«Quixot» vol dir «Tòxic»

Palabra de Dios,
Todos: " te alabamos Señor"
Amen.

Toxic és un mot que ja trobem en obres catalanes de la primera meitat del segle XVI.
No saber-ho és una cosa; no voler-ho saber, una altra. Però responsabilitar-me a mi o a l'INH de la pròpia ignorància, no és ingenuïtat, ni estupidesa. Ës mala folla.

la traducció al català de "Sancho Panza" és: "Sanç Panxa" podria ser aquesta una pista per entendre en Sanç Panxa com una al·legoria al poble? el poble mort de fam: "sense panxa" el poble (català/castellà?) el qual don "quixot" noble castellà (de la mancha) intoxica amb històries i aventures, fins que el fa combregar amb rodes de molí(mai millor dit :-) ). que us sembla?

que, per raó del seu alienament, no pot percebre la realitat tal com és i només veu la seva pròpia paranoia.

Us felicito per aquest debat, a tots plegats, Brauli, Estever, Marc i El-teu-nom jo acabo d'arribar i flipo amb les tesis de Nova Història Com que no tin formació en la matèria, tan sols puc fer un comentari ben subjectiu: Vista la magnitud i la notorietat que va assolir la Nació catalana a l'edat Mitjana i fins el s.XV, i vist el que n'ha quedat després del pas dels segles, i fins el dia d'avui, pràcticament les engrunes, de fet ben res, desapareguda dels llibres d'història, oblidada de tothom, ignorada pel món, ... entenc que algú, o més ben dit, alguna altra nació, probablement enemiga, s'ha dedicat a silenciar, amagar, censurar, invisibilitzar, tergiversar, criminalitzar, intoxicar, envaïr, ocupar, militaritzar, reprimir, prohibir, ajusticiar, bombardejar, vilipendiar, humiliar, extorquir, anorrear, perseguir, esborrar del mapa, ....... i un llarg etc. per tal que les coses arribessin al punt on són ara, és a dir: ells manen, ells tenen tot el prestigi, i nosaltres ni tan sols no hem existit mai, som els cornuts, i a sobre, paguem el beure (espero que algú ho llegeixi perquè ja fa temps dels vostres comentaris)

Marc, tot això ho he dit de memòria i ho he llegit en els diferents articles sobre el Cervantes, essencialment d'en Jordi Bilbeny, que consten en aquesta mateixa pàgina web. L'escriptor no se si és en Boada. La corroboració la podràs trobar en algun dels articles, no se en quin de concret, i la veritat és que cal dedicar-hi una mica de temps a llegir-los tots La falsedat de la partida de naixement es fonamenta bàsicament en què a finals del segle XVII, el primer biògraf de Cervantes, l'escriptor Mayans, deia que ningú sabia on havia nascut. Em sembla que és a mitjans o finals del segle XVIII que algú va trobar a Alcalà d'Henares una partida de naixement que es va atribuir des de llavors a Miguel de Cervantes. Però el fet és que, examinada la fotografia de la inscripció, que consta en aquesta pàgina web, hi posa clarament CARVANTES, amb A, molt clarament, i no Cervantes. I el nom de Miguel no hi era escrit originàriament, sinó que apareix afegit, en un marge, amb lletra diferent i fora del cos de l'escrit. Jo no se res més que el que he pogut llegir aquí. Jo no et puc explicar res més. Només dir-te que em semblen indicis amb prou entitat per a posar en dubte diversos punts i aspectes de la versió oficial.

@Esteve. Desconec alguns detalls que esmentes i que potser em podries aclarir: 1) la partida de naixement és falsa o té un afegitó posterior?, 2) quin és aquest escriptor català que considerà que C. era català?, i 3) què passa llavors amb la resta de la producció literària de C.?.

Suposo que no és fàcil. Però hi ha uns indicis importants per a dubtar de la versió oficial de la biografia d'en Cervantes, segons he anat llegint en aquesta pàgina web i en altres indrets: la partida de naixement d'Alcalà d'Henares és falsa i no té cap fonament; un escriptor català de mitjans del segle XVII inclou entre els escriptors catalans il·lustres a Cervantes; incoherències i interrogants manifestos dins l'obra del Quixot, que fins i tot reconeixen biògrafs i estudiosos del Cervantes oficial; l'existència d'una família valenciana amb família a Barcelona que sembla correspondre a bona part dels fets clars sobre la biografia de Cervantes; el fet que no s'hagi conservat cap escrit original de Cervantes, ni carta ni res... I moltes més qüestions que s'exposen en aquesta pàgina web, en el documental 'L'enigma Cervantes'... Penso que el que està del tot clar és que no hi ha res clar en la vida de Cervantes i que hi plana un gran misteri, que bé podria ser la seva catalanitat, que podria voler amagar per diversos motius, com és evitar-se el rebuig de la censura i del públic en general a Castella, on ja hi havia un molt alt grau d'anticatalanisme. Crec que costarà molt, però que s'ha de poder treure finalment l'entrellat.

El comentari de les 19,37 h del 8/3/2011 és meu.

@el teu nom (seria més fàcil amb un nom). Tampoc jo sóc un entès, així doncs, tots dos donem només la nostra opinió. Ja entenc el que vols dir, però, continuo pensant que hi ha molts documents i fets que no avalen la teoria d’en Bilbeny (consti que n’admiro la dedicació, l’esforç, les intuicions i el valor d’enfrontar-se a les veritats acadèmiques que es transmeten de generació en generació). Dit això, què en farem dels documents que avalen indubitadament determinats detalls de la biografia oficial de Cervantes?, què en farem de la resta d’obres que va escriure?, totes són traduccions? ... Estic convençut que una errònia atribució d'alguna obra a la literatura castellana és ben plausible (qui sap si el Lazarillo, qui sap si La Celestina, qui sap si el munt d'obres que Lope de Vega NO va escriure -els experts accepten que tan sols entre 200 i 300 obres poden ser serves, no pas 800-, etc., però, en el cas del Quixot, no ho veig gens clar.

Sóc l'anònim anterior (2011-03-08 12:29:54). No sóc expert, només un vell lector d'en Bilbeny i Cia. El comentari anterior era una mera acomulació de supòsits. Res més. El motiu del comentari venia a raó de com entendre la Història. El mètode històric es basa en proves, si no hi ha proves no s'accepta. OK. És comprensible. Però sovint s'abusa de lleis i pràctiques generals d'una època per rebatre una teoria. Exemple. Si la llei X deia Y, l'escriptor X va fer Y. La teoria ho aguanta, però i la praxis??? No hi havia corrupció, tràfic d'influències, vasallatge, no existia la Inquisicó que feia i desfeia oficialment? Si l'administració era corrupta, que havia de fer el poble??? Feta la llei feta la trampa. És a dir, una cosa és el mètode científic de les proves i l'altra creure ingènuament que tothom seguia la llei. És el gran dilema de la història: creure o no creure. I tanco l'Off topic.

@el teu nom La mera possibilitat d’una hipòtesi no és prova de la hipòtesi. D'històries que concordin amb els fets se'n poden explicar manta, altra cosa és aportar proves (documents, etc). Al capdavall, què tenim?. Ben poca cosa: una partida de naixement amb un afegit (no sabem si posterior o no -on són les proves de caligrafia i de tinta?- i que, en qualsevol cas, no demostraria més del que demostra); un castellà deficient o dialectal -no sempre-; una edició de Barcelona no trobada i de la qual no hi ha cap altra referència, i un context històric que dóna molt de si per a fer i desfer. La resta són interpretacions i intuicions (i la majoria basades en la pròpia novel.la). Al meu parer no n'hi ha prou. No és correcte afirmar, p.ex., que el Quixot és farcit de catalanades sense fer un estudi exhaustiu i comparatiu de la llengua (com per exemple ha fet l'Estelle Irizarry amb els escrits de Colom) perquè, les suposades catalanes sovint s'expliquen o es poden explicar per altres raons (castellà arcaic, aragonès o lleonès, parlars de transició, usos dialectals o col.loquials, fabla, etc.). He llegit autors castellans que s’estranyen de la raresa de l’idioma però no qüestionen la llengua original. I el munt de refranys?, i el munt de poemes?, i els personatges i les referències a un context històric i cultural? ... si hi va haver traductor, el domini de la llengua que tenia no solament havia de ser notabilíssim –hi ha passatges absolutament magistrals-, sinó que, ens costaria moltíssim avui en dia trobar les equivalències dels refranys. Em demano, no és més senzill interpretar els fets partint d’un manuscrit i un autor castellans que, per alguna raó no del tot aclarida, tenia una alta consideració o simpatia o, fins i tot, alguna mena de lligam afectiu amb els territoris de la nostra Corona?.

Tots faríem bé de raonar igual que en aquella època. 1. Tenim per una banda una situació de control, censura i autocensura flagrant que afecta a tots els autors catalans. 2. Tot escrit ha de tenir la seva versió castellana, si no única. 3. Tenim en Servent que sap, per pròpia experiència i per la dels seus companys d'ofici, què s'hi cou, què s'accepta i què no, què agrada i que no, què eliminen i què no. 4. En Servent sap que escrigui el que escrigui una part serà eliminada o manipulada. Així doncs, fa el que tot escriptor sota censura farà, jugar al gat i a la rata. Para trampes al censor i amagar informació. Posa informació de palla perquè piqui el censor i en canvi no es fixi en les informacions més subtils i realment importants. 5. Ven el producte com una cosa (crítica de la caballeria) quan n'és una altra (crítica dels castellans). En Servent es fa l'escandalitzat (teatre) davant el censor perquè no li tregui aquella frase (frase trampa), el censor hi cau i elimina aquella frase trampa, obviant les vitals. En Servent té el cul pelat d'entrar i sortir d'impremtes, de veure galerades censurades, de tractar amb compositors, censors i funcionaris. Sap moure's pel gremi i sap trabar complicitats. Tot i que no l'impedeix sofrir doloroses amputacions. 6. En Servent, segons en Bilbeny, no era un qualsevol, era de bona família. Alguna manera degué tenir per retocar subtilment el producte un cop maltraduït al castellà. Les normes de seguretat de l'època....ni què dir que amb vi i dones la censura s'estova. Ai, la picaresca espanyola! CONCLUSIÓ: Si hi hagué un original català en Servent sabia que li obligarien a traduir-lo a la llengua de la nació que criticava. Per tant, quan ho redactà en català ja preveié la imposada traducció i manipulació. No podia vendre a la versió original una obra anticastellana i a la versió castellana una road movie pastoril. Si volia pasar el tall de la Inquisió havia de jugar a les dues bandes i vendre el producte com una història merament castellana. La jugada era mestra, podria vendre una ferotge crítica castellana en les pròpies files castellanes.

@Esteve. Jo diria que no pot ser de la manera que expliques. El manuscrit s'havia de presentar al censor a fi d'obtenir el permís reial. Obtinguda l'autorització reial, l'escriptor tan sols podia corregir les proves d'impressió (no pas introduir canvis tan importants com els referits). Sabem que Cervantes va quedar molt decebut del resultat final (un text a bastament estropellat), però per pura lògica "el conseqüent" (la queixa, la crítica velada, les pistes) no pot anar primer que "l'antecedent" (el manuscrit original).

Jo no soc cap expert, però sembla lògic que no sigui el mateix censor el qui traduís el text, sinó que fos un tercer per encàrrec d'en Servent o el mateix Servent, seguint les indicacions de la censura que se li haguessin fet sobre un primer originial. En Servent hauria de tenir control sobre el que finalment es publicava, i és en aquesta ocasió que camuflaria les seves intencions de manera que pogués finalment passar la censura, i es aquí on es permetria de fer ironia sobre la censura i de mostrar les seves intencions reals de manera que no es notés, sota l'aparença de simples recursos literaris.

(2) Dit d'una altra manera: totes les proves de la "teòrica" traducció i de la intencionalitat de l'autor se suposa que són en un text que, segons la teoria, va ser traduït i censurat a posteriori. Si l'original va ser escrit en català (cosa que m'encantaria que fos així), se suposa que, com a tal original, no tenia cap necessitat d'introduir cap pista sobre el que no havia passat encara (per exemple el capítol sobre la troballa dels cartapacis amb l'original escrit en àrab). I si el llibre que ens ha arribat en l'actualitat és la traducció censurada de l'original, no s'entén que estigui farcit de "pistes", ja que, Cervantes, no hi va poder posar la grapa "a posteriori". No és contradictori o inversemblant?. PS. "Almete" és un altre manlleu de la paraula catalana "elmet" i també és una part de l'armadura.

No acabo d'entendre totes aquestes interpretacions del text. Pressuposen, com a mínim, que l'autor va escriure l'original pensant en els efectes dels esgarros que en faria la censura i que, per aquest motiu, ens va anar deixant pistes introduïdes en un original encara no censurat (que ja és pressuposar moltíssim), però, com explicar que el llibre conté missatges d'aquesta mena si va ser escrit abans de passar per les mans del censor?. Un cop obtingut el permís reial, el llibre passava a l'impressor i, fetes les primeres proves, l'autor supervisava o revisava (no podia pas modificar). S'entén la decepció "posterior" de Cervantes, però no puc entendre que la decepció "posterior" quedés reflectida en un text escrit "abans" d'anar a parar a les mans del censor. M'ho podeu aclarir?. D'altra banda, cuixot és una paraula que té la variant formal de "quixot" (tal com diuen encara al sud de València). La intenció del títol és clara: s'al.ludeix a una part de l'armadura perquè don Quixot és o es pensa que és un armat cavaller.

El mateix diccionari ofereix entre les defincions de HIDALGO, la següent: Persona que por su sangre es de una clase noble y distinguida. Indicaria que lés d'una casta d'origen noble i distingida, però que ha vingut a menys. Si em faig pesat ja m'ho direu!

Al Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española consta com a definició de 'INGENIOSO': que tiene la cualidad de ingenio. I una de les defincions de INGENIO: Industria, maña y artificio de alguien para conseguir lo que desea.

'Mancha' també té el significat de 'màcula'. També vaig trobar per internet, fa dies i no vaig prendre nota de la pàgina web, que al 'Persiles i Segismunda', un dels personatges diu en algun moment que 'hay que hablar en el idioma de esta tierra para que no parezcamos extrangeros'. Haurem de cercar al lloc exacte del llibre on es diu això.

Per internet he trobat que la paraula tòxic s'introdueix en l'àmbit europeu a l`època del renaixament; també he trobat informació sobre un llibre de psicologia de persones tòxiques, i les defineix com altaneres, prepotents. D'altra banda, també a internet he trobat que una de les possibles traduccions de Cide Hamete Benengeli seria: Hamete: de hamon, pernil, és a dir 'carn'; i Benengeli: Ben: fill, i benengeli: 'fill de l'evangeli', és a dir cristià. També he trobat que una de les definicions de 'mancha', a la Reial Acadèmia de la Lengua Española és: 'pedazo de tierra o lugar diferente, con alguna cualidad diferente'.

La clau amagada del Quixot d'en Sirvent. En Jordi Bilbeny ja ha apuntat que el nom del Quixot cal llegir-lo al revés perquè tingui sentit: Tòxic. Amb la inversió de les lletres del protagonista corresponent, però, crec que En Miquel Servent ens informa de la clau amagada del llibre: Per això, en un moment de l'obra, l'autor ens diu que es tracta de la traducció d'un manuscrit àrab. Com vosaltres sabeu, en l'idioma àrab les lletres s'escriuen, a l'inrevés de l'alfabet llatí, de dreta a esquerra. Per la qual cosa, el nom del «Quixot» s'ha de llegir «Toxiq»; o sigui «Tòxic», com diu En Bilbeny. Però també cal veure-hi el camí de la nació catalana (amb València) que, invertit, recorre un camí intoxicat, que va del seny que recupera el Quixot a les platges de Barcelona fins a la bogeria de la Manxa, on hom es creu el que no és. En Sirvent ens recorda aquesta clau al final de la seva primera part quan el Quixot acaba enfrontant-se amb el cavaller de la Blanca Lluna. Podeu extreure potser més interpretacions de l'obra en la mateixa línia en base a aquesta clau genial d'en Servent, que us deixo a la vostra consideració. Brauli Tamarit