Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La història l'escriuen els vencedors."
Winston Churchill
ARTICLES » 01-02-2019  |  MEMòRIA HISTòRICA
4500

‘Flamenca’: la novel·la occitana feminista del segle XIII que va inspirar Rosalía

Ens fem ressò d’una notícia del 30 de gener del 2019 al diari digital Vilaweb, que reproduïm integrament, sobre una novel·la occitana del segle XIII: ‘Flamenca’. Un cant a la llibertat i a la intel·ligència de les dones que va romandre en l'oblit fins al segle XIX. Vilaweb en parla amb el seu traductor al català, Anton Maria Espadaler. Crònica de la Laura Gállego Marfà.


Rosalía

17 d’octubre de 1385. Qui serà el rei Joan I escriu a la seva esposa, Violant de Bar, per demanar-li que digui a ‘Na Beatriu de Queralt que En Garau, son marit, és així enflamat ab la flamencha que no l’hic havem pogut fer partir, bé que·ns ha promès que se’n irà ab nós con irem d’aquí’. No és que el rei Joan volgués advertir Beatriu de Queralt que el seu marit festejava amb una joveneta de Flandes, sinó que, segurament, era tan absort llegint la novel·la Flamenca que no podia deixar-la per a res. Gairebé set segles més tard, aquesta novel·la occitana del segle XIII, d’autoria desconeguda, ha estat font d’inspiració d’un dels discs revelació a escala mundial del 2018: El mal querer, de  Rosalia.

Coberta de la novel·la ‘Flamenca’, publicada
per Edicions de la Universitat de Barcelona.

La novel·la, escrita probablement entre el 1270 i el 1285 a la regió de Roergue, és composta per 8.101 versos, tot i que no s’ha conservat sencera: hi manquen els versos inicials, els finals i alguns d’altres dins el cos de la història. De fet, malgrat que hi ha algunes referències a Flamenca fins a final del segle XIV, com a la carta del rei Joan I, la novel·la va desaparèixer i no se’n va saber res fins a començament del segle XIX, quan la van trobar en una biblioteca de Carcassona. Probablement, va ser per la censura i perquè l’argument topa amb les doctrines eclesiàstiques de la Inquisició que l’obra va romandre desapareguda cinc segles. Anton M. Espadaler, doctor en filologia romànica i professor de literatura medieval de la Universitat de Barcelona, és qui ha traduït la novel·la al català, l’ha prologada i anotada. I té clar que Flamenca podria ben bé tenir un lloc entre les grans obres de la literatura universal: ‘El nucli de la història, deixades de banda les coses de l’època, té una gran actualitat, com ha demostrat la Rosalía.’

La cantant explica que la història de Flamenca i la seva estructura van inspirar-la. ‘Vaig començar a treballar en el projecte pensant no tan sols en el disc sinó també en els directes, en els vídeos i en el concepte general de l’àlbum’, diu en un vídeo penjat al seu compte d’Instagram. Va ser aleshores que l’artista Pedro G. Romero li va parlar de la novel·la, i ella la va llegir: ‘Em va fer connectar la idea que tenia del projecte amb el títol del disc. És la història d’una dona que es casa amb un home i aquest, per gelosia, l’empresona. En el meu cas, m’inspiro en el tema que es presenta en la novel·la, però me’n vaig cap a una altra banda. El disc, en realitat, està molt centrat en la història d’un personatge femení i un de masculí.’

Flamenca és una noia d’una bellesa i intel·ligència extraordinàries que es casa amb Archimbaud de Borbó. Aquest, incitat per la reina de França, comença a embogir de gelosia fins al punt que tanca Flamenca en una torre i no la deixa sortir si no és per anar a missa. El cavaller Guillem de Nevers, que ha sentit la història de la dama reclosa a la torre, es disfressa de clergue per seduir-la i alliberar-la. L’astúcia i l’enginy de Flamenca són els protagonistes de l’obra: és gràcies a la seva intel·ligència que pot vèncer les extravagàncies del gelós, retratat de manera grotesca per l’autor. Amb influències de la lírica trobadoresca més erotitzant i un fort caràcter ovidià, Flamenca és l’única novel·la occitana medieval –juntament amb Jaufré, dedicada al rei Jaume I– de la qual tenim constància.

Feminista i hedonista
La qüestió central de la novel·la és la llibertat. Que no es pot atemptar contra la llibertat de les persones ni, sobretot, contra la llibertat de les dones, perquè són iguals que els homes i en tenen el mateix dret. ‘És la deessa Amor, personatge femení, qui insta Flamenca perquè s’alliberi i qui sempre és al costat dels personatges perquè s’estimin, fins i tot carnalment, perquè això no és pecat’, diu Espadaler. Argumenta que la novel·la és feminista perquè manifesta que ‘en les dones no hi ha pecat original i que, per tant, homes i dones tenen dret a una mateixa llibertat’. L’Església interpreta que la dona és un ésser inferior per culpa del pecat original i haver-se deixat enganyar per la serp, però l’autor de Flamenca considera que l’arribada de Jesucrist va rentar el pecat original, de manera que homes i dones són exactament iguals, també en intel·lecte.

És una novel·la d’una gran modernitat perquè va a favor de la llibertat, de la igualtat entre homes i dones, adverteix contra els qui volen reprimir i enalteix la intel·ligència i el goig de viure. A més, tal com explica Espadaler, la importància de l’argument, encara avui, és que ‘posa la dona lliure al centre, en un lloc social de gran relleu, i condemna els qui la volen tancar, amagar o reprimir’: ‘Em sembla que, tal com estem ara mateix, és un missatge que no fa cap mal, ans al contrari.’


Anton M. Espadaler.

Per Espadaler, aquest pensament igualitari i hedonista surt de la Universitat de París, on un grup de clergues van elaborar una teoria teològico-filosòfica en la qual el plaer no era pas un element a combatre sinó a desenvolupar, a enriquir, a practicar, eren els partidaris del Lliure Esperit. Parla d’un plaer en tots els sentits, perquè en la novel·la no es tracta solament el desig sexual sinó que també s’hi menja bé, es vesteix amb elegància i les maneres són ‘perfilades i discretes, assenyades i elegants’. És el gust per les coses boniques d’aquest món, on l’amor –encarnat en la deessa– té un lloc central. I també la sexualitat. ‘És absurd renunciar-hi, perquè si existeix, vol dir que també és en Déu, i no pot ser que Déu tingui una cosa dolenta que als homes se’ls prohibeixi.’ Aquest pensament, que beu d’Ovidi i el seu Carpe Diem, exhorta a gaudir de totes les coses de la vida i a afanyar-s’hi, perquè la joventut passa de seguida. L’autor fa una caricatura cruel del gelós, de qui vol reprimir l’amor i el plaer: ‘El deshumanitza, el deixa com una bèstia, com una cosa repugnant.’

És important i transgressor que hi hagi aquesta concepció del plaer en la novel·la perquè és escrita en una època ‘en què la Inquisició i el pes de França a Occitània, amb un pensament molt ascètic, va fer canviar la lectura de la tradició trobadoresca i la va deserotitzar’, explica Espadaler. Flamenca, en canvi, proposa una moral sense sancions, ‘cosa que devia irritar molt en el seu temps i podria ser que fos una de les explicacions per les quals va tenir una circulació restringida’. Només en indrets on la Inquisició no actuava gaire, com a la Corona d’Aragó, va poder tenir una circulació lliure. Més lliure que a Occitània. De fet, s’ha trobat un fragment de Flamenca a Mallorca, ‘cosa que fa pensar que per la Corona d’Aragó va llegir-se força, perquè hi havia menys pressió eclesiàstica’.

Flamenca, un gran nom de dona de la literatura
‘Si Flamenca s’hagués continuat llegint, Madame Bovary probablement no seria tan bleda’, diu, divertit, Espadaler. Per exemple, perquè a diferència d’Iseu, gran nom de la literatura medieval, Flamenca viu una història d’amor total sense cap filtre, amb l’enginy i la racionalitat. ‘Si la història de Flamenca s’hagués conegut sempre i hagués tingut lectors continuats, Madame Bovary s’hauria d’haver escrit d’una altra manera’, puntualitza. ‘Flamenca llegeix i s’allibera molt amb la lectura, com Madame Bovary o Madame de Rênal d’El roig i el negre, de Stendhal, però, en canvi, no és gens bleda.’ El personatge de Flamenca és una dona intel·ligent i racional, amb un cervell igual que el dels seus companys masculins: ‘A banda de ser extraordinàriament bonica, és extraordinàriament intel·ligent.’ A l’obra, la mateixa Flamenca diu que no hi ha humanitat completa si no s’és intel·ligent. ‘Només els homes, i dones, intel·ligents poden percebre el bé i el mal. El mal és ser gelós i maltractar les dones; les coses que van a favor de la llibertat són bones’, raona Espadaler. La insistència en la intel·ligència de Flamenca és cabdal perquè, segons el pensament que es desprèn de la novel·la, el físic no pot anar deslligat del cervell: sense intel·ligència no hi ha bellesa.

L’autor: anònim, canonge, occitanista
De l’autor de Flamenca se’n sap poca cosa. ‘Només sabem que va estudiar a França, perquè té una formació filosòfica sòlida, i sembla que també universitària. Probablement era canonge, com tants en aquella època. Gran coneixedor d’Ovidi i molt coneixedor de la pròpia tradició. Políticament occitanista i antifrancès. De la regió de Roergue’.

L’occitanisme de l’autor de Flamenca es veu culturalment perquè agafa la tradició trobadoresca més erotitzant, reprimida en aquella època per la Inquisició i la presència francesa. I políticament, en el torneig que s’esdevé al final de la novel·la, també s’hi pot llegir un clam occitanista: la majoria dels cavallers que guanyen el torneig són els qui es van mantenir fidels al comte de Tolosa i els qui perden són els qui anaven a favor dels francesos. Per Espadaler, aquest torneig no és pas ingenu: ‘Com que els qui perden són els francesos, es pot suggerir una interpretació més política a favor de la pervivència d’Occitània com a entitat política a part de França.’

Una novel·la feminista d’autoria anònima. Pot ser que l’escrigués una dona, com tantes altres vegades ha passat en la història de la literatura? No ho sabem. Hi ha un argument que fa que Espadaler gairebé ho descarti, i és que sembla força clar que l’autor de Flamenca tenia estudis universitaris, i en aquell temps les dones no podien anar a la universitat. ‘Seria genial que ho fos, sí. De fet, ja hi havia les trobairitz, que no solament escrivien molt bona poesia i música, sinó que expressaven les mateixes idees que els homes.’

Cinta Arasa: ‘Les “trobairitz”, en bona mesura per la misogínia imperant al nostre món, han estat bandejades dels llibres d’història i dels de literatura’

Sigui com sigui, després de segles en l’oblit, la història de Flamenca, una dona a l’altura de les grans dames de la literatura i que fa servir l’enginy per a deslliurar-se de la gelosia del seu marit, ha tornat a captivar el públic, ara de la mà d’una altra dona, Rosalía.

Podeu comprar Flamenca a la Botiga de VilaWeb

Lletres
CULTURA > LLETRES
30.01.2019  21:50
Per: Laura Gállego Marfà
https://www.vilaweb.cat/noticies/flamenca-occitana-rosalia/



Autor: Laura Gállego Marfà/Vilaweb




versió per imprimir

  1. Francesc 2
    12-02-2019 14:41

    És que és això: com ens passa a nosaltres. No hi ha textos impresos en gallec. Nosaltres, pel que fa a literatura estricta, només tenim, que jo sàpiga o recordi, l'obra d'En Francesc Fontanella. Tota ella manuscrita.

  2. Santo Job
    12-02-2019 10:48

    Lo que no hay en los siglos XVI, XVII, y XVIII son textos impresos. Sí que hay, en cambio, algunos manuscritos con composiciones en gallego, como la "Canción galega en loor de don Diego das Mariñas".

  3. Francesc 2
    11-02-2019 20:40

    Bé, el que sí que veiem és que la continuació de l'escripturitat en gallec/portuguès sí que va continuar durant els segles XIII, XIV, XV, XVI, XVII...enllà del riu Minho. Però, en canvi, ençà d'aquest riu tenim un erm. I és això el que jo trobo molt estrany.

  4. Santo Job
    10-02-2019 16:25

    Siendo una región relativamente rica, la población gallega no tenía ningún incentivo para desplazarse a ocupar otras tierras, como sí lo tenía la gente de la cordillera cantábrica para asentarse en la meseta. Además, se concedieron fueros a las nuevas poblaciones o a las repoblaciones con el fin de incentivarlas.
    Cuando Galicia era más importante por el porcentaje de superficie que representaba no es que hubiese mucha producción escrita, pero es que eso es así en toda Europa. El florecimiento de la lírica galaico-portuguesa es más bien un fenómeno concreto, un caso suelto si me apuras.

  5. Francesc 2
    09-02-2019 18:21

    Per tant, si era més rica i tenia més població cal entendre que la "invasió" i l'"expansió" va ser a l'inrevés: de Gal.lícia cap a enfora.. I si era més rica, per què no veiem que això es tradueixi en termes de cultura escrita?

  6. Santo Job
    09-02-2019 10:06

    ¿Que dónde hay viña en Castilla? Por doquier: ribera del Duero, ribera del Arlanza, zona de Cigales, zona de Toro, Benavente, etc.
    http://atavolaconilconte.es/index/wp-content/uploads/2018/04/Denominaciones-de-Origen-de-Castilla-y-Le%C3%B3n-Destino-Castilla-y-Le%C3%B3n-EDITAR.jpg
    Galicia era más rica, pero la meseta ofrecía la posibilidad de aumentar y consolidar el dominio, disponer de más población, mejorar la logística de cara a la expansión al sur...

  7. Francesc 2
    09-02-2019 01:38

    Però era molt més rica Gal-lícia en població i en tota mena de productes a causa del seu règim de pluges I vinya? On hi ha vinya a Castella?

  8. Santo Job
    08-02-2019 16:48

    Para empezar, el fijar el dominio territorial que no estaba claro. Con la población sistemática de esa zona se pasa a controlar de manera efectiva ese terreno. Además, la meseta castellana no era en absoluto un yermo, sino una tierra particularmente apta para el cultivo de cereales y de vides, que eran la base de la alimentación. Esto permite tener una población consolidada, un dominio estable del terreno, y la mayor cantidad de alimentos permite el crecimiento de la población. Sin olvidarnos de que esto mejora la logística de cara a campañas de expansión hacia el sur, para recuperar Toledo, que era la gran referencia, la cabeza del reino de los godos.

  9. Francesc 2
    08-02-2019 02:43

    Però és que no ho entenc. Quins avantatges tenien els erms de Castella --i ho dic amb tots els respectes-- respecte a un país molt més poblat, frondós i verd com Gal.lícia?

  10. Santo Job
    07-02-2019 15:17

    Cuando la frontera cristiana era el "despoblado del Duero", Galicia era bastante relevante por la cantidad de tierra que suponía respecto al total. Conforme se va consolidando la población de Castilla y la frontera se instala en el Tajo, Galicia pierde relevancia política.
    Este proceso se puede ver, por ejemplo, en el traslado de algunas familias nobles que se mueven cerca del poder: los Ulloa y los Fonseca se instalan en Toro, los Tenorio y los Fernández de Temes se asientan en Sevilla, etc.

  11. Francesc 2
    07-02-2019 12:46

    Vols dir que no et creus massa la història oficial heredada? Francament, jo crec que a Gal·lícia hi ha un misteri a descobrir.

  12. Francesc 2
    07-02-2019 12:44

    Santo, però quina rellevància va perdre Gal·lícia i per què? Toledo queda molt avall, en mig de la meseta castellana, tan i tan despoblada. I Gal·lícia no estava despoblada. Al contrari. I es molt més lògic que tingués una forta relació amb el país que li va sortir com a fill: Portugal. No?

  13. Francesc 2
    07-02-2019 12:33

    En fi, la cosa està clara. Tots els amants de cor del flamenco, i sobretot tots aquells que n'han fet un símbol nacional espanyol/castellà i només castellà no tenen ja excusa per saber que el terme és català i si el terme es català també ho es el contingut originari i que abans d'un ball o música flamenca castellana hi ha un ball i una música flamenca en català. Dit d'una altra manera, cada vegada que els nacionalistes espanyols empren el terme "flamenco" han de ser conscients que n'estan delatant la catalanitat originària. Ja no tenen, per dir-ho així, cap excusa.

  14. Santo Job
    06-02-2019 10:28

    Galicia fue perdiendo relevancia conforme el centro de gravedad político se fue desplazando más al sur, primero hacia Toledo y luego hacia Sevilla. Alfonso el Sabio fue unncaso aislado debido al haberse criado en Allariz.
    Culturalmente hablando, el estilo poético gallego-portugués, con magníficas cantigas, fue relevado por el estilo provenzal, y luego por otros gustos.

  15. Francesc 2
    05-02-2019 22:01

    El que no acabo d'entendre és com és que Portugal va funcionar des de la seva fundació i, en canvi, Gal.lícia es va anar decandint.

  16. Santo Job
    05-02-2019 18:43

    A nivel interno, Santiago era un centro cultural relevante, pero para de contar. Gracias al Camino llegaban modos y formas culturales de fuera hasta Galicia, pero no era Santiago un foco de exportación de cultura.

  17. Francesc 2
    05-02-2019 16:24

    Home, vull dir un orgull diguem-ne íntim. una certa fortalesa interior, una certa satisfacció. Res de fatxenderia, nI prepotència ni autocomplaença.

    Estava pensant que Santiago havia de ser un gran focus de cultura durant l'Edat Mitjana per tota la cosa del Camí de Sant Jaume. Havia de ser riquíssima i molt influent. Un focus de cultura en gallec, tal vegada?

  18. Santo Job
    05-02-2019 16:10

    Está ya muchísimo más que estudiado por delante y por detrás. Deberías leer a Xesús Alonso Montero. El gallego, a día de hoy, la gente no lo habla porque no quiere. Por más programas de normalización lingüística que lleve haciendo la Xunta desde 1983, por más subvenciones que se den a la producción cultural en gallego, por más que la ley dicte que mínimo el 50% de las asignaturas han de ser impartidas en gallego, por más que haya una televisión en gallego, el número de hablantes no remonta.
    ¿Sabes por qué no hay ningún medio de información en gallego en los quioscos? Porque no son viables, la gente no los compra. Los hubo en su momento, pero no eran rentables ni siquiera con subvenciones y publicidad institucional. Hay algún medio digital como Sermos Galiza, Praza Pública, o Galicia Hoxe (que en su día era impreso), pero no tienen relevancia en comparación con La Voz de Galicia o el Faro de Vigo.
    ¿Orgullo de ser gallegohablante? Aquí nadie siente orgullo por hablar una lengua. La habla o no la habla, pero ya está. Si alguien se considera orgulloso de hablar gallego u orgulloso de hablar castellano, aquí se le considera imbécil.

  19. Francesc 2
    05-02-2019 14:18

    En el fons es tracta de trobar la legitimitat per tornar a fer del gallec l'única llengua vehicular de la societat gallega i relligar-la a l'àmbit luso/brasiler, de la mateixa manera que nosaltres ens hem de relligar a l'ambit occità.

  20. Francesc 2
    05-02-2019 13:55

    ´Jo crec que la solució al problema vindria del que he dit. Estudi i estudi de com s'ha arribat fins a la situació actual. Aíllar el moment en què comença la dinàmica antillengua gallega. Qui la va tirar endavant, amb quins suports, per quins motius, quins òrgans la van potenciar, denunciar qui manté aquest estat de coses, restituir fins on es pugui la memòria històrica i lingúística, resseguir de la manera més detallada els passos de la persecució, amb noms i cognoms, si es possible i resseguir també la lluita de tants i tants gallecs contra el colonialisme. És a dir, en el fons es tracta de fer retornar l'orgull de ser galegofalante i de pertànyer a una gran cultura.

  21. Francesc 2
    04-02-2019 23:38

    ock, Santo. molt interessant el que dius. Moltes mercès.

  22. Santo Job
    04-02-2019 21:38

    En Coruña se da un fenómeno bastante peculiar. Coruña venía siendo una ciudad tradicionalmente burguesa, con la administración de justicia (juzgados de primera instancia, audiencia provincial, tribunal superior de justicia), sede de administraciones local y provincial, cabeza de comandancia marítima, capitanía general, elementos todos en donde la lengua era el castellano, y todo eso permeaba en la sociedad, que terminó haciéndose mayormente castellanohablante por obra y gracia de la diglosia tan fuerte.
    Sin embargo, con el éxodo rural de los años 50 y 60, vienen grandes masas de gente rural a la ciudad, haciendo que la lengua mayoritaria pase a ser el gallego. Sin embargo, la situación de diglosia tan marcada produce una baja transmisión intergeneracional del gallego, de tal suerte que a día de hoy en Coruña el porcentaje de gente que habla principalmente gallego es ínfimo y bajando.

  23. Francesc 2
    04-02-2019 20:46

    Segons he llegit, a les ciutats gallegues --A Corunha, per exemple-- el castellà no s'hi va generalitzar fins a la dècada dels seixanta, llevat de Ferrol, que és una població feta de cap i de nou al segle XVIIi i poblada per persones forasteres i no galegofalantes. És així?.

  24. Santo Job
    04-02-2019 17:17

    En Galicia, como la lengua oficial o lengua de la administración era el castellano, se dio una diglosia muy fuerte. En las ciudades, que era donde estaban los órganos administrativos, lo que se hablaba era castellano. El gallego, en cambio, se hablaba en el resto del territorio.
    Con el siglo XX se produce un gran éxodo rural y las ciudades aumentan sustancialmente de población, se llenan de gente de la aldea que habla gallego como lengua principal, pero que a sus hijos y nietos les hablan en gallego, porque ellos tienen en la mente que el gallego es la lengua de la aldea, que no se debe hablar en la ciudad.
    Si quieres entender la situación lingüística gallega, deberías leer "Informe dramático sobre a lingua galega", de Xesús Alonso Montero. El libro es de 1969, pero sigue siendo una referencia.
    Llevamos desde 1983 con planes de normalización lingüística, pero el gallego no aumenta en porcentaje de hablantes que lo tengan como primera lengua, de hecho ha disminuido.

  25. Francesc 2
    04-02-2019 15:46

    "En Garau, son marit, és així enflamat ab la flamencha que no l'hic havem pogut fer partir,". "Enflamat" i "flamenca". una paronomàsia del futur rei Joan I a través del mot "flam" i alhora una metàfora. En Joan juga amb el sentit figurat de "flama". Amb el significat de passió, d'apassionament. És a dir, que "enflamat" indica passió i "flamenca" també. Aleshores, és lícit afirmar que "flamenc" també pot ser entès d'aquesta manera..

  26. Francesc 2
    04-02-2019 15:32

    Així es com jo veig la societat gallega en l'actualitat. Sembla que com més va més s'endinsa en l'alienació. i això és així, sobretot, per la manca imposada des de fora de referents culturals propis, de la manca d'escripturitat en la pròpia llengua durant segles, de l'esborrament d'obres d'alta cultura que prestigien la llengua. Però va sortir com una flor Rosalia de Castro i el Rexurdimento.

    acabo, i tot el que acabo de dir passa, és clar, també en gran part a la Nació Catalana..

  27. Francesc 2
    04-02-2019 15:13

    Aleshores, quan una societat està dotada d'escripturitat i aquesta no reflecteix la llengua d'aital societat, el fet perjudica enormement la imatge que els seus membres tenen d'ells mateixos en termes de llengua. Els baixa l'autoestima lingüística. Pensen que la seva llengua no és llengua digna d'escriure. Què fan aleshores? Com que aquesta percepció els és insuportable perquè no se senten lingúísticament valorats, i els homes volem per sobre de tot ser valorats, s'abracen l'escripturitat imposada i les seves produccions. Se les fan seves, per bé que en el fons intueixen que no els pertanyen. i això els crea desfici i impotència, que es manifesten amb actituds de resignació, de tristesa i d'agressivitat.i d'odi envers la pròpia llengua en el seu territori. Com si aquesta fos la causa perquè se senten poc valorats. S'allunyen de la seva llengua pròpia i fins i tot l'abandonen, bo i estant a casa seva. O en tot cas, s'adapten a la percepció de la llengua que els és imposada. Molt sovint s'adapten a la versió folcloritzada, en el pitjor i sentit del terme, que els ha arribat des de fora. Aquesta societat està colonitzada i viu alienada. Com es nota? Doncs perquè no és feliç. no està tranquil·la.

    L'opció i actitud que ajuda a solucionar el problema --que no dubto a qualficar de psicològic-- és l'anàlisi de com s'ha arribat a aquesta situació i, després, la revolta contra l'estat de coses imposat des de fora, a fi de recuperar la dignitat lingüística. I qui diu linguística diu personal, perquè l'expressió lingúística és un dels fets més essencials i constitutius de la persona. És tracta de recuperar la llengua amb el mínim de complexos possibles. Parlar-la, cultivar-la, polir-la i escriure-la sempre. No canviar de llengua. És això. i també ser conscient que lluitar a favor de la llengua pròpia a la casa pròpia és enfrontar-se quotidianament contra un estat de coses molt arrelat, fenomen que, no ens hem d'enganyar, desgasta molt. Però t'aconhorta saber que lluites per la teva dignitat i la de la teva societat.

  28. Francesc 2
    03-02-2019 17:39

    Jo és que en dubto.... amb el gallec-portuguès no hi havia demanda? D'altra banda, si no ho tinc malentès Gal·lícia estava molt més poblada que Castella

  29. Santo Job
    03-02-2019 17:23

    No había suficiente demanda lo bastante concentrada como para que fuese comercialmente viable imprimir libros en gallego. Los impresores están para ganar dinero, y los libros que se vendían con certeza absoluta en Santiago eran los de cánones y los de leyes.

  30. Francesc 2
    03-02-2019 15:51

    Però per què no imprimia en gallec? Perquè els mateixos gallecs no ho volien -cosa que va contra la naturalesa de la idiosincràcia dels humans-, o és que hi havia ordres estrictes que això no es fes? D'altra banda, ja és curíós que un cultivador de la poesia en gallec no deixés que la llengua administrativa no fos el gallec.

  31. Santo Job
    03-02-2019 14:30

    La imprenta de Santiago imprimía en castellano porque esa era la lengua en la que estaban redactadas las leyes. Lo que más demanda tenía en Santiago eran los libros de teología y los de leyes, y las leyes civiles estaban en castellano, mientras que las canónicas estaban en latín. Tan sencillo como eso. Ni siquiera se imprimían obras literarias en Santiago. Lo que salía de esa imprenta eran leyes y cánones, o tratados sobre leyes y cánones.

    El gallego nunca fue lengua de la administración. La lengua de la administración fue el latín hasta Alfonso X el Sabio que estableció que la lengua administrativa sería el castellano.

    En gallego no se deja de escribir, de hecho hay algo de literatura en lo que se llama "los siglos oscuros", pero es literatura popular en unos cuantos manuscritos por aquí y por allá, así como cartas privadas (algunas del Gran Conde de Gondomar, sin ir más allá). El gallego permaneció prácticamente en la oralidad, pues en la escritura no había capacidad de tener una producción literaria en gallego por falta de posibilidad de darle salida comercial dada la extrema dispersión de la población.
    La diglosia en Galicia es un fenómeno muy estudiado.

  32. Francesc 2
    03-02-2019 13:20

    Sí, Santo. Tot això ja ho has dit -- I jo també m'he repetit manta vegades!--. però és que em sembla estrany, molt estrany que s'agafi sistemàticament per a l'escriptura en general i per a la cultura una llengua aliena (i deixo el llatí de banda), Dius que l'única impremta estava a Santiago, seu universitària i arquebisbal, i que la universitat publicava en llatí i en castellà. La qüestió és perquè es publica en castellà i no en gallec, que seria la cosa més natural a Gal·lícia. ´D'altra banda, fa estrany que el gallec deixi de ser llengua de l'administració. Que l'única llengua parlada era el gallec segur que és cert. D'altra banda, caldria explicar perquè el gallec escrit va entrar en decadència. Què va passar? Jo crec que l'escripturitat, una vegada assolida, no és perd així com així. Hi ha d'haver un fenomen extern molt potent que precipiti el cas. Parteixo de la base que una gent no deixa perquè sí d'escriure i publicar en la llengua pròpia, que les decadències sempre són induïdes.

  33. Santo Job
    03-02-2019 10:21

    La literatura gallega estaba ya en franca decadencia sobre el año 1300. El momento culmen de la literatura gallega fue a mediados del siglo XIII, hecho motivado especialmente porque Alfonso X el Sabio se crió en la tradición galaico-portuguesa en la villa de Allariz. Además de Alfonso, hubo otros notables como Paio Gomes Chariño, almirante mayor del mar, que también compuso alguna que otra cantiga. Después del período de esplendor, no hubo continuidad.
    El gallego pervivió sin problemas, pero prácticamente sin literatura, un caso comparable a los distintos dialectos italianos como el ligur, el emiliano, el romañol, o el sardo.

    A eso hay que sumar las condiciones de población de Galicia, que hacían inviable la existencia de imprentas, siendo que durante dos siglos sólo hubo una imprenta en toda Galicia: en Santiago, naturalmente. La estimación que da una idea razonable es que para que haya imprenta es de 1 imprenta por cada 10.000 habitantes en núcleo urbano. Menos de eso hace que el negocio sea inviable. En Galicia, durante el Antiguo Régimen, sólo había un núcleo de población que tuviese más de 10.000 habitantes, y no era otro que Santiago, con unos 20.000 habitantes. Sin embargo, Santiago era un lugar tremendamente específico: sede arzobispal y universidad. Los libros que tenían demanda eran, por este orden, libros de teología, y libros de derecho, y en esas materias la lengua que abundaba era el latín, y luego el castellano.

  34. Francesc 2
    02-02-2019 16:30

    Estic personalment convençut que a la literatura occitana i a la gallega els ha passat el mateix que a la nostra. Una persecució, en aquelles, impecable des del segle XIII. L'una, per part de l'estat francès i l'altra per l'estat espanyol. És que no pot ser que després dels brillantíssims segle XI, XII i XIII davalli en picat la qualitat de les obres literàries en els respectius idiomes. El gallec, per exemple, pràcticament desapareix de l'escriptura i de la impremta. No serà que l'estat intentava de totes passades separar Gal•lícia de Portugal? O que la primera obra impresa en occità estigui datada de quan ja feia més de quaranta o cinquanta anys que la impremta havia estat inventada i s'havia escampat per Europa. Oi més quan un dels centres més importants d'edició impresa de llibres al nostre continent es trobava a Lió, ciutat tan propera a les terres occitanes. En el cas occità, segons sospito, hi ha d'haver molta obra confegida inicialment en òc que ens ha arribat traduïda al francès, I si Miquèu de Montanha va escriure els seus assaigs en gascó? i si Rabelais va escriure les seves novel•les en llenguadocià? i si "La Servitud voluntària" de la Boétie és, en el fons, una crítica a la submissió dels occitans davant de la impecable repressió de l'estat francès contra les terres d'òc? Sí que és cert que hi ha un cert renaixement literari als segles XVI i XVII. Hi ha, en aquests segles, obres de creació impreses en llengua occitana. Obres de Godolin o De La Bellaudiera. Però les obres de Pèire Godolin de Tolosa, Bellaud de la Bellaudièra a la Provença, per exemple, no arriben a tenir gran força crítica. no critiquen de cap manera la repressió francesa ni, per exemple, la imposició del francès com a llengua de l'administració a les terres ultraprinenques. Per a mi, el renaixement literari occità en obres impreses d'aquests segles és una cosa permesa, tolerada i fins i tot impulsada per l'estat francès en una època de sagnants lluites religioses i on la integritat del mateix estat perillava, Es tractava de congraciar-se algunes molt lnfluents elits occitanes en moments complicats per a l'estat: les de Tolosa o Marsella o Burdeus, per exemple. Cal anar resseguint la manera com la censura francesa va anar actuant des dels segles XIII al XVIII.

  35. Francesc 2
    02-02-2019 00:36

    Ara cal que algú tradueixi el "Jaufré"....

Els comentaris per aquest article ja estan tancats.
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
34930
Entrevista de Jordi Bilbeny sobre Papasseit a Espluga TV
Catalunya i el Mediterrani
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Article publicat per en Joan Pons Ribot al núm. 102 de la revista arenyenca "La Rierada", del 9 d'octubre del...[+]
El cronista Bernáldez ens assegura que En Colom va morir “in senectute bona” a l’edat de 70 anys. A partir...[+]
En Francesc Magrinyà recull la línia de recerca oberta per En Jordi Bilbeny sobre la identificació de...[+]