Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La llengua i la història són el botí més preuat a l'hora de sotmetre un poble"
Àngel Guimerà
ARTICLES » 21-09-2012  |  PROJECTE SOBRE LA CENSURA I LA MANIPULACIó
15797

Erasme denuncia la censura a l'Elogi de la Follia

Al 1511, en editar-se l'Elogi de la Follia, Erasme ja hi denuncia la pràctica consolidada de la censura, on els censors “afegeixen, canvien, treuen, tornen a posar, repeteixen, refan”. Però, sobretot, hi posa de relleu “els qui publiquen obres d’altri com a pròpies, i s’atribueixen falsament una glòria guanyada per un altre”. En Paolo Pellegrino ens aporta un document valuosíssim que hauria de deixar sense arguments als fonamentalistes que defensen que el text és intocable i immutable.

Erasme al voltant del 1530, segons Hans Holbein

L'Elogi de la Follia (Morias Enkomion) és una bagatel·la satírica publicada l'any 1511 a París per Erasme de Rotterdam. Va ser el veritable èxit editorial del segle XVI, traduït en tots els idiomes d'Europa, abans de ser prohibit pel Concili de Trento. Va continuar d'amagat, i retornar a plena vida per ser venuda en el curs dels darrers segles com assaig filosòfic i de denúncia dels mals costums de l'època. Al llarg de la inesgotable feina de desxiframent del veritable significat amagat d'aquesta obra cabdal de la literatura del Renaixement europeu, he parat un moment davant un curiós capitolet, on Erasme descriu el seu món intel·lectual contemporani i, a la seva manera, professa una denúncia despietada de la censura i del clima de terror d'estat que ja al principi del segle XVI envaïa l'activitat dels escriptors. Atesa la rellevància del tema, i l'originalitat del seu enginy satíric, model a imitar pels escriptors de la seva època, transcric els paràgrafs més interessants, a partir de la traducció al català feta per Jaume Medina (Edicions 62, 1982), elaborada fent referència a l'edició original en llatí, només on calia retenir el significat literal del text. Escriu Erasme al capítol L:

"De la mateixa pasta són també els qui pretenen guanyar-se una fama immortal publicant llibres. Em deuen molt tots ells, però especialment els qui embruten el paper amb simples farfutalles. De fet, els qui escriuen eruditament perquè els jutgin uns quants doctors, i no recusen com a jutges ni Persi ni Leli (1), em semblen més aviat miserables que no pas benaventurats, car es turmenten contínuament: afegeixen, canvien, treuen, tornen a posar, repeteixen, refan, ho ensenyen, ho persegueixen en el novè any, i mai no n'estan satisfets; són molt pocs els qui obtenen el fútil premi, sense dubte la lloança, que els costa caríssima: moltes vetlles, molt privar-se del son (la cosa més dolça de totes), molts sacrificis, molta suor, moltes creus. Cal afegir-hi el desgast de la salut, la desfiguració, les inflamacions dels ulls o fins i tot la ceguesa, la pobresa, l'enveja, l'abstinència de plaers, la velledat abans d'hora, la mort prematura i d'altres coses semblants. Un tal savi creu que es rescabalarà de tots aquests mals només que mereixi l'aprovació d'un o dos curts de vista.

En canvi, com delira feliç aquell escriptor meu quan sense posar-hi gens d'esforç, ans a mesura que se li acudeix, va posant en escriptura tot el que li passa pel cap – també els somnis– esmerçant-hi només un tros de paper; com més frívoles siguin les frivolitats que escriu –ho sap bé prou– més reconeixement obtindrà de la majoria, això és, dels insensats i dels indoctes. Què se li'n dóna que aquells tres saberuts, si les hi arriben a llegir, el menyspreïn? O bé, quin valor tindria el judici de tan pocs savis, si a contrastar-lo hi ha una gentada tan immensa?

Però encara són més eixerits els qui publiquen obres d'altri com a pròpies, i s'atribueixen falsament una glòria guanyada per un altre a còpia de treball, convençuts que, baldament un dia els acusin de plagi, n'hauran fruït mentrestant els interessos. Són dignes de veure com s'estarrufen quan la gent els elogia o algú els assenyala amb el dit: «Aquell és el famós En Tal», quan tenen les obres exposades als aparadors de les llibreries, i a la capçalera de cada plana es poden llegir tres noms estranys i misteriosos al màxim. Al cap i a la fi, per Déu immortal, què són sinó noms? Endemés, si es té en compte la vastitud del món, ben pocs seran els qui els arribaran a entendre, i més pocs encara els qui en faran elogis, diversos com són els paladars dels ignorants. Cal dir-ho que els noms aquests tot sovint són inventats o extrets de llibres antics? A un li abelleix dir-se Telèmac; a un altre, Estènel o Laerte; a aquest, Polícrates; a aquell, Trasímac. I ja no tindria cap importància posar com a títol d'un llibre «El Camaleó», «La Carbassa», o segons el llenguatge dels filòsofs, l'«Alfa» o el «Beta»".

Fins aquí el text d'Erasme. Per a qui ho necessiti, ens cal aprendre a llegir entre línies el que denuncia Erasme: qui vol publicar algunes coses que no siguin "farfutalles" ha de passar per la pedra dels censors; és a dir, un veritable via crucis interminable, i que li pot costar la salut, la llibertat i fins i tot la vida. Tot, doncs, dependrà del contingut dels escrits que vulgui difondre.

Quin és el remei que proposa? Erasme mateix (aquell escriptor meu...) ho posa tot com si fos un seguit de frivolitats sense cap ni peus; o sigui: amaga tot el que vol expressar sota una capa d'estupiditats, que portin els tres censors al menyspreu, però donant la possibilitat d'arribar al gran públic sense més problemes.

L'últim fet que Erasme no deixa passar en la seva denúncia és l'apropiació de l'autoria de llibres i la seva difusió sota fals nom. Que no es tracta de llibres antics, grecs o llatins, sinó contemporanis, ho diu implícitament (feu un petit esforç per adonar-vos-en), i es preocupa de fer entendre que els nous autors ficticis són personatges inexistents, tals que no poden rebre cap elogi per a la seva mestria.

Val la pena remarcar que si Erasme es preocupa de dedicar un espai considerable a tot això a dins de la seva petita obra és perquè està ben convençut que el mecanisme censor ja és un motor que funciona a ple ritme, i el que denuncia ja és la praxi. No es tracta de casos aïllats. I tot abans del 1511, que quedi ben clar.

Que Erasme es refereixi al mon intel·lectual de l'Espanya d'aleshores, ho deixo per a la propera vegada, on em preocuparé de treure el vel de frivolitat que amaga l'Elogi, i desvelar-ne l'entrellat.

 

Paolo Pellegrino

 

(1) Nota del editor, Basilea 1676: Lucili recusa aquests jutges com doctes, i va fer broma escrivint que eren de Taranto, de Cosenza o totxos. Es pot llegir al prefaci del primer llibre del De finibus bonorum et malorum de Ciceró.

El poeta. Il·lustració de Hans Holbein el jove, inclosa a dins
de la edició llatina de Basilea, del 1676





versió per imprimir

  1. Frederic
    09-11-2014 12:22

    César Brandàriz denuncia la partida de baptisme del CARVANTES com a manipulada quan li afegeixen el "miquel" al marge esquerre. I posa CARVANTES malgrat la munió d'inútils, mentiders, demagogs, manipuladors, adulteradors, de la història que defenseu i ens feu empassar amb la força de les armes, assassinant-nos, provocant exili, prohibint llengües i institucions, robant-nos els impostos, etc etc.... digueu. Doncs sí, adulteració-eliminació-manipulació! de documents, elements, llibres, pintures, cartes...., sou la negació per la negació, sou la negació de la cultura, de la veritat, de l'evidència. I en sou molts, però cada cop menys. Heu estat incapaços de fer ni la mínima observació al llibre més gran de la denúncia a la manipulació: "DESCOBERTA i CONQUESTA CATALANA D'AMÈRICA: UNA HISTÒRIA REESCRITA PELS CATALANS" de l'Enric Guillot. No podeu, quedeu al descobert, i més que desenmascararem...!

  2. Pedrito
    24-09-2012 18:47

    Miquel, que és el que el fa creure que vosté, l'INH i els que fan comentaris dels articles pertanyen a una mateix ens o colectiu? Em refereixo a això "Això és allò que, precisament, aquells enemics seculars nostres, estan desitjant que fem". Que fem? Qui som? Qui és vosté?

  3. PAolo
    23-09-2012 16:00

    Al Miguel li agafarà mal quan jo publiqui la meva interpretació de tot el llibre.... millor que deixi de llegir aquesta web, la seva salut perillaria.... El que li proposo és el següent: esculli un llibre al seu gust, intenti imposar-hi una qualsevol interpretació "conspiranòica" i miri quantes pàgines aguanta... amb l'Elogi la meva aguanta perfectament tota l'obra, així que em veig en tot dret de proposar-la.... si a algú no li agrada és el seu problema, jo m'hi trobo molt a gust...

  4. x² + kx + 5 = o
    23-09-2012 15:42

    Ja hi som. Apareix un personatge anomenat Miquel al qual li molesta la interpretació que algú fa d'un text. Com podeu estar tan atents al que s'escriu en aquesta pàgina?. Sou de les Faes?. Tens idea de com s'investiga Miquel?. Saps que és un Brain Storming?. ¡Quina por!, S’en riuran de nosaltres. Miquel t'ho dic perquè les he llegit. Hi ha moltes cartes escrites entre Caterina d'Aragó, Erasme de Rotterdam i Luis Miquel Vives

  5. Miquel
    23-09-2012 14:45

    Si sabéssiu el mal que ximpleses com aquesta fan a la legítima causa de desvelar i denunciar l'apropiació per part d'espanya de la història i literatura catalanes... Com és possible que al costat de feines serioses que en el pitjor dels casos poden sembrar dubtes i generar preguntes, aportant proves i/o indicis que com a mínim precisen noves explicacions, s'atorgui publicitat al primer conspiranoic que fullegi un qualsevol llibre buscant a priori i INTERPRETANT a la seva conveniència, sense cap ni peus, fets incontrovertibles? Això és allò que, precisament, aquells enemics seculars nostres, estan desitjant que fem. Perquè una sola errada deslegitimarà mil encerts. Per cert, que jo he descobert que Neil Armstrong, el primer home sobre la Lluna, era català, tot i que ens el han volgut fer passar per americà. Ja es veu en el nom, NIL, català però inexistent a espanya. La mare es deia Viola, nom català amb pedigrí des de l'Edat Mitjana. Està claríssim, qui no ho vulgui veure es que està cec. Nil Armstrong (el cognom es per despistar) va rebre una beca per a estudiar a la universitat per part de la marina d'EEUU, que com tothom sap va ser fundada pel català de Menorca Jordi Ferragut. Aniré directament al final perquè sinó seria interminable. Com era allò que va dir en trepitjar la Lluna? "És un petit pas per a l'home però una gran passa per a la humanitat". I, no és Catalunya un país "petit"? No està fent una clara referència aquest home que fa un pas "petit" al seu país "petit", una referència deixada per a qui pugui entendre-la? I, com es deia el mòdul amb que va aterrar a la Lluna? "Eagle". I no hi figura una àguila als escuts de La Bisbal del Penedès, Petrés, Altea, La Romana, Salàs de Pallàs, Sort, Tàrrega, Toixa i Vidrà? És possible que això sigui una casualitat? NO, NO i NO. La veritat s'està obrint pas.

  6. PAolo
    22-09-2012 22:26

    ...Calia un pseudònim per poder publicar lluny d'aquella península ibèrica allò que no es podia publicar aquí, i calia que cap agent del Sant Ofici identifiqués el veritable personatge que s'amagava sota aquell crític.... exacte Pep, just això m'he deixat, perquè això de desxifrar necessita molt de temps per pensar, així que, un cop pensat, he tardat en arribar a temps i afegir-ho: cap al final Erasme denuncia dues malediccions que cauen sobres els escriptors: 1. per culpa de la censura es roben algunes obres i ara porten un fals autor, com ja s'ha dit. 2. per altra banda, per posar-se al segur la seva obra, els escriptors (Erasme inclòs) firmen amb pseudònims, que recordin el món clàssic o de la patrística. Això permet que el llibre es pugui amagar als prestatges entre les reedicions dels clàssics aleshores en voga (les llibreries esmentades en el text d'Erasme no indiquen les botigues de llibres, aleshores inexistents, sinó les biblioteques particulars). I podria estirar més aquesta denúncia d'Erasme, fent la hipòtesis que en aquell temps el llatí i el grec són idiomes escollits únicament i intencionalment per dificultar la feina dels censors. Res de tenir el llatí com un idioma internacional, l'important era eludir "els dos curts de vista", i després, si calia, no hi havia problemes a fer una traducció (del llatí, en compte del català) a qualsevol idioma europeu, però a partir d'una obra que havia sobreviscut a les matances i a la falta de reimpressions. Un mètode alternatiu per eludir aquest últims, i que em recorda els consells d'Erasme, és omplir de missatges interessants i censurables unes obres de caràcter innocu, per exemples exercicis espirituals o receptes de cuina... tinc un exemple pel primer cas (Pedro Valderrama) i aviat el tindré pel segon...

  7. Pep
    22-09-2012 18:57

    Excel·lent feina, Paolo. Magnífica lectura entre línies i fantàstic treball d'escorcoll de significats ocults. Per qui es pregunti què fa un holandès com Erasme parlant del món intel·lectual espanyol, com diu en Paolo, només dues referències: "Erasmo fué holandés, pero el erasmismo fué español", la frase d'en José Luís Abellán que ens avisa que si bé Erasme no vingué mai a Espanya, segons la Ha. oficial, les seves idees i els seus llibres tingueren un ressò profund a la península, més que en qualsevol altre territori europeu. La segona referència és de l'Stefan Zweig, qui ens diu que "el nom amb el qual es féu mundialment cèlebre, Erasme de Rotterdam, no era herència del seu pare o dels seus avantpassats, sinó un nom inventat". Erasme era, doncs, un pseudònim. Calia un pseudònim per poder publicar lluny d'aquella península ibèrica allò que no es podia publicar aquí, i calia que cap agent del Sant Ofici identifiqués el veritable personatge que s'amagava sota aquell crític de l'Església i de l'estupidesa humana. L'Elogi de la Follia s'escrigué a Anglaterra, diuen, l'estiu de 1509, quan feia mig any que Joana de Castella i d'Aragó havia estat tancada pel seu pare, sota l'excusa que no estava bé dels nervis, o del cap. Joana passaria a la Història amb el sobrenom de "la Boja". Com bé desvetllarà en Paolo en properes comunicacions, hi ha referències a Joana en aquest llibret deliciós. Erasme escriuria, així, una obra multifuncional, per a goig i meravella dels lectors avisats, entre els quals hi hauria una devota lectora seva, Caterina d'Aragó, reina d'Anglaterra des de mitjans d'aquell 1509, també, pel seu casament amb el nou rei anglès Enric VIII. La relació entre Caterina i Erasme vindria de lluny, de la península ibèrica, i s'estendria fins a la mort d'ella. El 1528, Erasme dedicà una obra breu a Caterina, un al·legat contundent sobre el vincle sagrat del matrimoni en el moment que Enric VIII intentava repudiar-la. Aquell estiu de 1509, la reina i el seu príncep dels humanistes xal·larien, dins la tristor per la dissort de la germana d'ella, amb els enginys retòrics que explicaven amagadament la història de Joana i les malvestats directes o indirectes del seu pare, el Rei Catòlic. Gràcies per la paciència i l'encert de desvelar-nos la història amagada en aquest Elogi de la Follia, Paolo. La teva "follia" es mereix encara un elogi més encès.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d’enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
22224
Entrevista a En Jordi Bilbeny a Ràdio Arenys: 'La data de naixement d'en Colom'
Presentació del Simposi
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Primera part: La destrucció i adulteració de les fonts...[+]
l'Estat creat pels catalans -durant els segles en què la Nació Catalana va tenir una existència plena- mai no...[+]
Els qui hem vist les proves de la manipulació històrica secular que hem patit, no tenim cap dubte de la...[+]
Tothom assegura que Jeronimus Bosch era un pintor flamenc, però en Pau Mora ha trobat una referència que ens fa...[+]