Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La llengua i la història són el botí més preuat a l'hora de sotmetre un poble"
Àngel Guimerà
OPINIó » 20-08-2015  |  PROJECTE SOBRE LA CENSURA I LA MANIPULACIó
4116 lectures

Bilbeny, l'arqueòleg de realitats censurades

En Xavier Roviró, un dels grans folkloristes i estudiosos del món llegendari osonenc, ens parla del darrer llibre d’En Jordi Bilbeny, «La Sardana i la Religió de les Bruixes», tal com es va expressar a la presentació del llibre a Santa Eugènia de Berga el passat mes d’abril.

Xavier Roviró (font: juntspelsi)

Podríem dir, si m’ho permeteu, que en Bilbeny és un expert de la censura aplicada pel poder sobre la història: el poder és qui escriu la història tergiversant els fets tant com li convé. I si el poder és el d’un estat dominant, la censura és encara més descarada.

En Bilbeny fa com si es tractés d’un arqueòleg que, a partir de fragments d’un tot trossejat i esmicolat, aconsegueix restaurar-lo. Fa d’arqueòleg, però no de peces de ceràmica, de trossos de pedra o de restes d’ossos, sinó de fragments de realitats, de fets, de rituals, de visions, de festes, de narracions, de llegendes, de documents o d’estudis. Dels molts bocins que resten de la història trossejada que analitza, els connecta, en fa una lectura i en dóna una interpretació; diu que en part són bocins, atès el pas del temps destructor, però, sobretot, assegura que són fruit de la narració dels vencedors que hi esmercen tot el que poden per fer impossible recompondre els fragments del mirall trencat.

En Bilbeny, en aquest llibre, recompon de manera acurada i detallista, les restes que encara queden del passat precristià. Ho fa reinterpretant amb valentia i habilitat la història amagada, falsejada i deformada de la bruixeria a Catalunya. Per fer-ho es val de ciències tan diverses (i properes alhora) com el folklore, la sociologia, la història de les religions, la psicologia, l’arqueologia. Fins i tot se serveix de la química, però d’entre totes les disciplines jo en destacaria l’etimologia dels mots; en Bilbeny n’és un veritable enamorat (busca i rebusca en el basc com a una font sense final, rica i inesgotable).

La sardana és el fil conductor (ell en diu «la mà de morter») que ho lliga tot. Podríem definir el llibre com un treball sobre la nova història de la sardana, però també podríem dir que és un tractat sobre la nova història de la bruixeria. I en dic tractat o treball, però també s’hi escauria el terme investigació, ja que consulta, analitza i relaciona una quantitat ingent de documentació i material divers. Però també és un llibre de recull de dades sobre llegendes, festes, tradicions populars o rituals religiosos.

En bona part dels capítols trobem paràgrafs dedicats a explicar què és la sardana, què representa o quins són els seus orígens (en un caplletra de la Bíblia de Vic del 1268 es veu un híbrid d’home i griu que toca una flauta i un tambor). Representa el gir dels astres i el pas de les hores? (Mossèn Cinto compara la sardana amb els estels que giravoltaven la Polar). És una dansa de culte al sol? (si és una dansa solar, penseu que el sol també rep noms femenins com Santa Clara o Santa Eugènia). Ha estat una dansa màgica? Era una dansa de ritual religiós? La veritat és que no us ho vull contestar. Heu de llegir el llibre, ja que entre els paràgrafs hi trobareu preguntes com aquestes i explicacions que hi donen resposta. L’únic que us diré (que ja és molt) és que aquesta dansa arcaica i sagrada (les danses no es poden desvincular del culte als déus ni de la religió) no era una dansa harmònica, equilibrada i de caràcter suau com la coneixem ara; la sardana antiga no era estàtica de llargs i curts, de compassos fixos i ritmes tancats. Era oberta, polivalent, mòbil i variable que permetia tota mena de coreografia i cerimonials. Tant és així, que la sardana fou prohibida per l’església catòlica en diverses èpoques de la nostra història, i fou prohibida no per ser considerada una dansa immoral per si mateixa, sinó per la manera indecorosa de ballar-la. Gairebé s’arribà a perdre.

En tot tipus de llegendes i de contes (dos tipus de narracions amb una frontera molt fina entre elles), les bruixes i les encantades (també la barrera entre bruixes i encantades és molt fina) ballen sardanes al voltant del dimoni, d’un boc, d’una foguera o d’un arbre. I expliquen que tot sardanejant les bruixes fan de les seves: congrien tempestes o forts vents, es lliuren a la luxúria o al simple plaer, van a fer mal o curen si fa falta, es transformen en animals o volen pels aires, segueixen els seus rituals i adoren el seu déu: el déu de la fecunditat, del bosc i del camp.

I en Bilbeny ens fa veure que fets semblants a aquests es troben explicats amb tot de detall en multitud de documents, així com practicats encara en costums antiquíssims i en festes centenàries, també reflectits en cançons (les lletres de les nadales o les cançonetes infantils de balls rodons són un veritables tresors) i en representacions ben nostrades, recordats en refranys i frases fetes i gravats a la toponímia.

És aquí quan el llibre es posa més interessant: quan en Bilbeny vol explicar el món de la bruixeria, el món de les bruixes com a dones sàvies que eren. I és aquí quan més es mulla. I tant que es mulla! Ve a dir que el cristianisme s‘apoderà dels símbols precristians per construir els seus propis símbols. Això, que ja ho han dit altres historiadors i antropòlegs, en Bilbeny ho fa de manera seriosa i extensiva. Ens fa veure com molts dels déus pagans es convertiren en sants cristians (Dionis, Diana, Janus, Apol·lo, Mart esdevenen St. Dionís, la Verge Maria, St. Joan, St. Apol·linar, St. Martí); ens explica que molts dels llocs sagrats precristians es convertiren en llocs de culte catòlics (a Sant Jordi de Puigseslloses lo pagà i lo cristià comparteixen turó); ens raona com les festes s’adaptaren als nous cànons (Nadal n’és un clar exemple, o la plantada dels Maigs); i ens justifica que la bruixeria va constituir una autèntica contraesglésia (per cert una església que al segle VI encara era ben viva).

Les bruixes catalanes no feien sàbats ni feien akelarres, elles feien juntes o aplecs (Mossèn Cinto mateix al Cant I (“L’Aplec”) del Canigó canta una ballada de sardanes talment com es feia fa mil anys). I ballaven sardanes alegrament i feien els rituals al so del tamborí i el flabiol igual com als aplecs actuals. Als aplecs de tots els temps no s’hi ha deixat mai de ballar sardanes.

Quan comences a llegir el llibre no el pots deixar. Sembla com si fos un fil que no el pots trencar.

En tots i cada un dels capítols (19) i subcapítols (36), en Bilbeny fa com un bucle magistral: tira l’ham (una idea, una frase, un comentari), pesca tot el que troba i li va bé, ho agafa, en fa una tria, ho neteja, ho cuina amb gust i en dóna una idea resumida, per tornar a començar a tirar un altre ham. Un bucle té continuïtat amb el següent i això és el que fa que no el puguis deixar.

Té mèrit aconseguir poder llegir un llibre d’aquestes característiques (amb una gran quantitat de cites i notes: n’hi ha 2.322 i totes són referències bibliogràfiques) com si es tractés d’una narració novel·lada. El felicito.

Jo diria que en Bilbeny ens ve a dir que només si tenim una mirada crítica del passat podrem tenir una visió clara i neta del present. Arreu podem trobar punts foscos i coses que no lliguen, dubtes i incongruències que engreixen els misteris, i explicacions sense fonaments... Doncs, si ens posem a rascar per esclarir-ho, amb paciència i xafarderia, i també amb cert atreviment, de ben segur que trobarem les respostes que ens havien estat amagades: la història judica els orígens per les conseqüències posteriors, diu en Ramon d’Abadal.

Tal com escriu la Patrícia Gabancho al pròleg, en Bilbeny ens fa veure la realitat que no veiem.

Per acabar, ¿què podem dir d’un poble que per dansa nacional té la sardana (que és una dansa ballada per les bruixes), que per patrona té una la Moreneta (antiga deessa precristiana), per senyera té quatre barres (fruit d’una llegenda romàntica) i per himne té una cançó popular (que ve d’una cançó eròtica)? Doncs només podem dir que som collonuts.

Xavier Roviró i Alemany

24 d’abril del 2015

 

 

 

 




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. Justin Viver
    02-09-2015 18:10

    Gambeta, soc fan teu.

  2. Geniís Pratdesaba Puig
    31-08-2015 14:01

    Em Bilbeny no s'invents res.... Tot son documents que ha anat trobant, ha trobat textos originals i manipulats per la censura de l'epoca. Cada vegada hi ha mes historiadors que l'hi donen la raó, però no ho fan públic.

  3. Geniís Pratdesaba Puig
    31-08-2015 14:00

    Em Bilbeny no s'invents res.... Tot son documents que ha anat trobant, ha trobat textos originals i manipulats per la censura de l'epoca. Cada vegada hi ha mes historiadors que l'hi donen la raó, però no ho fan públic.

  4. Jan Renard
    28-08-2015 09:05

    Atenció, he trobat una nova expressió per definir 'tarat'. Jo la faig servir perquè, sempre que en tinc ocasió, on hi diu 'espanyol', posant-hi 'tarat' la frase no canvia en absolut el seu significat. Per exemple, 'diu un espanyol que tal i qual...'. Trobareu que les paraules són del tot intercanviables.

  5. Joan
    23-08-2015 15:45

    Ets castellà, Pepito?

  6. pepito
    23-08-2015 11:13

    JOAN, si bebes no escribas

  7. Joan
    23-08-2015 06:10

    El fatxa Pompeu Fabra.

  8. Pepito
    23-08-2015 02:00

    XAVUER FABRA, ¿tu no serás familiar de Fabra el facha?
    Subvención lo que se dice subvención, el campeón es fabra de Castellón, el del avión. No es el momento de presumir de apellido.


  9. xavuer fabra
    22-08-2015 13:28

    bibelny es un crack , vive como un marques si dar golpe , claro esta a golpe de subvención

  10. Joan Padró
    20-08-2015 20:23

    Hi ha un altre tema encara no investigat que és el de les Verges o mares de Déu. En aquestes alçades suposo que ningú es creu que fossin totes una representació de la verge Maria. I si no perquè tants noms diferents i tantes tradicions inversemblants?

    Les verges o mares de Déu són en realitat les antigues deesses procedents del politeisme. La deessa mare fou venerada per tot el mediterrani. Quan arribar el cristianisme el que van fer els líders religiosos és transformar aquestes deesses primitives en verges. En una religió monoteista no podien tenir tantes divinitats era qüestió de eliminar-les o transformar-les. Finalment per no irritar a la parròquia van optar per transformar les deesses amb verges i el déus amb Sants i problema solucionat.

  11. Martí
    20-08-2015 19:30

    En Jordi hauria d'enviar uns quants exemplars a revistes d'erudició. Seguramente algú amb molt més prestigi podria escriure una ressenya molt més seriosa.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
24783 lectures
Ramon Serrano: La relació entre el Plus Ultra, la Corona Catalana i el Nou Món
Salvador Brulles - La Història. Futur Psicoestètic de Catalunya
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Quan “Cervantes” glossa el Tirant lo Blanc al Quixot, i ens diu que és “el millor llibre del món”, ens...[+]
No deixa de ser soprenent que el terme anglès “marine” s’assembli tant al mot català “mariner” i que...[+]
A partir d’uns textos on els cronistes ens diuen que En Colom es trobava sobre les Canàries a la tornada d’un...[+]