ARTICLES » 13-10-2010 | CENSURA I LA MANIPULACIó
 16300
|
La veritable llengua espanyola al segle XVI
En Pep Mayolas és un mestre del detall i de la feina ben feta, tant que sempre ens sorprèn amb una visió renovada de textos. Aquest cop ha trobat un filó en un text d'En Manuel Llanas.
En Manuel Llanas, en la seva valuosa compilació històrica sobre l'edició a Catalunya, es fa ressò d'un passatge que constitueix un testimoni cabdal del temps en què fou redactat, però diria que no encerta a entendre'l, perquè no concep la realitat històrica que es desprèn del text que transcriu.
"En una carta-pròleg a Gaspar Cervantes de Gaeta (arquebisbe de Tarragona) que figura en una traducció castellana de l'original català del Directorium curatorum, de Pere Màrtir Coma, Bornat, editor i impressor el 1572 d'aquesta obra, escriu:
...me atreví a ofrecerle esta obra intitulada Directorium curatorum, traducida agora nuevamente de lengua catalana en romance castellano. Porque el gran provecho que della sacan los curas, como se ha entendido especialmente por su gran requesta, que en poco tiempo he sido forzado de imprimirla tres veces con grande número de ejemplares catalanes, no fuese particular de su provincia y lengua, mas común de toda España, y de donde se entendiese su lengua, que se vaya haciendo por su elegancia, y con el imperio de su Rey, otra lengua común.
"Una altra lengua común, de qui? I on? Per desgràcia la desballestada sintaxi del final del text no permet res més, sembla, que afirmar el desig de l'editor de difondre en castellà una obra catalana d'èxit i contribuir a la difusió d'aquella llengua, avalada pel prestigi del poder imperial"1.
Si mirem d'intel·ligir una mica el què diu, veiem que el Porque el gran provecho que della sacan los curas, (...), no fuese particular de su provincia y lengua, mas común de toda España, y de donde se entendiese su lengua, que se vaya haciendo por su elegancia, y con el imperio de su Rey, otra lengua común, vol dir Perque el gran profit que d'ella en treuen els capellans, no sigui només del seu territori lingüístic, i aquí el "mas" el podem traduir de dues maneres, i el significat varia. La més natural i evident és: sinó comú de tota Espanya, i allà on s'entengui la seva llengua (el català), que es vagi fent (implantant) per la seva elegància, i amb l'imperi del seu Rey (Felip II), una altra llengua comuna (el castellà).
Això significa que hi havia territoris on s'entenia aquesta llengua, el català, i que en ells era la llengua comuna. Si el català és la llengua comuna, és que n'hi ha almenys una altra o tal vegada algunes altres, en aquests territoris. Quins són, aquests misteriosos territoris? Es tracta del Regne de València, on també es parlava castellà segons la zona? O bé de Sicília i Sardenya, de Nàpols, tal vegada? De l'Aragó? De Granada i Almeria, d'algunes parts de Múrcia, conquistades al seu moment i repoblades percentualment per catalans? O bé es refereix a Amèrica, on es parlaven tot de llengües indígenes... però la llengua comuna era el català? Tal vegada es refereix a les colònies de catalans a Sevilla i a Cadis, com a caps de pont, amb les Canàries, per al comerç amb Amèrica?
L'altra possible traducció del "mas", literal però menys probable, ens du a un escenari que tampoc concebem, des del nostre segle XXI.
Perque el gran profit que d'ella en treuen els capellans, (...) no sigui només del seu territori i llengua, més comú de (a) tota Espanya, i (de manera que) allà on s'entengui la seva llengua (el català), que es vagi fent (implantant) per la seva elegància, i amb l'imperi del seu Rey (el castellà Felip II), una altra llengua comuna (el castellà).
Aquí sembla que el català és "més comú" d'Espanya que no pas el castellà. És possible? Què s'entenia, aleshores, per "Espanya"? La resposta s'hauria de buscar a la Confederació Catalana. Espanya era aquella potència marítima que pugnava amb els turcs per l'hegemonia mediterrània i que havia travessat l'Atlàntic per crear un Imperi transoceànic. I la llengua comuna d'aquest imperi amb seu a Espanya —la confederació de regnes de la Península Ibèrica, amb Castella com un regne més d'aquesta entitat confederada sota un mateix rei— era el català, excepte, precisament, en aquest territori estrany i interior, monolingüe, impermeable a la llengua comuna d'Espanya. De l'Espanya d'aleshores. Aquesta mateixa referència al Directorium Curatorum (Barcelona, 1566, on es fa constar que "està ja vist per los Reverents Inquisidors y ordinari de la present ciutat"2) és motiu de comentari per part d'en Javier Burgos Rincón, que diu: <>3. Crec que el senyor Burgos fa una interpretació esbiaixada de les paraules d'en Bornat, víctima, potser, d'una valoració apriorística del tema. L'afirmació parteix de la idea que el castellà era la llengua més comú d'Espanya. Però ben llegit, del text se'n desprèn una idea diferent, com si "calgués que fos", no pas que ja ho fos. No és pas només Catalunya que s'intentava castellanitzar, sinó també altres territoris.
Espanya era una vella aspiració castellana —encara ho és, avui—, però el 1572 era una realitat complexa amb uns ports de Sevilla i Cadis plens de funcionaris i navegants de la Corona Catalana que s'hi havien traslladat i, en molts casos, establert amb les seves famílies, bo i seguint la Casa de Contractació extirpada feia pocs anys de València per la monarquia. Granada, part d'Almeria i part de Màlaga havien estat conquerides i parcialment repoblades per catalano-parlants, només cal resseguir-ne els topònims que s'han salvat de la castellanització i notar com una part d'Andalusia sesseja, incapaç de pronunciar la "z" (com tota Llatinoamèrica), i l'altra cecea amb escàndol. La política matrimonial de l'aristocràcia castellana, d'altra banda, havia promogut els enllaços amb la noblesa dels regnes catalans, i per més que a la cort s'anés implantant el castellà, els seguicis i el servei de les parts catalanes s'entenien en la seva llengua materna. El català era una llengua parlada no majoritàriament, si es vol, però sí entesa per més gent i en força més llocs de les seves contrades que no pas desitjaven els castellans. D'aquí la necessitat d'implantar (que se vaya haciendo por su elegancia, y con el imperio de su Rey, otra lengua común) el castellà, com així ha tingut lloc. Aquest és l'únic sentit que, interpreto, es pot donar al confús paràgraf que ens resulta confús no tant per la desballestada sintaxi, sinó perquè la Història que ens han ensenyat no concorda amb la realitat que la carta-pròleg de l'impressor Bornat ens reflecteix.
Pep Mayolas
1 MANUEL LLANAS i PONT, L'edició a Catalunya: segles XV a XVII, Gremi d'Editors de Catalunya, Barcelona, 2002, pàg. 161.
2 MANUEL PEÑA DÍAZ, "Llegir a la Barcelona de Cervantes" dins El Quixot i Barcelona, Institut de Cultura de Barcelona. Museu d'Història de la Ciutat. Lunwerg Editores, Barcelona, 2005, p. 117, nota 7.
3 JAVIER BURGOS RINCÓN, "La impremta de Barcelona en el temps del Quixot", dins El Quixot i Barcelona, Institut de Cultura de Barcelona. Museu d'Història de la Ciutat. Lunwerg Editores, Barcelona, 2005, p. 97.
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
Hola companys. Disculpes per l'anterior comentari, hi havia un error mínim.
Crec que distingeix llengua catalana, també hauria de dir la gallega, del romanç castellà per qüestió de temporalitat, romanç i llengua són equivalents, però la gallega i catalana són anteriors.
Segurament com ja s'apunta, ni filles del llatí.
A la baixa edat mitjana, i com va passar al Pirineu català i aragonès es parlava basc, però desapareixè. El mateix a la Rioja, segurament Castella, Cantàbria i Astúries? També està l'àrab.
Ni l'àrab ni el basc tenen el so de la X, J que tenim al català i gallec.
A més a més de dialectes, riquesa de la llengua, que un romanç en formació o després ja format, no té ara mateix gairebé...
Hola companys.
Crec que distingeix llengua catalana, també hauria de dir la gallega, del romanç castellà per qüestió de temporalitat, romanç i llengua són equivalents, però la gallega i catalana són anteriors.
Segurament com ja s'apunta, ni filles del llatí.
A la baixa edat mitjana, i com va passar al Pirineu català i aragonès es parlava basc, però desapareixè. El mateix a la Rioja, segurament Castella, Cantàbria i Astúries? També està l'àrab.
Ni l'àrab ni el basc tenen el so de la X, J que tenim al català i castellà.
A més a més de dialectes, riquesa de la llengua, que un romanç en formació o després ja format, no té ara mateix gairebé...
Sr. Josep, ni obvio nada ni presupongo nada, me limito a «traducir» a un español más pedestre y más comprensible la cita correcta (no la transcrita en el artículo) de Pére Màrtir. Y de esa cita no se puede sacar, ni con la imaginación más desbordada, la conclusión que el catalán fuera en el s. XVI una lengua común en el sentido de que tuviera la misma importancia cultural que el latín (porque común a Cataluña, Valencia y Baleares nadie discute que lo fuera). Y no se puede concluir porque ninguna lengua viva de entonces lo era. Ningua hizo sombra a la lengua latina como vehículo cultural hasta el XVIII y, si me apuran, hasta el XIX. Ni el catalán ni, por supuesto, el castellano. Ni hay pruebas en ningún lugar de Europa de que no fuera así. Si Ud. lo cree, está en su derecho, pero deberá aportar otras pruebas para demostrarlo. El texto citado en el artículo no lo demuestra.
Lo que sí se deduce, o al menos a mi modesto entender, es lo contrario, o sea, que el autor pensaba que el catalán era una lengua particular de su «provincia» y que por tanto la utilidad moral que pudiera sacarse de su obra no sería tanta como si la tradujera al castellano, que Pére Màrtir consideraba que se estaba convirtiendo en otra lengua común; común a España, evidentemente; y a pesar de eso, también según el autor, la traducción al castellano no es más que un paso previo a su versión definitiva en latín, que afirma ya tener escrita. ¿Cuál es la causa de esa expansión del castellano? El texto de la cita no dice nada ni se presta a una lectura entre líneas. Las ideas que pueda Ud. tener sobre ese proceso deberán contar con otras pruebas, pero no, desde luego, el texto de Pére Màrtir.
Em pregunto a què fa referència en el text la distinció reiterada que fan, tant en Claudi Bornat com en Joan Lluís Vileta entre "llengua catalana i vulgar castellano" o "llengua catalana i romanç castellà". Per què no es parla o bé de "llengua catalana i llengua castellana" o bé de "romanç català i romanç castellà"?
Alfonso, és evident que el català era una llengua comú en l'època, igual que el llatí. Trobo curiós que no posis de relleu que el català era una llengua comú. Per què ho obvies? La que resulta que no era llengua comú era el castellà, que tot just s'estava tornanr en comó o tot just s'estava intentant fer tornar en comú. En aquest cas, el vaya o el va ya no modifica excessivament res, tenint en compte que sabem perfectament que la llengua s'anava tornant més comú perquè així estaben forçant a que passés. El "va ya haciendose más común" era el cas perquè el "vaya haciendose más común" era el tarannà que estava agafant el context històric de fer desaparèixer el català. Per tant, el que es deriva del text és que la llengua castellana no era comú, que s'hi estava tornant perquè l'hi estaven tornant. A més, que el català sí era la llengua comú.
Esto no tiene ni pies ni cabeza. Hacéis de la Historia lo que queréis pero no lo que es. ¿Cómo se puede ser tan manipulador y tan mal historiador? Este señor, no sé de donde se saca las cosas, pero desde luego es similar a aquellos pseudohistoriadores del XIX que buscaban patrias y naciones donde no las había. Por favor, no mientan ni engañen, es repugnante. ¡Ah! Por cierto y Leonardo da Vinci, era del pueblo de Vinci en la Toscana italiana... no de Vic!!!
Si consultan la edición original:
http://books.google.es/books?hl=es&id=VGqHIgUKqBYC&q=Rey#v=onepage&q=Rey&f=true
verán q la cita original es:
«...no fuese particular de su provincia y lengua, mas común de toda España, y de donde se entendiese su lengua, que se VA YA haciendo por su elegancia, y con el imperio de su Rey, otra lengua común, hasta que salga más elegante en lengua latina, como ya está compuesto de su mismo autor»
Es decir, lo que el autor del artículo ha entendido como un subjuntivo «vaya» es realmente un indicativo «va» y un adverbio «ya», de modo que la frase adquiere todo su sentido como una oración de relativo referida a su antecedente «lengua». Es decir, el autor se limita a constatar que el castellano se estaba convirtiendo («se va ya haciendo») en otra lengua común (como lo era el latín en aquella época) debido a su elegancia y a que era la lengua del rey; por eso la traduce del catalán, para que más gente pueda sacar el provecho espiritual, que es el único objetivo de la obra.
Quan llegeixes aquestes Notícies .. tan ben estudiades, escrites i esplicades, entents l' ODI tan estrany que el regne de Les Castelles ha propagat, mantingut i mimat contra CATALUNYA i els CATALANS. Si no passés tot això -vertader crim contra La Humanitat, La Veritat i La Història -un vertader Genocidi Cultural-, encara s' entendria menys .. tant disbarat.. On posaven el peu -posaven el Pendó-, i els nadius havien d' apendre el seu lleguatge.. perque els ve de lluny i de sempre la incapacitat d' aprendre l' atra parla. CAMPIONS DE LA IGNORÀNCIA, EL PLAGI .. I.. MAL ESTRUCS.. PELS POBLES .. SÓN UNS VERTADERS PENDONS DE LA HISTÒRIA .
"(...) que se vaya haciendo por su elegancia, y con el imperio de su Rey, otra lengua común". No entenc el "otra". Per altra banda, penso en tots els literats castellans i en què tots entenien el català. Fins i tot l'escrivien, com és ara el cas de Calderón de la Barca que té una escena esctira en català en una obra, per altra part, castellana.
No se puede ser más torticero y tergiversador. El texto que dice traducir "nuevamente" a lengua castellana, está titulado en latín, por tanto, seguramente ya se tradujo del latín al catalán y ahora nuevamente será traducido al castellano, porque será más útil a los curas y saliendo de la provincia, es necesario que esté en castellano para que sea entendida por la gente... es decir, nada de "fomentar" el castellano, eso es una interpretación torticera, quiere traducirlo para que se extienda, porque en catalán no llega más allá de la provincia. Lo dicho, resulta hasta patético querer reinventar la historia para adaptarla de forma torticera a la "causa" catalanista, inventando, malinterpretando y mintiendo sin rubor alguno.
Deu meu. Quina bestiesa