Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Per estimar el país cal sentir que té un passat, però no cal estimar l’embolcall històric d’aquest passat.
Cal estimar la seva part muda, anònima, desapareguda"
Simone Weil
ARTICLES » 07-03-2011  |  PROJECTE SERVENT
6288

La llengua àrab i el nom de Don Quixot

Es pot interpretar que el nom de Quixot vol dir Tòxic? En Bilbeny fa anys que ho defensa. Ara en Brauli Tamarit n'ha trobat una nova prova: la llengua àrab en què En Servent explica que era escrit el manuscrit original.

Il·lustració del Quixot

En Jordi Bilbeny ja ha apuntat que el nom del Quixot cal llegir-lo al revés perquè tingui sentit: Tòxic. Amb la inversió de les lletres del protagonista corresponent, però, crec que En Miquel Servent ens informa de la clau amagada del llibre: Per això, en un moment de l'obra, l'autor ens diu que es tracta de la traducció d'un manuscrit àrab. Com vosaltres sabeu, en l'idioma àrab les lletres s'escriuen, a l'inrevés de l'alfabet llatí, de dreta a esquerra.

Per la qual cosa, el nom del «Quixot» s'ha de llegir «Toxiq»; o sigui «Tòxic», com diu En Bilbeny. Però també cal veure-hi el camí de la nació catalana (amb València) que, invertit, recorre un camí intoxicat, que va del seny que recupera el Quixot a les platges de Barcelona fins a la bogeria de la Manxa, on hom es creu el que no és. En Sirvent ens recorda aquesta clau al final de la seva primera part quan el Quixot acaba enfrontant-se
amb el cavaller de la Blanca Lluna. Podeu extreure potser més interpretacions de l'obra en la mateixa línia en base a aquesta clau genial d'en Servent, que us deixo a la vostra consideració.

Brauli Tamarit




versió per imprimir

  1. Joan2
    10-06-2016 12:25

    Continuo pensant que si quixada és un llatinisme de mandíbula, (que és on hi ha els queixals o quixals), el nom li pot venir d'una persona que té una mandíbula prominent, que és com surt representat als dibuixos.
    Hi pot haver una relació també en una persona que es queixa molt? un queixot - quixot

  2. Lluís
    12-09-2015 22:31

    A mi encara la que m'agrada més és "quixat", barres enfora, tret característic dels Habsburg d'aquell temps, si ho entenc bé.

  3. Josep Maria Vila
    08-12-2014 13:42

    Al capítol 1 del Quixot:
    "Quieren decir que tenía el sobrenombre de Quixada, o Quesada, que en esto hay alguna diferencia en los autores que deste caso escriben; aunque, por conjeturas verosímiles, se deja entender que se llamaba Quexana".

    Penso que no hi havia tres noms diferents en aquest pàgina. Devia haver-hi només dubte entre dos noms només, i el censor va fer de les seves per generar confusió: Quixada o Quesada. I llavors, el que diu l'autor és que un dels dos és el que es considera més adient (no té gaire sentit passar d'una possible dualitat entre dos noms a afegir un tercer nom diferent que no està ni en consideració a la discusió).

    D'aquesta manera la frase devia seguir com ara "por conjeturas verosímiles, se deja entender que se llamaba Quixada" (repetir un dels noms anteriors i, posant de relleu que el que val és el nom amb "x", no pas el nom amb "s").

    Llavors, pàgines més endavant tenim:
    "Se vino a llamar don Quixote; de donde -como queda dicho- tomaron ocasión los autores desta tan verdadera historia que, sin duda, se debía de llamar Quixada, y no Quesada, como otros quisieron decir."

    Per tant, ara, del dubte que hi havia abans entre dos noms, un cop sabem com es diu el cavaller, ço és, "Quixote", doncs resulta que es pot deduir, segons l'autor, quin era el seu nom, i ens diu que per aquesta deducció el nom havia de ser "Quixada", no pas "Quesada". Per tant, el nom bo és el que va amb "x" i no amb "s".

    Sabem que en realitat no es deia "Quixote" sinó "Quixot". Per tant, el nom s'ha de poder derivar clarament de "Quixot".
    Què hi devia haver escrit en català doncs que s'assembli molt a "Quixot"? La paraula ha de portar "x" i no "s" i, a més, hi ha d'haver dues paraules catalanes, noms per anar bé, que s'assemblin molt en català i que, per tant, tingui sentit comparar.

    Doncs resulta que en català existeixen els següents cognoms reals: "Cuixó" i "Cusó (o Cussó)"
    Si ens diuen en un moment donat que el cavaller es diu "Quixot", i que a partir d'aquí ja podem saber com es deia en realitat tal persona, tenim que tal persona es deia "Cuixó", amb "x", no pas "Cusó" o "Cussó" amb "s", que és el que fa dubtar als autors inicialment.

    (També existeixen com a cognoms reals catalans altres possibilitats: "Cuixà" "Quixal" "Queixal" "Cuixart" "Cuxart" "Cuixar". Tots aquest cognoms els trec del llibre "El gran llibre dels cognoms catalans" d'en Josep Maria Albaigès. Edicions 62. S'hauria de pensar en combinacions)

    A més a més "Cuixó" a part de ser un cogonm i voler dir "de cuixes grosses", també vol dir porc, cosa que té la seva gràcia i ja quadra amb lo graciós que és en Servent-és.

  4. Pere Blavet
    16-09-2012 02:47

    Bill Cole… no serà pas parent del Nat King? Em sembla que ni el teu nom és aquest ni això de que "no soy castellano" sigui cert… s'et veu el Quixot, vull dir, el llautó… a més, la teva forma de qüestionar altres teories té menys base que les teories que qüestiones perquè aquesta frase interrogativa que introdueixes no aporta res: +++ Hay otro caso, en la literatura del siglo de oro, donde el nombre de un personaje, al revés, significa algo relevante? +++ QUE IMPORTA SI N'HI HA MéS, si aquest és el primer, l'últim, el primer torbat, l'´únic… A Sant de què cal un precedent perquè aquest plantejament sigui raonable?

  5. Oscar
    26-10-2011 19:39

    Només voldria fer una breu puntualització sobre l'arrel de Quijote ( Quijo ). El quijo és la part de Quars que recobreix l'or i la plata en els filons que hi ha als jaciments. Per a l'alquimia el Quijo amaga l'or en el seu interior i és una metafora sobre l'or alquimic o la pedra alquimica. El procés alquimic no busca un mineral físic, és en realitat un procés de destil·lació espiritual per treure l'aurum de dintre d'un mateix. El Quijote, el llibre, és plè de referències alquímiques i reinterpretacions sobre el Sant Jordi-David enfrontant-se a la força bruta del gegant o la bèstia, en el cas del Quijote és un maldestre David que s'enfronta a uns gegants que el fogaciten. Aquesta mala destresa o males arts son fruit que el Qujote ( Quijo ) està interpretant malament el procés alquimic i per tant esdevé una paròdia del cavaller que voldria ser. No pot treure l'or i es queda en un vulgar quijote.

  6. El teu nom
    27-03-2011 21:56

    Estic totalment d'acord amb l'opinió d'Albert Gorell Vila, penso que és un raonament força interessant, i amb sentit comú, ara només falta trovar la versió catalana del quixot.A veure si apareix un dia ja.....

  7. El teu nom
    22-03-2011 10:32

    Si la tesi d'en Bilbeny sobre la catalanitat d'en Colom és certa, veig una altra explicació raonable per al nom del Quixot. En versió castellana el nom del protagonista és Alonso Quijano a qui els seus coneguts anomenaven amb el malnom de Quijote. Ara bé, Quijano no és un cognom habitual en castellà i Quijote no hi vol dir res. Tanmateix, si l'original fos català com diu en Bilbeny, tindríem un protagonista anomenat Alfons de Cuixà (cognom ben documentat en català) a qui els seus coneguts anomenarien amb el malnom de Cuixot. Així la cosa ja comença a tenir un sentit. Si algú coneix un Cuixà que està sonat, és versemblant que pugui fotre-se'n anomenant-lo "el Cuixot". Sobretot tenint en compte que el tal Cuixot està obsedit pels llibres de cavalleria i cuixot és la part de l'armadura que cobreix les cames, cosa que facilita el joc de paraules i la broma. La castellanització de Cuixà en Quijano i de Cuixot en Quijote s'explica tenint en compte que en grafia clàssica la consonant ena final muda sovint s'escriu (sobretot en toponímia i onomàstica) així doncs Cuixà i Cuixan eren grafies equivalents. Albert Gorrell i Vila

  8. Bill Cole
    21-03-2011 19:53

    No soy ni castellano ni catalán, pero sí soy experto en literatura románica y en cuestiones de autenticidad, y estos argumentos son sencillamente ridículos. Don Quijote es "tóxico"? En qué sentido? Hay otro caso, en la literatura del siglo de oro, donde el nombre de un personaje, al revés, significa algo relevante? El sr Bilbeny parece pensar que todos los textos literarios tienen códigos secretos. No es así. El mundo no es un gran "Código Da Vinci".

  9. Xavier
    13-03-2011 17:15

    Bé, segons el Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, la paraula "tòxic" no apareix en català fins al 1900, una afirmació que coincideixi amb la d'en Coromines al seu diccionari. Per tant, sembla que no és possible la tesi aquesta que relaciona "Quixot" amb "tòxic": tòxic -a [c. 1900; del ll. toxĭcum 'metzina', i aquest, del gr. toxikón (phármakon) '(metzina) per a fletxes', der. de tóxon 'arc de tirar']

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
18283
Presentació de la 4a Universitat
Llogari Pujol - Sense Egipte no hi hauria hagut la Bíblia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
En Pep Mayolas ens dóna notícia del mercader, cònsol i ambaixador montpellerí Ramon de Conques a les mateixes...[+]
Una nova expressió del Quixot, incomprensible del tot en castellà, porta En Lluís Batlle a trobar-hi un...[+]
El Racing Club Lens de França llueix els colors de la bandera catalana a la samarreta.Una llegenda explica que...[+]
Van ser traduïts els autors catalans dels segles XVI i XVII sistemàticament al castellà? Ho van ser alguns de...[+]