Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Espanya té un problema amb la veritat."
Carles Puigdemont
ARTICLES » 29-09-2011  |  LLEONARD I LA CORONA CATALANA
18043

Els mecenes d'en Leonardo

Amb una cura i una precisió inusitades, En Paolo Pellegrino rellegeix la biografia d’En Lleonard, la contrasta amb les aportacions d’En Jordi Bilbeny i d’En David Grau, i en treu unes noves conclusions tan suggerents com innovadores, que no tenen ja res a veure amb la d’un pintor autodidacte d’orígens ben humils. De mica en mica, sembla que cauen els tòpics i va prenent cos una lectura més nítida de la realitat del moment i de la vida d’aquest gran savi del Renaixement.

Estudi d'instruments hidràulics d'en Leonardo

En el recull de cartes de Wolfang Amadeus Mozart, n'hi ha una on ell respon a un admirador que li pregunta com s'ho fa per escriure una música tan original i on és el secret per ser un compositor d'èxit i tan genial. I el músic austríac li contesta que no hi ha cap altre secret que anys i anys d'estudi i aplicació. És a dir, el mateix geni de la música clàssica reconeix que sense haver passat un temps llarguíssim entre mestres, llibres, exercicis i proves, ell mai no hauria arribat a ser el compositor immortal que va ser.

Això m'ha tornat al cap posant-me a llegir la vida de Leonardo. En el seu cas, amb la paraula "geni", massa vegades s'amaga el fet que per arribar al cim de la creativitat artistica i de la innovació científica i tècnica cal per força un aprenentatge d'anys i un contacte assidu amb mestres i llibres, amb tota la tradició i estat de l'art.

Com pot ser que Leonardo tingués la possibilitat de desenvolupar-se en una desmesurada varietat d'interessos culturals i científics –cas únic per a un home de la seva època–, si sempre surt identificat en els documents i cartes de l'època com a un "pintor", i la historiografia oficial l'identifica amb el fill il·legítim d'un modest notari rural i d'una pagesa analfabeta?

Fem llavors una ràpida anàlisi del seus mecenes, que en teoria haurien hagut de proveir-li el salari necessari per mantenir tots els deixebles al seu taller, i poder conduir un estil de vida més propi d'un príncep que d'un artesà de l'art (Verrocchio, per exemple). Així, com ja han remarcat Jordi Bilbeny i David Grau, crida l'atenció el fet que un dels més il·lustres personatges històrics del seu temps –si més no a Itàlia– tingui una biografia adobada ad hoc de misteri (i, en veritat, de retocs).

En el còmput dels mecenes de Leonardo, l'amo de Florència, Lorenzo el Magnífic, brilla per la seva absència. Quina mala sort per a una ciutat tan artística –la perla del Renaixement italià–, no tenir constància de cap encàrrec fet pel seu representant més il·lustre al "geni" de la pintura. Si fins i tot Verrocchio, el mestre del jove Leonardo en l'ensenyament de l'art pictòrica, deixa de pintar i es retira un cop que el seu alumne més cèlebre li demostra que, de fet, ha ben superat el seu propi mestre.

Nicholl, a més a més, amb la seva candidesa habitual en reportar fets ben estranys, i sense donar-ne cap mena d'explicació, ens diu que Leonardo tenia el seu propi taller a l'oficina d'art de Verrocchio, on ningú hi podia entrar.

Fins i tot no em convenç que l'Adoració dels Mags pertanyi al període florentí, sinó que més aviat diria que pertany al període milanès, posterior. Leonardo rep per fi un encàrrec del monestir de San Donato a Scopeto, a prop de Florència, i en comptes de afanyar-se a treballar en una obra que li hauria donat prestigi a la seva propia ciutat, agafa el seu ritme habitual i tarda dècades a produir un retaule inacabat que, de fet, mai no va arribar a lliurar? Els doctes en la matèria hi reconeixen traces de l'estil dels anys de Milà. Com a representació de l'escena bíblica resulta gairebé peculiar: al voltant de Maria i del nen Jesús, a part dels Mags, hi ha una multitud de gent, empresonada en una espiral tràgica que envolta la Mare de Déu, en una escena del tot impregnada de violència i de patiment i on, curiosament, falta Sant Josep. I si tingués raó la historiadora alemanya Maike Vogt-Lüerssen, en identificar la madonna amb la duquessa Isabel d'Aragó i Sforza, i un dels mags amb el Ludovico Sforza, el senyor de Milà i usurpador del seu domini? Aquesta clau d'interpretació, gens escabellada, a part de confirmar l'atribució d'aquesta obra al període milanès, em porta cap a unes costants recurrents, mai massa explicades per la historiografia oficial. D'una banda l'afinitat de Leonardo amb el que anomenaria el cercle de la casa d'Aragó a Milà. De l'altra, la voluntat de representar uns endesveniments a ell contemporanis (i sovint ben tràgics) sota l'aparença d'una escena bíblica ben coneguda.

El primer fet que ens sobta és el famós esbós de carta, on Leonardo es proposa a Ludovico com a enginyer militar, músic i escultor, i òbviament –però només al final i gairebé de passada– com a pintor. Citant literalment el mateix Nicholl, aquesta carta sona a ciència-ficció. I de fet, pot ser per l'estil emprat, pot ser pel contingut inversemblant (que el desconegut pintor Leonardo es proposi com a enginyer militar és tot un misteri), els erudits del tema fins i tot suggereixen que hi hagi algú altre al darrere. Tal com exposa el Diccionari Bibliogràfic de l'Enciclopèdia Italiana Treccani:

"La carta, conservada en el Còdex Atlàntic (c. 1082r), en general és datada pels estudiosos al 1482-1483, i Leonardo enumera una sèrie de propostes que es presentaran a Ludovico Sforza. Per a una eventual comissió d'Sforza es concentra de fet en aspectes militars i d'enginyeria, en lloc d'artístics, i entre aquests, només s'esmenta explícitament el tema del «cavall de bronze, que serà glòria immortal i honor etern de la feliç memòria del senyor vostre pare i de l'ínclit llinatge Sforza» (el monument eqüestre que Ludovico volia erigir en memòria del seu pare, Francesco Sforza).

Se sospita que Leonardo no va ser l'autor de la carta, tot i que podria haver suggerit temes. El text pot, de fet, haver estat dictat o suggerit a Leonardo pel mateix Rucellai (Bernardo Rucellai, cunyat del Magnífic i representant dels Medici a Milà). La carta va ser datada al voltant del 1485, per Pedretti, o al voltant de 1485-86 per Schofield, però això portaria a suposar que l'entrada de Leonardo en l'òrbita de patrocini Sforza hagués tingut lloc més tard i fer més problemàtiques les raons per les quals es va traslladar a Milà, amb el problema afegit d'omplir els primers dos o tres anys de la seva estada a Milà".

Els màxims experts mundials sobre Leonardo no aconsegueixen, doncs, posar-se d'acord sobre la data de la carta, i l'autoria sembla que tampoc no és de Leonardo. Sempre els estudiosos es preocupen de veure Leonardo com un artista que necessita un patronatge potent per tirar endavant, i un cop a la seva ombra, en el temps lliure, dedicar-se a les pròpies aficions intel·lectuals variades. En aquest cas, si la datació de la carta no explica com ell hagués pogut ser a Milà dos anys sencers sense viure a l'ombra de Ludovico, no hi ha més remei que antedatar la carta.

I si el còdex s'hagués manipulat després, per fer encaixar d'alguna manera l'arribada de Leonardo a Milà, passant d'un patrocini il·lustre al següent? Justament això és el que necessita qui vulgui ocultar la vertadera identitat de Leonardo, a fi de construir la seva llegenda de pintor d'orígens humils. El que em sobta és també l'estil molt polit de la missiva, mentre massa vegades l'italià que Leonardo fa servir és bastant més bàrbar i aproximatiu.

I estem segurs que el projecte del cavall fos idea del Ludovico il Moro? Del monument a Francesco Sforza ja se'n parlava des del 1473. I fins al 1994 el Ludovico era només el regent, mentre el legítim hereu del ducat, i després mort en circunstàncies més que sospitoses al moment més oportú, era Gian Galeazzo Sforza, marit d'Isabel d'Aragò. Ho dic perquè en el cas de l'encàrrec milanès més famós fet a Leonardo, i un dels pocs acabats –és a dir l'Últim Sopar–, s'ha descobert, segons el Diccionari Bibliogràfic, el següent:

"L'encàrrec inicial del Cenacle podria, però, haver arribat a Leonardo, no de part de Ludovico, sinó de Gian Galeazzo Maria Sforza al 1493-94, ja que un esbós de Leonardo contingut en un foli de la Royal Library a Windsor, n. 12228a, il·lustra l'esquema d'un escut d'armes en forma de bucrani (aquella mateixa forma de la qual s'ha retrobat una primera versió en la lluneta central sobre el Cenacle), i que conté les letres "GMS", al·lusives justament a Gian Galeazzo Maria Sforza. A més a més, els pocs i celebèrrims estudis per als caps dels apòstols en el Sopar, com aquell de Jaume el Major (Windsor, Royal Library, n. 12552) i de Felip (ibid., n. 12551), es poden, de fet, reconduir a un moment anterior al tradicional 1495, que s'assumeix com a data d'inici de la pintura mural. Es pot recol·locar enrere en el temps, al voltant del 1492-93, si no abans, la data d'inici dels estudis preliminars, cosa que seria confirmada també amb el fet que el dibuix del braç dret de Pere (Windsor, Royal Library, n. 12546) sembla haver estat reproduït a la portada de les Rime de Bellincioni, publicades al 1493".

I si la fabricació del monument eqüestre s'hagués convertit en una historia inacabable, atès el rebuig de Leonardo envers l'usurpador del ducat? M'agrada imaginar el veritable motiu; és a dir, una oposició tenaç i des de dins de la cort, projectant un cavall tant enorme que sigui a la pràctica impossible de fondre.

En relació amb això, el Diccionari Bibliogràfic reporta que, "en un esbós de carta a Ludovico (Còdex Atlàntic, c. 867r, ex 315va), al voltant del 1496-97, Leonardo afirma haver assalariat sis assistents per tres anys i haver rebut només 50 ducats. Aquest apunt confirma que Leonardo rebia comissions i sou del Moro, i que, a més a més, ell ja devia haver enllestit un veritable taller per satisfer els diferents encàrrecs".

Si és cert que Leonardo va rebre els 50 ducats de l'administració del Moro, en relació a la decoració dels apartaments de la seva muller, la duquessa Beatriu d'Este i Aragó, em sembla que demostra justament el contrari. És a dir que Leonardo estava duent a terme un treball puntual per a la filla d'una princesa del casal d'Aragó, i per això en reclamava el pagament, i només feia constar les despeses relacionades amb els seus col·laboradors, sense incloure-hi la seva obra. És que Leonardo tenia en compte la pintura com un dels seus passatemps, sense massa importància pecuniaria? I no queda cap registre de contracte en els arxius dels Sforza que demostri que Leonardo era un simple artista al servei de Ludovico. Més aviat es movia en l'òrbita de la destronada duquessa d'Aragó i Sforza. Durant l'estiu de 1990 al castell de Pavia, on ella va residir amb el seu marit fins al fatal setembre del 1494, Leonardo realitzà per a ella una elegant sala de bany reclosa en un pavelló de marbre, il·luminat des de d'alt i dotat d'una instal·lació hidràulica autoalimentada. Un cop perdut el marit, des de Pavia ella va ser conduïda a l'arrest domicialiari a la cort vella de Milà, mentre Francesc, els seu únic fill mascle i hereu legítim del ducat fou reclòs en el castell Sforza, residència ducal. I just en aquest temps Leonardo va prendre residència a la mateixa cort vella i aquí Isabel "es féu amiga amb el jove deixeble de Leonardo, Giovanni Antonio Boltraffio, que li feu un retrat famós a carbó i llapis sobre cartró, ara conservat a la Pinacoteca Ambrosiana", innova el Diccionari Bibliogràfic.

Ara, si ens posem en el camp de les suposicions més atrevides, ja podem mirar amb un ull diferent l'escena pintada a l'Últim Sopar. Com reporta Nicholl, Lluís d'Aragó nota com alguns dels deixebles pintats tenien la cara autèntica dels nobles i homes de la cort de Milà. Tots els crítics d'art remarquen el fet que de manera del tot original, el Leonardo hagi escollit l'instant on Jesus revela que algú el trairà, en comptes del més tradicional moment de l'eucaristia. I si l'Últim Sopar en realitat fos la declaració que el senyor de Milà serà traït per un dels seus i dut a mort? Quina casualitat que el rostre d'ell s'assembli massa a un dibuix sobre el Gian Galeazzo Sforza, i que Joan, el deixeble predilecte amb fesomia femenina a la seva dreta, s'assembli a Isabel, derrotada i amenaçada, i que tota l'escena sempre hagi estat una inquietud de realisme, que sobrepassa la representació ritual d'una antiga escena bíblica. I si ens fixem en Judes, d'aspecte fosc com el Moro, agafa a la mà el sac dels diners a guisa d'una ampolleta (de verí). Amb tot això, resulta un cop de geni la resposta de Leonado en la famosa anècdota relacionada amb aquesta obra. A la pregunta del Ludovico sobre quan té previst acabar d'una vegada la feina, Leonardo contesta que només li fa falta trobar un model pel rostre del traïdor, i que es passa els dies donant voltes pels carrers dels barris malfamats de la ciutat, sense trobar-ne cap que el satisfaci. Potser perquè el model que tenia al cap era sempre al castell o fora de Milà, ja que és reconegut per tothom el fet que Ludovico mai no fou acceptat ni estimat pels habitants de la capital del ducat. I de fet, amb la fugida de Ludovico al 1499 davant de l'arribada de les tropes de Lluís XII, es revolten i violentament ocupen la ciutat abans que els invasors francesos hi apareguin.

Per acabar, m'agradaria fer unes quantes preguntes als experts reconeguts de Leonardo, una mena de carta al Reis Mags, ja que és notori que massa vegades ens deixen sense cap mena de resposta convincent, i ho posen tot a mans del "misteri" i del "geni":

1. Leonardo va pintar les amants de Ludovico? O es va fabricar la llegenda que ho fossin? L'ermini de la famosa dama era un símbol heràldic dels Aragó (i com nota Nicholl, també dels ducs d'Urbino), i el brodat del seu vestit és sense dubte el de la casa Sforza. Aleshores, Leonardo s'hauria atrevit a pintar una amant de Ludovico com si fos una Sforza i Aragó? Les explicacions que es troben, el fet que Ludovico fos també duc de Bari, i això li hauria permés fer servir el símbol de l'ermini, sona ridícul. De fet no hi ha cap imatge on el mateix Ludovico faci gala d'aquest animal. N'hi ha un però que envolta les mans de la seva muller legítima, Beatriu d'Este i Aragó, en la seva estàtua del monument funerari que avui en dia es troba a la cartoixa de Pavia. El sonet de Bellincioni que fa lloança de la pintura i de la Gallerani té tot un estil i vocabulari molt més modern del florentí contemporani al de Leonardo. Una anàlisi seriosa i una comparació amb la resta de la seva producció literària seria benvinguda.

2. Què volia Leonardo, ordenant a algú dels seus que es posés en contacte amb el comte de Ligny (és a dir, Lluís de Luxemburg), que va baixar a Roma i Nàpols al 1494 en un viatge diplomàtic abans de la primera invasió francesa, la de Carles VIII? Això és el que hom espera d'un artista de cort? Pel Diccionari Bibliogràfic, "un memoràndum de Leonardo (Còdex Atlàntic, c. 669r, ex 247ra), escrit de manera críptica, i que es data tradicionalment a la fi del 1499, registra contactes de Leonardo amb Lluís de Luxemburg, comte de Ligny i cosí de Carles VIII, baixant a Itàlia amb Lluis XII, al qual l'artista es proposava de seguir a Roma i a Nàpols. En realitat, com s'ha demostrat recentment, aquest apunt s'ha de fer retrocedir a la baixada anterior a Itàlia de Carles VIII, al 1494, quan efectivament el comte de Ligny va anar fins a Roma i Nàpols".

3. Els tres últims mecenes de Leonardo –és a dir, Carles d'Ambois, Giuliano de Medici i Francesc I de França–, quina mena de pintura van encarregar i rebre, en els últims 15 anys de la vida de Leonardo? Jo no n'hi trobo cap, i això justifica un mecenatge tan generós i prolongat? O més aviat Leonardo va ser a les seves corts –dependències– com a hostatge, presoner o exiliat? O intentant dur a terme un encarrèc polític per compte d'una de les famílies més potents de l'època? Els Della Rovere potser? L'absència total de qualsevol referència de tipus polític en els seu apunts també crida al cel.

Per cert, l'escut d'armes dels Amboise és una variació de la senyera: tres pals vermells i dos grocs. A prop d'Amboise, a la Tour de Bourges, fou empresonat fins al 1502 el germà de Ludovico, el cardenal Ascanio Maria Sforza, mentre a pocs quilòmetres, a l'abadia de Marmoutier, hi fou reclòs fins al gener del 1512, l'hereu legitim del ducat de Milà, el ja mencionat Francesc Sforza.

4. Mirem algunes de les últimes pintures: la Mona Lisa, la Verge amb el Nen i Santa Anna, i el Sant Joan Baptista al desert (repintat després com a un Bacus). Els tres amb una vista estupenda sobre la serralada de Monserrat. Fins i tot en l'últim, hi apareix sens dubte el Pont del Diable, símbol contemporani de Martorell. Són quadres dels quals Leonardo mai no se separa. N'ensenya els dos primers (i potser també el tercer, no n'estic segur) a Lluís d'Aragó a la famosa visita a Amboise del 1517. Tot –diria– molt atípic per a un pintor que rep encàrrecs i pensions sense donar res a canvi.

 

Paolo Pellegrino



Autor: Paolo Pellegrino




versió per imprimir

  1. cesc
    30-11-2011 12:02

    Paolo he intentat enviar-te un E-mail dues vegades i m'ha estat retornat. Tinc unes imatges que m'agradaria que les veiessis. Entendràs la meva hipòtesi. La bella Ferronière s'assembla molt a una imatge que tinc de Beatriu d'Aragó sent reina d'Hongria. Jo penso que hi ha la possibilitat de que la dama de l'ermini i la bella ferronière siguin el mateix personatge. La primera és un retrat de quan era una nena (edat de la 1a comunió) i el segon retrat és ella mateixa abans de partir cap a Hongria. La dama d'ermini es conserva a Polònia. Què fa un retrat de Leonardo a Polònia? La casa reial hongaresa i la polonesa van estar emparentades. Penso que hi ha la possibilitat de que la dama de l'ermini fos un retrat enviat a Hongria des de Nàpols on es mostrava la bellesa de la futura reina mentre era una nena. El retrat de la bella ferronière es conservava a la cort francesa. Era propietat de Francesc I de França. Jo penso que quan van entrar els francesos a Nàpols es van enportar aquest quadre de la cort napolitana que podia ser el record de la filla que había partit cap a Hongria (potser té 15 o 16 anys en aquesta fotografía). D'altra banda, penso que el retrat que diuen que és de Beatriz d'Este és el de la seva mare Leonor. Ho dic perquè està pintat amb el mateix estil pictòric que la dama del Ermini i la bella ferronière. La que ha de ser Beatriu d'Este és “bella principessa” que va vestida i pentinada com a neta del rei de Nàpols. És una pintura d’una època posterior, més evolucionada fa servir el coure.

  2. PAolo
    22-11-2011 19:38

    Hola Els hi he demanat una imatge amb més resolució, però cap resposta... Un dia l'hauré d'anar a robar... de fet la web dels francesos és molt interessant, així com altres de canadencs i italians que han fet el mateix, és a dir imatges d'alta resolució i espectroscòpica, així que poden veure sota les capes de repintades... això s'està convertint en un no parar de comentaris, a veure si quan tinc més temps puc escriure una mica més sobre l'Últim Sopar, Leonardo, Macchiavelli, i tots els altres.... el que no em porta gaire inversió de temps és el meu blog d'imatges, 5 minuts al dia del que veig a tota la producció del Renaixement

  3. cesc
    22-11-2011 15:39

    Paolo. S'ha de ser fi per veure el que dius. Sembla la cresta d'una muntanya. La foto que està just a dalt de Jean Penicaut. Quina vista. Molt bó

  4. PAolo
    22-11-2011 14:38

    Hola si piques amb el mouse sobre l'imatge es fa més gran e potser es veu millor. Fins ara no he trobat ningú que discuteixi sobre això, només un comentari d'un expert que deia: "si veus imatges esbiaixades de persones en les pintures del Leonardo, tu ni caso, no volen dir res".....

  5. Àngel Daniel
    21-11-2011 19:25

    Hola Paolo, Molt interessants les teves siluetes si no fos que no ho entenc. Em costa veure-les, a simple vista no li trobo aspecte humà. Seria bo saber la teva metodologia, com les busques, què volen dir,... Hi ha altres investigadors que han arribat a les mateixes conclusions?

  6. PAolo
    20-11-2011 19:22

    Àngel, no tinc moltes coses per explicar... aquest és tema que tinc en un estadi molt poc avançat, per la meva falta d'expertise en el camp de l'art, per el tancament dels experts, i per la falta de bons recursos, és a dir imatges en alta resolució, i possiblement fetes amb reflectometria espectroscòpica... Si mira a http://www.lumiere-technology.com/news/news6.html, veus unes fotos d'aquells que posen mitjans per fer aquestes mesures, i per exemple la foto que està just a dalt de Jean Penicaut, deixa entreveure el que dic.... Si no pica sobre la petita icona sobre el meu nom

  7. Àngel Daniel
    19-11-2011 19:34

    Hola Paolo, dius que "el fon negre amaga la silueta d'un símbol ben car a tots els catalans de l'època..." Podries concretar més? Merci.

  8. PAolo
    19-11-2011 14:19

    Hola Cesc tens moltes coses a comentar, segur que el tema t'interessa... Jo sóc Italià, tinc les meves idees, les meves passions i la meva manera de veure les coses... sóc científic, així que potser agafo la mateixa manera de raonar dels llibres i escrits del Jordi, també perquè em trobo amb els mateixos problemes, amb un intent de reconstruir la veritat històrica a partir de censura, faltes de dades, tancament dels "experts" oficials,.... El tema dels Catalans a Itàlia cada cop surt més semblant dels Catalans a les Amèriques, la voluntat d'esborrar-ne qualsevol rastre i la apropiació de tot llur llegat... Pel que fa les pintures que menciones, hi ha hagut en els segles una serie de repintades ad hoc, i a més a més, el que es pot intuir, és que el fon negre amaga la silueta de un símbol ben car a tots els Catalans de l'època... dona una ullada a la web del Lumiere Tecnology, han fet unes investigacions molt interessants, encara que no volen parlar del tema de cap manera....

  9. cesc
    10-10-2011 17:54

    Ara jo també faré una raonament genial. Com t’expliques que un pintor tant detallista, que gaudia, que es realitzava, que obtenia plaer dibuixant, que es va inventar la fotografia del segle XX deixés els fons dels quadros sense pintar , podent enriquir i allargar una mica més el retrat. Només cal veure el retrat de la que diuen que és Beatrice d’Este (si et fixes bé en les ombres de les perles gairebé pots veure el retrat d’en Leonardo), o el retrat de la dama de l’ermini o la belle ferronière. Em sembla extrany que en Leonardo no s’estirés una mica més. Ah!, per cert, et dius Paolo però els teus raonaments s’assemblen a algú que es diu Jordi

  10. PAolo
    09-10-2011 21:49

    Efectivament. Tradueixo literalment de un article que just ara estic llegint (Leonardo and the Ladies with the Ermine and the Book), un paràgraf sobre la dama de l'ermini: "La data del retrat és problemàtica, com ho és la identitat de l'asseguda. Generalment es pensa que la dona sigui Cecilia Gallerani, la favorita del Moro fins al temps de les seves noces.... La manera de vestir de la dona, segon la moda espanyola, fou introduïda a la cort de Milà per Isabel d'Aragó en el 1489, suggerint una datació de la pintura no anterior al 1490. El problema és que Cecilia tenia aleshores casi 25 anys." I aquí el cop de geni del crític d'art, David Alan Brown: "Encara que podria no ser certa, la identificació del retrat amb la Cecilia Gallerani és probable pel simple motiu que difícilment Leonardo hauria pintat dos retrats de dones joves i molt guapes, de les quals només una seria famosa, mentre l'altra, amb un retrat de dona amb ermini, queda desconeguda". És un criteri de investigació científica infal·lible: ja que només un nom és el que els historiadors es van transmetre d'una generació a l'altra, ha de ser per força el correcte...

  11. cesc
    05-10-2011 10:23

    En aquest article es diu que el brodat del vestit de “la dama de l’ermini” és sens dubte de la casa dels Sforza. Suposo que l’autor de l’article ha comparat el retrat de “La dama de l’ermini” amb el retrat de “Beatriu d’Este” pintats ambdós per Leonardo. Hi ha una possibilitat de que no sigui així. Desde que m’interesso per aquest tema, sempre he pensat que el retrat pintat per en Leonardo a Beatriu d’Este és en realitat un retrat pintat per en Leonardo a Elionor de Nàpols (la seva mare, qui seria duquesa de Ferrara). En aquest cas el brodat del quadre de la dama de l’Ermini i el brodat del quadre de Beatriu d’Este (que en realitat seria Elionor de Nàpols) seria un brodat de la casa d’Aragó. (La Beatriu d’Este pintada per en Bartolomeo Veneto no sé si té alguna semblança amb la d’en Leonardo, excepte en el pentinat ). Sense ser cap entés, a mi em sembla que hi ha tres pintures d’en Leonardo que s’assemblen, que són d’un mateix estil o època, “La dama de l’ermini”, “La belle ferronière” i el retrat de “Beatriu d’Este”. Semblen germanes. Van vestides seguint un mateix patró, els vestits són de color granat i porten els mateixos brodats en dos casos almenys. La belle ferronière no porta aquesta mena de capa per on es treu els braç. Potser alguna d’elles és la mateixa persona. El fons dels tres quadros es fosc del mateix color, potser han estat enfosquits. Hi ha un altre pintura d’en Leonardo “La bella principessa” (nom posat per els descubridors del quadro) a on també apareixen els famosos brodats. La bella principessa podria ser qualsevol dels tres personatges (princeses de Nàpols, segons la meva hipòtesi). A les “germanes”, la història oficial les fa de més edat de la que aparenten i fins i tot a una, penso jo, la fan passar per la seva filla. Aquesta maniobra deu de ser per fer lligar la data de naixement del Leonardo oficial. Segurament el Leonardo de veritat va neixer avans.

  12. cesc
    03-10-2011 17:49

    M'oblidava. Referent a la pintura d'en Leonardo "La dama de l'ermini". Sabeu simbòlicament el significat de l'Ermini?. Això significa l'ermini: L’Ermini blanc simbolitzaria castedat, inocència i puresa segons els cànons de l’art occidental. I sovint la pell d’ermini esta relacionada amb la justícia, el món acadèmic i eclesial. Dignataris d’aquests grups socials portaven pells d’erimini com a símbol de reialesa, noblesa i puresa moral i intel.lectual. Cóm algú entés en art i història pot dir que aquesta nena era "la fulana" d'en Ludovico Sforza?

  13. cesc
    03-10-2011 17:01

    En aquest article s'esmenta l'ermini i la famosa dama (la dama de l'ermini). Els entesos diuen que la dama de l'ermini era Cecilia Galleani, l'amant de Ludovico Sforza. Diuen que Leonardo la va pintar quant ella tenia 17 anys. Jo no sé si us heu fixat bé en aquesta pintura, pero el que retrata en Lleonard es una nena. Pot tenir 8,9,10 com a molt 11 anys. No té ni pits, és plana. Jo penso que aquesta nena és Beatriu d'Aragó o la seva germana. Si els critics s'art no són capaços de veure que significa l'ermini que pleguin.

Els comentaris per aquest article ja estan tancats.
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
34932
Entrevista de Jordi Bilbeny sobre Papasseit a Espluga TV
Catalunya i el Mediterrani
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
A l'octubre del 1994 es va trobar a Guissona una estela ibèrica escrita amb caràcters ibèrics. En Jordi Bilbeny...[+]
En Pius Canal ha localitzat una signatura d'En Cervantes, que creu adulterada, i sota la qual li sembla llegir...[+]
La història i la seva coneixença, enforteixen els principis i valors en un món quotidianament ennegrit per la...[+]
La investigació d'En Jordi Bilbeny sobre En Lleonard sembla que avança amb fermesa i decisió. Ara, un pas més...[+]