Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Em meravello sovint que la història resulti tan pesada, perquè gran part d'ella ha de ser pura invenció"
Jane Austen (1775-1817) Escriptora
ARTICLES » 05-10-2021  |  PROJECTE DE MEMòRIA HISTòRICA
864 lectures

En Joan Granollacs: defensor de les constitucions catalanes davant de l’autoritarisme hispànic

L’Aleix Sarri i Camargo ha redactat un seguit de piulades en les quals reivindica la figura d’En Joan Granollacs, una personalitat nostra molt important i no gens coneguda. Va ser un diputat de la Generalitat que va lluitar aferrissadament a finals del segle XVI per defensar les constitucions catalanes davant la Inquisició i els abusos autoritaris del rei Felip II. De les piulades, n’hem compost un text que presentem al lector.

Constitucions catalanes de l'any 1599

El 24 de maig del 1591, fa 430 anys, En Joan Granollacs, diputat a la Diputació del General, caminava pel carrer Montcada de Barcelona quan un grup d’oficials reials el va intentar detenir. En Granollacs ha estat una persona fonamental de la història de Catalunya. Però qui va ser En Granollacs? Per què és tan important? Ho provarem d’explicar.

En Joan Granollacs pertanyia a una família de la petita noblesa catalana del segle XVI, que primer havia fet diners a través del comerç ―els Granollacs eren botiguers de teles i mercaders de blat i cotó― i, després, amb la gestió dels impostos del General o de la Generalitat.

Però En Joan Granollacs és important per a la història catalana perquè s’havia compromès fermament amb la defensa de les lleis de la terra i les nostres constitucions davant dels abusos autoritaris d’En Felip II i de l’aparell reial a Catalunya. Aquesta aferrissada defensa de les nostres lleis el va fer una persona molt popular entre els ciutadans.

Tant és així, que, quan En Granollacs va estar a punt de ser arrestat ―potser sortint de Casa Bru, situada entre els primers edificis del carrer Montcada, un edifici que era propietat de la família de banquers amb aquest cognom i amb la qual estava emparentat―, una massa de gent el va protegir davant dels agents reials. La gent que conformava l’avalot l’emparava mentre cridava “visca lo General, muyran los traydors a la terra!”.

Gràcies al seu ajut, En Granollacs va poder escapar i va poder arribar fins a la Casa del General o de la Generalitat, on es va refugiar amb els seus seguidors. Es tracta de l’actual Palau de la Generalitat, per bé que sense la façana de Sant Jaume ni el Saló Sant Jordi, bastiments que van ser construïts cap al 1600.

Aleshores, la Diputació del General va convocar ràpidament una Junta de Braços i una Divuitena  ―és a dir, una comissió― per afrontar el conflicte i socórrer legalment En Granollacs i els seus seguidors.

En Granollacs s’hi havia adreçat perquè sabia que els diputats del General havien aconseguit gaudir d’immunitat davant del poder del rei i de les seves arbitrarietats. I és que "si los officials reials poguessen proceir contra les persones de dits deputats y oïdors, no tindrien ells llibertat per a deffensar los privilegis, capítols de cort y libertats de la terra, perquè per qualsevol cosa leve los amenassarien de presó". I és precisament aquesta tesi la que va argumentar la Diputació del General per defensar-lo.

Com anem veient, hi havia obert un greu conflicte entre, d’una banda, les institucions catalanes i, de l’altra, En Felip II. Un conflicte que ja venia de lluny. L’any 1569, per exemple, el monarca s’havia servit de la Inquisició per empresonar els diputats de la època i gairebé 20 anys després, en concret entre l’any 1587 i el 1588, havia esclatat un altre xoc entre la monarquia i les institucions catalanes, resolt finalment després de moltes negociacions.

El conflicte del 1591, doncs, ja havia tingut precedents. I de les males relacions entre els uns i els altres en va sorgir la topada de què parlem. Aquesta va començar quan els oficials del rei van arrestar d’una manera irregular els germans del nostre protagonista Bernardí i Antoni Granollacs i d’altres diputats.

Les institucions de la terra hi van respondre empresonant els tres oficials reials que havien fet aquestes captures. Al seu torn, En Felip II hi va reaccionar a través del Consell d’Aragó. Així va demanar al nou virrei, el qual era el mestre de Montesa, que el diputat Joan Granollacs fos detingut immediatament. I això va intentar de fer el virrei Montesa per mitjà dels seus oficials aquell 24 de maig del 1591, però ja hem dit que el nostre diputat i els seus seguidors s’havien atrinxerat a la Generalitat i que comptaven amb el suport de la mateixa Diputació del General, encara que també els va recolzar el Consell de Cent de Barcelona.

Davant d’aquesta situació, la reacció hispànica no es va fer esperar. El virrei va amenaçar de traslladar la seu de l’Audiència fora de Barcelona, fins i tot en un lloc tan llunyà com Perpinyà. L’Audiència estava conformada  pels jutjats reials, els jutges dels quals també actuaven en els conflictes entre la monarquia i les institucions catalanes pel que fa a les Constitucions.

Aquesta acció del partit reial va debilitar la posició catalana i el mateix Consell de Cent va començar a matisar la seva posició en relació a l’afer Granollacs. També va començar a posar-hi distància el President de la Generalitat, En Jaume Cassador, que també era bisbe de Girona.

Tanmateix, En Granollacs i els seus seguidors van aconseguir restar mesos dins del Palau de la Generalitat. Bo i així, les divisions entre els diputats es van anar accentuant.

Finalment, el 22 d’Abril de 1592, onze mesos després, En Granollacs i companyia, veient que ja no hi havia cap tipus de consens entre els seus partidaris i sabent que En Felip II enviaria l’exèrcit reial per reprimir-los ―tal com havia fet a l’Aragó arran del cas de l’Antonio Pérez―  van deixar Barcelona i Catalunya i van marxar a l’exili. En Granollacs s’havia passat onze mesos atrinxerat al Palau de la Generalitat.

Posteriorment es va exiliar a Avinyó, on probablement hi degué viure fins aproximadament una mica més tard del 1599, any en el qual Felip III de Castella, que havia acabat de pujar al tron després de la mort del seu pare Felip II, va concedir una amnistia a tots els implicats.

Els companys d’En Granollacs també es van exiliar fora de Catalunya. Un d'aquests va ser En Perot Tamarit, conseller en cap de la ciutat de Barcelona, el qual sembla que va ser el pare d’En Francesc de Tamarit, qui seria igualment diputat de la Generalitat i seria empresonat el 1640 per ordre d’En Felip IV.

D’altra banda, resulta que un dels juristes implicats en l’afer Granollacs i que defensava la postura constitucionalista catalana contra l’autoritarisme reial va ser Misser Aillà, que uns anys després va treballar a Olot i allí va conèixer un jove jurista: Joan Pere Fontanella

En Joan Pere Fontanella (que ha donat nom al carrer que desemboca a la plaça Urquinaona de Barcelona) seria, anys després, un dels ideòlegs que van portar a la proclamació de l’efímera República Catalana sota el lideratge de Pau Claris. El fil roig del constitucionalisme català...

Conclusions:

1a.- La història té més ets i uts, que trobareu en alguns llibres que recomanaré al final, però serveixi això per recordar que el 1591 ja hi havia exiliats catalans per defensar els drets de les institucions catalanes envers els abusos de l’autoritarisme castellano-espanyol.

2a.- Avui En Joan Granollacs és un personatge quasi desconegut de la història de Catalunya (no té ni un carrer a cap vila del país). Treure’l de l’oblit és un deure de respecte cap a totes les generacions de catalans que han lluitat pels drets i les llibertats de Catalunya.

3a.- La història d’En Granollacs serveix també per recordar que el conflicte institucional entre Catalunya i la monarquia hispànica/estat espanyol ve de molt lluny. Molt més lluny que de la desgraciada derrota del 1714 i del franquisme.

4a.- Si En Granollacs i la seva colla es van haver d’exiliar el 1591 per tal de defensar la causa de la llibertat de Catalunya, què vol dir això per als catalans d’avui? Quants catalans han hagut de patir presó, exili i repressió per fer front a l’autoritarisme hispànic?

5a.- Quants més ho hauran de fer? Aquesta és la pregunta que els catalans de 2021 ens hem de respondre si volem fer honor als homes i dones, sovint anònims, que ens han precedit.

Per saber-ne més:

Vaig conèixer la importància de la figura d’En Joan Granollacs gràcies a Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640 del professor Antoni Simón i l’he ampliat, sobretot pel que fa al context, amb l’obra intitulada La formació de la Catalunya Moderna de l’Eva Serra.

Però el llibre fonamental per a tothom que estigui interessat en la figura d’En Joan Granollacs és Entre el rei i la terra d’En Miquel Pérez Latre. Ell és qui millor ha explicat aquesta figura i li ha donat la dimensió que es mereix.

Em feia ilusió escriure aquest fil perquè la figura d'En Granollacs m'ha marcat molt els darrers anys. Espero que tot el que he escrit sigui el més correcte possible i que els historiadors que hi han treballat puguin fer conèixer molt més la seva figura els propers anys.

Aleix Sarri i Camargo

Podeu trobar l'enfilat de piulades en l'enllaç següent:

https://twitter.com/aleixsarri/status/1396917713533030400


Felip III




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. Edmund Cooke
    12-10-2021 14:12

    …. I la teva ignorancia i idiocia no es cura…. T'acompanyarà per sempre més….cap problema marrec, si així ets feliç!…. però no pretenguis allisonar la gent honesta i inteligent amb els teus consells patètics que sense saber-ho tens inoculats pel Quevedo i el Lope de Vega, oi?….

  2. Edmund Cooke
    11-10-2021 23:57

    …. Ramiro, deixa de fotret tants viatges i trepija terra!.. No saps el que dius ni penses el que saps…..no fas mes que demostrar-nos un cop i un altre la teva ignorancia ….et repeteixes mes que l'all…. Canses i fas el ridícul!

    Per cert Ramiro, sàpigues que Quevedo i Lope de Vega eren dos censors castillans a sou dels Felips… tothom ho sap això!…. Es universalment sabut home!…. On eres quan t'ho van explicar a classe vailet?..,. Viatjant, oi?….crec verament que t'has passat de tants viatges que has fet noi!….
    I jo afegeixo que aquest dos dropos castillans a mes d'usurpadors i eren puteros, borratxos i uns xorissos de primera divisió.. la classe es de franc Ramiro!

  3. Ramiro Romero
    11-10-2021 16:40

    Recuperar la historia, diciendo que el descubrimiento, la reconquista, el siglo de oro, quevedo, Lópe de vega, Cervantes, orellana, Pizarro, almagro, cabeza de vaca, Santa Teresa, San Ignacio, santo Tomás, Leonardo, erasmo, Shakespeare, tartessos, el gótico, el románico, la banca, el comercio, San bartolome, garcilaso,,,, etc, etc, etc,,, son catalanes,,,, no hay nada más conmovedor que ver una pancarta que pone SOMOS UN PUEBLO OPRIMIDO,,,,, en un mansión con dos audis y un land rover en el jardín,,,, lo dicho,,,, viaje, hombre viaje

  4. Frede
    11-10-2021 15:54

    Romaní, no fèieu el ridícul, el seguiu fent. T'explico l'última. Seguint el teu consell de viatjar. He, he. A Londres fa dues setmanes. Un grup nombrós d'espanyols circulava en contra-direcció pels passadissos del Metro. A més, es vantaven que eren espanyols i que no pensaven anar per l'esquerra. Tot això rient, cridant i muntant un merder de mil dimonis, mentre els autòctons no entenien res. Patètic. Ni millors ni pitjors, però et puc assegurar que els catalans això no ho fem. Perquè sabem que no som el centre del món ni de la història com tu dius. Equivoques el concepte. Nosaltres només volem recuperar la nostra historia, la d'aquest petit indret anomenat Catalunya. Sou vosaltres que us creieu el centre del món, impedint que els catalans recuperin el seu passat i fent el ridícul per allà on aneu pensant que encara no es posa el sol en els vostres dominis i això, trolls meus, fa segles que ho vareu esfondrar.

  5. Frede
    11-10-2021 12:24

    Feia dies que no em connectava per qüestions de feina. Però veig que aquests animalons carrinclons i desinformats segueixen traient el cap per la web. O tenen una jubilació mal païda o cobren del CNI, perquè sinó no s'entén amb l'alt grau de supèrbia i supremacisme que destil·len que perdin el temps per aquí. Supremacisme, això sí, sense aportar cap dada interessant a les seves, diguem-ne tesis. En fi. Fa anys que viatjo, Romaní. És més, cap a principi dels anys seixanta, alguns ja viatjàvem i, guaita tu! només ens trobàvem viatgers catalans en qualsevol país que trepitgéssim. I això que encara no ens ho havies aconsellat! Fitxat si fa temps que madurem! Poc a poc es van anar incorporant els espanyolets, això sí, fent el ridícul per allà on anaven. T'explicaría un munt d'anècdotes de fatxenderia espanyola, però no et vull avorrir. Si que et diré que no cal viatjar per tenir la ment oberta.

  6. Edmund Cooke
    10-10-2021 10:32

    Ramiro, ningú ha dit això home!

    Tan sols es tracta d'un altre exemple més d'història catalana esborrada i usurpada….pareu atenció al blasonari castellà
    ….
    Hi apareix un tal Josep Bru i Granollachs…de ben segur descendent d'en Joan Granollacs, el protagonista de l'article….tots dos vinculats amb els Bru, els Montcada i obviament els Granollachs….tots dos membres del braç militar de la Generalitat…. Es possible que siguin el mateix personatge?….

    https://www.blasonari.net/apellidos/Bru.html

    Desperta Ferro!






Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
27124 lectures
Joanjo Albinyana - La nissaga catalana dels TRastàmara i Ferran I de Nàquera
Ferran Mozas - En cerca de Tartessos. Si existí, on era? Una revisió de les fonts
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
La cançó d'El Noi de la mare es canta a l'Argentina en castellà, seguint una traducció de l'original...[+]
En Henry Ettinghausen qüestiona la "decadència catalana" dels segles XVI i XVII, fa un repàs de la història de...[+]
La investigació d'En Jordi Bilbeny sobre En Lleonard sembla que avança amb fermesa i decisió. Ara, un pas més...[+]