Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La història s'assembla a un sord que contesta preguntes que ningú fa."
Lleó Tolstoi
ARTICLES » 23-01-2023  |  CENSURA I LA MANIPULACIó
1056 lectures

Jaume Balmes i Jordi Bilbeny

En aquest article, l’Òscar Xinxilla posa de relleu la feina d’En Jordi Bilbeny i de l’Institut Nova Història, i la compara amb una idea d’En Balmes, que expressa que no és possible estudiar la història si només tenim una part del relat i és, precisament, la dels nostres «rivals».

Òscar Xinxilla, autor de l’article.

Amb la intuïció no n’hi ha prou. Exhibir una posició autodidacta va d’allò més bé per petar-la en una biografia. Ara bé, si el que hom vol és excel·lir, accelerar de debò aquest veure fins on ets capaç d’arribar, has de menester un agent extern de reforç. Aquest agent es diu mètode i, en aquest sentit, confessar que et prova rebre l’ajuda d’un mestre no és cap humiliació. Els resultats no es fan esperar i si el dit mestre és bo −necessària condició− els fruits arriben en forma de troballes imprescindibles, cabdals. Una d’elles és la que tinc entre mans, El Criteri, de Jaume Balmes. Llibre de 1843 −és fama que escrit en quinze dies mentre el general Espartero ens bombardejava−, ha fet fortuna a les xarxes socials d’ençà que el vaig esmentar, car ja es veu que està resultant una descoberta per a manta tropa. No m’estranya, atès que no es troba enlloc, nou de trinca, en la seva traducció catalana.Per què serà? Sempre el mateix. Amb tot, es tracta d’un Balmes que va assolir el seu acme a les beceroles de la Reinaxença, que és quan es va publicar. Acabava de sortir de la Universitat de Cervera i era ben normal escriure els textos acadèmics en castellà, aleshores. D’això i del fet que, qui no es postulava clarament per la catalanitat −com tampoc no era normal−acabava essent espanyolitzat de facto, ens arriba avui la figura de Balmes, de tal manera que, de xicotet, servidor es pensava que era just un carrer dels cars del Monopoly.




Ja més grandet, i un cop agafat el metro, vaig poder copsar, però, que el seu no era un carrer qualsevol; i ara, que tinc quaranta-quatre anys, m’adono que estic davant d’un filòsof de talla internacional. Entre els uns, que el volen espanyol sense gaire escarafalls, i els altres, que no gosem acabar de fer-lo nostre, la realitat que ens queda és ben galdosa.

Ves per on que, com que tot va lligat, arribo al capítol d’El Criteri en què l’autor ens parla de la Història i, particularment, del perill que corren la nostra percepció, judici i enteniment a l’hora de refiar-nos del que han dit els altres de nosaltres, sobretot si ens ha arribat tan sols per un canal. Balmes, molt encertadament, hi diu:

“¿Què seria de la veritat als ulls de les generacions vinents si, per exemple, la història de les lluites entre dues nacions modernes quedés escrita només que pels autors d’una de les dues rivals? I no obstant, és cosa que han publicat els uns en presència dels altres, corregint-se i desmentint-se recíprocament, i els fets s’han esdevingut en èpoques en què els mitjans de comunicació ja han estat abundants i en què ha estat molt més difícil de sostenir falsedats de pes. ¿Què passarà, doncs, si les narracions ens vénen per un sol conducte, i tan sospitós per interessat, i, tractant-se de temps tan llunyans, de comunicacions tan escasses i en què no es coneixien els mitjans de publicitat que han gaudit els moderns?”.