ARTICLES » 01-06-2012 | CERVANTES FOU MIQUEL DE SERVENT
 15219 lectures
|
En Servent, el Persiles i la censura
L'obra d'En Servent està condicionada per la censura i pel control ideològic? O és només una distracció literària, simpàtica i més o menys enginyosa? Segons En Michael Nerlich, no es pot entendre En Servent sense tenir present la seva estratègia per poder salvar la censura. O més ben dit: la seva obra és un monument literari construït expressament per escapolir-se’n.
Rellegint les notes que vaig prendre després de fer una llambregada al llibre d'En Michael Nerlich El Persiles Descodificado, o la "Divina Comedia" de Cervantes, veig que l'autor reconeix que En Servent parla sempre en clau. Així, subscriu que ens cal saber que "una veritat històrica pot ser inversemblant d'acord amb les lleis de la lògica-probabilitat-plausibilitat, per tal d'explicar –com en el Quixot– fets inversemblants en aquest sentit amb el fi de transmetre una (o més) veritat(s) filosòfica(ques)"1.
En Nerlich insisteix que En Servent "se serveix de l'inversemblant-improbable, obertament designat com a tal, per transmetre veritats"2. I comentant, així, un fragment del Persiles, ens advera que ell ha arribat "al descobriment que dir determinades veritats filosòfiques (polítiques, religioses o d'altres) sobre el món (o la societat espanyola), topava amb dificultats immenses en un país de repressió intel·lectual, on la censura i la Inquisició feien estralls", i on, "per dir certes veritats (das Eigentliche [allò veritable]) calia passar per l'articulació del que és aparentment fantasiós o inversemblant"3.
I remarcava: "Per dir-ho d'una altra manera: l'inversemblant, en el sentit de l'improbable o del no plausible, però presentat per l'autor com a versemblant o històricament veritable, serveix al Persiles (com al Quixot) per despertar l'atenció del lector i per incitar-lo a cercar el missatge de la veritat (proper a la veritat filosòfica) del passatge en qüestió, i al Persiles hi ha uns veritables castells de foc d'interpretacions de passatges versemblants i inversemblants (en el sentit de la probabilitat), destinats a transmetre missatges a un lector capaç de descodificar aquests missatges, així codificats per poder passar la censura"4.
Tinc també anotat un altre passatge del llibre d'En Nerlich que escomet contra els estudiosos de l'obra serventina i els acusa de no haver entès res de res en el decurs dels darrers tres segles. I no ho han entès, segons ell, "en molt bona mesura per aquesta pèrdua del saber possible i probable del lector de l'època d'En Servent", però també, majorment, "atesa la codificació dels missatges polítics, filosòfics i religiosos a què l'obligà [a En Servent] la censura de la Inquisició"5.
És a dir, que, segons En Nerlich, En Servent no només escrivia en clau, exposant fets inversemblants per cridar l'atenció del lector, sinó que fonamentalment ho feia, perquè aquesta era l'única manera de poder dir quelcom, de poder transmetre algun missatge compromès, sense que la censura ho percebés.
A més a més, l'autor encara subscriu: "Em sembla completament normal que En Servent faci servir una certa «confusió» per fer difícil la descodificació a la censura, i que la seva manera de confondre les pistes per una barreja de llegendes, mites, al·lusions històriques i anècdotes fantàstiques ha estat genial, ho veig confirmat per les especulacions de la investigació moderna, que, en lloc d'identificar els missatges transmesos a la codificació, pren la codificació pels mateixos missatges"6. Per això ara es fa entenedor que "En Servent, que sabia fins als darrers detalls com funcionava tot allò, confon intencionadament el missatge que emet"7. I, llavors, l'estratègia serventina "s'explica probablement i lògicament per la necessitat d'«embrollar» a fi de poder passar la censura"8.
Finalment –almenys finalment en aquest petit article aclaridor sobre la presència de la censura en l'obra serventina–, En Nerlich rebla resolut: "Tot el que crec saber després de tants anys de lectures del Persiles (de vegades inútils, perquè no em permetien avançar), és que En Servent té una intel·ligència que li permet concebre el món com a multidimensional i contradictori, i que sap expressar artísticament aquesta percepció de manera que passi la censura. Per ser exactes: jo no sé si En Servent creu en Déu, però sé que pot concebre el món en una perspectiva atea, o almenys agnòstica, escèptica, estoica, neoplatònica i d'altres més. I pot també concebre el món en una perspectiva cristiana, catòlica, protestant o arriana, i utilitza totes les seves capacitats per embrollar les pistes i passar la censura amb el fi de poder dirigir-nos els seus missatges i les seves invitacions a descodificar-los"9.
O dit d'una altra manera: "amb una destresa sense parió, En Servent ha aconseguit redactar un text [–el del Persiles, però també qualsevol text–] que evoca els conflictes més profunds i dramàtics que, a l'època, enfronten catòlics tridentins i protestants, però també la història conflictiva d'Espanya (arriana, catòlica, per bé que sempre cristiana) sense que la censura de la Inquisició hi pugui intervenir llevat, tal vegada, per acusar-lo de ser... ambigu"10.
Efectivament: hi va haver la censura inquisitorial que vetllava perquè l'ordre i els dogmes religiosos no fossin qüestionats ni burlats. Però també hi va haver la censura política –de vegades exercida també per la Inquisició, per bé que sota el pretext de la fe– que va caure sota el control estricte de la Corona i del consell reial, que En Servent també va haver d'esquivar. Sigui com sigui, el que queda palès de les observacions d'En Michael Nerlich, tant pel que fa al Persiles com a la resta de l'obra d'En Servent, és que el missatge serventí no es pot destriar de l'estratègia literària per salvar la censura.
Jordi Bilbeny
1 MICHAEL NERLICH, El Persiles Descodificado, o la «Divina Comedia» de Cevantes; traducció de Jesús Munárriz, Libros Hiperión-191, Ediciones Hiperión, S.L.; Madrid, 2005, p. 25.
2 Ídem, p. 26.
3 Ídem, p. 26-27.
4 Ídem, p. 27-28.
5 Ídem, p. 132.
6 Ídem, p. 205.
7 Ídem, p. 212.
8 Ídem.
9 Ídem, p. 236-237.
10 Ídem, p. 233.
Autor: Jordi Bilbeny
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
La Corona Catalana del segle XVI, sota Carles I, és l'Imperi més potent i universal de què jo tinc notícia històrica. Aquest poder, però, tenia un corc indeturable a dins de casa que era la Inquisició castellana. Quan la Inquisició té barra lliure per anar-te minant (amb Felip II, sobretot: 1558-1598), acabes creant mecanismes per exercir el poder de forma amagada i poc visible. Molts dels nostres homes i dones més valuosos i capaços acabaren emigrant i establint-se en països contraris a la monarquia hispànica, enduent-se mapes, instruments, codis, llibres, coneixement... en suma, per establir i perpetuar els seus mecanismes de poder en terres més lliures i menys subjectes al catolicisme fanàtic. Moltes societats místiques i secretes devien néixer en aquests períodes, i quan la pressió es féu asfixiant i insuportable, marxaren a l'estranger, servir un rei que no els perseguia. Pensem en Sir Francis Drake, Nostradamus, Juliana Morell, Will Shakespeare, tal vegada... Els qui quedaren aquí i optaren per la resistència a ultrança, però havent de conservar la pell, hi feren com en Servent: a través de la literatura traduïda i sota la disfressa de novel·les pastorils o exemplars, transmeteren la vera història d'aquesta dissortada nació. De moment, això és l'únic tangible que tenim a les mans: unes obres en clau que hem de descodificar, i una història oficial que no lliga per cap cantó.
A JO: Ets infantil. Vius en una realitat oficialista de flors i colors. La realitat no és plana ni unidireccional, és tridimensional i quedar-se amb la primera capeta superficial de la ceba és no voler entendre res. La importància de les societats místiques i els lobbies de poder és clau per entendre la Història Universal. Per cert, tanta gràcia que et foten les societats secretes que sàpiguis que a Barcelona els tens plenament localitzables, amb carrer, mail i telèfon inclòs. I com que veig que ja em prepares la foguera, no sóc de cap societat secreta. Fes-t'ho mirar.
Interessant observació això de "lodge", "locia" i "llotja", Jordi!
d'acord amb l'àngel que hi ha societat secretes catalanes de les quals no en sabem absolutament re. Fa molts anys que dic que a les llotges catalanes, espais de comerciants, burgesos i lliurepensadors, s'hi deuria coure quelcom profund. Llotja, Lotja o Lodge és el mateix nom que tenen les societats secretes en anglès. Logia, pronunciat Lodja, és el mateix en italià. Hi ha alguna cosa que se'ns escapa a les llotges-lògies que caldria investigar profundament, sobretot si tenim en compte que la primera llotja anglesa és posterior, jo diria, al 1714.
Pot haver algun vincle entre la bandera negra amb calavera i ossos dels almogàvers, del Corpus de Sang o del setge de 1714, els pirates americans i els ritus satànics d'algunes societats secretes? De ser així, hi pintava alguna cosa Catalunya? Eren els almogàvers un exèrcit de mercenaris catalans o treballaven en pro d'algú més superior i secret?
Quina relació pot haver entre les societats secretes financeres (venecians, illuminatis, maçons,...) i el fet que l'avi d'en Colom crees el primer banc públic? Per altra banda, "Colom" és un símbol místic, possiblement relacionat amb Venus Columba? Qui serien els Colom que tenien tant de poder abans i després del Descobridor, d'on ve aquest escut d'armes? Sovint se'l ven com el nostre Kennedy. Clar que els Kennedy eren i són membres de l'elit maçònica i illuminati. >>>> http://www.bibliotecapleyades.net/biggestsecret/biggestsecretbook/biggestsecretsp19.htm
Si, la noblesa catalana i la reialesa catalana era la branca més poderosa del poder ocult a l'edat mitjana, i aquesta no té pàtria, va allà on les condicions són més favorables per escampar el seu poder.
A mi, personalment -i em sap greu de dir-ho- tenim ara un poder o lobi català cagacalces i fet de pont aeri i, en general, poc patriòtic. Les elits nobles i burgeses catalanes de la segona meitat del segle XVI i sobretot després de les Guerres de Secessió/ Successió ençà han fet la pirula al poble català. Altra cosa és a l'època medieval.
Seguint la línia de l'Àngel Daniel fóra bo investigar el paper dels catalans en l'Ordre del Temple i en les societats que la succeïren un cop desapareguda. Ara bé, anem a pams i deixem que els investigadors de l'Inh arribin al fons de les qüestions que ja estudien abans d'obrir nous camins.
Llegint sobre els fundadors i encara actuals “propietaris” de La City de Londres un arriba a plantejar-se temes majors. >>>> http://www.bibliotecapleyades.net/biggestsecret/biggestsecretbook/biggestsecretsp06.htm http://www.danielestulin.com/wp-content/uploads/Prometeo.pdf >>>> La City és un “estat” financer dins el Regne Unit, un Vaticà de les finances. Està controlat per la noblesa veneciana o Negra des de l’Edat Mitjana. Aquesta s’ha ramificat en famílies terríblement poderoses, algunes de les quals reials. Els “venecians” crearen l’Imperi Britànic a través de les finances i durant segles han fet i desfet els mercats de mig món. Aquests poderosos a l’ombra (tant se val com es presentin: venecians, maçons, illuminatis,...) crearen el Mi6, el qual creà la CIA i el Mossad i tenen objectius que s’escapen del merament terrícola. >>>> Què vinc a dir: societats secretes antiquíssimes s’instal•len a l’Edat mitjana a Anglaterra > Ideologia i poder financer > Dominen els mercats britànics i funden l’imperi britànic. Seria fàcil afirmar que tot imperi té uns poders secrets sotamà que el creen i el teledirigeixen. L’imperi britànic, francès, americà, rus,… >>>> I nosaltres què? La pregunta és ben senzilla: Tinguérem una "noblesa catalana secreta" que al llarg dels segles creà i teledirigí l’imperi català? Encara la tenim? És la mateixa? O som un apèndix dels venecians? Seria lògic que els catalans haguéssim tingut uns poders ocults propis o que estiguessin a favor nostre. >>>> INH està repensant el nostre passat i massa coses no quadren. Pot ser és que ho deixem tot a Història política/militar i ens oblidem de les clavegueres del poder fosc. Un exemple: Vietman i Balcans. D’aquí 500 anys per entendre què passà podrem explicar-ho com unes guerres ideològiques/nacionalistes i ens deixarem el fons de la qüestió: el control dels corredors de la droga pels poders foscos. O la Guerra del Golf del 91, inventada i monitoritzada des dels anys 70. >>>> Podem entendre el XV-XVI-XVII català com guerres catalano-castellanes i plantar-nos aquí o anar a capes més profundes, insospitades. >>>> Si al XV els catalans “descobrírem” Amèrica i ens la férem nostra, molt possiblement els Poders Foscos estaven de la nostra part. Però qui eren? Colom era un d’ells, Ferran? Si els Windsor són venecians, els Barcelona i Aragó també? Si els venecians es feren amb Amèrica del Nord, qui hi havia al darrera de l’Imperi català a Amèrica? >>>> Qui hi ha al darrere de la “revolució” americana I (l’Imperi català), l’americana II (EUA), la francesa i russa? >>>> Tret de la primera (?), la resta: els mateixos. Crec sincerament que INH ha d’obrir una línea d’investigació sobre les societats fosques i l’Imperi Català. Es diu que molts catalans emigraren a Holanda i Anglaterra (Cabot, cartògrafs, Vives, Erasme (?),…) i a partir d’aleshores aparegueren grans imperis capitalistes. >>>> Eren els Urgell descendents de Crist i part d’alguna societat secreta que hagués creat l’Imperi català? I després? Per què perdérem l’Imperi i ara no som res? >>>> Per què el Llevant hispànic pels segles i segles ha estat un territori comercial i capitalista? Genètica, no ho crec pas? Per què aquí i no a pocs kilòmetres a l’oest, a Castella o al Marroc? Qui hi ha al darrera de La Caixa si sabem que el Santander el controla els Windsor (venecians)? >>>> Conclusió: La Història política/militar/econòmica quasi sempre oculta motius molt més foscos i pot ser la censura que trobem en la Historiografia catalana caldria culpar-la a altres protagonistes més negres.
Doncs sí, sí que ha resultat del meu interès, Jordi! Ara mateix el reenvio! Per cert, una pregunta que us faig, així, tal com raja: què diria un catedràtic si li presentéssim una carta escrita, suposadament, pel Colom i en català?
Molt bona troballa, Jordi. Es veu que el Sirvent ha apres molt bé el mètode que Erasme-Ferrant ha aplicat dins l'Elogi!!! Cada cop es troben estudiosos que suporten els teus estudis i que no es poden acusar de revisionisme nacionalista....
L'autor no diu "Servent" sinó "Cervantes" i, per tant, s'hauria de respectar els textos de l'autor original.
Ben trobat, aquest llibre, Jordi. El setge s'estreny. Amb uns quants treballs més com aquest d'en Nerlich, l'Instituto Cervantes potser s'ho rumiarà dos cops abans de promoure nous estudis internacionals sobre l'obra universal del "Manco de Lepanto". Cada nou estudiós, a mica que tingui seny i un polsim de criteri, trobarà que la literatura de Cervantes és un immens artefacte per (des de la ficció) poder explicar Història tot saltant-se la censura.