HO SABIES? » 01-05-2010
 18982
|
Una prova concloent que El Quixot va ser escrit en català
Entre les infinites catalanades, catalanismes i errors de traducció que hi ha al Quixot que ens remeten a un original català perdut, hi ha una frase especialment significativa i reveladora que només té sentit si En Servent va escriure la seva novel·la en català.
Es dóna a la segona part, al capítol LXXI, quan el Gran Sonat castellà, després de recuperar la raó a Barcelona, torna al seu poble amb En Sanxo, tot fent-la petar. Cap a les darreries del capítol, entren a parlar de pintura i comenten:
"–Yo apostaré –dijo Sancho– que antes de mucho tiempo no ha de haber bodegón, venta ni mesón o tienda de barbero donde no ande pintada la historia de nuestras hazañas; pero querría yo que la pintasen manos de otro mejor pintor que el que ha pintado a estas.
–Tienes razón, Sancho –dijo don Quijote–, porque este pintor es como Orbaneja, un pintor que estava en Úbeda, que cuando le preguntaban qué pintaba, respondía: «Lo que saliere»; y si por ventura pintaba un gallo, escribía debajo: «Este es gallo», porque no pensasen que era zorra. De esta manera, me parece a mi, Sancho, que debe de ser el pintor o escritor, que todo es uno, que sacó a luz la historia de este nuevo don Quijote [referit a l'edició catalana amb pseudònim] que ha salido: que pintó o escribió lo que saliere; o habrá sido como un poeta que andaba los años pasados en la corte, llamado Mauleón, el cual respondía de repente a cuanto le preguntaban, y preguntándole uno que qué quería decir «Deum de Deo», respondió: «De donde diere»".
Com es pot observar a ull nu, l'explicació no té, ni remotament, res a veure amb la sentència llatina. En Rico, curador de l'edició, a la nota corresponent al text, explica que "la traducció «al so» de les paraules del Credo era un acudit tradicional". És a dir, que es tracta d'una traducció fonètica. Però en castellà, la traducció també és inviable. Des de quan "De donde diere" es pot despendre de "Deum de deo"? Llevat del DE de DEUM i de DE DONDE, i d'un arcaic com desusat dialectalisme ONDE, no hi ha més afinitat possible. Llavors, com és que el poeta Mauleon, dóna la resposta que dóna?
El desllorigament d'aquest enigma fònic només és possible si el Quixot era escrit en català. Una orella catalana interpretaria "al so" el DEUM DE DEO, així: DE UMDE/UNDE DEU. I així hauria d'haver quedat escrit a la novel·la.
Tot i que en català normatiu el DONDE castellà és ON, hi ha una variant popular, escrita així fins a la normalització fabriana, que és ONT i que fa, en la llengua parlada, les variants ONTE i ONDE.
L'Alcover-Moll inclús recull la forma UNT en un document de 1385, que fa: "Là unt los serà vist fahedor".
Per En Coromines, "és molt estesa una pronúncia ont davant mots que comencen en vocal (ont és,? ont era?, ont havies anat?, d'ont ha vingut?)". I afegeix que "en certs llocs del País Valencià corren formes com ande o ònde amb una o molt oberta, que són deformacions rústiques o vulgars d'aon". Per acabar reblant, per raó de la generalització del fenomen, que "tals formes es poden sentir en certs altres llocs també a la zona occidental".
És, per tant, una variant estesa al llarg de tota la Nació. Al Maresme és molt habitual sentir a dir UNTE VAS?, UNTE VIUS?, UNTE ho fan?, per ON VAS?, ON VIUS?, ON HO FAN? La força del mot és tanta, la seva sonoritat tan personal i la variant fònica tan especial, que, fins i tot, jo mateix l'he emprada en algun text literari i poètic.
I, si bé és cert, com he dit, que el castellà també té els dialectalismes OND i ONDE, com un relicte totalment medievalitzat, el DEO final no es correspon en cap cas amb el verb DAR i, menys encara, amb el DIERE que aporta el text serventí.
Ara, doncs, amb això en ment, podem tornar-nos a encarar amb el DEUM DE DEO i segmentar-lo així: DE UMDE DEO. I no costa gaire de traduir "a l'orella": DE UNDE DEU. O, en català normatiu, D'ON DEU o D'ON DONEU. La traducció literal catalana també mantindria la possibilitat de traduir el DEU final per una acció del verb DEURE, però, llavors, no s'avindria amb l'explicació castellana del DIERE. Per la qual cosa l'única opció que ens resta és la del DEU = DONEU. I amb aquest antecedent, i només amb aquest, escrit en català, tindria sentit l'explicació que donava En Mauleon i que apareix en castellà al Quixot: DE DONDE DIERE.
DE DONDE DIERE és, doncs, la traducció inevitable d'un DE UNDE DEU. Amb la qual cosa em sembla més que provat que la redacció primigènia del Quixot havia de ser en català i que aquesta era la llengua materna d'un Cervantes, que en realitat era, lògicament, un Servent.
Jordi Bilbeny
Autor: Jordi Bilbeny
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
El verb dar en valencià i en indicatiu de present de segona persona del plural és deu, Ara, el llibre diu: "«Deum de Deo», respondió: «De donde diere»". S'entén i lliga millor la broma fonètica amb deu que amb diere comparant amb "Deo". D'ont deu, "Deum de Deo". De donde diere, "Deum de Deo". Cadascú que traga les seues conclusions, per a mi està clar que la broma fonètica en castellà no fa cap sentit. Jordi felicitats.
Jordi, la veritat, em sembla molt, però que molt agafat pels pèls. I em sembla que és estirar la conclusió d'una manera extravagant. No s'adiu amb l'escrupolositat que prediques
Una demanda: QUè hi diuen els especialistes com Riquer o Rico o Garolera? Algú ha mirat la princeps edició, la primera en castellà impresa i l'acarat amb qualsevol actual? Hi ha diferències. Potser els defensors, jo no sóc filòleg, de la posició Sirvent trobarien mots mal traduïts. Presentar tot un estudi de la llengua del QUixot podria ser concloent.
En Sokolovic s'hi ha acostat força.
Efectivament en occità "on" es diu "ont" o "onte". Manca dir que en català, si bé no és normatiu (ara), és mooooooolt extès l'ús de "ont" en alguns casos (en catalanoparlants d'arrel familiar, no nouparlants). I jo moltes vegades (sóc del Principat) dic "onte vas?". A mon fill tot sovint li dic "ont és la mama?" per exemple. I això ho he tret dels meus pares tot i que s'està perdent perquè al no ser normatiu tendim a pensar que és mal dit. Igual que la meitat del principat pronuncia "aiga" i no "aigua", potser també influència ancestral de l'Occità antic que no oblidem que és la llengua mare del Català i de l'Occità modern.
Finalment, s'ha de tindre en compte que el català del S.XV tenia moltes variacions en no haver-hi una norma escrita. Si ara és normal dir "ont" per un català (del principat o de valència, o...) , encara més ho seria al segle XV.
ue sacó a luz la historia de este NUEVO don Quijote ¿Por qué no podría ser la versión de Juan de Avellaneda?
No sé si és generalitzat en castellà per la fonètica de la "D" en castellà de Madrid tendeix a sonar com un "Z" ja que es fica la llengua entre les dents, d'aquí que diguin "Madriz". En canvi en català la fonètica de la "D" tendeix a sonar com una "T" ja que fiquem la llengua darrera els incisius superiors i el palada, d'aquí que diguem "Madrit". D'aquí l'equivalència fonètica que descriviu a l'article. UNDE -> ONTE
Al de las 03:14:56, del 2011-07-02: No podrás tú, yo pronuncio la "m" final perfectamente. Y los castellanohablantes de mi entorno, también. ¿Con qué clase de gente te tratas, que tienes ese concepto tan denigrado de nosotros, si se puede saber? En otro orden de cosas: Sr. Bilbeny, éstas son ya las pruebas definitivas que nos faltaban. Unas pruebas sólidas, rotundas, inapelables. De una contundencia tal, que no dejan resquicio a la duda. ¡Claro que sí, el "Don Quijote de La Mancha" fue escrito en catalán! Y los de la Santa Inquisición, que por sus pactos con el Altísimo sabían desde siglos antes que terminaría siendo la obra cumbre de la literatura universal, decidieron traducirlo al español y apropiárselo, con aviesa intención y a mayor gloria de la paupérrima cultura castellana, tan desprovista de talentosos, que en toda su historia no ha dado más que autorcillos sin importancia. Le animo, don Jordi, a que siga profundizando en sus investigaciones, a fin de que nos regale nuevos e incontestables hallazgos. Como la de un Neil Armstrong "mataroní", que de su admirable gesta lunar catalana dejó prueba colocando la cuerdecita de un fuet en un cráter, para que así venga a ser encontrada en el futuro por algún Bilbeny cosmonauta. O la de un Moisés separando las aguas del lago Banyoles. Y ni soñar quiero con el día en que, por fin, se revele al mundo cómo Adán vino a nacer en una pequeña explanada junto al Riu Besós; para terminar siendo vilmente engañado por una mujerzuela llamada Eva y venida de las Españas —de Madrit, concretamente—, y que le arrastró a la perdición (y con él, a toda nuestra especie también). Pues ya sabemos todos a estas alturas que ésos de la Meseta son muuu malos. Pero muchísimo. Cantidad. ¡Aaaah, qué grandes descubrimientos nos aguardan! Adelante, don Jordi. Seguiré atento sus investigaciones. Un abrazo.
Repassant el Quixot, només en els primers tres capítols ja he trobat vàries expressions que m'han sorprès força per la seva "evidència" i que no he vist llistades enlloc: 1. CAPITOL I: "se dió a entender que no le faltaba otra cosa que buscar una dama de quién enamorarse" --> se n'adonà que no li faltava altra cosa que.... 2. CAPITOL I: "Si yo, por malos de mis pecados" --> Si jo, pels mals dels meus pecats 3. CAPITOL I: Parlant d'un gegant com a possible regal per a Dulcinea "¿No será bien tener a quien mandarle presentado?--> No fora bó tenir a qui enviarli de/com a present? (La qüestió presentado=present ja ha estat identificada prèviament, pero aquest "No será bien", no quadra per enlloc i, per a mí, té molt més sentit amb un "No fora bó" que no acaba de tenir traducció literal en castellà. 4. CAPITOL I: "Jamás como se debe alabado caballero Don quijote de la Mancha" Aquesta construcció fa mal als ulls només de llegirla. --> "Cavaller mai prou lloat com cal.." Ara si, no? 5. CAPITOL II: "esta mi primera salida tan de mañana" --> tant de matí 6. CAPITOL II:"por que eso se me da, que me den ocho reales sencillos, que en un pieza de a ocho" --> per que tant se me'n dóna... 7. CAPITOL III: "El ventero daba voces que le dejasen, porque ya les había dicho como era loco"--> com n'era de boig? A part d'aquesta petita llista he trobat expressions poc corrents com: "me haría mucho el caso" (que en el contexte entenc que es podria traduïr per, "em faria molta falta"), moltes referències a "dineros" (diners) en comptes de "dinero" que entenc que en castellà seria el més apropriat(¿?) i, finalment, un ús molt poc habitual dels pronoms: "el resto della", "tomar el sobrenombre della", "y sin querer hacer una nueva experiencia della" que jo diria (com amínim a mí m'ho sembla) que podrien venir de fer una mala traducció del que probablement seria un dels trets més característics i més difícils de la llengua catalana: l'ús dels pronoms febles Realment és entretingut això de llegir el quixot en clau catalana :) Bon cap de setmana!
En occità es diu "ont, onte". Putser que va ser escrit en occità el Quixot ?
Els castellans mai podran pronuncuar la M final de qualsevol nom.Vietnan, Adan, Saddan, Era CAtalà i es deia Colom i no Colon. FRANK DUBÉ
Reconec que la broma fonètica s'entén millor (és més convincent) en català que no pas en castellà. F. Rico es limita a comentar ... "en aquella época eran frecuentes las bromas fonéticas" sense aclarir-nos com és possible la confusió fonètica en castellà, ni que sia en castellà antic. Altra interpretació és el recurs a la "fabla". I com que de la fabla no se'n sap gaire, atès que no deixava de ser una mena d'argot o parlarella dels lladres de l'època, és possible que una bona pila de sentits ocults defugin encara avui dia la interpretació recta.