Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Em meravello sovint que la història resulti tan pesada, perquè gran part d'ella ha de ser pura invenció"
Jane Austen (1775-1817) Escriptora
ARTICLES » 06-04-2018  |  MEMòRIA HISTòRICA
5299

Pròleg d’en Jordi Bilbeny al seu llibre «Inquisició i Decadència»

Pròleg d'en Jordi Bilbeny al seu darrer llibre «Inquisició i Decadència» (Librooks, 2018), per si us feia venir ganes de llegir-lo.

UNES VEUS MAI NO SILENCIADES QUE CONTINUEN PARLANT AL LLARG DELS SEGLES I AL LLARG DEL SILENCI IMPOSAT PER LA CENSURA OFICIAL

Durant aquests darrers anys que m’he dedicat a recuperar la història esborrada d’En Colom, em vaig anar adonant, de mica en mica, que no només s’havien traduït al castellà tots els seus escrits, sinó que la tasca trituradora de la censura d’estat anava molt més enllà de tot el que m’havia pogut imaginar. S’havien desnaturalitzat navegants, cosmògrafs, militars, cronistes, religiosos o banquers que estaven íntimament relacionats amb aquelles primeres gestes transoceàniques. Com era evident, si es volia ocultar la catalanitat d’En Colom, els censors no podien permetre de cap de les maneres que fóssim conscients que el seu entorn més immediat era català, perquè llavors una cosa duria a l’altra i una pregunta n’engendraria una de nova. Per això es castellanitza l’empresa, es canvia el nom del port de sortida i es mira d’excloure els catalans fins on sigui possible de tot l’afer americà, almenys fins al 12 d’octubre del 1778, en què Carles III hi permetria el comerç directe des de qualsevol port d’Espanya. Però En Colom va tornar a Barcelona, on va ser rebut multitudinàriament, i els reis, en el decurs d’unes Corts Generals catalanes, li van atorgar els títols de virrei i almirall de les Índies, li van ampliar l’escut d’armes familiar, es va pagar als mariners i es va organitzar completament tota la segona expedició al Nou Món, amb En Pere Bertran i Margarit al capdavant, com en donen fe el centenar llarg de documents signats pels reis a la ciutat comtal.

Cercant, doncs, com us deia, dades i més dades que em poguessin permetre reconstruir el passat esborrat d’En Colom i de tots aquells catalans que van participar en els primers temps de descoberta, conquesta, poblament i evangelització americana, vaig recórrer tot sovint als cronistes d’Índies, però també als historiadors catalans i a tota mena de llibres que, d’una o altra manera, parlessin d’aquella gesta nàutica i d’aquells homes. Va ser aquí que vaig començar a adonar-me, gairebé sense voler, que en alguns d’aquells llibres, a més a més d’Amèrica o al marge d’Amèrica, s’hi parlava d’altres punts capitals de la història de la nostra llengua i de la nostra literatura. Així hi vaig descobrir que un grapat d’autors —no gaires, per cert— del segle xvi hi exposaven com s’havia confiscat l’edició catalana d’alguns dels seus llibres i com se’ls havia forçat a traduir-los al castellà. Alguns editors, encara, denunciaven que el nom de l’autor havia estat canviat; que les edicions catalanes desapareixien; que els castellans s’havien apoderat d’una part substancial del botí literari català, se l’havien apropiat i que, si no ho remeiaven d’alguna manera, tot el palau i el tresor literari dels nostres avantpassats es perdria irremissiblement per sempre més. Era el cas de l’Onofre Almudèver, que al 1561, denunciava sense pèls a la llengua al pròleg de Lo Procés de les Olives: «Si no fóssiu ingrats a la llet que heu mamat i a la pàtria on sou nats, no dormiríeu amb tan gran descuit, ans oberts els ulls de la consideració, veuríeu com se us van perdent les Perles y Margarides que amb contínues vigílies els vostres passats adquiriren i després us les deixaren. Perquè, d’aquelles i amb aquelles, us adornéssiu y enriquíssiu en les converses i ajusts de persones avisades». I si bé tota una rècula d’estudiosos, filòlegs, historiadors i diletants diversos, hi ha volgut veure una queixa perquè els valencians abandonaven l’ús de la llengua pròpia, el text no diu res d’això, sinó que només innova amb una gran cruesa que els tresors literaris que els passats van adquirir i ens van llegar —que és com dir les obres dels nostres clàssics— es van perdent inexorablement. Així, en fred, i amb la citació descontextualitzada, pot semblar que les obres es perdien perquè sí. Perquè hi ha coses que es perden, com una forquilla, un mitjó, un paraigua o una arracada. Però situant la denúncia entre les altres denúncies, on hi veiem autors que es queixen de la confiscació expressa d’una obra determinada, i emmarcant-la dins del context d’unes lleis de censura i d’uns censors que no malbarataven esforços a l’hora d’apropiar-se llibres, documents, arxius i biblioteques senceres d’autors catalans, la denúncia de l’Almudèver pren una nova dimensió: algú, amb causes i raons diguem-ne poc transparents, es queda les obres cabdals de la literatura catalana. Ja no hi havia casualitats impossibles de demostrar, sinó un objectiu cultural evident, el qual podíem començar a intuir que responia a una ideologia política concreta i precisa. Quina? Aquest era el repte que em vaig proposar escatir.

Amb aquest propòsit, vaig ordenar totes aquestes noves dades, exposades pels mateixos autors en sengles obres, i totes aquestes reflexions pròpies sobre la matèria en qüestió i, al setembre del 2012, les vaig publicar en tres lliuraments al web de l’Institut Nova Història sota el títol «Amagau lo valencià! Algunes dades sobre la traducció forçada d’obres catalanes al castellà i el canvi de nom de llurs autors al llarg del segle xvi». Com el títol indica, es tractava tan sols d’algunes dades, acompanyades, com era el cas, de les reflexions corresponents. Al cap de cinc anys, en vaig aprofitar el capítol que hi havia escrit sobre el llibre d’En Lluís del Milà i el vaig millorar amb d’altres consideracions històriques, culturals i lingüístiques i al 6 de juny del 2017 vaig publicar al nostre web una ampliació d’aquell article, però ara sota un nou punt de vista: el de l’ús de la llengua a la cort dels ducs de Calàbria, que, fins llavors, havia estat considerada pels entesos el focus principal de castellanització al regne de València i un dels símbols evidents de la Decadència literària de la Nació Catalana. Ara, l’estudi ja s’intitulava «La llengua catalana a la cort de Germana de Foix i Ferran de Calàbria. Apunts per una revisió sociolingüística, literària i històrica del mite inventat de la “Decadència” i claus per la seva interpretació».

Com aneu veient, a mesura que l’estudi anava creixent i desenvolupant-se, ramificant-se amb l’aportació de noves dades, o desconegudes, poc tingudes en compte o directament mal interpretades, també s’eixamplava la comprensió dels fets que jo lentament anava assimilant. Ara ja no es tractava de donar unes dades per les quals descobríem que les obres catalanes s’esfumaven o es traduïen al castellà, que els noms dels autors s’esborraven o es bescanviaven per noms d’autors castellans, sinó que allò que els erudits havien convingut a dir-ne Decadència, perquè no trobaven a la literatura catalana els rastres de prestigi que constataven a la llengua castellana del moment, es podia negar i reexplicar.

Ara, ja parlava obertament de «mite inventat». La Decadència no era una realitat, però no pas perquè tinguéssim l’obra del Rector de Vallfogona i un grapat de textos més en llengua catalana que desconeixíem, com vindica la nova generació acadèmica, sinó que la Decadència era un mite, que la realitat desmentia. Hi havia hagut en català obres de gran prestigi, tant literari, com històric, com científic. Hi havia hagut poesia d’alt nivell. La mística que En Fuster no trobava enlloc, també hi era. Hi havia hagut un humanisme i un Renaixement. Però les obres s’havien confiscat, destruït o atribuït a d’altres autors. A Itàlia, a italians no provinents dels estats itàlics catalans, i a Espanya, a castellans. I això creava una mena de miratge que, si no ens enfrontàvem amb la censura, les seves lleis i la seva tasca, tan despietada com eficaç, difícilment ho podríem ni comprendre ni explicar. Lamentablement, l’academicisme català, per una mena de raons que espero que algun dia puguem analitzar serenament, ha preferit no entrar a debatre el paper de la censura als segles xv, xvi i xvii i fins i tot negar-la obertament i arrogantment, que estudiar a fons els seus estralls sobre la nostra literatura i el seu paper fonamental en l’autorepresentació genuflectida i guerxa que els catalans ens hem fet de nosaltres mateixos.

Però, a despit de tant rigor, de tant mètode científic i tanta valentia intel·lectual, la informació anava prenent sentit i donant cos a una nova perspectiva d’aquells temps i d’aquells fets. Quan anava parlant dels meus estudis i dels meus avenços en totes aquestes substàncies amb la Patrícia Gabancho, el 5 de novembre del 2008, m’escrivia: «Hola, noi. Escolta. Estava preparant un article sobre la biografia d’en Riquer. I, en les notes desendreçades meves que vaig agafar mentre llegia, em trobo que la colla de Destino i els falangistes adjacents més acadèmics, tipus Riquer, fan com un programa de mantenir la cultura catalana (antiga) a canvi de posar-la com a companya de l’espanyola i promoure barcelonisme com a identitat (que ja té lògica, i perpètua), i més coses. Llavors aquesta gent, els acadèmics, plantegen la Renaixença com les ganes de tenir una mena de “segle d’or” tardà, que és ridícul. I jo apunto: “Potser cal revisar la Decadència” i “I qui va posar el nom? I quan?”. I a sobre: “Ojo. Decadència i Renaixença. Versió canònica és versió espanyola”. T’ho dic perquè això és anterior a les converses amb tu. Perquè em segueixen interessant els interrogants». I jo li vaig contestar al cap de dos dies: «Sí, és més o menys això. Estic d’acord amb el que apuntes. I, afinant encara més: En Riquer era el príncep dels falangistes. Certament, és com dius: aprofundeixen en la història medieval de Catalunya, perquè veuen que és l’única història gloriosa de l’Espanya no castellana. Però jo diria —només diria— que la terminologia de «Decadència» és del segle xix. Però potser m’equivoco. Sigui com sigui, ni els falangistes, ni els anarquistes, ni els comunistes, ni els federalistes, ni els autonomistes, ni els independentistes, ni els tantsemenfotistes no han aprofundit mai prou en re. Han passat per sobre de tots els conflictes autèntics, mirant cap a una altra part i xiulant alegrement. Ni en Fuster, no ho ha vist! Per més que se n’estranyava i es rascava el cap i hi feia voltes, no veia que el segle d’or espanyol és el segle d’or català traduït al castellà, amb el nom dels autors retocats i amb els llocs d’edició canviats. Tampoc no van detectar que tots els catalans universals estan despersonalitzats, desnaturalitzats i nacionalitzats en nom d’altres països. Què hi farem. El franquisme va ser més dur del que em suposava». I en un altre correu, li deia, fent-li un cúmul de noves precisions: «Hola, Pat! El que em dius d’En Riquer no m’estranya gens. Sempre ha estat no només un espanyolista descomunal, sinó uns dels feixistes més rellevants de Catalunya. Després, els seus estudis sobre la literatura catalana medieval han maquillat una mica el seu ferotge anticatalanisme, que s’ha d’entendre en allò que tenen Catalunya i els catalans de llibertat, no pas com un apèndix de l’espanyolitat.

De fet, no és pas l’únic que doni l’aventura catalana acabada a l’edat mitjana. Ho fan tots —absolutament tots— els “savis” catalans. Després del descobriment d’Amèrica, s’acaba tot.

Però ja fa anys que jo explico que això no va passar mai, sinó que les dades que tenim i de les quals ens servim per interpretar el nostre passat han estat manipulades i tergiversades en benefici de Castella.

No pot ser, de cap de les maneres, que en un país on la majoria de la gent no entenia el castellà, on la llengua oficial era el català, a les universitats, a la Cancelleria Reial, a la virregnal, a les audiències, a la Cúria romana, a les esglésies, on l’educació es feia en català, on els llibres que es llegien eren majoritàriament escrits en llatí, català i italià, i on quasi ningú —vull dir quasi ningú— no llegia en castellà, com ho demostren els estudis competents en aquest tema precís, de cop i volta, tothom passi a escriure en un castellà tan preciós que, passant per sobre de tots els literats castellans, fossin ells els qui en molts casos revolucionessin la literatura castellana. Penso en En Boscà i en En Timoneda, com a dos autors de parla catalana que van suposar un pas de gegant en la modernització de la llengua i la literatura castellanes. Per no dir res d’altres autors que ja apareixen com a anònims o amb el nom camuflat o obertament canviat per un altre de mesetari. No sé què vol dir això de l’enlluernament del castellà. De quin castellà? Perquè del que en tenim constància és del rebuig del castellà com a llengua imposada. I moltes evidències en personatges notables. Si hi havia rebuig i quasi ningú no llegia castellà, perquè no s’editava en castellà, on hi podia haver admiració? I admiració de què? Si tothom mirava a Itàlia! Si Castella, fins al descobriment d’Amèrica, era un marge al buit, el cul del món. Un país de ramaders i agricultors, sense cap poder mercantil, ni naval, ni militar. Sense burgesia, sense llotges, ni consolats, ni expansió mediterrània ni atlàntica. Amb unes classes baixes totalment analfabetes i uns hidalgos que no treballaven ni que els caigués un llamp a sobre i els fulminés. Què s’havia d’admirar? Si ara sabem que això de la Itàlia espanyola no va ser res més que la Itàlia catalana. Des de la coronació de Pere II com a rei de Sicília fins al 1555 —crec, un any més o menys—, en què es crea el Consell d’Itàlia separat de la Corona d’Aragó, Itàlia va ser de total domini català. D’on surten —d’on?— les influències italianitzants que treuen per les orelles tots els autors “castellans” del Segle d’Or? Només poden venir d’una impregnació catalana. Perquè pels catalans, Itàlia, és a dir, Nàpols i Sicília, no eren estats estrangers, sinó part de la mateixa Nació. Incorporar la llengua toscana o les influències literàries d’autors italians era, per ells, incorporar una cosa pròpia, la dels seus connaturals. A Itàlia, sí. Però connaturals. Alguns mestres de la cort de Joan II i de Ferran el Catòlic són italians: els Geraldini i En Marineu Sícul, sense menystenir els humanistes i llatinistes de la cort d’Alfons IV, que tant influirien en les generacions catalanes futures.

Jo crec que si el Renaixement comença just a l’època en què els catalans posem el peu definitivament a Nàpols i hi deixem sentir la nostra veu i la nostra empremta, alguna relació de causalitat hi hauria d’haver. No pot ser merament casual que Nàpols esdevingui un regne més català. S’hi estableixi la capital de l’imperi, s’hi esbombin per tot arreu tota mena d’arts, però justament els catalans en quedem immunitzats, perquè ens enlluerna Castella!

No, Pat, no. La Decadència ha estat això: la usurpació total, absoluta, abassegadora i premeditada de la cultura catalana del xvi i bona part del xvii per part d’una nova estructura política emergent: l’estat espanyol, de disseny castellà. Començant per En Colom i acabant amb En Servent, per dir-ho de forma resumida i cenyint-me a dos dels pilars més gruixuts, més irradiadors i més universals».

D’En Colom ja n’he parlat a bastament. I a hores d’ara és quasi acceptada la seva catalanitat amb aquell gran coratge que els catalans acostumem a demostrar als nostres dies i que tant ens defineix en els moments crucials i en els fets transcendents: amb veu baixa, mig d’amagat, demanant perdó, sense que ningú s’ofengui i, encara, si algú s’ofèn, remarcant de forma ostensible i reverencial que ho dèiem de forma simbòlica o al·legòrica. En canvi, d’En Servent, en tant que literat real, cultíssim, xixonenc, membre d’una nissaga rellevant vinculada a la Cancelleria Reial catalana, sobre el qual s’ha creat tota la ficció del Cervantes castellà autodidacte, n’he parlat menys i amb molta menys densitat. Però, més encara que En Colom, és la veritable punta de llança que ajuda a entendre la dimensió impensable del genocidi literari i cultural. Hauria merescut un capítol sencer d’aquest llibre. I ben segur que hauria estat exemplarment revelador. Com de costum, les exigències del temps i de l’espai m’han obligat a posposar-lo per a un nou estudi, que espero poder editar amb moltes més altres peces perdudes o adulterades del nostre passat llibresc i cultural. Amb tot, no ens hauria de deixar indiferents –i ho entendreu quasi del tot si acabeu de llegir aquest llibre fins al final– que sigui precisament En Servent qui desemmascari l’alienament cultural a què la censura espanyola va sotmetre la nostra Nació. Ha estat ell qui ha creat el personatge d’un hidalgo castellà –Dom Quixot– que ha enfollit precisament perquè s’ha cregut els llibres distorsionats que ha llegit i ja no pot veure la realitat tal com és sinó a través de la paranoia induïda per tan falses i mentideres lectures. I com ens recorda asprament el present! Si heu llegit En Servent amb cautela veureu que es queixa del mateix que es queixen tots els autors catalans que recullo a l’estudi que sou a punt de llegir. Que li han prohibit la llengua, però no la ploma. Que el català és la llengua més dolça que hi ha. I per tant una gran llengua per a l’escriptura de les idees subtils i els pensaments elevats. Que la Nació Catalana és la primera del Món. Que si escrius corres un gran risc, però que si no vols assumir el perill, no podràs publicar. Que els llibres estan farcits d’adulteracions i falsedats. Que els censors han retocat El Quixot més del que se’n podia esperar i que ell, per raó dels canvis i aberracions que s’han perpetrat sobre aquesta obra insígnia, ja no se’n pot considerar el pare, sinó el padrastre. Les catalanades i els catalanismes infinits que s’hi poden observar i els errors de traducció que s’hi detecten de forma vistent, ens acaben d’indicar que hi va haver un original en llengua catalana, una edició perduda en aquesta llengua, que jo considero l’edició barcelonina de què el mateix Servent parla al Quixot i que segurament s’editaria al 1595. De tot això, doncs, en parlarem en una altra avinentesa amb profunditat, amb deteniment i amb tot el rigor que una comesa tan solemne i extraordinària imposa. Però volia, si res més no, deixar-ho dit aquí.

Us comentava que les converses i els correus creuats entre la Pat i jo es van anar donant. I al cap d’uns anys, encara, em va comentar engrescada que havia convençut un editor perquè em publiqués la feina que havia anat acumulant sobre la Decadència, però amb una condició: que escrivís el llibre d’una forma planera, sense citacions ni notes a peu de pàgina, com si es tractés —deia ella— d’una «tertúlia de sobretaula». És clar que de cara a preservar davant l’opinió pública la meva probitat intel·lectual, i a fi de no ser titllat un altre cop de sonat, perquè m’invento el passat a conveniència, no podia de cap de les maneres acceptar-ne l’oferta. Ja sé que la Patrícia ho feia amb la voluntat d’ajudar-me a difondre les meves recerques sense el llast ineludible que les notes i les citacions —tan sovint abusives— imposen al discurs. Però jo estava i estic més que convençut que no podia parlar d’un tema tan envitricollat i controvertit com el de la desaparició de tota la gran literatura de prestigi catalana dels segles xvi i xvii, per exemple, dient alegrement que havia desaparegut i posant-me a mi com a sola i única autoritat. I com a sol i únic aval documental. Vaig dir-li que ara mateix no em podia permetre el luxe d’un suïcidi semblant. Que potser més endavant, al cap de quinze o vint anys, quan ja hi hagués un discurs prou absorbit sobre tot plegat. I que, de moment, no la podia complaure. La Patrícia s’ha mort i ja no podrà veure acomplert el seu desig. Amb tot, he volgut ornamentar aquests mots introductoris amb les seves paraules, els seus suggeriments i les meves respostes, amb el seu tempteig i engrescament perquè escrivís una obra planera i directa sobre la falsa Decadència, per agrair-li tants anys d’amistat i compromís amb la cultura catalana, amb la llibertat política de Catalunya i, sobretot i específicament, amb la veritat. Perquè la veritat pertany als valents. Ni els arrogants ni els prepotents, ni els tirants no l’han anat mai a cercar, tot i que han fet mans i mànigues per fer-se-la seva. Però no pas per créixer com a persones sinó per dominar. Per viure’n i servir-se’n. Per fer veure que ja se sap tot i que no cal cercar res més, com ho han fet fins avui. I avui encara fan. Que lluny que era la Patrícia de tota aquesta faramalla inútil! A ella només la guiava l’afany del saber. Amb senzillesa, proximitat, tendresa. Amb un gran amor per les coses i les persones. Amb un gran respecte per les dades, baldament siguin poc o gens conegudes i malgrat no siguin acceptades per l’Acadèmia.

Cert. La Patrícia hauria volgut un llibre més que escrit, parlat. Com veureu tot seguit, l’obra no és planera, tot i que no defuig el llenguatge directe. Ni tampoc hi he omès les notes ni les citacions, a despit que sóc ben conscient que, per segons qui, la lectura serà més densa i de més difícil digestió. No és un llibre per ser llegit durant una sobretaula, i menys si s’hi ha begut a doll. És un llibre per degustar lentament, com els bons vins. Per llegir i rellegir. Per fer-hi notes. Per fer-nos pensar.

I per això és tant important el paper que hi faig jugar als autors i editors dels segles xv, xvi i xvii. Qui, si no ells, ens poden aproximar a aquells temps amb la màxima precisió? En Gregori Mayans, un dels intel·lectuals més sòlids del xviii i que va haver de viure i conviure també amb els inquisidors i la censura d’estat, ens deia als mots preliminars de la seva Defensa del Rey Witiza, publicada a València al 1772, que «qualsevol tindria per cert i fora de tot dubte que, per examinar alguna veritat antiga, la primera diligència ha de ser esbrinar què és el que sentiren i publicaren per escrit els testimonis del que tractem; o els contemporanis que sentiren o saberen coses dels qui estaven ben instruïts; o els escriptors més propers, que sentiren o llegiren el que els uns o els altres havien dit o escrit». I tant! Sense els testimonis presencials, l’examen d’aquells fets semblaria un acudit. Sense el que van sentir i van saber els contemporanis, els fets mateixos farien la impressió d’una pura invenció. He construït el llibre amb la veu dels contemporanis i dels testimonis presencials perquè siguin ells el guia, la veu i la llum de les meves reflexions i ara de la vostra lectura. Espero que no us deixeu portar per la inèrcia de re, ni per la sonsònia infinita de tants segles d’extermini, terror i censura. Per tants segles de veritats preconcebudes i intocables. Per tants segles d’escolanets catalans assumint i beneint les falsedats inoculades pels inquisidors. I us pugueu dreçar valents, lliures, crítics i cultes per discernir entre el que els censors han escrit —i reescrit— i han distorsionat a gratcient, i el preu imponderable dels fets i del tresor mirífic de la nostra literatura i de la nostra cultura.

Jordi Bilbeny

El Barracar, Arenys de Munt,

19 de febrer del 2018



Autor: Jordi Bilbeny




versió per imprimir

  1. Guerau
    29-01-2020 15:35

    En aquest llibre s'explica la dicotomia català-occità i aragonés-castellà per entendre l'imperi, i com va ser el Regne de València la clau per passar de català-occità a aragonés-castellà, basat en la dicotomia català (espanyol) i occità (francès).
    https://books.google.es/books?id=JOBLDwAAQBAJ&printsec=frontcover&hl=ca#v=onepage&q&f=false

  2. Santo Job
    10-04-2018 21:47

    En paralelismo archivístico sería que ella tiene un supuesto papel que no se corresponde con lo que hay en el Registro General del Sello.

  3. Antón Martín
    10-04-2018 20:15

    Precisamente la han pillado por no haber documento oficial que presentar, sino una burda falsificación. Capisci?

  4. Johan Padró
    10-04-2018 18:08

    "Me matriculé, pagué, aprobé y presenté el trabajo de fin de máster y lo he acreditado con el documento que me remitió la Universidad, es un documento oficial”.

    Cristina Cifuentes, Presidenta de la Comunidad de Madrid
    Con su master de la Universidad Rey Juan Carlos

    La historia se repite...

  5. Antón Martín
    10-04-2018 13:32

    Obviamente, lo que no encontrarás es ningún plan de estudios es la catalanitat del descubrimiento, ni la de Colón, Hernán Cortés, Pizarro, Bartolomé de las Casas o el chimichurri, claro.

  6. Santo Job
    10-04-2018 10:22

    Francesc, acabo de mirar el curriculum académico de secundaria de Argentina en la web del Consejo General de Educación, y lo que dices no se corresponde con la realidad. Aquí tienes el enlace, puedes leer la parte de Ciencias Sociales para 2º curso de secundaria (sección Historia) a partir de la página 145. La parte sobre el período colonial la tienes a partir de la página 155.
    https://bit.ly/2GNxG24
    Esto es el marco general, luego cada región lo desarrolla de manera más o menos específica.

  7. Antón Martín
    10-04-2018 09:37

    Francesc, supongo que los planes de estudio de los países hispanoamericanos se centran en lo ocurrido a partir de sus respectivas independencias. Y, por otra parte, jamás hubo colonias segregadas de catalanes o castellanos. Iban juntos, se remezclaban e incluso -¡oh, prodigio!- eran capaces de tener descendencia entre ellos, pese a pertenecer -según Vds.- a especies completamente diferentes.

  8. Joan Català
    09-04-2018 18:57

    Frede, no en feu cas d'aquest parell. Si no fos per interès u obligació no perdrien pas el temps en un lloc com aquest. La millor manera de fer-los mal és ignorant-los.

    ·X·

  9. Francesc 2
    09-04-2018 18:52

    Algú sap alguna cosa sobre el programa d'història de secundària que s'ensenya a cadascun dels països sud-americans? Ho dic perquè un argentí m'ha explicat que al seu país només s'ensenya l'arribada d'en Colom a Amèrica i prou. M'ha fet saber que de l'Amèrica dels segles XVI, XVII i XVIII i fins a les respectives independències no els n'ensenyen res a escola. Algú sap si això és cert? Algú sap si --als diferents països-- les primeres exploracions d"espanyols" (!), les primeres colònies de catalans, castellans, portuguesos, anglesos i francesos i altres europeus, la creació i l'organització dels virregnats, les relacions amb els nadius i les successives exploracions a l'interior del continent formen part dels respectius plans d'estudis? Quina informació en té la població escolaritzada del continent sobre aquestes qüestions?

  10. Antón Martín
    07-04-2018 09:31

    Supongo que el INH tendrá una explicación plausible para el abrumador patrimonio arquitectónico con que contaba esa Castilla (y ese León) paupérrima (e imaginaria, claro). ¿Alguna propuesta para justificar las iglesias y catedrales románicas de Santiago, Orense, Zamora, Salamanca, Plasencia, León, Soria, Segovia? ¿Las catedrales góticas de León, Palencia, Burgos, Segovia, Ávila, Cuenca, Toledo, Sevilla, Oviedo, Sigüenza, Burgo de Osma, son también producto de la 'censura d'estat'?

  11. Santo Job
    06-04-2018 22:07

    Por poner algún ejemplo de fuente primaria presente en archivos españoles sobre esto de la presencia castellana en Flandes:

    AGS, RGS,LEG,148310,212. Para que las justicias de Valladolid examinen una sentencia y carta ejecutoria relativa a la obligación adeudada por Alfonso de Medina, vecino de Valladolid mercader en Flandes, a Juan Pérez de Licona, vecino de Deva.

    AGS, RGS,LEG,148711,23. Carta a petición del prior de la universidad de los mercaderes de Burgos, levantando el embargo a unos navíos que están en Bilbao y Laredo, cargados de lana y hierro para Flandes, Inglaterra y Francia..

    AGS, RGS,LEG,148011,44. Carta de emplazamiento a Fernando de Salinas, mercader residente en Brujas

    Chancillería de Valladolid, REGISTRO DE EJECUTORIAS,CAJA 2,3. [1486] Ejecutoria del pleito litigado por Fernando de Segovia con Juan Sedeño, vecinos de Segovia, sobre devolución de bienes del tiempo en que Juan Sedeño fue su factor en el comercio de Flandes.

    Esta seguro que os gusta, aunque no sé si la aceptaréis, porque habla de la presencia de Castilla en Flandes (lo cual haría que la rechazarais), pero también de la de Aragón y de Cataluña (que haría que la aceptarais)

    AGS, RGS,LEG,148805,168. Provisión a los cónsules, mercaderes y naturales de los reinos de Castilla, Aragón, Sicilia y Cataluña, que se hallan en la ciudad de Brujas y en la esclusa de Flandes, para que salgan de dicha villa y esclusa y se establezcan en la de "Enveres" (Amberes) por haberse separado aquella de la obediencia del Rey de Romanos.

  12. Santo Job
    06-04-2018 21:29

    Frede: ¿Que no aportamos pruebas? Pero si Antón y yo nos hemos inflado por aquí a citar fuentes primarias procedentes del AGS, del AGI, del AHN, crónicas de testigos de primera mano, libros contemporáneos, testimonios de extranjeros, etc.
    Bibliografía relativa a la presencia castellana en Brujas, por ejemplo:
    "La nation et le quartier des Castillans a Bruges (XV et XVI siècles)"
    https://ojs.ugent.be/gvg/article/viewFile/4616/4604
    "Cartulaire de l'ancien consulat d'Espagne à Bruges, recueil de documents concernant le commerce maritime et intérieur, le droit des gens public et privé, et l'histoire économique de la Flandre".
    "Castilla y Europa. Comercio y mercaderes en los siglos XIV, XV, y XVI".
    "Las colonias de mercaderes castellanos en Europa, siglos XV y XVI".
    "La colonie espagnole de Bruges du XIV au XVI siècle"
    "Memorias" de Francisco de Enzinas, edición y traducción de Francisco Socas.
    "Epistolario" de Francisco de Enzinas, edición bilingüe de Iñaki García Pinilla.

    Pero estos estudios detallados no os servirán porque van en contra de vuestros elementos preconcebidos, que dicen que todo lo que no apoye vuestras propuestas es obra de la censura, y todo lo que sí las apoye, por tangencialmente que sea, es palabra revelada de Dios.

    No sólo hemos leído ese apartado, pero es el que más nos ha llamado la atención por su xenofobia y directo desconocimiento de la realidad.

  13. Guerau
    06-04-2018 21:16

    Si mireu bé, el 1492 a Castella no hi havia cap ciutat amb port de mar representada a les Corts castellanes, solament Sevilla. Això vol dir que llevat de Sevilla, que es port fluvial, cap ciutat marítima castellana era important políticament, socialment i econòmicament a Castella. És estrany, no?

  14. Frede
    06-04-2018 19:27

    En Bilbeny ho diu de passada, però a Itàlia també va funcionar la censura, talment com a Espanya. Del passat català, a Itàlia poc s'en sap. Ells també s'han apropiat de la història. De fet, ja ens ho ha apuntat Bilbeny amb l'estudi del De Vinci.

    No fa gaire vaig visitar Bologna. Allà hi ha el Real Colegio de España fundat, segons la història oficial, al 1364 pel cardenal Gil de Albornoz. Aquest cardenal també es deia Luna, sembla de parentiu aragonès.

    A Bologna, a l'època medieval, hi havia la tradició de construir elevades torres com a símbol de poder. N'hi havia a centenars. Ara en resten unes poques. En un mapa antic hi vaig veure que havia existit la torre dels catalans. Tot plegat em va fer arrufar el nas, però poc més podia fer. Ho deixo aquí com una curiositat. O no tant. Potser algun dia s'haurà d'estudiar el paper que van jugar els Colegios Mayores en la construcció de la intel·lectualitat hispana i de quina manera ens va afectar a Catalunya.

  15. Frede
    06-04-2018 18:59

    Senyors Martin i Job. Féu riure. Féu riure a cada article on hi afegiu les vostres paraules. Quan un científic posa en dubta a un altre ho demostra amb proves fefaents. Vosaltres no ho féu mai. Només aboqueu insults i mofa. D'altres insistiu en apartats concrets fins a l'extenuació. Res que pugui aportar un mínim d'aclariment al conjunt de l'article, a favor o en contra. L'exemple és aquest. De tot el pròleg només heu llegit aquest apartat? Ja us ho vaig dir una altra vegada. Responeu amb igualtat de condicions. Escriviu un llibre demostrant les errades de Bilbeny o de qualsevol dels investigadors de l'INH. Només així tindreu un mínim de credibilitat.

    De tota manera, us vull fer una aportació. Els autors clàssics, en parlar de la península ibèrica, distingien el territori celta (Castella i voltants) de l'iber (litoral català i valencià). Estrabó, un geograf i historiador grec de voltants del segle1, suposo que el coneixeu, va escriure: "El costat ibèric té força arbrat" i en canvi " el costat celta és ben nu". Amb la seva descripció, ens mostra clarament que hi havia dos grans territoris i amb característiques diverses. També va dir sobre els celtes hispans: "Són gent que ha renunciat a viure de la terra i que es dedica només al bandolerisme, lluitant constantment entre si i provocant els pobles veïns". Segons ell, els romans van posar fi a aquest estat de coses i a aquesta manera de viure.

    Com veieu, aquesta manera de viure, aquesta manera de ser, aquesta actitud prepotent i bandolera ve de lluny i no ha minvat en el pas dels segles. Salut!

  16. Johan Padró
    06-04-2018 18:28

    No puc deixar de trobar una analogia brutal entre el que pasa ara mateix a Madrid amb el màster de la Cristina Cifuentes i els documents manipulats pels inquisidors.

    La Cristina afirma que va fer el master dient: "Me matriculé, pagué, aprobé y presenté el trabajo de fin de máster y lo he acreditado con el documento que me remitió la Universidad, es un documento oficial”.

    Malgrat els documents, les evidències li van en contra donat que els seus companys de curs no la van veure en cap clase. El cas Cifuentes demostra que els documents es poden manipular i de fet s'han manipulat quan als qui tenen el poder els interessa.

  17. Antón Martín
    06-04-2018 13:00

    Por contra, todo el mundo sabe que los payeses catalanes entretenían sus labores agrícolas con debates científicos y filosóficos de elevada trascendencia. Incluso llegaron a desarrollar un tipo especial de arado manejable con una sola mano, para así poder sostener un libro de poemas con la otra, tal era su grado de obsesión lectora e intelectual.

    Yo, sin ir más lejos, como castellano de pro, ahora mismo estoy usando un esclavo de Sant Cugat para que vaya transcribiendo mis groseras palabras y traduciéndolas a lenguaje cultivado.

  18. Santo Job
    06-04-2018 10:25

    "Si Castella, fins al descobriment d'Amèrica, era un marge al buit, el cul del món. Un país de ramaders i agricultors, sense cap poder mercantil, ni naval, ni militar. Sense burgesia, sense llotges, ni consolats, ni expansió mediterrània ni Atlàntica. Amb unes classes baixes totalment analfabetes i uns hidalgos que no treballaven ni que els caigués un llamp a sobre i els fulminés"

    Hazte así, que se te nota un poco la xenofobia. Castilla sí tenía poder naval, y más que de sobra, especialmente gracias a la armada de Vizcaya, también conocida como Hermandad de las Marismas o Hermandad de las Cuatro Villas. También hay que contar con las naves de Galicia y las de Andalucía, por supuesto. Castilla era comercialmente rica gracias a la lana, que se exportaba a Flandes, negociándose los volúmenes de carga y los transportes en el consulado de Burgos. Burgos era una ciudad pujante gracias a sus comerciantes y banqueros como los Encinas, los San Román, los Castro, los Salinas, los Lerma, los Salamanca, los Cartagena, y otras varias familias relevantes. Todas estas familias tenían sus representantes en Amberes y Brujas, como queda constancia por toda clase de documentación, especialmente los liggeren de las cofradías de Brujas y Amberes, así como los libros de asientos del consulado de Burgos conservados en el Archivo Histórico de Protocolos.

Els comentaris per aquest article ja estan tancats.
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
34930
Entrevista de Jordi Bilbeny sobre Papasseit a Espluga TV
Catalunya i el Mediterrani
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Les cròniques ens relaten que En Cortès va assistir a les Corts de Toledo al 1528, a la tornada de Mèxic. Però...[+]
La poesia d’Ausiàs March (València, 1400-1454) descendeix de la trobadoresca que cantava el fin amor i, tot i...[+]
Davant les múltiples catalanades i catalanismes que l'Alfonso de Valdés deixa als seus llibres, en Raimon...[+]
Els Gualba són una nissaga de polítics i homes de lletra prou importants de la Catalunya dels segles XV i XVI....[+]