La conquesta catalana de les Illes Canàries

La historiografia ha admès que durant el segle XIV, primer sota el patrocini de Jaume III de Mallorca i de Pere III després, es van emprendre un seguit de nombroses expedicions cap a les Canàries. Aquestes eren destinades a crear-hi establiments fixos de població, d’origen bàsicament balear i probablement també sicilià, amb l’objectiu de prendre possessió de l’arxipèlag. S’hi coneixen esglésies, habitatges i, fins i tot, una presó reial. Hi havia construccions fixes d’habitatges i tota una organització civil al darrere, com els tribunals, i un bisbat fundat el 1351 que va tenir bisbes de les Balears durant tot el segle.

Però, després, la historiografia explica una cosa inversemblant: el 1393 hi ha una revolta i els catalans abandonen l’arxipèlag. Per art d’encanteri apareix un francès amb una expedició pagada per ell mateix i conquereix part de l’arxipèlag per al rei de Castella a canvi de gairebé res. Es refà el bisbat amb un altre nom i la conquesta s’acaba de consolidar als temps dels Reis Catòlics, tot plegat protagonitzat per castellans. Això es justifica a base de documents fets dècades o segles després sense cap original que justifiqui aquest relat.

A més a més, els conqueridors hi anaren amb el títol de governador i lloctinent general, després de signar unes capitulacions amb el rei. És a dir, tot es fa amb la legislació catalana, sumat al fet que Castella en aquells moments no tenia marina per fer una empresa d’aquesta mena.

Tota la conferència és extreta del llibre “La conquesta catalana de les Illes Canàries”, on Carles Camp demostra com, en realitat, la conquesta de les Illes Canàries va ser catalana, el primer pas cap a la conquesta d’Amèrica.