Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La llengua i la història són el botí més preuat a l'hora de sotmetre un poble"
Àngel Guimerà
ARTICLES » 05-03-2018  |  PROJECTE CORONA CATALANO-ARAGONESA
2679

La conquesta de Granada segons el ‛Tractat d’Armoria’ d’en Jaume Ramon Vila

L'historiador Jaume Ramon Vila defensa una altra versió de la conquesta de Granada i d'Andalusia en general. En fou el màxim protagonista el rei Ferran II amb l'ajut dels catalans, els quals exerciren al Regne de Granada tota mena de càrrecs, com si en fossin naturals. Article de la Montse Montesinos.

Escut del Regne de Granada

Introducció
A la sala de Reserva de la Biblioteca de Catalunya es pot consultar la col·lecció de manuscrits que l’entitat hi té en dipòsit. També és el lloc on es custodia el Tractat d’Armoria: una impressionant obra d’heràldica, monumental i feta amb gran art i amb milers d’escuts pintats a mà, de colors vius i perfectament dibuixats.

Contemplar allí els quatre voluminosos llibres del Tractat, tots ells escrits a mà durant el segle XVII, ens deixa perplexos. Perplexos no solament per les seves grans dimensions i per la seva bellesa, sinó també per un altre motiu: pel fet que no s’haguessin imprès. I és que en efecte, ¿com és que el seu autor no va posar a mans de la impremta els comentaris i descripcions, que ell va anomenar «Digressions històriques», i que estan annexos als escuts? O dit altrament, si la impremta ja portava més de 130 anys establerta a casa nostra, per què aquest autor, En Jaume Ramon Vila, va preferir escriure a mà els centenars de pàgines que fan referència a la història de Catalunya des dels seus orígens al segle IX fins a finals del segle XVI?

Ja en vida de l’autor, aquests volums es custodiaven a la biblioteca del monestir de Sant Jeroni de la Murtra. I allí van restar fins a principis del segle XIX. A partir d’aleshores, els volums, després de l’accidentat periple d’incendis, saqueigs i desamortitzacions que va patir el cenobi, es van donar per perduts durant desenes d’anys, fins que a començament del segle XX van sortir a la llum de la mà de l’historiador Josep Maria Roca. Tot i així, durant la centúria passada, El tractat d’Armoria i el seu autor, el sacerdot i prevere de la catedral de Barcelona, historiador i heraldista Jaume Ramon Vila han romàs pràcticament desconeguts per causa de la gairebé nul·la difusió pública de les seves obres. I així continua a hores d’ara per la mateixa raó.

Doncs bé, en el quart volum(1), podem llegir, en una perfecta cal·ligrafia de principis del segle XVII, narracions històriques que expliquen la relació que molts regnes i països van mantenir durant set segles amb el Principat de Catalunya: un període que va de la formació de la nostra nació fins al regnat de Felip I (II de Castella). També s’hi narren les biografies de grans personalitats de l’alta noblesa i de la monarquia d’arreu d’Europa que havien estat estretament lligats amb Catalunya. Cadascuna d’aquestes relacions històriques està contada segons el tarannà del seu autor: una actitud de gran reverència i de gran emoció envers les gestes dels comtes i reis de Catalunya. És amb aquesta actitud que l’autor del Tractat d’armoria reivindica la preeminència de la Corona d’Aragó (tal com ell l’anomena) sobre els altres regnes hispànics, bo i aportant tota classe de raons històriques. Ho fa per unitats. Són les dites «Digressions», les quals donen contingut a cadascun dels escuts d’armes que presenta. En un article anterior(2) ja vam parlar-ne extensivament.

La guerra de Granada al ‛Tractat’
Avui volem posar el focus sobre la part del Tractat dedicada a les guerres que es van fer a finals del segle XV a la península, és a dir, a les guerres contra els sarraïns d’Andalusia. Mercès a aquestes, Castella, segons la història oficial, va expulsar  les dinasties musulmanes dels regnes andalusins de Gibraltar i Granada i es donà per finalitzada la Reconquesta.

Parlem del regne de Gibraltar (3), que al segle XVI tenia un escut ben curiós: un lleó amb cara de lleopard a la part superior i, a la inferior, un orifany —que era el nom que rebien aleshores els elefants―. En Vila ens diu de l’escut que no se’n sap l’origen ni per què hi figuren tots dos animals. D’altra banda, explica la procedència del nom Gibraltar. I ho fa, és clar, segons els coneixements de l’època, els quals l’atribueixen a la llengua dels sarraïns. L’heraldista barceloní se’n fa ressò i pensa que es deu tractar d’un mot compost. Així, d’una banda, tenim Gibel, que donaria nom a el Penyal (una de les Columnes d’Hèrcules) i de l’altra el mot Tarif, que faria referència a La Punta de Tarifa. Corromputs i units tots dos vocables, en va resultar Gibeltarif i, finalment, Gibraltar. D’altra banda, En Vila també dóna explicacions sobre els accidents geogràfics i esdeveniments històrics d’aquest regne.

Dels esdeveniments històrics de regne de Gibraltar, l’historiador barceloní ens en diu que els monarques de Castella anteriors als Reis Catòlics havien conquerit aquest domini als moros (sempre els anomena així) i que aquests monarques castellans el van tornar a perdre diverses vegades per no haver pogut consolidar la conquesta a causa de «{...} moltes i continues guerres i crueltats del rei Pedro, anomenat el Cruel. Però els moros no acabaven de marxar d’aquella terra, ans es feren forts en ella i la conservaren i habitaren fins que va ser el rei Ferran II qui ho va fer definitivament quan va acabar la conquesta del regne de Granada i el va aplicar a la corona de Castella».

Arribem al Regne de Granada(4). Aquí, En Vila s’entreté a donar-nos molts detalls sobre les llegendes mítiques que n’expliquen la fundació i els diferents noms que va anar rebent. Els historiadors que cita estan d’acord a considerar que, sobre aquest tema, tot és més ficció que realitat. També posen en dubte la data de la fundació. Així, el que queda de cert és que els sarraïns van ocupar el regne durant segles i que aquest va experimentar un important augment demogràfic en els temps previs a la conquesta ferrandina, augment que fou degut als refugiats musulmans que fugien de la cristianització de Sevilla, Còrdova i Toledo. Des d’aleshores, Granada patia excés de població. Però llegim les paraules d’En Vila:

Aquest regne és un dels més  fèrtils, abundants i regalats, no sols d’Espanya ni potser d’Europa sinó de tot el món. Van ser les primeres terres que els moros ocuparen per allà el 714 i l’última fins a la conquesta dels Reis Catòlics el 1492. Aquest any l’obtingué el rei Ferrando II del rei moro Boabdelín i per successió la posseeixen els reis d’Espanya.

A continuació, el canonge barceloní ens ofereix la seva versió sobre les conseqüències que es van derivar per als catalans de la conquesta d’aquest Regne.

En aquesta ciutat i regne de Granada, els catalans poden obtenir dignitats eclesiàstiques, càrrecs, honors, oficis seculars com si foren naturals d’ell, per concessió dels Reis Catòlics, per raó dels molts serveis que els catalans els feren en la conquesta d’aquest regne, així per anar a servir-los amb les persones e hisendes com amb les grans provisions que moltes vegades la ciutat de Barcelona envià al Rei Catòlic. Les municions de guerra i bastiments per a l’exèrcit, algunes vegades demanades pel mateix rei al temps que, estant en la conquesta del regne i de la ciutat de Granada, com així consta en cartes del Rei Catòlic escrites als Consellers de Barcelona, a tal efecte, en agraïment d’ell i per altres escriptures i memòries recòndides en els llibres de la Casa de la Ciutat que molts cops he vistes i llegides i coses autèntiques d’elles que tinc en el meu poder i per haver-me informat per altra part de tot el sobredit (en particular de la naturalesa que els catalans tenim en aquest regne) amb persones fidedignes i religiosos naturals de Granada, en particular del pare...

pare... Amb aquesta darrera paraula queda en suspens l’escrit. No continua. Està interromput i aquí s’acaba la digressió. No se sap què és el que li va impedir seguir: la pàgina està en blanc. És evident que anava a continuar amb el nom o càrrec d’algun religiós. Així el canonge barceloní, com hem llegit, ens ha explicat immediatament abans que tenia contactes amb gent de Granada, amb qui havia intercanviat informació de caire històric. Però alguna cosa li va impedir de continuar. Tot fa pensar que davant d’un tema espinós opta pel criteri de la prudència, fa mutis i deixa el text inconclús i l’espai en blanc. És una llàstima.

Comentari del text
Sigui com sigui, la primera cosa que cal remarcar és que En Vila assegura que la plaça l’obtingué per conquesta el rei Ferrando II i, a continuació, que els catalans en reberen molts favors pels molts serveis que feren al rei durant aquesta guerra. N’enumera una colla, com ara el fet que poden anar a Granada com si realment fossin d’aquell regne i obtenir-hi dignitats i càrrecs o bé treballar-hi, viure-hi, etc.

Així, doncs, els catalans havien ajudat el rei subministrant-li persones (soldats) i hisendes. A més, l’historiador barceloní parla de les grans provisions, municions de guerra per a l’exèrcit i d’altres bastiments  que moltes vegades la ciutat de Barcelona envià al Rei Catòlic i declara aixi mateix que algunes vegades el mateix rei Ferran les demanava directament des de Granada. I no només una vegada: sempre s’hi refereix en plural. I com sempre, en cita les fonts. Per exemple, en cartes d’agraïment del rei escrites als consellers de Barcelona, i en d’altres escriptures autèntiques, guardades  en els llibres de la Casa de la Ciutat que ell ha consultat molts cops. Ens fa sabedors també de documentació que té ell personalment i que guarda amb cura.

En Vila també afirma que té contactes a Granada. Com a mínim, amb gent de religió com ell i amb els quals manté correspondència. Aquests el tenen informat de la naturalesa de les accions que els catalans hi dugueren a terme durant la conquesta i també després. Possiblement són sacerdots catalans que hi van anar a ocupar càrrecs eclesiàstics. Està a punt de donar-nos el nom d’un d’aquets sacerdots i tot. Qui sap les coses que li deuria haver explicat, però el relat queda en suspens.

Les anotacions d’En Vila són rellevants. Tos sabem que, quan hom es refereix a la conquesta de Granada, sempre es fa menció dels Reis Catòlics en plural i de Castella com a únic regne protagonista. El Tractat d’Armoria, en canvi, ens guardava aquesta sorpresa: els catalans van donar suport al Rei Catòlic —i només a ell— en la conquesta del regne. I concretament ho va fer la ciutat de Barcelona, bo i trametent-li ajuda material: provisions,  persones i hisendes. El cap-i-casal del Principat va rebre com a contrapartida l’agraïment del rei a les seves institucions, el qual agraïment es va traduir en múltiples i valuosos reconeixements personals, entre els quals destaca la facultat que els catalans van aconseguir, dins el terrtori conquerit, d’obtenir-hi oficis, càrrecs i residència. Prova d’aquesta conquesta gairebé «unilateral» del rei dels catalans és la magrana que es veu a l’escut personal de Ferran II i pintat pel nostre heraldista.


Escut d'En Ferran II d'Aragó, amb les armes
del Regne de Granada

Tanmateix, no podem oblidar que El Tractat d’Armoria està concebut com un immens compendi d’heràldica relacionada amb el Principat de Catalunya. Per tant, els escuts en general i els dels regnes en particular que hi ha al llibre hi són perquè  mostren la seva pertinença a Catalunya o bé una profunda relació amb el país, ja sigui per dret d’herència, per vassallatge, per cessió a través de matrimoni o bé per conquesta. El regne de Granada es troba dins d’aquest Tractat perquè va ser una conquesta d’en Ferran II i assistit pels catalans.

No podem saber quan i com aquestes qüestions van passar a ser objecte de censura a la història oficial. És probable que en aquells moments, a principis del segle XVII, En Vila ja veiés que la veritat perillava. Si no, per quin motiu col·leccionava documents sobre aquest tema? Al relat es percep un to reivindicatiu i alhora temorós, que sembla confirmar-se quan veiem que, en un moment donat, deixa d’escriure un nom. Li devem tanmateix la gratitud per haver-ho detallat tan bé fins allà on va poder. Sobretot, tenint en compte que, d’aquells documents que diu que estan guardats a la Casa de la Ciutat ja no en queda cap. Altrament, si encara existissin, la Història de Catalunya com la de Castella s’explicaria d’una altra manera.

Aquests paràgrafs que més amunt hem transcrit ens ensenyen que Ferran II va conquerir les places que encara quedaven en poder dels musulmans a la península  i que ho va aconseguir amb l’ajuda dels catalans, amb tropes catalanes i amb els seus militars. Al capdavant d’aquests hi havia en Joan Ramon Folch IV, duc de Cardona i Gran Conestable de la Corona, el qual va guanyar els regnes de Gibraltar i de Granada —i d’altres que el mossèn no esmenta aquí (com el de Màlaga, per exemple)—. Sobre aquests regnes, la història oficial ens relata que el rei en va cedir la sobirania a Castella. El cert és que els recursos bèl·lics i tàctics dels exèrcits del rei Catòlic eren efectius, moderns i sobradament provats en conteses recents, com és ara en la companya contra el comtat del Pallars, i serien emprats novament amb èxit a les campanyes d’Itàlia per reconquerir el regne de Nàpols. O, més tard, el de Navarra. L’escrit d’En Vila també apunta que el reialme de Granada podria haver estat repoblat amb catalans, però veiem que no concreta la donació de títols i terres. No en diu res. Almenys fins allà on hem llegit fins ara. Serà bo continuar l’estudi de les nombroses pàgines d’aquestes «Digressions Històriques» que  encara estan inèdites.

La guerra de Granada i els historiadors catalans del segle XX
Els historiadors catalans del segle XX i els d’aquests primeres anys del segle XXI mai parlen de la conquesta de Granada com una empresa catalana. Amb aquest silenci, donen entenent que aquesta història no ens pertany i, per tant, en cedeixen el protagonisme a Castella, de manera que obliteren un possible protagonisme català en aquest afer(5). En tot cas, si algú en parla, només és per deixar constància que En Ferran, com a rei consort d’Isabel, acompanya els exèrcits castellans o bé dirigeix les batalles en benefici de la reina. Tan sols hem trobat una referència molt significativa, que corrobora l’aportació d’En Vila. És a l’«Enciclopèdia Catalana». En concret, a l’entrada La conquesta de Granada. En aquest passatge se’ns conta el següent:

(6) “...1500 catalans acudien ja el 1482 a Còrdova al començament de la campanya. 500 homes d’Oriola foren destinats a la guàrdia personal del rei i les galeres reials de Catalunya prengueren part en la lluita sota la direcció del capità general Galceran de Requesens i Joan, comte de Trivento i Palamós. L’actuació de molts ciutadans honrats de Barcelona que seguiren el rei fou recompensada el 1510 amb l’atorgament a aquests de les prerrogatives pròpies dels cavallers”

La Guerra de Granada entre els historiadors castellans del segle XX
Mentrestant, els historiadors en castellà, canten, no caldria ni dir-ho, les excel·lències  i els mèrits dels seus Grans d’Espanya i d’altres prohoms, tots detallats amb noms i títols de noblesa en les diferents batalles prèvies a la capitulació de la plaça forta. D’entre aquests prohoms en destaquen El Gran Capitán. Com a molt, en algun cas s’esmenta l’ajuda catalana, la qual, però, es va limitar, segons ells, a l’assistència marítima davant les costes andaluses. Però per ells els catalans no van  exercir-hi cap acció de conquesta. Només feien vigilància del litoral, ben just per impedir l’arribada de reforços de l’Àfrica. En síntesi: per ells, el paper dels catalans en aquella contesa fou d’una importància menor, no hi van tenir cap protagonisme. No cal, doncs, molestar-se a buscar personalitats catalanes que hi haguessin tingut un paper prou important. I no ho fan (7).

Conseqüents amb l’adulteració practicada, són tots castellans els titulars de privilegis, càrrecs i senyorius que apareixen en la història d’aquest regne recentment conquerit. Tan sols hem trobat una excepció: fa referència a “los vasallos del rei” (és a dir, els catalans, aragonesos, valencians, etc.), informació que aporta En John Linch quan ens assabenta que (8):

“{...}aportaron más de 1000 soldados a la campaña de Granada. En 1489 aparece registrado en un total de 1067. (según Miguel Angel Ladero a La España de los Reyes Católicos. Madrid 1999) {...} Pese a su rey, el comandante supremo, los territorios de la Corona de Aragón no intervinieron como tales en la campaña de Granada, En particular, fuerzas navales catalanas desempeñaron un papel activo. Mercenarios aragoneses lucharon en la campaña de 1482.´{...} Nobles catalanes, valencianos y aragoneses no tomaron parte en escala significativa hasta 1487{...} Barcos catalanes y aragoneses que hacían frente a la amenaza turca en el Mediterraneo oriental recibieron la orden de ayudar a que se cumpliera el bloqueo.”

En aquests paràgrafs hom entra en contradiccions evidents, car per una banda se’ns diu que els súbdits de Catalunya i Aragó no hi van intervenir, però, per l’altra, s’hi donen dades concretes on s’evidencia que hi van prendre part en diferents ocasions. El que es veu clar es que en Linch no creu necessari entrar en més detalls.

La Guerra de Granada i els historiadors catalans del segle XIX
Amb tot, al segle XIX alguns historiadors catalans indiquen suscintament aquesta veritat amagada. Ara bé, no ens comuniquen la font d’on treuen la informació. Això no obstant, a Los Condes de Barcelona vindicados(9)En Pròsper de Bofarull recull les següents frases del testament d’en Ferran II. Així, quan aquest demana ser sepultat a Granada afirma: «(...) habemos mandado hacer é dotado en la iglesia mayor de la cibdad de Granada: la qual cibdad en nuestros tiempos plugo a nuestro Señor que fuese conquistada e tomada del poder é subjecion de los Moros... tomando a Nos, aunque indigno y pecador, por instrumento para ello. Y por ende, queremos, pues tanta merced nos hizo, (que) los huesos nuestros esten alli para siempre...». Aquí, el rei, reivindica que vol ser enterrat a la ciutat que ell i només ell va conquerir. I reforça aquesta “unilateralitat” fent servir el plural majestàtic —Nós, huesos nuestros—.

També En Víctor Balaguer ens dóna una petita sorpresa, quan, a la seva Historia de Cataluña (10), es fa ressò d’unes altres paraules del rei Ferran. Amb motiu del seu casament amb Germana de Foix, el rei parla de la següent manera del conflicte de Nàpols i de la pau que va concertar amb el rei de França: «(...) haciendo en este tiempo declaracion Don Fernando de que el [reino] de Nápoles era propio suyo, sin dependència de Castilla y que le pertenecia como a rey de Aragón y Conde de Barcelona; declarando también por lo relativo al de Granada, que no quería se comprendiese en el gobierno de Castilla, y queria gobernarle como a su rey, por haberle conquistado».

Heus ací, doncs, que en Ferran II constata que el regne granadí li pertany per dret de conquesta. El Rei Catòlic pronuncia aquestes paraules després de la mort d’Isabel i en elles s’hi traspua la seva voluntat personal de mantenir units sota el seu mandat els territoris de la Corona Catalana. Alhora, desitja que aquesta Corona i Castella tornin a ser estats separats.

I això mateix ens mostra En J.R. Vila en la Digressió que correspon a un dels 40 capítols dels «Discursos amb els quals se prova que les armes reals d’Aragó han d’estar a l’escut reial d’Espanya a mà dreta de les armes reials de Castella». En Vila ens advera del següent:

«(...) Les escriptures diuen que després de la mort d’Isabel, Ferrando feu desmembrar la Inquisició, que ell tan havia procurat d’instituir i fundar, amb el Papa, en tots els regnes, i separar la corona d’Aragó de la de Castella, de manera independent. I igual feu en totes les altres coses que abans havia unides a Castella. I perquè no es poguessin tornar a unir, es casà per segona vegada, sent ja home d’edat, amb Dona Germana de Foix... de la qual obtingué un fill ...que si hagués viscut, fóra successor en tots els regnes de la corona d’Aragó... Però no fou així, puix morí poc després de néixer i per això no hi va haver separació dels regnes(11).

Conclusió
Pel que hem llegit, doncs, el Tractat d’Armoria parla del regne de Granada com d’un territori molt afí a Catalunya. Ara bé, també hem fet notar que En Vila dóna mostres d’inquietud. És possible que en aquells moments “algú” molt poderós estigués reescrivint la història d’aquell regne i volgués imposar la seva versió de totes passades. I és que si al llarg de les seves digressions, l’historiador barceloní se’ns mostra com un apassionat escriptor quan explica el passat català, i alhora se’ns mostra molt caut quan ha de parlar sobre el seu present. Potser és caut perquè se’n sent  desenganyat, car havia copsat amb tota clarividència la situació política que li va tocar viure. O potser va ser prudent davant la repressió censora que imperava a l’època i que podria recaure sobre ell si explicava completament fets que xocaven amb la versió institucional. També degué ser un acte de prudència el fet d’haver escrit a mà la seva immensa obra: fent-ho s’escapolia dels censors. En tot cas, sembla que l’historiador barceloní també va escriure, entre molts altres motius, pel desig de deixar rastres i indicis a la posteritat sobre allò que creia que s’havia de saber i no podia acabar d’explicar.
Montse Montesinos

Bibliografia:
(1).- Tractat d’Armoria. Jaume Ramón Vila. Manuscrit, volum 4t. Sala de Reserva. Biblioteca de Catalunya, Barcelona.
(2).- Montse Montesinos:
https://www.inh.cat/articles/'El-Tractat-d-Armoria'-un-manuscrit-catala-del-S.-XVI-XVII,-prova-de-la-catalanitat-de-l-expedicio-colombina.-Revelacions-inedites.
(3).- Regne de Gibraltar. Tractat d’Armoria, volum IV, pags. 246 a 247 bis
(4).- Regne de Granada.  Idem, pags. 259 a 261
(5).- Historiadors catalans del segle XX que no en parlen: Consultades obres de: Jaume Vicens i Vives, Ramón d’Abadal, Joan Reglà, Santiago Sobrequés, Josep Fontana, Josep Mª Salrach, Montse Armengol, Maria Teresa Ferrer i Mallol, Carme Batlle dins la Història de Catalunya de Pierre Vilar, volum III... etc.
(6)-- Enciclopèdia catalana.- La conquesta de Granada. Entrada signada per Dolors Bramon i Eulàlia Duran, historiadora.
(7).- Historiadors en llengua castellana: Historia de España y de las Repúblicas Latinoamericanas. Alfredo Opisso. Barcelona 1910, Editorial Gallach.  Tom VIII, capítols IX (part primera), VII, VIII i IX (part segona).
-- Historia de España. Josep Fontana i Ramon Villares, directors. Ed. Crítica, Barcelona 2010. Volums II i III.  A càrrec d’Eduardo Manzano i Antonio-Miguel Bernal, respectivament.
-- Compendio de Història de España. C. Pérez Bustamante,  Ediciones ATLAS, Madrid 1966
(8)-- Història de España. John Linch. Ed, Crítica Barcelona 2005.  Volum IV.  Edad Moderna. El Auge del Imperio  1474 – 1598.
(9).- Próspero de Bofarull: Los Condes de Barcelona  vindicados. (1988) Facsímil de l’edició de 1836 a Barcelona. Volum II. Pag.345.
(10).- Víctor Balaguer: Historia de Catalunya. Madrid 1886, Tomo VI, pags. 295-296
(11).- Tractat d’Armoria. J.R.Vila, volum IV, “Discursos on es prova que les armes reials d’Aragó han d’estar a l’escut dels reis d’Espanya a la dreta de les armes reials de Castella”. pag. 86 (revers)




versió per imprimir

  1. Santo Job
    10-03-2018 11:26

    Por no hablar de la increíble capacidad de los censores, capaces de llegar hasta a los manuscritos inéditos con apuntes curiosos, dejando sin censurar, sin embargo, libros libros impresos como la Historia General y Natural de las Indias.
    En Hist. Gen. y Nat, por ejemplo, se dice que la segunda expedición se preparó en Barcelona, que a Colón lo recibieron en Barcelona, que a los primeros indios los bautizaron en Barcelona, que a Colón le confirmaron su privilegio en Barcelona, que la capitulación del primer viaje pasó ante el secretario de los reyes Juan de Coloma, habla de Fray Buyl y otros catalanes, valencianos, aragoneses, etc.

  2. Antón Martín
    10-03-2018 10:26

    "Los huecos en los documentos estan hechos a drede (sic) por el censor, mientras piensa que nombre tiene que poner al personaje en cuestión"

    Estupendo. De modo que la formidable máquina censora castellana fue capaz de borrar toda huella de catalanidad desde Groenlandia a Vladivostok, traduciendo una lista interminable de títulos, de nombres de persona, de topónimos, de cualquier rastro en suma... y ahora resulta que al Censor Omnipotente se le olvida rellenar unos huecos. Esto sí que es para quedarse bocabadat por los siglos de los siglos.

  3. Santo Job
    10-03-2018 00:16

    Los huecos ocurren con cierta frecuencia en los textos y tienen su razón de ser. En el caso que he puesto, el de Fernández de Oviedo, se debe a que está escribiendo una forma dialogal, y va narrando lo que sabe de memoria. Lo que no sabe de memoria, como la renta o número de vasallos de algunas casas, lo deja en blanco para rellenar luego con los datos certificados en la mano, que luego no siempre rellena.
    En el caso del diálogo que cito, no se acuerda del nombre de la mujer de Alonso de Cardona, ni de la renta, ni de los miles de vasallos. Sí recuerda que es el padre de Sancho de Cardona, almirante de Valencia y marqués de Guadalest.
    Hay datos que no son fáciles de verificar, y ponerse a ello le habría estorbado la narración general. Tan simple como eso.

  4. Antón Martín
    09-03-2018 20:25

    Johan, se ve que no manejas la documentación de escribanía. He consultado miles de protocolos desde el siglo XVI al XIX, y están llenos, plagados de ese tipo de huecos. Y hablo de documentos de la vida cotidiana, sin especial relevancia tocante a 'grandes personajes históricos'. Ya me dirás tú a mí qué ganaba la censura obligando a no poner el número de fanegas de trigo en el inventario de un labrador, o el color de una manta, o cientos de miles de ejemplos así. Es necesario conocer cómo trabajaban los escribanos para poder interpretar los mil y un detalles de un documento. Lo que sí carece de valor argumental es desconfiar sin conocer ni el asunto ni la materia de que se trata.

  5. Johan Padró
    09-03-2018 20:15

    Una texto con huecos, tendría que ser considerado nulo como documento histórico.

  6. Johan Padró
    09-03-2018 20:12

    Santo Job,
    Los huecos en los documentos estan hechos a drede por el censor, mientras piensa que nombre tiene que poner al personaje en cuestión, lo dejan pero se olvidan de rellenarlo porque han continuado con otro trabajo y así queda el hueco vacío.
    Un escrivano o copista no seria normal que actuara de esta manera, pero un censor si.
    Especialmente si lo que hay que hacer es simplemente copiar el texto, dejar huecos es totalmente incoherente.

  7. Johan Padró
    08-03-2018 20:26

    No Job

  8. Santo Job
    08-03-2018 20:18

    ¿No tiene colofón o alguna indicación del depósito legal?

  9. Johan Padró
    08-03-2018 20:15

    Job, no pone el año de la edición, podría ser una edición posterior porque es más completa y tiene más páginas. Yo calculo que tiene que ser posterior al año 1902 pues he visto una referencia de este año.

  10. Santo Job
    08-03-2018 20:12

    ¿De qué año es tu edición, Johan? El que he puesto yo, gentilmente digitalizado por la BNE, es la primera edición (año 1876). Lo de "Tiana" no es más que una errata.

  11. Johan Padró
    08-03-2018 20:04

    Job, no debe ser la misma edición
    En mi libro, edición impresa, está en la pag. 278 linea 21
    Y dice Rodrigo de Tiana, si es un error de imprenta no lo sé.
    Lo cierto es que Tiana es una localidad de la provincia de Barcelona.

  12. Antón Martín
    08-03-2018 09:09

    Francesc, hay que leer las citas enteras, no escoger lo que nos viene bien (y menos cuando el resto también puede consultar la fuente y ver la burda trampa que pretendes colar). Al final de la entrada dice claramente 'Voce probabilmente a noi suggerita da bocca FRANCESE'. Francese, no catalana ni spagnuola. Y además, según tu estrambótica teoría acerca de los dominios lingüísticos, el del catalán no toca con los romances de Italia POR NINGÚN SITIO, así que se lo debisteis de prestar a los italianos por teléfono.

  13. Santo Job
    08-03-2018 08:08

    Entonces según tú, las formas castellana e italiana vendrían del catalán. En portugués vendría del castellano, que lo habría tomado del catalán.
    ¿Todas las palabras cognadas proceden del catalán? Es que estás siempre con la misma cantinela.

  14. Francesc 2
    07-03-2018 23:27

    Sí, sí que existeix en italià, segons el diccionari que has aportat. Es troba al final. De tota manera diu això de "imprestata per a l'italià". A més, és més probable que, del castellà, vingui del català, perquè els dominis lingüístics es toquen. L'italià queda més lluny.

  15. Santo Job
    07-03-2018 23:20

    Pero es el verbo el que da la referencia general y las explicaciones detalladas, por eso he puesto el infinitivo. Por cierto, "trinciante" sí que existe en italiano, o al menos existía. Véase al respecto el "Vocabulario de las dos lenguas, toscana y castellana", de Cristóbal de las Casas, Sevilla, 1570, páginas 147 y 243.

  16. Francesc 2
    07-03-2018 22:46

    "Altre molte ipotesi si sono fatte, che in vero mal si prestano alla forma italiana che perciò dovrebbe ritenersi imprestata;".....

  17. Santo Job
    07-03-2018 22:14

    También en italiano y portugués es con "i". "Trinciare" y "trinchar", respectivamente.
    https://www.etimo.it/?term=trinciare

  18. Francesc 2
    07-03-2018 21:43

    trench- /tranch- en francès i trinch- en català (i en castellà)....

  19. Santo Job
    07-03-2018 21:23

    En francés es "trench-", que varía a "tranch-" en el siglo XVIII.
    Puedes consultarlo en el diccionario de Jean Nicot (1606) o el Trésor des deux langues, espagnole et françoise" de César Oudin (1660).
    Cito de Oudin (t. II, 654):

    TRINCHANTE: Escuyer trenchant.
    TRINCHAR: Trencher devant le Prince, seruir d'Escuyer trenchant.
    TRINCHADURA: Trenchement, office d'Escuyer trenchant.
    TRINCHEA o TRINCHERA: Trenchée de terre que l'on fait deuant une ville ou armée. Retrenchement.
    alçar trincheras- Faire des trenchées.
    TRINCHEO: Trenchoir ou assiette.
    TRINCHETE: Trenchet de cordonnier.

  20. Francesc 2
    07-03-2018 20:59

    Tigre.....

  21. Francesc 2
    07-03-2018 20:51

    Home, l'arrel en català és "trinx-" i en francès és "tranch-". I en castellà és trinch-", igual que en català. És molt més probable que vingui del català, no? En català i en castellà sona exactament igual.

  22. Antón Martín
    07-03-2018 20:36

    Tú dices que trinchante viene del catalán porque sí y porque es tu deseo, peno ni aportas pruebas ni pareces manejar medianamente los conceptos más básicos necesarios para moverse con soltura por la Lingüística Histórica. Ni por la Historia, porque si hay un hecho probado son las estrechas relaciones de la corona de Castilla con Francia desde el principio de los tiempos, sin necesidad de pasar por Cataluña ni por Aragón. El complejo protocolo cortesano de Castilla era, en última instancia, de raíz borgoñona, y esta influencia es incluso anterior al primer Austria, merced a la política matrimonial castellana y al sensacional invento del sepulcro del apóstol Santiago, que abrió un canal cultural paneuropeo en el mismo corazón del reino castellano. Por supuesto que hay préstamos del catalán al castellano, pero esas fechas que te sacas de la manga no son ciertas. En los siglos XVI y XVII el castellano llevaba unas cuantas centurias por libre, y en concreto en esos doscientos años, que son los del imperio, es ridículo que pretendas sostener que era el catalán el que penetraba en el castellano. El 'problema' es que el catalán fabriano, que es el hoy normativo y admitido como variedad culta, fue convenientemente expurgado de supuestos castellanismos, en un proceso paralelo al de otros muchos países en pleno auge nacionalista. Hasta hace unas décadas los propios catalanes de mar no reconocían como propio el término 'vaixell', un medievalismo que rescataron para evitar el usual entre pescadors i mariners 'barco', con pronunciación plenamente catalana de la o. Un ejemplo entre muchos. Si desconoces todo esto, no me extraña que salgas con esas teorías tan peregrinas.

  23. Francesc 2
    07-03-2018 20:00

    No, no he canviat de tema. En efecte una manera de veure si una paraula és genuïna o no és veure si tal mot en qüestió s'ha desplegat fent-hi derivats de tota mena. Com més derivats sembla que el mot en aquesta llengua pertany al seu lèxic bàsic. Aleshores, si una altra llengua té aquest mateix significant, és molt probable que sigui un manlleu. Jo suposo que amb el tema de la tauromàquia deu passar el mateix, però a l'inrevés. Del castellà al català. Jo dic que "trinxante” ve del català perquè el trobem exactament amb aquesta arrel catalana en castellà. I sí és molt més probable que vingui del català perquè els respectius dominis lingüístics estan a tocar. Als segles XVI i XVII hi havia més influència del català sobre el castellà. Del XVIII per endavant és al revés.

    Exactament, és cosa de si s'assumeix o no el manlleu.

    Que agressiu, noi. Veig que has anat seguint durant molt de temps aquest web, senyor Tigre de Harvard. Tu mateix t'has delatat. És com una fixació teva... francament molt bèstia i preocupant, donat el to que sempre uses. Jo no sé si algú ha derrotat no sé qui. Tant hi fa, no? I, en efecte, des de Nova Història volem saber la veritat dels fets, d'uns fets determinats. Del tema Sirvent ja en vam polemitzar molt, ja ho saps.

    És que és tant fàcil reconèixer-te,Pedro Sánchez....

  24. Santo Job
    07-03-2018 19:54

    Lo que pone es "Rodrigo de Triana".
    http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000086108
    Paso el enlace por Bitly, por si acaso:
    http://bit.ly/2HhnCu1
    Lo tienes en la página 86, línea 21.

    Lo que veo que no mencionas es que a Colón lo hace genovés (página 83).

    "Cristóbal Colon, genovés, de modesta cuna, pues su padre era cardador de lana, había adivinado la redondez de la tierra y existencia de otras desconocidas á cuyos moradores quería llevar la luz del Evangelio."

  25. Antón Martín
    07-03-2018 19:43

    Por favor, Johan. Un poco de respeto al público y a ti mismo. Teodor Baró se dedicó a muchas coas, pero NO ERA HISTORIADOR NI TENÍA LA FORMACIÓN QUE HOY SE PRECISA PARA SER TENIDO EN CUENTA. Lo de Rodrigo de Tiana por Rodrigo de Triana no tiene nombre. Ya puestos, podrías haber catalanizado también el castellanísimo 'Rodrigo'.

  26. Johan Padró
    07-03-2018 19:34

    He apuntat la possibilitat de que Colom participés en la conquesta de Granada. Dons bé, Teodor Baró en el seu llibre en castellà, Historia de España, diu: "...en la conquista de Granada, en la cual tomó parte Colón".
    Teodor Baró ratifica la meva tesis de que Colom estava a Santa Fe, no per casualitat si no perquè havia participat en la guerra. Per tant estem davant d'un militar, navegant i noble. Els seus càrrecs de Virrei, Almirall i Governador no només són el fruit de la negociació amb els reis si no també pels seus serveis militars als monarques.
    A més Baró ens dona una petita sorpresa, anomena al mariner que primer va veure terra, amb el nom de Rodrigo de Tiana, ...veritat o error, no ho sé.
    Tiana és una població de la província de Barcelona a prop de Mataró.

  27. Francesc 2
    07-03-2018 17:00

    Pedro, no. No va per aquí..Si un semantema apareix en verbs simples, en verbs compostos, en noms simples, en noms derivats, en adjectius,, en "nomen agentis", en "nomen actionis", en verb amb prefix, amb infix o bé amb sufix,, en mots que tenen més d'un sufix o bé,, amb sufixos que indiquen diminutiu, que indiquen superlatiu, amb d'altres que donen entenent un sentit pejoratiu, en d'ltres que indiquen que l'acció és continuada o bé que l'ació és acabada, amb d'altres que mostren el resultat final un semantema que trobem en refranys o en frases fetes etc... Aleshores, tot fa pensar que aquest semantema té una presència força rellevant en aquella llengua i, es clar, en la realitat dels parlants de la llengua en qüestió. Salutacions.

  28. Antón Martín
    07-03-2018 10:18

    Pues es verdad. XD

  29. Santo Job
    07-03-2018 08:41

    Antón, supongo que habrá sido la costumbre de tanto responderme, pero tu último comentario era para Pedro y no para mí.

  30. Antón Martín
    07-03-2018 07:23

    Santo, es que además de Nova Historia, hay Nova Filología. Si quieres gratinar tu cerebro, te recomiendo alguno de los vídeos de la inefable Carme Huertas ('No venimos del latín'). Que haya gente dispuesta a tragarse semejantes disparates sin pestañear es algo que me desasosiega profundamente.

    Francesc, uno empieza a dudar de que hayas ido al cole, de verdad.

  31. Francesc 2
    06-03-2018 22:01

    En efecte, com més paraules hi hagi amb la mateixa arrel indica el grau de genüïnitat de l'arrel.

  32. Antón Martín
    06-03-2018 17:16

    O sea que, según tú, el número de derivados que haya producido un término en una lengua es prueba irrefutable de su origen en ella. Pues siento decepcionarte, pero tanto en catalán como en castellano la presencia del fonema ch/x descarta un origen peninsular, y hace necesario un paso previo por francés o italiano. Si hubiera evolucionado in situ habría mantenido la oclusiva sin palatalizar, como ocurre en el catalán 'trencar' o el castellano 'truncar'. Hay que estudiar más.

  33. Francesc 2
    06-03-2018 16:58

    Totes aquestes paraules que he posat pertanyen al mateix camp semàntic. Al mateix. Aquesta arrel "trinx-" és com hem vist molt més productiu en català que no pas en castellà. Trinchante en castellà ha de ser és un manlleu del català..

  34. Santo Job
    06-03-2018 09:04

    Y en último término vienen todas del latín "truncare", que significa "cortar". Enésima ración de palabras cognadas.

  35. Antón Martín
    06-03-2018 08:20

    No, Francesc. Aunque lo parezca, todas esas palabras no tienen la misma raíz. Por ejemplo, trinxera viene del italiano 'trinciera', y trinxar del francés 'trenchier'. Y en castellano tenemos trincha, trinchador, trinchadora (que es otra cosa), trinchante, trinchar, trinche, trinchea, trincheo, trinchera y trinchero, así, a bote pronto. Cuando consultes el Alcover-Moll, tienes que fijarte en el final de las definiciones, donde dice ETIM., que es la etimología de cada término.

  36. Francesc 2
    05-03-2018 21:44

    Trinxant és una paraula catalana. Té la mateixa arrel de trinxa, trinxeraire, trinxera, trinxer, trinxet, trinxar, trinxolader, trinxadissa, trinxament, retrinxar, trinxotejar, trinxador, trinxum, trinxetàs, trinxetarro, trinxetet, trinxetó, trinxetot... Tots a l'Alcover-Moll.

  37. Santo Job
    05-03-2018 19:56

    Trinchantes varios:

    AGS, RGS,LEG,147801,30. (1478). Merced a Pedro de Angulo, trinchante del Rey, de una veinticuatría de Córdoba.

    AGS, RGS,LEG,147809,148. (1478). Corregimiento de Alcaraz por un año al comendador Juan Pérez, trinchante.

    ARChV, PL CIVILES,FERNANDO ALONSO (F),CAJA 3363,1. (1488) Pleito de Jerónimo de Valdivieso, trinchante real, vecino y regidor de la ciudad de Toro (Zamora), con el concejo y vecinos de Yecla de Yeltes (Salamanca)

    AGS, RGS,LEG,148806,9. (1488). Licencia a Alfonso Yáñez Fajardo, Fajardo, trinchante, capitán, contino de la Real Casa, para hacer dos ventas entre las ciudades de Lorca y Vera

    AGS, RGS,LEG,149803,11. (1498). Facultad al trinchante Pedro de Mercado, vecino y regidor de Medina del Campo, para instituir mayorazgo.

    AGS, RGS,LEG,149006,16 (1490). Que el comendador Juan Pérez de Barradas, trinchante y corregidor de Murcia y Lorca, tome la residencia al licenciado Romo

    AGS, RGS,LEG,149907,344. (1499) Que el corregidor de Tordesillas, bachiller Francis, en los 15 días de prórroga que tiene, finalice las probanzas entre Juan de Cepeda, trinchante...

  38. Santo Job
    05-03-2018 18:49

    El de trinchante era un oficio cortesano de cierta confianza: lo que hacía era trinchar la carne que se servía a los reyes. Era un oficio que podían tener varias personas a la vez.
    Sí, hay un trinchante que aparece en Palos, concretamente Juan de Cepeda, trinchante de la princesa Isabel, y luego de los reyes.

    AGS,RGS,LEG,149206,136. Poder al sobredicho Francisco Pinelo y a Juan de Cepeda, trinchante, para que en nombre de SS. AA. se hagan cargo de la mitad de la villa de Palos con su fortaleza y otras cosas compradas por los Reyes al conde de Cifuentes y a sus hermanos 'don Alonso de Silva, e don Pedro, e don Lope, e doña María, e doña Leonor de Sylva

    AGS, RGS,LEG,149206,370. Mandamiento a don Juan de Silva, conde de Cifuentes, asistente de Sevilla, y del Consejo, y a sus hermanos don Alonso, don Pedro y don Lope de Silva, para que entreguen a Juan de Cepeda, trínchante de doña Isabel, princesa de Portugal, la mitad de la villa de Palos con su fortaleza y lo demás vendido por ellos a SS. AA.

    AGS, RGS,LEG,149207,63. Corregimiento de la villa de Palos a Juan de Cepeda, trinchante de los Reyes, para que ejerza y use la jurisdicción civil y criminal de la mitad de esa villa, que fue comprada al conde de Cifuentes y a sus hermanos.

  39. Johan Padró
    05-03-2018 18:25

    Per cert Job,
    ¿Lo de Trinchante que cargo era?
    "Mosén Ferriol, trinchante del serenísimo rey Cathólico que ganó a Granada"
    Creo que lo he visto también en los documentos de Palos.

  40. Johan Padró
    05-03-2018 18:20

    Molt bona troballa Montse.
    Penso que Colom també va participar a la guerra de Granada, no hi ere per casualitat a Santa Fe, hi ere perque hi va participar.
    És més, els privilegis i càrrecs que li donen els reis en les capitulacions, penso que són una recompensa per la seva lleialtat en la guerra.

  41. Antón Martín
    05-03-2018 17:57

    Increíble. Quinientos años sufriendo y sigues vivo.

  42. Frede
    05-03-2018 16:29

    Quina llastima. Tot el que hem sofert durant aquests cinc-cents anys ha estat només perquè va morir el fill de Ferran. La Història és així de cruel. Ara potser no hauríem d'estar barallant-nos per fer entendre obvietats.

  43. Santo Job
    05-03-2018 12:16

    Un par de ejemplos de la participación de la Corona de Aragón:

    ACA,CANCILLERÍA,Cartas Reales,Fernando II,Caja 2,129. (4/2/1483). El rey ordena a su oficiales del principado que cuando sean requeridos para ello entreguen a mosén Joan Sarriera, baile general del principado, cuatro bombardas de una arroba para su nave, con destino a la empresa de la toma del reino de Granada al infiel.

    ACA,CANCILLERÍA,Cartas Reales,Fernando II,Caja 2,127 (abril de 1482). El rey Fernando II a [en blanco]. Carta de creencia del infante o en su caso del consejero Guillem de Peralta, que le explicará de su parte la futura conquista del reino de Granada, una vez obtenida la ciudad de Alhama

    ACA,DIVERSOS,Sástago,193 (Lío B), nº 079-036. (26/8/1487). Carta del Rey a Juan Escrivà para que pague unos pertrechos de guerra.

  44. Santo Job
    05-03-2018 11:16

    Nadie ha negado nunca que los catalanes, aragoneses, y valencianos hayan participado en la Guerra de Granada, y que su participación fue decisiva, pues la artillería de Aragón fue una causa fundamental de ganar aquella guerra. Tanto es así lo de que nunca se ha negado, que lo menciona bien Fernández de Oviedo en sus "Batallas y Quinquágenas" (1550). Cito de la Batalla I, Quinquágena II, Diálogo XLVII, el que es sobre Mosén Gralla:

    SERENO: No podrán decir estos caballeros aragoneses, catalanes, e valencianos que por ser estrangeros y no castellanos los olvidamos. Y querría, si os parece, que con cinco caballeros catalanes y generosos conculyamos esta segunda Quinquagena y el número de ciento, y en la 3ª Quinquagena volveremos a nuestros castellanos.
    ALCAYDE: No los debemos llamar estrangeros, sino muy naturales españoles y hermanos nuestros, pues Castilla y Aragón son de un mismo rey y en servicio de los Reyes Católicos siempre han estado conformes, y hecho los unos a los otros buena vecindad, y han servido muchos y nobles caballeros, e valientes, desas tres naciones que dijistes, muy bien e con mucha lealtad, ansí en la guerra de los moros e conquista del reyno de Granada, e guerras de Nápoles e de Navarra, e Francia, e Alemania, y sin incurrir en ingratitud no se les puede negar, en especial a todos aquellos de quien en nuestros coloquios e diálogos tratamos, pues somos testigos de vista que los vimos e conocimos.

    A Fernando el Católico, cuando lo menciona en solitario, siempre lo nombra como "el que ganó a Granada". También es verdad que dice lo mismo sobre Isabel cuando la menciona en solitario, y cuando los menciona a ambos dice "los Católicos reyes Don Fernando e Doña Ysabel, de gloriosa memoria, que ganaron a Granada". Por ejemplo, en B. I, Q. II, D. XXXI (sobre el vizconde de Ebol):

    "Creo yo que era hermano de madre del reverendísimo y excelente señor arçobispo de Zaragoza, don Alonso de Aragón, hixo del Cathólico rey don Fernando que ganó a Granada"

    En B. I, Q. I, D. XXXVI, sobre Mosén Ferriol:

    "Mosén Ferriol, trinchante del serenísimo rey Cathólico que ganó a Granada"

    D. XXXVII, sobre Mosén Juan Sessé:
    "El muy magnífico cauallero Mosén Sessé, camarero del Cathólico rey don Fernando que ganó a Granada".

    En cuanto al hueco después de "padre" es algo que ocurre con frecuencia entre los cronistas. Dejan un hueco porque no recuerdan algo con exactitud para rellenarlo después, pero se olvidan de rellenarlo porque han continuado con el trabajo y así queda el hueco. Pongo un ejemplo de las Quinquágenas:

    B. I, Q. II, D. XLVII (sobre Alonso de Cardona):
    "Yo no sabré deciros su renta, salvo que el año de mil e quinientos e diez e nueve años, que fue la tercera vez que estuve en Valencia, le comuniqué mucho, e supe de caballeros, que tenían bien de comer, e ansí andaba e él se trataba; e que poco más o menos sería su casa de [hueco] mil ducados de renta e [hueco] vasallos de su patrimonio.
    [...]
    Su mujer se llamó doña [hueco] en la qual ovo a su hixo e subcesor en su casa e estado Don Sancho de Cardona, almirante del reyno de Valencia y marqués de Guadaleste, el qual es digno de tal padre y a él muy semejante"

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d’enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
23223
Presentació de la Universitat
Neus Rossell - La història: unes creences que generen bloqueig, enuig i ràbia
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Les reflexions sobre la bandera dels Estats Units ens poden donar més d'un ensurt. Respira i relaxa't, perquè...[+]
Més enllà de tots els tòpics que s'han dit sobre Sant Jordi, ara en Jordi Bilbeny aprofundeix en les arrels...[+]
Segons En Javier García Blanco, autor d'aquest article, En Lleonard va tenir relacions i contactes hispànics de...[+]