La desaparició del monestir de Sant Francesc de Barcelona: una raó d’Estat (part 2)

Tindria la família Colom el seu lloc d’enterrament als fra menors?

Parlem ara d’un altre personatge important en la Història i que podia tenir el seu lloc en aquest monestir, el convent de Sant Francesc. Com es pot veure, aquest monestir té molts personatges de gran importància per a Catalunya. Atesa l’eliminació de documents i, fins i tot, d’edificis importants de la ciutat, es fa difícil certificar on seria el seu lloc d’enterrament. De ben segur, seria a Barcelona on deuria estar previst enterrar En Cristòfor Colom.




Quadre “La virgen de los mareantes” d’Alejo Fernández, i detall de qui s’apunta que podia ser En Colom.






Publicacions de Jordi Bilbeny i Luis Ulloa sobre la catalanitat d'En Colom. 



Base escultòrica del monument a En Colom. 

En Jordi Bilbeny, al seu article “L’enterrament d’En Cristòfor Colom a la catedral de Barcelona”, en fa tot un seguiment a partir de documents existents en què es pot afirmar que En Colom no moriria pas a Valladolid i que no hi seria enterrat, com ens expliquen algunes pàgines de relats sense fonaments i amb minses dades creïbles.

Hem pogut seguir les valoracions que s’extreuen dels documents i sembla més factible l’opció que En Jordi Bilbeny fa evident a partir de la correspondència de l’Almirall i de les distàncies entre els monarques, En Colom i el seu fill Jaume. Així, doncs, si era a la ciutat on s’hauria d’enterrar, on podem trobar la sepultura de la família dels Colom de Barcelona? Actualment trobem diverses fonts que ens porten a situar la tomba d’En Colom a la catedral de Barcelona:

1- Les verificacions inqüestionables publicades a l’article d’En Jordi Bilbeny abans mencionat.

2- Un document en què s’esmenta la restauració, pintura del sepulcre d’En Colom a la catedral.

3- Els que explicita N'Enric Mitjana de Las Doblas al seu llibre Els Colom de Barcelona i les seves aliances i que recullo a continuació.

Al llibre de N’Enric Mitjana, s’hi esmenta que «l’any 1507 Jaume Colom Alòs revocà l’anterior testament i manifestà que era fill de Joan Colom, cavaller difunt. Demanava ésser sepultat al Monestir Dominicà de Santa Catalina, a la capella de St. Raimon de Penyafort, que era del llinatge dels Colom on des de 1430 Guillem Colom i Marimon comprà el dret d’enterrament al lloc mencionat».

En desaparèixer el convent, és sabut i documentat que van reubicar el sepulcre a la catedral de Barcelona, on es conserva actualment, tal com afirma, a la pàgina 148, En Mitjana al seu llibre.

En Mitjana escriu això al capítol d’En Jaume Colom i Alòs, però dues pàgines abans (p. 146), al capítol dels Alòs ens diu: «Joan Colom tenia dos fills: Jaume i Catalina, religiosa de Valldonzella. En un document de 1507, l’únic que es va trobar, Catalina dóna poder per al cobrament dels censos i altres drets que li corresponien de l’herència del pare. Aquest document i el testament del seu germà Jaume, modificat, indiquen que la mort del pare deuria ser coneguda recentment. I que no morí a Barcelona ni fou enterrat amb els seus avantpassats a la capella d’en Raimon de Penyafort ni tampoc al convent de Sta. Catalina».

Penso que, amb aquestes tres afirmacions força fonamentades i amb alguns documents que ho reforcen, es pot plantejar com a verídic que els Colom es van enterrar a Barcelona i molt probablement al convent de Sant Francesc. Per què podríem fer una afirmació tan clara si no existeix el monestir? Doncs aquest fet inexplicable, l’absoluta desaparició del monestir de Sant Francesc no fa més que validar aquesta teoria fonamentada en documents i raonaments lògics que deixen poc espai per a l’elucubració.

I encara més davant la versió, que ens planteja la conxorxa d’un Estat que prioritza l’interès a la raó i la repressió versus drets de persones i pobles, sostingui, sense cap document convincent ni cap lògica raonable, que Colom va morir a Valladolid on fou enterrat i al poc temps va ser traslladat a las Cuevas de Sevilla:

1- No és possible que Colom pogués ser a Valladolid si era a Barcelona o, encara més, a Sant Jeroni de la Murtra, tenint en compte les cartes trameses entre el rei Ferran i en Joan Colom.

2- No es disposa de cap document que esmenti que els Colom s’enterraven a Valladolid o a Sevilla.

3- No hi ha cap document que avali amb garanties que Colom fos enterrat a Castella quan no se li coneix cap relació ni familiar ni afí políticament, contràriament al que li trobem a Barcelona.

Encara podem aportar més arguments que donen pes a l’afirmació que Joan Cristòfor Colom fou enterrat a Barcelona al convent de Sant Francesc.

És de domini públic que hi ha uns Colom documentats que haurien estat enterrats segons aquests documents al monestir de Santa Catalina, avui en dia el Mercat de Santa Caterina o Catalina i posteriorment traslladats a la Catedral. Recordem que hi ha un document que esmenta que no són enterrats on generalment s’enterraven els Colom i tampoc ens consta que estiguin on s’enterraven els Alòs, Santa Maria de Mar. Però per què no podria ser que s’enterressin a Sant Francesc? Quina relació hi tenen els Colom amb els fra menors? Situem-nos als voltants del que hauria estat el monestir:

- La casa dels Bertran de Gelida a Barcelona és o era a la plaça de Sant Francesc, avui anomenada plaça de Medinaceli.

- Galceran-Joan Colom i Dussay, tinent naval, es féu frare franciscà. Fou guardià a Girona l’any 1494 i, curiosament, l’any 1505, un any abans de la mort d’En Joan Cristòfor Colom, es trasllada de guardià als fra menors de Barcelona. És molt probable que s’enterraria al mateix monestir. També la sepultura d'En Bernat Ferrer era al monestir dels menors franciscans a la plaça de sant Francesc. Bernat Ferrer era un navegant que comerciava amb Alexandria i altres ports de la Mediterrània.

Són uns vincles força contundents.

A més, una nova dada que encara donaria més pes a l’interès per fer desaparèixer l’edifici de Sant Francesc és el fet que existien unes anomenades «Escoles de Mossèn Colom» de patronat patern, on hauria estudiat En Joan Colom i Bertran. Aquí s’ha obert una nova possibilitat de la premeditada desaparició del monestir. Aquestes escoles podien haver estat situades al mateix monestir? Al llibre d'En Mitjana de Las Doblas, s’hi esmenta que hi ha unes escoles franceses: franceses de França a la Barcelona del segle XIV/XV? O serien les escoles francesces  (francescques)? No fora estrany, atès que esmenta (a la pàg. 42) que l'any 1391 es féu la fundació universitària l'Obra d'En Ramon Llull, que no se sap on radicava (però, segons altres fonts d'informació, era al convent de Sant Francesc i en la desamortització va anar a Alemanya, on encara hi és). Aquell mateix any 1391 es “destrueix” el Call jueu i el rei s'apropia de les escoles jueves i passen a ser escoles cristianes. L'any 1398 es demanà al Papa que concedís facultat per tenir escola d'Estudis Generals de tota Facultat. L'any 1438 aquestes escoles es trobaven escampades per la ciutat i es proposa agrupar-les en un sol indret, al Carrer Ripoll (?), la qual cosa s'aconsegueix l'any 1477. Un dels indrets on podien haver estat ubicades, segons una escriptura de venda d'una casa gran que fou dels Aguilar el 1583, es refereix que es trobaven a l'actual Carrer de St. Domènec,7 amb la travessia de Marlet, 5 que va al Carrer del Call, abans anomenat dels Castells i, abans, de les Escoles Majors. I encara anteriorment de les escoles Francesces. I una altra designa la porció de finca que era al Carrer de les escoles francesces, que anava des del carrer de St. Domènec fins al davall del Castell Nou, sota la “volta d'En Colom”. És a dir, que la volta o Arc del Call, on encara hi queden reminiscències, s'anomenà de les Escoles Velles i, després, d'En Colom i de les Escoles de Mossèn Colom, el seu propietari. Actualment, és l'Arc de St. Ramon del Call. N'Enric Mitjana ens diu també que, segons el document citat, aquest degué ser un lloc molt conegut i celebrat des de la cultura catalana. Ens trobem, doncs, que el convent de Sant Francesc era un lloc de poder reial important de Catalunya i alhora un lloc de repòs de persones importants en el món mariner.

Deixeu-me que em centri en aquest moment històric per emmarcar la importància per a l’Espanya castellana de fer desaparèixer o d’esborronar qualsevol fet o personatge que mostri l’Espanya catalana. Anteriorment he explicat de manera molt reduïda la situació política i com s’utilitza la desfeta catalana del 1714 fins el segle XIX, derrota honrosa i molt lloable, també una derrota dolorosa i humiliant. Però vegem per què devia ser tan important la noblesa catalana i, en particular, aquest mundialment valorat personatge que va ser En Cristòfor Colom. Justament a Castella-Espanya relativament poc valorat el subjecte (potser per ser català?), però sí molt apreciada la seva aportació, ja que els va obrir un nou món per a explotar i treure’n rèdit. I és aquí on rau, en certa manera, la clau de volta que fa entenedora la nova història que s’està recuperant des de diferents àmbits, però com a punt neuràlgic des de l’Institut Nova Història.

Abans hem vist com la Desamortització i, anteriorment, la Guerra de Successió es dirigeixen clarament cap a l’obtenció de diners fonamentalment de Catalunya i l’explotació abusiva dels catalans per tal de mantenir un estat semi-feudal i autoritari des de Castella. No és aquest el punt de partida, atès que, un cop Castella és vencedora de manera roïna, com diuen a les terres valencianes, però també mentidera, cruel i gens noble, li serà relativament fàcil. No se’n surt, però a poc a poc ens va aniquilant.

Són diverses les raons per les quals, des de fa més de cinc-cents anys, ens tenen aquesta ràbia i intenten amagar al món l’esplendor i la grandesa de Catalunya, que la va tenir, la té i la tindrà mentre hi hagi catalans. Fan desaparèixer totes les gestes catalanes i intenten fer-ho de manera subtil i, si no poden, de manera barroera i maldestra: mentides, confusió, amenaces, persecució i quan han pogut fer-ho, han assassinant.

És evident que les nacions o els pobles i les llengües canvien, creixen o desapareixen i així ha de ser; el que, en tot cas, cal saber és per què, i, en el cas de Catalunya —ho veiem cada dia— no és per motius únicament fortuïts o per la nostra desídia com a poble-nació o per la nostra naturalesa, sinó per la persecució, l’omissió, el menyspreu i el desprestigi infundat des del que hauria de ser el nostre estat pels ulls dels que no saben, i no saben per dificultats en l’accés a la informació, per no complicar-se la vida (risc de perdre opcions laborals, econòmiques...), per falta d’interès que molta gent pot tenir-ne, per la manipulació informativa als mitjans de comunicació i la censura institucional cap a la diversitat i llibertat d’opinió...

Faré un recorregut molt simplificat de l’aportació catalana a la civilització i no és poca:

Al segle XI i XII, qui vol saber i ha flanquejat totes aquestes dificultats, sap que Catalunya està projectant un desenvolupament potent i ens apareix un art romànic esplendorós que vàrem reivindicar fermament i amb els anys ja hem vist com han anat menystenint i traient-ne importància fins que, en situar-se a Espanya, s’ha minoritzat Catalunya, i Castellà en tindrà la renda. Ja comença a tenir-la. O el moviment càtar, el Cister o els trobadors...

Segles XIII i XIV: l’expansió catalana cap al sud, els franciscans, expansió marítima per la Mediterrània: Ses Illes, Nàpols, Sicília, Malta, Grècia, Gènova, Florència (petjada catalana a la banca), països àrabs... El Codi Marítim català, Jocs Florals, el Llibre Vermell de Montserrat... Ramon Llull, Bernat Metge...

Segle XV i XVI: pintors gòtics i flamencs, Flandes vinculat a Catalunya, la guitarra, Descobriment d’Amèrica, exportació i importació de productes. Literatura i publicacions importants a nivell europeu, Joanot Martorell, Sirvent, Ausiàs March... Humanisme destacat a Catalunya: Vives...

A partir d’aquí, la prosperitat de Catalunya comença a decaure progressivament fins a mitjan segle XVI (1560), quan Castella pren les rendes dels beneficis econòmics d’Amèrica i comença a apartar-ne els catalans. Ja sabem que molts catalans seguiran estant en llocs importants, però amb més o menys control sota la capa de l’Espanya castellana, que anirà traient les veus discordants, les que fan nosa i la pressió-repressió contra Catalunya serà tan gran que els catalans no podran mantenir-se i apareixeran alguns bandolers i alguns màrtirs. Arribarà la guerra de 1640 i l’explosió al 1714. Fàcil d’entendre i d’explicar, sense entrar en detalls de si no tots els catalans, de si hi hauria un fet puntual o no... Això mirant el que ha anat passant i passa encara, és força clar!

Per què Sant Francesc és el sant a qui es destina aquest monestir desaparegut

L’anomenat sant Francesc sembla que no es deia així, sinó Joan Francesc Bernadonne (Umbria? 1181/1226). El nom Francesc (home de França) mostra algunes contradiccions (segons la Viquipèdia, que també és una font d’informació):

1. Li va donar el nom Francès(c) el seu pare quan va tornar d’Assis.
2. Aprèn la llengua francesa. En un fragment de pel·lícula sobre aquest sant, el pare diu al fill Joan Francesc que deixi de parlar aquest dialecte de la seva mare i que parli francès, no en sé la veracitat, però és curiós que s’esmenti.
3. Mostra molt d’interès per la literatura francesa o del que avui és França, sobretot dels trobadors. Segueix amb certa similitud la vida dels trobadors que abandonaven les seves possessions per córrer món, al contrari del que volia el seu pare comerciant i mercader de teles i adinerat.
4. Tot i que rebel dels diners familiars, aquests li van proporcionar una excel·lent educació i es va convertir en poliglot: aprèn diverses llengües, també llatí (?).
5. L’any 1201 s’uneix a una expedició de l’exèrcit contra Perusa (Peruggia) i va ser fet presoner. Durant un any és captiu.
6. Va peregrinar a Roma perquè l’església obrís les portes als pobres. L’any 1210 el Papa Innocenci III aprova el nou Orde dels Franciscans.

Ja he dit que és sabut oralment i de generació en generació que Sant Francesc hauria estat a Girona, Cervera i Barcelona, on hi tindria el seu dormitori al monestir que ell va impulsar. Curiosament, en queda el carrer del Dormitori de Sant Francesc, un recordatori visible d’aquest fet, probablement cert, però que no s’ha pogut confirmar. Aquesta “llegenda” es dóna també en altres localitats del país, però molt difuminada i poc consistent.

Si busquem qui és aquest personatge, ens trobem una persona absolutament trencadora amb l’establert, d’idees naturalistes, que valora, per sobre de tot, el sol, la lluna i els animals. Les persones formem part de la natura i ens hi hem d’exposar de la mateixa manera que qualsevol ésser viu. Aquesta és la imatge que ens n’ha arribat.

És sabut que provenia d’una família noble acomodada, comerciant de teixits i amb forta relació amb l’església. Ell mateix se’n va a lluitar a Jerusalem i en torna buit d’esperit i creu que aquella no és la manera de viure ni d’avançar. Llavors comença a regalar les teles del seu pare i decideix viure sense cap luxe, tan sols amb allò necessari. Una filosofia molt neta i molt desitjable si la humanitat fos de criteri únic, però això ja sabeu que no és així, potser perquè la humanitat té també unes inquietuds i capacitats que ha d’experimentar i de vegades amb èxit i d’altres amb fracassos. Malgrat tot, cal tenir present aquesta idea per tal de no perdre on som (grans èxits —vehicles estris electrònics, instruments precisos...  ens porten grans fracassos—, canvi climàtic, poder abusiu, deshumanització...).

Aquesta lluita noble, digna i progressista la trobem força arrelada a Catalunya. No estic dient de pensament únic. Acabo de dir que la humanitat no ho permet (si no és per la força) i per alguna cosa deu ser, però sí que ens movem per l’ideal de justícia i de compartir atès que és l’única manera de fer societat (insisteixo que no tothom, però sí un grup majoritari de la societat catalana). Ho veiem també en gran quantitat de referents reials, literaris, artístics catalans... Ho diu molt clar el Dr. Josep Murgades aquí (1h 23’36”); hi ha un cert seguiment històric del franciscanisme a Catalunya. Llull, Anselm Turmeda, reis i literats de tots els temps.

Encara ara, fem, de vegades, aquest paper com a societat, buscant la justícia i la manera de viure sense molestar, sent respectuosos amb la vida i amb tothom, fet tan valuós com de vegades innocent i inútil i que sovint ens porta a pèrdues tangibles i palpables. Hem de reconèixer que et poden deixar una sensació d’alleujament en haver actuat amb consciència, respecte i al costat de la raó i la veritat (que mai són d’un sol) que fa que es mantingui una força a l’interior per tornar-ho a fer o a intentar-ho. Tots sabeu de què parlem.

La figura de Sant Francesc i l’art

A Sant Francesc, se li atorga la primera representació del pessebre en una cova de Greccio. Abans de morir, va compondre el seu himne al germà Sol o “de les criatures” tot un càntic a l’ecologisme.

Monument a Antoni Viladomat, situat al passeig de Lluís Companys de Barcelona.

Sant Francesc (Zurbaran 1660) Pinacoteca antiga de Munic.


A. Viladomat “Sant Francesc rep els estigmes” (1729/1733).



Estigmació de Sant Francesc (Jan Van Eyck 1430).



Sant Francesc (Caravaggio 1595).

Al mateix convent de Sant Francesc de Barcelona hi trobem, o s’hi podia veure, l’obra del pintor del segle XVIII Antoni Viladomat amb una seqüència de la vida de Sant Francesc que revestia algunes parets del monestir franciscà, que, en ser enderrocat, es van dipositar al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Pinten també Sant Francesc els artistes següents: Josep de Ribera l’any 1639; Francesc de Zurbaràn també l’any 1639; Francesc Ribalta l’any 1620; El Greco 1585/90; Caravagio 1595; Carlo Crivelli 1500; Giovanni Bellini 1480; Domenicco Veneziano 1445; Jan Van Eyck 1430/32; Stefano di Giovanni Sassaetta 1437/44; Bartolomé de Castro 1500; Giotto de Bandone té frescos a la basílica d’Assís...

Ja se sap que Sant Francesc era una mena d’il·luminat que valorava  la natura per sobre de tot, el Sol, la Lluna, els ocells, tots els éssers vius. Venint d’una família adinerada, decideix abandonar-ho tot per ser més autèntic i més a prop de la vida senzilla i natural. Tot i que havia anat a les croades, decideix que la vida és molt més important que la conquesta i la destrucció per uns fins perversos i corruptes. Aquest seria Sant Francesc, potser idealitzat, però aquestes idees són les que fonamenten la nació catalana també en aquells anys. Evidentment, des del segle XIII, no ho llegim com seria avui mateix.

Dos compositors reconeguts han escrit obres dedicades a Sant Francesc:

-Franz Liszt (Àustria) compon “Càntic al sol” i “ Predicació als ocells”

-Olivier Messiaen (Avinyó) compon l’òpera “Sant Francesc d’Assise”

S’han fet diverses pel·lícules de Sant Francesc :

a) Francesc Joglar de Déu, Roberto Rossellini–1950

b) Francis of Assisi, Michael Curtiz–1958

c) Germà Sol, germana Lluna, Franco Zefirelli–1972

d) Francesco, Liliana Cavani–1989

e) Francesco, Michelle Soavi–2002

 

En una d’aquestes pel·lícules es comenta (a la viquipèdia també) que el sant no es diu Francesc sinó que s’anomena Francesc perquè el seu pare és francès (?). En un moment del film, el pare renya Francesc perquè parla una llengua diferent al francès i li diu que no parli més aquesta llengua, que la mare li ensenyà, i que faci el favor de parlar francès. És clar que és una pel·lícula, però... podria referir-se a Occitània?

Sembla que el lloc on hi ha més monestirs dedicats a Sant Francesc és a Catalunya (Països Catalans): en trobem a Cervera, on també sembla que hi va ser en persona; el trobem a les Illes Balears, a València..., però on sí que hi ha documentació de la seva estada és a Girona. Trobem esglésies arreu del món, les més antigues, sempre relacionades amb la corona catalana.

 

Conclusions :

Per a concloure aquest article, només vull dir que voldria haver aconseguit fer evident que la veritat no sempre és fàcil de saber i encara ho és menys si hi ha algun grup de persones que, essent conscients que disposen del poder mediàtic, econòmic, militar i institucional, abusen, s’aprofiten i fan “legal”, que no ètic, un empetitiment i una manera de fer invisible Catalunya, les seves obres i autors. Sota el meu parer, és molt greu que es falsegin dades i que se n’amaguin per interès econòmic i per donar-se un “prestigi espanyol= Grande de España”, que no sempre els pertoca, però encara ho és més quan ho fan per damunt dels drets humans i dels drets dels pobles, evidenciant que estan disposats a fer qualsevol cosa per mantenir aquest entramat en forma d’estat de corrupció que, com sol passar, perquè tot està estudiat, és avalada per la gran part de la piràmide feudal: reis, jutges, bancs, diaris, en un pis inferior persones amb certs estudis que segueixen les directrius dictades des de dalt perquè així no es compliquen l’existència i tenen tota la resta de persones en un pis inferior que seguiran sense gaires possibilitats de saber mai la veritat i tampoc gaire interès per saber-la mentre tinguin prou diners per viure de manera senzilla o sofisticada. Cadascú fa allò que pot o vol, sense saber que acabaran fent allò que els deixin fer.

Per redreçar aquesta piràmide de la vergonya, de vegades fa falta la força i certa violència que pugui moure el fonament sense perdre l’equilibri, que provoqui un canvi des de baix d’aquest sistema obsolet i injust per definició. Amb els anys, l’ús de la força ha anat quedant menys valorat popularment. Veurem d’aquí uns anys si no torna. És cert que no té, sovint, un bon final. Podem veure molts exemples actuals on s’hi perd més que no pas s’hi guanya. Però no podem negar-ho: hem vist i ho estem patint, que de moment encara la violència i la manipulació garanteixen l’estabilitat d’aquest sistema i de tants d’altres.

Ens trobem, doncs, davant d’un cas més d’espoliació i d’injustícia de la desaparició “volguda i encoberta” d’un centre d’estudis cultural i d’un espai on Catalunya hi tenia un bressol de reis i reines, acompanyats d’altres personalitats de la noblesa catalana vinculats a la navegació i on es veuen molts indicis per pensar que seria el lloc on havien d’ésser enterrats els Colom de Barcelona.

Avui us he explicat el cas del Convent de Sant Francesc de Barcelona, però en trobaríem molts més com per mencionar-ne alguns: enderrocar el castell de Rià on havia nascut Guifré; canviar el nom de Palafolls per Palafox; desviar el riu Ter; treure de Sant a Sant Cristòfol; perdre la primera edició del Quixot; apropiar-se de Tirant lo blanc mentre no se’n va trobar l’edició catalana/valenciana; no promocionar com pertocaria Ramon Llull i Ausiàs March; sostracció de Sixena impunement i il·legalment... N’hi ha tants com per poder evidenciar la importància de Catalunya des de l'antigor fins avui.

Aquests fets no són fortuïts. Són obra humana, amb un rerefons pervers, de vegades ja d’inici; d’altres, aprofitant moments de feblesa i/o de poc control i de poc poder. Tothom sap que els humans desenvolupem comportaments i habilitats per donar resposta a les diferents pressions pròpies i/o externes per alliberar el sentiment de culpa o sentir-nos valents, havent fet alguna cosa que ens fa útils i/o lliures.

És en aquest moment, quan necessitem pensar no tan sols en nosaltres, sinó escoltar veus representatives, que han estat capaces d’aportar mirades i interpretacions diferents a les que ens bombardegen diàriament des de tots els estaments públics que procuren per mantenir-se al poder i no per a la recerca de la veritat. De la veritat que, de saber-se, faria caure tota l’estructura sense fonament que aguanta la piràmide de la vergonya!

És a dir: no ens hem de deixar arrossegar per algunes masses que, en nom de la llibertat, volen fer caure els nostres símbols sense valorar on ens porta aquest fet. Ja que si abans no fem caure també els símbols del govern central, que és qui ens oprimeix i ens governa, ens quedarem pitjor que estàvem i finalment “Ells” no faran la purga que els pertocaria i estarem encara més sotmesos. Ja hem vist que aquesta “llibertat” d’alguns, ens pot portar a la nostra reclusió. Nosaltres som així, amb el bo, el no tan bo i el dolent també, de la mateixa manera que ho són “Ells” i ens hem d’acceptar i millorar. Per això penso que, si en aquests moments, som Espanya i ens governen des de Madrid, qui hem d’enderrocar si no es fan bé les coses són els de Madrid. El dia que Catalunya es governi de cap a peus serà a aquests a qui haurem d’exigir-ho tot!  Penso que així ho expressa Salvador Espriu en aquests versos:

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret»,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

SALVADOR ESPRIU

El caminant i el mur, 1954

Per tant i per acabar, demano comprensió i exigeixo respecte. També per l’Institut Nova Història i per a En Jordi Bilbeny al capdavant.

 

Josep Prats Tarsà

 

Bibliografia:

Barral i Altet, Xavier; Catalunya Destruïda. Col·lecció: Història de la Cultura Catalana. Edicions 62 S.A., 2005 ISBN: 84-297-5595-0

Bilbeny, Jordi; “L’enterrament d’en Cristòfor Colom a la Catedral de Barcelona”, en línia: https://www.jordibilbeny.cat/2016/11/03/cas-cristofor-colom/

Costa Badia, Xavier; “La implantació i evolució de l’Orde Franciscà a la Corona d’Aragó”  (1220-1567)  (treball de grau 2013)

Giné Torres, Anna Maria: «El convent de Sant Francesc de Barcelona. Reconstrucció hipotètica». Acta historica et archaeologica mediaevalia, 1988, núm. 9, p. 221-4, en línia: https://raco.cat/index.php/ActaHistorica/article/view/193598.

Hurtado, Víctor; Mestre, Jesús; Miserachs, Toni; Atles d’Història de Catalunya. Ed: Edicions 62  S.A.;1998  ISBN: 84-297-4061-9

Le Goff, Jaques; En busca de la Edad Media. Edicions Paidós Ibérica S. A.;2003 ISBN: 84-493-1477-1

Mitjana de la Doblas, Enric; Els Colom de Barcelona i les seves aliances. Edicions de La Tempestad S.L. /Llibres de l’Índex; ISBN: 978-84-942889-8-2

Sabaté, Flocel; La dissort de la documentació medieval catalana. Col·lecció: episodis de la història núm.364-  Ed: Rafael Dalmau, 2019 ISBN: 978-84-232-0852-4

Monestrirs.cat: https://www.monestirs.cat/monst/bcn/bn02sfra.htm

Annex

Adjunto un annex amb una relació de les principals esglésies i monestirs dedicats a Sant Francesc des del segle XIII i fins al XVI que podria ser més extensa, que ens mostra i evidencia la importància de l’orde a Catalunya sobretot en els anys inicials del segle XIII  i que quan es troben fora de Catalunya es pot trobar vincles amb la corona catalana. També s’aprecia la falta de documentació en els monestirs franciscans a Castella en els seus inicis i, en canvi, es reforça al segle XV. Igualment es fa evident que els monestirs franciscans fan nosa i arreu són sovint destruïts completament. També en la relació del convent franciscà de Valladolid  mostra poca certesa documental igual que el de las Cuevas de Sevilla. Un detall que aquí no he explicitat, però que seria bo de seguir, és l’expansió dels monestirs franciscans als territoris americans, perquè potser ens donarien una visió d’on serien els catalans a Amèrica.

Franciscans  a Girona    1222 - 1232

Tot i que s’ha esmentat una compra de terrenys efectuada l’any 1222 amb la finalitat d’ampliar el convent franciscà, sembla que en aquell moment encara no s’havia fundat i no és fins el 1232 que s’autoritzà la compra de terrenys per aixecar l’església i convent dels framenors. Per altra banda, tradicionalment hom admet que el mateix sant Francesc va passar per la ciutat, relacionant-lo amb la família Guerau; en aquest sentit, l’any 1244 es dedicava un altar al fundador de l’orde a la catedral.

D’ençà mitjan del segle XIII, hom troba més documents on s’esmenten els framenors i fins i tot el 1296 el papa Bonifaci VIII ordena que el guardià de la casa de Girona, junt a altres personalitats religioses, designin l’abadessa del monestir de Sant Daniel. Entre el 1330 i 1340, es va ampliar el conjunt conventual, l'església del qual es va consagrar el 1368, data en que també es va celebrar aquí un Capítol General, fet que es repetiria l’any 1398.

La tradició franciscana a Girona ja existia, la família Guerau reclamava l’honor d’haver ofert hospitalitat al sant quan aquest va visitar Girona (viajó a la península ibérica entre los años 1213 y 1215). Aquesta relació amb Sant Francesc els donava  prestigi; així,  més tard, reivindicarien  privilegis especials per part de l’orde.

Alguns anys més tard, Francesc Eiximenis (Girona, 1327/32 - Perpinyà, 1409), el franciscà gironí més conegut, cita l’arribada de Sant Francesc a la ciutat.

Francisco Eximenis, franciscano (OFM), polígrafo, nació en Gerona hacia 1340 y murió en 1409. Tomó el hábito franciscano probablemente en el convento de San Francisco de su ciudad natal. Maestro en teología por la Universidad de Tolosa, frecuentó también las aulas de Colonia, Oxford y París. En 1383 se traslada definitivamente a Valencia donde escribe la mayor parte de sus obras. En 1408 es nombrado por Benedicto XIII patriarca de Jerusalén y, poco antes de su muerte, le encarga la administración del obispado de Elna (Rosellón). Informació extreta de Directorio Franciscano. Enciclopèdia Franciscana.

Sarcòfag esculpit de Jofre Gilabert de Cruïlles avui dia exposat al Museu d'Art de Girona, procedent del convent de Sant Francesc.

 

Franciscans a Lleida 1217 - 1217

La constant creença dels lleidatans és que el monestir llur fou fundat pel propi Patriarca de la Umbria. La història vol que sigui aquest el primer convent franciscà en antiguitat de tots els que s'aixecaren en els Estats de la Corona aragonesa.

El gran analista de l'orde franciscà, Vadding, fonamentat en la indiscutible autoritat de Marià de Florència, autor d'unes cròniques autoritzades del segle xv, posa a l'any 1216 (1217) l'edificació del monestir de Sant Francesc de Lleida, i afegeix que fou aquest el primer dels convents franciscans dels Estats aragonesos.

La Crònica del XXIV Generals, còdex famós del segle XIV, relata la fundació miraculosa del monestir ilerdenc, bo i esmentant el gran benfactor seu, Ramon Barriach, que aixeca aquella fàbrica del convent i església.

La documentació més directa respecte de l'existència del primer convent de framenors de Lleida no compareix fins a uns anys més tard. Dos documents de l'any 1236 ens parlen ja del monestir de franciscans de Lleida.

Alfons el Benigne estigué enterrat a Sant Francesc de Lleida, ara les seves restes són a la catedral Nova.

Franciscans a Tarragona 1242 - 1249

Els franciscans es van establir a Tarragona abans del 1242, data en què figura esmentada aquesta comunitat en un testament atorgat a favor seu. Més endavant, el 1249, aquella església i el seu entorn foren donats als framenors perquè aixequessin el seu convent. Consta que el 1251 la reina Violant d’Hongria havia fet una deixa testamentària a aquesta casa. De totes maneres, l’estança en aquest lloc no va durar gaire i en la segona meitat del segle XIV la comunitat es va traslladar a un lloc proper però extramurs. La nova casa va patir l’any 1462 els efectes de la guerra civil catalana, quan la ciutat fou assetjada i aquest convent, per la seva situació, va quedar en ruïnes. Arran d’això, el papa Pau II va concedir autorització per refer-lo però a l’interior de la ciutat, on havia estat anteriorment, és a dir, la plaça del Corral, avui plaça de la Font. Per alguna raó, finalment es va reedificar en el mateix lloc que el derruït, extramurs.

Sant Francesc de Tarragona Detall de Vista de Tarragona (Anthonis van den Wyngaerde, 1563). Imatge de Wikimedia Commons.

Franciscans  a València 1239

L'origen d'aquest convent, el trobem en la conquesta de València per part del rei Jaume I el Conqueridor. En el repartiment de terres, el rei va adjudicar als franciscans aquests terreny, en el Llibre del Repartiment consta la donació a aquesta orde, a data d'11 de gener de 1239. Les terres concedides se situaven entre el camí de Russafa i la porta de la Boatella. Els religiosos consideraren insuficient el terreny donat, per la qual cosa sol·licitaren una segona donació; reberen aleshores més terres situades davant del convent, que utilitzaren com a plaça pública i cementeri.

L'any 1891, el monestir de Sant Francesc va ser demolit totalment i va donar pas a l'actual plaça de l'Ajuntament; i les seues hortes, a illes d'edificis, ja en el segle xx.

Franciscans a Xàtiva 12??  fundat per Jaume I anterior al 1356

Aquesta església es pot considerar l'únic vestigi arquitectònic del desaparegut convent de Sant Francesc, fundat per Jaume I, del qual formava part. La seua primera ubicació va ser fora de la muralla, però va ser destruïda durant la guerra castellanoaragonesa de 1356-1369, anomenada Guerra dels Dos Peres (quan la ciutat va ser assetjada per Pere I de Castella, el Cruel), reconstruïts (convent i església) entre 1366 i 1377 en terrenys de la ciutat situats intramurs.

El conjunt conventual es va veure afectat per l'incendi de la ciutat a principis del segle XVIII, a 1707 i, a conseqüència d'això, posteriorment va ser reformat i ampliat.

Franciscans a Mallorca

Es tracta d’un convent de fundació antiga, aquesta es va efectuar gràcies a la intervenció de Jaume I, el qual, després de la conquesta de Mallorca (1229), va facilitar l’espai necessari a una primera comunitat formada per cinc frares.  Aquest primer convent estava situat al carrer de Sant Miquel, al costat nord del centre històric. La primera pedra de l’església, dedicada a les Llagues de Sant Francesc, es va posar el 1232 segurament aprofitant una església anterior que havia estat anteriorment en mans dels premonstratencs que es van desplaçar a Bellpuig d’Artà. Aquest no fou el lloc de l’assentament definitiu de la casa perquè cap el 1270-78 van efectuar una permuta amb les monges de Santa Margalida, de manera que van intercanviar els monestirs, aquella operació va suposar que les monges deixaven la seva casa a la plaça del Mercat per anar al carrer de Sant Miquel i els framenors passaven a disposar de l’antiga casa de les monges. De totes maneres, és ben possible que els franciscans no l’ocupessin mai. El 1281 es posava la primera pedra de l’església del convent actual amb la presència de Jaume II de Mallorca (1276-1311) en un lloc proper a l’almudaina de Gumara, al sector oriental del centre. El 1276 s’impulsava la creació del col·legi franciscà de Santa Trinitat de Miramar relacionat amb la personalitat de Ramon Llull.



Sant Francesc de Palma Sepulcre de Ramon Llull (s XV).

Sant Francesc de Palma.Vista de Mallorca.