ARTICLES » 12-08-2014 | CENSURA I LA MANIPULACIó
 14110
|
L'increïble naixement del rei Felip II a Valladolid
En Pep Mayolas ens explica el conjunt de misteris, incoherències i estranyes situacions que envolten el naixement de Felip II i que fan sospitar que, com de costum, som davant d'un muntatge de la censura a fi d'evitar que sapiguem relament on va néixer i on fou batejat.
Font: wikimedia commons
L’episodi que va de la concepció al naixement del rei Felip II de les Espanyes (1527-1598) té una tonalitat que es podria qualificar de surrealista. Després de casar-se pretesament a Sevilla, Carles V i l’emperadriu Isabel es traslladaren a Granada i hi romangueren tota la segona part de l’any 1526. «Segons l’ambaixador polonès, Joan Dantisco, a l’octubre de 1526: “Diuen que ja fa gairebé un mes des que l’emperadriu va concebre i està embarassada (feliç i joiós esdeveniment!). Per això precisament es cuida i no s’atreveix a moure’s i es passa la major part del temps al llit; per la qual cosa haurem de romandre aquí, on hi ha gran escassesa de tot”. L’emperador no partiria fins al desembre. La seva esposa restà a Granada, descansant, fins a principis de 1527, en què realitzà un viatge pausat per reunir-se amb el seu espòs a Valladolid, aleshores capital administrativa de Castella i amb una població de 30.000 habitants. L’emperadriu féu tot el possible per evitar fins al més mínim contratemps durant el trajecte. Segons en Dantisco, l’emperadriu viatjava “en una llitera, sempre a l’espatlla de 24 homes... La duien en llitera de la mateixa manera que la gent sol transportar els morts fins al sepulcre. No havia vist mai un espectacle semblant (...). I des que fou duta al seu palau no ha tornat a sortir més. Gairebé no li permeten de moure’s i és cuidada amb gran atenció per metges i donzelles”»1.
És a dir: d’entrada ens hem de creure que Felip II fou concebut a Granada, on representa que Isabel i Carles passaven la seva lluna de mel. Quan es detecta que l’emperadriu està embarassada, ella mateixa s’obliga a fer repòs i la cort ha de romandre a Granada, que primer era apta per a una lluna de mel imperial, però a partir de cert moment ja hi ha «escassesa de tot». Carles, a qui fa temps que han arribat notícies que el rei de França ha repudiat el tractat que havien signat conjuntament i li ha declarat la guerra2, deixa a contracor la seva esposa i acaba marxant de Granada pel desembre, una de les pitjors èpoques per a viatjar, de manera que hem d’entendre que si se’n va, ho fa empès per les circumstàncies i les obligacions de la preocupant situació política internacional. I a on el duen aquestes circumstàncies i situacions polítiques? A Valladolid! Per un sortilegi inexplicable, Valladolid, que en temps dels Reis Catòlics es revela com la millor ciutat possible des d’on organitzar les campanyes militars contra el regne de Granada —per la insistència amb què Isabel i Ferran en surten a la primavera i hi tornen a la tardor—, en temps de Carles V s’ha convertit en la ciutat ideal per rebre amb la màxima celeritat els correus procedents d’Europa amb les notícies dels moviments de Francesc I i de l’inquietant avenç de l’exèrcit turc, després de la mort en batalla del rei Lluís II d’Hongria —cunyat de l’emperador—, així com totes les novetats que puguin arribar del Nou Món. «Carles V convocà el Consell d’Estat, el nou organisme de la Monarquia, que d’aquesta manera iniciava les seves funcions, almenys de cara a la política internacional (...). Carles V havia de sortir d’aquell paradís granadí i posar-se en el cor de Castella, bé a Toledo, bé a Valladolid, tot i que els consellers s’inclinaven per la vila del Pisuerga, per una senzilla raó: “porque en Toledo van muy caros los mantenimientos”»3. Vet aquí. Valladolid constituïa un enclavament únic per la seva situació geoestratègica, ja que no està a prop ni de la costa cantàbrica, ni dels ports de Galícia, ni de la frontera francesa, ni de la mitificada Sevilla, ni de Cadis com a possible punt de connexió del tràfic amb Amèrica o les Canàries, ni de cap ruta marítima natural que enllacés amb els regnes mediterranis de Sardenya, Sicília o Nàpols. Bo i així, veiem que Carles V abandona la seva esposa delicada per l’embaràs i fa l’esforç d’arribar-hi des de Granada en ple mes de desembre. Segons en Foronda i Aguilera, historiador que ha esdevingut la font que nodreix tothom pel que fa als moviments de Carles, l’emperador arriba a Valladolid el 24 de gener de 15274. «La gravetat de la situació es reflectiria en la convocatòria a Corts generals per part del Cèsar, cosa molt poc freqüent, i que no s’havia fet des de les de 1480 amb els Reis Catòlics»5. L’afirmació de tot un acadèmic consagrat i coneixedor de la història oficial de Castella com en Fernández Álvarez resulta absolutament xocant. No hi van haver Corts castellanes a Toledo, l’abril-maig de 1498, per jurar la princesa Isabel i el seu espòs Manuel I de Portugal com a nous prínceps d’Astúries?6 I les famoses Corts de Valladolid de 1518 que ens documenta el mateix Fernández Álvarez? «Así las cosas, y con un ambiente tan tenso, se abrieron las Cortes castellanas de 1518», ens diu l’historiador a la pàgina 91 del seu llibre sobre «el César y el Hombre»7. O les de 1523, també a Valladolid, a les quals dedica les onze pàgines del capítol 3?8 Que potser no eren unes Corts «generals», les de 1498, 1518 i 1523, com sí que qualifica les de 1527? I ara ve la pregunta clau: hi havia alguna diferència entre Corts generals i Corts no-generals, a Castella? Ja que per tothom és sabut que el funcionament clàssic de les Corts castellanes es basava en la compareixença de dos procuradors per cadascuna de les disset ciutats castellanes amb dret a representació9 (que seran divuit quan la censura ens juri que també s’hi incorpora Granada com a nova adquisició castellana). «No es requeria l’assistència de representants del clero i de la noblesa i, per tant, rarament hi assistien»10, precisa en Hugh Thomas. Vist això, s’entén que totes les Corts castellanes són forçosament «generals». No n’hi ha de cap altra mena. Així, com és que l’eruditíssim Fernández Álvarez ens parla d’unes Corts generals excepcionals des de les de 1480, com si no haguessin existit les de 1498, 1518 i 1523? Podríem entretenir-nos —i donaria per molt— en les característiques i el desenvolupament de cadascuna d’aquestes convocatòries, però per acabar aquesta constatació xocant només volem recordar que el matís «generals» sí que té sentit en les Corts catalano-aragoneses. Hi ha una clara diferència entre convocar les Corts d’un sol dels estats (Catalunya, València, Aragó...) o convocar, com esdevindrà costum en temps de Carles V, Corts generals de la Corona a Montsó. I la gravetat de la situació a principis de 1527 constituïa un motiu prou rellevant per a reunir tots els parlaments que, tal i com és perceptible, s’acabaran trobant efectivament el 1528 a Montsó, ens diu la història. Si les Corts generals de què parla en Fernández Álvarez fossin de la Corona catalano-aragonesa i no de Castella, és obvi que s’haurien reunit el 1527 i s’haurien allargat fins al 1529, almenys pel que toca al Principat, ja que en data 4 de maig de 1529 consta que, al refetor major del monestir de Sant Francesc de Barcelona, es llegeix en veu alta i en presència de l’emperador «la proposició de les Corts per sa magestat convocades»11. Com que el front hongarès s’havia estabilitzat12, perquè l’ofensiva turca que hom temia per a la campanya de 1527 no s’havia produït, i Francesc I de França estava «angoixat per la responsabilitat que li corresponia per la ruïna d’Hongria»13 i romania paralitzat, sembla que Carles V tingué una treva temporal que li va permetre d’allargar les esmentades Corts generals. El naixement de l’hereu reial i l’estupefacció per les notícies del terrible sacco di Roma14 hi haurien contribuït, també.
Tornem al costat de l’esposa de Carles. Conscient de la profunda necessitat que el seu marit romangui a la imprescindible i estratègica capital administrativa de Castella, l’emperadriu Isabel, que no s’ha mogut del llit durant quatre mesos per no incórrer en el més mínim risc per al seu embaràs, emprèn a principis de 1527 —en ple hivern i per les despoblades vies de comunicació de la meseta— el viatge que l’ha de dur de Granada a Valladolid transportada a peu, cada dia, per vint-i-quatre portadors en una llitera luxosament guarnida (això sí). La pregunta subsisteix. Què tenia Valladolid que la feia imprescindible, tant per al govern d’Europa i d’Amèrica com per a rebre l’allotjament sistemàtic i pertinaç de la reialesa i tota la cort de forma recurrent durant dècades? Tal com hem defensat en les darreres conferències i en el nostre Erasme i la construcció catalana d’Espanya15, Valladolid només té sentit si és la substitució documental intencionada de la ciutat de València.
Felip II, finalment i després d’un part de tretze hores, ve al món el 21 de maig de 1527, a Valladolid, diu la convenció. El testimoni més precís, segons en Geoffrey Parker, l’aporta els sots-sagristà de la catedral de València, en Pere Martí: «Dimarts, XXI de maig, MDXXVIJ, a quatre hores i mitja aprés mig jorn, parí la senyora nostra reyna e princessa y emperatriu, filla del rey de Portugal y muller del Emperador Don Karlos, nostre rey e senyor, en Valldolit, al princep Don Felipe Johan, e arriba ací la primera nova, divendres, a XXIIJ de maig, DXXVIJ, a les cinch hores aprés dinar, dun correu que feu lo hoste de correus de la corte, als virey»16.
Tal vegada la imprecisió en les dates sigui el símptoma d’alguna cosa, no es pot afirmar amb certesa, però si el 21 de maig de 1527 fou dimarts, el divendres no podia ser 23 de maig, sinó 24. Per altra banda, el mateix Parker ens aporta, dues pàgines abans, un altre testimoni d’un clergue local. «Una onada d’entusiasme sembla que recorregué Espanya. Prop de Salamanca, el capellà del llogarret de Villoruela va escriure la següent i emotiva entrada en el llibre sacramental de la seva modesta església: “In nomine Domini: Manifiesto sea a todos los que la presente vieren y oyeren cómo el año de mil e quinientos e veinte e siete años, a veinte y dos días del mes de mayo, nasció el hijo del emperador don Carlos, muy serenísimo rey y emperador, e de la serenísima Reina y emperatriz, nuestros senyores, e llamóse el príncipe de Castilla don Felipe. Y por ser verdad, yo, el bachiller [il·legible] lo firmé de mi nombre”»17.
Segons aquest testimoni, sembla que el futur Felip II naixeria el dia 22 de maig, i no pas el 21. La notícia, però, té el to i la sintaxi d’una mena de certificat, com si el capellà de Villoruela s’estigués limitant a reproduir, lletra per lletra i de forma impersonal, el comunicat que li ha arribat des de l’indret on el batxiller de nom il·legible certifica la joiosa nova. En Parker ho explica dient que «probablement significaria que la notícia arribà per via oral uns quants dies després del bateig del príncep, celebrat el 9 de juny de 1527»18. Val a dir que en Parker entra en contradicció amb en Fernández Álvarez, ja que aquest assenyala el 5 de juny com a data del bateig19. Tot plegat contribueix a mantenir els dubtes sobre el veritable lloc de naixença del príncep Felip, ja que per uns veiem que neix a Valladolid —on al Palacio de Pimentel del carrer Angustias, 1 hi ha avui una placa que hi commemora el naixement del monarca—20, i en canvi altres fonts sostenen, potser refiades en el to de certificació del Libro sacramental del siglo XVI de Villoruela, que el naixement reial hauria tingut lloc en aquest poblet. Bo i així, l’apunt més precís continua sent el del sots-sagristà de la seu de València. Aquest detall, juntament amb la poca credibilitat d’una cort que es refugia a Valladolid quan li cal estar el més a prop possible de les notícies que es generen a Europa; la convocatòria d’unes Corts «generals» impròpies del regne de Castella i tot això en conjunt, posat de costat a l’inversemblant desplaçament de l’emperadriu delicada per l’embaràs, portada en llitera de Granada a Valladolid en ple hivern, ens empeny a pensar que tant la lluna de mel d’Isabel i Carles, com l’engendrament del seu fill, així com la naixença d’aquest príncep, van tenir lloc, amb tota probabilitat, en diferents indrets del regne de València.
Pep Mayolas
Bibliografia
1GEOFFREY PARKER, Felipe II. La biografía definitiva, Editorial Planeta SA, Barcelona, 2013, p. 33-34.
2Ídem, p. 33.
3MANUEL FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Carlos V, el César y el Hombre, Editorial Espasa Calpe, SA, Madrid, 1999, p. 352-353.
4Ídem, p. 358.
5Ídem.
6ERNEST BELENGUER, Ferran el Catòlic, Edicions 62, SA, Barcelona, 1999, p. 259-260.
7M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, ob. cit., p. 91.
8Ídem, p. 283-295.
9HUGH THOMAS, El Imperio español. De Colón a Magallanes, Ed. Planeta, SA, Barcelona, 2006, p. 63.
10Ídem.
11Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Volum I, anys 1411-1539, 2a. Edició, 2004, p. 397.
12M, FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, ob. cit., p. 365.
13Ídem.
14Ídem, p. 364.
15PEP MAYOLAS, Erasme i la construcció catalana d’Espanya, Llibres de l’Índex, Barcelona, 2014, p. 340-343.
16G, PARKER, ob. cit., p. 41.
17Ídem, p. 39.
18Ídem, p. 1097, nota 22.
19M. FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, ob. cit., p. 364.
20Ciudades con encanto. Valladolid. Text i fotografies de JAVIER PRIETO GALLEGO. Col·lecció de guies d’El País/Aguilar, Santillana Ediciones Generales, SL, Madrid, 2009, p. 34.
Autor: Pep Mayolas
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
Vamos...otro que era catalán. Y supongo que también el hombre de Atapuerca y los dinosaurios. Pero por supuesto... Adan y Eva... ¡Hablaban catalán! Y Octavio Augusto no hablaba latín, sino ampurdanés. Y en Bagdad con los abasíes todos los domingos se hacían castellers y se comía ... ¿lo adivinan? ¡Crema catalana! Por Dios, tíos estáis enfermos. ¿De dónde sacáis a estos tipos?
Ranchel. El fuente- ovejunismo es inversamente proporcional al coeficiente intelectual (IQ). A más ovejas bobas -do va una van todas- menor coeficiente intelectual. Desde luego lo tuyo no es pensar. ¿Para que pensar si alguien ha adiestrado tu mente?. Pregunta.- ¿Quién fue Felipe II? respuesta.- un rey español muy importante cuya madre embarazada (la emperatriz) fue trasladada de Granada a Valladolid en una camilla soportada por 24 hombres que iban andando. " Esto si que es tener IQ"
Tio, bajáis el IQ de toda la Galaxia con estas mierdas. Lo que espero es que no acabéis como los de la masacre de Jonestown.
Aragonés. No te esfuerces y no pierdas el tiempo. Estos no despiertan ni aunque se quedarán encerrados un mes en el parking de Jordi Pujol Ferrusola. Esto es una religión, y a las religiones las mueve la fe y no la razón.
Que Felipe II era catalán también, no? Menudos timadores profesionales estáis hechos
Jose... Hi ha comentaris que es millor pendre'ls com una conya, perque si un se'ls pren seriosament, el diàmetre dels pebrots li augmenta de forma extraordinària... I si no entén què vull dir, doncs problema seu, no penso fer-li un dibuixet...
Amigo Sandro, me alegro que nos hayamos entendido.
Comprendo perfectamente sus sentimientos, pero, al menos para mí, aragoneses y catalanes hemos sido compañeros de viaje además de buenos vecinos y por ello me duelen los comentarios que tratan de situarnos en planos distintos. No dudo de que esta "vecindad" no sea así para todos mis paisanos ni para los suyos, pero no se nos puede medir a todos por el mismo rasero.
Un saludo.
Sr Aragonés: comparteixo amb vostè la ida que l'"Y tú más" no du enlloc. Només és que de tant en tant es fa preceptiu de recordar a determinats nacionalistes espanyols que efectivament, de tot això que ens acusen, ells "más". Respecte a la qüestió de l'odi, jo no sóc conscient que en aquesta pàgina s'odiï l'Aragó o els aragonesos, no li puc dir. Sí que puc parlar per mi, i li torno a assegurar que el meu comentari al sr Gracias no és fet des de l'odi, sinó des d'un intent de racionalitzar d'on ve el rebuig sistemàtic del nacionalisme espanyol/castellà als catalans i des d'un esperit una mica tip ("desde el hartazgo", en bonica expressió castellana) de tanta història tergiversada en favor de Castella i de tanta acusació sense fonament. Potser sí que tots plegats tenim la pell molt fina. Si vostè s'ha sentit ofès pel meu comentari al sr Gracias, no tinc inconvenient en demanar-li excuses. I al senyor José... Jo no tinc la sensació de "Castilla me pega, doncs jo pego a l'Aragó". No. Intento trobar una explicació històrica a un antagonisme que resulta massa fàcil de manipular per part dels de sempre. Considero que molts aragonesos tenen una visió de la realitat de Catalunya induïda des de Castella (per diverses raons, però sobretot perquè en aquest Estat la informació que domina i arriba "a toda España" es cuina a Madrid). I les visions de Catalunya que emanen de Castella ja els hi asseguro jo que no tenen res a veure amb la realitat catalana. Ni la d'ara ni la de fa 500 anys.
Sr super, vaya trauma lleva usted con el tema del idioma. A mi al menos no me causa ningún problema que escriba usted en el idioma que guste. Cuando no le entienda le preguntaré y solucionado. Aunque para lo que escribe, tampoco hace falta mucho nivel para seguirlo.
jose... mama chicho me pega... porque no hablo lapao...mama chicho me pega, me pega, me pega per parlar català... au...
Lo que a mi me parece una chiquillada (y perdonen que me meta donde no me llaman) es que, para justificar su "historia" se menosprecie en más de una ocasión la historia de los aragoneses, y cuando un aragonés se cabrea, arremetan contra él y lo justifiquen diciendo que ustedes también se sienten menospreciados y atacados. Como el grandullón de la clase me pega, yo pego al pequeñajo.
Sandro, en primer lugar no sigo ese tipo de medios que menciona.
En segundo lugar decirle que me saben tan mal como a Ud. esos ataques orquestados contra Cataluña y los catalanes, por los que siento gran simpatía. Pero del mismo modo, tampoco me gustan los ataques que desde Cataluña se hacen contra el resto de España.
En cuanto a qué sentiría si desde un medio se menospreciara Aragón, debo decirle que en esta página he sentido eso en muchas ocasiones, por ejemplo con su respuesta a Gracias.
Comprendo perfectamente su ánimo, porque yo también tengo tendencia a saltar cuando me tocan la moral, como habrá observado. Pero es simplemente eso, un pronto, no inquina.
Un saludo y a ver si conseguimos mentalizarnos ambos de que el "y tú más", aparte de ser una chiquillada, no soluciona nada.
Aragonés: Vostè llegeix els diaris espanyols? Vostè té idea d'algun estat mínimament civilitzat que tingui cadenes com Intereconomia, 13TV, o diaris com El mundo, ABC, La Razón, etc... que cada dia tenen almenys un programa o una columna dedicada a parlar malament de Catalunya o d'alguna de les seves entitats o institucions? Vostè coneix algun Estat que a nivell informatiu tracti diàriament una regió del seu país de nazi, insolidària, corrupta, separatista, provinciana, acomplexada, egoista, gasiva... i compari la voluntat democràtica d'un territori amb els camps de concentració, amb el Teló d'acer, amb el terrorisme basc, amb la primera bestiesa que els passi pel cap? Imagini's llevar-se cada dia al matí a la seva bonica localitat de Catalayud, Barbastro, Zaragoza, Daroca... (on sigui que viu o va néixer vostè) i saber que pertany a la regió més odiada i insultada d'Espanya, i que avui abans de dinar, en algun diari o alguna emissora espanyola s'escaparà un nou insult cap a tots els aragonesos que senten l'Aragó com una cosa diferent de l'Espanya castellanocèntrica. L'odi que vostè veu al meu escrit, amic Aragonés, no és res més que un intent d'explicar racionalment d'on ve i per què és tan fàcil d'excitar aquest sentiment gairebé unànime que podem trobar arreu d'Espanya contra Catalunya. Un altre dia li contesto sobre els errors d'en Mas i els pecats dels Pujol (els mateixos pecats que tots els afectats per la comptabilitat de Bárcenas, o la família reial espanyola, però amb una diferència: Pujol és el "pare polític" de la Catalunya moderna: ¡caña al mono, que es catalán! On és el linxament mediàtic al rei, a la infanta, a Rato com a responsable de Bankia, a Camps o Fabra com a malversadors exemplars... Vull un linxament públic equivalent al de Pujol. On és?). Au, home.
Yo al Sr. Sandro Pecident le preguntaría:
¿Cómo se puede escribir el texto que ha escrito y acusar a los demás de inquina, menosprecio y odio?
Esta es la canción de siempre, "no queremos ser españoles porque son tal y cual pero son ellos los que nos tienen manía y no nos quieren".
Es como cuando el Sr. Mas va a Madrid a pactar un referendum de independencia porque los catalanes no quieres saber nada de España y lleva en la cartera una lista de peticiones al Estado Español.
O como cuando el Sr. Pujol se quejaba de que Cataluña es la que más impuestos paga, mientras su familia sacaba el dinero a espuertas a paraísos fiscales.
(Por cierto, ¿para cuando un artículo explicando que la familia Pujol no es catalana?)
A tots aquests nacional-espanyolistes els convido a reflexionar perquè l'estat espanyol es l'únic que manté classificats con "secrets i reservats" tots els documents del ministeri d'assumptes exteriors i de defensa des de el s. XV al X. ....S. XV !!!!!!!! de que tenen por? Vosaltres nacional-espanyolistes hauríeu de ser els primers en reivindicar que es facin públics per engrandir la gloria de la única nació que existeix des de fa 3000 anys.
http://www.publico.es/espana/458737/espana-impide-a-los-historiadores-investigar-en-sus-archivos
http://noticias.lainformacion.com/politica/constitucion/unanimidad-en-el-congreso-para-que-se-desclasifiquen-documentos-secretos_OKI3IXbZSZKGQI93gGuT05/
ja us ho fareu!
bye! bye! espanya!
Sandro pecident: Con esa imaginación tan portentosa, yo le animo a que se dedique a escribir novela histórica. Le propongo un tema: la ciudad de Barcelona, estado de Anzoátegui en Venezuela, fue fundada por un catalán llamado Joan Orpí. Venga, a elucubrar.
¿Ciclo de conferencias sobre la manipulación de la historia de la nación catalana?
¿Vais a explicar por qué la manipulais?
Animo a l'INH que continuï la seva tasca lloable, meritòria i científica.
Els agraeixo sobremanera tot el que fan.
Molt d'ànim i endavant!
Es curioso que sólo salgan personajes importantes, ¿eh? De verdad, nunca he tenido mayor problema con una supuesta independencia de Cataluña (o Catalunya, no se me enfaden), pero esto me parece poco serio. ¿Qué será lo próximo, decir que Mozart era catalán?
bé la grafia catalana "ny" i antigament "ly"=lh, ll, és d'origen borgonyó-occità
Respecte això de Sandro només cal comprovar la fonètica del portugués que és deutora de la llengua occitana i catalana, fins i tot tenen la grafia nh i lh tan clarament occitana. segurament també per la influència de la casa de Borgonya a Portugal i Castella que en aquell temps eren occitanòfons, com la gran part del regne de França i Itàlia.
No conocía está nueva página web de Historia, pero mi sorpresa es mayúscula... casí todos los personajes relevantes del siglo XV y XVI son catalanes, Colón, Santa Teresa de Jesús, Cervantes, etc.. ahora también es un italiano... Leonardo da Vinci...., la historia está falseada, ha habido una manipulación de los censores castellanos, ocultando la verdad.......de verdad, .... alguién lo puede creer, estamos complentamente LOCOS... ah.... y el Quijote también lo es.. el original fué escrito en catalán......... os dejo, me voy a tomar un transilium.......
El senyor "Me despido y Gracias" no sospita que, probablement, Castella és una conquesta catalano-aragonesa, i el castellà medieval no és sinó una derivació de l'aragonès, que alhora és deutor de la llengua d'Oc, com el català. Així, mentre els catalans (amb algun aragonès) s'expandien cap al mar, els aragonesos (amb uns quants catalans), atiats potser per la rivalitat i el desig de ser "tant" o "més" que els catalans, s'expandien cap a la mar... de terres que els quedava a Ponent. És a dir, un castellà del segle XIII-XIV vindria a ser el fill o el nét d'un aragonès rondinaire, acomplexat i més aviat envejós pel fet de viure en el resultat de la seva conquesta, un erm fred i inhòspit, en comparació amb els recursos infinits que la Mediterrània proporcionava als seus consocis catalans. La inquina, l'enveja, la mala llet, la tendència a negar la catalanitat, a anorrear-la, a desitjar-li mal... ve de lluny i dorm sota la pell de cada ciutadà frustrat de secà. I a qualsevol hidalgo de la política espanyola li resulta molt fàcil revifar aquest antagonisme somort, aquest menyspreu ancestral, aquest odi esmorteït però incrustat per segles d'incomprensió i de desconfiança perversament fomentades. I avui resulta que som nosaltres els acomplexats i els provincians que enyorem la grandesa d'haver "sido un reino" i per això gent com els de l'INH s'inventen la història. Au, home.
No s'entén des del punt de vista cultural que Aragó compartís amb Catalunya un estat. El més lògic es que Aragó hagués desaparegut com una possesió feudal més dins El regne de Castella.
Me despido porque veo que sois más tozudos que nosotros (posible herencia de vuestro pasado aragonés).
El complejo de inferioridad se cura afianzándoos en lo que sois, no soñando lo que pudisteis haber sido.
Suerte y hasta que los textos del sr. Bilbeny y compañía se estudien en los colegios, o lo que es lo mismo, hasta que las ranas crien pelo.
Aragones que la historia de Espanya ha estat manipulada es una evidencia irrefutable. En algunas cosas fins i tot en coses tan simples com la numeració dels reis. Si intentes esdevinar per que Alfons X de Castella tot hi sent el segon rei de Castella tenia el numeral 10 t'adonaràs que calcom no quadra. Segur que estas pensant que porta el numero 10 perque es l'hereu del regne de Lleo que a l'hora es l'hereu del regne d'Asturies i per això porta aquesta numeració. Molt be fem repàs d Alfons I fins III eren reis de Asturies, de Alfons IV al VII reis de Lleo, supusadament continuadors del regne d'Asturies, Alfons VIII era rei de Castellà, podriem dir que era continuador del regne de Lleó? Tenin en conte que era cohetani de Alfons VII de Lleo i reinaven a territoris diferents diria que no. El seguent a la llista es Alfons IX de Lleó, suposo que ja entens que no era el continuador del regne de Castellà. Finalment arribem a Alfons X, el saviondo rei de Castella amb el regne de Lleo ja integrat i artifice d'aquest guirigall. Aquesta clara manipulació de la historia feta per Alfons X amb l'objectiu politic de ligitimar-se continuador del regne de Asturies i per tant dels visigots, segueix sent la numeració oficial de la historia academicista i no ha estat mai ben explicada. Per cert manipulació feta avans dels reis católics.
Hi ha moltes coses que es podrien fer i que estic segur que no es faran per por de saber la veritat. Es podrien fer proves de ADN a les restes de Juana de Castella per saber si realment era filla de Bertran de la cueva, pero aixó no es fará mai, no sigui que es descobreixi que la tan aclamada Isabel era en realitat una usurpadora. Millor no saber.
No investiguem els dubtes que generan els dubtes que gneren els investigador del INH no sigui que tinguin raó i no poguem sueguint dir alló tan castellá del " la lengua de Cervantes". Millor no saber.
German
el regne d'aragó estava repartit entre ordres religioses i ocupat pel rei de lleó i castella... va ser ramon berenguer qui va reunificar-lo amb acords amb les ordres i el seu cunyat, el rei de lleó... per això en els testaments es parla de l'aragó d'alfons I i no de ramiro II... peronella era reina, tenia el títol però no podia "exercir" com a tal, no "manava" simplement pel fet de ser dona...
¿Hasta los reyes católicos? ¿no será poco?
Yo daría por falsos todos los documentos anteriores a la fundación de INH. Puestos a inventar la historia, hagámoslo desde cero, que seguro que nos queda mejor.
Firmado: un ciudadano de ese territorio supuestamente incorporado al condado de Barcelona y luego al reino de Cataluña llamado CORONA DE ARAGON.
Y por cierto, Petronila fué reina de Aragón y condesa de Barcelona mientras que su esposo fué conde de Barcelona y principe-dominador (gobernante) de Aragón, es decir, el Rajoy de la época.
¿y de quien era pues?
En "Gracias" deu voler dir que la Petronila és la que transmet el regne al fill per herència, i no pas el seu home. Com si el regne fos de la Petronila. En tot cas, últimament estan sortint moltes sorpreses que ens fan dubtar completament de qualsevol rastre documental previ als Reis Catòlics.
veig que no has entés res Gracias... i si a aquestes alçades no ho entens, seria inútil explicar-t'ho
«dono [...] tibi, dilecto filio meo Ildefonso, regi aragonensi et comiti barchinonensi, qui in testamento eiusdem viri mei vocaris Raimundus, et omni posteriotati tue omne regnum integriter»
Testamento de Petronila I, Barcelona 18/06/1164
Per tant, si es tracta de la unió de dos regnes es pot designar perfectament com "CORONA CATALANO-ARAGONESA"
Manel Capdevila INH.cat 30/08/09
Aragó havia de ser, com de fet era, un territori incorporat al comte de Barcelona, primer, i, després, al rei de Catalunya.
Jordi Bulbeny INH.CAT 20/01/12
Super, no cambia la historia, sino la interpretación, que por cierto, tiene demasiadas contradicciones.
fa 40 anys es reclamava poder fer servir el català.. avui dia ENCARA ES RECLAMA... LA HISTÒRIA IGUAL NO CANVIA TANT ESTIMAT GRACIAS...
Buenos días a todos.
Está claro que la historia no es una ciencia exacta y que cada uno la escribe según sus ideas.
George Orwell decía que la historia la escriben los vencedores y Enrque Jardiel Poncela que la historia es una mentira encuadernada.
Seguro que para cada documento histórico existe otro que lo desmiente, como demostrais a diario, y cada uno tomará por correcto el que más le interese y echará por tierra el otro, pero entonces, ¿con cual nos quedamos? ¿cual es el correcto?.
Si a esto le añadimos que las ideas cambian y lo que hoy nos parece correcto mañana no lo es, ¿qué ocurrio realmente a hoy y qué ocurrió realmente desde la óptica de la próxima generación?. Posiblemente estaremos defenciendo una historia diametralmente opuesta a la que defendemos ahora.
Hace cuarenta años Cataluña reclamaba su derecho a una educación bilingüe y hoy la rechaza de plano. ¿Cambia la historia o cambia la interpretación que le damos?.
Per tant, no només Espanya és un invent català, sinó que Madrid també ho és.
La mare de Felip II era Isabel de Portugal i Aragó, la primera dona de Felip Maria de Portugal neta de Maria Aragó i la segona Maria de Tudor i Aragó, la seva família i vida està plena de la casa reial catalana dels Aragó.
Esopo: si la teva brometa dués a més alguna aportació més enllà d'una mostra de la teva fe, potser enriquiria el debat. Segur que més d'un pot aportar-hi ni que sigui una posició una mica oposada. Ànims!
Como siempre, el INH siembra la duda, y sus leales servidores defienden a ultranza sus "aportaciones". Todo lo cuestionan sin contrastar la información que "sueltan" a la comunidad pseudocientífica que les sigue. Iluminados todos..., y la fábula de la neohistoriografía catalana continua. ¡Alabado sea Bilbeny y sus leales apóstoles!
Historia per a castellans. És genial, diu: La seva esposa restà a Granada, descansant, fins a principis de 1527, en què realitzà un viatge pausat per reunir-se amb el seu espòs a Valladolid. Continua dient: L' emperatriu viatja "en una llitera, sempre a l'espatlla de 24 homes... La duien en llitera de la mateixa manera que la gent sol transportar els morts fins al sepulcre. No havia vist mai un espectacle semblant (...). I des que fou duta al seu palau no ha tornat a sortir més. Gairebé no li permeten de moure's i és cuidada amb gran atenció per metges i donzelles?»
_KMS_WEB_BLOG_INAPROPIATE_COMMENT Feu clic aqui per mostrar-lo
M'agradaria fer un apunt sobre la historia. La historia no es una ciencia excta, es un estudi dels vestigis del passat, per tal d'intentar explicar-lo. I tot hi que la historia moderna ha adoptat en tot allo que ha pogut el metode cientific, a no ser que s'inventi una maquina del temps que ens pogui enviar a comprovar les hipotesi fetes, mai no podrem tenir a ciencia certa la veritat del que va succeir. Aixi dons la historia no son mes que hipotesis mes o menys aceptades, pero hipotesis.
El que he llegit que no es massa de les idees de la INH em semblan ben argumentades i susciten dubtes raonables sobre la historia majorment acceptada u oficial. Com hipotesis em sembla tan bonas com les que plantejan altres historiadors.
Per altre banda dubtar que s'amagat la historia de Catalunya contra la mateixa Catalunya, es d'adoctrinats, no cal ser un erudit ni estudiar el passat per veure que s'esta manllevant la nostre historia present y pasada en la actualitat. S'ha dit q el moviment independentista es fruit de la crisi i a la educacio nacionalista a l-escola i a la TV3 quan al 2007, quan el res nacionalista president Montilla, despres de uns 7 anys de gobern socialista va avisar a els de Madrid del creixement del desafecte vers a Espanya. S'ha arribat a dir que el Valencia i el Catala no es la mateixa llengua i a mes a mes que aquesta ve de l'iber, fins i tot ens han dit que no existeix la catalanofobi, que molts de nosaltres em patit. Ens han dit que Espanya no ens roba, pero tambe que potser si que ens haurien de donar un financament mes just.
Si ho fan hara en democracia, teoricament. Que no farien al passat cuan la opinio publica pintaba poc, i el poder estaba pitjor repartit.
Aquestes clàusules matrimonials de Felip II amb el Regne d'Anglaterra no són de caràcter ni cultura castellana, sinó catalana:
"Las cláusulas matrimoniales de (Felipe II) eran muy rígidas (equiparables a las de los Reyes Católicos) para garantizar la total independencia del Reino de Inglaterra."http://es.wikipedia.org/wiki/Felipe_II_de_Espa%C3%B1a
Ës a dir la Corona d'e Catalunya-Aragó era com el Regne d'Anglaterra respecte al Regne de Castella
la pesistència de Madrid-Espanya d'excloure tot allò català de la història de l'imperi espanyol delata una persecució malaltissa de tot allò no-castellà en la història reconstruïda de Castella a partir de l'imperi espanyol. I com el seu nom indica no és un imperi castellà.
Perdó, a l'anterior article se m'han escapat unes primeres persones del plural. :) El mèrit d'aquest fantàstic article, així com altres troballes que he mencionat, és d'en Pep Mayolas. Jo sóc un pur voyeur i espectador.
"Gracias", tenim algunes investigacions vigents que sembla ser que podrien posar en dubte algunes parts d'aquest tracte d'en Ramir. Però en tot cas, és un canvi de tema. Sé que vols il·lustrar que hi ha documents de interpretació dubtosa. Però em sembla que en aquest article estem tractant la falsificació deliberada dels fets, de manera barroera, en documents que suposadament ens expliquen fets succeïts. Per sort, el discurs resultant és força mancat de coherència, i trobem la coherència en certa restauració. En algunes ocasions les referències astronòmiques (eclipsis) ens resituen l'acció als llocs originals, en d'altres les referències de flora i fauna els delaten, en d'altres com la d'aquest article la conveniència política de les estades i les corts torna a delatar la mateixa falsificació... i la coherència completa la trobem en canvis tan senzills com si on diu "Valladolid" diés "València", i elements descrits com castellans (les corts del cas) tenen lloc a la corona catalana (o aragonesa, com li vulguis dir, que la nomenclatura és una altra discussió).
Pujoles, una cosa es discrepar y otra perder las formas.
Catalancets, que nos lo llevamos crudo.
Seguid odiando a vuestros hermanos, que nosotros seguimos robando y cerrando escuelas en Cataluña.
Da gusto ser los lideres de cataluña,y los catalancets sois tan babaus
A la Historia de la muy Noble y Leal Ciudad de Valladolid hi diu que per al bateig de Felip II tot era ple de flors, taronges, llimones i d'altres fruites...Suposo que deuen ser els típics cítrics de la meseta, de tota la vida..http://books.google.es/books?id=d3DhyhARcNYC&pg=PA376&dq=%22naranjas%22+%22Valladolid%22+%22Iglesia+de+San+Pablo%22&hl=ca&sa=X&ei=UYXsU8rOOuic0QXFqoDoCQ&ved=0CCYQ6AEwAA#v=onepage&q=%22naranjas%22%20%22Valladolid%22%20%22Iglesia%20de%20San%20Pablo%22&f=false
A lo que yo me refiero, es a que, cuando un documento es confuso, cada uno lo interpreta como mejor le conviene, dando lugar a equívocos. Y cuando de esos equívocos se sacan conclusiones erróneas, la cosa empeora. Veamos un ejemplo con este documento que seguro conocéis al dedillo:
"És de tots conegut que jo Ramir, per la gràcia de Déu rei d'Aragó, doní la meua filla a Ramon, comte de Barcelona, juntament amb tot l'honor del meu regne. Ara també, amb lliure voluntat i forta estima de cor, vull, ordene i mane a tots els meus homes, cavallers, clergues i peons, que els castells i fortificacions i tots els altres honors els tinguen i posseesquen d'ací endavant pel mateix comte Ramon com per rei deuen tenir i posseir, i que li guarden obediència i fidelitat contínuament en totes les coses així com a rei. I per tal que contra açò res no puga ser pensat o maquinat per ningú, li done, atorgue i concedesc tot allò que m'havia reservat en aquella mateixa carta de donació que li havia fet primer, en lliurar-li la meua filla. Jo, Ramir, rei d'Aragó, li done y atorgue tot allò que he esmentat, i li ho ratifique fermament al citat Ramon, comte de Barcelona, per tal que el que ara li done i el que ja tenia ho retinga perpètuament al meu servei i fidelitat. Fou fet més amunt de Saragossa en els idus (13) de novembre, en presència de molts homes nobles del regne d'Aragó assistents a l'acte, en l'any de l'encarnació del Senyor CXXXVIIé després del mil?lenni (1137), any de l'era de mil CLXXV. Totes les coses abans esmentades les atorgue i ratifique fermament com millor les va tenir alguna vegada el meu germà Alfons (el Bataller), i perquè les tinga totes perpètuament sota la fidelitat que em deu.
Signe del rei, Alfa + Omega, Ramir.
Signe de Pons, escrivà del comte, que ho va escriure per orde del rei.?
¿Ramiro I cede al conde de Barcelona la dignidad de rey o el gobierno del reino y pide a su pueblo que lo traten como rey?
La cosa no queda muy clara, porque por una parte le cede honores de rey, pero en todo momento se refiere a Ramón como conde y a sí mismo como rey. Además el cuerpo de la carta termina con "ho retinga perpètuament al meu servei i fidelitat.?
Según nos interese, lo veremos como una cesión del título real o una petición de que se le otorgue trato de rey.
Si de aquí sacamos la conclusión de que Ramón Berenguer fue nombrado rey (que lo fue, en pleno derecho o como rey consorte), sería rey de Aragón. El hecho de que fuera conde de Barcelona no tiene relevancia para esto y no implica que su sucesor Alfonso II al ser conde de Barcelona y rey de Aragón diese origen al reino de Cataluña.
Espero haberme expresado bien.
Un saludo.
Alf... que valència es substitueix per Valladolid no és el primer cop que s'esmenta aquí... no s'ho han tret de la màniga ara... em ve al cap un relat de Bartolomé de las casas indicant que la llargada de cuba coincideix amb la distància que hi ha entre roma i Valladolid... en realitat coincideix amb la distància que hi ha entre roma i valència...
Em continua maravellant la capacitat de l'INH per treure conclusions afins a la seva "teoria mare" conspiranoica a partir de documents que diuen tot lo contrari.
En aquest cas que tenim? unes relacions de un transport prou fantàstic de la reina de Granada a Valladolid (aquí crec que hi estem tots d'acord) i dues declaracions de persones totalment independents i distanciades entre elles dient que l'infant Felip va nèixer a Valladolid: conclusió de l'INH, Felip va nèixer a Valencia.
De veritat, quan presenteu això en forums de historiadors d'arreu del mon, quina cara se'ls hi queda? deuen flipar...
Si, i és una història que es repeteix avui dia... "l'evasió de capitals" per part dels interessats al màxim benefici. Siga a través del vaticà, la màfia, les lleis d'estat, "real decreto" o finançament del comunisme soviètic per part dels rockefeller capitalistes"... la història sempre té un mateix patró. Per cert la gran família dels Borja des del vaticà i els seus tentacles van ser uns dels interessats a "l'evasió de capitals". O també es podria explicar que l'imperi català va morir d'èxit i va anar a parar a mans cobdicioses amb fins molt foscos.
Guerau: què vols, si jo em trobo llibres que parlen de "las hazañas de los caualleros Castellanos en Grecia y en estraños Reynos".
Quan entendran els espanyols que l'imperi marítim el tenia Catalunya i no Castella en el moment dels reis Catòlics? una visió tan simple i basada en fets històrics no ho poden admetre els espanyols. I el que va passar va ser "evasió de capitals" per tal de fiscalitzar a Castella el benefici de l'imperi català per no haver de pagar "impostos" i repartir entre els catalans a més d'enviar els diners als bancs secrets europeus. Això és lahistòria real de l'imperi espanyol.
Gracias: 1- de fet poc m'importa si el passat va ser brillant o no, a l'INH intentem emetre pocs judicis sobre valorar el passat 2- Intentem centrar-nos amb el relat que, a partir de fets, d'elements, i de coherències, no quadren 3- Ara ens diràs que no hi ha ningú que qüestioni el relat de la història? com el de la física? i com el d'altres àmbits del coneixement? Doncs, ens agradi o no, César Brandàriz amb el seu "Carvantes", o Fomenko amb el "miler d'anys" afegits, per exemple, qüestionen, ens agradin o no les seves conclusions. I molts més que hauries de conèixer.
1) La tergiversació no ha durat "ocho siglos y medio", sinó aprox. des del segle XV, fins llavors elsreines eren separats i cadascú tenia la seva historia.
2) Com voleu que s'aixequessin veus que clamessin la veritat, si a Hispania fa 4 o 5 segles que despres d'una dictadura ve una inquisició o ve una altra dictadura. La primera democracia que dura una mica es la que tenim actualment.
Gracies: A las teves aportacions li escau allò de: Gracies,... de nada.
Gracias, què trobarem primer: el sentit de la tergiversació, o les evidències de la tetgiversació? Què et sembla? I si tens explicacions concretes dels casos concrets per compartir, seran benvingudes. Si ens proposes que esgotem encara més les possibilitats d'explicar les incoherències sense contemplar mai un greuge contra els catalans... Bé, em sembla que és el que erudits d'arreu intenten de fa segles amb uns resultats molt magres. No crec que vagin gens mancats de recursos.
¿Qué sentido tiene que se haya estado tergiversando la Historia durante ocho siglos y medio?
¿Durante todo ese tiempo no ha habido una voz que clamara la verdad?
¿Por qué pensais que todo va contra vosotros?
Decir que todo lo catalán es bueno y que todo lo bueno es catalán y que el resto somos comparsa que os tiene envidia no crea verdades.
Textos con errores hay, ha habido y habrá. La solución es comparar y buscar la verdad, no coger el que más nos convenga y convertirlo en palabra de Dios.
Un saludo.
"Gracias", dius que la confabulació que hi ha contra els catalans no pot ser, i esperes que t'ho rebatem? No trobem cap altra explicació que doni sentit als textos. Intenta trobar una explicació als textos, i fes-nos-la saber, si us plau. Estarem encantats de llegir-la.
gracies... gracies....gracies...
Abert, lamento que te haya molestado mi comentario, pero para mí (y creo que no soy el único que piensa así), el conocimiento y la cultura son diametralmente opuestos a la manipulación y la tergiversación.
Supongo que antes que INH, otros historiadores habrán reflexionado, analizado y sugerido y ahí están sus conclusiones, tan válidas al menos como las de INH. Si vosotros os considerais con derecho a rebatirlas, al menos admitid que se rebatan las vuestras.
En algo llevas razón, así nos va, orgullosos de un brillante pasado fruto de la unión de nuestros queridos Aragón y Cataluña.
Al final trobarem que la falsificació gossa la fan al segle XVIII, i Felip II era un bon català :). Com va dir en Cesc Garrido, amb la seva dona també devia parlar català, com es dedueix dels arxius anglesos.
Voleu dir que aquests reis no eren un punt curtets, i els que movien els fils eren la gent de palau com a "sí ministre"? :)
Putin es Català!!
DE RES. Només l'anticoneixement, l'anticultura, i l'anti-tot, podeu intentar ridiculitzar el que reflexionem, analitzem, i suggerim a INH. Així us va, perdent llençols a cada bugada
En 1162 nace el reino de Cataluña, y durante ocho siglos y medio, los historiadores de todo el mundo (incluidos incomprensiblemente los catalanes) se han confabulado para ocultar la importancia y preponderancia de Cataluña sobre el resto del mundo.
Menos mal que os tenemos a vosotros para abrirnos los ojos y demostrarnos la "auténtica" verdad.
Resulta que la majoria dels antecedents de la dita "Escola ascètica espanyola" són catalans i així queda reflexat a la mateixa wikipedia en espanyol: http://es.wikipedia.org/wiki/Escuela_asc%C3%A9tica_espa%C3%B1ola
de fet els primers càrrecs de govern que té Felip II per part de son pare és clarament de l'estat català, duc de Milà i Rei de Nàpols, s'havia d'haver format per força als estats catalans. I seguia la tradició reial catalana dels hereus en entrar en càrrecs primer a Itàlia: Sicília, Nàpols, Sardenya etc.
Moltes gràcies, Lluís! I com sempre, tu ets el primer de llegir-ho i de tenir unes paraules de suport que t'honoren. Moltes mercès, doncs.
Com sempre cal felicitar el Sr. Mayolas per la seva capacitat d'entendre els fets estrafets per la censura. Ets un mestre!