Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Abans que l'amor, els diners,la fe, la fama i la justicia, DONEU-ME LA VERITAT."
Henry David Thoreau(1817-1862)
ARTICLES » 20-11-2018  |  MEMòRIA HISTòRICA
5645

La manca de substantivitat política de la Castella del segle XV

Article basat en la conferència d’En Pep Mayolas al 18è Simposi sobre la Història Censurada de Catalunya celebrat a Arenys de Munt els dies 16 i 17 de novembre del 2018.

Llibre d'En Pep Mayolas

Si tenim presents les investigacions[1] de l’Ivan Giménez[2], al segle XV, com als segles immediatament precedents, hi havia una Hispania Tarraconensis o regne de Tarragona que tallava la península ibèrica en diagonal, des de Galícia fins a Múrcia, de tal manera que no existien ni l’anomenada Corona de Castilla, ni tampoc la famosa Corona d’Aragó, si més no com a dominis dotats d’entitat política. Tota la història que ens han explicat és un constructe narratiu començat probablement en temps dels Reis Catòlics i suportat, això sí, en una gran quantitat de documents creats ad hoc al llarg del temps per dotar de versemblança i legitimitat un món de fantasia equiparable a l’univers de la factoria Disney. Si En Walt Disney ho va poder fer, no subestimem la creativitat d’uns quants estrategs polítics al servei de Ferran el Catòlic i de Felip II.

Ara bé, si l’Ivan Giménez és un bromista que s’ho inventa tot i jo m’equivoco en fer-li cas i en veure conspiracions procastellanes a tot arreu, sempre podem anar a la història oficial, al rigor científic dels acadèmics, i comprovar com algunes de les sentències i afirmacions que sovint trobem als seus textos ens dibuixen una Castella que presenta tots els símptomes d’una important manca d’entitat política. I aquests textos només agafen un significat ple, o més complet, si acceptem la idea d’una Hispania Tarraconense.

Com per exemple quan En Henry Kamen, tot i que enlluernat per les glòries de Castella —com és costum entre els grans hispanistes—, ens confessa que aquest regne no coronava els seus reis: «A Castella, lloc que comptava amb més pràctica quant a poder reial, els reis constituïen en veritat un cas singular entre les monarquies de l’Europa Occidental: rebutjaven conscientment (o deliberadament) molts dels símbols de poder que utilitzaven les monarquies de fora de la Península; no consideraven que la seva investidura fos sagrada; no asseguraven tenir poders per a sanar els malalts (...); i no tenien rituals especials per als seus naixements, coronacions ni morts»[3]. Un cas molt singular, certament. Perquè els reis «de Castella» no vivien a Castella: eren els monarques catalans de la Tarraconensis, i els seus rituals d’investidura o d’enterrament tenien lloc en territori català. Per això no hi ha constància que es coronessin mai, els reis de Castella.

En Julio Valdeón, estudiós dels Trastàmara, després de presentar Juan I de Castilla com a excepció, subratlla que «certament, a la corona de Castella no existia la tradició de coronar els seus reis»[4]. En Pierre Vilar extractat pel marquès de Lozoya escriu que «de 1250 a 1400, Castella, debilitada, dividida, havia vist intervenir amb freqüència els reis d’Aragó en les seves disputes internes»[5]. Una circumstància ben natural, si els reis dits «d’Aragó» eren en realitat els de tota la Tarraconensis. El pare Tarsicio de Azcona ens avisa que «Castella, tot i les seves pomposes Corts, no tingué en el segle XV accés a un govern representatiu del regne. La funció dels tres braços de la nació quedà reduïda a la discussió sobre els subsidis que calia votar per a les empreses reials»[6]. La funció dels tres braços era pròpia de les Corts catalanes. Bo i parlant dels Reis Catòlics, En Hugh Thomas diu que «la Corona de Castella es pogué permetre el luxe de no convocar les Corts durant llargs períodes de temps»[7],  i que aquesta «institució era menys influent que no pas als regnes de Ferran. No es requeria l’assistència del clergat i de la noblesa, i per tant, rarament hi assistien. Les ciutats que enviaven procuradors a les Corts només eren disset, i durant gran part del segle XV, els representants de les ciutats s’havien limitat a dos per cadascuna»[8]. És a dir, les preteses Corts de Castella es reduïen a una reunió de trenta-quatre persones, dues per cada ciutat amb dret a vot, amb els representants de la monarquia per discutir els subsidis que es concedien per a les empreses reials. Aquestes reunions per fixar un tipus impositiu o un sostre de contribució s’haurien batejat amb el nom de «Corts» amb posterioritat i diríem que som, altre cop, davant dels símptomes d’un territori sense substantivitat política que, com assenyalava Tarsicio de Azcona, «al segle XV no té accés a un govern representatiu del regne». Igualment, el pare Azcona ens deixa una constatació interessant, i és que les grans cases nobiliàries castellanes del segle XVI no tenen títols anteriors a 1368. «L’excepció en tot cas confirma la regla»[9], remata. Sembla, doncs, que a Castella no hi trobem ni reis, ni nobles.

En Jordi Bilbeny, en el capítol completíssim que dedica en el seu Príncep de Catalunya al virregnat com a institució catalana, aporta una cita de l’Alfonso García Gallo que també ens confirma la manca d’entitat institucional de Castella: «Tot el territori forma una sola unitat política, i els diversos regnes que la composen —Castella, Lleó, Toledo, Sevilla...— no tenen substantivitat política ni administrativa. El rei exerceix la seva autoritat immediata sobre els territoris de les ciutats. Les divisions regionals intermèdies tendeixen a desaparèixer. Amb la tramesa de corregidors reials a totes les ciutats, el 1480, se’n consuma la desaparició. D’ara endavant, al govern local i al provincial el corregidor és l’únic representant directe del monarca. Però és clar que no és, ni podia ser, un virrei»[10]. A Castella no s’hi coronaven reis, per tant, i tampoc hi havia virreis perquè el territori com a tal no tenia substantivitat política. Ni tenia capital. Perquè no era un regne.

El marquès de Lozoya deixa clar que a Castella, «els consells [municipals] eren repúbliques independents governades per la poderosa cavalleria ciutadana, i amb prou feines hi arribava l’autoritat del rei. Aquesta situació motivà que, tal com passava a tota Europa, la noblesa local es dividís en bàndols que ensangonaven places i carrers en conteses inacabables»[11]. ¿No som davant d’un territori una mica abandonat a la seva sort, on la llunyania del rei —que vivia a Catalunya— propiciava aquestes disputes pel poder local entre els galls de cada zona? El mateix de Lozoya diu: «De ben antic, els reis venien nomenant corregidors, funcionaris reials que inspeccionaven la marxa del municipi i corregien malifetes; però aquests delegats reials, mai ben vistos pels pobles, es nomenaven només a petició de les ciutats o sempre que els reis entenguessin que hi havia alguna “minva” en l’administració municipal. El 1396, Enrique III creà els corregidors com a institució normal a les ciutats i viles d’importància, i això causà tal disgust a les repúbliques consistorials que moltes, Sevilla entre elles, es negaren a admetre els nous funcionaris»[12].

Si donem per bona la data, el 1396 és l’any que mor Joan I i puja al tron català el seu germà Martí I. Fa l’efecte, doncs, que quan es produeix un relleu successori a la Corona catalana també té lloc un nomenament de nous corregidors a Castella. Tindria força sentit que cada nou monarca designés els seus delegats reials de confiança. I també el tindria que des dels municipis castellans protestessin davant el canvi, si ja s’havien guanyat la confiança del corregidor vigent i pensaven que «més val boig conegut que savi per conèixer».

De fet, si ens mirem la història oficial de la monarquia castellana al segle XV, veurem que sempre, per alguna raó, hi ha un personatge de la Corona catalana al darrere o al costat del monarca castellà. El segle comença amb el govern d’Enrique el Doliente, un sobirà malaltís que es mor als 27 anys d’edat l’any 1406. Puja al tron el seu fill Juan II, però com que és menor d’edat, qui governa en nom seu és el germà del Doliente, que és Ferran d’Antequera, l’infant reial que serà escollit a Casp com a rei dels catalans. El 1420, ja major d’edat, Juan II de Castilla serà raptat per Enric d’Aragó. Alliberat, restarà sota la protecció del conestable aragonès Álvaro de Luna, que es convertirà en la persona que regeix els destins de Castella per boca del rei. El 1453, Juan II el fa executar, però l’any següent el rei cau en una mena de melangia per la seva «orfandat política» i es mor. És a dir, mort el Conestable, desapareix el rei.

Puja al tron Enrique IV el Impotente. D’aquest ens diuen que el seu primer matrimoni es desfà per manca de consumació i del segon només té una filla, Juana la Beltraneja, de la qual es sospita que no és filla seva, sinó del privat de la reina, En Beltrán de la Cueva. L’Impotente regna durant vint anys i es mostra indecís i mancat d’autoritat. Al final acaba governant al dictat del seu primer ministre, l’Adelantado mayor i marquès de Villena, que per més que ens diguin que es deia Juan Pacheco, resulta que té un títol de la casa reial catalana, els prínceps i després marquesos de Villena. El 1474, quan es mor Enrique IV —dos mesos després que el seu cambrer i majordom major, el marquès de Villena[13], també és casualitat— puja al tron una dona, una tal Isabel, que està casada amb un que serà rei d’Aragó, un tal Ferran. Altre cop! Ens la pinten amb caràcter viriloide i molt abrandada, però al món medieval, molt és de témer que la figura d’autoritat era l’home. I més en un cas com el de Ferran el Catòlic, lloat al seu temps com a model de príncep maquiavèl·lic.

Per tant, al llarg del segle XV veiem uns monarques castellans que bé per malaltia, bé per romandre en minoritat, bé per ser de caràcter feble o influenciable, el cas és que sempre hi ha una figura aragonesa els catalans ja se sap que no existim, a la història oficial— que governa a l’ombra, bé com a regent, com a conestable, com a «privado del rey» o com a rei consort. És a dir, fins i tot en la fantasia procastellana que tenim com a història científica i oficial, qui ostenta el poder a Castella al llarg del segle XV és sempre un personatge de la Corona catalana.

Què repeteix de forma incessant el mite dels Reis Catòlics? Que ells foren l’inici, la causa i el motor de la unitat de les Espanyes. Tenint en compte que la història que anem revisant es revela com una acumulació de mentides al servei de la raó d’Estat, no ens hauria d’estranyar que Isabel i Ferran fossin, en realitat, els desmembradors d’Espanya, els qui varen posar les bases per trencar la unitat de la Hispania Tarraconensis, la qual responia a una uniformitat catalana preexistent que abraçava la meitat o més de la península. Isabel i Ferran tenien la missió de parcel·lar l’Espanya catalana perquè, més enllà del seu mandat, se n’arribés a consolidar una de nova i diferent. Una Espanya que es descobrís en un altre idioma i amb una altra vocació política, i que renegués de la condició catalana. Morta Isabel, Ferran es casa per poders amb Germana de Foix quan encara no ha passat un any. I si tenen descendència, la criatura es convertirà en l’hereu de la Corona d’Aragó, però no de pas la de Castella, i la formosa unió d’Espanya quedarà en re. I doncs per què, sabent això, el Rei Catòlic es fa malbé la salut prenent totes les Viagres de l’època per intentar tenir un fill amb Germana? Vet aquí: perquè el projecte de Ferran no és la «Unión de Coronas» que entona tothora la feliç història d’Espanya, sinó la fragmentació de la Tarraconensis en els regnes de Castella, Navarra, Aragó, València... i un domini de rang pretesament inferior, un principat anomenat Catalunya, que s’ha d’escanyar i dividir en cada ocasió que els segles arribin a brindar. I un cop la història reescrita ens presenta aquests territoris estèrilment disgregats durant l’Edat Mitjana, les cròniques arriben al segle XV i celebren amb èpica immemorial la reunió de tots ells com un assoliment irrepetible.

És el moment fundacional de l’Espanya moderna. Una Espanya que glorificarà els Reis Catòlics com els artífexs de la unió castellana de dues Corones inexistents: la d’Aragó, més feble i despoblada, i la de Castella, preeminent i dotada de grans recursos verges (demografia, llanes, blat...) que es desvetlla de la llarga nit medieval i es llança a conquistar el món fins a convertir-lo en un imperi on «no se ponia el sol». És el relat que es consolida amb Felip II. Glòria als Reis Catòlics, els unificadors d’Espanya, quan en realitat havien desmembrat el regne de Tarragona per anar-hi esborrant tots els vestigis de catalanitat i anar-los substituint per una simbologia, una cultura i una llengua que encara estaven per fer, que varen vampiritzar gran part del Renaixement català i que s’anaven adaptant sobre la marxa a la realitat que havien de suplantar.

PEP MAYOLAS

Notes:

[1] IVAN GIMÉNEZ, “La Corona d’Aragó i els reis de la Tarraconensis”, Institut Nova Història, 2 de maig de 2015, https://www.inh.cat/articles/La-Corona-d'Arago-i-els-reis-de-la-Tarraconensis

[2] IVAN GIMÉNEZ, “Breu recull d’autors que anomenen al rei i regne d’Aragó com Tarragona”, Institut Nova Història, 3 de març de 2016,  https://www.inh.cat/articles/Breu-recull-d'autors-que-anomenen-al-rei-i-regne-d'Arago-com-Tarragona

[3] HENRY KAMEN, Del Imperio a la decadencia. Los mitos que forjaron la España moderna, Ediciones Temas de Hoy, SA, Madrid, 2006, p. 75.

[4] JULIO VALDEÓN BARUQUE, Los Trastámaras. El triunfo de una dinastía bastarda, Ediciones Temas de Hoy SA, Madrid, 2001, p. 52.

[5] MARQUÉS DE LOZOYA, Historia de España, Salvat Editores SA, Barcelona, 1967, tom II, p. 302.

[6] TARSICIO DE AZCONA, OFM, Isabel la Católica, La Editorial Católica SA, Madrid, 1964, p. 70.

[7] HUGH THOMAS, El Imperio español. De Colón a Magallanes, Editorial Planeta SA, Barcelona, 2006, p. 63.

[8] Ídem.

[9] TARSICIO DE AZCONA, OFM, ob. cit., p. 71.

[10] JORDI BILBENY, Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya, Proa, ECSA, Barcelona, 2006, p. 58.

[11] MARQUÉS DE LOZOYA, ob. cit., tom II, p. 271.

[12] Ídem, p. 272.

[13] Juan Pacheco, marquès de Villena, Adelantado mayor de Castilla i mestre de l’orde de Sant Jaume, mor el 4 d’octubre de 1474, poc abans que el rei Enrique IV, qui ho fa l’11 de desembre del mateix any. https://ca.wikipedia.org/wiki/Juan_Pacheco



Autor: Pep Mayolas




versió per imprimir

  1. Hola Pepsicola
    18-06-2021 23:09

    "El marquès de Lozoya deixa clar que a Castella, «els consells [municipals] eren repúbliques independents governades per la poderosa cavalleria ciutadana, i amb prou feines hi arribava l'autoritat del rei."

    ¿No es esto la expresión más pura del republicanismo? Entonces en qué quedamos, en que Castilla era un reino opresor y absolutista o esto.

  2. Guerau
    01-12-2018 23:35

    Catalunya fracassa històricament de manera quasi còmica amb Aragó, allà on no fracassa Portugal. La lluita i confusió que provoca la unió de dos territoris amb interessos i cultures tant diferents. Portugal no va incorporar Lleó ni Astúries (d'on venia) i no provocà confusió ni conflicte. Aragó va decidir finalment tornar al lloc que li corresponia per vincles vassallàtics i de cultura, (Aragó era un territori unit per les pàries a Castella) i amb aquesta confusió va arrossegar Catalunya, València i Mallorques i tot el projecte construit es va enderrocar. Aragó va decidir unir-se a Castella no Catalunya ni València ni Mallorques.

  3. Andreu C
    30-11-2018 09:31

    Martín, veig que o bé no et llegeixes el que t'escric o bé no ets capaç d'entendre-ho. Per aquesta raó prefereixo parlar amb en Job que com a mínim té un cervell que pensa (tot i que per contracte laboral ha de defensar una posició).

    El que estic dient és que tots els documents "primaris" (com la Historia General de las Indias, per exemple), escrits durant el S XVI, a partir dels quals es basa tota la historiografia oficial de les Amèriques, no es poden agafar tampoc al peu de la lletra de la mateixa manera que les cròniques dels grans reis. Tant uns documents com els altres estan parits de la mateixa manera: Un que redacta, i un rei que supervisa, modifica i rectifica tot allò escrit a través dels seus censors.

    I ja saps que tot el que hi ha escrit sobre Història de la descoberta està sempre basat i referenciat en últim terme sobre aquests llibres inicials publicats als s XV-XVI. Llibres escrits i reescrits a gust del rei i dels seus interessos. I per tant susceptibles de ser posats en dubte en tot allò en el que el rei hi pogués tenir un interès particular (com per exemple l'interès de vanagloriar la seva nova residència, Castella, en detriment de Catalunya).

    "Com que ho diu la "Historia General de las Indias" i els 3 ó 4 llibres més de l'època llavors va a missa". Doncs no. AIXÒ NO ÉS MÈTODE I RIGOR. En un temps en què només es publicaven llibres sobre Amèrica a mida del rei. Aquesta és la raó per la que s'ha de posar en dubte la historiografia oficial dels S XV-XVIII. Una història feta a mida de les nacions vencedores de les grans guerres europees.

  4. Santo Job
    28-11-2018 19:23

    A ver si ahora funciona con otro acortador
    https://goo.gl/ZmLyKL

  5. Francesc 2
    28-11-2018 18:21

    Tampoc funciona.

  6. Santo Job
    28-11-2018 17:11

    A veces ocurre con los enlaces largos en esta web. Te mando el enlace acortado por Bitly:
    https://bit.ly/2DTisGn
    De todas maneras, hablad con quien os haya hecho la web para ver cuál es la causa de que los enlaces largos no se incrusten bien.

  7. Francesc 2
    28-11-2018 15:26

    L'enllaç no funciona, Santo

  8. Santo Job
    28-11-2018 14:41

    Puedes empezar por este manual que está disponible en internet:
    http://ru.ffyl.unam.mx/bitstream/handle/10391/4230/Company_Cuetara_Manual%20Gram_Hist_2014.pdf
    Al final de cada capítulo tienes abundante bibliografía así como los corpus usados.

  9. Francesc 2
    28-11-2018 13:37

    Quina nutrida bibliografia? Series tan amable d'indicar-ne alguns títols?

  10. Francesc 2
    28-11-2018 13:35

    No respons.

  11. Francesc 2
    28-11-2018 13:24

    I és clar, de quina manera les catalanades d'En Colom reflecteixen una realitat parlada a Castella? On? En quina regió? Com els parlants el van anar escampant per tot el territori castellà? Quan els deixen d'usar? On va començar a succeir aquest fenomen? Per quines regions es va anar estenent?

  12. Francesc 2
    28-11-2018 13:09

    Clar i en Colom aprèn castellà a Portugal, oi?

  13. Santo Job
    28-11-2018 12:47

    Lo que te he puesto no es un libro, es un artículo académico, que además no está publicado en España sino en Francia, en el prestigioso Bulletin Hispanique.

  14. Francesc 2
    28-11-2018 10:35

    Any 1940. Franco ha guanyat la guerra i surt aquest llibre.

  15. Francesc 2
    27-11-2018 21:36

    O el llibre d'en Josep Maria Castellnou: "la llengua d'en Cristòfor Colom", En castellnoiu també desmunta en Menéndez Pidal.

  16. Francesc 2
    27-11-2018 21:04

    El que és cert és que les tesis d'En Luís Ulloa van causar un gran impacte en tot l'àmbit colombí. Tant és així que el franquisme va tractar de contrarestar el que haviaa descobert aquest investigador peruà. Et sona el film "Raza, Alba de América" d'un tal Juan de Andrade? Exacte, Franco. pel·lícula exhibida si fa no fa en els mateixos anys en què es va publicar l'infumable estudi d'En Menéndez Pidal.

  17. Francesc 2
    27-11-2018 20:57

    Bufff..... aquest home, un nacionalista espanyol pancastellà, far del règim franquista, fa i desfà per no trobar catalanades en els textos colombins. En Verdera, si el llegissis, se'l passeja, El que són suposats lusismes són perfectament catalanismes. A més, ja ens el vas posar, aquí.

  18. Santo Job
    27-11-2018 18:53

    Aquí tienes el más detallado análisis de la lengua de Colón, que es el de Menéndez Pidal, quien coteja todas las fuentes posibles para su análisis y detalla todos los casos por grupos casuísticos. La conclusión es que su castellano estaba sembrado de lusismos, lo que por otra parte es normal, pues antes de Castilla vivió en Portugal.
    https://www.persee.fr/doc/hispa_0007-4640_1940_num_42_1_2864

  19. Francesc 2
    27-11-2018 18:16

    Clar, aquesta es la qüestió. És que n'hi ha tantes i tantes! Centenars i centenars. I això no és normal en tant poc temps. No ho sé, pots començar amb les catalanades dels escrits d'en Colom recollides, per en Bilbeny, en Caius Parellada ( en el llibre Colom venç Colón), en Nito Verdera (al llibre Colón catalanohabalante)

  20. Santo Job
    27-11-2018 18:00

    ¡Júpiter bendito, Francesc!¿Te das cuenta de la desproporcionada asimetría que planteas? Nos estás pidiendo, grosso modo, que para cada expresión hagamos una exposición detallada del proceso histórico que lleva a su desaparición, in
    cluyendo los contextos en que aparecen, cómo comienzan a desaparecer, razones de ello, etc. Para cada expresión, si se tienen que mirar todas las incidencias documentadas, catalogarlas por contextos, hacer un cronograma detallado, considerar el contexto general de la lengua castellana de manera diacrónica y geográfica, etc, se tendría que escribir una tesis doctoral.
    La asimetría de lo que planteas es que vosotros planteáis alegremente que una expresión es catalana, mientras que a nosotros nos pedís que hagamos una tesis de cada expresión, y aún así tampoco aceptaríais en modo alguno la propuesta.

  21. Francesc 2
    27-11-2018 16:04

    No, Santo, no respons. Variacions geogràfiques i diacròniques Per territoris i pel pas del temps. . Què va passar perquè aquestes expressions deixessin d'usar-se? En quins contextos sociolingüístics va succeir? Entre quines capes socials? Com es va anar estenent? Quines actituds prenien els parlants o un tipus de parlants davant dels suposats canvis fonètics, lèxics i morfosintàctics?l Mira, jo t'asseguro que el català d'ara canvia molt ràpidament i això s'esdevé perquè a tota la Nació Catalana tenim una situació lingüística determinada des dels anys 50, accelerada fins a l'enèsima potència des del tombant de mil·leni. És a dir, els canvis lingüístics s'acceleren quan hi ha canvis socials molt profunds. I la situació que tenim a Catalunya no es va produir ni de bon tros --almenys que jo sàpiga-- a Castellla en tota la seva història. Una altra cosa és Amèrica.

  22. Antón Martín
    27-11-2018 15:50

    Francesc, ¿serías capaz de acreditar la catalanidad de todas las palabras y expresiones del catalán de hoy de Salses a Guardamar y dd Fraga a l'Alguer? Mejor aún: ¿Serías capaz de probar que todo el vocabulario y expresiones del catalán medieval siguen vivos en el habla actual, resurrecciones fabrianas aparte? ¿Te ha contado alguien que la actual ortografía catalana, establecida hace un siglo escaso, es INTENCIONADAMENTE aracaizante, tomando como modelo la valenciana del XV?¿Sabes exactamente qué es lo que estás discutiendo a la brava?

  23. Santo Job
    27-11-2018 15:06

    Salvo por toda la cantidad de documentos que acreditan que esa expresión se usaba, quue no son precisamente pocos, y es gracias a ellos que podemos saber cuándo entra ese uso en declive y cuando termina por fenecer.

    Que las palabras, usos, y expresiones varíen, muten, evolucionen y mueran es de lo más normal. Basta echar un vistazo a Horozco o Korreas para ver que hay un gran número de expresiones y proverbios que desde entonces a esta parte se han dejado de usar.
    Por ejemplo, Korreas cita este refrán para referirse a productos o personas de la mejor calidad en lo suyo: "espada valenciana, broquel barcelonés, puta toledana, y rufián cordobés".
    "Espantóse la muerta de la degollada", que equivale a lo que hoy en día diríamos "habló de putas La Tacones".

  24. Francesc 2
    27-11-2018 14:26

    No hi ha restes enlloc del domini lingüístic castellà que indiqui que la construcció en qüestió es pronunciava. Ennloc. I aiixò és el que heu d'explicar.

  25. Antón Martín
    27-11-2018 10:41

    Tú verás, porque una legión de lingüistas españoles y extranjeros jamás han percibido nada extraño donde todo os choca a vosotros, simples aficionados sin formación. Es obvio que no entiendes nada de lo que acabo de decir, porque no entiendes exactamente como funcionan las lenguas ni los diversos niveles que comportan. Cuando te documentes acerca de asuntos como la controversia por imponer la arcaizante norma toledana o la innovadora norma burgalesa, con todas las implicaciones socioeconómicas que comportaba tal lid, es posible que empieces a ver algo de luz al respecto. Hasta entonces, creo que son demasiadas y muy grandes tus lagunas como para poder mantener aquí un debate comme il faut. Y por favor, no te lo tomes como una ofensa. Yo, por ejemplo, lo desconozco todo acerca de la mecánica de fluidos, y jamás se me ocurriría discutir acerca de ello, ni siquiera con otros ignorantes como yo. Bueno, igual para pasar el rato sí, pero nunca convocaría un congreso y toda esa parafernalia inútil.

  26. Santo Job
    27-11-2018 10:39

    Francesc, ¿por qué te empeñas en leer mal los datos? En el período 1600-1650 el uso es tan residual que es marginal estadísticamente hablando. Lo que se ve es que la expresión para en retroceso desde el año 1500 (aprox.). En el período 1500-1550 el uso cae a la mitad de lo que se usaba en 1450-1500, en el tramo 1550-1600 cae a un tercio de lo que se usaba en el período anterior.
    ¿Qué ha pasado? Las gramáticas de Nebrija, Villalón, y Gravio, que buscaban un mayor refinamiento y cierta codificación en el uso de la lengua. Naturalmente, esto en el período histórico del que se trata es muchísimo más lento que hoy en día. Entonces tenían la imprenta, mientras que hoy tenemos la radio, la televisión, e internet.

  27. Francesc 2
    27-11-2018 09:49

    És a dir, que en època de Felip III de Catalunyai Carles II amb una monarquia centralitzada a Madrid desapareix la construcció sintàctica dels textos. Hem passat l'època del comte duc d'Olivares ("introducir la lengua castellana sin que se note el empeño"), de la Guerra dels Segadors, del Tractat dels Pirineus i de la Guerra de Successió: Amb els Borbons desapareix del tot.. És evident que el que s'imposa a finals del XVII és un tipus de llengua castellana molt més genuïna i es crea la Real Acadèmia de la Llengua. Mentrestant, no se sap en quins llocs de Castella s'ha pronunciat aital construcció, ni en queden restes enlloc. Tot això és molt estrany.

  28. Antón Martín
    27-11-2018 09:35

    Para esto hay una ley muy básica, y es que los cambios se producen en la lengua hablada muchísimo antes de que acaben por aceptarse en la norma culta. Un ejemplo bien expresivo: los primeros indicios de la pérdida de la de intervocálica, sobre todo en los participios (acabado>acabao) pueden rastrearse ya a finales del siglo XVI, siendo hoy una realización generalizada en el habla relajada cotidiana, y sin embargo la norma culta escrita se resiste a admitirlo pese a lo extendido de su uso. Como es habitual en todas las lenguas con producción literaria escrita, existen desfases entre diversos niveles lingüísticos, y estos pueden perpetuarse en el tiempo. Ahí está el caso del inglés o el francés, cuyas respectivas ortografías son arcaizantes y no reflejan con exactitud la pronunciación actual de ambas lenguas, pero sí la de estados anteriores de evolución. Idéntico mecanismo se produjo con el paso del latín a los romances, que no surgieron de golpe y porrazo, en la Alta Edad Media, sino que fueron introduciéndose en la literatura escrita, hasta entonces ceñida al uso del latín. Si quieres pruebas, Francesc, no las busques en la literatura, sino en otro tipo de documentos de diverso carácter, que es donde se cuela la lengua de la calle. Pero vamos, me parece que esto te lo explican en primero de carrera, es muy básico.

  29. Santo Job
    27-11-2018 08:47

    De 1650 a 1700 hay una sola presencia, y después nada, pero se puede considerar como si no la hubiera porque es reimpresión de un cancionero de romances. A nivel efectivo, la construcción artículo+posesivo+sustantivo muere en 1650.
    Sobre la evolución de las lenguas, pasa como con la evolución de las especies, hay momentos de evolución rápida, y momentos de evolución lenta o parón, que es lo que Stephen Jay Gould llamó "teoría del equilibrio puntuado".

  30. Francesc 2
    27-11-2018 00:30

    Canvis a la velocitat de la llum, parlant en termes lingüistics. I el que és curiós és que no en queden rastres en el castellà d'avui. Ni a Sòria, ni a Cadis, ni a Santander ni a Segòvia ni a Madrid ni a Terol ni a Màlaga. Quan es va començar a perdre, per exemple, la construcció article + possessiu +nom? Per on va començar? Per on va avançar? Quina és la regió o localitat darrera dins el domini lingüístic castellà on hi ha constància d'aital construcció? Això no ho expliquen els manuals de lingüística històrica. Per què no? Evidentment, deixo de banda les parles de la llengua aragonesa. I tot això cal explicar-ho de la manera més científica possible.

    De la informació que ens has fet arribar, Santo, sembla que el període clau són els anys 1600-1650. A què cal atribuir aquesta disminució sobtada de documents amb l'expressió citada? per què aquest disminució tan ràpida de documents amb aquest sintagma? I del 1650-1700? I del 1700-1750? Com continua la cosa?

  31. Santo Job
    25-11-2018 21:36

    No es un fenómeno extraño, las lenguas mutan con el tiempo, eso es un hecho perfectamente observado. Por lo que respecta al asunto de artículo+posesivo+sustantivo, a día de hoy en tierras de habla castellana sólo se observa en León y Asturias, por la influencia del astur-leonés.
    En la lengua castellana se va perdiendo de manera progresiva, no desaparece de golpe y porrazo. Unos datos al respecto:
    "Los sus", 1400-1450: 1740 casos en 359 docs.
    --------------, 1450-1500: 1558 casos en 396 docs.
    ---------------, 1500-1550: 849 casos en 203 docs.
    ---------------, 1550-1600: 285 casos en 111 docs.
    ---------------, 1600-1650: 33 casos en 17 docs.

    Si quieres saber los particulares de la evolución de la lengua castellana, lee cualquier manual de lingüística histórica.

  32. Francesc 2
    25-11-2018 20:32

    En els documents sí. En la parla real...mmmmm.... ja no en queda re, però re. Heu d'explicar aquest fenomen tan estrany. Us pertoca explicar-lo. Us ho he demanat i encara no ho heu fet. Enlloc del domini lingüístic castellà -o gairebé- no n'hi ha ni rastre. Aquí hi ha una qüestió prou important a aclarir. Heu d'agafar el brau per les banyes i afrontar el problema, aquest problema tan important, d'una vegada.

  33. Antón Martín
    25-11-2018 19:22

    La construcción preposición+artículo+posesivo+sustantivo es a la catalana, a la italiana, a la galaicoportuguesa y a la asturleonesa, entre otros romances. Y a la castellana medieval. Cuando una lengua es compartida por un número de hablantes en crecimiento, lo normal es que se transforme y evolucione con rapidez, acusando tanto el substrato como el adstrato de los nuevos hablantes. Y Castilla, en esos siglos, estaba en plena locura repobladora y acudían familias de todo occidente merced a la política de privilegios a quien tuviese redaños para asentarse en la frontera. Creo que o te faltan datos o eligen mal tus fuentes, Francesc.

  34. Santo Job
    25-11-2018 17:48

    "Los sos", período 1200-1300, 864 casos en 79 documentos.
    *mientre, período 1200-1300, 7062 casos en 740 documentos.
    Torna*, período 1200-1300, 6109 casos en 480 documentos
    Sospir*, período 1200-1300, 80 casos en 30 documentos.
    "Grado a", período 1200-1300, 78 casos en 30 documentos.

    Todas esas expresiones, como se ve, están muy acreditadas en castellano de la época.

  35. Francesc 2
    25-11-2018 17:10

    El regne de València per ell conquerit, el va posar sota vassallatge del rei Alfons de Castella?

  36. Francesc 2
    25-11-2018 17:06

    DE LOS SOS OJOS (construcció del possessiu a la catalana: article+determinant possessiu +nom)
    FUERTAMIENTE (hipercorrecció?)
    TORNAVA (Catalanada?)
    SOSPIRÓ (catalanada en lloc de "suspiró"?) ,
    GRADO (catalanada "grat")

  37. Antón Martín
    24-11-2018 08:35

    De los sos ojos tan fuertemientre llorando
    tornava la cabeça e estávalos catando,
    vio puertas abiertas e uços sin cañados,
    alcándaras vazías, sin pielles e sin mantos
    e sin falcones e sin adtores mudados.
    Sospiró mio Çid, ca mucho avié grandes cuidados,
    fabló mio Çid bien e tan mesurado,
    -Grado a ti, Señor, Padre que estás en alto,
    esto me an buelto mios enemigos malos.-

    En fin, que hay que ser muy obtuso para no percibir en qué romance están escritos estos versos.

  38. Santo Job
    23-11-2018 17:00

    Los títulos que tenían esas grandes casas (los títulos sobre los que recaen grandezas de España) no eran anteriores a 1368. Sin embargo, la genealogía rastreable se remonta mucho más atrás en varios casos. O lo que es lo mismo, hay nobles de segunda fila que pasan a ser primeros espadas una vez derrocado Pedro I, y nobles que eran grandes se ven relegados mediante confiscaciones de feudos o directamente ejecuciones.

    En cuanto al Cid, aun sirviendo a sarracenos, nunca empuñó armas contra su señor. Los sarracenos a los que sirvió eran vasallos de su señor o aliados del mismo, con lo que podía perfectamente ponerse a su servicio sin quebrantar vínculo feudal alguno. La lengua castellana que hay en el Cantar del Cid es un castellano muy temprano, el propio de la fecha de composición, como se puede ver si se compara con otros documentos de la época.

    En cuanto a Froissart, sí que habla del reino de Castilla, por ejemplo en los capítulos y CCXLII y CCLV del libro I.

    CCLXII: Comment le roi Dan Piètre, à la requête du prince, pardonna à ceux de Castille ses mautalens ; et comment ceux de la cité de Burgues se rendirent au roi Dam Piètre
    CCLV: Comment le roi Henry demeura paisiblement roi de Castille ; et comment messire Lion d'Angleterre mourût en ce temps.

    También habla Froissart de cosas sucedidas en Cataluña, naturalmente. Por ejemplo, el libro III, capítulo L, tiene por título: "Comment le roi d'Arragon mourut et comment l'archevesque de Bordeaux fut mis en prison à Barcelonne de par le jeune roi d'Arragon, et comment le duc de Lancastre fut en mautalent contre le roi d'Arragon."

  39. Francesc 2
    23-11-2018 16:05

    Pregunto des de la meva ignorància. En Froissart parla del regne de Castella? I, posats a dir. de Catalunya?

  40. Francesc 2
    23-11-2018 15:56

    Noblesa. Home, el pare Tarsicio de Azcona diu el que diu. "les grans cases nobiliàries castellanes del segle XVI no tenen títols anteriors a 1368. Pregunto: s'equivoca el Pare Tarsicio de Azcona?

    Capital: la qüestió és que no hi ha una capitalitat fixa a Castella que passi de generació en generació dels reis. Això s'esdevé a partir del rei Felip II amb l'Escorial i després amb el palau d'Orient a Madrid. A Barcelona hi ha palaus reials des del segle XII ininterrompudamernt i fixos. I a Saragossa. I a València i a Ciutat de Mallorca. I a Lisbona. I a París. I a Londres. I a Nàpols.

    El Cid. Home, el Cid, si seguim la història oficial, va treballar per als sarraïns –enemics acèrrims de religió, és a dir que va esdevenir un "traïdor a la causa del Cristianisme-- i també per als reis d'Aragó i per al dit Comte de Barcelona i va abandonar Alfons VII per sempre. Això no és ser mercenari? Que potser enviava botí de guerra aI rei castellà, després de les seves conquestes? Realment no va tornar mai més a Castella, sinó que va fundar un regne a València. Un regne propi, que no tenia res a veure amb el Regne de Castella i en aquell regne va morir. Quina fidelitat va guardar a Alfons VII de Castella? Per ventura va oferir el nou regne a Alfons VII en qualitat de feu? No, sembla que no va ser així. Francament, quin exemple de lleialtat és aquest? Quin símbol de lleialtat és? I encara una altra cosa. Com sempre. Quin tipus de llengua castellana hi ha al Cantar del Mío Cid?

  41. Santo Job
    21-11-2018 18:02

    También le está fallando al Sr. Mayolas el punto fundamental de las fuentes extranjeras: correspondencia de cancillerías, crónicas extranjeras, diarios, cartas privadas...
    Me ha venido a la mente, por ejemplo, esa gran obra que son las Grandes Crónicas de Francia, de Froissart. Está ricamente ilustrada y tiene algunas miniaturas particularmente buenas, como la de la batalla de La Rochelle (o de La Esclusa, no estoy seguro), donde se ven unos navíos que tienen en la cofa pintadas las armas de los beligerantes: en unas el cuartelado de leones y flores de lis de los reyes de Inglaterra, y en otras un cuartelado de castillos y leones de los reyes de Castilla.

  42. Santo Job
    21-11-2018 17:14

    Los Tenorio, los Prado, los Guzmanes, los Benavides, los Tovar, los Lara se remontan al siglo XII o comienzos del XIII, sin embargo, los nobles que realmente vieron sus casas engrandecidas fueron los que apoyaron a Enrique el Bastardo: los Osorio, los Andrade, los Rojas, los Castro, etc. También son linajes de indiscutible antigüedad, pero vieron premiados sus servicios con títulos potentes a partir de apoyar al bastardo, generoso hideputa que era.

    ¿Qué no hay palacios regios en Castilla?¿El Alcázar de Madrid no te suena?¿El de Segovia, los Alcázares Reales de Sevilla no te dicen nada?

    El Cid no era en absoluto un mercenario. Era un engranaje más del sistema feudal, pero fíjate bien que jamás empuñó armas contra su señor. Y que los moros a quienes prestó sus mesnadas y armas eran siempre vasallos de su señor.

  43. Francesc 2
    21-11-2018 15:31

    Jo no sé, però els Montcada, els Cardona tenen ascendència fins al segle XIII, pel que sé.

  44. Francesc 2
    21-11-2018 15:29

    Bé, tot això de la conquesta de Granada només per Castella, ja saps que està en revisió. Més capitals: Londres, París

  45. Francesc 2
    21-11-2018 15:25

    La jura de Santa gadea del Cid. Però si era un mercenari i es venia als millor postor i que va morir lluny ben lluny de Castella i enemistat amb el seu rei. Aquest era el model? Bufff....

  46. Francesc 2
    21-11-2018 15:22

    Res no és estrany. Res. Cap palau reial com l'Aljaferia de Saragoosa, el palau dekls Vivers de València, l'Almudaina de Palma, el Castello Nuovo de Nàpols, el palau "comtal de Barcelona o el Castellet de Perpinyà o el de Lisboa. Però sí, tot d'un plegat en surt un com un bolet allunyat de totes les rutes comercials i polítiques al bell mig de la meseta. Madrid

  47. Santo Job
    21-11-2018 15:09

    La coronación era irrelevante, de hecho la última vez que hubo una fue a finales del siglo XIV. Lo que era importante era la jura, que tenía una gran carga simbólica reforzada por el ciclo tradicional del Cid con la jura de Santa Gadea. Era una manera de que los grandes del reino le demostrasen al rey quién tenía la sartén por el mango.
    Que los reyes de Aragón se inmiscuyesen de tanto en tanto en los asuntos de Castilla no es de extrañar, ya que siempre hubo fuertes vínculos de sangre entre ambas casas reales, y el apoyo se le pide siempre a quien más probable sea que lo dé y quien más presto pueda darlo.
    Que las grandes casas del XVI no tuviesen títulos anteriores a 1368 no es nada de extrañar. Las que en el siglo XVI eran las grandes casas fueron los linajes que se vieron favorecidos por las mercedes enriqueñas. Las casas que apoyaron la causa letrista fueron duramente castigadas con confiscaciones de feudos, destierros, y ejecuciones.
    Que no hubiese una capital formal no tiene absolutamente nada de raro, los reyes de Castilla iban de un lado a otro personándose donde fuera menester. Tampoco hay que olvidar que la Corona de Aragón acabó su fase de reconquista en el siglo XIII, mientras que las guerras de los reyes de Castilla en la frontera de Andalucía duraron mucho más.

  48. Francesc 2
    21-11-2018 15:02

    I és clar, la pregunta és òbvia. Amb tots els respectes que calguin, ¿Un territori així estava preparat per "descobrir" per a Europa, dominar, organitzar i poblar un continent immens com és Amèrica?

  49. Francesc 2
    21-11-2018 14:58

    I és ben cert, els hispanistes anglòfons sempre s'han deixat enlluernar per Castella. La resta dels regnes, doncs que els bombin.

  50. Francesc 2
    21-11-2018 14:50

    Que no hi hagi constància que es coronessin reis, que del 1250 al 1400 els reis catalans intervinguessin a Castella, que els reis castellans rebutgessin molts signes de la reialesa, que les corts castellanes no fossin un òrgan verament representatiu, que no s'hi convoquessin corts durant llargs períodes de temps, que les grans cases nobiliàries no tinguessin títols anteriors al 1368, que no tingués una capital clara com Barcelona o València Palma, Perpinyà o Saragossa o Nàpols, que «els consells [municipals] fossin repúbliques independents governades per la poderosa cavalleria ciutadana, o que amb prou feines hi arribés l'autoritat del rei, tot això és digne d'investigar amb tota profunditat o que fos un dels regnes més pobres d'Europa o que fos un país molt despoblat o que no hi hagi una constant actualització de les constitucions. Jo si em proposés ser un rei absolutista, voldria, francament, viure en un territori així

  51. Santo Job
    21-11-2018 10:02

    "De fet, si ens mirem la història oficial de la monarquia castellana al segle XV, veurem que sempre, per alguna raó, hi ha un personatge de la Corona catalana al darrere o al costat del monarca castellà"

    Esta frase es para enmarcar.
    Álvaro de Luna, aragonés.
    Miguel Lucas de Iranzo, conquense.
    Juan Pacheco, conquense.
    Beltrán de la Cueva, giennense.

    Antón, tienes razón. Falta que expliquen cómo es posible que si Castilla era pobre, irrelevante y vasalla, haya tal patrimonio arquitectónico.

  52. Santo Job
    21-11-2018 08:49

    Esto no hay ni por dónde cogerlo. La primera de las frases es una colosal patraña, pues parte de superponer la Hispania Tarraconensis sobre los territorios y reinos que existían en el siglo XV y quedarse más ancho que largo. Eso por no mencionar que equiparar etimológicamente Aragón con Tarraco es algo que sólo se da a partir de Elio Antonio de Nebrija, no habiendo ninguna constancia anterior de esa equiparación.
    Luego sigue Mayo las con lo de "documentos creados ad hoc", negando cualquier historicidad a ningún documento que se haya producido en Castilla. A esto se le aplica la navaja de Hitchens y a correr: lo que se puede afirmar sin pruebas, se puede descartar sin pruebas.
    Las grandes casas nobiliarias de Castilla en el siglo XVI no tenían títulos anteriores a 1368. Ya, es que el engrandecimiento de la nobleza, lo que hace que se conviertan en grandes casas, no es otra cosa que las " mercedes enriqueñas". Tampoco conviene olvidar la purga que había hecho Pedro el Cruel entre los nobles, además de entre su propia familia.

Els comentaris per aquest article ja estan tancats.
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
34928
Entrevista de Jordi Bilbeny sobre Papasseit a Espluga TV
Catalunya i el Mediterrani
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Un fet poc conegut de la vida del genial arquitecte modernista és la seva detenció un Onze de Setembre, durant...[+]
Més enllà de tots els tòpics que s'han dit sobre Sant Jordi, ara en Jordi Bilbeny aprofundeix en les arrels...[+]
Us presentem una novetat per aquest Sant Jordi. Es tracta "Del Ter al Túria", un llibre escrit conjuntament per...[+]