La vida de Llàtzer de Tormos. Estudi preliminar de Jordi Bilbeny

Francesc: he conseguido encontrar digitalizada la traducción de Bulbena, y lo relativo a la fijación textual es bastante deficiente. Jordi tendría que haber subsanado estas incorrecciones, estableciendo el texto de manera cuidadosa.
Presenta las siguientes lecturas incorrectas: "Prólogo", "vino a darme un negrito", "madre, coco", "oh, hideputa", "otra cosa no tenía", y "mortuorios que rezábamos".
Lecturas correctas de Bulbena: "De manera que frecuentando", "ayudaba a callar", "ya yo era buen mozuelo".

Ya que estoy, hago unas preguntas de fijación textual:
¿Qué edita Bilbeny?
¿"Prólogo" o "Prólogo del autor a un amigo suyo"?
¿"De manera que frecuentando las caballerizas ella y un hombre moreno" o "De manera que fue frecuentando las caballerizas. Ella y un hombre moreno"?
¿"Vino a darme un negrito muy bonito" o "Vino a darme de él un negrito muy bonito"?
¿"Que yo brincaba y ayuda a acallar", "Que yo brincaba y ayudaba a callar" o "Que yo brincaba y ayudaba a calentar"?
¿"Mamá, coco" o "Madre, coco"?
¿"Y a mí hasta ser buen mozuelo" o "Ya yo era buen mozuelo"?
¿"Cuando otra cosa no podía, a las bestias desherraba" o "Cuando otra cosa no tenía, a las bestias desherraba"?
Estas variantes aparecen todas antes de la aparición del ciego. Del episodio del clérigo de Maqueda, me gustaría saber qué lectura da para un pasaje concreto:

"Mas el lacerado mentía falsamente, porque en cofradías y mortuorios que rozamos*, a costa ajena comía como lobo".

*Aquí aparece la mayor variación en las lecturas, dándose las siguientes formas: rozamos, rozábamos, rezamos, y rezábamos. ¿Cuál de las formas verbales usa?

Hubiera o no reloj mecánico en Toledo, conviene recordar que tanto el Lazarillo como la Celestina o el Quijote SON OBRAS DE FICCIÓN, no textos históricos ni documentales, al menos en la voluntad de sus creadores. Cuando todo se supedita a la narración, en realidad el autor podría incluir hasta una vaca paracaidista si fuere preciso. Ciertamente quien escribe inevitablemente lo hace en su tiempo histórico, y deja traslucir por ello su realidad cotidiana. Es ahí donde el investigador histórico puede -y debe- buscar el dato, pero teniendo siempre presente que el autor puede fantasear a conveniencia. No tiene ningún sentido debatir si el eclipse de la Celestina corresponde a un hecho real. Si la acción necesita de un eclipse -o de un terremoto, o de una invasión marciana- nada impide al escritor fabularlo a conveniencia.

Sobre el reloj: no había reloj mecánico en Toledo, pero sí había relojes solares, que por entonces era màs fiables que los mecánicos.

En cuanto a la grafía Anvers, es la que usaban todos los impresores de allí que imprimían en castellano entre 1550 y 1560: Nucio, Simón, Plantino, Birckmann, Bellero, Lacio y Steelsio. En el NT de Enzinas, que es de 1543, pone Emberes o Enveres, no recuerdo bien. Pero para los años que nos ocupan, la grafía de impresores y libreros de allí era Anvers, a la francesa, que era una de las lenguas que se hablaba en la ciudad. ¿Por qué ponían Anvers en vez de Amberes, Emberes, o Anveres? Supongo que por costumbre o convención.

La ausencia en Sánchez 99 y Bidelo es particular de ellos dos. El texto no falta, sin embargo, en Valdivielso, Cormellas, Velasco, Margarit, Manescal, Lasso Vaca, Facchetto, o Antoño de Antoni.

Francesc: Buena la que se montó ayer. Supongo que al servidor le dio un telele o algo así. Por fortuna, parece que está resuelto ya.

Puede haber parte de erasmismo, como se apunta en el libro "Erasmo y España", pero la crítica del Lazarillo va mucho más allá y tiene especial relevancia en el episodio del buldero, que es la piedra angular de la obra.

Till Eulenspiegel, o Dyl Uylenspiegel, o Dyl Ulenspegel, es un personaje del folclore bajoalemán y flamenco documentado ya en el siglo XIV, pero la primera compilación impresa de sus pillerías es de 1510, lo que lo sitúa cercano en tiempo y espacio al Lazarillo, considerando Amberes y la zona del Rin desde Basilea como pieza clave para la correcta comprensión del Lazarillo.

En lo relativo a referencias bíblicas, en el Lazarillo hay unas cuantas, lo que nos dice que el autor de la obra es conocedor de las Sagradas Escrituras, en particular del Nuevo Testamento. La primera traducción del NT al castellano es obra de Francisco de Enzinas, impresa en Amberes en 1543 por Stephan Mierdmann. Esta traducción le costó la cárcel a Enzinas, lo cual motivó que las siguientes traducciones de libros de la biblia las hiciese imprimir en Estrasburgo (en la imprenta de Augustin Frisius) con pie de imprenta falso de Lyon (de Sébastien Gryphe). El autor del Lazarillo debía de conocer el NT de Enzinas.

Lo de "lechuga murciana" no es sino un tipo concreto de lechuga, no quiere decir que las llevasen de Murcia a tierra de Toledo. De la misma manera hay otros alimentos que reciben nombres geográficos aun no siendo el producto de donde el nombre parece indicar. Las naranjas ya las ha explicado Antón, serían del valle del Tiétar.

Sobre el itinerario, presenta una sola incoherencia, que se explica por despiste del autor, que pusoel nombre de un pueblo donde debería haber estado el nombre del otro lugar.

Espero no haberme dejado nada grave en el tintero, y que el servidor no vuelva a dar problemas.

Sí, sí. Francisco I estuvo preso en Valencia -por donde llegó a la Península- desde junio a agosto, mes en que fue trasladado a Madrid y encerrado en la Torre de los Lujanes, que aún está en pie.

La lechuga murciana. En media Andalucía a los albaricoques se los llama 'damascos'. No me irás a decir que todos los que comen los sevillanos los traen de Siria, oi? ¿Y las tortillas francesas? ¿las distribuyen desde Lyon cada noche a los hogares españoles?

Y así todo...

Comentari ocultat per inapropiat (No respecta les normes de conducta).
La repetició de comentaris d'aquest tipus pot portar al bloqueig permanent de l'usuari.

Comentari ocultat per inapropiat (No respecta les normes de conducta).
La repetició de comentaris d'aquest tipus pot portar al bloqueig permanent de l'usuari.

Taronges i enciam murcià.la citació es d'Azorin. L'estada de Francesc I empresonat a València. la no existència de rellotges aleshores a Toledo.L'illa de Gerba, les referències als agermanats.Compra el llibre, Antón i després opina, si us plau.

Inocencio Font Tullot, en su 'Historia del clima en España', refiere como durante toda la Edad Media las Islas Británicas y otras tierras del norte de Europa se surtían de naranjas y limones en las costas de Cantabria, Galicia y Asturias. No hace falta recordarte que los cítricos soportan bastante bien el transporte a largas distancias.

De la aclimatación de estos árboles en la mismísima ciudad de Toledo dan cuenta las fuentes musulmanas de la época, poco sospechosas de vivir para empañar las hazañas catalanas:

http://www.latribunadetoledo.es/noticia/Z4FB3474C-ECD8-D9E8-FAFF592CD381C5E8/20160522/naranjos/ibn/bassal

Francesc, les taronjes les pot treure del cercano Valle del Tiétar, en la falda sur de Gredos, donde se crían muy finas y jugosas. Ya sé que discutís hasta evidencias como esta, fácilmente comprobable con un paseo por la zona. Eso es lo que hacen los expertos e investgadores de verdad: verificar las cosas sobre el terreno.

Sí, quin bon cacau ahir! Però som-hi de nou.Potser és a l'inrevés. El Till sigui una conseqüència del Llàtzer. Potser hi ha totes dues coses: luteranisme i erasmisme perquè tots dos moviments estaven en desacord amb el poder temporal del papat i de l'estament eclesiàstic, que per mitjà de les butlles amenaçaven la gent que no complís, amb la pena de l'infern o, més prosaicament, a caure en les mans de l'autoritat eclesiàstica. i ser castigats. Això ho tenen en comú Erasme i Luter. Bufff...l'Oviedo...Uixxxx... napolitans, murcians.... que no sigui que l'Oviedo parli de coses que tenen referència a la Corona catalanoaragonesa.... ja saps que per aquí diem que era un Valdés....Gelves, Gerba estava sota domini de la nacio catalanoaragonesa. O en disputa d'aquests amb els musulmans. L'itinerari és força complicat. Seria molt llarg comentar-ho. Però fixa't què diu l'Azorín. "A l'aventura del butllaire, se'ns diu que el butllaire per tenir propicis els capellans, els regala una taronja. D'on treu les taronges?. Sol regalar-los també qualque enciam murcià. Un enciam portat [al nord de Toledo, tocant a Madrid] de Múrcia? Qui escriu aquest llibre? On s'escriu?" Hi ha problemes de versemblança històrica. Salt enrere: un error de l'autor? Un error massa gros, crec jo. Rellotge: A Toledo no hi havia rellotge mecànic. En Miguel Herrero García en el llibre "el reloj en la vida española” (1955) no pot documentar cap rellotge a Toledo. Encara una altra cosa: hi ha l'edició d'Amberes, el nom de la qual surt a peu de pàgina. Però surt a la catalana: Anvers, perquè hauria de sortir a la francesa?. Germanies: S'hi entreveu la revolta dels agermanats car el pare d'en LLatzer "patí persecució per la justícia, raó per la qual estava desterrat. El pare d'en Llàtzer mentre treballava de moliner el van acusar de "ciertas sangrías mal hechas en los costales de los que allí a moler venían, por lo qual fue preso y confesó y no negó y padesció persecución por justicia. Espero en Dios que està en la gloria, pues los evangelios los llama bienaventurados" Segueixo en Bilbeny: ..de la qual cosa se n'hauria d'inferir que si hom el va delatar i va confessar el seu furt i no el va negar es que era a mans de la justícia, ja detingut. Llavors no s'explica que l'autor ens digui que la justícia el va perseguir. I menys que empri uns mots de l'evangeli de Mateu per exculpar un simple lladre de farina, perquè les paraules de les benaurances no van adreçades als lladres comuns, sinó als qui estan al marge de la llei romana. Cal no oblidar de cap de les maneres que aquest fragment sobre tots els que són perseguits per la justícia s'ha de situar en el seu context precís: el de les benaurances o Sermó de la Muntanya amb referències constants a la possessió del Regne, que es podien interpretar perfectament en l'àmbit polític del rerefons de la novel.la, si aquest és com jo postulo, el dels agermanats, el de la lluita per guanyar el Regne de València. La primera de les benaurances és ben explícita: sortosos els pobres en l'esperit, perquè en ells és el regne del cel. La segona té identica força política, perquè les Germanies varen ésser exactament això, una revolta d'humils contra senyors.”Sortosos els humils perquè posseiran la terra en heretatge” I la quarta està íntimament connectada amb la que ens ocupa, car proclama: "Sortosos els qui famegen i sedegen la justícia perquè seran sadollats, que es com donar la raó als revoltats des d'una perspectiva bíblica. Llavors, la frase dins el lazarillo forma part de la darrera benaurança, que, cal dir-ho fa: Sortosos els perseguits per la justícia perquè d'ells és el Regne del Cel. Per tant, doncs, veiem com aquests perseguits que trobem a la novel•la i que són a l'exili són els autèntics hereus del Regne. [...] I com que la lectura política d'aquest paràgraf era evident, si el censor tenia una mica de coneixement bíblic, per això mateix la frase desapareix per complet a l'edició madrilenya d'EN Luís Sánchez del 1599 i a la milanesa d'en Joan Baptista Bidelo, ja el 1615. Hi ha, doncs, un messianisme bíblic que es pot relacionar amb un messionisme històric valencià. I això és el que va passar, car sabem que la revolta va revifar amb la figura de l'Encobert, que es va convertir, segons l'Eulàlia Duran ("Entorn de la figura de l'Encobert”, 2004, pagina 184), en un enviat de Déu per redimir i alliberar el poble i en el capdavanter i aglutinador de la resistència agermanada”. Segons l'agermanat Joan Rodés, l'Encobert "era lo Mexies que'ls havia de lliurar y redemir” i havia dit "que ja és vengut lo Mexies que speraven, qui es lo Encubert”. I d'acord amb les confessions d'altres agermanats detinguts i interrogats, "aquest era home enviat per Déu” o "per l'Esperit Sant”• per les quals manifestacions l'Eulàlia Duran creia que aquest personatge enigmàtic "s'autoadudicava la dignitat reial. I, com a rei, era identificat amb el Messies. Llavors, i atès que es va donar un messianisme en la seva referència al Sermó de la Muntanya, és que la nostra novel.la també reflecteix l'esperit polític i simbòlic del messianisme agermanat”. Estudi d'en Jordi Bilbeny pp. 141-144.

Tampoco era cosa de borrarlos todos, admin. Lo suyo era haber dejado uno de los comentarios. Si no me equivoco, salía cuadruplicado, y lo suyo habría sido eliminar tres de los cuatro, dejando uno de ellos, que esa habría sido la intención de Francesc.

¿Algún admin puede hacer el favor de eliminar la multiplicación del último comentario de Francesc? Parece que ha habido un fallo informático y ha salido más que repetido.
Francesc: Te contesto en detalle mañana, que estoy desde el móvil y escribir desde mi modesto bambiduber es bastante incómodo. Espero que algún admin arregle el desaguisado de la multiplicación porque es bastante fastidiosa.
Una nota rápida, eso sí: Anvers es la forma francesa y la que más se ve en impresos de esa época, includo en castellano: Martín Nucio, Guillermo Simón, Juan Lacio, Juan Steelsio, Arnold Birckmann, Cristóbal Plantino, usan esa forma.

Más que el Espill, el antecedente directo del Lazarillo son las aventuras de Till Eulenspiegel o Dyl Ulenspegel, que es más cercano en el tiempo y en el espacio (Flandes).

El Lazarillo va bastante más allá del erasmismo, y entra de lleno en el luteranismo con la crítica feroz al buldero, que es el protagonista del episodio más importante de la obra.

Lo de la lechuga murciana tiene una explicación muy simple: así es como se llamaba a un tipo concreto de lechuga. Cito a Fernández de Oviedo, Hist. Nat. y Gen, libro III, cap. XI: "Hay muy buena hortaliza, así de lechugas, y rábanos, y berros, como de perejil y culantro, y yerba buena, y cebollas, y coles de las que llaman llantas o berzas napolitanas, así como de los repollos o murcianas".

Lo de la expedición de los Gelves o isla de Djerba es una referencia bastante vaga porque pueden ser dos, igual que la referencia a las Cortes convocadas en Toledo, que también pueden ser dos. El marco cronológico es ambiguo, salvo cuando tomamos en consideración la Segunda Parte, en cuyo caso queda claro que las Cortes son las de 1538 y la expedición de Djerba es la segunda.

El itinerario es correcto salvo por un salto atrás de Lázaro que se puede atribuir a un error del autor, o, lo menos probable, a que el autor hubiese hecho que Lázaro ocultase sus huellas dando un salto atrás.

El reloj se menciona una vez, en Toledo, en el episodio del escudero. No es algo relevante más que para contextualizar al personaje del escudero, que puede ocultar temporalmente que pasa más hambre que el perro de un ciego. No hay ninguna referencia a las Germanías en el texto.

En lo que se refiere a la edición de Medina, si no fuese por el fortuito hallazgo en Barcarrota de unos cuantos libros prohibidos ocultos tras una falsa pared, ni sabríamos de su existencia. Igual que si no fuese por una anotación en el catálogo de la biblioteca del condestable de Castilla en 1600, no sabríamos de la existencia de la edición de Valencia de 1589. Hay muchos libros, tanto en España como fuera, de los cuales no se ha conservado ningún ejemplar, por desgracia. La de Medina no es una edición de estado en absoluto, es una edición hecha a partir de Amberes 1553 in-8, probablemente a plana y renglón.

Si l'estudi d'en Bilbeny també en parla, d'aquesta segona part.

La Segunda Parte de Juan de Luna es muy tardía y es su interpretación de cómo tendría que haber sido la continuación. La realidad es que la Segunda Parte legítima (impresa en Amberes en 1555, tanto por Martín Nucio como por Guillermo Simón) es casi seguro que es del mismo autor que el Lazarillo propiamente dicho, y la narración es completamente distinta pero coherente. En la Segunda Parte, Lázaro se embarca en la jornada de Argel y se va al fondo del mar. Por un milagro del Altísimo se convierte en atún, y tiene diversas aventuras en el reino de los atunes, llegando a ser un valeroso capitán y a tener a una atuna por su mujer. A Lázaro lo pescan y se acaba reconvirtiendo en persona ante el asombro general. Decide volver a Toledo para reencontrarse con su mujer y el arcipreste de San Salvador, pero ya no es bienvenido, así que acaba volviendo a Salamanca, donde se convierte en una celebridad por sus conocimientos del mundo atunesco y hasta de la lengua de los atunes, siendo muy celebrado por ilustres profesores de la universidad (a los que Lázaro toma por memos por su sofistería).

Sí, he visto lo de Valencia en ese texto del abad de Charnes, y he tenido el gusto de leer el librillo entero. Incluso en los capítulos en los cuales coincide con el Lazarillo propiamente dicho, tiene muchas interpolaciones que son cosa del señor abad. Como material no es útil para hacer la fijación textual de la obra por culpa de cómo prolonga la obra y la interpola.

Molt interessant això del text francès del Llàtzer. Gràcies. Hi ha capítols nous. Que curiós. En Bilbeny comenta la segona part del Lazarillo escrita per un de Luna, no ho recordo ara. Doncs bé, aquest home es veu que va haver de marxar exiliat i va anar a parar a França. Diu pestes sobre els espanyols. Has vist el capítol sisè? Hi apareix valència...

Foraster és una paraula catalana. i vol dir estranger. Els mallorquins fan servir l'expressió "xerrar foraster". Una persona que no parla com nosaltres, que és estranger. A la manera de l'"erdera" basc.No, no és a Toledo on va, en l'edició primerenca de l'obra. Les nostres investigacions ens porten que la casa de ´Contractació era primer a Barcelona i després a València. Aquí hi havia la tradició nàutica marinera i navegant i cosmogràfica, les drassanes, l'art de muntar vaixells, les esquadres, els estols, els marins experts, els mariners, les lleis nàutiques etc.. Tot a la Nació Catalana. Les drassanes de Sevilla són molt més tardanes i molt més petites. València és la ciutat clau de la Península al segle XVI i Lisboa i...Barcelona . Darrera el Llàtzer hi ha la tradició de l''afermamossos valencià, que havia d'aparèixer en la presentació del llibre. L'obra està escrita en primera persona, una mena de memòries per a aquest càrrec.L'avantpassat d'en LLàtzer és el protagonista de l'Espill o llibre de les Dones de Jaume Roig. Hi ha tot el desficaci de l'itinerari sense ordre ni concert, l'al.lusió a Gerba, sota domini de la nació Catalana, segurament també al.lusions a la guerra de les Germanies de València, l'estada de Francesc I empresonat a Pavia, hi ha l'enciam murcià, la quantitat de rellotges que hi havia a València.Toledo és la substitució de València, I és una incongruència que si les lleis censores prohibissin imprimir una obra que és anònima, resulta que surt impresa anònima. Si surt així és per una ordre superior. Qui la va donar i els qui l'aconsellaven sabien molt bé el valor d'aquesta obra.És una edició d'estat. Com la de Medina del Campo. Potser amb un o dos o tres exemplars i prou.. I, sobretot, l'obra no és luterana, sinó erasmista. I els erasmistes eren sobretot espanyols. En canvi, Erasme no. No, no és lògic. Bé, les catalanades són molt curioses. Nosaltres les tenim, apareixen en el segle d'or castellà i de cop i volta desapareixen al segle XVIII. I nosaltres les continuem mantenint en el nostre parlar. Això ha de tenir alguna explicació. I t'asseguro que les catalanades arriben a coses de morfologia i sintaxi.No és cosa només de vocabulari. Que hi havia gent que parlava castellà és ben clar. Sobretot a partir del cop d'estat de Felip II. Però a Madrid es parlava català i també a Granada i a Sevilla i a Múrcia i Cartagena a les Canàries i a la costa de l'Andalusia Occidental. i a Amèrica. No recordo quin any postula en Bilbeny sobre la primera edició d'en Llàtzer, però em sembla que és cap al 1530. T'hauries de comprar el llibre, de debò. Com tot el que s'està editant dels temes que obsedidament tu i jo comentem. És que no pot ser, i amb tots els respectes,,anar posant peròs al que aquí s'afirma sense voler tu informar-te de primera mà.amb els llibres originals.Has de fer-ho. Mira, saps? Estic preparant una rèplica a les teves explicacions sobre els 32 praral.lelismes entre Colón i Colom. Però realment el repte és descomunal, perquè he d'espigolar per aquí i per allà per replicar la teva replica, si se'm permet la redundància. potser d'aquí un mes ho tindré enllestit! És que es una feinada.... Buffff.... De debò, cal que et facis amb els llibres. Mira, si véns a Barcelona, te'ls aconsegueixo i de pas tenim el plaer de conèixer-nos. Salutacions Cordials.En aquests moments tinc al costat el Diálogo de la lengua de Juan de Valdés. Ostres....és que.....hi apareix el mot "cadira" com a castellà! És el que ara recordo. I pensa que la Celestina succeeix a València, que hi surt Morviedro, i Morviedro és Morvedre, és a dir Sagunt!,que en Proaza era un lul.lista acèrrim, que en Graciàn diu que l'autor és l'"encubierto aragonés".... La lozana Andaluza ...és que és una obra esgarrifosa de catalanades... En fi.....

Por si te interesa lo del abad de Charnes, te pongo aquí la relación de capítulos. El abad dice que ha hecho su traducción a partir de la primera edición del libro, muy vieja, impresa en Toledo. Debido a las extremas interpolaciones del texto, no hay que fiarse del abad:

Chapistre I. Naissance de Lazarille. Les amours de sa mère depuis la mort de son père avec le maure Zaide.

Chapitre II. Lazarille est donné à un aveugle pour le guider. Quel homme étoit cet maître aveugle. Les plaisant tours qu'ils se jouèrent l'un à l'autre jusqu'à leur entière séparation.

Chapistre III. Lazarille se met au service du curé de Maqueda, et y souffre une terrible faim par l'avarice sordide de cet Ecclesiastique; mais en recompence il lui joua quelques bons tours comme on le verra dans ce chapitre qui contiendra la vérité.

Chapitre IV. Lazarille prend parti pour servir une espece de gentilhomme; soy disant Ecuyer d'un Grand d'Espagne, on ne pourra pas savoir ce qui leur arriba ensemble si on ne lis pas ce present chapitre.

Chapitre V. Lazarille passe au service d'un moine de la Merci, et en suite à celui d'un porteur de fausses bulles, pus il devient porteur d'eau avec un asne.

Chapitre VI. Lazarillo se résolut d'aller à Valence où à son arrivée il prend parti avec un sergent pour lui servir de recors. Plusieurs particularitéz qui ne sont ni trop belles, ni trop bonnes & que le lecteur pourra lire, s'il a du temps de reste.

Chapitre VII. Lazarille se met en chemin pour Cadix pour aller aux Indes. Il rencontre sur la route l'Ecuyer qui avoit été son maistre qui lui raconte ses nouvelles avantures depuis leur séparation.

Chapitre VIII. Lazarille fait naufrage à son retour des Indes. Des pêcheurs l'ayant trouvé presque mort etre des rossaux et joncs marins, le promènent par l'Espagne faisant croire au peuple que c'estoit un monstre marin. Ils sont decouverts et punis.

Chapitre IX. Lazarille de gueux estropié devint hermite à la sollicitation du père Anselme, qui etoit en possession de l'hermitage de S. Lazare à une lieue de Tolède. Ce qui lui arrive depuis la mort du frère Anselme auquel il sucede: il berné par des femmes de mauvaise vie dont il en croyoit épouser une dans la ville: il retourne à son hermitage, où il se résolut à finir ses jours chrétiennement, et écrit tout ce qui reste à lire de sa vie.

Lo de "extranjero" tiene también el valor genérico de "forastero". El propio hidalgo dice que nació en la costanilla de Valladolid y que tiene unas pocas posesiones (un solar de casas, un palomar derribado), pero que se fue a tierra de Toledo por una ofensa.
La Casa de Contratación no estaba en Valencia, sino en Sevilla, y está exhaustivamente documentada tanto por documentos propios de la Casa como por testimonios ajenos, así como testimonios extranjeros.
La única asociación del Lazarillo con Valencia es en las interpolaciones que añade el abad de Charnes en su traducción francesa de 1598, pero esa traducción es completamente descabellada, teniendo el valor nada más que de continuación apócrifa. Sí que hay una referencia tangencial a Valencia, concretamente en el episodio del clérigo de Maqueda, que Lázaro dice que el clérigo tenía los panes y la horca de cebollas custodiadas bajo llave como si allí tuviese todas las conservas de Valencia.
Las supuestas catalanadas que se suelen argumentar por estos pagos son palabras que están perfectamente documentadas en castellano de la época.
Insisto, como señalan Manuel Peña y Modest Prats, se hablaba castellano en aquella época en Cataluña, aunque era principalmente en las ciudades.
La primera edición del Lazarillo, lo más probable es que sea de 1550 e impresa en Estrasburgo o Colonia, lugares fuera de cualquier jurisdicción inquisitorial española. Donde más difusión conoció en los primeros momentos fue en Flandes por la importancia de la Reforma religiosa y los grupos reformistas. En 1554 hay tres ediciones en la Península Ibérica, pero antes de esa fecha había habido al menos cuatro ediciones fuera: la prínceps, una edición intermedia, y las dos de Amberes de 1553 (una en octavo y otra en dozavo o dieciseisavo). También es necesario que haya habido una edición en Toledo o Alcalá en 1553 o enero de 1554.

A veure, el castellà no era ni de bon tros la llengua de carrer enlloc de Catalunya ni al País Valencià ni a les Illes als segles XVI i XVII. La gent no el sabia parlar. I a començaments del XVI pràcticament ningú tenia llibres en castellà. Segurament a València i Alacant la cosa és diferent conforme avança el segle XVI. Per què? Perquè a València i Alacant hi van emigrar molts súbdits del Regne de Castella, per la riquesa de les ciutats (l'hidalgo estranger del Llàtzer, estranger al regne de València, perquè no podia ser estranger al regne de Castella, que només era un, els altres títols eren purament nominals) i per la possibilitat de poder passar a Amèrica. La casa de contractació era a València. I sobretot hi emigren quan Castella pot participar en la colonització d'Amèrica i quan Felip II potencia aquest regne i fa pivotar-ne la colonització a partir dels seus súbdits i la seva administració..Aleshores s'instal·laria a València i Alacant tot l'aparell burocràtic de Castella quant a les coses d'Amèrica, juntament, es clar, amb la burocràcia autòctona del Regne de València que organitzava la part que li tocava de l'organització de les expedicions --eren els experts navegants, marins i mariners- que sempre anaven sota la seva bandera i la colonització.I a València es clar, hi aniria també, així mateix, molta gent humil castellana. Passa, però, que els castellanoparlants que hi arribaven o bé passaven a Amèrica o es quedaven a València i s'assimilaven lingüísticament a la següent generació. Com va passar també amb els gascons. Hi ha però, molts testimonis de viatjants estrangers que s'estranyen que la gent no entengui el castellà a Barcelona a Tarragona a Lleida etc...Ara em ve al cap el que diu el seductor casanova en les seves memòries.Fins i tot a Barcelona durant el segle XIX. La gent en general no sabia parlar castellà.Ni escriure'l.I això queda clar en el Quixot, en el mateix Llàtzer en la Celestina en la dita Lozana Andaluza i en el Criticón d'en Graciàn. Catalanades a dojo i molt estranyes, de persones que no dominen prou el castellà.En tot cas, els autòctons més cultes arribaven a llegir-lo .Qui en sabia era, sobretot i a partir de Felip II, els funcionaris catalans a sou de Felip, funcionaris de la inquisició o del virrei o bé funcionaris castellans que van venir de Castella a partir del regnat de Felip II I també part de la noblesa. Però, es clar si hi ha, allí, un 5% 10% un 15 o un 20% de gent castellanoparlant, aquests no es podien quedar en la seva llengua per motius purament pràctics. Per estricta supervivència havien d'aprendre la llengua del país. Tot canvia quan comença l'ensenyament obligatori a mitjan del XIX. I, sobretot, amb les grans immigracions del segle XX. Jo penso que l'hauries de comprar ja perquè així coneixeries molt millor la tesi que en aquest tema aquí es defensa. I jo ara no et puc resumir. Es clar, si et prohibeixen editar en català, aleshores has de fer ús de la llengua que tens més a mà: la que t'ofereixen. Com en el franquisme. L'obra de creació la feien en català que algú els la traduïa,, molt sovint d'una manera molt maldestra. És curiós que la literatura portuguesa pateix un efecte semblant quan hi arriba Felip II i la cosa es manté així fins al 1640. Amb prou feines s'editen obres de cultura en portuguès.A la segona meitat del XVII es torna a regularitzar la impressió en portuguès. Altrament, en els segles XVIII i part del XIX, comencen a reimprimir-se en català obres de cultura. És a dir, després de la desaparició de la Inquisició..Quant al Llàtzer, per lògica la demanda hauria estat molt més gran si l'obra hagués estat reimpresa en català, la llengua de la primera edició anterior a la que tu cites. Jo de tot plegat m'afiguro una situació com la de la Ïndia dominada pels anglesos. Dos grups de gent molt diferenciats. Els de fora que dominen i fan en general com vida a part i els autòctons que fan la seva vida..

Francesc: Manuel Peña argumenta que la penetración del castellano en Cataluña durante los siglos XVI y XVII fue un fenómeno desigual, con marcado carácter urbano, opinión en la que coincide con Modest Prats.
https://ddd.uab.cat/pub/manuscrits/02132397n15/02132397n15p149.pdf
No tuvo mala salida comercial el Lazarillo en castellano en Cataluña. Se reimprimía con cierta frecuencia, obviamente porque había demanda.
No creas que no me he planteado conseguir el libro y hacer una reseña. Lo sigo considerando, de hecho. Puede que lo haga este verano.

No, Santo. Només a Barcelona. Era molt més rendible que es publiqués en llengua catalana. Hauria arribat a molta més gent. Per tant, els impressors haurien guanyat més calers. Si no va ser així va ser perquè l'estat va prohibir publicar en català. talment com va fer amb el Tirant, per exemple. Escolta, perquè no et compres el llibre Vida d'en Llàtzer de Tormos editat per llibres de l'Índex i després ens en fas una valoració? .

Eduard: el castellano ya había entrado bastante en Cataluña, especialmente en los núcleos urbanos, que es donde estaban las imprentas (Barcelona, Tarragona, Lleida, etc). Sobre por qué no se tradujo al catalán, supongo que es porque entre los potenciales lectores había suficientes que comprenderían el texto castellano.
Hago notar también que las ediciones hechas en Cataluña (Tarragona 1586, Barcelona 1599, Lleida 1612, Barcelona 1620, Barcelona 1621) son posteriores a la edición castigada de Velasco, pues entre 1559 y 1573 no hubo ediciones impresas en la Península Ibérica. La edición de Tarragona sólo se conoce por la mención de Nicolás Antonio en su "Bibliotheca Hispana Nova".

Avui en dia, els habitants dels Països Catalans, excepte les comarques de la Catalunya del Nord, aprenen per obligació el Castellà. Tanmateix en les terres de llengua catalana, en el segle XV-XVI-XVII, de la corona Catalanoaragonesa, quanta gent entenia el Castellà? SI aquestes obres eren bestsellers, com és que no es feien assequibles per a la majoria de la població? No s'enten. Pel que fa als que diuen que hagués quedat algun exemplar i tal, que pensin en el cas del Tirantloblanc.

Y supongo que Jordi se olvida también de que hubo ediciones anteriores a las de 1554. Amberes 1553 está garantizada. Y antes de Amberes 53 hubo una de la cual deriva Am53, que probablemente deriva de la princeps de 1550. También hay que sumar una evidente primera edición española de 1553 o enero de 1554, probablemente impresa por Brocar o alguien así. Hubo tantas ediciones porque el libro se vendía como rosquillas. No nos olvidemos de sumar algunas ediciones castigadas perdidas como Tarragona 1586 y Valencia 1589.

Jordi, molt bona aportació, de veritat. De totes maneres, que fos escrita en castellà o en català no afecta al principi de censura. Perquè si acceptem que s'escrivís en castellà, igualment es produeix una censura primera en la reubicació de l'acció, una segona, en la prohibició de l'obra i una tercera en l'eliminació de parts. Que, a més, es traduís l'obra al castellà o no, passa a ser secundari. Per a mi.

La veritat és que tota aquesta polèmica m'ha fet agafar ganes de rellegir el "Lazarillo", cosa que estic fent, i de buscar informació i revisar els estudis hispànics que se n'han fet. De veritat que m'encantaria poder creure que l'original va ser escrit en català i que l'autor va ser Joan Timoneda o qualsevol altre escriptor català o valencià. M'encantaria que fos així, que sortís aquest original català escrit el 15..., però no m'ho acabo de veure, la veritat. Sé que hi ha catalanismes al text, que les descripcions són pobres, que l'itinerari del protagonista és estrany, però també és cert que el castellà de l'obra és força castís (molts refranys i frases fetes) i no me l'imagino en català, perquè més enllà del "Tirant" no tenim prosa literària (conservada ) en català. També hi ha uns quants punts que no em quadren del tot i em generen dubtes: 1) El títol en castellà (Lázaro, Lazarillo) juga amb el nom del personatge i la seva funció inicial amb el cec, a qui fa de "perro lazarillo". En català el joc lingüístic desapareix, perquè la funció de guia d'un cec en la nostra llengua és "pigall" (mot que potser ve de l'occità) i no pas "llatzeret". Això em fa creure que l'otiginal de l'obra seria realment en castellà. 2) L'autor valencià Joan (o Juan) Timoneda era bilingüe i escrivia poemes en català i castellà i prosa en castellà (com el "Patrañuelo"). Que ell fos l'autor de l'obra original és possible (i que passés a València i els topònims originals fossin Tormos, Gandia, etc., també és possible), però això NO VOL DIR NECESSÂRIAMENT que fos escrita en català. TImoneda la podia haver escrit en castellà perfectament, com va fer amb "Flor de enamorados" o "El patrañuelo". 3) El 1554 apareixen 4 edicions simultànies enc castellà i Bilbeny considera això un acte d'Estat per esborrar la catalanitat de l'obra original, però s'oblida que 5 anys després (1559) el llibre passa a ser prohibit per la Inquisició espanyola. És estrany que Estat i Església, que anaven de la maneta, aquí anessin en sentit contrari i que la Monarquia volgués difondre el llibre i l'Església prohibir-lo. De fet, durant 14 anys no es tornarà a publicar i el 1573 es publica l'edició coneguda com a "Lazarillo castigado", és a dir "enmendado" o "censurado", on el censor (Juan López Velasco) suprimeix 2 dels tractats que considerava anticlericals i fa diverses "correccions" i "canvis" en el text de 1554. Aquesta edició castellana censurada és la que coneixeran els escriptors del segle d'Or espanyol, alguns dels quals continuen el gènere picaresc (Cervantes, Mateo Alemán, Quevedo, etc.) i també la que es difondrà a les Amèriques. 4) Les traduccions del llibre: al francès, a l'alemany, etc. El llibre obté un gran èxit i les traduccions sempre són a partir del castellà. Com és que cap edició "original catalana" (suposadament perduda o destruïda) no va traspassar les fronteres i va arribar a Europa (França, Anglaterra, etc.). Ningú en va salvar cap exemplar i ningú no en va tenir constància, d'aquest original català? Es fa difícil de creure que enlloc (cap llibre publicat a Europa o llistats de les impremtes euriopees del segles XVI i XVII) no hi hagi cap referència a un "llatzer" escrit en català. La meva conclusió, doncs, a la vista de tot plegat és que potser sí que l''obra original és de Timoneda o d'un autor català o Valencià i que potser sí que passa al València, Gandia, etc,----però que tot i així els canvis van ser de topònims i no de llengua. L'original devia ser "Lázaro de Tormos" escrit segurament en castellà, mal que ens pesi.