Llegint un llibre escrit per en Dalí, m'he trobat una cosa molt curiosa. El llibre és en castellà, tot i que és una traducció i no sé en quin idioma va escriure aquest passatge (perquè escrivia el diari en francès, castellà i català, segons tinc entès). Al Diari d'un Geni d'en Salvador Dalí, concretament a la part corresponent al 10 de maig del 1956, en Dalí escriu: "Me encuentro en estado de erección intelectual permanente, y todo se adelanta a mis deseos. Mi corrida litúrgica cobra cuerpo. Muchos empiezan a preguntarse si no se ha celebrado ya. Curas atrevidos se ofrecen a bailar alrededor del toro, pero, dadas las grandes condiciones ibéricas e hiperestéticas de la plaza, la mayor excentricidad consistirá en sustituir el habitual arrastre del toro- a cargo de mulas corrientes y trazando un círculo- por una elevación vertical mediante un autogiro, instrumento místico por excelencia y que extrae su fuerza de sí mismo, como su propio nombre indica. Para aumentar aún más la magnitud del espectáculo, el autogiro tiene que llevarse el cadáver del toro muy alto y bien lejos, hasta la montaña de Montserrat, por ejemplo, para que las águilas lo devoren a fin de que se realice pseudolitúrgicamente una corrida como jamás se haya visto.Me apresuro a añadir que la sola manera totalmente daliniana (aunque ligeramente plagiada de Leonardo) de decorar el ruedo será la de disimular detrás de la contrabarrera dos tubos que adoptarán toda clase de formas (de preferencia intestinales). En un momento dado, estos tubos se erguirán de una manera truculenta y apoteósica gracias a la presión de un enérgico chorro de leche hirviendo, a poder ser, agriada. ¡Viva el misticismo vertical español, que, desde el submarino abismal de Narciso Monturiol, ha ascendido verticalmente al cielo gracias al helicóptero!" Com podeu observar, en Dalí parla d'en Leonardo. I sí: és en Leonardo...

  Mou el ratolí sobre la imatge lateralment per comparar l'original i la còpia. Movent a la dreta podràs veure la Gioconda original, i cap a l'esquerra la còpia restaurada. // ...

Federico Barocci va ser un pintor i impressor italià que va viure a cavall dels segles XVI i XVII. Nascut a Urbino vers el 1526, va morir també en aquesta ciutat al 1612. Sembla que el seu nom autèntic va ser Federico Fiori, però ha passat a la posteritat amb el sobrenom que tothom coneix. Segons els seus biògrafs, després de passar uns anys a Roma, va tornar a Urbino, on va ser esponsoritzat principalment per En Francesc Maria II della Rovere, duc d'Urbino, raó per la qual el Palau Ducal apareix sovint com a rerefons de les seves pintures. Tal com m'escriu en Roger Mallola, que alhora m'envia la gran part de la informació que recullo aquí, perquè en tingui coneixement ple i prengui consciència del fet, "sembla que per aquesta via -la de ser protegit per un Della Rovere-, aquest pintor va tenir accés als tractats d'En Leonardo". Així ens ho confirma En Martin Kemp, al seu preciosíssim llibre La ciencia del arte: la óptica en el arte occidental de Brunelleschi a Seurat (Ediciones Akal, Madrid, 2000), car escriu que "bé podem sospitar que En Federigo Barrocci, el colorista més important en el canvi de segle, que influí notablement en Rubens, aprengué força del Tractat d'En Lleonard, al qual tingué accés per mitjà dels seus mecenes Della Rovere" (p. 297). És evident, doncs, que els manuscrits primitius del Tractat de la Pintura d'En Lleonard eren a mans dels Della Rovere. El fet ha sorprès En Mallola, que, acte seguit m'apunta: "La pregunta seria, potser, com és que els Della Rovere tenen manuscrits de Leonardo?". La resposta potser no la trobaríem mai si seguim la ruta oficial de les mans per on van passar els textos lleonardins, i que els entesos ens descriuen. En canvi, si sabem, com jo he apuntat anteriorment en els meus estudis i articles, que En Leonardo da Vinci era realment En Lleonard Della Rovere, ara esdevindria del tot normal que un Della Rovere tingués els seus papers i que els po...

En el recull de cartes de Wolfang Amadeus Mozart, n'hi ha una on ell respon a un admirador que li pregunta com s'ho fa per escriure una música tan original i on és el secret per ser un compositor d'èxit i tan genial. I el músic austríac li contesta que no hi ha cap altre secret que anys i anys d'estudi i aplicació. És a dir, el mateix geni de la música clàssica reconeix que sense haver passat un temps llarguíssim entre mestres, llibres, exercicis i proves, ell mai no hauria arribat a ser el compositor immortal que va ser.

Això m'ha tornat al cap posant-me a llegir la vida de Leonardo.

Programa emès el 17 de febrer de 2011Durada. 52m 27s. http://www.el9nou.cat/tvcarta2_o_0_1/10/1420 ...

Qui s'atreveix a afirmar que una vella pintura sorgida de l'armari de l'oblit és un desconegut Leonardo da Vinci? I realment ho és? Davant aquesta tessitura es troba actualment un quadre propietat d'un barceloní aficionat a l'art que prefereix mantenir el seu anonimat. Fa quatre anys va començar a sospitar que l'obra, de procedència familiar, podia tractar-se d'un Leonardo, del qual només es coneixen unes 20 pintures, cap en col·leccions espanyoles.

Estirant, raonant i girant al damunt d'aquest tema apassionant, em vaig fent la pregunta -una mica estranya-- de si realment és possible que hi hagués dos Leonardos. Inevitablement, se t'apareixen els paral·lelismes amb el tema colombí com en un llistat. Existí un Cristoforo Colombo a Gènova més o menys contemporani dels fets d'Amèrica? Sí, però aquest no podia pas ser el Descobridor d'Amèrica, per moltes i diverses raons, i alguns d'aquests motius els albiro també en el tema de Leonardo.

No deixa de ser sorprenent que l'única vegada que En Lleonard anomena En Cèsar Borja als seus escrits, no ho faci amb la grafia italiana de "Borgia", sinó amb la variant catalana "Borges". El text es troba al Còdex L, preservat a l'Institut de França, a París. Es tracta, de forma majoritària, de les notes que el Mestre va escriure quan es trobava al servei d'En Cèsar Borja, que va durar fins a l'inici del 1503 i, com assegura En Vecce, "conté, prevalentment, notes d'arquitectura militar i relleus de ciutats i fotaleses fetes per compte del Valentí".

Al web de Numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo       da Vinci
http://www.numericana.com/arms/#vinci

Leonardo havia de tenir un cognom que no sabem quin va ser. Però l'havia de tenir. El fet és que, o mai no l'utilitzava perquè era immensament conegut i tothom l'anomenava Leonardo Vinci -o da Vinci-, o bé no tota la gent es referia a ell d'aquesta manera, però s'ha volgut deliberadament que ho semblés, perquè així s'eliminava el llinatge de cara a la posteritat.

El diari anglès The Guardian del 12 de desembre del 2010, acaba de donar la notícia que si es mira l'interior dels ulls de la Mona Lisa, s'hi poden veure unes lletres diminutes. Silvano Vinceti ho acaba de fer públic i assegura que dins de l'ull dret de la model s'hi detecten les inicials LV, que ell identifica sense dubitacions amb les inicials del nom del pintor: Leonardo da Vinci.

És important de remarcar que l'Escola d'Atenes que pinta En Rafael Sanzio (Sanç o Sanxis) d'Urbino, és una comanda del Papa Juli II (Julià Della Rovere) perquè vol tenir decorades les seves estances. Per què precisament Juli II li encarrega l'obra a En Rafael?

La lectura de l'article "Lleonard i la Casa Catalana d'Itàlia'" d'en Jordi Bilbeny ens dóna moltes pistes de qui es pot amagar a darrere d'en Lleonard. Jo crec que encara podem anar més lluny. Veiem-ho. En Bilbeny arriba a la conclusió que en Lleonard havia de ser necessàriament noble. Amb les dades que aporta aquesta conclusió sembla de sentit comú. Només així es pot explicar la formació tècnica i artística que tenia, i que es passés tota la vida professional en diferents corts itàliques, gaudint d'uns tractaments i privilegis d'una persona d'aquest rang. L'exemple que posa en Bilbeny és el zoo particular que tenia. Ningú posa en dubte que l'escut d'armes d'en Lleonard i dels Vinci és la senyera. Un emblema associat exclusivament a la Casa Reial catalana, i conegut abastament arreu per on es mogué en Lleonard. Qualsevol utilització d'aquestes armes fora del context de la reialesa catalana hauria suposat a la vista de tothom "una usurpació il·legítima" com diu en José Luis Espejo. També sabem que la senyera amb només tres pals -la que fan servir els Vinci- la utilitzen entre d'altres els comtes de Foix i els reis de Mallorca, vinculats genealògicament amb la reialesa catalana. Però a la Itàlia del XV és exclusiva de la casa reial de Nàpols. Sembla que això s'ha d'interpretar com la voluntat d'una part de la reialesa catalana de crear una brisura en les armes, és a dir, una petita distinció que els identifiqui com una branca diferenciada dins de la casa reial. Aquesta brisura és la que fan servir els continuadors d'Alfons el Magnànim (el fill Ferran I, els néts Frederic III i Alfons II, i el fill d'aquest últim, Ferran II). Per tot això arribem a una primera conclusió: en Lleonard ha de ser descendent 'natural' d'Alfons el Magnànim. Això explicaria que pràcticament només el trobem treballant en corts de prínceps catalans d'Itàlia, bàsicament de la néta d'Alfons el Magnànim i filla de Ferran I Elionor d'Aragó i Nàpols, i dels fills...

Quasi la totalitat dels biògrafs assenyalen que en Lleonard tenia un escut d'armes familiar. A més a més, el Còdex Magliabechiano, ens reporta que va ser "fill legítim" i que "era, per part de mare, nascut de bona sang".