La nova historiografia

Segu­ra­ment amb la publi­cació del nou lli­bre de Jordi Bil­beny: Car­les I sense cen­sura: La res­tau­ració de la presència esbor­rada de l’Empe­ra­dor i la cort impe­rial als reg­nes de Cata­lu­nya pot revi­far la dis­cussió polèmica sobre les seues con­tri­bu­ci­ons i les de l’Ins­ti­tut Nova Història. Aquest diari va publi­car el 31-03 una res­se­nya del lli­bre per Cesc Bat­lle. Com diu el títol, va sobre la presència esbor­rada de l’empe­ra­dor. És a dir, en els lli­bres d’història ofi­cial, el Car­les I que Bil­beny pre­senta, no hi és. Ha estat esbor­rat com si no hagués dei­xat petja en la història, lle­vant-li la seua importància.

Frantz Fanon en el seu Con­dem­nats de la Terra ja deia: “El colo­ni­a­lisme no es con­forma sim­ple­ment a impo­sar el seu domini sobre el pre­sent i el futur d’un país domi­nat. El colo­ni­a­lisme no se satisfà amb man­te­nir un poble entre les seues urpes i bui­dar el cer­vell del natiu de tota forma i con­tin­gut. Per una mena de lògica per­versa, es retorça el pas­sat del poble con­quis­tat, el dis­tor­si­ona, el des­fi­gura i el des­tru­eix.” Per això una his­to­ri­o­gra­fia pròpia, cata­lana (fins i tot de la nació sen­cera) que té com a missió recu­pe­rar tot el seu pas­sat que el colo­nit­za­dor des de la Nova Planta ha esbor­rat, ha de fer una altra història, escrita de nou, que no siga la d’un poble colo­nit­zat men­tal­ment. Sig­ni­fica que un poble colo­nit­zat ha de fer-se, cons­truir una idea pròpia de la seua història i subs­ti­tuir aque­lla que li ha estat injec­tada des de fora pel seu opres­sor.

És una feina que s’emmarca en allò que alguns ano­me­nen la deso­bediència epistèmica. És a dir, hi ha una xarxa de cre­en­ces (soci­als i històriques entre altres) sobre la qual el poder colo­nial s’eri­geix per jus­ti­fi­car el seu domini. Cal expo­sar i ana­lit­zar totes les mani­pu­la­ci­ons que s’han posat en marxa per ocul­tar la nos­tra història i el rol de cata­la­nes i cata­lans. Implica que les pre­gun­tes que plan­teja la his­to­ri­o­gra­fia his­pa­nocèntrica no ens ser­vei­xen de res. Cal que nosal­tres fem les nos­tres pre­gun­tes i que cer­quem amb rigor les con­tes­ta­ci­ons.

La tasca és immensa, i no comp­tarà amb el vis­ti­plau de molta part de l’esta­blish­ment que ara ocupa els llocs de l’acadèmia. D’allí ha vin­gut una allau de crítica ata­cant els mètodes i les pro­ves sos­tin­gu­des per aque­lla nova his­to­ri­o­gra­fia naci­o­nal. Però pre­ci­sa­ment hi ha un altre punt impor­tant de la deso­bediència epistèmica: dei­xar a banda que l’única manera de fer ciència, i doncs història, és la que s’ense­nya a les uni­ver­si­tats d’ara. També aquí cal sor­tir de l’his­pa­no­cen­trisme, que pro­clama la seua par­ti­cu­lar manera de fer his­to­ri­o­gra­fia com si fos l’única manera pos­si­ble. Aquesta tasca és intrínse­ca­ment una feina alli­be­ra­dora i empo­de­ra­dora perquè ens retor­narà el pas­sat que ens ha estat robat i que ens per­metrà for­mar la base d’un con­tra relat cata­la­no­cen­trat, però sobre­tot nos­tre.

Auke Zeldenrust
Periodista
5 abril 2020 2.00 h
Opinió
Tribuna
El Punt-Avui+
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1769057-la-nova-historiografia.html