ARTICLES » 14-08-2023 | MEMòRIA HISTòRICA
 3499
|
L’estat actual de l’ensenyament de la Història de Catalunya a Secundària
L’arqueòloga i professora d’Història Anna Tarrés i Farrés ens proposa una aproximació a les problemàtiques habituals de l’ensenyament de la Història de Catalunya a l’Educació Secundària i a la manera d’encarar-les. Us oferim aquest text, que resumeix molt bé la ponència que va presentar a la 10a Universitat Nova Història.
Des de fa onze o dotze anys que treballo en escoles i instituts on es fa ESO i, sovint, Batxillerat. He treballat tant en concertades, primer, com, des de fa set anys, a la pública. No és pas gaire diferent. En aquest període, he treballat amb tres ordres curriculars diferents, però, en essència, el que canvia més és com en diuen de cada part de la programació a les diverses lleis establertes a cada lloc, i com n'enfoquen les prioritats. El que cal fer és adaptar el que convé ensenyar a Catalunya a la nova nomenclatura i ser conscients de les prioritats dels coneixements i habilitats que convenen a Catalunya. Si ningú no fa l'esforç de pensar-hi, el que impera és la llei del més fort, el se-me'n-fotisme i el campi qui pugui.
Per començar, cal entendre que, per ensenyar qualsevol ciència, el primordial és saber-ne prou. Només des de la confiança en els propis coneixements es pot idear com encarar els temes —al nou currículum de la CAC ara en diuen “sabers”—, per poder-los ensenyar als alumnes. Tinguin l’edat que tinguin.
Aquesta primera part, la centraré a tractar algunes de les problemàtiques generals que ens trobem:
- Els problemes de formació dels professors i l’organització política de l’ensenyament per a l’anul·lació de la llibertat de càtedra, és a dir, la llibertat d’expressió.
- La situació d’anorreament de la catalanitat i, per tant, de la situació lingüística a la qual ens trobem abocats.
- La submissió a les polítiques estatals i europees dels currículums a Catalunya.
- La manca de possibilitats d’integració dels alumnes estrangers per culpa de la situació de supeditació dels catalans.
- I la infantilització dels adolescents, que acaba permetent l’acceptació del supremacisme d’alumnes i pares que van exercint de colons a Catalunya.
I, a la segona part, continuant amb tot plegat, intentaré que s'entengui com això afecta a la percepció que ensenyar la Història de Catalunya és molt difícil, o que no es poden mostrar mapes de tota la nació, cosa que no es correspon ni amb la llei ni amb l'ordre curricular.
Un dels primers problemes amb què ens trobem en l’ensenyament de la Història, però també de la majoria de matèries, és que les han d’impartir professors que sovint tenen un coneixement tangencial dels temes, tant per la mala formació universitària (en el cas de la carrera d’Història és força evident), com perquè són d’altres disciplines. En el cas de la Història, a més, la tenim integrada dins una assignatura a Secundària/col·legi obligatori 3r i 4t cicle, que es diu Ciències Socials o Geografia i Història (depenent de la zona) i la poden impartir tant historiadors com geògrafs o historiadors de l’Art, com gent que ha fet Sociologia, Humanitats, Polítiques, etc.[1]. Això passa amb moltes disciplines i fa encarcarar el què i com s’ensenya. Fa dependre el professor llec d’un llibre o programació molt estipulada, per no se sap ben bé qui, perquè la programació (com s’ensenya i què es prioritza) és, segons la llei, responsabilitat del professor[2]. A Batxillerat, hi ha dues assignatures: Història del món contemporani i Història d’Espanya (a la Catalunya sota ocupació castellana). També Història de l’art, que a l’Estat francès es fa ja a Secundària obligatòria com a assignatura a part. Per això depèn molt de qui acaba assignat a cada institut i, després, a qui li encarreguen de portar l’assignatura, que es faci d’una manera o d’una altra dins el departament de Geografia i Història, o àmbit que és més ampli (on pots anar a parar amb els professors d’Educació Física, Religió, Visual i Plàstica, etc.). Encara més des del decret d’autonomia de centres i el decret de plantilles pel qual les direccions poden triar exactament a qui li concedeixen la plaça, sense dependre de la posició a la borsa docent, en el cas d’interins[3]. Tot plegat comporta, per desistiment, una llibertat de càtedra[4] molt més pansida si no es treballa des d’una formació i una consciència plenes.
Hem de pensar que, a tot plegat, s’hi afegeix l’actual situació d’anorreament de la catalanitat als instituts, amb els suposats beneficis del plurilingüisme[5] que van servir per trencar amb la idea d’immersió, que no va passar d’idea perquè no fou pas una realitat, al Principat. Si un institut no demana la immersió en el seu Pla Lingüístic de Centre (PLC), el plurilingüisme, o multilingüisme, obre la porta a fer assignatures no estrictament lingüístiques en castellà i anglès (bàsicament) arreu de Catalunya, francès, i prou, a la Catalunya Nord, on diverses sentències prohibeixen explícitament a les comunes on hi ha escola o institut públic subvencionar escoles on es faci en català la major part de l’ensenyament. Per això, et pots trobar l'exigència de fer Història en anglès o que molts professors que exerceixen de colons ho facin en castellà sense tenir, legislativament parlant, cap mecanisme per evitar-ho, tot i que tampoc no s'ha volgut evitar mai, ja que, políticament, Inspecció té ordres d’inhibir-se d’actuar en certs casos.
Aquest tractament de la Història com si qualsevol la pogués explicar ve del fet de creure que és un extra, o que val més passar-hi per sobre perquè se n’ha de parlar, però només superficialment i homogèniament; és a dir, amb el mínim que indiqui el poder. Això permet que l’Estat, ocupants i col·laboracionistes puguin intervenir molt més en què s’explica i com, sobretot si el professor no té una formació i consciència prou clares del que cal explicar en Història a Catalunya, o que cal explicar Història de Catalunya. I això passa a tot arreu, es depengui d’una o altra Generalitat o Consell, hi hagi una llei o una altra. De fet, molts dels canvis en les lleis d’educació/ensenyament o currículums vénen de la reestructuració de les polítiques sobre l’ensenyament supeditat a l’economia i marcat per la UE[6]. Recordem el Pla Bolonya a la Universitat? Aquesta reforma ja va aprofundir en la mala formació en moltes disciplines, Pedagogia i Magisteri incloses, que fa que actualment el nivell de mestres i professors sigui sovint més baix. Des de fa uns anys, s’hi han afegit els treballs per projectes multidisciplinars, aplicats acríticament aquí, i més recentment l’aplicació dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible) de l’Agenda 2030 de l’ONU[7]. Els coneixements als quals es dona valor són molt restringits, bàsicament per a l’assoliment d’unes tècniques més que no pas una formació completa, i segons demanda de les empreses. No es potencia una formació de qualitat per a fomentar la cultura general (aquí catalana), sinó que cal instruir per a l’obediència i la tècnica necessàries per a l’economia. Amb els projectes s'aconsegueix homogeneïtzar els coneixements mínims a la baixa, ja que sovint es treballa a partir del nivell més baix per poder fer grups de treball cooperatiu heterogenis com marquen les formacions dels instituts de Ciències de l’Educació a Catalunya. Una altra cosa és com s’aplica tot plegat. No és el mateix a Alemanya, centre del capitalisme amb necessitat de treballadors altament qualificats i dissenyadors; que a una Itàlia que forma part de l’extraradi capitalista on no els calen certes formacions tècniques als treballadors majoritàriament de serveis turístics, però en ser un estat hi poden acomplir-se uns mínims de cultura nacional. Tot i les diferències, encara s’assemblen menys a un país ocupat per l’Estat castellà i francès com Catalunya, desindustrialitzat i desnaturalitzat. És a dir, amb lleis pràcticament calcades es fan polítiques d’ensenyament diferents. Si s’entén això, es van entenent certes polítiques dels col·laboracionistes que hi ha a les institucions a Catalunya.
Tot plegat també ens serveix per entendre que sense estat no s’ha pogut assimilar un seguit de gent feta arribar, des de la metròpoli, o des de les colònies del capitalisme, per colonitzar, ocupar demogràficament, Catalunya[8]. S’entén que costa molt més parlar de la Història del país amb gent externa a la cultura catalana i, en general, desarrelada i altament alienada respecte Catalunya i la seva cultura, sovint respecte qualsevol cultura. Molts professors assumeixen que, per evitar el conflicte amb alumnes adolescents (nois) i pares (adults), s’han de tocar els temes molt superficialment, sense concretar, sense posar per davant d’exemple històric la nació catalana i les coses que han passat al territori on viuen com, d’altra banda, explicita el currículum actual que s’han de fer. Sense unes polítiques clarament catalanes d’integració dels nouvinguts en la catalanitat, tothom va creient que no es pot parlar de la Història de la Catalunya sencera, i es creu que és gairebé il·legal posar-ne el mapa. I això només aprofundeix el trencament amb un imaginari col·lectiu propi per passar a creure’s el de l’ocupant, que és qui monopolitza i organitza la integració a la societat dels qui arriben, vinguin d’on vinguin, i les polítiques d’ensenyament.
Un altre tema que afecta tot el sistema educatiu és la infantilització dels adolescents[9]. En comptes d’acceptar que són nois i noies que prenen les seves decisions encara que sigui per simple instint, fins i tot tenint mancances de coneixement, se’ls considera constantment nens, infants grossos, sense responsabilitat sobre els seus actes, innocents perpetus. Com que no se’ls pot considerar responsables de res i se’ls determina com a infants, se’ls ha de protegir de certs coneixements massa crus, els quals són determinats pel context d'ocupació, i, en canvi, se’ls infla de prejudicis i dogmes, sovint tan punyents, o més, que creen moltes barreres en contra del coneixement, sobretot del coneixement científic. Això fa que en molts alumnes es barregi cert analfabetisme: molt pocs saben llegir més enllà de descodificar i arribar a entendre unes instruccions bàsiques (s’ha arribat a dir que hi ha un 33% de dislèxia en entrar a Secundària, 1/3 dels alumnes, per amagar que no s’ensenya a llegir correctament), amb una apologia de la ignorància d’allò més atrevida. Ignorància volguda, que, com menys catalans, i sobretot catalans conscients hi ha a les aules, més et poden proferir càntics franquistes que els arriben des de casa i des de programes d’internet permesos i promocionats, però que suposadament no pots tractar des de l’ensenyament de la Història a classe perquè tothom considera tabú parlar de la repressió contra la nació catalana per part de l’imperialisme castellà i francès. Tot afegint-s’hi els tòpics pels quals els catalans som una suposada barreja de cultures superior moralment. Això sí, mentre duri la nostra dissolució.
Com es pot explicar la Història de Catalunya a Secundària amb les lleis i currículums[10] per competències actuals
Si ens mirem les lleis i currículums d’ensenyament actuals, veurem com els temes de Ciències Socials i Història s’han anat diluint en sabers més generals i competències cada vegada més àmplies i s’hi han afegit tot d’ODS que, de fet, repliquen algunes de les coses que s’havien treballat a Ciutadania o Cultura i Valors ètics que han passat a millor vida. Això no representa cap problema al professor per fer el que feia fins ara més enllà d’haver d’adaptar-ho a la nova nomenclatura o format. Aquest format, graelles per a la programació de les situacions d’aprenentatge (abans dites unitats didàctiques), de fet, és més orientatiu que no normatiu.
Com sempre, però, es va treure la llei i el nou currículum a la CAC i tot seguit van aparèixer els cursos per aplicar-lo de fundacions privades, instituts de ciències de l’educació (molt innovadors des de la teoria) i, un xic més tard, de sindicats que són els que han anat difonent el model que els convé. És a dir, si ens trobem amb un professor que no té clar què cal fer, o està mal format, i vol caure bé a Direcció, aplicarà la interpretació que fan del currículum unes fundacions i col·lectius polítics concrets. En canvi, si es mira una mica perquè es vol poder ensenyar la Història com cal, s’haurà d’adaptar la programació a la nova nomenclatura. Si es respectés la llibertat de càtedra, no es passaria cap pena. Però, en general, es vol que el professor sigui un aplicador de novetats suposadament pedagògiques, però el que fan és mirar de pressionar perquè es redueixi l’ensenyament de la Història. Es faran menys hores perquè s’han, més o menys, reduït per crear el gruix d’hores de gestió autònoma, per integrar-les en projectes multidisciplinars. Aquestes noves metodologies, projectes globalitzats, o cooperatius, o treball globalitzat obliguen a treballar o coordinar-se amb professors d’altres matèries que tenen unes altres prioritats o també amb codocències amb companys de departament que sovint no tenen la formació adequada. Tot plegat acaba en la creació d’alguna maqueta o es parlarà de detalls sense sentit teòric on emmarcar-los perquè aprofiti als alumnes. Alumnes que, com hem dit, sovint els costa llegir i vénen ja marcats per tot de mancances des de Primària. En aquests casos, cal fer el cor fort i no sotmetre’s a tot plegat tant com es pugui.
D’aquestes hores per fer projectes que treuran de cada matèria, gairebé a tots els instituts per consignes polítiques, el currículum diu:
«Els centres poden establir agrupacions en àmbits a qualsevol curs de l’etapa. A més, disposen d’unes hores de gestió autònoma per desenvolupar el seu projecte educatiu pel que fa al desenvolupament dels projectes globalitzadors de caràcter transversal, a la resolució de problemàtiques curriculars derivades del seu entorn o a l’aprofundiment de les diferents matèries. Aquells centres on no hi ha alumnat que cursi la matèria de religió, poden optar per incorporar la dedicació horària d’aquesta matèria a les hores de gestió autònoma».
Però en els cursos afirmen[11] que la llei diu:
Què s'ha de fer en aquestes hores de gestió autònoma?
Doncs el decret diu que cal fer projectes globalitzats. Així doncs, cada centre decidirà com s'organitza:
Fent les hores que corresponen setmanalment o bé agrupant-les com el centre consideri, per exemple, amb setmanes temàtiques o setmanes de projectes interdisciplinars...
Ara bé, el decret explica que, en el cas de centres adscrits a programes d'innovació pedagògica dels reconeguts pel Departament, aquests ja es considera que cobreixen les hores de gestió autònomes i no cal que es faci res més.
Així, doncs, si no ens llegim el currículum i fem el que ens manen des de cursets i direccions, el que passarà és que farem, sense que calgui, una hora menys de cada matèria a la setmana, a la CAC, o perdrem una setmana i mitja per fer “projectes” cada trimestre per manament de les direccions.
Per entendre més bé quin problema pot suposar cal que pensem que el temari d’història que el currículum indica que s’ha de fer entre els quatre cursos d’ESO a l’Estat espanyol, o als 2 cicles (4 anys) de col·legi a l’Estat francès, inclou des de l'origen de l’Univers fins a l’actualitat mentre es compaginen amb qüestions més geogràfiques i institucionals. Així, doncs, si es vol explicar bé la Història, cal organitzar tot el temari en funció de l’eix històric. Cal prioritzar. Si a Ciències Naturals ja parlen de l’Univers i dels fenòmens interns i externs de la Terra i les diferents capes de l’atmosfera i la meteorologia, a Ciències Socials no cal repetir-ho i és millor aprofundir en la part geogràfica que ens interessi per parlar de la Història.
També se solen duplicar o triplicar, amb les matèries de Ciències Naturals i Tecnologia, els temes que ara inclouen els ODS sobre desenvolupament sostenible i gestió de recursos: riscos ambientals i renovables; espais urbanitzats i rurals i com afecten el medi; paisatges humanitzats i urbanització; etc. Són d’aquells temes amb els quals, si no ocupen gaires hores, es pot transigir a fer en els suposats projectes, tenint en compte que s’inflaran de prejudicis i no es fomentarà l’esperit crític, perquè la majoria de professors no el tenen, si no intervenim força en com explicar-ho i orientar-ho.
En el cas de les institucions actuals (UE, organtització estatal, comunitats regionals etc.), és important parlar-ne un cop s’han treballat diversos temes d’Història perquè aleshores s’entenen molt millor. En aquests temes, no exclusivament, s’hi inclouen els ODS sobre Ciutadania i Drets Humans, també són molt susceptibles de ser tractats a través de certs clixés, a través de tallers subcontractats o de projectes multidisciplinars, que cal criticar. Sovint es feia entre segon i tercer, abans més a tercer, com sembla que ho volen fer ara a la CAC. Sobretot, s’ha de fer havent treballat els diferents tipus d’estats antics i com funcionaven: tiranies, monarquies, senats, democràcies, etc.; havent parlat de la formació de l’estat modern i d’institucions com l’Església, la Inquisició, la censura, la monarquia, la república, les corts, els tribuns de la plebs, la insaculació o el Consolat de Mar. És a dir, un cop els alumnes ja saben una mica d’Història per poder introduir l’esperit crític davant l’imperialisme actual i la superficialitat de creure que el control desenvolupat pels estats actuals sobre la població és pel seu bé quan sovint l’únic objectiu és la homogeneïtzació i l’espletació. També cal haver treballat el mapa de tot Catalunya: de relleu, hidrològic, demogràfic, comarcal, de l’imperi català, etc. perquè entenguin el temps històric i la mutabilitat de les organitzacions socials.
Pel que fa als temes directament d’Història, i per tant d’Història de Catalunya, els currículums estan força ben fets. A la Catalunya Nord, l’Estat francès, dóna uns paràmetres sobre la Història general, on l’exemple pot ser perfectament Catalunya, i en temps de cada rei o república, a partir dels quals es pot anar explicant què passa a la Història de Catalunya: època carolíngia, la Catalunya medieval en contraposició als reis francesos, les aliances etc. A la resta de Catalunya, amb el currículum actual, encara és més simple, perquè els temes/sabers que proposen són generalitats, amb l’apunt que s’ha de fer també de l’Estat castellà i de la comunitat autònoma que correspongui (és a dir, la regió catalana repartida per l’ocupant). Per tant, es pot explicar perfectament les generalitats històriques del moment que es treballa i anar a la Història que passa a tot Catalunya per concretar i aprofundir.
En aquest punt, els llibres i l’ambient general són el problema amb el qual ens trobarem. Els llibres perquè les editorials dominades per l’estat fan la seva proposta seguint uns paràmetres autonòmics i perquè en cert moment es van introduir als temes d’Història, o temes sencers, parts de la Història de Castella, que per a nosaltres no tenen sentit. Temes que, de fet, amb el nou currículum han mig desaparegut perquè no hi ha temes com els coneixíem, però han quedat encastats als materials. Això fa que, si al departament de Geografia i Història han triat certs llibres per fer classe (sovint t’ho trobes triat), els alumnes i els seus pares reclamaran que es faci el llibre pagat. Una altra vegada es conculcarà la llibertat de càtedra tant per la imposició de materials com per les exigències dels pares que s’expressaran més o menys violentament perquè es faci el temari del llibre, que no pas del currículum que ni saben què diu. Passa amb temes fins i tot de relat científic: hi ha explicacions de la creació de les religions i fins i tot d’algun imperi tributari que semblen documents trets de pactes interconfessionals en comptes d’acadèmics. Per començar, entrant a explicar el cristianisme a part de les necessitats polítiques de Roma o parlant de l’aparició d’àngels i revelacions en la creació de l’imperi islàmic a través de la figura de Mahoma. Cosa que contradiu un altre cop el currículum on s’expressa, com és lògic, que s’ha d’explicar la Història com una ciència, que s’ha d’entendre la cronologia com una classificació i relativitzar-la amb d’altres cronologies, que s’ha de posar èmfasi en les estructures econòmiques i socials, que s’han de posar exemples propers que siguin significatius per als alumnes, que la lectura, i la llengua catalana, en general (com altres competències clau) s’han de treballar a totes les assignatures, que s’ha de fomentar l’esperit crític, etc.
Per tant, encara que amb el currículum, amb la llei a la mà, es pugui ensenyar perfectament Història de Catalunya, a la pràctica, encara més no tenint els materials adequats, tot són problemes per mantenir la classe en català i la creença que no se segueix el que diu l’estat. Així, si la Direcció, amb els pares i alumnes organitzats, que sempre són els mateixos, fan prou força, o el professor no cau bé, pot decidir acabar-ho amb expedients. Expedients que, amb la llei actual, no seran formalment perquè s’hagi explicat això o allò que es tombaria per la llibertat de càtedra o d’expressió que surt a les constitucions de l'estat. No seran per exigir als alumnes que parlin català perquè és la llengua que el currículum diu, encara a la Catalunya sota ocupació castellana, que és la base de l’ensenyament. L’expedient es formalitzarà amb un seguit de faltes que diran que has comès amb relats inventats pels alumnes o direccions que incompleixen el règim comú de la funció del professorat: diran que has insultat els alumnes, que no et coordines amb els companys com diu Direcció, que no has seguit certes ordres, etc. Ompliran fulls de mentides perquè no hi ha res a la llei que no permeti explicar Història de Catalunya, posar els mapes que els castellans i francesos tant odien i, a la Catalunya sota domini castellà, exigir les classes en català. Com que els pares que serien favorables a fer les coses com cal no estan organitzats ni per exigir que els seus fills rebin les classes en català a totes les assignatures, només es veurà el rebuig.
Els sindicats no serveixen per a res, ans al contrari. Entre els que recomanen que els greuges s’enviïn directament a inspecció, que té ordres polítiques de mantenir-ho tot com està i que més aviat reprimeix els professors catalans, com hem dit, i els que fan veure que obren seccions per abordar el problema, sabent que no es tractarà directament, com hem dit, i que només reclamen als partits del sistema que facin unes lleis impossibles per poder exigir el català a les aules quan, si no es va amb mala fe, ja se sap que, amb la llei actual i una altra posició política, ja es podria fer el mateix que ara es fa, però al revés i a favor nostre, que és aplicar les sancions previstes al Règim de funcions del professorat.
Es pot explicar perfectament la Història de Catalunya, tot i haver de tenir en compte les problemàtiques que deriven de la situació d’ocupació, i es podria elevar el nivell cultural del país seguint un bon programa de coneixements en clau catalana a totes les matèries. Però sense organització de l’ensenyament universitari per tenir uns professors i mestres ben formats i, bàsicament, sense una organització política nacionalista catalana potent, tot són problemes i reculades.
Anna Tarrés Farrés
[2] Cinquanta-cinc ter. Es modifica l’apartat 1, lletres a) i g), de l’article 91, que queda redactat en els termes següents: «1. Les funcions del professorat són, entre d’altres, les següents: a) La programació i l’ensenyament de les àrees, matèries, mòduls o àmbits curriculars que tinguin encomanats.» Llei orgànica 3/2020, de 29 de desembre, per la qual es modifica la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació.
[3] DECRET 102/2010, de 3 d'agost, d'autonomia dels centres educatius. I Decret 39/2014, de 25 de març, pel qual es regulen els procediments per definir el perfil i la provisió dels llocs de treball docents.
[4] Llibertat d'un professor de dur a terme la funció docent amb la màxima independència de criteri i expressió científics, amb el límit del dret de l'alumne a ser informat amb rigor científic sobre aquelles tesis o teories que el professor declari no compartir. TermCat Educació. I Constitutció de 1978 dins la llibertat d’expressió a l’article 20. 1. c) amb l’afegitó del 20. 2. “L’exercici d’aquests drets no pot ser restringit per mitjà de cap tipus de censura prèvia.”
[5] https://xtec.gencat.cat/ca/projectes/plurilinguisme/sobre/
14 LEGISLACIÓ LINGÜÍSTICA VOLUM II ENSENYAMENT. Eines. Institut d’Estudis Autonòmics. 1a edició: 26 d’abril de 2023. GOIB. Conselleria de presidència, funció pública i igualtat.
LLEI 4/2018, de 21 de febrer, de la Generalitat, per la qual es regula i promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià. [2018/1773] i https://ceice.gva.es/va/web/dgplgm
De l’Estat francès i les llengües regionals limitades a la privada o al biligüisme preponderantment francès a la pública: https://www.legifrance.gouv.fr/cons/id/CONSTEXT000043596387? init=true&page=1&query=enseigner+les+langues+r%C3%A9gionales+&searchField=ALL&tab_selection=all
[6] Strasbourg, 20.11.2012 COM(2012) 669 final. COMMUNICATION FROM THE COMMISSION TO THE EUROPEAN PARLIAMENT, THE COUNCIL, THE EUROPEAN ECONOMIC AND SOCIAL COMMITTEE AND THE COMMITTEE OF THE REGIONS. Rethinking Education: Investing in skills for better socio-economic outcomes.
[7] https://www.sostenible.cat/sites/sostenible.cat/files/public/ documents_21_resolucio_nnuu_agenda_2030.pdf
[8] https://educacio.gencat.cat/ca/departament/estadistiques/estadistiques-ensenyament/curs-actual/ https://pegv.gva.es/va/temas/sociedad/educacion/estadisticadelasensenanzasnouniversitarias https://ibestat.caib.es/ibestat/page?&p=px_tablas&nodeId=b495e686- d6ff-456e-96f4-2b811ec96645&path=societat%2Feducacio%2Fensenyament-no-universitari&lang=ca
[9] Curs FUMH EE-Implementació del Nou Currículum a l’aula especifiquen que: “Cal dir, doncs, que és un reconeixement a l'etapa d'Ed. Infantil. Fa anys, a les escoles d'infantil i primària es treballava d'una manera molt globalitzadora a infantil (3-6 anys), a cicle inicial se seguia una metodologia força globalitzadora encara, i a partir de tercer, cada vegada es globalitzava menys, amb la intenció d'apropar l'alumnat a la metodologia dels instituts. Doncs bé, aquesta normativa arriba amb la intenció que sigui totalment al revés: la metodologia dels 0 als 6 anys es dilata fins als 16.”
[10] https://projectes.xtec.cat/nou-curriculum/educacio-basica/decret-educacio-basica/ amb la Llei educació de la CAC: Llei orgànica 3/2020, del 29 de desembre i Reial decret 157/2022, d'1 de març i Reial decret 217/2022, de 29 de març. S’establei el DECRET 175/2022, de 27 de setembre, d'ordenació dels ensenyaments de l'educació bàsica.
LOMCE al PV: https://ceice.gva.es/va/web/ordenacion-academica/curriculo-eso-bachillerato-por- materias/-/documentos/eaWDKFxNg2Dz/folder/162655319
LOMCE a les IB: https://intranet.caib.es/sites/curriculums/ca/eso/
A la Catalunya Nord: https://www.education.gouv.fr/les-programmes-du-college-3203 i https:// eduscol.education.fr/87/j-enseigne-au-cycle-3 (també cycle-4)
[11] Curs FUMH EE-Implementació del Nou Currículum a l’aula.
Autor: Anna Tarrés Farrés
versió per imprimir
RSS
Facebook
Twitter
Youtube
Edmundo, siempre con tus aportaciones tan ricas al debate, llenas de argumentos e interesantes datos históricos. ¿Fernando III es una ensoñación como el Referendum de Independencia? ¿Era una ensoñación para el resto de europeos que lo nombran en sus crónicas? ¡Hay muchos historiadores extranjeros que no se han enterado de tu descubrimiento! El historiador británico Tom Nickson ha escrito varios libros sobre Castilla en la Edad Media incluyendo uno titulado "Remembering Fernando: Multilingualism in Medieval Iberia", el cual me he leído:
https://www.academia.edu/12438858/Remembering_Fernando_Multilingualism_in_Medieval_Iberia
¡Corre! ¡Envíale un correo explicándole que Fernando III no existió! El pobre no se ha enterado...
...res Xavi G., ...res a fer amb gent que es mou en l'ambit de la fe i que a sobra cobra per fer-ho...que si Tirant lo Blanc es un clàssic de la literatura castillana...doncs díga'ls a aquests somines que sí, i així ens estalviem de llegir les vomitones casteillanes que ens degluteixen al xat...vomitones que ja ens sabem de memoria però que no demostren res més que la seva malantissa fe en el relat de la historia academica oficial...
...i per suposat Xavi G., Armau Mir de Tost sí que va existir, mentre que Fernando III el Santo no va existir mai...bé, potser sí, pero abans es deia "Hola Pep Si Cola"....
No voy a entrar más en debate sobre el tema de Urraca y Raimundo porque no estoy de acuerdo con lo que dices y tampoco te pretendo convencer. Respecto a las naves, hombre, la tecnología de los galeones del Siglo de Oro distaba mucho de la de las cocas de cabotaje de mediados del siglo XIII, pero mucho muchísimo. Nadie se arriesgaría a llevar semejantes riquezas. Por ello en ese momento surgen las letras de cambio y los primeros banqueros y florecen las repúblicas italianas, para realizar grandes transacciones a distancia y sin necesidad de llevar el capital físico y arriesgarse a perderlo.
Para acabar me he tomado la molestia de tomar unas fotografías por la tierra de Santo Domingo de Guzmán, que da la casualidad que también es la tierra de mi madre, y aprovechando de camino al pueblo he hecho escala en diversos pueblos para demostrarte 1 la tradición románica castellana, su arraigo y la incorporación del gótico, tradición e innovación:
https://i.imgur.com/EwYbWQH.jpg
La iglesia de Revilla-Cabriada, con una fachada estupéndamente conservada del románico de la segunda mitad del siglo XII, con sus canecillos historiados. El interior fue reformado a principios del siglo XIII y cuenta con bóvedas de crucería en las naves laterales. En Castilla el movimiento restaurador del siglo XIX tuvo poco arraigo y lo que se ve es todo original, aquí no existen abominaciones como el
Monasterio de Ripoll.
https://i.imgur.com/Bo6DLiY.jpg
Ventana del ábside, románico ojival.
https://i.imgur.com/GAAVCOm.jpg
Iglesia de Espinosa de Cervera, con su preciosa torre de ventanas bíforas.
https://i.imgur.com/JGfFcQ6.jpg
Ahora vamos un paso más hacia el gótico, en la preciosa iglesia (o lo que queda de ella) de Castrillo de Solarana, cuyo ábside construído hacia 1220, ya en pleno siglo XIII, estructuralmente es plénamente románico, y sin embargo utiliza una decoración cláramente gótica, con una cenefa baja de arcos apuntados y una superior de arcos trilobulados. Las columnas están decoradas con crochets, y los contrafuertes están decorados con delicadas columnillas de clarísima inspiración gótica. Estamos en mi opinión ante una factura de un maestro educado en la escuela románica que incorpora a sus obras las novedades del gótico que se empiezan a ver y a popularizar por Castilla.
https://i.imgur.com/8wYLu30.jpg
En el campo castellano comienzan a surgir obras góticas traídas desde las urbes, como la iglesia abacial de Villamayor de los montes, circa 1230. Fue realizada por un taller estrechamente relacionado con la Catedral de Burgos, y muestra un gótico clásico púramente francés en su detalle. Los capiteles están finamente decorados con motivos vegetales, la cornisa está constituída por una serie de delicados crochets, que choca frontalmente con la tradición románica local de los canecillos. Por último el ábside cuenta con un grupo de gárgolas que es su momento tuvieron que formar parte de un sistema de evacuación de aguas gótico en el que el tejado se retranquea por detrás de la cornisa para dejar espacio a un canal que discurre tras un parapeto, como bien se observa en la catedral de Burgos. Aquí vemos una traslación literal por maestros franceses sin pasar por un filtro de tradiciones locales.
https://i.imgur.com/UEDcnSL.jpg
El siguiente paso lo vemos en la Iglesia de San Pedro de Silos, que consta de unos ábsides góticos muy de finales del siglo XIII, hacia 1290-1300, en un estilo radiante pero que sin embargo ya muestra rasgos evidentes de factura local. ¡Al ojo educado resulta estridente a la vista una cornisa de canecillos! En un momento en el que el románico había quedado obsoleto, en la tradición local seguía persistiendo el uso de canecillos historiados en los edificios góticos, aquí se han abandonado los crochets franceses en favor de un elemento vernáculo. Por el resto es un edificio de buena factura del gótico radiante, con sus pináculos, sus gárgolas de desagüe, y unas tracerías caladas de gran calidad que demuestran que quienes construyeron esta cabecera sabían lo que hacían y eran expertos en su campo, ya no vemos al maestro románico imitando lo gótico lo mejor que puede, sino gente educada en talleres góticos de un depurado estilo.
La conclusión es que Castilla posee una fuerte tradición románica que perdura a pesar de las innovaciones del gótico, primero por su elevadísimo número de iglesias románicas, más elevado con diferencia que Cataluña, y por la pervivencia de algunos elementos como se ve en los ábsides de la iglesia de Silos, un choque frontal entre tradición e innovación.
Ostres tu, Lluís, matxo, Fernando III també??? Això ja és passar-se tres pobles, s'ha de buscar una racionalitat deu meu.
Ara, el teu avantdarrer paràgraf és magistral.
Ara, si vertaderament Fernando III és el desdoblament d'algú, jo miraria cap a Arnau Mir de Tost, encara que les dates no quadren massa, però és que jo aquí me la jugu!! hahahaaa.
Val val, l'Elionor de Castella un personatge extraordinari, ja està. Encara que els seus jardins leedinencs els hi feien catalans (1), però bé, i encara que alguna fita històrica i publicació que li atribueixen, altres autors li la atribueixen a l'Elionor de Provença del casal català (1), però bé, no té massa importància.
Respecte a la forqueta, a Anglaterra sembla que no la coneixien i sí a Castella, però a Castella segurament passaria via Catalunya, que es coneixia des de..., bé, que és coneixia i ja està.
(1)https://www.revistamirabilia.com/sites/default/files/pdfs/17._andreabergazalvarez_0.pdf
Raimon de Borgonya era el setè fill mascle de l'estirp i l'Enric de Borgonya de Portugal el cinquè. És que no eren ni quatrers. No tenien drets dinàstics ni de carambola. I fent-se a més amb ambdós regnes, lo lògic era, tan ells com els seus descendents, vincular-se el màxim possible a aquestos regnes per no semblar estrangers. Per això no impedia que seguiren tenint els seus contactes amb cosins, germans, oncles, etc, borgonyons, ells i els seus descendents. Recordem que Urraca de Lleó ja era borgonyona per part de mare, i després es va casar amb Raimon.
S'ha de veure com intentes capgirar les meves paraules.
L'únic capitost estranger dels que t'he dit, que arriba amb el Batallador és el Bertran de Risnel. El Raimon, l'Enric i l'Ermengol V arriben anteriorment, amb l'Alfons VI, i Pons de Cabrera, Pons de Menerba i Ermengol VI posteriorment, amb Alfons VII. O sigui, que ja em comptu, un, dos..., VUIT!, i més que en sortiran!!
Deixant a banda als encara no confirmats Lara i Gusmans, que d'aquestos en n'hi han TRENTA O QUARANTA lo menos!!
I ja en el summum del recargolat capgirament, em fiques a l'Alfons el Batallador per mig com si tingués alguna cosa a veure amb Catalunya i la seva història i les seves aspiracions, quan no té absolutament res a veure!!
Les naus també creuaven tot l'Atlàntic carregades d'or, plata i molts tresors, quan podien anar amb carretes...: Florida, Georgia, New Hampshire, Groenlandia, Polo Nord, Svalvard, Noruega, Holanda i Andorra, i?
Yo no veo que Xavi tenga ningún problema debatiendo conmigo, es más, nos lo estamos pasando muy bien. Creo que tienes un problema, y es que eres incapaz de convivir con ideas disidentes, y eso es muy peligroso. Cada persona ve el mundo a su manera, y para tí algo que te parece negro a lo mejor el otro lo ve más claro, o directamente blanco. Esto se aplica a la política por supuesto. Igual que tú ves que el tema de Cataluña es X y es algo impepinable, irremediablemente va a haber gente que piense que es Y y como en cualquier democracia no te va a quedar otra que tolerarlo. Por eso digo que eres un fascista, porque para tí algo es X y si el otro no lo ve X entonces se convierte en tu enemigo. Tú para tu desgracia vives en un país llamado España donde viven 47 millones de personas que piensan de maneras muy diversas, y sí o sí vas a tener que convivir con ellas y sus ideas, que son igual de respetables que las que tengas tú, igual. Y si no puedes tolerar la disidencia ni la libertad de expresión y de pensamiento siento decírtelo así pero eres un fascista de tomo y lomo, así y sin anestesia, y eso no está abierto a debate ni a opinión, si te comportas como un fascista te conviertes en uno.
Crec que aquí s'hauria de parlar del sistema educatiu i dels problemes que suposa explicar històries inventades com la historia d'Espanya oficial, on un rei com Fernando "el santo" ens el venen com un personatge històric i no deixa de ser una falàcia historiogràfica.
Com el que escriu aquí amb el seu sobrenom.
Escriu amb castellà, diu que pot escriure amb anglès i amb condescència deixa anar:
"Y reitero, es español es también tu lengua, según te garantiza la constitución de tu país"
El español, no és una llengua, ho és el castellà. I no és la meva llengua. A més d'anglès, puc parlar amb rus, però no té sentit parlar en cap de les tres llengües aquí.
El meu país no té constitució, està ocupat per uns colons com tu que m'imposen una altre cosntitució que empresona o condemna a l'exili els catalans.
Però...
...aquest fòrum és per parlar del sitema educatiu i tu aquí no estàs per parlar d'això.
Vens aquí a vacilar i a faltar al respecte mitjançant el teu supremacisme espanyol
Supremacisme espanyol en estat pur.
Tota aquesta colla, en son un exemple
Vale val, no m'he esforçat lo suficient amb la cerca de Leonor. L'has posat en tan gran pedestal que pensava que em sortirien ràpidament les referències que apuntaves en les pàgines del seu país castellà. Però no, tan gran senyora castellana i no la tenen quasi en consideració. Ni que fos la Jennifer Hermoso, mos ha fotut!!
Vale vale, una errada meva. Portu almenys 5 mesos sense fer cap errada, cap ni una, i a la primera que faig, a la primera!, va i em surt l'Abat no se d'on, refregant-m'ho, i damunt amb la seva sorna sonrisseta sense nas inclosa. És queee...
I si no l'altre: "aquí tienes mis fuentes". Res de Wiqui per suposat, i totes en l'idioma de Los Ropper. Me l'imagino mirant-se les ungles bufant-se-les.
Jo és que, la veritat, jo ja no sé que fer amb aquesta gent, si enviar-los a fer la mar o donar-los un "sobresueldo".
Bé, dit això, gràcies per la informació, que s'agraeix, i demà o demà passat entraré en el tema.
Xavi aquí tienes mis fuentes sobre Leonor:
https://collection.sciencemuseumgroup.org.uk/objects/co483388/edward-i-his-queen-eleanor-of-castile-carriage-print
" (...) Eleanor of Castile, at Conway Castle, erected by him in A.D.1284. The ruins have a unique appeal. Here, it is said, the first sweet pea was planted in Britain."
https://leeds-castle.com/news/episode-2-1278-1290-eleanor-of-castile-transforms-leeds-castle-into-a-queenly-paradise/
https://shows.acast.com/gone-medieval/episodes/eleanor-of-castile
Yo no veo que Alfonso X o Fernando III hablen de Raimundo de Borgoña, o reclamen siquiera ningún territorio en Borgoña, ellos hablan de sus ancestros astur-leoneses en todos caso y en su Estoria de España. Por eso digo que Raimundo de Borgoña cae en la irrelevancia y en la irreverencia. Te doy la razón en que con Alfonso el Batallador llegaron numerosos nobles en su corte que SÍ ocuparon posiciones de privilegio en la corte leonesa al contrario que el borgoñón. Pero eso no hace más que enfatizar en la fraternidad hispánica e historia en común que nos une, ¡juega en contra de las tesis secesionistas!
Embarcar cantidaden ingentes de dinero era un asunto de alto riesgo sobre todo a través del Golfo de Vizcaya, que en aquella época era llamado el Mare Tenebrorum por la cantidad de barcos que se tragaba sus aguas. Para los mediterráneos os es difícil entender lo hostil que es el océano atlántico. El Golfo de Vizcaya es traicionero, cuando la presión cae de golpe se forman terribles vientos huracanados llamados galernas, capaces de hundir cientos de barcos sin previo aviso. Que no, que eso es imposible. Además, las catedrales castellanas tampoco tienen unas dimensiones como para que se necesitasen grandes inversiones, son dimensiones realmente modestas comparadas con las catedrales francesas, están perfectamente a la altura del poder adquisitivo del reino de Castilla en el siglo XIII.
(traducido de la Wikipedia en inglés:)
"Cultural influence
Si no se li permetia cap paper polític obert, Eleanor era una dona molt intel·ligent i culta i trobava altres sortides satisfactòries per a les seves energies. Va ser una patrona activa de la literatura, mantenint l'únic scriptorium reial conegut que existia en aquell moment al nord d'Europa, amb escribes i almenys un il·luminador per copiar-li llibres. Algunes de les obres produïdes eren aparentment romanços vernacles i vides de sants, però els gustos d'Elionor van anar molt més que això i no es limitaven als productes del seu propi despatx d'escriptura. El nombre i varietat de noves obres escrites per a ella demostren que els seus interessos eren amplis i sofisticats. A la dècada de 1260 va encarregar la producció de l'Apocalipsi Douce. També s'ha relacionat de manera creïble amb l'Apocalipsi de la Trinitat, tot i que la qüestió de si l'ha encarregat o simplement va tenir un apocalipsi que va influir en la seva producció, segueix sent un tema de debat. A la croada de 1272, va fer traduir per a Edward De Re Militari de Vegetius. Després que va succeir a la seva mare com a comtessa de Ponthieu el 1279, es va escriure un romanç per a ella sobre la vida d'un suposat comte de Ponthieu del segle IX. Va encarregar un romanç artúric amb un tema de Northumbria, possiblement per al matrimoni del senyor de Northumbria John de Vescy, que es va casar amb un amic íntim i parente seu. A la dècada de 1280, l'arquebisbe Peckham va escriure una obra teològica per a ella per explicar què eren i què feien els àngels. Gairebé segur que va encarregar el Salteri Alfons, ara a la Biblioteca Britànica, i també se sospita que és el comissari del Salteri dels Ocells que també porta les armes d'Alphonso i la seva futura esposa. El gener de 1286 va agrair a l'abat de Cerne haver-li prestat un llibre, possiblement un tractat d'escacs que se sap que es va escriure a Cerne a finals del segle XIII, i els seus relats la revelen el 1290 en correspondència amb un mestre d'Oxford sobre un dels seus llibres. . També hi ha proves que suggereixen que va intercanviar llibres amb el seu germà Alfons X.
Les proves rellevants suggereixen que Eleanor no dominava l'anglès, sinó que estava acostumada a llegir, i per tant presumiblement a pensar i parlar, en francès, la llengua materna, amb la qual hauria estat familiaritzada des de la infància tot i passar els seus primers anys a Espanya. En això va tenir més sort que moltes reines europees medievals, que sovint arribaven als regnes del seu marit per fer front a la necessitat d'aprendre una nova llengua; però la cort anglesa encara era funcionalment bilingüe, en gran mesura gràcies a la llarga successió de les seves reines, que eren majoritàriament de terres francòfones. El 1275, en una visita a l'abadia de St Albans a Hertfordshire, la gent de la ciutat li va demanar ajuda per resistir les exaccions de l'abat, però un dels seus cortesans va haver d'actuar com a traductor abans que pogués respondre a la petició d'ajuda. Totes les obres literàries esmentades anteriorment estan en francès, igual que la major part de les seves cartes supervivents, i com que Peckham va escriure les seves cartes i el seu tractat angelical per a ella en francès, era presumible que preferia aquesta llengua.
En l'àmbit domèstic va popularitzar l'ús de tapissos i catifes: l'ús de tapissos i, sobretot, de revestiments de terra es va notar com una extravagància espanyola a la seva arribada a Londres, però en el moment de la seva mort estava clarament molt de moda entre els magnats més rics, amb certes de les seves penjades havien de ser reclamades a Anthony Bek, el bisbe de Durham. També va promoure l'ús de vaixella fina, ganivets elegantment decorats i fins i tot forquilles (tot i que encara no se sap si aquests últims s'utilitzaven com a estris de menjar personals o com a peces de servir dels bols o plats comuns). També va tenir una influència considerable en el desenvolupament del disseny de jardins a les finques reials. S'evidencia una gran despesa en jardins a les seves propietats i a la majoria dels llocs on es va allotjar, inclòs l'ús de fonts d'aigua, una característica comuna del disseny de jardins castellans, que es va deure a les influències islàmiques i romanes a Espanya. La pintoresca Gloriette al castell de Leeds es va desenvolupar durant la seva propietat del castell.
La reina va ser una devota patrona dels frares de l'Ordre Dominicana, va fundar diversos priorats a Anglaterra i va donar suport a la seva tasca a la Universitat d'Oxford i la Universitat de Cambridge. No en va, doncs, que la pietat d'Elionor fos d'un segell intel·lectual; a part dels seus fonaments religiosos no es dedicava a dirigir bones obres, i deixava als seus capellans el repartiment d'almoina per ella. El seu nivell de donacions benèfiques va ser, però, considerable.
Va patrocinar molts familiars, tot i que donada la impopularitat dels estrangers a Anglaterra i les crítiques a la generositat d'Enric III i Elionor de Provença amb ells, va ser cautelosa com a reina a l'hora d'escollir quins cosins donaria suport. En lloc de casar els seus cosins homes amb hereves angleses, cosa que posaria la riquesa anglesa en mans estrangeres, va organitzar matrimonis per a les seves cosines dones amb barons anglesos. Edward la va recolzar fermament en aquests esforços, que li van proporcionar a ell i a la seva família (i a la mateixa Eleanor, en la seva possible viduïtat) una xarxa ampliada de possibles seguidors. En alguns casos, els seus projectes matrimonials per a les seves cosines dones van proporcionar a Edward, així com al seu sogre Enric III, oportunitats de mantenir relacions saludables amb altres regnes. El matrimoni de la seva parenta Marguerite de Guines amb el comte d'Ulster, un dels nobles anglesos més influents d'Irlanda, no només va donar a Edward una nova connexió familiar a aquella illa sinó també amb Escòcia, ja que la cosina de Marguerite, Marie de Coucy, era la mare de El cunyat d'Eduard, Alexandre III. El primer dels projectes matrimonials registrats d'Elionor va vincular un dels seus cosins de Châtellerault amb un membre de la família Lusignan, els parents materns molt afavorits d'Enric III, no només va enfortir els llaços del rei amb aquesta família sinó que també va crear un nou vincle entre el rei anglès i un poderós. família a Poitou, al flanc nord de Gascunya."
Hola, Fernando.
He estat mirant a la Leonor i el castell de Leeds i no he trobat gran cosa del que dius. Em sembla una mica exagerat lo de l'aigua "corriente i caliente" alhora, però bé, si tu ho dius, en principi m'ho trago però en tinc molts dubtes. Lo dels pesolets, tan petitonets i verdets ells, doncs també m'ho tinc que només creure perquè ho dius tu, perquè tampoc he trobat res al respecte. I de la resta una mica el mateix a excepció potser dels jardins, perquè realment és que no he trobat res del que dius. Però bé, que la Leonor de Castella i Castella estaven molt avançades en el s.XIII.
No sabem ben bé on van ser escrits aquestos capítols del Còdex Calixtí. Sabem que són obra d'un monjo francès, i que SÍ va fer el camí de Santiago, que va estar-hi. Un estudiós del tema diu que no va ser aquest monjo que tu dius, sinó un altre d'origen borgonyó. Borgonyó i en terres d'una dinastia borgonyona. Això va quadrant...
Dius que Raimon de Borgonya i la dinastia borgonyona era secundaria, quan jo penso tot el contrari, es van fer amb Lleó amb Castella i amb Portugal. Raimon el que passa és que va morir abans de poder regnar, però el va substituir l'Alfons el Batallador, un altre pirinenc de la Marca carolíngia hispànica.
I amb El Batallador ja en va un altre dels cavallers que ocuparen els més alts càrrecs d'aquests regnes, que te n'he dit ja uns quants...: Ermengol d'Urgell, Ponç de Cabrera, Ponç de Menerba,
Bertran de Risnel (emparentat amb els comtes de Reynel, com possiblement el mateix bisbe de Cuenca, Mateu Reynel), i més que en sortiran a falta de confirmar els Lara i els Guzman.
Lo del Concili de Lió jo no ho interpreto així. A més, les carretes aquestes podien anar a qualsevol port fins a La Corunya per exemple, que era molt més ràpid i fàcil com ens diu aquest mapa gràfic, https://pbs.twimg.com/media/F5Sil-tWMAAb61n?format=jpg&name=medium. Mapa que també respon a tots aquells, tu inclòs, que van dient per aquí que no és possible que la primera expedició colombina sortís de Pals podent sortir de Palos a l'Atlàntic. No era pas tan important l'Atlàntic sí l'expedició s'organitzava a Catalunya.
I ara PLORA, hahahaaahaa.
Amb lo de los guisantes m'has desarmat.
Continuará.
Te pongo el ejemplo de un códice escrito por un monje aquitano llamado Aymeric Picaud en el monasterio de Parthenay, bien lejos de Borgoña, y que como ves no tenía mucho aprecio por los castellanos (y un odio visceral hacia los vascos y navarros) y sin embargo halaga las riquezas de Castilla, a la que alude como una tierra rica en todo sentido. No fue escrito en España ni en mucho menos Compostela, y no tiene nada que ver con Raimundo de Borgoña o su corte.
Me hace gracia que ahora hagas esas gimnasias mentales para intentar manipular las palabras llanas de Aymeric Picaud de que si esa riqueza no era castellana sino que había llegado con no se quiénes extranjeros que si la abuela fuma en pipa. El códice calixtino dice que la meseta es una tierra rica, punto, no inventes.
La dinastía de Borgoña se volvió española en el momento en el que su sangre se mezcló con la de la dinastía astur-leonesa, y más cuando la balanza de poder estaba claramente del lado de la dinastía española y no de Raimundo, que fue un personaje que pasó sin pena ni gloria. Era Urraca de León la que llevaba las riendas del reino. Y más cuando toda la nobleza siguió siendo local, aún estoy esperando esa lista larguísima de caballeros que vinieron de Borgoña y ocuparon las posiciones de poder del Reino de León con la que tanto insistes.
Rada era navarro de nacimiento y por parte de padre, pero su madre, Eva de Hinojosa, era castellana, y el castellano era su primera lengua. Rodrigo llegó al rey de Castilla mediante la paz de Guadalajara, donde Castilla y Navarra firmaban las paces después de que Castilla le arrebatase Álava y Guipúzcoa a Navarra, y se pasó de bando. De aquella Navarra ya era un reino en plena decadencia hasta el punto de perder su salida al mar, ya que Castilla pasó a llegar hasta Bayona y a hacer frontera con Inglaterra. Navarra jamás recuperaría esos territorios, y los vascos pasaron a ser leales a Castilla.
Pues el monje se refería a joyas, ajuares de las casas y las iglesias, que es rica en producción textil, que tiene buenos caballos y que sus gentes no pasan hambre. Todo ello se sostiene perfectamente en el discurso histórico, pues Leonor de Castilla cuando llega a Inglaterra lleva consigo la moda de los tapices y las alfombras (los introduce en Inglaterra), la cuberterí (introduce el uso del tenedor, hasta entonces comían con las manos y cuchillo), los jardines de diseño, el agua corriente (Leonor reforma multitud de propiedades y las dota de bellos jardines y de baños con agua corriente caliente, como en el castillo de Leeds) o los guisantes (Leonor introduce los guisantes en Inglaterra); se lleva consigo todo eso de Castilla.
Castilla en el siglo XIII es la corte más refinada de toda Europa, palabras de los ingleses, no mía, y la única en la que las mujeres recibían la misma educación que los hombres, dando lugar a reinas como Leonor. Normal que se construyesen catedrales góticas de la mejor calidad.
Ya te he dicho que el concilio de Lión solo ratifica las medidas ya existente. Vamos, no me puedo imaginar que llevasen a través de toda Francia, los Pirineos y Castilla carretas cargadas con los fondos necesarios, es completamente inverosímil.
O sigui, que em poses d'exemple un còdex, que és una altra catedral de l'època elaborada per francesos, occitans i catalans i encara pretens afirmar que no te res a veure l'entrada en Castella i Lleó d'una dinastia estrangera i multitud de cavallers i monjos d'aquestes procedències per al ràpid desenvolupament de Castella i Lleó.
I sí, una dinastia estrangera, perquè que jo sàpiga Borgonya no para per la Tierra de Campos, i aquest que escriu en el còdex compostel·là molt possiblement acompanyava a Raimon de Borgonya comte de Galícia o al seu fill i n'era part de la cort. Rada era navarrès, un altre pirinenc.
Una dinastia estrangera com ho eren els Trastàmares a Catalunya, i que vingueren acompanyats per un munt de castellans amb ells. O posteriorment els Àustries o els Borbons, estrangers i tots acompanyats de les seves corts estrangeres, i que amb les seves coses bones però també dolentes, el que no hi ha dubte es que suposa un canvi i l'entrada d'altres influències.
Així que no em vinguis amb falses acusacions com un Himmler qualsevol.
A saber per què va escriure això el francès del còdex: "...tesoros..., oro y plata.." com si estigués parlant de l'illa Martinica per a que la gent hi anés.
Amb impostos, com vaig reconèixer, i amb el desviament d'impostos. I també vaig nomenar les ajudes del Concili de Lió que només va rebre i rep el teu silenci com en altres ocasions.
El mapa eixe de l'alfabetització és tendenciós, a Catalunya s'hagués tingut que alfabetitzar en català, que era la seva llengua que coneixien tots, però era una llengua prohibida i perseguida, minusvaloritzada i amb un país postrat i derrotat. Tu sí que no tens ni idea.
Castilla era un territorio rico, punto, y así consta en el códice calixtino:
«Una vez pasados los Montes de Oca, en dirección a Burgos, sigue la tierra de los españoles, a saber, Castilla y Campos. Esta tierra está llena de tesoros, abunda en oro y plata, rica en paños y vigorosos caballos, abundante en pan, vino, carne, pescado, leche y miel. Sin embargo, carece de arbolado y está llena de hombres malos y viciosos».
Desde luego no se le puede acusar de parcialidad hacia Castilla. Lo sorprendente no es por la financiación, sino por lo innovador y la calidad de la arquitectura gótica en Castilla en comparación con el resto de territorios peninsulares.
El cuento de la Castilla pobre es un estereotipo xenófobo muy catalán surgido en el siglo XIX y XX por la inmigración de otros españoles a Cataluña. Falta decir que la tasa de alfabetización de Castilla en el siglo XIX era bastante más alta que la de Cataluña, Burgos siendo de las provincias mejor educadas de España a pesar de ser eminentemente rural y carente de industria:
https://pbs.twimg.com/media/FvhwqAwXoAAMAfj.jpg
Parece que tú adscribes a la tesis de Goebbels, que una mentira repetida mil veces se transforma en verdad, Castilla no era una dinastía extranjera, punto, por mucho que te empeñes en repetir lo mismo una y otra vez. Esque no cuela.
Además ya te he demostrado con anterioridad que las catedrales de Castilla se sufragaban con impuestos, que esque no te enteras de nada. No tienes ni idea del contexto histórico del que hablas, cuando Castilla era un reino de primer nivel con mucha presencia internacional. Rodrigo Jimenez de Rada o Mauricio de Burgos se formaron en la Sorbona, y presenciaron de primera mano las nuevas facturas francesas. El obispo Martín Fernández de León fue embajador de Castilla en Roma y en Alemania, y con seguridad vio con sus propios ojos esas grandes catedrales radiantes de Francia en construcción. Era un tema de imitación, de innovación y de prestigio como nueva potencia europea promovida por españoles en un claro intento de insertarse en la élite europea, de progresar.
Prueba de ello es que muchas facturas castellanas tienen inspiración directa en modelos nativos, el claustro burgalés está inspirado en el claustro de Silos, románico:
https://c8.alamy.com/compes/2r03pb7/claustro-situacion-catedral-interior-burgos-espana-2r03pb7.jpg
https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/65/Sto_Dom_de_Sil-0.JPG
Las formas son radicalmente distintas, pero el concepto es el mismo, dos alturas, algo único en Europa. Es tradición en Castilla los claustros a dos alturas. Y para más paralelismo son las tallas de las esquinas de la claustra, que también son motivos exclusivos de Castilla y están presentes tanto en Burgos como en Silos:
https://www.caminodelcid.org/rep/adcf/galeria/2199302/9/gal-destierro-burgos-santo-domingo-de-silos-romanico-cid-cha-relieve-descendimiento-alcjpg.jpg
https://www.turismodeobservacion.com/media/fotografias/adoracion-de-los-reyes-en-el-claustro-de-la-catedral-de-burgos-78141-xl.jpg
Bé, recapitulem una mica.
-Des d'aquí s'ha dit i repetit: 'Castella era pobra'
-Tu has anant replicant que, 'com que pobra, si va poder construir unes catedrals magnífiques sense parangó en la resta de la península'
A mi em rosegava cada vegada que així replicaves.
Vaig adonant-me que en temps de la Primera Croada, se'n dona una de paral·lela per terres hispanes (bé, fins aquí arribava), però sobretot i de forma rotunda a Castella i Lleó amb l'arribada de nombrosos nobles, piri i ultrapirinencs, cridats pel mateix rei Alfons VI, perquè sinó se'l menjaven els musulmans, que a més de fer-se amb enormes territoris, van poder canviar la dinastia regnant per una francesa (cosa que l'Alfons VI va voler evitar apartant a les filles del tron, per algo serà...), i a més aquesta entrada de capitosts estrangers va seguir repetint-se al llarg del temps amb els descendents de l'Alfons VI, però ja de dinastia estrangera, francesa, perquè com s'ha dit per aquí, Castella mai pogué fer front als musulmans per ella sola.
Jo crec que tota aquesta sèrie d'esdeveniments i canvis explica el per què van poder-se fer aquestes grandioses catedrals, malgrat que Castella i Lleó essencialment era pobra i despoblada. Si no és pel canvi dinàstic francès amb la seva influència i connexions i l'arribada en tropa de magnats europeus no s'hagueren pogut alçar aquestes catedrals ni Espanya seria el que és avui: un subreialme subvencionat per França, entre d'altres, i subvencionat únicament em temo, perquè és la millor entrada que té Europa cap a Iberoamèrica gràcies a un català.
Feliç Diada.
Urraca I de León aparece en las crónicas leonesas de la época, mucho tiempo antes de la unión dinástica con Castilla, reina guerrera por cierto, que tuvo que enfrentarse a los intentos de diversos nobles y de su propio marido de hacerse con el poder, o la invasión de Alfonso I el Batallador por ejemplo, que llega hasta Saldaña. Luego me cuentas que eran solo los franceses los que invadían por la fuerza. Esque de hecho aparece retratada en el tumbo A de la Catedral de Santiago, es una preciosa ilustración románica contemporánea a ella misma, donde se lee claramente URRAKA REGINA, ADEFONSIS FILIA:
https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/f0/UrracaRegina_TumboA.jpg
De nuevo hablas del cambio dinástico como si hubiese llegado Atila o algo. La reina de León se casa con un conde francés que además falla estrepitosamente en el intento de usurparle el poder a su mujer. Y ya te lo he demostrado que Jaime I era tan o más pariente de los franceses que Alfonso X, y eso no lo convierte en extranjero.
Te equivocas rotundamente con lo de Gascuña. Alfonso VIII no ataca ni invade Gascuña. Alfonso VIII primero recibe Gascuña en la dote de su mujer Leonor de Aquitania, y cuando entra a reclamarla de forma pacífica se encuentra con la indiferencia de los locales, y ante la indiferencia decide que no merece la pena iniciar una guerra. Sería Alfonso X quien resucitaría el reclamo de su tío-bisabuelo y amenazaría con una invasión a gran escala al rey de Inglaterra Enrique III, quien para evitar el conflicto acordaría el matrimonio de su hijo Eduardo con la hermanastra de Alfonso, Leonor, en Burgos.
I tant que tenia connexions polítiques i sanguinis amb el núcleo, a Castella i Lleó acabava d'entrar una nova dinastia d'aquest núcleo, estranger, i canvia tota la dinámica de Castella, que s'incorpora a la dinámica d'aquest núcleo, estranger. Per això mateix l'Alfons VII comença a atacar i invadir la Gascunya seguint la dinámica dels estats francesos: Castella acaba de convertir-se en un nou d'aquestos estats francesos amb un futur expansionista prometedor, per suculent.
Que el meu odi visceral cap a lo castellà em cega? No sé d'on et treus això.
Urraca? La urraca és un pajarracu, un rèptil-dinosauri, forma part de la llegenda fundacional de Castella i Lleó, el primer rei fill d'un borgonyó i un pajarraco, però no és real, segurament tapa a una princesa catalana, però no va existir, igual que D. Pelazo.
Nonono, Jaime I es tatara-tataranieto de Raimundo de Borgoña y Urraca de León. A esa Berenguera la conocerán en su casa a la hora de comer.
Las Catedrales de la Corona de Castilla no son una rareza, lo has entendido mal, forman parte de la primera corriente del gótico en Europa occidental que pasa los Pirineos al igual que pasó el Canal de la Mancha. Las condiciones en Cataluña en ese momento no eran las adecuadas para que se diese una adopción tan fidedigna como en Castilla, que experimentaba un proceso de expansión meteórico y tenía conexiones políticas y sanguíneas con el núcleo de expansión del Gótico.
Y en Castilla por supuesto que había una tradición románica fortísima, que lastró mucho la adopción del gótico especialmente en zonas rurales. León tenía una catedral románica, de la que por cierto quedan restos arqueológicos, Burgos tenía otra, Palencia, Segovia o Ávila, y Salamanca y Zamora siguen teniendo sus catedrales románicas, las cuales por cierto tienen un cimborrio espectacular, por no hablar de Compostela, que es la madre de todas las catedrales del Reino de León y en la cual se inspiran multitud de iglesias románicas en todo el antiguo reino, si eso no es tradición...
https://www.romanicodigital.com/sites/default/files/modelo_dublin_recurso/images/24000_0024.jpg
Estatua procedente de la antigua catedral románica de León, encontrada de relleno en los muros de la obra gótica. Como fue reusada al poco de haberse realizada y permaneción encerrada en un muro por más de 700 años conserva íntegra toda su policromía original. Y esque el gótico llegó tan rápido que el románico quedó obsoleto en cuestión de pocas décadas. Me parece hasta divertido que los arquitectos góticos que llegaron a León encontraron tan repulsivas las imágenes románicas que directamente las usaron de cascote para rellenar muros. En contraste por ejemplo con las estatuas góticas de la Colegiata de Nuestra Señora del Manzano de Castrojeriz, que fueron reusadas por los canteros neoclásicos para su nueva fachada por su excelente factura:
https://arteviajero.com/wp-content/uploads/2017/07/Detalle-de-la-fachada-meridional-de-la-Colegiata-de-Santa-Mar%C3%ADa-del-Manzano.jpg
Susodicha fachada de Castrojeriz donde se ven las estatuas del siglo XIII reusadas en una fachada del siglo XVIII. Son del taller del maestro Enrique.
A Cataluña el gótico llegó más tarde, pero para el siglo XIV el románico era historia en Cataluña por mucha tradición que tuviese.
Ya se que tu odio visceral hacia lo castellano te ciega, pero lee un poco sobre Alfonso, si quieres de autores extranjeros, ya verás que es cierto lo que digo.
De les catedrals gòtiques de Lleó i Castella ja vam parlar i pensava que havia quedat clara la excepcionalitat d'aquestes, tant pel seu caràcter extraordinari com pel de rar, d'un cas curiós de com és possible aquestes còpies tan fidedignes d'arquitectura francesa i alemanya a un lloc tan allunyat i aïllat com la messeta carpetovetònica, tal i com és preguntava l'autor alemany d'un obra sobre aquestes catedrals que vas enllaçar.
Amb el meu enfocament jo donu resposta a aquest autor, que com és habitual no em farà ni cas perquè el conec i és un prepotent de collons, però la teva resposta, la resposta acadèmica, ja la sap i no li quadra, per això mateix li estranya.
Pel que fa al gòtic català, ja vas dir tu mateix, que Cat tenia la seva pròpia tradició constructora romànica, que estimava, i li va costar adoptar la nova corrent. A Castella no hi havia cap tradició, i menys gòtica, per això les catedrals son meres còpies fetes pels mateixos mestres estrangers que feren les franceses o alemanyes, a excepció de la de Toledo i algun petitíssim rastre distintiu en alguna de les restants.
A Castella, i expansió cap al sud, a banda de la lluita contra el mahometà, el que hi havia era molt botí a repartir i unes monarquies noves i dèbils, que si es descuidaven el més mínim perdien el tron en favor de qualsevol capitost ultrapirinenc dels que l'acompanyaven com els Lara, tan àvids de poder com el rei mateix. Mentre que a Catalunya el poder estava ben assentat des de feia segles.
Respecte a l'Alfonso X, doncs no tinc res a dir si era tan savi i lletrat, i tan avançat al seu temps, i va fer tant per la llengua castellana. Potser aquesta tradició traductora que dius que ell va impulsar és la base del que s'estudia aquí respecte a la apropiació d'obres d'altres llengües. Ara, no te res a veure la feina d'estandardització del castellà de l'Alfonso amb la milionada que la parlen ara, això només es deu al fruit de les aventures transatlàntiques del s.XVI, com ho demostra la milionada que també parlen l'anglès pel mateix motiu, sense haver tingut mai una normativització, o la poca milionada comparativament, de parlants del francès, llengua estandarditzada per excel·lència.
A mi no m'importa massa la genètica en aquest cas del que parlem, però que digues que Jaume i Alfons estaven emparentats per sang castellana i no catalana, quan el primer rei borgonyó de Lleó i de Castella el primer que va fer es anar a casar amb amb Berenguera de Barcelona en 1128, i a partir d'aquí tots els reis de Lleó i de Castella i de Castella i Lleó tenen sang catalana, és fort. A banda que per la part portuguesa de l'Alfons també la tenia de catalana de la mà de Sibil·la de Barcelona, mare del primer rei de Portugal.
Continuarà...
El concepto de dinastía es irrelevante, mi tatarabuelo paterno puede ser polaco y eso no me hace extranjero. ¿Que la dinastía castellana era mucho más internacional, rica y relevante que la aragonesa en el siglo XIII y atraía a gente de toda Europa? Por supuesto. ¿Era el rey de Castilla menos español que el rey de Aragón? Por supuesto que no, científicamente Jaime I estaba genéticamente más emparentado con Raimundo de Borgoña que Alfonso, ya que Alfonso era una generación más jóven que Jaime I, Raimundo era el tatara-tatarabuelo de Alfonso, mientras que era el tatarabuelo de Jaime. Si esque eran parientes de sangre y por parte castellana, que no aragonesa.
La prueba está enque Alfonso promocionó la cultura vernácula como nadie había hecho jamás en Europa, escribiendo los primeros libros en lengua común por ejemplo. Por algo el castellano es la segunda lengua más hablada del planeta, fue pionera en su expansión y estandarización. Mientras que en Aragón los eruditos seguían escribiendo en Latín, en Castilla se traducían cientos y cientos de libros al castellano, haciéndolos accesibles a cualquiera que se pudiese permitir su compra sin necesidad de saber lenguas obscuras y muertas. Alfonso X tenía una auténtica mentalidad de hombre renacentista, adelantado a su tiempo. No me cabe duda que sin su legado hoy España no existiría como tal.
https://4.bp.blogspot.com/-cfWBqWgOi_Y/W7EOEIZZyNI/AAAAAAAB2G0/_wbN4ENhROgmUg4bxonxywDpcj9ThTDUACEwYBhgL/s1600/BURGOS%2B.CATEDRAL%2BINTERIOR%2B.CLAUSTRO%2BALTO%2BPORTADA%2BCAPILLA%2BSANTA%2BCATALINA%2BS.XIV%2BTIMPANO2.jpg
Fiel reflejo de su espíritu es su legado arquitectónico. Tímpano de la puerta de la sala capitular de la Catedral de Burgos, de gran calidad y con su preciosa policromía original restaurada. Representa la bajada de Cristo de la Cruz, el realismo de la figura de San Juan es sorprendente. El dintel del arco escarzano está compuesto por una cenefa de Castillos y Leones representando la nueva unión dinástica que representaba su padre, y en las enjutas hay dos dragones. El tímpano está rodeado de arquivoltas con realistas hojas de vid, y el arco del nicho en el que está encajada la portada está decorado con una suntuosísima y extremadamente realista representación vegetal de hojas de vid y roble común o "roble negrillo" como se lo conoce en los valles del Arlanza y el Arlanzón, Quercus robur, con sus características bellotas pedunculadas. Este extremado realismo suponía que el escultor no sólo poseía una habilidad fuera de lo común característica de los mejores canteros de Europa, sino que suponía un trabajo de campo de salir al monte y observar la naturaleza para plasmarla con literalidad, de nuevo vemos la mente del renacimiento que empieza prematuramente a asomar. Nada de esto se encuentra en Cataluña, esto es un fenómeno exclusivo de Castilla, Inglaterra, Francia y Alemania.
A més, i més important, a banda de la entrada d'una dinastia estrangera des dels seus inicis com a regne, a Castella, al mateix temps, van entrar, jo penso que en onada, tota una tropa de nobles catalans i europeus en general, en el context de Guerra Santa, que van anar conformant els segles posteriors d'aquest regne, i que alguns estan documentats com els Urgell o els Cabrera, però, i aquí més important, d'altres que sembla hi ha hagut un intent d'ocultació dels seus orígens ultrapirinencs com els Lara o els Guzman i, potser, fins i tot els Díaz.
jo no he negat que Cat era part d'Europa des de bell antuvi i els monarques europeus es barrejaven entre ells, però Catalunya mantenia la línia dinàstica segle darrere segle, que era, agrade o no agrade, per línia masculina. I això no va passar a Castella des de la seva pròpia creació com a regne.
Tienes razón, no era bisnieto de Raimundo sino su tataranieto. El padre de Jaime I, Pedro II, era hijo de Sancha de Castilla, hija a su vez de Alfonso VII de León, hijo de Raimundo de Borgoña y Urraca de León. Así es, Jaime I era más leonés, castellano y francés que catalán. Porque su madre era mitad francesa y mitad bizantina, y además tenía una bisabuela polaca, ¡porque Sancha de Castilla era hija de Riquilda de Polonia! Como ves de catalán tenía menos que Alfonso de Castellano.
A veure a veure, quin liu, que la Sancha filla de Raimon de Borgonya no va ser avia de Jaume, ni per tant Raimon Borgonyó va ser besavi de Jaume. Sinó que Raimon de Borgonya era nebot de Sibil·la de Barcelona filla de Berenguer Ramon I, i per tant Raimon de Borgonya a més de borgonyó era català de socarrel, i Alfons X i tu mateix, TAMBÉ, hahahahaaahaaa.
I que hem de dir de la lliberalitat i graciositat de Jaume I amb els plebeus nostrats, que diu la Història que després d'una gran cavalcada per les hortes valencianes, Jaume, sedent, i veien-lo així una fermosa pagesa que per allí es trobava, li va oferir una beguda del color de les perles que saciaren per complet al genet, que va exclamar: - Açò és Or, xata!!, i després segurament li faria tres o quatre fills i tot. Pot haver major proximitat amb els seus iguals!!!
Alfonso X, nacido en Toledo, fue educado por García Fernández de Villamayor, noble burgalés y mayordomo real, y el aya Urraca Pérez, también castellana. En palabras del propio rey:
"(...) porque don García Ferrandez e su muger donna Mayor Arias me criaron e me fezieron muchos seruicios e sennaladamiente porque me criaron en Villaldemiro e en Celada."
Carta de privilegios concedidos a Celada del Camino por Alfonso X (1255)
https://arteviajero.com/wp-content/uploads/2018/08/Villaldemiro-Iglesia-de-Santiago.jpg
Preciosa portada gótica con gablete de la iglesia de Villaldemiro, contemporánea de Alfonso X. Alfonso pasó la vida alejada de la corte como era tradición en Castilla, los príncipes y princesas castellanos eran "recluídos" en las villas de los señores que los educaban donde se mezclaban con la plebe, Alfonso durante su niñez era un niño más del pueblo, donde jugaba con todos. La mujer de su ayo, doña Mayor Arias era gallega, de la villa de Allariz, donde Alfonso X debió vivir un tiempo y donde aprendió galledo.
Como ves tu teoría del rey extrangero hace aguas por todos los costados y se hunde hasta el fondo. Jaime I no solo era el suegro de Alfonso X, puesto que Alfonso estaba casado con su hija Violante, sino que su abuela Sancha de Castilla era la hija de Raimundo de Borgoña; ¡lo que quiere decir que el bisabuelo de Jaime I era el tatarabuelo de Alfonso X! ¡Jaime I estaba más emparentado con Raimundo de Borgoña que Alfonso X, era más borgoñón!
Clar, sempre ha de haver un Fernández per ahí en mig intercalat per donar-li una empremta castillana a absolutament tot.
Jaume seria parent en algun grau d'Alfons, però a Catalunya no va haver-hi cap canvi dinàstic estranger, mentre que a Castella i Lleó és des de la seva creació pràcticament. Castella és una construcció dels nobles estrangers europeus (catalans inclosos) mentre guanyaven terres en guerra santa i entre ells. El mateix que a Jerusalem, però a Castella finalment varen poder construir alguna cosa, encara que amorfa, plena de currojimenes i sempre supeditada i a les ordres de les potències europees (Catalunya inclosa), com ara mateix, hahahaaaa, pallassus!!
La RAE fundada por Juan Manuel Fernández Pacheco, y Alfonso X tenía de borgoñón lo mismo que Jaime I! Ambos compartían como ancestro común a Raimundo de Borgoña, si eran parientes! Ains Xavi, que no nos enteramos. Mira, si hasta se representaron juntos en una cantiga:
https://c8.alamy.com/comp/P4GYR1/mti1-cantiga-de-santa-maria-n169-f226v-la-virgen-guarda-de-ataque-moro-la-iglesia-de-la-arrixaca-de-murcia-siglo-xiii-author-alfonso-x-of-castile-the-wise-1221-1284-location-monasterio-biblioteca-coleccion-san-lorenzo-del-escorial-madrid-spain-P4GYR1.jpg
La RAE un francés i la estandardització un sueu-borgonyó, fantàstic!
Para hablar sólo alemán no escribió un solo libro en esta lengua, mientras que fue quien unificó la lengua administrativa de la Corona de Castilla al castellano, estandarizó el castellano y escribió toda su literatura en esta, desde las Siete Partidas, pasando por la Estoria de España, el Lapidario, el Libro de los Dados... Menos la lírica, la cual la escribió en gallego.
https://www.facsimiles.com/fileadmin/_processed_/wmimages/lapidario-de-alfonso-x-el-sabio_003560_13-bbf8e12543.jpg
En esta imagen se puede leer a la perfección el texto en castellano del Lapidario:
"El xxvi. grado del ʃigno de cancro es la piedra del arger(...). Et la minera della es en la tierra aque llaman adracegen y. en la de ʃennen. y en la de eʃpanna. Et fallan dello ʃuelto..."
Mare meva...
Jo només volia fer una defensa del aquí, sembla, indefens regeton, vertader himne de la mescolança entre toreros, "gente marrón", ramadans i ibers de socarrel, com jo mateix, en aquesta maledicció del ball perpetu que és la vida.
Pd.- Fernando, el ibers practiquem la tauromàquia mil·lennis abans que els ngossos, tingui-ho per ben segur.
I Alfonso X només sabia parlar alemany.
Bueno, no había leído tu mensaje ante-último Luís. Yo soy estudiante, para más señas, y a lo largo de mi periodo académico he lidiado con profesores sectarios más de lo que me gustaría, de izquierdas y de derechas. A tí te calo como uno de izquierdas, te delatas hablando del machismo. Eso ya pone en entredicho tu crítica al reggaeton, el ramadán y los toros, que también menuda mezcolanza has hecho, madre de dios. Para empezar los toros son una tradición mediterránea antiquísima ya practicada por la civilización minoica, seguramente practicada por los íberos, practicada en la Edad Media con certitud puesto está expuesta en una de las Cantigas de Alfonso X, y que ha llegado hasta nuestros días. La tauromaquia es tan antigua como Europa, que la rechazes comparándola con el ramadán demuestra tu nivel de ignorancia supina, como tu falsa defensa de la tradición y las raíces:
https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/a/ae/Knossos_Bull-Leaping_Fresco.jpg/640px-Knossos_Bull-Leaping_Fresco.jpg
https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/b7/Cantigas_de_Santa_Maria_CXLIV_-_Milagro_del_toro_de_Plasencia.jpg
Segundo menudo aliade feminista estás hecho que además rechazas el dogma progresista de la defensa a ultranza de la inmigración. Pues lo que te queda por tragar macho, y más cuando el grueso independentista es de ideología marxista. Y hablas como si fuese culpa de Castilla que en Cataluña acojáis con los brazos abiertos a toda la gente marrón, si Castilla es de las regiones más conservadoras de España, si es por Cataluña y Valencia que sigue ganando la izquierda pro-inmigración en España.
Ya por último entiendo que encuentres contradicciones en el dogma ideológico en el que habéis sido adoctrinados los de la generación del boom (asumo que tendrás entre 40 y 60 años), el liber-progresismo que prometía una sociedad utópica donde gentes de todos los colores bailaríamos en corro cogidos de la mano. Resulta que el socialismo es un fraude, ya que funciona hasta que se acaba el dinero de los demás como decía Margaret Tatcher, y que la convivencia con culturas distintas es no solo imposible sino que confronta a ambas. Gracias a dios os queda poco ya de elecciones para votar y las nuevas generaciones mejor formadas y con opiniones más libres gracias a internet intentaremos arreglar el desastre de país que nos habéis dejado.
Lluis, que pretendas que me comunique en una lengua que desconozco me deja desconcertado, no se si estás insultando mi inteligencia o la tuya. Sin embargo tú conoces a la perfección el español, es nuestra lengua común, por eso escribo en español. Si quieres hablamos en inglés, que es la otra lengua que domino, no se si es eso lo que pretendes. Y encima me tratas de maleducado, se ve que proyectas tu impertinencia como proyectas tu intolerancia y tu sectarismo sobre nosotros.
Y reitero, es español es también tu lengua, según te garantiza la constitución de tu país.
Respecte a la comunicació;
En el còdig universal de cortesia, la primera formalitat a tenir en compte quan un vol comunicar-se fora de casa, és la respectar la llengua i la cultura del país (en aquest cas, fòrum) on es troba.
Per això titlo de mal educats a gent com el Fernnado, l'Alvaro o l'Antonio.
A més, presenten les característiques típiques del supremacisme cultural; la tesi d'aquest tipus de supremacisme fa creure a qui el practica (generalment de forma insconscient) que tenen dret de parlar amb el seu idioma allà on siguin, menystenint d'aquesta manera, les regles de cortesia més bàsiques.
Per això els defineixo com a supremacistes.
I com que tinc molta feina i no vull perdre més el temps, deixo aquí la comunicació, sabent que tota aquesta colla tornarà a pixar fora de test
Y para masclista, el Dret Catalá, que consagra la supremacía del mascle a la hora de transmitir el patrimonio. Pocos sitios donde las mujeres pinten menos que en la Catalunya Profunda de tus ensoñaciones.
Eres tú el que escribe Nació con mayúscula. Tienes una viga de cemento armado en el ojo que no te impide ver la paja en el del prójimo.
De manual.
Al cínic Abat:
Els dels toros, els del regeton i els del ramadan, (que he utilitzat com a metàfora) tenen una perspectiva de la vida similar a l'espanyolisme que defenseu en aquest fòrum i que s'ha `posat davant els focus aquest estiu, amb el cas Rubiales.
Alguns alumn@s poden sortir del seu món infectat de masclisme i supremacisme cultural espanyolista, perquè troben el seu lloc en aquesta societat, mitjançant la cultura catalana.
La gent com vosaltres no teniu res a oferir-nos, per això us volem ben lluny i treballem per independitzar-nos d'un estat que no reconeix la nostra nació catalana.
Trobo que el nacionalisme español està desbocat en aquest fòrum.
Un nacionalisme, que com demostren les seves intervencions, estan en la línia de de VOX.
Agressius, violents i per descomptat maleducats en fons i forma.
No poden evitar ser uns maleducats, si no destilessin odi, no podrien vantar-se del seu espanyolisme ranci i excloent.
No opinen sobre el tema exposat, sinó que bramen i escupen la seva ràbia en aquest fòrum...i els hi consentim !!!!
"...destí miserable de toreros, regeton o ramadam..."
Se te va a atragantar la overdose de racismo supremacista, Lluislluis.
Háztelo mirar.
Es patético el victimismo que los independentistas enarboláis, como si ser español fuese una clase de tortura. Habría que enviaros a África a que aprendieseis lo que es ser miserable de verdad. Sois como niños malcriados, os quejáis de vicio.
Por otra parte los niños catalanes están a salvo de vuestras garras y de vuestro fascismo gracias a un estado como el de España que jamás permitirá ni secesiones unilaterales ni adoctrinamiento en las escuelas.
Bon dia,
estic molt d'acord amb el plantejament general de crisi del sistema educatiu a Catalunya exposat en aquesta ponència. També ho estic, en la clau nacional que aborda en particular.
Per a mi, tal i com bé explica la professora ponent, és evident que la història de la nació catalana no es pot explicar correctament des dels instituts catalans, perquè el sistema no ho permet i el cos docent no està preparat per fer-ho.
A 3er d'ESO hi ha tot un tema dedicat a Castella, que resulta injustificable des del punt de vista historiogràfic. El tema explica la mateixa historieta de supremacisme castellà que tots coneixem i que el franquisme va incrustar als espanyols durant trenta sis anys. Com deia la ponent, molts dels docents poc preparats i sense consciència nacional, es dediquen a explicar-la a l'alumnat, reproduint aquesta fal·làcia, generació rera generació.
La meva experiència professional em fa observar que la Nació està a prop de ser dissolta als territoris més poblats de Catalunya, que han estat colonitzats per una massa analfabeta, on cala perfectament el discurs nacionalista espanyol, barroer, conflictiu i agressiu igual que l'exposat pels dos supremacistes _Fernando i Alvaro- que han blasmat en aquest fòrum.
La feina que fem els docents conscienciats en aquests territoris, però, obté algunes recompenses en els alumnes que volen sortir de la mediocritat del seu entorn i s'interessen per la cultura catalana. Us podria explicar diversos cassos d'alumnes que han trobat en la nostra cultura, el camí per escapar del seu destí miserable de toreros, regeton o ramadam.
Això si, aquest alumnat valent ha trobat la sortida al seu infern particular, només de forma individual; si disposesim d' un estat propi que protegís la nostra cultura i la nostra nació (l'exemple d'Andorra, tot i que tímid, marca el camí), podríem fer que les petites guspires d'esperança que suposen aquests alumnes valents, calessin foc a aquest estructura colonial que només produeix misèria personal i social.
Recullo una proposta enviada al fòrum per en Frede:
"Fins que els historiadors catalans no siguin capaços d'elaborar un text alternatiu als actuals, segons el comentat, i el reivindiquin amb totes les forces, els alumnes catalans seguiran aprenent una Història inventada per raó d'Estat.”
Ens cal el relat de la nostra història, una història "no colonitzada” que ens permeti aproximar-nos al nostre alliberament mental, per posteriorment assolir-ne el nacional.
@David te acomplejas ante la superioridad castellana.
Més o menys això mateix m'explicava fa poc un amic basc que havia portat el seu fill a una ikastola. Jo estava confós i pensava que les ikastoles eren la línia D d'ensenyament. M'ho va aclarir de seguida. A la línia D s'estudia en euskera amb l'assignatura de castellà però el temari és des del punt de vista castellà, com aquí. A les ikastoles s'estudia en euskera amb l'assignatura de castellà i el temari és des del punt de vista basc. Està clara la diferència i per això ell va pagar l'ensenyament privat al seu fill.
@Frede me temo que estás pobremente informado sobre la existencia de España como estado y nación. Ya se ha dicho, y lo seguiré repitiendo aunque se que mis palabras caerán en saco roto. España ya era un estado en la época de los reyes godos, resultante de la unión bajo un mismo monarca y una misma ley de todos los habitantes de la provincia romana de Hispania, que por cierto hablaban todos la misma lengua, el latín vulgar, de la que luego derivarían las lenguas romances. Así es, se hablaba lo mismo en la Tarraconense y en la Bética.
Esta lo que quiere es que se implante una asignatura franquista que era formacion del espiritu nacional pero en catalan. afortunadamente estamos en otra epoca y pagina.
Esta lo que quiere es que se implante una asignatura franquista que era formacion del espiritu nacional pero en catalan. afortunadamente estamos en otra epoca y pagina.
Enhorabona per la ponència. Totalment d'acord amb l'anàlisi. Vaig treballar vint-i-cinc anys a l'ensenyament públic i privat impartint Història (Ciències Socials). La radiografia que fas del professorat és políticament correcte. Deixem-ho aquí. Em va costar molt ensenyar Història en condicions. I encare més difícil ensenyar Història de Catalunya, doncs, no podia sortir-me dels texts i la programació oficial.
El problema no radica en els textos de les editorials sinó en l'alt grau de manipulació que patim en l'historiografia espanyola en general i la còmplice catalana en particular. De fet, aquesta és la feina de l'INH, fer palesa una raó d'Estat que tergiversa la Història de Catalunya i per extensió la d'Espanya.
Atribuir a un territori, Hispània, un presumpte Estat preexistent fa tres mil anys, Aguirre dixit, és una barrabassada. Com assegurar que els ibers es trobaven a tota España, quan només n'hi havien al litoral català. Sobre la qüestió de la Corona d'Aragó, la quinta essència de la manipulació, no cal ni parlar-ne.
La raó d'Estat sempre fa trampa. Expliquen la Història abans del 700 com si fenicis, cartaginesos, romans, visigots, etc. ja fossin espanyols. I desprès del 700 continuen amb la mateixa dinàmica. Tota la diversitat de pobles i nacions del territori els presenten, al llarg dels segles, des de la perspectiva que sempre han estat espanyols.
Un text sobre la Història de les Espanyes, des de l'any 700 fins el 2023, elaborat amb criteris científics i tenint en compte l'existència dels dos Regnes, hauria d'estar dividit en un 40/45% atribuït a Castella, en un 40/45% sobre Aragó i en un 10/15% atribuït a Espanya, que correspondria als últims 300 anys. En canvi, els textos actuals expliquen en un 80/90% una Història unitària d'Espanya mai existida i totalment manipulada.
Fins que els historiadors catalans no siguin capaços d'elaborar un text alternatiu als actuals, segons el comentat, i el reivindiquin amb totes les forces, els alumnes catalans seguiran aprenent una Història inventada per raó d'Estat.
Por lo que veo la síntesis es que hay que adoctrinar a los niños en el nacionalismo catalán. Un poco siniestro desde mi punto de vista. Yo creo que lo que esta mujer no tiene en cuenta es que la mayoría de los catalanes no son nacionalistas y no están interesados en estas medidas ciertamente fascistas que propone. Primero, independientemente de su percepción personal de que vive en un territorio ocupado, que los castellanos conspiran para maltratar a los pobres catalanes y todo eso; Cataluña es una región de España de todo derecho, sometida a unas leyes bien claritas. Los catalanes tienen el derecho de aprender el español, de hablar el español y de aprender en español, le guste o no le guste. Segundo tiene un concepto muy errado de la libertad de cátedra. Ella misma está exponiendo que se requiere presión de los alumnos y del profesorado para imponer la visión del nacionalismo catalán, cuando la libertad de cátedra se fundamentaliza en la ausencia de ningún tipo de presión alguna para enseñar nada. Por supuesto la libertad de cátedra no es libertad para enseñar lo que me de la gana. La libertad de cátedra no me da derecho a enseñar el creacionismo en biología, que la tierra es plana u otras cosas, la educación de calidad tiene que basarse en unos estándares, y el nacionalismo catalán no es ningún estándar de nada, desde luego de nada bueno como ningún nacionalismo.
Pobres niños a los que les toque esta señora de profesora, sobre todo si no hablan catalán. Además comunista, para ser profesora de historia aún no se debe de haber enterado de que el muro de Berlín cayó hace 30 años.