Accediu  |  Registreu-vos-hi
"Què és la història? Una senzilla faula que tots hem acceptat."
Napoleó
ARTICLES » 27-04-2012  |  PROJECTE LLEONARD
6314

La silenciosa mort de Leonardo della Rovere i el naixement de Leonardo da Vinci

Si en Leonardo da Vinci va ser en realiat en Lleonard della Rovere, com defensa en Jordi Bilbeny, aleshores la mort d’aquest al 1475 havia de ser un muntatge. Ho va ser? En David Grau hi aprofundeix i ens fa saber que el cos del pretès difunt, tot i ser el Prefecte de Roma, el nebot del papa Sixte IV i el gendre del rei Ferran de Nàpols, mai no s’ha trobat enterrat enlloc.

Tomba de Leonardo Da Vinci

Silenciosa mort, o si més no, discreta defunció la de Leonardo della Rovere l'11 de novembre del 1475. Hi ha pocs comentaris coetanis que n'aportin informació: que jo conegui, un petit paràgraf en el Diario della città di Roma de l'escrivent del Senat romà Stefano Infessura, i el discurs dedicat d'un tal Francesc de Toledo, conegut com a Oratio in funere di Leonardo di Robore.

De Leonardo della Rovere es podria pensar que deu el fet d'haver passat a la hist√≤ria discretament, al detall circumstancial de ser nebot del fam√≥s papa Sixte IV. Aquest, poc despr√©s d'arribar al cim de l'esgl√©sia cat√≤lica, l'havia nomenat Prefecte ‚Äďa o sigui cap militar de la ciutat de Roma‚Äď, a trav√©s del nepotisme amb qu√® els della Rovere van excel¬∑lir. Com a conseq√ľ√®ncia o paral¬∑lelament a aquest nomenament, es mogueren els fils per casar-lo amb alg√ļ important. L'escollida fou una filla natural del rei de N√†pols, la Joana d'Arag√≥. Com a dot d'aquest interessant matrimoni reial, Leonardo reb√© els controvertits ducats de Sora i Arce, en territori fronterer entre els Estats Pontificis i el Regne de N√†pols. Aital uni√≥ de Leonardo i la casa de N√†pols no era √ļnicament un pas m√©s en la cimentaci√≥ de les bones relacions del Papa amb el regne meridional i un augment de pes familiar dels nouvinguts al Vatic√†, sin√≥ que pretenia crear un futur s√≤lid ‚Äďempeltat de della Rovere i de la casa reial catalana de N√†pols‚Äď per a uns territoris que havien estat motiu d'enfrontament entre papes, senyors locals i sobirans de N√†pols des de feia molt de temps.

Si Francesco della Rovere fou investit pont√≠fex l'any 1471, Leonardo ja acumulava tot aquell poder abans que acab√©s el 1472. No est√† gens malament per a alg√ļ que √©s descrit d'una manera tan trista en el diari de Stefano Infessura abans citat: "era un homo molto piccolo; et lo intelletto corrispondeva alla persona"1. M√©s o menys, ve a dir-nos que parlem d'alg√ļ molt baixet i, a sobre, amb ben poques llums. Aquell oncle poder√≥s havia d'estimar molt el desnerit Leonardo, perqu√®, si no, no li hauria perm√®s d'amassar tant de favor i tan r√†pidament.

Arribem a l'any 1475, any catalogat de la seva mort, sense massa notícies d'aquest home i els seus fets. Així ho narra Infessura: "die 11 novembris morse lo prefetto piccinino nepote di papa sixto in nello pallazzo de Santo Pietro ad Vincula, et fo portato ad Santo Pietro, et folli fatto honore da Romani et cortesciani2.

Tot i desaparegut, Infessura el segueix ridiculitzant anomenant-lo el Prefecte petitet! A part de la burla, la narració és pelada i freda: fineix al palau de Sant Pietro in Vincula i les despulles són traslladades a Sant Pere, on el poble i els cortesans li retran honors.

La primera connotaci√≥, particular i subjectiva, √©s que amb tot el que he llegit sobre aquesta fam√≠lia, me n'adono que a aquest personatge en concret sempre se'l tracta d'una manera tangencial, evasiva, sense mirar-lo als ulls, anomenant-lo d'esquitllentes, com si amagu√©s un no s√© qu√®. Sembla que gaireb√© tothom doni per fet que, com que era baixet i tonto, no calgui preguntar-nos si estava malalt o si, potser, mor√≠ sobtadament. Tampoc no coneixem si el seu benefactor va sofrir-ne un dol d'algun tipus, quan s√≠ que sabem perfectament com entom√† la mort el 5 de gener de 1474 d'un altre nebot seu, l'extravagant cardenal Pietro Riario. En paraules de l'ambaixador milan√®s a Roma: La mort de Pietro Riario als vint-i-set anys d'edat fou un cop excessiu per Sixte, i comparable a la reacci√≥ que provoc√† en Alexandre VI la mort del seu fill Joan de Borja3. L√≤gica reacci√≥ ja que sempre s'ha considerat en Pietro Riario la nineta dels ulls de l'oncle Francesco. Nogensmenys, em segueix estranyant que no coneguem com afect√† al papa aquesta p√®rdua, quan sens dubte estaria m√©s que sensible despr√©s de la defunci√≥ de l'altre familiar estimat. Per√≤ encara molt m√©s intrigant que el que he dit fins ara, √©s el fet que ni em puc imaginar on va ser enterrat el senyor Prefecte. Disposem de prou informaci√≥ f√ļnebre de la majoria d'integrants dels della Rovere d'aquests anys daurats de la fam√≠lia; se sap perfectament on se sepultaren, i tamb√©, qui foren els magn√≠fics escultors que erigiren i decoraren els seus monuments funeraris: Andrea Bregno s'encarreg√† de la d'en Pietro Riario a l'esgl√©sia dels Sants Ap√≤stols, acabada amb un retrat escult√≤ric de primer ordre; tamb√© Bregno treball√† en les dels cardenals Cristoforo ‚Äďmort al 1479‚Äď i Domenico della Rovere ‚Äďque fin√† al 1501‚Äď, tots ells, naturalment, nebots de Sixte IV; i qu√® dir de la magn√≠fica tomba que esculp√≠ en bronze Pollaiuolo a la cripta de Sant Pere mateix per al cabdill del clan; o la conegud√≠ssima de Giuliano della Rovere amb les escultures de Miquel √Ängel? Per√≤ jo no he sabut trobar encara on √©s enterrat en Leonardo i si alg√ļ li dedic√† una minsa tomba.

¬ŅTot un Prefecte de Roma, membre de ple dret de la fam√≠lia reial catalana de N√†pols, duc i nebot d'un Papa que no t√© massa problemes d'envoltar-se de pompa i luxe i que no sapiguem gaireb√© res de res del seu tros de descans etern? Dif√≠cil d'explicar.

Per√≤, i si ‚Äďtal i com ha conjecturat en Jordi Bilbeny4 ja fa algun temps‚Äď aquest Leonardo della Rovere tan petit fos realment l'immens Leonardo da Vinci? I si no hagu√©s mort aquell prematur 1475 i segu√≠s realment viu, per√≤ en el cos hist√≤ric que embolcalla un altre personatge? ¬ŅPerqu√®, en el fons, qu√® s√≥n uns documents impresos o manuscrits, sin√≥ la cosa m√©s f√†cil de falsificar si es vol tergiversar la realitat?

 

Fa temps que, modestament, intento trobar el punt on en Leonardo della Rovere es converteix en el mestre Leonardo. Aquell moment o fet hist√≤ric que indiqui la desaparici√≥ d'un militar i la personificaci√≥ d'un artista i creador genial, l'aiguabarreig d'un i altre. L'instant en qu√® se'ls desdobla l'exist√®ncia en els llibres, per aix√≠, ser dividida una vida sola en dues porcions a primera vista distants i diferents, per√≤ que la sagacitat d'en Bilbeny ha sabut veure'n la continu√Įtat.

Així, doncs, mentre cercava i em barallava entre fets històrics d'aquests crucials 1474-75, intentant trobar respostes lògiques a les dades que anava analitzant per poder-les casar amb la hipòtesi que en Leonardo della Rovere no morí aquell hivern de 1475, topo amb una informació cabdal que no coneixia: l'esposa del Prefecte havia mort abans del 7 de març del 1475. "D'una segona carta de Sixte IV enviada al rei Ferran I de Nàpols el 7 de març del 1475, amb la qual el pontífex el consolava per la mort de la filla; així, doncs, es pot col·locar la defunció de Giovanna poc abans d'aquesta data"5.

Si realment aquest descobriment √©s cert, per qu√® tot plegat no √©s m√©s senzill d'explicar? ¬ŅSi Joana d'Arag√≥ havia finit sense descend√®ncia, posem a final del mes de febrer del 1475, qu√® impedia que alg√ļ com Leonardo, humanista, coneixedor de la guerra, per√≤ no amant d'ella, geni i artista per damunt de tot, no renunci√©s a un rol professional i a un entorn ple de rivalitats, ganivetades a l'esquena i enveges pel poder, que potser entraven en confrontaci√≥ amb el seu tarann√† essencial?

¬ŅDels mesos que van des de la mort de Joana fins que el germ√† de Leonardo, en Giovanni della Rovere, hereta els ducats d'Arce i Sora i el t√≠tol de Prefecte de Roma ‚Äďdesembre del 1475‚Äď, no podia ser que en Leonardo hagu√©s decidit fer un cop de tim√≥ a la seva vida i s'alluny√©s de la fam√≠lia?

Sabent que no perjudicava els seus, ja que en Giovanni seguiria potser més fermament els preceptes del poder pel poder, hauria pogut marxar cap a Milà, on l'esperava l'aventura colossal d'enfrontar-se al Cavall Sforza, escultura que tot artista important del moment envejava poder emprendre.

La vida i els seus canvis inesperats, senzillament i inesperadament, moltes vegades fan replantejar les coses i agafar un camí que no era el previst. Així, doncs, no m'estranyaria que pogués ser possible en aquest cas, on tot el que succeeix sembla estar forçat i desvinculat entre si, sobretot si sospites que aquella mort és una defunció planificada en dates posteriors, atesa la dèria de fer desaparèixer un Leonardo principesc i molt culte, per fer-lo confluir amb el personatge florentí, que no acaba de casar amb la magnitud del gran Leonardo real.

Aquesta conjectura, la que en Leonardo della Rovere va morir i ren√©ixer en Leonardo da Vinci, √©s l'√ļnica que mant√© una l√≤gica entre l'aparici√≥ d'un geni universal que no es presenta a la cort milanesa com a artista, sin√≥ gaireb√© totalment i principalment com a eminent enginyer militar. Igualment com penetra Leonardo della Rovere en l'estructura de poder romana, a partir d'un t√≠tol i un ofici directament militars. No diuen alguns dels grans entesos que quan en Leonardo da Vinci s'ofereix com a especialista innovador en tot tipus de ginys de guerra a la fam√≠lia Sforza, sona tot plegat a ci√®ncia ficci√≥? Doncs, si visualitzem un Leonardo della Rovere que canvia Roma i N√†pols per Mil√†, i que hauria tingut for√ßa temps en el passat per preparar-se t√®cnicament ‚Äďat√®s el clar desfasament d'edats: entre deu i quinze anys m√©s gran el de veritat que el manipulat‚Äď, tindr√≠em un retrat de conjunt molt m√©s real i molt menys fantasi√≥s.

Se'ns podria dir a tall de crítica que en Leonardo della Rovere no casa amb el mestre perquè era petitet i de poca intel·ligència, tal i com ens informava Infessura; però podria ser naturalment una desinformació, ja que l'historiador descriu aquest Leonardo justament al revés de com sabem que era el geni: alt i immensament intel·ligent. A més, del que ha quedat escrit en el dietari del romà, no n'hauríem de fer massa cas, perquè no és imparcial amb els della Rovere i no diu ni una bona paraula sobre Sixte IV, bé i com reconeixen els que s'han apropat al text.

Seguint amb el fil argumental principal, tamb√© haur√≠em de dir que si en Leonardo da Vinci posse√Įa un escut d'armes, que no √©s cap altre que el de la fam√≠lia reial catalana de N√†pols6, pot ser f√†cilment assimilable que podria ser perqu√® en Leonardo della Rovere, sent vidu d'una princesa napolitana, tenia dret vitalici a retenir aquest s√≠mbol her√†ldic com a escut propi.

I, per acabar, un Leonardo emparentat amb la reialesa podria desenvolupar un paper pol√≠tic tal i com indica el que deix√† escrit el mestre en un full del seu c√≤dex Atl√†ntic. Vegem com ens ho descriu el bi√≤graf Nicholl: "El 6 d'octubre [de 1499] Llu√≠s XII entrava triomfalment a la ciutat. Hi pass√† unes sis setmanes... √Čs aqu√≠ on entra el cas misteri√≥s del "memor√†ndum de Ligny", un full del C√≤dex Atl√†ntic en qu√® [Leonardo] escriu: "Localitza Ingil i digues-li que l'esperar√†s a Amor i que anir√†s amb ell a Ilopan"7. El que diu aquest petit text amb paraules clau, escrites al rev√©s i que tant costa d'interpretar als erudits en tota la seva profunditat, no pot ser res m√©s que un viatge diplom√†tic d'en Leonardo. En l'escrit del seu diari, en Leonardo sembla que s'avisi a si mateix ‚Äďigual com fem en les notes enganxades a la nevera‚Äď que ha de localitzar a Ligny el cap de les tropes franceses per esperar-lo a Roma m√©s endavant, i llavors acompanyar-lo fins a N√†pols!

En Paolo Pellegrino ja havia copsat la naturalesa clarament política d'aquesta trobada8, tot i que aquest trasllada aquell viatge a Nàpols durant la primera invasió francesa, la de Carles VIII, al 1494. Tant hi fa per a l'argument que estic desenvolupant que la nota del Còdex Atlàntic es refereixi al 1494 i no pas al 1499, perquè en totes dues invasions d'Itàlia sabem que el gran objectiu del rei francès era recuperar el Regne de Nàpols als catalans, un territori que, des que se n'apropià la casa d'Anjou, els francesos el consideraven seu. Llavors, enmig d'un claríssim context estratègic i sabent que el comte de Ligny és un dels capitostos francesos, en Leonardo da Vinci, si fos en Leonardo della Rovere, membre de la família reial de Nàpols, no estaria jugant cap més paper que el de la política en un moment històric tan complex i perillós per al regne napolità.

Si no, què aniria a fer en Leonardo a Nàpols amb l'invasor francès? A pintar-li un retrat prop del port, després de dies de viatge a cavall? Per vendre's a l'enemic, com creuen els defensors de la història oficial, ja ho podia haver fet a Milà.

 

 

David Grau

març del 2012

1 STEFANO INFESSURA, Diario della città di Roma; a cura d'Oreste Tommassini; Istituto Storico Italiano, 1890; p. 75-76.

2 √ćdem, p. 80.

3EGMONT LEE, Sixtus IV and men of letters; Edizione di Storia e Letteratura; Roma, 1978; p. 34 i 96.

4 Vg. JORDI BILBENY, "Per què penso que Leonardo da Vinci és Lleonard della Rovere"; web de l'Institut Nova Història.

5 Vg. "Leonardo della Rovere"; Dizionario Biografico degli Italiani , volum 37 (1989).

6 Vg. JORDI BILBENY, "L'escut d'armes d'en Lleonard i les armes reials catalanes"; document de recerca, web de l'Institut Nova Història.

7 CHARLES NICHOLL, Leonardo. El vuelo de la mente; traducció de Carmen Criado i Borja Bercero, Santillana Ediciones Generales, SL; 5a edició, Madrid, 2006, p. 358.

8 Vg. PAOLO PELLEGRINO," Els mecenes d'en Leonardo"; article al web de l'Institut Nova Història.




versió per imprimir

  1. Joan aficionat
    06-09-2016 14:03

    De fet, una q√ľesti√≥ similar se'm planteja amb en Colom. Si va desapar√®ixer del mapa catal√† en acabar la guerra civil prop dels 60 anys, quan va tornar el 1494 ja com a descobridor, a la vora dels 80, alguns dels catalans que el veieren retornat en carn i os necess√†riament l'havien de recon√®ixer. I en un cas aix√≠, un fet tan universal, no acabo d'entendre que pogu√©s ser tan apaivagat, car el boca a boca √©s imparable i en un cas aix√≠ s'hauria d'haver est√®s per tot arreu. Per m√©s que la carta d'en Colom i altres edicions fossin manipulades pels censors, la seva catalanitat hauria de deixar molts m√©s rastres. Com podria ser que ni el seu fill Ferran no gos√©s dir qui era el seu pare?, quan tothom ho hauria de saber vox populi.

    En Cervantes també fou un home molt conegut i popular. Aleshores, 25 anys després de la seva mort, quan Catalunya va declarar la independència, lliure per fi del jou Espanyol, em pregunto com és que l'impremta catalana, després de més d'un segle de patir la censura castellana no va explotar amb un poderós tiratge d'obra en català? Per què no els passaren comptes? Prou que els tingueren ganes i que van tenir quasi dues dècades per fer justícia.

  2. Joan aficionat
    06-09-2016 12:24

    Els canvis documentals a posteriori podrien ser, o bé per amagar canvis factuals contemporanis, o bé per simular fets que mai no van passar. En qualsevol cas, si efectivament va haver-hi transformació d'en Della Rovere a en Da Vinci, no només hi hauria d'haver hagut canvis documentals sinó també reals, de carn i os.
    Tanmateix, què amagarien sinó aquests canvis documentals fets anys després?
    La creació d'un personatge (Da Vinci) a partir d'un altre (Della Rovere)?, doncs tornem a estar al cap del carrer: Aquest nou personatge havia de ser fàcilment reconeixible perquè el seu semblant, la seva veu, els seus posats, etc., ja havien estat prou coneguts, tant pels seus subordinats de la prefectura com pels seus superiors, al marge de la seva família, papes i d'altres coneguts.

  3. Lluís
    04-09-2016 01:03

    Joan, es tractaria d'un canvi documental que no seria pas contemporani a la vida d'en Lleonard. Potser un canvi que es va començar a orquestrar cent anys més tard.

  4. Joan aficionat
    02-09-2016 01:00

    Però com pot ser que en Leonardo Della Rovere, personificat de per vida en Leonardo Da Vinci, per més que gaudís de l'encobriment dels seus, la família, els Sforza, els Papas Sixte IV i Juli II etc, es passegés per Mila, Florencia, Venecia, Roma, tractés amb les elits i adquirís gran fama sense ser reconegut pels que el tractaren abans de transformar-se en Leonardo Da Vinci?
    Com a m√≠nim els soldats de la prefectura que el sofriren com a prefecte abans del 1475, els prelats i el personal de la c√ļria de Sixte IV que el tractaren de m√©s jove l'havien de recon√®ixer. Havia de ser molt conegut.
    Tanmateix no seria pas un home que passes desapercebut. Era alt i guapo i probablement, ja de prefecte, destacaria per la seva personalitat desbordant. I no el van reconèixer?

  5. B.Prados
    14-02-2013 21:43

    Sr. Fon Herrera, no has aportado nada. Nada. Era un problema d'espai? Necessites més temps per no ofendre i aportar alguna dada? Exposa arguments, si us plau.

  6. Fon Herrera
    19-01-2013 10:56

    Pero madre de mi vida...que barbaridad. Este art√≠culo es una estupidez con tales errores y hecho con el mismo rigor que un pollo de feria. Realmente estais mal de la cabeza o sois sencillamente tan simples que no os dais cuenta ni del rid√≠culo ni del da√Īo que haceis a los que pensais que estais defendiendo...sois el hazmerreir completo. Pensar tan solo que dos personajes del calado historico como son Da Vinci y el Dellarrovere ( hermano del papa Julio II) son una misma persona y basarlo en semejantes chorradas es que no se le ocurre ni al peor alumno de primaria de un colegio de pago...aunque sea Catal√°n. No hay por donde cojeros.

  7. Jordi Bilbeny
    28-04-2012 18:20

    No, la teoria d'en Leonardo da Vinci de Vinçà és simplement això: una teoria. No existeix cap Lleonard de Vinçà. Som davant d'una conjectura que es fonamenta en la similitud de topònim i cognom i en el fet que tant les armes familiars d'En Lleonard com les del regne de Mallorca, al qual pertanyia llavors la ciutat de Vinçà, són les mateixes (l'escut reial de tres pals). El que proposem nosaltres és que el personatge d'en Leonardo da Vinci o Leonardo Vinci és una construcció que amaga el congnom real del geni, a qui vinculem amb la casa reial de Nàpols i amb la família dels Della Rovere, entre els quals va existir --i no precisament en conjectures, sinó amb carn i ossos-- En Lleonard della Rovere, prefecte de Roma, germà de papa i abat de Montserrat, nebot de papa, marit d'una princesa napolitana i, gendre, per tant, del rei de Nàpols.

  8. Biel Bestué
    27-04-2012 19:58

    voldria dir llavors que aquest leonardo no serìa de descendents catars com s'apuntava en noticies anteriors? si no tant sols hauria adoptat l'escut català per haver-se casat amb Gioanna d'Aragona? d'on hagué sortit el nom de daVinci llavors? de Vinciano o de Vinçà? per que aquesta teoria no sembla que aquest Leonardo no tingui cap relació amb l'anterior LLeonard.

Afegeix-hi un comentari:

Per poder deixar comentaris us heu de registrar:


  EDITORIAL
Article editorial d'En Jordi Bilbeny arran de les intencions de la CUP Barcelona d'enretirar el monument a En Cristòfor Colom de la ciutat comtal.
18094
Els Cardona... Un llinatge ancestral, desdoblat i substituit
Lluís Batlle - La persecució del castellà durant el Siglo de Oro
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí HI HA QUINZE
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
L'astrolau o astrolabi de Barcelona, atribu√Įt a Sunifred Llobet a l'any 980, √©s l'astrolau amb car√†cters...[+]
Si fos cert que la Celestina √©s una obra catalana tradu√Įda al castell√†, l'acci√≥ de la qual passa a Val√®ncia,...[+]
La lectura de l'article "Lleonard i la Casa Catalana d'Itàlia'" d'en Jordi Bilbeny ens dóna moltes pistes de qui...[+]