la independència, no volem romadre allà on ens tenen fòbia

    Salutacions.

  12. Lluíslluís
    14-08-2017 19:43

    Què ha passat?

    Disculpeu, estava escrivint, de sobte s'ha tancat la pantalla i ara veig que s'ha editat dues vegades el que estava escrivint.

    Disculpeu

  13. Lluíslluís
    14-08-2017 19:41

    Hola "no se lo que buscas", veo que sigues perdido en esta web.

    L'estat espanyol és catalanofòbic, en sobren les proves, però es evident que no tots els espanyols ho sou. Jo no estic parlant de la bona gent com tu que hi ha a Espanya i de la

  14. Andreu Marfull
    14-08-2017 15:46

    Internauta "Santo Job", no hi ha mapes del segle XVI que mostrin el domini de Castella a Amèrica, i encara menys amb castells grocs sobre fons vermell. I si n'hi ha algun és puntual i senyal de manipulació. Miri-s'ho com vulgui. L'evidència a favor dels colors de les barres vermelles sobre fons groc són múltiples.

  15. Francesc 2
    14-08-2017 15:23

    Això que dius, Santo, no és gens ni mica versemblant. I ja n'hem parlat a bastament..

  16. Santo Job
    14-08-2017 12:18

    Andreu, los mapas que se alegan como prueba del imperio catalán en América son mapas portugueses con errores heráldicos a diestro y siniestro. Cartográficamente son bastange válidos, pero los ornamentos heráldicos y/o vexilológicos que aparecen en ellos no poseen valor más allá del decorativo. Armando Cortesão no les da ningún tipo de consideración particular porque de decoración heráldica creativa o incorrecta está llena la cartografía portuguesa.
    Al margen de los mapas portugueses no he visto que se aleguen aquí mapas flamencos, alemanes, franceses, ingleses, o italianos que respalden las afirmaciones aquí vertidas.

  17. Andreu Marfull
    14-08-2017 10:40

    Internauta "Lluíslluís", clares i sentides reflexions. Efectivament, la desunió dels catalans té en la manipulació de la història i en la mutilació de la llengua un puntal de violència cultural que l'Estat legitima (promou, legalitza, aplica...) des de fa segles.

    Internauta "noseloquevaapasarperopaseloquepasetodoseguiraigual", res a dir, està clar que a vostè li és igual que ser o no ser catalanòfob. A mi també.

    Internauta "Miquel Puig", si no veu que l'Estat espanyol aplica sistemàticament la manipulació de la realitat (del passat, del present i del futur), provocant una zitzània catalanofòbica estructural premeditada, és que no ho vol veure, o no sap com fer-ho perquè no és senzill.

  18. Miquel Pujol
    14-08-2017 09:33

    Rescriure l'historia amb fins politics es vergonyos..
    Ja no parlem d'Espanya.. en Italia França.. s'es5tudiara que El gran Capitan era de Cordova.. que Santa Teresa era d'Avila..i vosaktre direu que era Catalana?
    Catalunya era un imperi als s XVI? Que proves hi ha d 'aixo? L imperi espanyol hi ha proves. ..el turc... i el catala

    No esta be el que esteu fent.
    Tot poble te dret a escollir el seu futur..pero arriba a politiques com aquesta web..es ...fastigos

  19. Miquel Pujol
    14-08-2017 09:25

    Jo crec que amb disbarats que estan escrites en aqesta web es una altra forma d'alimentar la catalanofobia..
    Aixo no te sentit.
    Imagino que aquesta resposta no sera publicada.
    Esteu intentamt fabricar un passat diferent per crear mes cultura catalana i mes espirit catala.mes independentisme..
    Senyors administradors..no hi ha una altre manera que fer persones ignorants sobre qui som i d'on venim?
    Tot s' hi val?
    Aquesta web es vergonyosa

  20. noseloquevaapasarperopaseloquepasetodoseguiraigual
    13-08-2017 11:49

    Buenos días lluislluis

    Debo ser catalanófobo. Yo no tenía conciencia de ello pero debo serlo porque últimamente me lo llaman mucho.
    Durante toda mi vida he convivido con gente de todo el país. En mi vida me ha pasado por la cabeza una idea como "¿por qué esta gente no puede ser como yo?".
    No voy a entrar en discusiones históricas para las que no estoy capacitado. Voy a recurrir al sentido común que es lo que me enseñaron mis padres, a los cuales doy gracias por ello.

    "La llengua, la cultura i la nació catalana, es troben a un pas de l'extinció. "
    Absolutamente falso.
    Ni el catalán, ni el gallego, ni el vasco, ni ninguno de nuestros idiomas están en peligro en nuestro país en la actualidad.
    Da igual cual haya sido la historia y como hayamos llegado hasta aquí. Estamos en el 2017 y todos somos libres. Decidimos como intentar hacer nuestro futuro entre todos cada poco tiempo.

    "DEs del meu punt de vista, l'única solució és aconseguir la independència perquè sinó la catalanofòbia dels espanyols acabarà per ofegar-nos. "
    Tus 'españoles', en general, por lo que están preocupados es por las mismas cosas que los catalanes. Los que son catalanofobos, lo son por presión de los políticos que han forzado esta situación desde ambas partes. Lo son porque no pueden entender que estando como estemos, les acusen a ellos de ladrones o de opresores. Se recoge lo que se siembra, y se ha sembrado mucha mala semilla.
    La independencia y la catalanofobia son dos cosas que no tienen que ver. Si buscas la independencia búscala por motivos correctos y no busques excusas ni las crees. La catalanofobia crece si la riegas y muere si no la ayudas.
    Muchos españoles amamos Cataluña, hemos trabajado por Cataluña y seguimos con Cataluña. Pero resulta que somos catalanofobos por definición.

    "como no quereis dejar de ser catalanes"
    No sé como puedes recurrir a esta frase en un entorno como este. Apoyarse en cosas así sólo riega esa catalanofobia que no nos gusta a casi nadie.
    Supongo que debe haber alguien al que le gustaría que dejaseis de ser catalanes. Tambien hay ladrones, políticos corruptos, violadores ...
    Hay gente para todo.
    Pero la mayoría de la gente nunca diría eso. ¿Como se te ocurre que va a decir eso alguien? Esa persona diría de sí misma "yo dejé de ser gallego" o "yo dejé de ser andaluz" o de allá de donde sea. Nadie con dos dedos de frente puede decir a otro que abandone todo lo que le hace ser lo que es.
    Lo que ocurre es que luego llega alguien con más dedos de frente de la cuenta y que sabe lo que es bueno para todos. No hay que hacerle caso.
    Puede que sea vuestra intención y puede que no, pero la creación de catalanofobos no es exclusiva de la parte españolista. Parte de la parte catalanista ha hecho un excelente trabajo a la hora de crear división. No han podido conmigo. Pero han podido con otros que conozco a los que no he podido convencer de que no se dejaran influir.

    "Els que volem continuar sent com som,"
    Consigas la independencia o no, siempre seguirás siendo lo que eres. Aquí nadie te lo está impidiendo y nadie te lo va impedir.

    Un saludo

  21. Lluíslluís
    12-08-2017 21:47

    La llengua, la cultura i la nació catalana, es troben a un pas de l'extinció.

    DEs del meu punt de vista, l'única solució és aconseguir la independència perquè sinó la catalanofòbia dels espanyols acabarà per ofegar-nos.

    L'autor parlava al final del text de la desunió de la llengua; des del meu punt de vista, un mecanisme mortal de destrucció.

    S'anomena idioma espanyol el que es parla a Madrid, a Caracas i Buenos Aires, ara bé no és català el que es parla a València o Palma.

    El destructiu govern del PP a impulsat a València, les Balears o inclús a l' Aragó, la desnaturalització de la llengua catalana, de totes les maneres possibles: la mentida, el canvi de significants, la traducció forçada, la invenció històrica... i sobretot el fet, de no tenir vergonya. ha dut als aragonesos a fer el ridícul més gran de la història amb la denominació de "lapao" a la llengua catalana.

    A Balears, l'esperpent Bauzà, va denominar al català amb el nom de cadascuna de les illes per tal de fer desaparèixer la unitat lingüistica. Durant el seu govern a Balears es parlava el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc...però mai de la vida el català.

    I a València, l'abassegadora castellanització de topònims entre moltes altres situacions fa recular el català com si fos una llengua forània.

    Així doncs, sembla que el català només es parla a Catalunya i ja coneixem quina és la pèssima situació actual.

    A l'hora, a España s'educa en format monolingüe i expliquen als seus alumnes que tot el que no sigui español (és a dir castellà), són llengües vernàcules o dialectes que només l'utilitzen els ancians dels pobles més remots.

    Sembla que la catalanofòbia dona bons resulltats a Espanya i per això utilitzen un raonament pervers: "como no quereis dejar de ser catalanes,es normal que os tengamos fòbia." Coenixeu aquella dita que "los catalanes hablan catalan para molestar", doncs aquest és el fil.

    Amb aquest plantejament o ens fem espanyols o continuem sent catalans, no hi ha més opcions, per molt que l'Iceta balli i en Boada es faci un cínic.

    Els que volem continuar sent com som, crearem un nou estat i escriurem la nostra història, no en tinc cap dubte

    Salutacions

  22. Andreu Marfull
    03-08-2017 17:20

    La solució: reescriure la història dels Catalans.
    Dins la solució, caldrà reubicar cronològicament determinats episodis, probablement, i dotar-los d'un renovat significat. Per exemple: la història dels Catalans entre el 1516 i el 1716 (la castellanització anticipada del Decret de Nova Planta) no té sentit.
    Tal i com recorda en Jordi Bilbeny, l'INH ha identificat la suplantació de persones i la manipulació dels llocs, de l'espai (apreciació que comparteixo). Ara cal analitzar la manipulació del temps. És la peça que falta per completar el puzzle de la manipulació de la història de l'imperi dels Catalans, que explica la fabulosa evidència dels mapes del món dels segles XVI i XVII.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
19529
Presentació de la 4a Universitat
Llogari Pujol - Sense Egipte no hi hauria hagut la Bíblia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
En un viatge a Malta, en Pere Alzina es va adonar de la gran quantitat de noms catalans encara vius a l'illa, tant...[+]
Quines son les conclusions del professor José Antonio Lorente, de la Universitat de Granada, sobre l'estudi...[+]
No deixa de ser soprenent que el terme anglès “marine” s’assembli tant al mot català “mariner” i que...[+]