Accediu  |  Registreu-vos-hi
"La història és la mentida enquadernada."
Enrique Jardiel Poncela
ARTICLES » 22-05-2024  |  CENSURA I LA MANIPULACIó
943 lectures

Rob Riemen: “Les universitats són una mentida organitzada”

A L’art d’esdevenir humà (Arcàdia, 2023), el filòsof neerlandès Rob Riemen (Països Baixos, 1962) reflexiona sobre les característiques que poden salvar la humanitat del nihilisme i de la barbàrie del feixisme. Parlem amb l’assagista i fundador del Nexus Instituut, que es mostra molt crític amb les universitats d’avui.

Rob Riemen | Jordi Play.

"Nietzsche va predir que l’educació acabaria estant al servei de l’estat i de l’economia”, diu Rob Riemen. I afegeix amb fermesa que només li queda dir una cosa: “No us digueu universitat, acabeu amb les mentides”. El filòsof neerlandès, que visita Barcelona per presentar el seu últim llibre, creu que manquen espais de reflexió intel·lectual compartida, que hem perdut la cultura dels llibres. Potser per això l’any 1994 va fundar el Nexus Instituut, una institució independent que dirigeix, dedicada al debat filosòfic.

—El seu llibre es titula L’art d’esdevenir humà. És que l’ésser humà no ho és per naturalesa?

—Som l’única espècie del planeta que té una naturalesa animal i una d’espiritual. Tenim gana i instints, però també coneixem l’amor, la veritat, la bondat, la confiança, la pau… Som conscients de tot això. Naixem, som aquí, i de seguida ens adonem que en algun moment morirem, que ja no hi serem. I ens fem preguntes. Qui soc? Què he de fer amb la meva vida? Aquestes preguntes fonamentals són el que ens fa humans. Tots hem de trobar el nostre camí i a vegades trobem coses que ens ajuden a viure, a donar-li sentit a la vida, i a convertir-nos en la persona que sentim que hauríem de ser.

—El primer capítol repassa els aprenentatges de la generació que va créixer a l’ombra de la Segona Guerra Mundial. Parla sobre el perill d’oblidar la guerra. Creu que el feixisme està tornant perquè la memòria col·lectiva s’esvaeix?

—Tinc seixanta-un anys i soc la segona generació, afortunadament no he viscut cap mena de guerra, vaig créixer en un país pacífic i pròsper. Els llibres que vam llegir quan érem joves —d’autors com Jorge Semprún, Primo Levi o Elie Wiesel, supervivents dels camps de concentració de la Segona Guerra Mundial— no paraven de dir-nos “recordeu, recordeu, recordeu”, “va passar, va passar, va passar”. Primo Levi va escriure al seu últim llibre: no cometeu l’error, els insensats sempre poden tornar.

Malgrat els avisos de Semprún, Levi o Wiesel, la generació de Riemen va oblidar “el que no hauríem d’haver oblidat mai”. El filòsof considera que amb la caiguda del mur de Berlín, no van celebrar només el final de la Guerra Freda, sinó “el final de la història”. “Amb la guerra definitivament acabada, per fi podríem alliberar-nos d’aquesta càrrega i mirar alegrement al futur. Estàvem convençuts que mai hi hauria una altra guerra a Europa!”, escriu.

—És per això, per aquest oblit, que les nostres democràcies perillen?
—Una democràcia és una societat que es guia per valors espirituals o morals, en la qual tothom accepta la seva responsabilitat. Diem que vivim en una democràcia, però no és així. Realment, vivim en una democràcia de masses. No ens guiem per valors morals o espirituals, sinó pels nostres instints bàsics, animals: per les nostres pors, per la nostra enveja… I això ofereix espai als anomenats polítics, que són demagogs que fan política de l’odi, de la por, del ressentiment.

És el que està passant en massa països d’occident. Als Estats Units, amb Donald Trump; a Brasil, amb Bolsonaro; a Polònia; a Itàlia… Els tenim al meu país, els Països Baixos, a França, i vosaltres en teniu els vostres propis. Són antidemòcrates que volen destruir la democràcia, polítics que no creuen en el bé comú, en el convenciment que es pot conviure, sinó en tot el contrari. I això és possible perquè ens hem rendit. El món de l’educació té un rol important en tot això, és part del problema i no de la solució.

—Al llibre es mostra molt crític amb les universitats. “Les universitats no exterminen la ignorància o el fanatisme”, escriu. Diria que han perdut la funció essencial, la d’educar?

—El problema amb les universitats és que ja no existeixen: les universitats són una mentida organitzada. Universitat té un significat, la paraula ve d’universitas —que vol dir ‘reunit en un tot’—. Si la universitat no proporciona universitas, està mentint!

Quan hi passes hores, veus que no són el lloc on la gent troba universitas. No és educació en el sentit original de la paraula: educar va de fer créixer, de formar el caràcter humà, d’aconseguir la saviesa que necessites per viure. És clar que també has d’aprendre les habilitats per ser un enginyer, un pastisser, un metge… Sí, però el cor de l’educació per convertir-se en ésser humà són les arts liberals, la història, la música, la filosofia… Si només t’ensenyen habilitats, et converteixen en un robot. I els robots poden fer tot això millor que tu. Nietzsche ja ho va predir, va dir que l’educació acabaria estant al servei de l’estat i de l’economia. Només em queda dir: no us digueu universitat, acabeu amb les mentides.

—A través de la conversa que relata amb les seves tietes es dedueix que vostè no és una persona religiosa, però sí que té una perspectiva molt oberta de Déu. Desaprova la perspectiva de la ciència que ridiculitza la religió i posa la fe en una capa de coneixement diferent, on l’empirisme no arriba. Per què?

—La meva mare va morir fa anys. Era una dona intel·ligent, però una dona intel·ligent que va haver de cuidar sis nens i no va tenir la possibilitat de rebre una educació. El millor regal que va fer als seus fills és que nosaltres vam poder anar a l’escola, llegir llibres. Ella també era una persona profundament religiosa, però no d’una manera fonamental, sinó de manera liberal. Així que, quan vaig sentir a les històries de les seves germanes, prenent un te al poble de Vincent van Gogh, envoltats pels paisatges que l’inspiraven, ho vaig entendre tot. Vaig acceptar la fe de la meva mare, la fe de Van Gogh.

Tinc un problema amb els esnobs, amb la gent que diu que la gent com la meva mare són estúpids, que no estan prou educats, en nom de la ciència. Els estúpids són ells. Hi ha moltes coses que no sabem, coses de les quals no en tenim certesa, on la ciència no arriba.

—I és allà on troba un espai la fe?

—La fe és una confiança plena. No culparé mai a algú que no pugui tenir confiança plena en el Déu de la meva mare o el de Vincent van Gogh; s’entén perfectament. Per mi és una qüestió de respecte. La meva mare va tenir la seva manera de sobreviure als horrors que va viure —va passar tres anys tancada en un camp de concentració a Java, Indonèsia, dels dotze als quinze—, que va ser la fe.

—En contraposició amb aquesta figura de l’esnob, al llibre invoca la figura de l’intel·lectual. Per vostè, un intel·lectual és un expert en pensament, art i idees que està compromès amb la realitat en què viu. Diria que avui n’hi ha gaires?

—Tenim molts més acadèmics que intel·lectuals públics. I una de les raons per les quals tenim molts menys intel·lectuals és perquè també hem perdut espais i iniciatives on aquests intel·lectuals debatien la cultura dels llibres. També desitjaria que hi hagués molts més acadèmics, més erudits, però ells i el món de les publicacions no estan passant per un bon moment, ara mateix.

A Immanuel Kant no li donarien mai dels mais un lloc a la universitat d’avui. Ell va publicar la seva primera obra mestra quan tenia cinquanta anys, li va costar deu o vint anys. Odiava el món acadèmic. Si hi entrés, l’expulsarien immediatament. Ell era un intel·lectual públic, com Thomas Mann i tants altres. Avui, els intel·lectuals públics també depenen de les editorials, de les estratègies marquetinianes, de les xifres… Jo estic molt content que Arcàdia vulgui publicar el meu llibre.

—Fa servir la història de l’escriptor Émile Zola i al seu J’accuse! per parlar de l’intel·lectual. Per què l’escull?

—Émile Zola deia que la seva era l’era dels intel·lectuals i va escriure el seu manifest, al qual Proust i molts altres van donar suport. Maurice Barrès —escriptor antisemita i opositor a Zola en el cas Dreyfus— també havia llegit molt i, en canvi, era tot el contrari a Zola. Ja pots llegir tots els llibres del món, que això no dirà res del tipus de persona que ets. És possible ser un bon ésser humà sense haver llegit ni un sol llibre.

—Però vostè defensa el valor de la cultura en l’art d’esdevenir humà.

—El món dels llibres i de la cultura hi són per ajudar-nos, per donar-nos suport. La vida pot ser molt difícil i un poema, una cançó o una novel·la t’ajuden a entendre certes coses, a trobar-te menys sol, a explicar als altres què estàs vivint. El món de la cultura és una invitació que et pot ajudar a aconseguir coneixement.

En un poema, T. S. Eliot escriu: “On és la vida que hem perdut en viure? On és la saviesa que hem perdut en el coneixement? On és el coneixement que hem perdut en la informació?”. Vivim en el que anomenem la societat de la informació, però on és el coneixement, on és la saviesa, on és la vida?

—La majoria dels problemes de la contemporaneïtat que llista estan molt relacionats amb el capitalisme i el neoliberalisme. Ens cal una altra organització socioeconòmica?

—Hem triat acceptar el capitalisme com una manera de veure el món en comptes de com un model econòmic. I això té conseqüències polítiques. Vivim en un món millor? No! Veiem el           desastre del clima, les desigualtats socials, les conseqüències de l’estupidesa. En comptes de buscar la qualitat, vam començar a creure en la quantitat. Vam començar a creure’ns de debò que l’important eren els números, no ens importa ser un número. En el món de l’economia, els números són tot el que importa: cent és més que deu, mil és més que cent.

Hem perdut la pista d’allò que dona qualitat a les nostres vides. Però pots triar qualitat, temps de qualitat, per exemple, amb els teus amics. Espai, atenció, converses. Seure i parlar de problemes, preocupacions, pors. Necessitem espais on tenir aquestes converses, però sovint hi ha massa soroll. Als mitjans també passa, això.

—Per tant, creu que la responsabilitat és individual, no del sistema.

—Exacte.

—Acaba el llibre demanant que, per evitar que perdem la memòria i que la història es repeteixi, llegim aquells llibres que ens ensenyin allò que preferiríem no veure. Quins tres títols encapçalen el podi dels que l’han fet sentir així?

—El primer el vaig llegir quan era un adolescent. És El Zen i l’art del manteniment de la motocicleta, de Robert M. Pirsig. El vaig enviar al meu amic George Steiner, que és crític de llibres al Newyorker, i el va inspirar a escriure Language and Silence, una recopilació dels seus articles on escriu sobre el que passarà quan el significat de guerra es difumini. Aquest és el segon. I el tercer és La muntanya màgica, de Thomas Mann. Aquests tres llibres van ser un xoc per mi.


Laura Tapiolas Fàbregues

Podeu accedir a l'article original a través del següent enllaç: 
https://www.eltemps.cat/article/30068/entrevista-rob-riemen



Autor: Laura Tapiolas Fàbregues




versió per imprimir

Comentaris publicats

  1. Francesc D.
    27-05-2024 08:29

    D'altra banda, he llegit un article de L' INH del dia 13-01-2015, "La Catalunya Extremenya" on l'autor diu que, Pedro Ansurez és Comte de Trava, i. diu que ho ha trobat a la "Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón" 1856 d'en Pròsper de Bofarull. Agrairia, si l'autor llegeix això, que em facilités el Volum en concret, pàgina, i si no és molt demanar, l'enllaç car, si el Pedro Ansurez és Comte de Trava, com així ho diu, la història cambiaría considerablement. Ho deixo escrit aquí car, l'altre fil està tancat. Salut!

  2. Xavi G.
    23-05-2024 13:27

    Podria ser, Guerau. Segons com ho mires, a grans trets i d'oest a est, Cap Haití seria el cinquè cap de consideració amb el que et trobes.

    Salut!!

  3. Xavi G.
    23-05-2024 13:24

    Totalment d'acord amb tu, Francesc D., ha estat bona feina.

    Amb la resta del que apuntes, encara estic més d'acord.

  4. Francesc D.
    23-05-2024 12:45

    Xavi G. Ja podria ser, bona feina. Dit això, el que no entenc, és per quin motiu l'INH tanca els xats quan els hi rota. Clar que, poden fer el que els hi sembli més convenient però, això no és una forma de censura? Un fil que, pugui semblar que ja està amortitzat, podria ser que en un futur algú aportés alguna dada que, per si sola no volgués dir res però, potser aquesta petita dada, sigui la baula que li manqui algun altre investigador i que, és trobi en punt mort. No entenc aquesta manera de procedir. És la meva opinió.

  5. Guerau
    23-05-2024 12:44

    Quant a "cabo cinquin", pot ser català antic: Cinquèn.

    CINQUÈ (i ant. cinquèn), -ENA adj.; cast. quinto.
    || 1. Que fa cinc en una sèrie; que en té quatre davant ell. Lo cinquè arbre ha XLIX flors, Llull Gentil 10. Quant vench al cinquèn jorn, Desclot Cròn., c. 98. En la cinquena escala anava lo cardenal, Desclot Cròn., c. 137. E puix lo cinquè dia, Muntaner Cròn., c. 112. Al cinquèn dia fo al port de Mahó, Pere IV, Cròn. 38. Vandrà lo cavaller al cinchè [sic] yorn..., E si as astat tot axí avangut con él dix qua al cincha [sic] yorn qua vos fos cavaler, Graal. 26. Septimi Sever... qui moch la cinquena persecució, Boades Feyts 33. Lo cinquèn peu de moltó ab gran cura | yo he cercat, e no'n té sinó quatre, Ausias March cxvii.
    Fon.: siŋkέ (or.); síŋké (occ., val.); siŋkə́ (bal.).
    Etim.: derivat de cinc amb el sufix -è, pres per analogia de desè, centè, etc

  6. Xavi G.
    23-05-2024 12:17

    Disculpeu que passi aquí, però açò han de saber-ho les universitats.

    He trobat el lloc que està descrivint Colom al Diari on apareix el mot "Cheranero" i "angla", que és aquest paràgraf que trec del Diari,

    "Viernes, 7 de Diziembre

    Al rendir del cuarto del alba, dio las velas y salió de aquel puerto de Sant Nicolás y navegó con el viento Sudueste al Nordeste dos leguas hasta un cabo que haze el Cheranero, * y quedávale al Sueste un angla y el cabo de la Estrella al Sudueste, y distava del Almirante 24 millas. De allí navegó al Leste luengo de costa hasta el cabo Cinquin, que sería 48 millas; verdad es que las veinte fueron al Leste cuarta del Nordeste. Y aquella costa es tierra toda muy alta y muy grande fondo; hasta dar en tierra es de veinte y treinta braças, y fuera tanto como un tiro de lombarda no se halla fondo, lo cual todo lo provó el Almirante aquel + por la costa, mucho a su plazer con el viento Sudueste. El angla que arriba dixo llega diz que al puerto de San Nicolás tanto como tiro de una lombarda, que si aquel espaçio se atajase o cortase quedaría hecha isla; lo demás bojaría en el cerco 3 [[ó]] 4 millas."

    Si agafeu un mapa, es tracta de l'allargada punta nord-oest de Haití. Més concretament la comuna de Môle Saint Nicolas i la petita península que té pegada al nord, que és a la que es refereix com el "cabo que hace Cheranero". L'"angla" quedaria a l'est/sud-est com es veu i el "cabo de la estrella" al sud-oest com també s'aprecia, encara que no he pogut confirmar que el nom actual sigui aquest o un altre. Pel que fa a "cabo Cinquín", es refereix a la actual ciutat de Cap Haití. I tot quadra.

    M'inclino a pensar per tant, que quan diu "Cheranero" està dient "Serenor/seranor/xeranor", que dona serenor al port, que fa de dic o escullera.

Els comentaris per aquest article ja estan tancats.
  EDITORIAL
L'Institut Nova Història torna a publicar un editorial d'En Jordi Bilbeny, que continua sent ben viu avui mateix. L'autor el dedica als calumniadors de ‘Sàpiens’.
35531 lectures
Entrevista de Jordi Bilbeny sobre Papasseit a Espluga TV
Catalunya i el Mediterrani
SUBSCRIPCIÓ AL BUTLLETÍ
Subscriviu-vos al nostre butlletí
Al web de numericana podeu comprovar quin és l'escut d'armes de Leonardo da...[+]
Quins fets ens narren els vitralls d'aquesta catedral belga? Com s'hi ordenen els escuts d'armes i els símbols?...[+]
Ignorar les fallades és condemnar-se a repetir-les. Elna no hauria estat assetjada ni massacrada si en Jaume...[+]
Descobrim una prova de catalanitat a la nau Victòria de Magallanes en un mapa antic de les Philipines exposat al...[+]
En Pep Mayolas és un mestre del detall i de la feina ben feta, tant que sempre ens sorprèn amb una visió...[+]